110 llibres (alguns dels que hem llegit els darrers 15 anys)


L’ORDINADOR


Ahir, quan ja tenia un bon tros del treball escrit, no sé quina punyetera tecla vaig tocar, que se’m va esborrar tot, Quan ja havia perdut totes les esperances, esperances petites i grans esperances, quan ja ho havia trastejat tot, vaig trucar a l’informàtic de la família, el meu fill, que no va trobar solució per al problema; però, com que va remenar tot l’aparell, va descobrir els secrets més grossos de la meva vida. La vida privada va quedar al descobert.

Quina cara havia de fer-hi, jo? Sortosament era el meu fill i, amb una  clarividència com si tingués el cervell de Kennedy, va agafar el camí de sirga i, sense orgull i prejudici, malgrat que anava polit i ben arreglat, em va dir: “Que descansis, mare”. Ja a la porta em va fer una forta abraçada, i aquella olor de colònia, fina però masculina que es posa, em va deixar una  flairança agradable i suau.

Jo vaig restar tranquil·la, el conec prou bé i sé que no farà cap disbarat, les aventures de Huckleberry Finn no l’atrauen gens. És el jugador a qui, com a tots els altres, li agrada guanyar, però sempre amb joc net. Ara s’ha inclinat per la natació i les bicicletes. Encara recordo quan, el 1984, als seus vint-i-sis anys, va venir tot cofoi com una criatura amb sabates noves, amb la medalla que va guanyar. Quants records! Quantes vivències!

I jo, ara què faig? A aquestes hores ja deuen haver donat les notícies per la tele, tan de bo que siguin bones! Que la felicitat i altres contes ens alegrin i ens facin suportable aquesta epidèmia tan llarga. Que Déu ho faci tot! Tot el que nosaltres no hem sabut fer.


Emília Brias



EN FAMÍLIA


El diumenge al matí, la meva família i altres animals vam decidir anar a esmorzar al Tiffany’s, per fer el festí de Babette, amb llum antiga de l’edat de ferro però amb un toc mediterrani i olives picants. Vam caminar cap al carrer Bolívia fins a la casa cantonera. a l’aparador hi havia penjat el cartell d’Olive Kitteridge i, al terra,  el llapis del fuster feia de falca a la porta.


Maria Carme Valios


CANVIS


L’Emma vivia prop de la plaça del Diamant, sempre havia volgut viure a Gràcia, i quan es va poder independitzar va buscar un pis petit, però amb balcó, al barri que pensava que es trobaria com a casa. Allí va viure anys de mel i anys de fel, i quan per fi es va sentir prou forta per deixar l’amant que  només feia que disparar-li paraules emmetzinades, va respirar profundament i va decidir que havia de reconstruir el seu món i que volia viure sola una bona temporada. 

El seu barri era un bon lloc per fer-ho. I va començar a passejar cada vespre per les places i carrerons, a comprar a botigues petites, a parlar amb els veïns sempre que podia.

Li agradava molt anar de llibreries, n´havia trobat una on havia pogut comprar sense haver-lo d'encarregar "Els millors relats de Roald Dahl" i aixó la va  convertir en clienta habitual. 

Poc temps després, remenant, quan ja era amiga de la mestressa i li havia donat accés lliure al magatzem, va recobrar un exemplar antic i ple de pols de "Terra Baixa", i això encara la va enamorar més.

També va descobrir una botiga petitona de joguines de fusta artesanals Allí va trobar un dia un mòbil que va fer que visualitzés immediatament la dansa de la gavina just al racó encara buit de la sala on llegia, i se’l va emportar feliç de poder gaudir de la seva llibertat

Li agradava viure sola, llevar-se quan volia i anar a dormir tan tard o tan d’hora com el seu cap o el seu cos li demanés, dinar llegint o recitant un poema, sopar una torrada o un plat exquisit, no donar explicacions ni demanar-les,  però li costava una mica organitzar el seu temps i les feines de la llar, i cada setmana quan li tocava fer dissabte, pensava que potser algú hauria de  gosar publicar un manual per a dones de fer feines que orientés les persones inexpertes quan volen del niu.

