VASILOPITA
És el primer cop que viatgen a Atenes per conèixer la promesa del seu fill, la Déspina. Ella els explica que el 6 de gener, per celebrar l’Epifania, que per l’església ortodoxa és el baptisme de Jesús, es menja aquest pastís anomenat Vasilopita, i l’ha fet la seva mare, que viu a la casa familiar al nord de Grècia. Com mana la tradició hi ha amagat una moneda, el flouri, que porta un missatge de bona sort per a qui la trobi, i que el primer tall és per a Déu o, rient entre dents, per esmorzar l’endemà.
El coc és realment bo i molt dolç. En aquest viatge han descobert un munt de plats típics, el Santi està encantat amb les novetats culinàries, encara que a la Mariona el menjar no l’entusiasma. Ella està molt més contenta amb les visites als temples i ruïnes de la Grècia clàssica, els museus i les petites esglésies monestir bizantines que trobes per sorpresa tot passejant pel centre de la ciutat. De fet, el que més li agrada a la Mariona és fer turisme tan ben acompanyada per la seva família.
M. Carme Valios
LA CASTANYADA
Cada 31 d’octubre aquells amics es reunien a fer la Castanyada a casa del Sebastià. Tenia una casa molt gran a un poble de l’interior de Barcelona. Aquell dia el menjador irradiava amb la taula parada amb les estovalles blanques i la millor vaixella i cristalleria; la llar de foc encesa esperava les castanyes i els moniatos.
Tots col.laboraven en el sopar, el Sebastià feia el plat principal; els altres portaven el primer plat i els panellets, fets a casa, i els vins i el cava.
Sebastià, que era enginyer, cada any ensenyava alguna obra nova que havia fet a casa seva, que si la piscina, que si el jardí, que si una habitació per a la neta... Li agradava molt la música i viatjava a qualsevol ciutat europea, sobretot d’Alemanya, la seva ex-dona era alemanya, a sentir un bon concert. La cuina li entusiasmava i es dedicava a la nouvelle cuisine perquè deia que en la tradicional qualsevol dona li donava mil voltes.
Aquelles castanyades anaven passant i ells anaven envellint. Els sopars es van convertir en dinars perquè ja no conduïen bé de nit. Sebastià va tenir problemes de salut però mai va deixar de convocar els seus amics a la Castanyada.
Sebastià va morir i la colla d’amics no han tornat a reunir-se per celebrar la Castanyada. No han trobat cap casa amb el caliu de la del Sebastià ni cap amfitrió amb les seves qualitats,
Magda Ábalos
COCA AMB CIRERES
Si, com jo, vau estudiar a una escola de monges, recordareu, segur, la dita en castellà dels tres dijous que llueixen més que el sol; però el meu dijous preferit, el més esperat i desitjat cada any, era, sense cap dubte, el dia de Corpus; i no per estrenar vestit i sabates de xarol amb mitjons calats de fil, ni per anar a córrer darrere dels gegants que voltaven per la ciutat, no, era per la flaire de la coca amb cireres, que potser no coneixeu, però és la delícia més deliciosa del món.
El contrast de la massa saborosa i flonja, el sucre desfet, les cireres dolces i negretes que fèiem petar contra el paladar, i el punt àcid de contrast que ningú sabia d’on sortia, ens transportaven al cel.
La tradició diu que les feia el pesador de la plaça de la Farinera amb la farina que recollia després de les pesades, i amb les cireres que sobraven de la collita, i les portava als nens de l’hospici.
La realitat que jo vaig viuré és que les venien, a preu d'or, a totes les pastisseries del poble, algunes amb més renom que d'altres, i que en menjàvem tota la canalla de Reus el dia de Corpus.
No us vull fer enveja, però he pensat donar-vos una mica de feina, i us deixo un enllaç, una d’aquestes coses modernes, amb la recepta, per si la voleu tastar.
https://blog.lletnostra.cat/coca-cireres/
Mercè Escolà
DIMECRES DE CENDRA
Quan els meus fills eren petits vivíem als afores del poble. Ens coneixíem tots els veïns, i els nostres fills jugaven en els terrenys que no estaven edificats. El Dijous Gras agafàvem canyes per poder penjar les arengades, que nosaltres vestíem per veure qui les feia més maques.
