Germans

 BEN AVINGUTS 


Som, érem, tres germans, penso que ben avinguts, però com que jo era la petita potser estava una mica consentida. L’Enric, el gran, molt disciplinat i seriós. El Gabriel, amant de la música, i jo, la petita, estimada  per tots dos.

Els anys anaven passant seguint el seu curs i fent via (ara penso que fins i tot massa de pressa). Jo vaig passar, feliçment, catorze anys treballant a la Hispano Olivetti.

EL Biel, sempre que podia, per temps i per diners, procurava no deixar-se perdre cap representació de sarsuela, i jo era la seva inseparable companyia.

Era tanta la seva afició que fins i tot amb un company, dels mateixos gustos, es trobaven a casa per deixar que els pulmons, lliurement, entonessin les àries més populars. No ho devien fer del tot malament perquè mai cap veí se’n va queixar.

Ara que reflexiono, penso que els gens materns es van desplaçar cap al meu germà Biel i que l’Enric i jo vam rebre els del meu pare. Per què ho dic això? Perquè tant els trets físics com el tarannà m’ho demostren. La mare, moreneta i alegre, el pare, tirant a rossenc, seriós i disciplinari.

Tant de bo sabessin que els recordo molt.


Emília Brias



DE PARE DIFERENT 


El meu germà de mare, que va venir al cap de cinc anys de morir el meu pare, és el mimat de la meva mare, que li dona tots els capricis. Tot li sembla poc i fins i tot a mi em fa que que el contempli. Quan es va fer gran va anar als millors col·legis, tot era poc per a ell, perquè el seu pare es guanyava molt bé la vida.

Quan va tenir l’edat, li van comprar un bon cotxe. Ell sempre anava de festes; a mi també m’hi convidaven, però es notava molt la deferència que tothom tenia amb ell. 

Un mal dia va tenir un accident amb el cotxe i va estar tres mesos en coma. La mare i el seu pare no el deixaven ni de nit ni de dia. Jo també patia molt perquè l’estimava, encara que estava molt engelosida, ho reconec.

Per veure si em feien cas, vaig començar a anar amb males companyies i vaig passar una mala època. Sort en vaig tenir que quan el meu germà va sortir del coma i va veure la meva situació, s’hi va posar de fort i no va parar fins que va aconseguir salvar-me. I és que en el fons tots dos ens estimem i no podem estar l’un sense l’altre.


Carme Vallverdú



GRÀCIES

 

Fa cinc anys que dos cops per setmana agafa el cotxe a les vuit del matí i recorre els dos-cents quilòmetres que la separen del seu germà.

I ara li diu fluixet, a cau d'orella, tot el que no li ha sabut dir els últims seixanta anys: Que enyora i recorda la seva mà, el primer dia d'escola, agafant-la fort a la porta de la classe on una desconeguda li va explicar, en una llengua que no entenia, tot el que no podia fer, i com ell, picant l'ullet i amb un somriure, li va fer perdre la por de cop. Com tenir-lo al costat l'ha fet sentir estimada, cuidada, escoltada i valenta,  i acompanyada en els plors i en les rialles, allí on i com ella esperava. Que el Sant Jordi dels seus quinze anys li va escriure a la primera pàgina d’El Petit Príncep, amb retolador vermell i lletra gruixuda, "A la vida cal saber quan ser princesa, quan ser drac i quan cavaller”, i com li va ensenyar a ser els tres. I pensa que mai li va saber donar les gràcies 

 Asseguts al jardí de la residència veu els seus ulls blaus que la travessen mirant a l’infinit, però ella creu que tot el que li diu li arriba al cor, i encara que els seus ulls no la miren, ell sap qui és aquesta  que li prem la mà, Ja fa cinc anys que, quan marxa, no pot parar de plorar.


Mercè Escolà



EN JIMMY

 

Tots els paraigües eren negres i estaven oberts. La pluja era monòtona i suau, ella no la sentia. Enmig dels seus pares, dels petits, del seu marit que l’agafava de les espatlles, de la seva cunyada i dels amics, no sentia res, només les paletades dels enterradors; no veia res, només, la caixa de fusta negra on hi havia en Jimmy.

