Amb paraules del temps

                                                LA TEMPESTA 

Els amics ja estaven a punt per passar quatre dies a la muntanya i gaudir a l’aire lliure de la naturalesa amb el bon temps que havia pronosticat el servei meteorològic. 

De bon matí van carregar el cotxe amb les motxilles, sacs de dormir, menjar, etc, per passar aquests dies al Pirineu en una casa rural que ja tenien llogada.Al començar la marxa feia un dia esplèndid, gairebé feia calor tot i ser el mes de desembre. A mig matí van parar a un poblet per esmorzar i arribar tranquil·lament a mitja tarda al lloc on anaven.

En arribar i descarregar el cotxe, el cel es va posar molt negre, va començar a llampegar i a nevar amb molta força, amb temps just per refugiar-se dins la casa.

Van encendre la llar de foc, van fer torrades amb alls i embotits i una bota de vi. Com estaven cansats, a dormir.

De bon mati, a l’obrir la porta, van veure que hi havia un mig metre de neu, per gaudir-ne! De sobte, el cel es tornà a ennegrir i va començar a ploure a bots i a barrals i en pocs moments tota la neu es va fondre. No va deixar de ploure en tots els dies que tenien d’esbarjo. Sense poder sortir a fer excursions, es van quedar a la vora del foc menjant i bevent i jugant a les cartes, esperant que l’any vinent els fes bon temps i poguessin gaudir més de la muntanya.

                                               

Roser Casaramona



UN FORT ENSURT 


Vaig cridar els nens per sopar. Havien passat la tarda terrejant i jugant. Just quan anàvem a seure, un espetec ens va paralitzar i ens vam quedar a les fosques amb una forta olor de socarrim. La Marta plorava amb desconsol; el seu germà, com a home de seny,  li va dir: 

—Teta no ploris. No veus que estem bé? 

Bé,  però tremolosos.  Ens miràrem atemorits.  En això va sonar el telèfon: era la senyora Anita, la veïna, que pregunta:

—Emília, com esteu?

—Bé —li contesto amb veu insegura—,  però… no sé què ha passat.

—Ara us venim a buscar, ha caigut un llamp a la casa.

Trossets d’obra havien entrat al seu menjador (entre les dues cases hi havia una pista de tennis). Es volia emportar els nens a casa seva perquè descansessin, però em vaig adonar que no els venia de gust i vaig decidir no obligar-los.

Vam recórrer la casa a les fosques, la llum elèctrica no funcionava. El que vam veure era desolador. Havien saltat els fusibles i havien deixat un senyal a la paret oposada. Vam sortir per veure les parets exteriors. La xemeneia havia volat i a la paret mestra hi havia un forat com la boca d’un elefant famèlic.

L’endemà no vam sortir als diaris per prudència, però es veu que havia corregut la notícia i molta gent passava per veure les malvestats que la natura furiosa ens havia deixat de penyora.


Emília Brias


 

LA FUGIDA

Feia molt que no es veien, i per fi ha aconseguit arrencar-la de totes les obligacions que sempre li deia que impedien el dinar. Fa un sol espetegant. La veu trista, com llunyana. Com si un núvol de boira la tingués empresonada. No riu. No la mira. 

—Estàs bé? —li pregunta.

Silenci. De sobte, la Marta comença a plorar. L’Anna no sap què dir. Espera. Sent que s’acosta la tempesta… Entre sanglots li explica que l’Andreu s’ha fet amo de la seva vida, que és com la plugeta fina, el xim-xim, que et va mullant sense que tu ho notis, i que quan vols obrir el paraigua ja estàs xopa. I que ella voldria escapar, però no pot perquè ell l’estima tant… i la necessita 
L’Anna sent que el seu cap és un remolí de llamps i trons. Feia temps que ho sospitava.

—L’has de deixar! No esperis més.

—No puc.

—Sí que pots 

Comencen a planificar la fugida. 