Un dia, passejant, va decidir que es podia apropiar d'algun dels arbres que hi havia a la plaça del costat de casa, en va triar un i li va posar nom, el volia prop de la Colometa però no va poder ser. Li explicava els seus malsons i compartia les seves alegries, i els vespres, al tornar a casa,  es parava a contemplar-lo, vigilava que no es posés malalt, i que tingués sempre aigua suficient.

Últimament no para de pensar que, segurament, quan arriba la penombra al final de la vida, la memòria de l'arbre sigui com un armari de records, i ella voldria que el seu estigués  ple de moments feliços. Per això cada dia cuida més i millor el seu arbre. Ara mateix, esclatant la primavera, està ple de fulles noves. I ella és feliç.


Mercè Escolà

VISITA


La noia estava llegint “Balzac i la petita modista xinesa” al jardí vora el mar, però aviat va aparèixer un cel de plom i va començar a ploure molt fort. La tieta Mame la va cridar: “Entra, que no veus que ve una tempesta?, que et penses que ets l’escollida pels déus i que no et passarà res amb aquestes onades tan fortes? Ja sortiràs demà, si fa no fum!”

Va entrar corrent sota la pluja i va trobar la tieta parlant amb un xicot que semblava el gran Gatsby, amb la galta molt vermella, amb la marca de l’home segons deia. Es veu que quan havia arribat a l’aeroport, es va trobar que tenia les maletes perdudes. Va anar a reclamacions, i res. No sap què hauria passat si no hagués vingut un home uniformat que ho va arreglar tot ben aviat. Era el cap de seguretat i valorava la importància de ser Frank.


Rosa Orenga



UNA CARTA


La Jane Eyre vivia recollida des de molt petita amb una tia monja de l’abadia Northanger. Un dia es va presentar un notari amb una carta d’una herència. Quan la Jane la va agafar, va comprovar que l’adreça no era correcta, aquest no era el lloc. Va sentir molta curiositat per saber de què es tractava i va demanar permís a les monges per esbrinar-ho. 

Va adreçar-se cap al port i, per arribar-hi, es va trobar amb el carreró dels Miracles i el raconet agradable i acollidor que la gent anomenava la solitud de les parelles. En arribar al port es va embarcar en un vaixell cap a una illa que en deien l’illa del Tresor, segurament per alguna llegenda. Pel camí hi va haver una tempesta i ella va sentir estupor i tremolors. Per fi va arribar a l’illa i, després de refer-se una mica, va ensenyar aquella adreça desconeguda a un vianant, que li va dir que estava als cims borrascosos, allà on es reunia la societat literària i del pastís de pela de patates de Guernsey. Era una mica lluny, però podia més la curiositat que el cansament, així que, “Cames, ajudeu-me!, cap als cims!”.


Carme Vallverdú


LA FUGIDA DE LA TAI


El silenci es va estendre per tota la sala seguint l’ordre del jutge i l’advocada de la defensa es va preparar per fer el seu al·legat.

Senyoria,

“L’acusada aquí present anomenada Tai Liudan, de nacionalitat xinesa, va arribar al nostre país fa un any, portada por una de les moltes màfies que es dediquen al contraban de dones. Ella era una camperola de setze anys, sense estudis, que vivia en un poblat de muntanya amb la seva família que va caure en una conxorxa d’enzes, amb la promesa que la seva filla els podria aportar una millor situació econòmica. En aquelles terres el valor dels fills és relatiu perquè en tenen molts i poc menjar per a tots. Per tant, els desitjos de la Tai eren Secundaris i es va veure obligada a marxar amb aquella gent amb la promesa de la ciutat i la casa, on guanyaria molts diners treballant per poder ajudar la família.

Quan la noia es va adonar del tipus de feina que havia de desenvolupar ja era tard, les 24 hores de la vida d’una dona en aquella casa estaven dedicades a serveis sexuals que humiliaven la seva condició, però no trobava cap sortida a la situació. Tancada en el número 14 del carrer Jasmine, en un país estranger, l’acusada va viure un infern del qual només podia fugir mentalment quan pensava en la seva terra, més enllà de l’ampla mar dels Sargassos, i la seva moral quedava una mica al resguard per la frase que diàriament es repetia “Tot això ho faig perquè tinc molta por”. Però la seva fragilitat va tenir un límit, i un mal dia va apunyalar embogida el client que dormia confiat en aquell llit, eina principal de la seva professió i testimoni de la seva degradació diària,  fins que li va causar la mort.

