Mil sols esplèndids: ressenya
Mil sols esplèndids, de Khaled Hosseini, traducció Beatriu Cajal, Ara Llibres, 2007, 386 pàgines
L’autor de la novel·la va néixer a l’Afganistan i viu als Estats Units, on la seva família va haver de demanar asil polític.
Aquesta lectura mostra en clau femenina trenta anys de la història de l’Afganistan, l’ocupació soviètica, el control dels talibans i finalment la reconstrucció del país. Un país on la violència, la inseguretat i la manca de llibertat fan impossible la convivència. Les protagonistes són dues dones, la Mariam i la Laila, víctimes de la tiranía d’un marit que no les respecta i privades de tota llibertat. El camí que fan juntes les unirà per sempre amb un lligam que va més enllà de l’amistat, de la família i de la sang. Son històries colpidores que ens fan viure episodis d’una crueltat extrema, situacions que avui i aquí serien impensables, però que ens demostren que sempre es pot i s’ha de lluitar.
El títol fa referència a un poema del segle XVII titulat “Kabul”, de l’autor persa Saib-e-Tabrizi, que diu així:
“Éren incomptables les llums que brillaven
sobre els seus terrats,
o els mil sols esplèndids que s’ocultaven
rere els seus murs.”
La Mariam i la Laila, són dos d’aquests sols esplèndids, estrelles que sempre brillaran.
Conxita Alcázar
Una casa a Florència: ressenya
Una casa a Florència, de W. Somerset Maugham, traducció de Julià de Jòdar, Viena Llibres, 2010
Es tracta d’una novel.la curta, 140 pàgines, que, com el títol indica, transcorre a la ciutat de Florència. L’estructura de l’obra és clàssica: presentació dels personatges, un succés inesperat que dona un gir sorprenent a l’acció i desenllaç.
L’obra es va publicar al 1941, en plena Guerra Mundial, però el temps en què passen els fets és el període d’entreguerres. L’autor, des del començament de l’obra, amb la descripció de la vil.la on la protagonista, la Mary Panton, passa uns dies per superar la seva recent viudetat, crea un quadre idíl·lic, bell i bucòlic que és el mateix que Maugham vol transmetre al lector sobre la ciutat de Florència.
En aquesta esplèndida ciutat de Florència uns personatges rics i estrangers: la Mary Panton, l’Edgar Swift, el Matthew Rowley, la princesa San Ferdinando, entre altres, porten una vida de plaers aristocràtics i socials. Al costat d’ells, com a contrapunt real, hi ha els criats, els cambrers, els músics… Tots el personatges tenen una gran profunditat psicològica, però el personatge a destacar és el de la protagonista, en qui apareixen els racons més secrets i políticament incorrectes de la naturalesa femenina.
La novel·la, que en principi sembla una narració intimista i emocional, es converteix, de sobte, en un thriller psicològic, potent i d’una gran alçada, amb un desenllaç final genial.
Magda Ábalos
I va ser així
JOIES
La Marta sempre ha sigut molt presumida, i ara, als setanta anys, segueix igual. Érem una colla d’amigues, sortíem juntes per anar al cine, al ball o a coquetejar amb els nois. Ella sempre destacava, maquillada i vestida a l’última moda. Era filla única i treballava d’esteticista amb un perruquer de molta anomenada. Les noies de la colla començàvem a tenir nòvio, però ella no, mai; deia que els que la pretenien no li agradaven i els que li agradaven ja estaven compromesos. Corrien rumors que estava amb el perruquer, tot i que ella no ens en deia res; però es va anar apartant de la colla. Si alguna vegada la trobàvem per casualitat, es feia la despistada, tota enjoiada i amb roba de marca, es veia que li anava molt bé.
Temps després la vam tornar veure i ens va dir que marxava a París, on el seu cap havia traslladat la perruqueria. Les amigues ens trobàvem alguna vegada per dinar, no gaire sovint perquè totes estàvem enfeinades amb els nets, i la recordàvem després de tants anys sense saber-ne res.
Un dia que estàvem dinant la vam veure venir. S’havia fet gran, però, com abans, anava plena de joies, ben vestida i ben maquillada. Va seure amb nosaltres i li vam recomanar que no portés tantes joies, que la podien atacar per robar-la. Un vespre, quan tornava cap a casa, un home li va robar les joies. Li vam dir que això passaria. I va ser així.
