TRADICIONS
VASILOPITA
És el primer cop que viatgen a Atenes per conèixer la promesa del seu fill, la Déspina. Ella els explica que el 6 de gener, per celebrar l’Epifania, que per l’església ortodoxa és el baptisme de Jesús, es menja aquest pastís anomenat Vasilopita, i l’ha fet la seva mare, que viu a la casa familiar al nord de Grècia. Com mana la tradició hi ha amagat una moneda, el flouri, que porta un missatge de bona sort per a qui la trobi, i que el primer tall és per a Déu o, rient entre dents, per esmorzar l’endemà.
El coc és realment bo i molt dolç. En aquest viatge han descobert un munt de plats típics, el Santi està encantat amb les novetats culinàries, encara que a la Mariona el menjar no l’entusiasma. Ella està molt més contenta amb les visites als temples i ruïnes de la Grècia clàssica, els museus i les petites esglésies monestir bizantines que trobes per sorpresa tot passejant pel centre de la ciutat. De fet, el que més li agrada a la Mariona és fer turisme tan ben acompanyada per la seva família.
M. Carme Valios
LA CASTANYADA
Cada 31 d’octubre aquells amics es reunien a fer la Castanyada a casa del Sebastià. Tenia una casa molt gran a un poble de l’interior de Barcelona. Aquell dia el menjador irradiava amb la taula parada amb les estovalles blanques i la millor vaixella i cristalleria; la llar de foc encesa esperava les castanyes i els moniatos.
Tots col.laboraven en el sopar, el Sebastià feia el plat principal; els altres portaven el primer plat i els panellets, fets a casa, i els vins i el cava.
Sebastià, que era enginyer, cada any ensenyava alguna obra nova que havia fet a casa seva, que si la piscina, que si el jardí, que si una habitació per a la neta... Li agradava molt la música i viatjava a qualsevol ciutat europea, sobretot d’Alemanya, la seva ex-dona era alemanya, a sentir un bon concert. La cuina li entusiasmava i es dedicava a la nouvelle cuisine perquè deia que en la tradicional qualsevol dona li donava mil voltes.
Aquelles castanyades anaven passant i ells anaven envellint. Els sopars es van convertir en dinars perquè ja no conduïen bé de nit. Sebastià va tenir problemes de salut però mai va deixar de convocar els seus amics a la Castanyada.
Sebastià va morir i la colla d’amics no han tornat a reunir-se per celebrar la Castanyada. No han trobat cap casa amb el caliu de la del Sebastià ni cap amfitrió amb les seves qualitats,
Magda Ábalos
COCA AMB CIRERES
Si, com jo, vau estudiar a una escola de monges, recordareu, segur, la dita en castellà dels tres dijous que llueixen més que el sol; però el meu dijous preferit, el més esperat i desitjat cada any, era, sense cap dubte, el dia de Corpus; i no per estrenar vestit i sabates de xarol amb mitjons calats de fil, ni per anar a córrer darrere dels gegants que voltaven per la ciutat, no, era per la flaire de la coca amb cireres, que potser no coneixeu, però és la delícia més deliciosa del món.
El contrast de la massa saborosa i flonja, el sucre desfet, les cireres dolces i negretes que fèiem petar contra el paladar, i el punt àcid de contrast que ningú sabia d’on sortia, ens transportaven al cel.
La tradició diu que les feia el pesador de la plaça de la Farinera amb la farina que recollia després de les pesades, i amb les cireres que sobraven de la collita, i les portava als nens de l’hospici.
La realitat que jo vaig viuré és que les venien, a preu d'or, a totes les pastisseries del poble, algunes amb més renom que d'altres, i que en menjàvem tota la canalla de Reus el dia de Corpus.
No us vull fer enveja, però he pensat donar-vos una mica de feina, i us deixo un enllaç, una d’aquestes coses modernes, amb la recepta, per si la voleu tastar.
https://blog.lletnostra.cat/coca-cireres/
Mercè Escolà
DIMECRES DE CENDRA
Quan els meus fills eren petits vivíem als afores del poble. Ens coneixíem tots els veïns, i els nostres fills jugaven en els terrenys que no estaven edificats. El Dijous Gras agafàvem canyes per poder penjar les arengades, que nosaltres vestíem per veure qui les feia més maques.