I ara, demano al jurat d’aquesta sala que tinguin pietat amb ella recordant que és una víctima del sistema humà, i que castigui sense pietat els homes que es dediquen a l’explotació de dones i els que volen ignorar la procedència de moltes d´elles, i compren els seus serveis propiciant que aquesta esclavitud no es pugui abolir.

Jo mai oblidaré el cor de crema de la Tai, un cor tou i ple d’esperança que estic segura  que tornarà a renéixer i que ara deixo a les seves mans.”


Dolors Álvarez


GUSTOS SENZILLS

 

Les belles imatges no eren precisament la vista d’aquells dos taüts negres i dos de blancs, que només de veure’ls et deixaven la pell freda. Sempre deien que ella era una dona difícil, fins algú s’atrevia a afirmar que era l’escanyapobres de la població, que tenia a tothom agafat pel mànec, que vivia dels altres, tot perquè utilitzava un mirall trencat, i deien que això és tenir usura. Que equivocats!, a ella li agradaven les històries naturals, la vida sana, veure el cel, sobretot quan una invasió subtil de colors i formes diferents hi voleiava, fins que arribava el caçador d’estels, portant com sempre la llibreria ambulant, i anava, un per un, fent-los caure, i després, com els estels, ell desapareixia mesos, i ella sospirava per tornar a veure’l.


Imma Cauhé




UN CARRER ESPECIAL

 

“No resulta fàcil convèncer les senyoretes de Lourdes que comencin a llegir els vuit contes de Nadal de Pere Calders”, afirma Pereira. En aquest moment les seves preocupacions són unes altres, i més després d’haver viscut el curiós incident del gos a mitjanit. Mort al carrer, una dona no deixava de d’exclamar: “Sang innocent!”. Una de les senyoretes, molt nerviosa, no para de tocar-se les arracades, dona una altra volta de rosca a la perla i li cau a terra. Complicat trobar-la i tranquil·litzar-la.

L’endemà, a la tarda, la llum de desembre es desdibuixava a través de les finestres de la sala d’estar. Una veu que venia de l’exterior va interrompre el silenci. Treuen el cap per la finestra, i veuen  un home que portava a la mà una pedra de tartera i que cridava: “No em deixis mai!” Semblava el carrer del incidents. Tanquen la finestra i les dues senyoretes decideixen passar una tarda tranquil·la de lectura. Una té a les mans els contes de Pere Calders i l’altra Madame Bovary.


Maria Teresa Naval


DIÀLEG


La Joana E. va explicar el conte de Nadal de l’Auggie Wren  a l’hostal  de la Glòria. Quan va acabar es va acomiadar i li va dir a la seva amiga Ramona, adéu

A l’endemà es va trobar a la cuina de l’hostal  en Victus i el caçador d’estels que parlaven de quan en dèiem xampany en lloc de cava. Van parlar també de la maternitat de l’Elna i que quan surt la reclusa has de començar a córrer.

Una estona que van quedar sols la Joana E. i en Victus , ell li va dir: “Què vols de mi, amor”, i ella li va contestar: “Tot”.


Magda Ábalos


AVENTURA


   Aquesta va ser la història de dues ciutats que vivien barallades des de feia molt temps. La gent tenia por fins a la bogeria de tot el que passava per aquells entorns.

Però tot és possible: durant el Nadal del comissar Ricciardi, gràcies a  aquell un policia tan eficient que vivia en aquell indret, les coses es van arreglar fins al punt que els habitants de les dues ciutats van esclatar d’alegria i van viure dies de ratafia i altres begudes: estaven contents.

Tot era perquè, buscant un personatge que anomenaven Frankkenstein, i que tenia atemorides les dues ciutats, els veïns, amb el comissari al davant, van pujar al castell que hi havia a dalt de la muntanya dient “Aquest deu ser el lloc!”. Van disparar molts trets i una bala per el record va acabar amb la vida del satànic. Tots van tornar a fer-se amics, i tota aquella història es va acabar com unes cròniques marcianes de l’època de Jules Verne.