Rosa Orenga
EL CANVI
Havia de fer un canvi a la seva vida. Aquell any feia cinquanta anys i estava farta de les recerques online per trobar parella. Des de Tinder fins a Solters 50 no sabia si quedava alguna pàgina de cites que ella no conegués.
Ja feia anys que estava divorciada; els seus fills treballaven i estudiaven; encara que vivien amb ella, els veia poc, la casa per a ells era com una pensió. Tenien la seva vida. Li agradava la seva feina, era infermera. Feia anys que treballava al mateix hospital. Tenia amigues, i, amb la seva família, els pares i els germans, s’avenia, però li faltava alguna cosa.
Ja està! Es regalaria un creuer per al seu aniversari i hi aniria sola. El triaria car. Si trobava algú, almenys que no l’hagués de mantenir com alguns que s’havia trobat a les pàgines de cites. Es va embarcar a l’Oasis of the Seas rumb a Grècia l’u de juliol. Va tenir bon temps, el vaixell era impressionant, Atenes i les illes gregues li van encantar. Els sopars i els espectacles eren de cinc estrelles, el personal era immillorable, però no hi havia homes sols i els que hi havia eren gais! Els passatgers eren famílies i grups d’amigues. Va tornar a Barcelona amb més amigues i sense parella.
Es va fer sòcia del Barça pensant que allà trobaria l’home pel que li quedava de vida. I va ser així.
Magda Ábalos
A CONTRACOR
Als vint anys va decidir que mai faria res a contracor. Pensava que tenia la clau màgica i exclusiva de la coherència. Existia el blanc i el negre. I havia de canviar el món.
Als trenta i pocs es va adonar que havia relliscat alguna vegada, que a alguna cosa havia renunciat, però no era culpa seva.
Passats els quaranta, amb dues filles adolescents, va aprendre a mossegar-se la llengua abans de dir tot el que pensava, a buscar vies de consens i a saltar-se les seves pròpies normes alguna vegada, i va començar a pensar que potser el món l’estava canviant a ella.
Dels cinquanta als seixanta va retrobar la seva pau, va tornar a ser ella mateixa, més pausada, més reflexiva, més tolerant. Abans de fer alguna cosa a contracor analitzava, mesurava, decidia, i alguna en feia de tant en tant, però no li pesava, tenia els seus motius.
A l’arribar als setanta va pensar que ja es podia permetre tornar als orígens, no fer res a contracor mai més.
Va somriure amb ironia, va decidir que no ho faria, tret que fos per una causa decisiva, important, necessària i tantes coses més. Els anys li havien ensenyat a pensar abans de parlar, a fer, o no fer, després de considerar les conseqüències, així que creu que té les eines per decidir i encertar encara que algun cop sigui a contracor.
I va ser així.
Mercè Escolà
UN LLOC DIFERENT
Cada any, per les vacances, buscàvem llocs exòtics, però aquell any vam decidir fer una cosa diferent. Aquel any vam anar a la Vall Fosca. Com que hi teníem un coneguts, els vam demanar que ens hi busquessin un lloc. Ens van trobar un senyor que té una casa a la muntanya i que ens podria llogar algunes habitacions.
Vam estar uns quants diesen una cabanya molt neta i endreçada. Per esmorzar ens posaven formatge que fan de la llet de les cabres, pa que els porten cada dos dies del forn i, com que és casolà, que bo que el vam trobar!, amb la melmelada que fan per a tot l’any amb la fruita dels seus arbres fruiters.
Per dinar teníem menjar casolà i molt ben cuinat. Ens va agradar molt l’experiència i vam pensar que no seria l’última vegada que hi aniríem. I va ser així.
Carme Vallverdú
EL GRAN JARDÍ
Hi havia un jardí, als afores de la meva ciutat, prop del mar. Era molt ampli. Tenia una sèrie de camins paral·lels, parterres i quadres de flors de diverses espècies, vorejats d’arbres d’ombra i també de fruiters. A les cruïlles dels camins se situaven unes placetes amb llocs de descans. A la part central hi havia una gran plaça rodejada de testos amb plantes i xiprers. En mig d’aquesta plaça es trobava un brollador circular amb barana de ferro que contenia una estàtua d’una sirena feta amb marbre.
