1) Quanta raó tenia el pare quan li deia que a la vida cada cosa dolenta ens en porta almenys una de bona, i a vegades fins i tot dues.
Era jovenet, feia cua per comprar el gelat de xocolata millor del poble, la noia del seu davant es va endur tot el que quedava. Va decidir tastar el d’avellana, i se’n va fer addicte.
Quasi sempre a la biblioteca s’acabaven d’endur el llibre que ell necessitava, n’agafava un altre mentre l’esperava, així en llegia dos. Va esdevenir un gran lector.
Després de molt estudiar es va quedar sense plaça a l'oposició que preparava. Va fer un gir a la seva vida professional i ara gaudeix d’una feina creativa.
La seva xicota de tota la vida el va plantar tres dies abans del casament, i quan va anar a anul·lar el viatge, va conèixer a l’agència, la meravellosa dona amb qui finalment es va casar.
Al mercat sempre s’havia acabat el que buscava. Va aprendre a canviar els plats i ara és un cuiner d’aprofitament admirat per tota la família.
I passats els anys té el dilema, es pot jubilar o continuar treballant. I dubta si anar a viure a un lloc de platja on els estius seran sorollosos o tirar cap a un poblet de muntanya amb hiverns solitaris plens de neu. O treballar uns anys més Però està convençut que faci el faci li sortirà bé.
Mercè Escolà
2) En Julià porta estona assegut a la sala d’espera del metge, ja ha fullejat les revistes, s’acosta per deixar-les a la tauleta i al terra hi veu una petita clau de bústia o potser de maleta de viatge. Li deu haver caigut a algun altre pacient, suposa. El primer impuls és anar-la a dur a recepció, però després veu que al clauer hi ha una adreça escrita i pensa que quan surti l’anirà a portar ell mateix.
L’adreça és a prop de la consulta. El portal és obert i comprova que, efectivament, la clau és d’una bústia; la curiositat pot més i mira a l’interior, hi ha un paquet petit amb l’embolcall d’una joieria. No pot ser que deixin una cosa de valor aquí. Com és molt tafaner l’obre i troba un anell preciós de senyora. Ja restablert de la sorpresa decideix trucar al pis. El rep una dona, ell li explica la troballa de la clau i s’empesca una excusa simpàtica per haver obert la bústia. Ella riu i li sembla molt divertida la història, el fa passar, li ofereix un cafè i diu que l’anell en realitat és de bijuteria, que s’ha fet fer una rèplica de l’autèntic perquè és despistada i li fa por perdre l’original, que és força car.
D’aquesta manera tan inusual inicien una amistat explicant-se anècdotes de perdre i trobar coses, ja que el Julià diu que en troba sovint, tot el contrari que la Marina que les extravia.
M. Carme Valios
3) Eren tres companys del ram de la construcció que junt amb les seves dones van decidir de comprar un terreny en una urbanització que estava molt bé: hi havia una botigueta que tenia de tot una mica, una piscina i un restaurant.
Per fer els fonaments van llogar una empresa i de mica en mica van anar pujant parets: Primer van fer una de les cases per poder quedar-s’hi i deixar les eines. Els dies que feia bon temps, el menjar el feien amb la llenya que tenien netejant el bosc, i que bo que sortia tot!
La mainada de seguida van fer amics i amb les bicicletes feien excursions, i si algun dia deien de no pujar perquè havien de fer alguna cosa a la ciutat, tots protestaven. I és que no hivia res com la llibertat que tenien allà.
M. Carme Vallverdú
4) Ell, un gran executiu estressat, va perdre la feina i la casa en un mateix mes.
La seva actitud va ser que en lloc de plorar, en Lluís va asseure’s a la vorera de sota de casa seva i va obrir una llauna de refresc que portava a la motxilla. Va decidir un canvi d’escenari. Estant assegut, li va sonar el mòbil, era un avís. Havia rebut una transferència del banc. Ho mira i pensa, “Gràcies per la indemnització, això és com si hagués guanyat la loteria!” Va anar cap al despatx, va pujar-hi i va signar la documentació.
Després va anar, tot disgustat, cap al seu pis, on els funcionaris esperaven que arribés. Ell ja tenia l’última bossa preparada i va oferir-los cafè. Van dialogar entre ells i li va entregar les claus. I va dir: “A partir d’ara m’estalviaré haver de netejar!”
Més tard, en Lluís, va pensar “I ara aniré a una biblioteca pública i allà és on serà el despatx, i el parc del costat, el saló.
Cada dia era una aventura on dormir, què menjar. El riure era com si fos una obra de teatre on ell era el protagonista, malgrat no tenir res.
Glòria Esteban
5) Ja no és una nena petita, encara està enfadada i vol que passi ràpid aquell joc que li preparen cada any per al seu aniversari i que tant li agradava. Aquest any té altres coses al cap. Tenia la il·lusió de fer un intercanvi escolar al Canadà durant un trimestre: així milloraria l’Anglès i continuaria el curs, tornaria passat Nadal i a final de curs s’examinaria al seu institut, i a més a més, s’ho passaria molt bé. Ha insistit molt, però els pares no s’han deixat convèncer, ja n’han parlat i li han dit que encara és petita per anar-se’n tota sola, que potser l’any que ve.
Així que ara ha de fer veure que ja no hi pensa i que espera els petits regals que li fan cada any. Els pares i els germans li van donant rodolins, les pistes per trobar-los:
…
Busca una jaqueta
i mira a la butxaca dreta. (oh, quina polsera més bonica!)
No et deixis mai obert
el calaix on desem els coberts. (hi troba un boli que es pot esborrar!)
M’ha dit que no entrarà
si no la vas a rebre al replà. (obre la porta i veu una motxilla ben embolicada)
Mira, mira!,
a sota de la teva cadira! (una clau amb una targeta que diu:)
Als prestatges del menjador
podràs escoltar una cançó.
Això deu voler dir la capsa de música de l’àvia. Sí!, a dins hi troba el permís firmat pel pare i la mare. Cap al Canadà!
MontserratVallès