El Dimecres de Cendra a la tarda, a l’hora de berenar, anàvem a un lloc on hi havia un garrofer, i allà ens menjàvem les sardines i enterràvem les espines. Era tot un ritual i ho passàvem molt bé
Carme Vallverdú
POBLE MARINER
Ella i els seus fills havien anat a gaudir del cap de setmana en un petit poble mariner. Només hi havia una botiga, on es podia trobar de tot. També hi havia un sol bar, on en dies concrets anaven a dinar.
S’estaven una casa davant la platja; a la porta d’entrada hi havia una cortina de cordo per evitar que entressin mosquits. Des del menjador veien el vol elegant de les gavines. A la part del darrere de la casa hi havia un jardí i una piscina, on a la tarda, els seus fills jugaven i es banyaven. Després, cap al vespre, sopaven i anaven a dormir. Sempre hi havia molt silenci, però a vegades es trencava amb el soroll de les onades.
Però una nit va ser diferent. De sobte ella va sentir la música d’una orquestra i el parlar fluixet de gent. Es va aixecar del llit i va sortir al carrer. Havaneres! Corrent va tornar a casa i va cridar el seus fills.
— Vinga, aixequeu-vos! Anem-hi! Tenim una sorpresa! Agafeu un mocador…!
I així tots junts varen anar cap a la platja a gaudir de la Cantada d’Havaneres.
Era un gran espectacle. Centenars de persones es van acostar amb barques i fondejaven a prop de l’escenari per seguir el concert. Van sentir l’havanera “La bella Lola”, i van treure el mocador i el van onejar a l’aire. I al final, ella va fer cua per recollir un got de rom cremat.
Glòria Esteban
L' APLEC
Em vaig aixecar molt aviat aquell dilluns de la Pasqua Granada, ja que havíem d'anar d'excursió al aplec de la Salut.
A la plaça de la Vila ens ajuntem les meves tres amigues i jo per anar-hi juntes. Pugem per la font del Cuento, amunt cap a l'ermita, passant per conreus i camps de fruiters dels voltants de Sant Feliu. Quan arribem, la plaça ja estava plena de gent de totes les edats. Primer vam anar a l'ermita de la Mare de Déu de la Salut, que aquell dia estava oberta per celebrar-hi la missa. A l’entrada, les parets estaven plenes de braços i cames de cera de les promeses que feia la gent a la Mare de Déu demanant-li la curació dels malalts.
En acabar la missa, la cobla La Principal del Llobregat va començar les sardanes. Les vam ballar totes, junt amb els nois de la nostre colla, En acabar les sardanes vam buscar un lloc a la muntanya per dinar, i menjar-nos els entrepans de truita que les nostres mares havien fet i posat a les bosses de roba que dúiem. En acabar de dinar, vam tornar a la plaça per ballar la segona part de sardanes. Acabem molt cansats però també molt alegres.
Cap al tard, fem el camí de tornada a casa contents d’haver passat el dia de l’Aplec de La Salut, allà pels anys 60. En guardem un grat record.
Roser Casaramona
FIRA DE SANTA LLÚCIA
El meu home, abans de marxar a l’obrador, a la seva feina de terrissaire, m’ha ajudat a omplir les cistelles amb les figures del pessebre que ha modelat els últims mesos. Les hem embolicades amb papers de diaris amb compte de no trencar-ne cap. Ell marxa i jo desperto els nens i faig un bon esmorzar per a tots tres, perquè avui el dia serà llarg i, si Déu vol, tindrem molta feina.
De bon matí ja som a la Plaça de la Catedral muntant la paradeta: els veïns de cada any ens ajuden a posar una fusta gran i quatre prestatges coberts amb un llençol, i a protegir-ho tot amb un envelat untat amb oli de llinosa per si plou. També posem a punt un llum de petroli per quan es faci fosc.
Ja comencen a venir els primers curiosos, esperem que a més de mirar comprin! Els nens volen ajudar, són quiets i assenyats peró les criatures han de jugar, ja fan prou de no destorbar gaire! Va passant el matí i la caixa es va omplint. Aviat arribaran les “llucietes”, les cosidores que avui celebren el seu dia; la missa a la catedral n’aplega una bona colla i ja està apunt d’acabar, segur que ens compraran algunes figuretes abans del seu passeig pel parc de la Ciutadella!
Ja es fa fosc, els nens estan cansats i jo també. Avui plegarem d´hora: ho hem venut tot! Demà, sant tornem-hi, fins que s’acabi la fira o les figuretes!
Montserrat Vallès