En aquest lloc, hi anava gent diferent, de totes les edats, a gaudir i passar-ho bé. Habitualment hi anava una família formada pels pares i cinc fills. En un costat del jardí hi havia una piscina on es banyaven dos dels nens, en Pau i l’Artur i no paraven de nedar. A l’altre costat hi havia estructures, on els més petits, en Jordi i l’Alba s’enfilaven, i sempre portaven els genolls pelats. El mitjà, l’Eric, sempre anava solet, i li agradava jugar a pilota i xutava molt fort. Es van cansar d’estar sempre tanta estona en aquest jardí. Van decidir tota la família d’anar a un altre lloc i com eren a prop, van anar al mar. Sempre veien un pescador que es passava el dia pescant peixos. Aquesta família va gaudir tant d’aquest paisatge i del mar que no varen tornar mai més al gran jardí. I va ser així.
Glòria Esteban
LA SEQUERA
El petit poblet de les Garrigues estava sec, feia més de cent dies que no plovia, els camps es començaven a secar, les collites dels pomers i els perers ja es donaven per perdudes. El bestiar no trobava menjar als prats, l’herba se secava. Tots els rierols estaven secs i no sortia aigua de les fonts.
El senyor rector, escoltant la demanda de la gent, va organitzar una processó per demanar a la Mare de Déu que vinguessin les pluges. Van treure la imatge i la van passejar per tot el poble, a les espatlles d’alguns veïns, i van pregar tots perquè plogués.
Quan va acabar la processó, van tornar tots cap a casa, convençuts que la mare de Déu tindria en compte la seva fe i en poc temps plouria prou per acabar amb la sequera. I va ser així.
Roser Casaramona
EL TAROT
Quan vam baixar del tren a Plaça Catalunya jo no sabia on volia anar. Decidida, la Marina em va portar fins el carrer Petritxol, aquest cop no anàvem a menjar xocolata amb melindros com quan érem petites i els pares ens hi portaven.
Vam aturar-nos a un portal fosc i humit. Una noia jove ens va rebre vestida amb una mena de túnica estampada amb tonalitats vermelloses i ataronjades i amb un somriure acollidor. La casa feia olor d’encens i unes cortines força opaques barraven la llum del sol, algunes espelmes de diferents colors, distribuïdes en recipients decorats amb trossets de miralls, donaven calidesa a l’estança. Vam seure i la meva germana va llançar la pregunta sense preàmbuls, directa i concreta. Volia saber si hauria de viure sempre amb mi. Jo mirava hipnotitzada les ungles vermelles i excessivament llargues que acompanyaven les cartes que s’anaven dipositant sobre unes tovalles de vellut morat. Tot allò per a ella era un joc. La resposta només podia ser una, qualsevol que veiés la Marina ho entendria, em necessitava. Amb veu suau però emfasitzant cadascuna de les paraules que pronunciava, la vident li va dir que a les cartes ens veia unides de per vida… I va ser així.
Conxita Alcázar
PROFESSORA AUXILIAR
Sempre m’han agradat les llengües i els meus pares, professors tots dos, me n’han facilitat l’aprenentatge amb classes extraescolars i estades als països corresponents. Així que, als divuit anys, acabada la secundària, amb bon nivell de francès i alguns coneixements d’espanyol, a part de l’anglès i el gaèlic, abans d’entrar a la universitat, vaig demanar una plaça de professora auxiliar d’anglès a Barcelona, per tal de perfeccionar el meu espanyol.
EL 25 de setembre vaig arribar a l’institut de secundària que m’havia estat assignat, en una ciutat del Baix Llobregat, disposada a ajudar en l’ensenyament de l’anglès i, de retruc, perfeccionar el meu espanyol. Un cop situada en la realitat del centre, de l’alumnat i de l’entorn social social, vaig descobrir que, a més de l’espanyol, hi havia una llengua que jo desconeixia. Vaig percebre que era una llengua que, tot i ser la del país, estava en una situació minoritzada i que necessitava que la població la recuperés i li donés el paper que li corresponia, tal com li passa a la del meu país, el gaèlic.
Hi havia, al mateix institut, classes de català per al professorat i jo no vaig dubtar a inscriure-m’hi. Al llarg del curs vaig aprendre a parlar i a escriure en català, una llengua que no sabia que existia. Al juliol, quan vaig tornar a Escòcia, vaig decidir que tornaria a Catalunya i mantindria la llengua que havia après i la relació amb els amics que havia fet.
