 |
| A la platja de València |
L’ÚLTIMA VISITA
He demanat que em portin a la platja a veure el mar. Des de Madrid el recordo però volia veure’l per última vegada. Ara el tinc al davant. Els mateixos colors que als meus quadres: el blau del cel, les diferents tonalitats blaves del mar; els blancs groguencs de les veles, el blanc lluminós de l’escuma de les onades i dels vestits de les dones; el groc de la sorra, el bru dels cossos nus dels nens i el marró fosc dels cascos de les barques. Aquí sento el soroll del mar i del vent, els xiscles del nens i els crits de les mares. A casa, quan miro els quadres, me’ls he d’imaginar.
Ja fa tres anys que no vinc a aquesta platja a pintar. La Clotilde, al principi, quan vaig tenir l’ictus, em deia que pintés, encara que no ho fes com abans, però no puc, No només no moc la mà, sinó que sembla que m’han marxat els colors del cap.
Abans seia davant del mar i sabia quins colors havia de barrejar; captava el color del cel i del sol; el moviment de les onades, de les veles, dels nens, de les faldilles i els mocadors de les dones… Ara, no puc. Només em queda mirar els meus quadres. Però avui soc feliç aquí, davant d’aquesta platja a la qual vaig venir tantes vegades a pintar.
Magda Ábalos
 |
| Tràfic de dones |
PENEDIDA
Us vull explicar per què em vaig fer puta, ai!, vull dir noia de vida alegre. I també us dic que, al cap dels anys, me’n penedeixo.
Jo era jove i tenia una bona feina, que em permetia dur una vida molt regalada. Però l’empresa va tancar i, de sobte, em vaig veure al carrer. Un dia, en una cafeteria se’m va acostar un home que semblava molt seriós i em va oferir una feina que consistia a fer de model en un reportatge fotogràfic per a una empresa coneguda. Jo, molt contenta, vaig acceptar i tot va anar molt bé al principi: guanyava molts diner i la feina m’agradava. Però el temps passa, i la bellesa també; els contractes van anar minvant, minvant, fins que va arribar que ja no em contractaven.
Vaig passar dificultats de tot tipus i l’últim camí va ser prostituir-me. Unes companyes i jo vam marxar del país en un tren fins a un lloc on no ens coneguessin. Aquesta feina no va ser fàcil, i molt fastigosa, no la recomanaria a ningú. Si vingués al cas i us trobéssiu en una situació difícil, busqueu-us una altra feina.
Carme Vallverdú
 |
| Nena a la platja |
MIRANT L’HORITZÓ
Està nerviosa. Comença a pensar en quin moment va considerar que era bona idea quedar amb un desconegut. Però quan li va dir que el seu pintor preferit era Sorolla i si volia anar a veure l'exposició a la Casa Amatller amb ell, el cor li va fer un salt i va pensar que no s’hi podia negar. Està neguitosa, perquè van quedar a l’interior i no li podrà veure la cara a la llum del dia. I ves a saber...
Ha arribat abans d’hora, i no para de donar voltes per la sala, ha quedat impressionada per un quadre que no havia vist mai, Nena a la platja. Li recorda la seva infantesa. Tantes tardes a la platja, sense fer res, peus a l’aigua i mirant l’horitzó, sense demanar res i esperant-ho tot.
Tot ha canviat, ara a l’horitzó hi vol veure el futur, allò que vol aconseguir, els seus reptes, les seves pors vençudes i potser un desconegut que un dia de tardor entra a la seva vida sense quasi demanar permís.
Sembla que comença a ploure de valent. Missatge al mòbil: “Perdona, no puc venir, acaben de limitar la mobilitat al Baix Llobregat i no puc arribar. Parlem al vespre. Em sap greu”
S’acomoda a la butaca que hi ha davant del quadre, i li sembla que fins i tot la nena té una retirada a ella, els cabells, el posat. Deixa passar el temps i pensa si al vespre rebrà una trucada.
Mercè Escolà
 |
| Ayamonte. La pesca de la tonyina |
L’ALLIBERAMENT
Un amic meu portava un ritme de vida molt complicat. Un matí, va decidir marxar de la seva ciutat uns dies, per anar a descansar i desconnectar en un poble molt petit i de pescadors, on quasi no hi vivia gent. Va trobar un hostal, amb forma de roca, força tranquil per poder fer estada uns dies. Ell estava content d’aquest lloc. Només sentia el soroll de l’onatge en xocar contra les roques. Venia tan esgotat de la seva gran ciutat que a la maleta va posar el mínim de coses, entre elles aparells per pescar. Era una de les activitats que li agradava molt.
Va sortir del seu refugi i se’n va anar a la vora del mar per pescar. Hi havia uns quants pescadors intentant treure de l’aigua un gran peix, una tonyina. Van tenir molta dificultat per poder-ho fer, però gràcies a la destresa d’un dels pescadors i l’ajuda d’ell, li van fer una gran estrebada i un tall a la panxa, i al final el van poder treure de l’aigua.