—Demà a les tres t’espero al cotxe, agafa només l'imprescindible, ja fareu papers més endavant.


                                                                 .................................. 


Són les tres en punt, aparca a la cantonada i està nerviosa. S’està ennuvolant. Les tres i deu i la Marta no arriba. Rep un missatge.

—No m’esperis.

La ràbia la treu del cotxe. Respira fondo. Comença a ploure, aquesta plugeta fina que ho amara tot. Ara el seu cap és un tsunami. Agafa el paraigua, ha arribat el moment d’obrir-lo.  Decidida, es dirigeix a casa de la Marta.

Una ventada farà que torni a sortir el sol.


Mercè Escolà



VENTADA


A casa meva, quan per la televisió anunciaven temporal, era un drama. Quan arribaven els núvols, i després els llamps i els trons, ja hi érem! La meva mare es tancava al quarto de bany, ben fosc perquè no hi entrés cap llum; el meu germà s’amagava sota el llit i es tapava les orelles  per no sentir el soroll dels trons. Era una cosa més forta que ells.

El meu pare i jo ens miràvem amb un somriure burleta, a punt d’esclatar a riure, i els dèiem “No passa res, tranquils, aviat passarà!”, i en el fons ens feien patir, pobrets! Però a nosaltres no ens feia por, érem molt valents!

Un dia va fer un vent que semblava un huracà. Jo vaig anar a replegar la roba estesa al terrat i, de sobte, em vaig sentir un cop molt fort al cap. M’hi vaig posar la mà i era tota plena de sang, quin ensurt! Em van portar al metge i em van haver de posar punts a la ferida.

La tapa del dipòsit de l’aigua, pel vent, m’havia saltat al cap, i encara vaig tenir sort que abans va picar contra la paret i només me’n va arribar la meitat.

Des d’aquell dia va canviar la cosa. Ara jo també tenia por, por, no, pànic, quan feia vent! Vaig entendre el que els passava a ells i ja no me’n vaig riure més, i quan  hi havia tempesta jo també m’amagava a sota el llit arrapada al meu germà.


Rosa Orenga



DILLUNS DE PASQUA


Com cada any, els nois i les noies es trobaven a casa de la Montserrat, a l’última casa del poble. Tots anaven preparats amb la motxilla per portar els entrepans, aigua i fruita seca. Amb els bastons per caminar i la motxilla, ja estaven a punt de marxa.

Pel camí tot eren rialles i bromes; sempre s’ho passaven molt bé. Tot d’un plegat el cel es va enfosquir. Primer no hi van donar importància i van anar seguint fent bromes. Quan ja portaven una estona, van començar a caure gotes i, cames ajudeu-me!, corre que correràs! Sort que van recordar que allà a prop hi havia una casa que només tenia quatre parets i la teulada, però per a ells ja n’hi havia prou. Es van quedar allà cantant i ballant fins que va amainar la tempesta. La veritat, que maca que és la joventut sana, perquè per passar-ho bé no cal beure ni fer bretolades.


Carme Vallverdú



BON DIA!

Per fi s’ha deixat veure l’arc de Sant Martí, es veu brillar prop la carena, i els núvols s’han obert deixant un cel blau i brillant, ja tenia ganes que hi hagués bonança. 

Fa dies només es veia el cel gris, amb uns núvols foscos, quasi negres, que semblava que el cel et caigués a sobre, feia por!, se sentia una gran tamborinada acompanyada de llamps i trons, una tempesta seca, que li diuen, on no plou però fa feredat sentir-la i a vegades els llamps produeixen incendis. També el vent huracanat algun cop alçava una espiral que aixecava fulles, troncs…,  era com un petit tifó o cicló que arrossegava tot el que trobava per davant.

Els matins hi havia una gran calamarsa, tota la rosada blanquejava i semblava una pel·lícula de por, totes les branques gebrades, plenes d’aquelles petites motes de gel blanc i sota una boira espessa, que semblava que en algun moment t’havia de sortir un esperit des de l’ultratomba. 