El Dimecres de Cendra a la tarda, a l’hora de berenar, anàvem a un lloc on hi havia un garrofer, i allà ens menjàvem les sardines i enterràvem les espines. Era tot un ritual i ho passàvem molt bé
Carme Vallverdú
POBLE MARINER
Ella i els seus fills havien anat a gaudir del cap de setmana en un petit poble mariner. Només hi havia una botiga, on es podia trobar de tot. També hi havia un sol bar, on en dies concrets anaven a dinar.
S’estaven una casa davant la platja; a la porta d’entrada hi havia una cortina de cordo per evitar que entressin mosquits. Des del menjador veien el vol elegant de les gavines. A la part del darrere de la casa hi havia un jardí i una piscina, on a la tarda, els seus fills jugaven i es banyaven. Després, cap al vespre, sopaven i anaven a dormir. Sempre hi havia molt silenci, però a vegades es trencava amb el soroll de les onades.
Però una nit va ser diferent. De sobte ella va sentir la música d’una orquestra i el parlar fluixet de gent. Es va aixecar del llit i va sortir al carrer. Havaneres! Corrent va tornar a casa i va cridar el seus fills.
— Vinga, aixequeu-vos! Anem-hi! Tenim una sorpresa! Agafeu un mocador…!
I així tots junts varen anar cap a la platja a gaudir de la Cantada d’Havaneres.
Era un gran espectacle. Centenars de persones es van acostar amb barques i fondejaven a prop de l’escenari per seguir el concert. Van sentir l’havanera “La bella Lola”, i van treure el mocador i el van onejar a l’aire. I al final, ella va fer cua per recollir un got de rom cremat.
Glòria Esteban
L' APLEC
Em vaig aixecar molt aviat aquell dilluns de la Pasqua Granada, ja que havíem d'anar d'excursió al aplec de la Salut.
A la plaça de la Vila ens ajuntem les meves tres amigues i jo per anar-hi juntes. Pugem per la font del Cuento, amunt cap a l'ermita, passant per conreus i camps de fruiters dels voltants de Sant Feliu. Quan arribem, la plaça ja estava plena de gent de totes les edats. Primer vam anar a l'ermita de la Mare de Déu de la Salut, que aquell dia estava oberta per celebrar-hi la missa. A l’entrada, les parets estaven plenes de braços i cames de cera de les promeses que feia la gent a la Mare de Déu demanant-li la curació dels malalts.
En acabar la missa, la cobla La Principal del Llobregat va començar les sardanes. Les vam ballar totes, junt amb els nois de la nostre colla, En acabar les sardanes vam buscar un lloc a la muntanya per dinar, i menjar-nos els entrepans de truita que les nostres mares havien fet i posat a les bosses de roba que dúiem. En acabar de dinar, vam tornar a la plaça per ballar la segona part de sardanes. Acabem molt cansats però també molt alegres.
Cap al tard, fem el camí de tornada a casa contents d’haver passat el dia de l’Aplec de La Salut, allà pels anys 60. En guardem un grat record.
Roser Casaramona
FIRA DE SANTA LLÚCIA
El meu home, abans de marxar a l’obrador, a la seva feina de terrissaire, m’ha ajudat a omplir les cistelles amb les figures del pessebre que ha modelat els últims mesos. Les hem embolicades amb papers de diaris amb compte de no trencar-ne cap. Ell marxa i jo desperto els nens i faig un bon esmorzar per a tots tres, perquè avui el dia serà llarg i, si Déu vol, tindrem molta feina.
De bon matí ja som a la Plaça de la Catedral muntant la paradeta: els veïns de cada any ens ajuden a posar una fusta gran i quatre prestatges coberts amb un llençol, i a protegir-ho tot amb un envelat untat amb oli de llinosa per si plou. També posem a punt un llum de petroli per quan es faci fosc.
Ja comencen a venir els primers curiosos, esperem que a més de mirar comprin! Els nens volen ajudar, són quiets i assenyats peró les criatures han de jugar, ja fan prou de no destorbar gaire! Va passant el matí i la caixa es va omplint. Aviat arribaran les “llucietes”, les cosidores que avui celebren el seu dia; la missa a la catedral n’aplega una bona colla i ja està apunt d’acabar, segur que ens compraran algunes figuretes abans del seu passeig pel parc de la Ciutadella!
Ja es fa fosc, els nens estan cansats i jo també. Avui plegarem d´hora: ho hem venut tot! Demà, sant tornem-hi, fins que s’acabi la fira o les figuretes!