Roser Casaramona




FENT AMICS


La dona del senyor Josafat feia un any que l’havia deixat i a ell encara li costava viure en solitud; per això havia decidit celebrar l’aniversari en aquell hotel que tant recomanava el llibre de la senyoreta Buncle, petit, però d’un cert luxe i amb possibilitats de conèixer gent i fer amics. Si era realista, havia de reconèixer que, per a ell, això era més difícil que sortir a  robar cavalls en xancletes. Però, ves per on, només entrar, la senyora Dalloway, la recepcionista, li va presentar un grup de gent de la seva edat i de gustos que ella creia afins als seus, eren els fills de la mitjanit, anomenats així perquè cada nit feien unes grans partides de cartes, dòmino i altres jocs apassionants. La majoria eren homes, però enmig d’aquells caps grisosos o calbs va veure la noia de blau, la protagonista dels seus malsons més esgarrifosos, una noia d’una bellesa cruel i misteriosa que l’atreia i el repel·lia alhora, perquè no podia oblidar que en seus somnis ella li clavava un ganivet de cuina i acabava amb la seva estimada vida. Va decidir fugir esperitat perquè és ben cert que elles també maten, encara que sigui en somnis.


Montserrat Vallès

"Escriure una història que porti incorporats, i en negreta,  els títols de deu de les obres que hem llegit al taller durant quinze anys" proposta de treball de juny.

Exposició a la Biblioteca

Durant tot el mes de maig, a la Biblioteca Montserrat Roig hi ha hagut una exposició dedicada als quinze anys del nostre taller. A la vitrina de la dreta, al costat de l'escala que va al parc, hi han posat quinze cartells amb les portades d'un total de trenta llibres dels que hem llegit durant aquests anys i trenta versions en fotografia que nosaltres hem fet d'aquestes portades per commemorar el quinzé aniversari.  Aquí teniu les fotos:

Pep Cuello parla de "Les històries naturals"... i més

El passat 1 de juny vam trobar-nos a la Biblioteca per la xerrada, posposada per la maleïda pandèmia, a càrrec de Josep Cuello, referent a la novel·la "Les històries naturals", de Joan Perucho, que vam llegir el mes d'octubre passat,.

Us he de dir que vaig sortir de la reunió meditant sobre la sort d’haver pogut escoltar una persona sàvia, com molt bé va dir la Magda. Ens va donar molta informació i una nova visió sobre alguns aspectes del llibre i del seu autor. Ens va parlar de bolets, de muntanya, de literatura, d'història …

Em va emocionar, i molt, el seu poema A Cavalleria, fosquet, que la Magda ens va llegir. Traspua sensibilitat, amor i honestedat.

Però no és d'això del que us vull parlar. El que més em va impressionar fou el conferenciant, un savi que transmet el saber. Que et desperta la curiositat i que té el poder de guiar-te per l’aprenentatge. Que et deixa amb el desig de saber-ne més, amb la sensació que t’està parlant una persona que és accessible, que escolta i que sap explicar. Un savi proper i amb una feina molt ben feta.

Què més podem demanar?

Jo, que sóc de lletres, i que penso que vaig tenir una mancança en els aspectes científics en el meu aprenentatge, ja he decidit que vull el llibre que aquest savi va escriure per al Batxillerat per posar fil a l'agulla i corregir aquest desinterès per la ciència que he arrossegat, i aquesta por a no entendre el que m’expliquen per falta de coneixements. Gràcies, Josep Cuello.

No vull acabar sense agrair a l’Anabel tota la feinada que fa per ajudar-nos en l’activitat, organitzar i fer possibles coses que semblen impossibles, i sempre amb la rialla a la boca. I a la Montse, per tot el temps que ens dedica, a nosaltres i al blog, i tot el que ens ha ensenyat... I la molta paciència que té.

Finalment, moltes gràcies també a totes les companyes del grup -vam trobar molt a faltar les que no van poder assistir-, penso que cada dia aprenem noves coses unes de les altres: optimisme, confiança, valentia, constància, superació de les dificultats. I cada mes poder gaudir dels relats de les persones que sentim properes. Tot plegat, un gran plaer.


Mercè Escolà

La llibreria ambulant: ressenya

 

La llibreria ambulant, de Christopher Morley, és una petita joia sense pretensions, d’aquestes que tant et poses per sortir a passejar una tarda com per anar al teatre.