Ahir  va empitjorar, començà amb un xàfec que es convertí en una pedregada fortíssima que va arribar a trencar teulats i l’aigua baixava pels carrers com si fossin grans torrenteres.

El temporal d’aquests dies ha estat del més inhòspit, sort que després del mal temps ve la bonança, i avui ja surt el sol.


Imma Cauhé



TARDA DE CINEMA

Les sargantanes treuen el cap per les esquerdes de les parets de les esglésies per celebrar l’arribada de la primavera. La llum solar es demora a les tardes, però avui ha quedat diluïda per un cel nuvolós que amenaça tempesta. M’acomodo davant del televisor. Que plogui! Tarda de cinema.

Em dirigeixo a Alexa, l’altaveu intel·ligent, per demanar-li la pel·lícula. A la pantalla apareix la imatge enlluernadora de la destrucció per les flames d’un bosc gallec d’eucaliptus. És la fusió d’elements sonors, visuals i metafòrics de la pel·lícula O que arde. M’agrada el to de bellesa  atmosfèrica, quan Benedicta, enmig de la pluja s’arrecera dins el tronc buit d’un arbre immens i espera que amaini la tempesta. Escenes de pluja i una primavera de mil colors. La recomano!

Des del sofà observo com el vent empaita la pluja contra els vidres de la finestra. Plou amb intensitat al carrer. La pantalla del televisor s’activa de nou i apareix Gene Kelly cantant i ballant sota la pluja, una de les imatges irrepetibles del cinema musical. Amb una explosió d’eufòria, agafo el paraigua, surto a la terrassa, canto i ballo sota la pluja de primavera. 

No et moguis, pantalla. Em quedo aquí.


Maria Teresa Naval



ESTATS D'ÀNIM


Com un dia assolellat després d’una gran ventada que s’ha endut tot rastre de núvols i pol·lució, amb la rosada fresca sobre les fulles de les plantes, així és com em sento avui, amb ganes de començar de nou, tot net i clar. Hem fet les paus.

Ja ha passat l’huracà dels dies passat, de tants mals entesos que han provocat discussions, disgustos i allunyament entre nosaltres. L’estrès de la feina i els problemes domèstics han atiat el nerviosisme i la falta  d’entesa: una calamarsada de pedra, amb llamps i trons, un temporal.

Amb l’empatia i l’esforç per aclarir els conflictes, es va anar allunyant la tempesta, almenys de moment, i va quedar una calitja terrosa que envermelleix la posta de sol. Amb les primeres mostres d’apropament, de voler veure amb els ulls de l’altre, definitivament es van obrint clarianes en l’horitzó i ja s’intueixen els primers rajos de sol, tot i que és un sol esmorteït  d’hivern que no escalfa encara. Fins ara, que ja ha passat el mal temps i ha arribat l’entesa entre nosaltres.

Molt sovint comparem el nostre estat d’ànim amb el termes propis del temps, perquè ens afecta, som part de la natura, encara que a vegades, vivint a ciutat, ens oblidem del nostre lligam amb la terra.


Maria Carme Valios


 

DES DEL BALCÓ


La llum enlluernadora d’un llamp seguida de l’estrèpit d’un tro el porta al balcó. Veu els núvols grisos que s’ajunten empesos pel vent i que molt aviat comencen a deixar anar gotes gruixudes i espaiades que mullen el tros de carrer que pot veure. Segurament caurà un xàfec com els que són habituals a les tardes de la seva ciutat. Però en un moment, l’horitzó s’omple de llamps més i més propers seguits de trons ensordidors. La pluja es fa cada vegada més intensa fins a formar una cortina espessa que no li deixa veure les muntanyes de darrere de les cases de l’altra banda del carrer i que ressona per les teulades del veïnat. El vent és molt fort, s’arremolina com un huracà de les històries d’aventures que li agrada llegir. La por el paralitza. Aquest espectacle tan terrible justament la tarda de la seva primera comunió no és una casualitat, ell ja sap que no és una simple tempesta, ell sap que és un senyal de Déu. Ell ha comès un pecat i Déu el castiga a ell i a tota la humanitat: és la fi del món.