Ell li diu a aquest pescador: “Gràcies a la seva experiència professional ho hem pogut fer!”
Li va agrada tant aquest paisatge mariner i aquesta bona relació amb el pescador, que quan va tornar cap a casa seva, va voler pintar un quadre del tema que havia viscut i penjar-lo al saló. Així, aniria recordant aquell temps i en gaudiria!
Glòria Esteban
 |
| Xiquets a la platja |
WAIKIKI
Fa anys que vam comprar un apartament a la platja, on passem les vacances. Quan som allà solem fer excursions per conèixer llocs molt bonics de veure. Un dels veïns de la urbanització ens va parlar d'una platja molt maca que no estava gaire lluny i que no coneixíem.
Un dia vam decidir anar-hi i descobrir on era. Ens va costar una mica trobar-la, ja que quan aparques el cotxe, no hi ha cap indicació de la manera d´arribar-hi. Seguim les seves indicacions i les del mòbil i, després de creuar un bosc de pins i caminar més de mitja hora, vam veure davant nostre una platja de sorra blanca molt fina, el mar tranquil com una bassa d'oli, el cel molt blau i lluent.
La gent, estava estirada prenent el sol, els nens jugant a la sorra. Ens va sorprendre molt el fet que tothom anava despullat: era una platja nudista. Nosaltres anàvem amb banyador, però vam veure que, de tant en tant en tant, hi havia persones que també anaven amb roba.
Ens banyem i a l´hora de dinar seiem entre els pins per menjar-nos els entrepans i la fruita que dúiem dins la motxilla. Desprès de dinar i gaudir de les vistes, vam fer el camí de tornar cap a casa.
Ara que ja ho coneixem, tornarem a anar-hi sovint.
Roser Casaramona
 |
| Les xarxes |
Cada dia es trobava millor en aquell poble de pescadors al costat del mar. Ja feia dos anys que estava casada amb el Manel i eren feliços; sí que podia ser el seu pare, com deia la gent del poble, però després del que havia passar abans de coneixe’l, ara vivia a la glòria, a ella no li importava gens la diferència d’edat.
El Manel era pescador, i molt bona persona, l’estimava molt; era més gran, però era fort com una roca. Quan tornava de deixar la barca, tots dos repassaven les xarxes, i després anaven a l’hort tan maco que tenien i collien tot el que hi havia; feia goig de veritat, i amb tants tomàquets que collien feien conserva per a molt de temps.
La seva vida havia canviat des que ho havia passat tan malament amb aquell xicot que deia que l’estimava tant i que ella n’estava tan enamorada. Cada dia dinava i sopava a casa d’ella perquè s’havien de casar aviat, però el seu pare li deia “Aquest noi no és aigua clara”, i la mare, prudent, no deia res; amb la cara que feien tots dos ja n’hi havia prou.
Quan faltaven deu dies per al casament, ell va desaparèixer juntament amb tot el que tenien de valor a casa. Un cop superat el disgust, ella va trobar feina en aquell poblet de la costa i allà va conèixer el Manel, un home massa gran segons els veïns, però que la fa molt feliç.
Rosa Orenga
 |
| Les tres veles |
EL BARRI DEL CABANYAL
A casa teníem un quadre que m’agradava molt. Bé, jo, de menuda, en deia així, però era una làmina que reproduïa un quadre de Sorolla, Les tres veles.
La iaia me l’explicava com si fos un conte i jo l’escoltava embadalida asseguda en una cadireta al seu costat. “Mira, bonica, ací estan pintades les quatre dones de casa nostra. A veure si saps endevinar qui és cada una.” Jo feia veure que m’equivocava per tornar a sentir les seves explicacions en aquell joc que m’agradava tant, i no em cansava de demanar tornar-hi a jugar una vegada i una altra.
Ella anava dient: “La primera és la teua tia Empar, mira que joveneta i que bonica!, però treballadora i valenta com la que més. Al seu costat estic jo, amb mocador i davantal negres pel dol. La teua mare, encara jove, però cansada per la vida dura que li tocava viure, et duia a tu al braç perquè no tenia amb qui deixar-te i havia de treballar carregada amb el teu pes. Ja et deus haver reconegut pel mocadoret roig, que sempre ha sigut el teu color favorit. Portem tres cistelles grans per recollir marisc, la feina de les dones.
Les barques de vela? Allà pescaven els homes: ton pare, els teus germans, el nòvio de ta tia Empar… Sí, la platja és la del Cabanyal, quan no hi havia turistes i la gent vivia de la mar, i no estava tot ple de casetes de vacances. Que diferent d’ara, veritat?”
Montserrat Vallès