Ens relata la vida de la Helen, una dona senzilla amb una vida monòtona dedicada a la llar, al mas i al seu germà Andrew. Un dia passa per aquells rodals un home amb una tartana transformada en biblioteca ambulant. S’escau que l’Andrew, obligat per les feines d’escriptor, ha deixat el mas per uns quants dies. La Helen, sola i amb hores sobreres, es deixa captivar per l’olor dels llibres. Però abans que aquesta olor li faci perdre els sentits deixa ben clar que l’Andrew és el seu germà. Fet aquest aclariment, li escriu per dir-li que se’n va a fer un tomb amb el Roger Mifflin, el llibreter ambulant.

Així comencen els esdeveniments, les peripècies, els incidents… L’olor dels llibres l’embolcalla, la protegeix, li transmet ganes de viure i veure món. Us comença a fer pessigolletes la curiositat? Doncs llegiu! Tinc gairebé la seguretat que no us decebrà.

M’ha semblat un llibre dolç, captivador i fàcil de llegir, que m’ha fet passar una tarda tranquil·la, sense sobresalts i envoltada de natura. Ja em donareu la vostra opinió.


“Em sembla que llegir un bon llibre et fa tornar modest. Quan veus la lucidesa meravellosa amb què un gran llibre et mostra la naturalesa humana, el més normal és que et sentis petit: com mirar el Carro Gran en una nit clara o veure sortir el sol d’hivern quan vas a aplegar els ous a primera hora. I tot el que et fa sentir petit és bo,” (pàgina 121)


Emília Brias


15 Rue de l'Escamarlà (veïns)

  PLANTA BAIXA  


A la planta baixa del bloc on vivim hi ha una perfumeria petita. La noia que l’atén és bonica i simpàtica, va molt arreglada i sempre té un somriure als llavis. Es veu que la botiga era dels seus pares i és molt coneguda al barri i té molta clientela. Últimament, quan hi he entrat a comprar, m’he fixat que hi ha un noi amb ella, però estirat en una gandula al costat del taulell. Si hi ha molta gent, ella li demana ajuda i ell, mirant-la amb menyspreu, li contesta “No puc, que no veus que estic descansant?”. No fa bona impressió veure’l allà estirat. 

Un dia ella no hi era i el noi em va dir “La Sandra ha anat a portar-me l’esmorzar. Tinc una gana!”. Diuen que és el seu xicot, però és un gandul i té una cara més dura que ampla. Poc a poc, la gent ha començat a deixar d’anar-hi a comprar perquè no fa gràcia veure aquell xicot sempre allà estirat. La Sandra es veia trista i ja no tenia el somriure de sempre.

 Un matí vaig veure la botiga tancada i un cartell que deia “Es traspassa”. Aviat la van tornar a obrir unes altres persones i van aconseguir recuperar la clientela. Pel veïnat diuen que a la Sandra li ha tocat la loteria i està viatjant amb un italià molt guapo. Me n’alegro per ella i per la botiga, que ha aconseguit tirar endavant.


Rosa Orenga



  Primer primera  


“Ja saps que al nostre edifici hi ha bona relació entre veïns”, em deia la meva amiga i veïna del primer primera, “Bé, això sembla; sempre, ja ho saps, hi ha el veí primmirat que no en deixa passar ni una; la xafardera que vol saber-ho tot; els nanos que no deixen de cridar i saltar quan surten i entren; el que treu el gos i deixa l’ascensor... En fi, cada casa és un món. Ja veus que a la reunió de veïns algun cop hi ha qui treu les urpes, però no arriba mai la sang al riu”.

“Viure en el primer té els seus avantatges”, em deia, “Si no funciona l’ascensor no costa tant arribar a casa, no has de comprar agulles d'estendre perquè amb les que cauen al celobert en tens per donar i per vendre. També té desavantatges: a l’estar més a prop del carrer sents tots els sorolls de què hi passa i els cops de la porta dels que entren esvalotats, el carter sempre truca als pisos més baixos, i també reps la visita dels veïns a cercar la roba que els ha caigut de l’estenedor”.

“Tot i això, hi vivim a gust”, seguia explicant, “Nosaltres quatre, el matrimoni i dos fills ja grandets, crec que no molestem a ningú. Els que viuen a sobre, hi ha nits que sembla que es posin sabates de tacó i vagin passadís amunt i avall; hem decidit que per Reis els regalarem unes sabatilles, a veure si capten la indirecta”.