De seguida que pot se’n va a la seva habitació a resar: “Déu meu, perdona’m, no destrueixis la humanitat per culpa del meu pecat mortal! Et prometo que demà mateix aniré a confessar que aquest matí, abans de la meva primera comunió, he trencat el dejuni i m’he menjat un tall de xoriço del rebost.”


Montserrat Vallès


"Escrit usant paraules del camp semàntic dels fenòmens atmosfèrics", proposta de treball de l'abril.

Què vols de mi, amor?: ressenya


 Què vols de mi, amor?, de Manuel Rivas, és un recull de 16 contes de temàtica diversa i amb la Galícia natal de l’autor com a rerefons. Cada conte és una unitat per si mateix, amb personatges molts variats ubicats en diferents moments en el temps, i una manera d’enfocar i explicar les històries també diferenciada en cada relat.  Els contes queden units per un estil d’escriptura propi, ple de comparacions enginyoses i sorprenents que criden molt l’atenció del lector, amb un llenguatge ric, altres vegades planer i fins i tot amb diàlegs barroers, que sap mantenir el ritme i la intriga en cada conte amb finals sorprenents. Al ser contes curts, la narrativa ha de ser condensada, però està plena de detalls que enriqueixen la història que més que explicar suggereixen i creen una imatge molt versemblant de la situació que li dona sentit.

Un dels contes que m’ha impactat molt és La llengua de les papallones, que ens explica en la veu d’un nen la relació d’estima, tendra i propera, amb el seu mestre, el sistema pedagògic de la república en un ambient rural, ens dibuixa en poques pàgines la vocació educativa. Tot queda esbotzat amb  la detenció del mestre a l’entrada dels franquistes i la reacció de por extrema que arrossega a la submissió absoluta dels habitants del poble.

M. Carme Valios

Retrobament a la Biblioteca el 6 d'abril de 2021



Avui, 6 d’abril de 2021, després d’uns quants mesos (concretament des de l’octubre de l’any passat), hem pogut fer una reunió presencial a la Biblioteca Montserrat Roig com abans. Hem començat a les sis de la tarda i ens han conduït a la planta de baix de tot, a la sala infantil, amb les finestres obertes i el distanciament que cal per la pandèmia, és a dir, hem passat una mica de fred i hem portat els anoracs posats. La reunió ha anat molt bé, com sempre, llàstima que algunes no han pogut venir! Hem comentat el recull de relats Què vols de mi, amor?, de Manuel Rivas, que ha agradat a tothom, i, després de llegir els nostres escrits, hem recollit la propera lectura, una novel·la negra que sembla interessant. 

Durant els darrers mesos ens hem trobat presencialment alguns matins a la Plaça de Lluís Companys i hem fet també alguna videoconferència, peró ja teníem ganes de tornar a les trobades de sempre. Esperem poder-nos veure cada mes i que no ens tornin a confinar. Si és així voldrà dir que la situació va millorant.

Roser Casaramona

SOM DONES: en commemoració del Dia Internacional de les Dones

 


EL SOMNI DE LA INÈS 


La dona encara la creuen desqualificada per a segons quines professions, no per les seves capacitats sinó per mals conceptes que ha creat la societat.

La Inés és una dona amb molta empenta, i ha volgut fer sempre el que ella volia encara que es trobés amb molts prejudicis i moltes traves, a ella li ha agradat sempre conduir màquines pesades, grues, excavadores, i altres semblants, però aquest és un món d’homes, enlloc volien que una noieta aparentment delicada treballés a la seva empresa fent aquesta feina, ni li feien proves per veure la seva capacitat. Lluny de acovardir-se, la Inés no va deixar de treballar per aconseguir el seu somni i després de treure’s els permisos per poder portar aquestes màquines va aconseguir fundar ella una empresa on poder realitzat el seu somni.