—Va, vine en nosaltres, és divendres, no estudiïs més. Ens ho passarem bé. En Ben fa una festa. No hi són els seus pares. 

El seu germà sempre tenia festes i plans amb els seus amics. No va anar a la universitat. Es va  quedar a treballar amb el pare. Era el millor comercial. Es va casar amb la Lucy, la filla del soci del seu pare. Van tenir dos fills, una casa preciosa, cotxes... La seva vida era una festa contínua, com sempre.

Ella va anar a la universitat, es va casar amb un company de carrera, en Tony. Al principi va ser dur, van haver de treballar de valent, però ara ja eren socis d’un dels bufets més importants de la ciutat i estava esperant un fill.

—Jimmy, no beguis més, que has de conduir. 

I en Jimmy la mirava amb aquells ulls blaus i riallers als quals ningú es resistia.

—Jo puc conduir amb els ulls tancats— sempre contestava.

No, no podia conduir amb els ulls tancats. L’havien trobat al fons d’un precipici amb els ulls ben oberts, però mort.


Magda Ábalos



ENYORANÇA 

 

La mare està contenta­ –pensava l’Albert–, per fi ens té a tots al voltant de la taula. Feia temps que no veia aquesta imatge: fills, parelles, nets, tots junts.

Mira la taula llarga que dona espai a tota la família, amb la millor vaixella i el dinar exquisit que la mare ha preparat i observa l’Ingrid, la germana petita que estrena maternitat i està molt pendent del seu nadó. La Marta, la gran, que ha portat la seva parella, n’Orson, un home agradable que es veu molt enamorat i que no coneixia la família, i ell, el germà mitjà amb la seva dona i dos fills petits i la seva mare, feliç i pendent de tots.

Fa un sospir i torna a mirar la Marta sense que ella se n’adoni i sent una opressió a l’estómac. On ha deixat la Marta a en Jordi? –es pregunta–, què ha fet amb el seu germà gran, el referent de la seva vida quan era petit, el que li va ensenyar a jugar a futbol i a defensar-se dels altres quan tenia por. L’Albert el troba a faltar i no pot evitar la humitat dels ulls i, com si s’adonés dels seus pensaments, la Marta el mira i li diu mentalment que l’estima, però que en Jordi ha marxat i ha quedat la dona que sempre hi havia dins d’ell.

El pare no va poder assimilar el canvi de sexe i la malaltia se’l va emportar, i a ell li costa tant...

 

Dolors Álvarez


 

TRAPELLES 


 

Estava comprant olives a la bacallaneria del mercat, a la ciutat on vaig néixer i on visc. Tot va anar així: eren tres quarts i mig de dues d’un dimarts d’abril. De cop em va agafar el rampell de comprar olives i vaig atansar-me, com tants cops, fins al mercat. I vet aquí que allà vaig trobar una família que tenia dos fills, i que volien comprar una penca de bacallà.

Els dos germans xerraven moltíssim i no paraven de discutir. Els seus pares estaven molt nerviosos de veure com contínuament es barallaven. De sobte apareix una oreneta que havia caigut d’un niu i s’havia trencat una poteta.

En Bernat de seguida va agafar-la i li va fer un torniquet perquè, se li curés. En Jordi, exclama: “Mira que fer-li un torniquet a un ocell!”

Tothom vàrem quedar sobtats dels crits que feien. L’oreneta, també espantada, va tocar el dos,  va escapar i va volar. Els trapelles, quin disgust van tenir i quina mirada de menyspreu entre ells!

Al cap d’uns dies,van anar tota la família a passar el dia al parc de l’Oreneta a jugar. I sabeu a qui van trobar? Doncs si! I a partir d’aquell dia i sempre més els dos germans van estar molt contents d’estar junts! 


Glòria Esteban



GUSTI I RICARD

 


Gusti i Ricard eren germans bessons, i eren tant iguals, que resultava molt difícil distingir l’un de l’altre. Els companys de l’escola els deien “Zipi i Zape”, com els germans del còmic, i és que fins i tot sempre anaven vestits iguals, d’això s’encarregava la mare, però a ells no els importava gens. La mestra els confonia quan els cridava pel nom, que era l’única cosa que tenien diferent, perquè de la resta coincidien en tot: gustos, afeccions...