Imma Cauhé



  PRIMER SEGONA / PRIMER TERCERA  


Al primer segona fa unes setmanes que estan molt contents. Són una parella que ratlla la setantena, amb els fills ja emancipats, excepte, el petit, el Marc. És un noi molt espavilat que es relaciona molt bé amb tots els veïns de l’escala. Sovint el veiem entrar i sortir, sempre somrient, amb l’ordinador portàtil cap a classe d’informàtica, o molts diumenges amb la samarreta del Barça cap a l’estadi. Fa un parell d’anys que té xicota, la Núria, i es veu que ja volen anar a viure junts. Els pares intenten allargar la situació tant com poden: que si encara sou massa joves, que si no ens podrem veure tant, que potser no us funcionarà, que nosaltres ja tenim molts anys… Quan, fa unes setmanes, l’inquilí del primer tercera, va marxar, els pares van pensar que ja no ho podien allargar més: era el moment que els nois fessin el pas, i quin lloc millor podrien trobar? 

—Nois, ja sabeu que el pis del costat ha quedat lliure. Nosaltres creiem que ja ha arribat el moment que tant desitgeu de tenir la vostra pròpia llar. Què us en sembla?

El noi i la noia es van mirar amb una complicitat que indicava que ja n’havien parlat. El Marc va parlar en nom de tots dos:

—A nosaltres ens hauria agradat una mica més lluny, però si vosaltres esteu més contents, ja ens està bé. Estigueu tranquils, perquè els Down som capaços d’organitzar-nos la vida. I us ho demostrarem!


Montserrat Vallès



  SEGON PRIMERA 


Quin invent això del grup de WhatsApp de veïns! És força pràctic per als petits incidents del dia a dia, per avisar que s’ha fos una bombeta al replà del primer o que el pany del portal s’ha espatllat, i també per resoldre dubtes com quina companyia de telefonia té bona cobertura o quants quilowatts de llum es òptim contractar. Tot força normal i, a vegades, fins i tot útil. 

Però això del WhatsApp té d’un cert grau d’anonimat i pot ser una font de tafaneries. Aquell senyor amable que t’aguanta la porta i et saluda amb un sonor Bon dia! desprès critica obertament els veïns. 

Ara el del segon primera té una guerra encesa amb el del àtic que diu que li ha tacat el tendal, i l’altre replica que només és aigua de regar les plantes, i que no espolsa les estovalles pel balcó com l’acusa. Aquest veí també protesta que ha trobat un paper al terra del pàrquing i reclama al propietari que baixi per recollir-lo, li ha fet una foto i la publica, com a prova de l’acusació. Tan fàcil com és collir el paper o ignorar-ho. Ell sempre té motiu de queixa, tant és de què, el cas és crear polèmica. Però aparca al pàrquing sense tenir-hi plaça, i a sobre també ho explica per WhatsApp, justificant que hi té tot el dret perquè hi ha places lliures. Hi ha qui es creu amb el do de la raó.


 Maria Carme Valios



  SEGON SEGONA  


El balcó de la veïna del segon segona és el més florit, donar-hi una mirada és un plaer. Els geranis duren molt, tant que ella se’n cansa, potser perquè són els que més abunden al veïnat. Els geranis i hi posa buguenvíl·lees, quin bé de déu de flors!, quina ufanor! Però arriben tan altes que abans que ningú es queixi fa una bona esporgada.

Per què s’havien de queixar els veïns si perfumen el balcó?, si de tant en tant unes flors en un gerro els alegren el menjador? Només posen el braç entre la reixa mentre pensen “Si ens venen a veure, per què no deixar-les entrar? No demanen pa!”

Quan torna carregada, de vegades amb un test a cada mà o amb una bossa de terra, li aguanto la porta, però no m’atreveixo a donar-li les gràcies perquè no hi vegi segones intencions.

Sovint penso “Beneïda veïna! Si totes fossin igual! A la de sobre li diria “Quan arribes de matinada no cal que pises con tanto garbo”. Bé, val més pensar en coses bones. Asseguda a la terrassa, obro una pàgina del meu llibre i llegeixo:


Recordes quan ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d’abril? Plovia…


Valga’m Déu, quina torrentada! Les buguenvíl·lees, com si en fossin les culpables, es donen cops contra la paret amb una fúria endimoniada. Jo, ben arrecerada, espero que amaini abans d’entrar. Quin temps! Ja ho diuen… “A l’abril gotes mil”.