I va ser així.
Montserrat Vallès
Escriure una narració breu que acabi amb la frase “I va ser així”, proposta de treball de l’abril de 2023.
Per Sant Jordi, jocs i cançons
CAMPANETA FA NING-NING
El sol de primavera li agrada molt, de fet és l’únic sol que li agrada. I aquestes estones que passa assegut al banc i veu la vida com passa.
Al banc del davant, ara mateix, hi ha una parella jove, amb una criatura que s'enfila per tot arreu i no para de riure. Quin goig que fan! El pare treu de la butxaca una capseta, la sacseja amb força i sona una campaneta. I amb veu dolça comença a cantar: "Campaneta fa ning-ning...". La nena li puja a la falda i comencen a jugar, riuen molt, es fan pessigolles, canten i s’abracen.
L’Ernest, al banc, sent créixer l’enveja en el seu interior. Quantes vegades la mare i l’àvia li havien cantat la campaneta. Però mai el pare, ni l’avi, ni ell mateix va jugar amb les nenes. Treballar i treballar, i no tenir mai temps per a les criatures. I ara, que el temps li sobra, no té criatures amb qui jugar, perquè les filles ja són grans, i lluny: una a Berlín, l'altra a Sevilla, i molt enfeinades.
Treu el mòbil de la butxaca i comença a busca bitllets d’avió. De sobte ha sentit la necessitat d’explicar a les seves filles que voldria haver jugat amb elles, que no era per falta d’amor, que no sabia expressar els seus sentiments, que eren altres temps... i que les enyora i les estima molt... i que ara pensa que els ho ha dit poc.
I compra els dos bitllets.
Mercè Escolà
ELS ESCLOPS D’EN PAU
Ara que ja soc gran (no vella, que segons se sol dir només és vella la roba) veig els meus nets sempre amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador: ja no juguen a res.
Recordo que abans, quan devia tenir l’edat d’ells jugava a molts jocs. Me n’agradava molt un que jugava amb els nens i nenes del veïnat en un descampat a prop de casa. Asseguts a terra, fèiem una rotllana i cantàvem una cançó amb una pedra a la mà.
Els esclops d'en Pau
fan guerra a Sant Joan.
Sant Pere li va darrere
amb el tripi-tripi-trap.
Al ritme de la cançó pegàvem cops amb una pedra i la deixàvem al costat del veí de la dreta, després al de l’esquerra, i al tripi-tripi-trap pegàvem tres cops al terra i tornàvem a començar. Ens ho passàvem molt bé, amb aquest i altres jocs, tranquil·lament al carrer, fins que la mama ens cridava per la finestra: “Nena, puja a sopar!”
Rosa Orenga
RALET, RALET
Com cada dissabte, amb la Patrícia actualitzem el nostre rànquing, el llistat de 54 jocs i cançons més importants de la programació de “Cançons d’abans”. Aquesta setmana dues sortides i, per tant, dues noves cançons i jocs s’incorporen a la llista de referència de “Cançons d’abans”.
“Ralet, ralet” s’ha convertit en un fenomen arreu del món. Joc de falda. Ja acumulem 105 milions de visites a Youtube, és una de les cançons d’abans més destacades a països com Estats Units, Canadà, Nova Zelanda, Noruega, Irlanda, Regne Unit…
I després ha continuat cap a Instagram.
Ralet, ralet,
para dineret!
Ralet, ralet,
paga dineret!
Ralet, ralet,
pica dineret!
Glòria Esteban
SI LA BARQUETA ES TOMBA
Totes les cases eren de planta baixa i tenien un pati amb flors. Al sortir de l’escola i arribar a casa, les mares ja ens tenien preparat el berenar que ens agradava a totes: pa amb xocolata a dins, perquè es fonia amb l’escalfor, i que bo que era!
Els nois tenien els seus jocs, diferents dels nostres. Les mares seien al pati per fer-la petar, i estaven contentes de veure com nosaltres seguíem les tradicions i jugàvem com elles havien jugat. Moltes vegades s’animaven i agafaven la corda i saltaven cantant com nosaltres:
Si la barqueta es tomba,
nena, no tinguis por,
alça la corda enlaire
i canta una cançó.