Un dissabte, a la tarda, el pare els va donar diners perquè compressin un regal per a la mare, l’endemà era el seu aniversari. Agafats de la mà van anar cap al centre. A aquelles hores hi havia tanta gent que resultava difícil donar un pas. Quan el semàfor es va posar verd i començaren a travessar el carrer, va ser tal l’embolic que es va formar amb la multitud de gent que creuava en els dos sentits, que es van separar i no hi havia manera de trobar-se. Com més es buscaven més s’allunyaven l’un de l’altre. Preocupats perquè mai se separaven, els dos germans van prendre la mateixa decisió, anar sols a comprar el regal i tornar a casa. Gusti va comprar a la mare un ram de flors i Ricard un gerro de ceràmica. Per primera vegada els seus gustos van ser diferents, però tampoc tant!


M. Teresa Naval



IDÈNTIQUES, PERÒ NO TANT 


Estan enfadades, gairebé no es veuen ni es parlen, segons les seves paraules, no se suporten. Tan juntes que van anar sempre, potser fins i tot massa. 

Soc la mainadera de les nenes des que van néixer. Petitones, dins el seu cabàs, van arribar a casa vestides de rosa, tan idèntiques que costava diferenciar-les, per això els vam posar un braçalet de diferent color per a cada una, la Dàlia i l’Iris. 

Les bessones tenen un germà gran amb problemes de salut que necessita tota l’atenció dels pares i la seva cuidadora, per això la cura de les nenes sempre va ser cosa meva. Van anar vestides iguals fins a l’institut, els encantava que les confonguessin a l’escola i eren molt entremaliades; amb aquella cortesia de casa bona i cara d’angelets rossos es feien perdonar les malifetes, les dues feien un pack compartint jocs i amistats. 

A la adolescència tot es va girar en contra. Els problemes econòmics familiars van desembocar en el divorci dels seus pares, i jo vaig deixar la casa. Les bessones volien reafirmar la seva individualitat enmig d’aquell caos, es van tenyir els cabells de diferent color, es van posar pírcings, tatuatges…,  tot per no assemblar-se entre elles. La Dàlia va deixar els estudis i va acostar-se a l’entorn de les drogues. L’Iris,va tenir problemes alimentaris que van retornant cíclicament. Ara, amb suport mèdic, proven d’organitzar la seves vides i es barallen pel pes de cuidar el seu germà. 


M. Carme Valios



DOS AMICS GAIREBÉ GERMANS



   En Richard i en Harry eren dos nois americans que es van allistar a l’Acadèmia Militar per fer-se soldats. Van coincidir a la mateixa companyia i de seguida es van fer amics. Anaven junts a las maniobres, que eren molt dures. La seva amistat anava creixent, tothom els deia si eren germans.

Passat un any d’entrenament, els enviaren a la guerra del Vietnam, era  l´any 1955. Van arribar al front del combat per enfrontar-se al Vietcong. Va ser un temps molt dur, però ells aguantaven tirs, emboscades, bombes i, envoltats de morts, era  un veritable infern.  

Un dia que feien una exploració pels voltants, anaven junts i de sobte va esclatar una bomba molt a prop seu. En Richard va morir a l’instant, i en Harry va quedar ferit, però no volia deixar el seu amic, plorava i l’abraçava, fins que el portaren a l’hospital de campanya, on es va estar dos mesos fins que es va recuperar. Però no passava cap dia que no pensés en el Richard, el seu amic gairebé germà.


Roser Casaramona



JA HI SOM TOTS


Els cinc germans, tres homes i dues dones han dinat a casa dels pares amb les parelles i els fills. Ara són en plena sobretaula i, com és habitual en la seva família, comencen els records d’altres temps, sobretot els compartits de la infantesa. Els pares somriuen. 