Montserrat Vallès
OBJECTES QUOTIDIANS
DIÀLEG AMB...
Era el dia de Reis, com cada any esperava el regal, sempre original, de la meva filla. La veritat és que jo sabia que m’havia estat observant per encertar-ho. Em va donar una capsa no gaire gran i em va dir “Perquè t’ho passis bé” i que no l’obrís fins que estigués sola.
A la nit, sola, la vaig obrir. Em vaig quedar sorpresa, havia sentit parlar-ne, era el número u en vendes aquell Nadal, però encara em vaig quedar més sorpresa quan sento una veu molt baronívola que em diu:
— Ep, dona, no t’espantis, no et faré mal.
— Qui em parla?
— Jo, des de la capsa. Va, treu-me i mira les instruccions.
— Escolta, que jo faré el que vulgui.
Em vaig llegir les instruccions més que tot perquè callés. Bé, ja vaig veure per on anava la cosa.
— Què, nena, ho provem?
— No ho sé, no ho sé, fa molt temps que no...
— Va, aquesta nit em proves, ja veuràs...
Ho vaig deixar al calaix de la tauleta de nit i me’m vaig desentendre. Van passar uns dies i un matí vaig sentir una veu ja coneguda:
— Maria, Maria, treu-me d’aquí que m’avorreixo molt.
— Com saps el meu nom?
— Perquè he sentit les teves amigues.
— I, ara, què vols?
— Que em provis.
A la nit, el vaig treure de la capsa i me’l vaig posar on deien les instruccions.
— Ui, uui, uuui,,,
Magda Ábalos
EL SEMÀFOR
Fa molts anys que ens coneixem. He de confessar que moltes vegades quan veig que tothom s’afanya per enganxar-te en verd, jo alenteixo el pas, i allargo el temps perquè m’agrada esperar, dir-te bon dia, veure el teu somriure irònic, i aprofitar els minuts regalats per posar ordre al meu cap. Em sembla que fins i tot em fas l'ullet, i em sento la reina del barri quan finalment pares tots els cotxes perquè jo pugui travessar el carrer i córrer cap al metro, o l'autobús, o tornar a casa.
M'has vist riure, plorar trista o enrabiada, neguitosa per començar una feina nova on no sabia què m'esperava, dubtar i encertar, o equivocar-me. Són molts anys, tu vigilant el meu carrer, i jo vigilant si estaves bé.
No recordo que mai t'hagis espatllat, només una vegada un inconscient es va estavellar contra el teu peu. El vaig insultar, ho reconec, per tu i per mi, i per tots els vianants a qui has cuidat i va posar en perill.
I mira, avui estic molt trista, perquè surto de la reunió del barri i m'han dit que et jubilen, que ja no fas bé el teu paper, que el trànsit s'ha complicat i tu ets vell, i ja no el pots controlar com feies, que faran tres carrils nous i posaran uns aparells ultramoderns i invisibles.
I jo, de sobte, no sabré què fer sense tu.
Mercè Escolà
RADIODESPERTADOR
Fa uns vint anys que vaig passar de l’estanteria d'una botiga a la tauleta de nit de casa teva, perquè fossis sempre puntual, amb l’obligació de despertar-te cada dia.
Durant part de la teva vida em vaig cuidar que t'aixequessis a les set del matí per anar a treballar. Túu m'apagaves rondinant i dient-me: “Quina llauna, ja és hora, m'ha passat la nit sense adornar-me’n".
Els caps de setmana i i a les vacances, no sonava perquè no era necessari aixecar-se aviat. Tu dormies tranquil’la, a no ser que tinguessis algun viatge o excursió, llavors em poavses perquè sonés molt aviat, a les cinc o les sis del matí.
Moltes vegades m'escoltaves per sentir les notícies, entrevistes i coses divertides per entretenir-te a les nits d'insomni que tenies de tant en tant. T'adormies escoltant música clàssica o moderna; tu pensaves “Que bé que sones”, i jo em posava molt content de sentir-te
Ara tu ja t'has jubilat, ja no em necessites com abans, però jo continuo a la tauleta de nit, esperant que la teva mà em posi en funcionament alguna vegada per despertar-te, i, com que estic connectat, sempre estic a punt per donar l'hora.
Roser Casaramona
CÒMODA ISABELINA
Sortia de casa seva per anar a sopar a casa d’una amiga. En el carrer, té una gran sorpresa.