Carme Vallverdú
HEI, BUGUI-BUGUI, HEI!
Jo ja feia anys que era a l’escola, una escola moderna que havia incorporat al seu ideari els corrents actuals que parlaven de motivació i adaptació a la personalitat de l’estudiant, és a dir, tenir en compte les aptituds i interessos de l’alumne. Ell venia d’un altre tipus d’ensenyament. Era alt, un metre vuitanta-cinc, ulleres que emmarcaven uns ulls blaus, nas gran però recte i caminava molt dret. Mirava els alumnes des de la seva altura. Era professor de Física. El meu marit, que sentia gran admiració per la Física, sempre deia “Però com és que dona classes?” Jo pensava “Sí, i què ha de fer, si no el contracta la NASA?
El seu lema era “Patada y a la espinilla”, que xocava amb l’ideari de l’escola. Es va adaptar a l’escola. Era un bon professor i molt bona persona. Vam ser co-tutors: sortíem de convivències, a esquiar, als viatges de fi de curs... Recordo moltes anècdotes, però encara ric quan veig tots els professors i alguns alumnes al final dels trimestres fent una rotllana al patí i ell començava:
Hei, Bugui, bugui, hei!
Amb el dit a dintre,
amb el dit a fora,
amb el dit a dintre
i el fem rodar.
Ballem el bugui bugui
mitja volta ja!
I ara piquem de mans, hei!
Encara ens veiem, la pròxima vegada li diré de ballar El bugui, bugui.
Magda Ábalos
ARRI, ARRI, TATANET
El senyor Salvador és un avi de gairebé noranta anys. Va tenir tres fills i ara ja té set nets i tres besnets. Quan tenia els fills petits, dos nois i una nena, tenia una predilecció per la petita, la Laia.
L’home havia de treballar molt a la fàbrica perquè no faltés res a casa. Els diumenges agafaven el cistell amb el pa, la llonganissa i la bota de vi i marxaven a berenar a la muntanya tota la família.
Els dies feiners, en plegar de la feina i arribar a casa, la seva filleta, que tenia uns quatre o cinc anys, li deia: “Pare pare, arri, arri, tatanet”, que havia après del seu avi.
Tot i estar molt cansat, en Salvador s’asseia en una cadira, es pujava la nena sobre els genolls i agafant-li les mans i movent els peus li cantava:
Arri arri tatanet,
anirem a sant Benet,
comprarem un formatget
per dinar, per sopar
i per la Laia no n’hi haurà!.
Separava els genolls com si caigués i ella reia, reia; s’ho passava molt bé.
Ara la Laia ja és àvia i, com que recorda aquells moments de la seva infantesa, als seus nets també els canta : “Arri arri…”
Roser Casaramona
ELS SOLDATS VENEN DE FRANÇA
—Àvia, àvia, avui a l’escola hem après una cançó nova per jugar! —em diu la meva neta petita.
M’explica que a l’hora del pati, alguns mestres els ensenyen cançons perquè puguin jugar també en català, com es feia abans.
—Te la canto? —em diu amb aquells ullets entremaliats.
Entre saltirons i rialles, comença a cantar:
Els soldats venen de França
i no saben el camí,
gira per aquí, senyor Martí!
Quan acaba, em fa un petó i se’n va corrent com un belluguet, i jo em quedo amb els records, que la cançó ha revifat. A la nena li sembla nova, però està molt lluny de ser-ho: jo ja la cantava de petita. Avui poca gent la coneix, ha quedat oblidada; però quan jo era com ella sí que la cantàvem, al costat de moltes altres, en català algunes, però sobretot en castellà, com ara El cocherito Leré, El patio de mi casa, Dónde están la llaves, Al pasar la barca…
Aquesta cançó em feia posar trista, perquè m’imaginava uns pobres soldats joves que no trobaven el camí de casa. Feia pocs anys que s’havia acabat la guerra i les històries dels patiments que havia provocat les sentia explicar tot sovint.
A la seva època, la meva filla ja només jugava en castellà, no sap gairebé cap cançó en català per jugar. Friso per sentir les "noves" cançons que la meva neta vagi aprenent. Les cantarem juntes!
Montserrat Vallès
Subscriure's a:
Missatges (Atom)