La gran recorda com ajudava la mare amb els més petits, la il·lusió que li feia l’arribada d’un nou germà, però també les obligacions que els pares li imposaven a una edat que no li pertocava. Els dos nois que la segueixen parlen de la seva complicitat, de com s’encobrien entre ells les trapelleries; però també es queixen que la mare els cridava en ple joc perquè pugessin a fer adormir els dos més petits.

Els tres grans estan d’acord que els pares van ser molt rígids amb ells: havien de tornar d’hora a casa, els exigien molt en els estudis, no valoraven la seva col·laboració… I pensen que l’actitud dels pares davant dels petits va ser molt diferent: els van deixar fer el que van voler, tornar a casa a l’hora que els semblava, no van mirar prim en les despeses dels seus estudis, van fer els ulls grossos quan van repetir curs…

Els dos fills petits no ho veuen igual, naturalment: ells sí que es van esforçar i van fer carreres brillants, potser amb algun petit entrebanc causat pel nivell d’exigència dels seus estudis. Que exagerats els germans grans! Potser els tenen enveja? Els pares continuen somrient.


Montserrat Vallès

Germans, gairebé bessons: ressenya

Aquesta és la tercera novel·la de la Maria Mercè Cuartiella i va tenir el Premi Llibreter 2012.

La novel·la gira a l’entorn de tres personatges centrals: en Joan, l’Ester, la seva germana, i la Raquel, la seva dona. En Joan ha contret un deute de joc amb un company relacionat amb la màfia russa. La quantitat és importat perquè no la té. Ho diu a l’Ester i a la Raquel. La recerca dels diners durant sis dies serveix a l’autora per desenvolupar la relació difícil i complicada entre els tres personatges. Els dos germans arrosseguen un problema des de la infància i això els ha portat a crear-se un món tancat i excloent, en el qual  la Raquel no té cabuda.

Al llarg de sis dies som testimonis de la vida dels  tres personatges centrals i d’altres personatges: familiars, parelles, caps, companys de feina i russos que giren al seu voltant. Sembla que estan units per aconseguir el seu propòsit, aconseguir els diners, però van a la seva, tots sols.

L’estructura de la novel·la t’enganxa. Sis dies, sis capítols. Un compte enrere escrit amb un ritme àgil i dinàmic, excepte quan es recrea en el problema de la infància del Joan i l’Ester. 

El final de la novel·la sorprèn, però si reflexiones sobre el caràcter dels protagonistes, penses que és el que tocava.  


Magda Ábalos

Imatges per recordar

L'AMIC DE PENCHO


  El veia cada dia de camí cap a la feina, assegut al banc fent companyia a Pencho, aprofitant el sol esmorteït d’hivern o buscant la fresca a l’estiu.

 Un senyor gran, elegant, vestit fosc, corbata contrastada i sabates impecables, sempre polit; algun dia l’acompanyava un gosset petit negre i d’altres només portava el bastó per recolzar-s’hi. El veia llegir llibres de poesia, a vegades, tot passant, el sentia recitar en veu alta amb una entonació magnífica, que hauria vingut de gust seure al seu costat i escoltar-lo, encara que no entengués el búlgar. Fins i tot altres vegades em semblava que discutia; de primer vaig pensar que parlava per telèfon al sentir la seva conversa, però després em vaig adonar que no, aquell senyor parlava amb Pencho. Em sorprenia, tant la seva assiduïtat com el seu entusiasme. 

Un dia que jo no anava amb preses, a començaments de primavera, i el jardí esclatava amb els colors de les flors, em vaig aturar per veure unes poncelles blaves, i el senyor em va saludar amb la seva veu greu pausada. 

— Bon dia!

Jo li vaig tornar la salutació:

— Bon dia!, fa un dia clar preciós.

I ell, amb un mig somriure i arronsant les espatlles, em va donar a entendre que no comprenia el meu idioma. I jo aem vaig quedar amb les ganes de preguntar-li per què li agradava tant aquell banc i, sobretot, què li explicava al poeta.


M. Carme Valios

INTERESSANT 


 Feia la calor típica d’un dia d’estiu a les quatre de la tarda, aquella mena de xafogor enganxosa que et resseca la gola de tant alenar aire calent.