Ara és una gran empresària que treballa amb tota classe de maquinària gran per  a obres, enderrocaments d’edificis i tota classe de construccions, i és molts cops ella mateixa la que guia les màquines.

Ha pogut realitzar el seu somni i també ha donat feina a moltes altres dones que com ella es trobaven discriminades amb aquestes feines i que volien conduir com ella aquestes grans màquines.


Imma Cauhé



                                M. M. DE T. 


Han passat els anys i la tinc molt present. El nom, el tarannà, les explicacions justes, els exemples fàcils i adequats… Sempre disposada a ajudar, amb el marit al costat aprovant les seves decisions. Quina parella! Un per l’altre, excel·lents persones i amics.

Ens trobàvem a casa, els matins de setmanes alternes, amb un parell més d’amigues impacients per aprendre a escriure bé la nostra llengua. La M., carregada de paciència, curulla de coneixements i disposada a transmetre’ls.

I va arribar el dia que, sense pensar-ho gaire, ens vam presentar a uns exàmens. A la sortida, el seu marit ens va preguntar com ens havia anat. “No tinc gaires esperances d’aprovar, però no m’arrepenteixo d’haver-me presentat perquè és una bona experiència”, vaig dir jo.

Ell em va respondre, amb ironia afectuosa: “Si no t’arrepenteixes, Emília, segur que et suspendran.” Jo em vaig quedar atònita, em va costar de reaccionar, no entenia la seva sentència. I tenia raó, em van suspendre. Aquesta paraula no l’he oblidada (la bona, naturalment), procuro retenir-la ben guardada, entre coixinets tous perquè s’hi trobi ben a gust. 

Sortosament, encara no s’acabava el món: a la convocatòria següent vaig aprovar, i, dedicada a l’ensenyament, han passat uns quants anys. L’amistat ha continuat, amb trobades i celebracions compartides. Com el viatge a l’Alguer! Quina colla! Quants amics! Quanta convivència! He tornat a mirar les fotos: els records d’una llarga amistat perduren.


Descansa en pau, Marta! Ens vas deixar un dia molt assenyalat; tenies por que t’oblidéssim?


Emíla Brias 


RECONEIXEMENT                                



Pueblo blanco; sol y rosas;

hasta el cielo se ha dormido… 


La Carmen va acabar de llegir el poema i la sala es va omplir d’aplaudiments.  En el seu interior sentia com anava creixent l’emoció però no volia exterioritzar-la, l’havien acostumat des de petita a dominar els sentiments, però aquest moment era la culminació de l’anhel més gran de la seva vida i el seu domini començava a trontollar.

Havia escollit aquest poema perquè la transportava a la seva infantesa, a aquells camins que portaven al poble des de casa seva, per on el seu germà i ella baixaven cada matí, ell per anar a l’escola, ella per anar a treballar a casa de Doña Cayetana. Li mirava els llibres amb enveja. Li hauria agradat tant aprendre a llegir… Però els pares ja li havien dit molt seriosos que no podia ser, que a les dones no els feia falta, només aprendre a treballar bé per portar una família. Els homes era diferent, els calia saber de números i lletres per defensar-se a la vida. Però ella no estava convençuda d’aquesta reflexió, només sentia que haver nascut dona era mala sort i haver de treballar als nou anys en lloc de anar a escola no era just.

Vint-i-cinc anys després acabava de graduar-se a l’Escola d’Adults amb la nota més alta. El somni de la Carmen fet realitat en una altra terra i sent mare de família. Sabia que darrera d’aquells aplaudiments hi havia el reconeixement dels seus companys, que, com ella, acabaven d’assolir un dret que els havien negat de petits, i va deixar que l’emoció sortís al seu rostre.