Emília Brias



  SEGON TERCERA  


—Riiiing, riiiing, riiiing...

—Ja va, ja va. Hola filla, què tal, com estàs?

—Estic bé, mare, i tu? Per telèfon t’he notat molt esverada.

—Ai, sí, filla. És que necessito contar-ho a algú, si no rebento.

—Però, què ha passat? Et veig bé, és algú de la família, alguna veïna...?

—Sí, sí, és la veïna del segon tercera.

—Està malalta, ha tingut algun accident?

—Pitjor, pitjor...

—Com que pitjor! Va, explica-m’ho ja...

—Si no em deixes parlar. Vine, que prendre’m un cafè.

—Per cafès estic jo! Va, comença!

—Bé, almenys seguem. Mira, l’altre dia, quan vaig baixar al centre a mirar botigues, vaig entrar a un bar perquè tenia pipí. Ja saps que jo mai entro als bars si no és per una força major.

—Sí, sí, va, ves al gra.

—Doncs, quan surto del lavabo, em paro a la barra i demano un tallat. El bar era molt gran, i miro al voltant, i al fons de tot, mig amagada per una planta, veig la veïna del segon tercera, la Florita, en companyia d’un home que no era el seu marit i molt afectuosos, no ho veia ben bé, però jo diria que s’agafaven les mans.

—Au, mare, ho devies veure malament. Imaginacions teves. Si la Florita fa cara de santa i porta trenta anys casada amb el seu Pep.

—Jo vaig pagar i vaig sortir de seguida. Ella no em va veure. Però jo juraria que allí hi havia marro! 


Magda Ábalos



  TERCER PRIMERA  


L’espiell de la porta del tercer primera tenia molta activitat. Un ull observava cada vegada que es sentia soroll al replà esperant que s’obrís la porta del tercer tercera.

En Prudenci havia pres una determinació que havia rumiat durant dos dies i ara volia portar-la a terme. Últimament tot li semblava molt feixuc, la seva vida havia donat un tomb i no sabia com tornar a redreçar-la.

Ell sempre havia estat un home tranquil i prudent, fins aquell dia que va marxar la Carme. Encara no entén com podia ser. Ell no la molestava ni li donava gaire feina, feia la vida en aquell sofà, davant de la televisió, dormitant tot el dia, només quedava interrompuda aquesta actitud en el moment dels àpats, en què tampoc hi havia gaire intercanvi, i no entenia com  va poder caure morta davant d’ell d’un infart, com després va dir el metge.

L’home ho vivia com una gran contrarietat. Era incapaç d’entendre’s en aquell pis. No trobava res ni sabia per on començar perquè tot fos com abans, i havia pensat en la veïna de davant, que també era vídua.

El dits li van tremolar una mica quan va trucar al timbre de la porta de la veïna en un rampell de decisió, i amb un somriure va deixar sortir la seva declaració d’amor:

—Paquita!  És que estava pensant que, si ens ajuntéssim, amb la teva pensió i la meva podríem viure molt bé... 


Dolors Álvarez



  TERCER SEGONA  


Qui havia de dir que els Mossos d’Esquadra els detindrien i passarien a disposició judicial?

Feia tres anys que vivien al pis tercer segona, al costat del meu, dos homes i una dona d’uns trenta-cinc anys, d’aparença normal, educats i agradables amb el veïnat. Res que em fes sospitar de la trama que amagaven, fins que fa uns dies els Mossos d’Esquadra, sota l’ordre del jutge del districte, van entrar i registrar el pis. A l’interior van desmantellar una plantació il·legal de marihuana i tots els elements necessaris per al conreu d’aquest estupefaent sense necessitat de llum solar. Havien manipulat la xarxa elèctrica i instal·lat diversos dispositius per garantir la humitat, la calor i la ventilació necessària. A tots ens va sorprendre que els nostres veïns fossin acusats d’un delicte de tràfic de drogues i de frau en el fluid elèctric. Un del tres detinguts tenia antecedents policials relacionats amb el negoci de les drogues. Avui la notícia ha sortit als diaris i a la televisió.