En Jordi, un veterinari, va rebre a la seva consulta un gos que no es trobava gaire bé. El va observar i va diagnosticar que tenia una malaltia rara. No sabia gaire bé de quin tipus era, ho havia d’esbrinar i estudiar. 

En Jordi tot just s’acabava de despertar després d’una migdiada suada.  “En aquest moment he d’anar a buscar la informació i no em ve gens de gust anar enlloc, però ho he de fer”. Era molt important!

 Va pensar molt i molt: “On aniré?”

“Ah! A quin lloc millor que a una biblioteca?”   

Va buscar molts llibres. I quina bona pensada va tenir! Allà va trobar tot el que necessitava.


Glòria Esteban



QUÈ HA LLEGIT?


 Sovint oblidava l’argument dels llibres que llegia i l’autor, i més ara que havia complert els vuitanta anys; però acostumava a recordar els llocs on havia llegit:  a sobre la tovallola a la platja, a la cafeteria mentre esperava un amic que sempre  arribava tard, i quan era petita, que el pare o la  mare abans de dormir li llegien un conte..., i com oblidar la llibreria del barri, on passava moltes estones gaudint de la lectura. Prestatgeries abarrotades de llibres, llibres que sempre ha tingut al seu abast i que li van ajudar a créixer. Llibres rigorosament ordenats, carregats de saviesa, de tots el poders i de tots els perills, que tractaven del bé i del mal, de l’ètica i la consciència, històries i personatges que recobraven vida a les seves mans. La lectura per a ella era una barreja de pensament i emoció. Compartia la idea que no havia tingut cap pena que una hora de lectura no l’hagués fet oblidar.

  Començava la primavera i entre les mans tremoloses fullejava Guerra i Pau a la llibreria, un refugi contra el soroll del tro, quan una bomba llançada des d’un avió la destrueix totalment amb bastants persones a dins.

 Qui estava jugant amb el foc i imposava una falsa veritat històrica per justificar la guerra? Què ha llegit un home poderós i perillós capaç de destruir un país?


M. Teresa Naval



ARCO DELLA PACE 


  Quan li van oferir una feina a Milà, amb horari una mica abusiu i sou més aviat escarransit, va dubtar, però li donaven casa i manutenció i això la va decidir a acceptar-la. El que no podia imaginar és que la casa estava just davant del Arco della Pace, i que mirant per la finestra podia gaudir de la vista en primer pla dels cavalls de la victòria. Tenia debilitat pels arcs triomfals i no perdia ocasió de visitar-los, tancava els ulls i passava per sota sempre que podia, i intentava imaginar quins motius poden portar algú a construir un monument per celebrar un triomf, i no ho acabava d'entendre. Pensa que un triomf vol dir una guerra, un conflicte i que la solució hauria de ser un pacte. I que hauríem d’aprendre de la història.

  Mentre treu la pols dels llibres de la biblioteca mira i remira per la finestra. Clar que des de la seva habitació no el veu, l'arc, només les fumeres de les cuines i les galeries de les rentadores. I es queda rumiant si viure tan a prop d'un gran monument que la té embadalida la compensa del fet que la senyora vulgui que porti uniforme i es posi guants per servir la taula quan hi ha convidats.

 I decideix començar a buscar feina en un poblet petit on la deixin formar part de la família i quan miri per la finestra el que contempli sigui la pau encara que no tingui monument.


Mercè Escolà



EL CASTELL


  A Milà hi ha un castell que es diu Sforzesco, construït originalment al segle XV. 

  L’Elionor era  donzella  de la gran duquessa Sforza, propietària del castell, dona cruel i dèspota que tenia tot el servei supeditat al seu malhumor i mal geni. La noia va passar més de tres anys servint-la, plorant cada nit, però no tenia més remei que aguantar-se per la seva falta de diners

Al castell, s’hi celebraven grans festes. Els salons s’omplien de llums,  treien les vaixelles i cristalleries de luxe per a l’alta societat de l’entorn. El servei també anava vestit amb els uniformes de gala.