Son tristezas que se abren

en la sombra, por caminos…


Dolors Álvarez



SORTIR DEL POU 


La Felícia s’havia quedat viuda molt jove, amb tres fills. El seu marit va morir al front en aquella maleïda guerra. Es va enfonsar: els seu Manel ja no tornaria. Però mirant aquelles criatures va decidir que havia de tirar endavant. El gran tenia dotze anys i la podia ajudar a tenir compte dels més petits; una bona veïna també els donava un cop de mà,

Va començar a treballar netejant a casa d’una senyora gran que vivia sola. Així va començar a guanyar uns diners per al més necessari, però sempre patint perquè als nens no els passés res mentre ella era fora.

La senyora semblava molt seriosa, però a poc a poc van anar agafant confiança i s’explicaven les coses del dia a dia. Ella es trobava molt sola i les seves converses eren com un raig de sol. Li pagava bé i de tant en tant li donava una bona propina: era generosa i una bona persona. Va voler conèixer els seus fills i, amb el tracte, els va acollir com si fossin de la família, fins al punt que tots van anar a viure a casa seva i els riures dels nens i els d’ella van alegrar la casa.

Van passar els anys i la Felícia va fer tot el que va poder per la senyora que tant l’havia ajudat a sortir del pou i veure de nou la llum. 


Rosa Orenga




 BONA ESPERANÇA


Estic il·lusionada i espantada, una muntanya russa d’emocions contradictòries. Abans es deia estat de bona esperança. A mi m’agrada l’expressió “bona esperança”, és justament això, esperança, esperar el millor, que tot vagi bé, que la salut aguanti, que el nadó neixi sa…, esperar, res més. 

Desig de ser mare: ja tens la confirmació que esperes un fill, llavors el metge et diagnostica un embaràs de risc. És clar, cuidar-se, repòs absolut, dieta, seguir estrictament les directrius mèdiques, és tot el que pots fer, la resta no depèn de tu. Les complicacions poden ser moltes, per a tu, per al nadó. Paradoxalment, ets sens responsable d’una altra vida, creix dins teu, ja l’estimes, i tu, impotent, no pots fer res, la natura mana, com sempre i tant sovint oblidem. 

Quin despropòsit quan pregonen: la gestació no és una malaltia, és un procés natural i no necessita ajuda. Cert que hi ha dones que poden passejar la seva panxa amb orgull. Algunes fins i tot en fan bandera als mitjans de comunicació: gaudir de l’experiència d’un part natural a casa, rebutjar els hospitals per impersonals, com si això les fes millors mares, més avantguardistes, quan el que proposen ho feien les nostres besàvies i amb una gran mortalitat; no tenien opcions.

Però per a altres, que no som menys dones ni desitgem menys el nostre fill, l’embaràs s’assembla molt a una malaltia i necessitem tota l’ajuda mèdica, una carrera d’obstacles que, només si hi ha sort, tindrà un final feliç. 


M. Carme Valios Ferré



L’ÀVIA

 

—Vinga, aixeca’t! La meva àvia cada diumenge al matí em despertava perquè l’acompanyés a comprar. Això passava tant quan vivia a casa seva, a la Gran Via de Barcelona, amb els meus pares, com quan hi anàvem a passar els caps de setmana. Havia nascut el meu germà i ens havíem traslladat a Girona. Em vestia molt de pressa i agafada de la seva mà anàvem a comprar la nata i els flams a la granja que era dues passes. Del que menjava per dinar no me’n recordo però del flam i la nata de l’esmorzar, sí. És com la magdalena de Proust.