No resulta gens fàcil saber què s’amaga al darrera de la porta del teu veí!


Maria Teresa Naval



  TERCER TERCERA  


Potser us semblarà estrany, però penso que tinc una sort immensa perquè el meu veí del tercer tercera canta a la dutxa, i cada matí tinc el regal d'una cançó que em fa començar el dia més contenta.

De fet, hauria de dir que els meus veïns canten a la dutxa, perquè alguns dies tinc el plaer d'escoltar un duet. I no només canten a la dutxa, canten per casa, jo diria que quan estan feliços, i és molt sovint.

No ho sabran mai, però espero la seva veu cada dia. Amb ells he repassat Llach i Serrat, he après les cançons de Joan Dausà i de Nil Moliner, de Txarango i de Manel, i mireu!, m'ho he passat d'alló més bé! Em podeu imaginar buscant les lletres d’El soldadet i del Jo mai, mai i Les coses senzilles o Bailando? I aprenent-les de memòria!

M'han ensenyat moltes coses, m'han arrossegat a un món on la música juga un paper molt important en la vida del dia a dia. I jo, que mai havia cantat, cada cop més sovint em trobo taral·lejant melodies mentre passo l'aspiradora o preparo la rentadora, i m'ho miro tot d'una altra manera. És com si la música propera, la del carrer, la dels concerts a què mai he anat, m'hagués obert una finestra, I ho agraeixo, perquè em té al dia i em fa sentir més viva.


Només els puc donar les gràcies, i desitjar que tothom canti a la dutxa.


Mercè Escolà



  ÀTIC PRIMERA  


A l’àtic primera, que és preciós, hi viuen un matrimoni i tres filles. Com que tenen un negoci i els va molt bé, el tenen tot coquetó, no hi falta detall, tant a dins com a la terrassa, on toca el sol, i tenen molt bones vistes.

Un dia, la filla gran, de vint-i-un anys, va dir a la família que una amiga de la facultat no podia continuar els estudis perquè la seva família tenia problemes econòmics. El pare li va dir que la noia podia anar a treballar al seu negoci i així podrien ajudar i fer que no hagués de deixar els estudis.

Però el pare i la noia es van enamorar i van decidir anar a viure junts. Molt aviat la noia es va quedar embarassada, i el pare de la criatura, quan es va assabentar que era un nen no s’ho va pensar dues vegades: al final tindria el que ell sempre havia desitjat! I per acabar-ho d’adobar, a les seves tres filles això de tenir un germà els va fer molta gràcia.

En canvi, la mare no es podia treure del cap que, per fer un favor, va perdre el seu matrimoni. ¿De què li servia un àtic tan maco si no hi havia la felicitat a dins?


Carme Vallverdú



  ÀTIC SEGONA  


Vivíem en un bloc de tres plantes al centre de la ciutat. A baix hi havia una botiga i a dalt de tot un gran àtic amb terrassa. Al costat, i per aprofitar l’escaire, van construir un àtic molt petit, amb una sola habitació, cuina-menjador i una petita terrassa que donava al carrer. Aquest petit habitatge va ser pensat per als porters de la finca, però no es va habitar mai.

Un dia vam veure una furgoneta a la porta que descarregava uns quants mobles i molts cavallets, quadres i teles per pintar. Havia llogat l’àtic petit un xicot pintor per viure i treballar-hi. El seu pare pagava el lloguer. Quan el trobaves per l’escala, et saludava somrient i t’ajudava a pujar les bosses, era un bon noi.

El piset era un garbell d’estris de pintar i parets brutes de pintura. Es passava el dia pintant i cuidant les quatre plantes que va posar a la terrasseta.

Al cap del temps, un dia va convidar tots els veïns a una exposició de la seva obra, organitzada per un important galerista. Va ser un gran èxit, va vendre molts quadres i va aconseguir viure del seu art. Davant de la nova situació, va deixar el piset per anar a un lloc mes gran. La seva marxa ens va deixar a tots molt bon gust de boca i, com que es va convertir en un pintor apreciat, a cada exposició que feia, mai va deixar d’enviar una invitació i sempre ens rebia amb molt d’afecte.


Roser Casaramona