En una d’aquestes festes hi va anar un baró, veí i amic de la família. Era jove, ben plantat i molt ric. La mestressa de la casa el volia per casar-lo amb la seva filla. El baró es va fixar en la donzella que servia amb tanta delicadesa, vestint el seu uniforme  impecable. Al moment es va quedar enamorat de la bellesa de la noia.

Passats uns dies, el baró va tornar al castell i parlà amb la duquessa a fi de demanar-li que li cedís la noia  per servir a casa seva. Ella es negà rotundament a desprendre’s de la noia. Ell va marxar decebut. L’endemà, s’assabentà que la noia havia desaparegut amb totes les seves pertinences.

Tot això va ser obra de la duquessa Sforza que el volia per marit de la seva filla.


Roser Casaramona



LA TORRE DEL RELLOTGE 


  La Marta és una hostessa de vol que feia el trajecte de Barcelona a Roma. De petita ja era el seu somni i sabia els problemes que tenia per davant, però ella es veia que ho havia de fer i, amb tota la il·lusió, ho va aconseguir. Va enviar currículums i quan la van cridar no s’ho podia creure. Va passar la prova, i tot molt bé. La família no cabia a la pell: tenir una noia que havia aconseguit el seu somni!

En els vols que feia més sovint veia un home molt ben plantat que es va donar a conèixer, i així va començar un amor. La feina d’ell també era de viatjar molt i sempre que podia demanava el vol de la Marta. Tant va ser que ja quedaven en un hotelet de la plaça on hi ha una torre amb un rellotge i un balcó.

Ell era casat, i ella ho sabia, però tant li feia, perquè amb la feina que tenia no podia formar una família, i ells dos s’ho passaven molt bé. Era un bon amant i amb això ja en tenia prou. 


Carme Vallverdú



BELLISSIMA 

 

  El grup va arribar a la Piazza del Duomo i tots van quedar impressionats davant la majestuositat  de la catedral i l’entorn. Era imponent tanta bellesa, i automàticament van començar a fer fotografies, sense esperar que la guia els assabentés de la història de la catedral i els palaus que custodiaven la joia arquitectònica de Milà.

  La Cèlia va treure la seva càmera i va cedir a l’impuls turístic de voler emportar-se a casa totes les imatges possibles, com  a testimoni del seu pas per altres indrets del món. Feia temps que no la utilitzava, li havia pertocat en el  repartiment que havien fet en el moment de la separació i abans feia les fotos en Miquel. Encara sentia el neguit del procés i la soledat de tornar a caminar sola per la vida sense ell. Era una seqüela del Covid: la falta de llibertat i l’obligació d’una convivència contínua havia fet sortir el desamor i l’egoisme que estava amagat. Abans de la pandèmia tenien una vida individual lliure, abocats a les seves professions, i els moments que compartien eren necessaris per sortir de l’estrés que patien, llavors tot es tolerava i res tenia massa importància.

Mirava i fotografiava l’interior de la catedral amb aquelles immenses naus, capitells i obres d’art, i davant de tanta ostentació va pensar que l’església de Crist, al segle tretze, ja s’havia desviat de les seves ensenyances, però també que això ens ha donat l’oportunitat de conèixer les meravelles que és capaç de fer l’home.

     

Dolors Álvarez



EL MARBRE


  En Paolo estava molt nerviós i, a la vegada, molt content. El viatge s’estava acabant. El seu pare, l’amo de la barcassa, havia fet la maniobra d’entrada al canal que els portaria al centre de Milà on descarregarien el marbre que portaven des de la Marina de Carrara.

  Era el més gran de cinc germans i, per fi, el seu pare havia complert la seva promesa que quan fes els dotze anys el portaria amb ell a Milà. El viatge havia estat més llarg del que pensava, havia enyorat la seva mare i els seus germans però havia treballat de valent perquè el pare no li perdonava cap esforç. En el seu primer viatge ja havia ocupat el lloc d’un home que s’havia fet gran per l’ofici.

Ara, en aquest moment, amb el sol que es ponia sobre les aigües del canal i ho tenyia tot d’un color rosat, com ell no havia vist mai, tots els mals moments s’oblidaven.