La meva àvia va tenir cinc filles i un fill i molts néts, però jo vaig ser la primera. Ella manava en aquella casa on vivien l’avi, les tres filles encara solteres i l’únic fill. Sempre vestia de negre, tenia al voltant dels cinquanta anys, però deia que se li havia mort molta gent i que ja no es treia el dol. Tenia la pell molt fina i molt blanca i el cabell negre amb pocs cabells blancs, recollit en un monyo.

Més endavant, quan jo era més grandeta, és la que em va dir que m’havia de depilar les aixelles. Tenia idees força modernes. A Badajoz havia sigut modista. A mi em feia uns vestits molt bonics però amb molts farbalans. Aquí no hi esqueien gaire!

Van marxar a viure a Mallorca, i es van acabar els flams i la nata, però van començar els estius a Cala Ratjada.


Magda Ábalos



SEGONA OPORTUNITAT 


El Jaume i la Clara són una parella d’edat avançada que sempre van agafats de la mà. Una dia vaig coincidir al parc amb ella; anava sola perquè el Jaume havia anat a fer un encàrrec. Jo li vaig dir que feia molt goig veure’ls tan enamorats. Ella va somriure i em va explicar la seva història.

El Jaume no era el seu marit. Ella venia d’un poble molt petit d’Andalusia. El seu pare treballava al camp i la mare es cuidava dels sis fills i els ensenyava a llegir i a comptar perquè l’escola estava molt apartada. Un dia va passar un carro de gitanos que demanaven i llegien les cartes. Ella va voler que li diguessin què li passaria quan fos gran, però la gitana no li va voler dir res perquè veia un futur molt negre.

“Quina raó tenia la gitana!”, em deia, “Em vaig casar amb un borratxo que em pegava, vaig tenir tres avortaments, i em van quedar dos fills que eren la meva alegria. Però també van morir tots dos: un de càncer i l’altre de sobredosi. Jo estava desesperada. Sort en vaig tenir de trobar el Jaume, que vivia sol, i un dia em va dir que podríem viure junts i així ens cuidaríem l’un a l’altra. Així ho vam fer, i beneït el dia!, perquè no sé què faria sense ell.”

En aquelles va venir el Jaume amb un pastís per a la Clara perquè sabia que era el seu preferit.


Carme Vallverdú



LA MIRADA


La Marina surt de la Galeria trasbalsada. No sap si per les pintures, o per tot el que la guia els ha explicat de la vida de la pintora.

Pintures de molt gran format, de colors llampants, pintures de dones..., colors blancs, vermells i negres i els craquejats que quartegen la pell dels personatges i t'ofereixen una finestra per endinsar-te en allò que vol representar, les tècniques, els protagonistes dels quadres… i els motius de les pintures, tot l'havia deixat impressionada.

I quan la Mariona, la guia, ha començat a parlar de la vida de la pintora, s'ha sentit transportada a un altre món, una infantesa dolorosa, abandonada per la mare i cuidada primer per l'àvia i després en un orfenat, adoptada finalment per una família benestant que la va acompanyar en el seu amor per la pintura.

"Narradora d’històries”, s'autodefineix. I quines històries! Records d'infantesa, els molls de Barcelona, el mercat de la Boqueria, personatges d'un món oblidat i massa vegades ignorat per la societat, que ella vol reivindicar i fer presents al món, honorant els seus orígens, tal com els sent. També grans personatges de les arts a qui vol retre homenatge: Chaplin, Frida Kahlo, Coco Chanel


La Marina puja lentament pel carrer Aribau, es corda l'abric, fa fred. I mentre enfila cap a casa pensa que haurà d'esbrinar més coses d'aquesta dona pintora... I d'aquestes mirades dels seus quadres que et travessen i t'omplen d’inquietud. Aquestes mirades que et diuen tantes coses i, certament, expliquen històries.


Mercè Escolà



MATERNITAT


Asseguda llegint, amb la cuina endreçada, sento els meus fills jugant i em venen a la memòria molts records.

Tenia quinze anys quan els meus pares em van enviar a la capital a fer de minyona aconsellats pel mossèn, que em va buscar una bona casa.