—Oh, Oh! Què fas aquí sola al carrer just ara i que és l’hivern? Ja saps que amb el canvi de temperatura, amb aquest fred, et pots fer malbé? Mira que ets bonica/, i sembla que sempre has estat ben cuidada. Et miro de dalt a baix i cada cop m’agrades més. Segurament t’has sentit dir això: “Massa clàssica, massa vella o bé una antigalla... o un tresor”.
Ell va esperar davant d’aquest tresor una bona estona, per si el seu amo tornava a buscar-la. Passat aquest temps, va veure que no es va presentar ningú. Ell tot content i amb molta il·lusió va agafar la joia i li va dir:
—Et porto cap a casa meva per poder gaudir de tu...
Glòria Esteban
LES BALANCES
Encara recordo l’alegria que vas tenir quan vas obrir els regals que els reis et van deixar. El que més et va agradar vaig ser jo: quan em vas trobar vas tenir una gran alegria i vas dir: “Unes balances! Ara podrem jugar a tendetes!”
Tu i les altres criatures del veïnat em vau posar sobre unes fustes que feien de taulell. Amb paper fèieu paperines, i uns portaven tomàquets i mongetes del seu hort, altre arròs i fideus de casa seva, i entre tots vau fer una botiga. Després, amb la fireta i un fogó de terrissa que teníeu, fèieu el dinar de les nines.
Que bé que ho passàveu. Però us vau fer grans i jo vaig quedar en un racó.
Carme Vallverdú
BLANC, VERD, BLAU O AMB RATLLES VERMELLES
Formo part de la teva família temporalment i sembla ser que el meu temps expira quan ja no es llegeix el meu nom i ja no queda gaire de mi.
Us conec a tots d’una manera personal i interior: la vostra freqüència, si em poseu molt o poc o si m’oblideu, fins i tot quan anem de viatge i surto de la foscor en un lloc diferent. Reconec que no soc especial, ni valuós, però sé que soc necessari i em sento útil, que això és molt important per a l’autoestima. Participo activament en la vostra salut amb la meva aportació, i la vostra destresa i les meves carícies us fan sentir més a gust.
Quan es fa de nit, els primers en venir-me a veure són els nens, fan molt de xivarri. M’agraden les seves rialles d’escuma, les bromes entre ells i les espitjades que no són gaire respectuoses amb la meva forma i s’obliden de tapar-me, però no els ho tinc en compte, la canalla ja se sap. En canvi al matí la primera en arribar ets tu, metòdica i amb pressa, això sí, ets mes delicada. Et sento parlar dels plans del dia. Marxeu i jo aquí em quedo fins que em torneu a necessitar.
Em sento acabat, el meu color blanc s’extingeix, tot i que sé que tinc companys blaus, verds i fins i tot amb ratlles vermelles. Tinc bons records de la meva vida efímera, bé, la vida és efímera per a tothom.
M. Carme Valios
LES CLAUS
En formació, com un exèrcit que ha de protegir les vides de la gent, grans o petites, gruixudes o fines, totes teniu la vostra història, amb moments d’èxit i de fracàs, potser alguna fins i tot amaga secrets.
Moltes no sé què obriu, però segur que totes sou una porta per als records. Tu, tan petita, potser ets d’un diari secret que la meva filla tenia als tretze anys. Tu, de ferro i una mica rovellada, la més gran, no ho sé del cert, però vull pensar que eres dels meus avis i obries la porta d’aquella caseta de dalt del turó que un bon dia, quan ells ja no hi vivien, va caure i va desaparèixer per sempre.
Entre vosaltres també hi la dels veïns, que conservo per si algun dia se l’han deixada a casa i no poden entrar, com m’ha passat a mi moltes vegades.
Hauríem de recordar les que no són entre nosaltres, com la del terrat, que es va tòrcer de tant fer-la servir i ja no obria, o la de la porta d’entrada, que es va trencar a dins del pany i vaig haver de cridar un serraller. Que descansin, que ja van fer la seva feina.
No sé com serà el vostre futur. Ara encara feu un bon servei, però veig que els dispositius electrònics us estan prenent els llocs: comandaments a distància, targetes magnètiques… El temps dirà si acabareu sent objectes de museu al costat del poema On he deixat les claus?
Montserrat Vallès
Subscriure's a:
Missatges (Atom)