Arribaven a Milà. Els arriers i els seus carros ja els esperaven; també el mestre d’obres, que pagaria al seu pare i li faria noves comandes. 

Aquell capvespre aniria amb el seu pare a sopar a una fonda davant de la nova catedral, el Duomo. El seu somni es faria realitat, veuria el Duomo, del qual tothom parlava. I així va ser. Mai s’havia imaginat que aquell marbre que el seu pare havia transportat durant tants viatges pogués brillar tant i donar forma a tanta bellesa. 


Magda Ábalos



RETROBAMENT


  Ha quedat amb ella aquí, al claustre de la universitat on la va veure per primera vegada un matí fred de febrer. Ella va entrar a l’aula quan ell ja hi era, es va asseure al seu costat i el va saludar amb un somriure i un “Hola, què tal?” que se li van quedar gravats per sempre més. Després de la classe, van sortir junts i no van parar de parlar animadament mentre ell l’acompanyava a la residència d’estudiants. L’endemà, per assegurar-se que tornarien a seure junts, va ser ell qui la va esperar sota els arcs d’aquell claustre que havia de ser el seu lloc de trobada durant mesos.

  Amb la seva simpatia i naturalitat, ella va neutralitzar la timidesa i el pessimisme d’ell. Molt aviat es van convertir en inseparables: quedaven a la cafeteria amb els companys d’Erasmus, però sovint tots dos sols; van passejar per conèixer la ciutat; van viatjar en tren per tota la Llombardia; i fins i tot van visitar Florència i Venècia. 

Els dies passaven molt de pressa i no se’n van adonar que es va acabar el curs i va arribar el moment de tornar cadascú al seu país. Va ser un comiat trist perquè ja sabien que s’havien enamorat i tenien la il·lusió de tornar-se a veure aviat i comprovar que la seva relació era ferma.

Ara, quan la veu arribar de lluny, es pregunta si encara veurà aquella mateixa il·lusió als ulls d’ella.


Montserrat Vallès

Em dic Lucy Barton: ressenya

 Ha estat un plaer la lectura d'aquesta novel·la que et manté atenta des de la primera pàgina. Escrita en primera persona, amb un llenguatge senzill i cuidat, ens explica una història de sentiments, lluita, esforç, i autoafirmació de la protagonista.

Ens situa a l'habitació d'un hospital on la Lucy es troba ingressada durant nou setmanes, i rep la visita de la mare amb qui no mantenia cap relació ni comunicació des de feia molt de temps. Les converses que neixen a les nits entre mare i filla ens relaten les difícils circumstàncies en què va viure la seva infantesa, en una família extremadament pobra, però sobretot en un ambient en el qual els lligams afectius i emocionals eren pràcticament inexistents, i on s'evidencia la incapacitat de la mare per  mostrar  i comunicar qualsevol mena d’emoció.

L'ombra de l'entorn i del maltractament que ha patit la Lucy l'acompanyarà tota la vida, i la necessitat de la protagonista de recuperar la seva identitat, reconciliar-se amb la família i entendre el seu passat centra tot el seu esforç en arribar a superar la situació i lluita pel seu somni de ser escriptora, aprofitant  la novel·la per fer algunes referències a la manera com entén el seu ofici, tal com ella el sent i el viu.

També una sèrie de detalls, en principi aliens al fil de la història principal, petites històries quotidianes i personatges secundaris -coses de veïns, pinzellades de les actituds del personal de l'hospital, les mostres afectuoses del metge, al·lusions al matrimoni que s’acaba- ens apunten un retrat de la societat americana.

En definitiva, crec que és la història de la lluita de la protagonista per tal d'arribar a ser ella mateixa, i com ho acaba  aconseguint encara que no li ha sigut fàcil.

Convida a una lectura reflexiva i profunda, i vam comprovar, en posar en comú les nostres opinions, com són molts els aspectes que analitza o apunta veladament i com arriba de manera diferent als lectors, deixant a l'aire històries paral·leles que sembla que ens explicarà en algunes obres posteriors, que no podem deixar de llegir i potser després necessitarem tornar a rellegir Em dic Lucy Barton.


Mercè Escolà