Feia les feines més dures, a la nit queia rendida. Una nit, s’obre la porta i entra l’amo, un home d’uns cinquanta anys que feia dies que em mirava molt. Se’m va acostar, em va tapar la boca i em va dir que no digués res. Va abusar de mi un dia i un altre, i jo, per por, no vaig dir res.

Quan vaig adonar-me que no em venia la regla em vaig espantar molt, sense dir-ho a ningú. Van passar els mesos i la senyora de la casa, que sabia molt bé com era el seu marit i que jo no sortia mai de casa, em va dir fredament: “Veig que estàs embarassada. No pots seguir aquí, agafa les teves coses i marxa.”

El mossèn em va adreçar a unes monges, i hi vaig estar fins que va néixer la meva filla. Va ser un part molt dur, però quan la vaig veure em va passar tot, era una nena preciosa. Me la van prendre i no he sabut res més d’ella. No vaig saber fer res més per trobar-la, no ho vaig aconseguir.

Ara que tinc altres fills i em sento forta, estic segura que la trobaré.


Roser Casaramona



                                  LA DONA QUE VOLIA SER



Ni una escriptora que a través de la ficció podia dir moltes coses, ni una afamada actriu de cinema, ni una artista que emociona al contemplar els seus quadres. No, cap d’elles volia ser. La dona que hauria volgut ser era com aquella noia que va conèixer a la facultat d’Arquitectura. Encara que sempre havia estat conforme tal i com era, li va sortir allò que li faltava per omplir el que desitjava ser i, decididament, volia convertir-se en la noia que vestia pantalons texans i samarretes molt escotades i cenyides, res especial, però calia veure com li quedava tot, pensava ella. Tampoc tenia res d’especial el seu rostre, ni els seus ulls foscos, ni el cabell negre i cargolat, però tot en conjunt reflectia sensualitat i simpatia. La seva figura, la mirada, el somriure, els moviments, tot era harmonia i seguretat. A la vora d’ella se sentia insegura i ridícula. Al començament va pensar que amb l’edat i el temps ho aconseguiria. 

Il·lusió vana!Ara tracta de consolar-se i la imagina gran, que deu haver perdut els seus encants, es deu haver engreixat i  fins i tot deu haver perdut la dentadura i el somriure dolç. Però alguna cosa li diu que ha conservat l’atractiu i aquell estil que ella mai arribarà a tenir. Pura enveja!


M. Teresa Naval





LA TIETA



Aquesta soc jo, la tieta de dues generacions. Els fills dels meus germans els he estimat com a propis. Els agradava venir a casa meva perquè els consentia tot el que els seus pares no feien. Els duia aI teatre infantil al Romea, a jugar al parc, a les festes del poble… I les croquetes!, com els agradaven les croquetes de la tieta! 

Els nebots van créixer i es van anar allunyant de la tieta -i també dels seus pares, naturalment-. Però aviat van arribar els fills d’aquells marrecs que s’havien fet grans. Jo els vaig acollir com havia fet amb els seus progenitors, encara amb més il·lusió, perquè per a mi era l’última oportunitat de tenir gent jove al voltant; amb les meves germanes, les àvies autèntiques, rivalitzàvem a veure qui acomboiava més les criatures de la nova generació. Les meves croquetes continuaven sent emblemàtiques al costat dels caldos i els arrossos de les meves competidores. 

Tot va ser molt bonic mentre va durar, com els amors de les pel·lícules. Els vaig portar al teatre i, més tard, a concerts al Palau de la Música i a una funció del Liceu, per primera vegada per a ells. També aquestes criatures s’han fet grans  i, tal com va passar amb els seus pares, s’han anat distanciant (sembla ser que és llei de vida). Sigui com sigui, avui crec que per a ells només soc un record llunyà, lligat, potser,  al gust i a l’olor de les croquetes.


Montserrat Vallès