Trobada de final de curs dels 15 anys

El vint-i-dos de juny vam celebrar el dinar de fi de curs al Casino de Sant Feliu. La sobretaula es va allargar amb temes i propostes diverses.

No va resultar gens fàcil endevinar les autores de les narracions que incloïen deu títols de llibres i que la Montse va llegir en veu alta. Van sortir propostes per al curs vinent: canviar les reunions mensuals de la tarda al matí, fer sortides relacionades amb les lectures com abans de la pandèmia, la possibilitat de veure alguna pel·lícula referida al llibre llegit i continuar amb les fotografies mensualment.

Arriba el lliurament dels dossiers amb els treballs de final de curs, relacionats amb el nombre quinze, per referència als quinze anys del taller Escriure en català i les narracions mencionades; també les fotos de les portades d’alguns llibres, l’original i la nostra interpretació, exposades a la biblioteca.

No van faltar. el regal que ens fa la Montse i que rebem amb molta il·lusió, el nostre detall agraint-li la seva dedicació, i les fotografies d’aquests moments.

Abans de l’acomiadament recordem que la primera sessió serà l’u d’octubre amb l’escrit lliure sobre una foto.

Bon estiu!


Maria Teresa Naval

Fotos 2021: juny

 9: Arbres de Sant Feliu al juny

         Autores: Dolors Álvarez, Roser Casaramona, Imma Cauhé, Mercè Escolà, Maria Teresa Naval,     Rosa Orenga, Montserrat Vallès, Carme Valios, Carme Vallverdú

Escrits dels 15 anys



      15 moments d’Escriure en català

El taller Escriure en català  es va iniciar el 2006; jo m’hi vaig incorporar al setembre de 2010. Durant aquests anys he gaudit d’una gran diversitat d’activitats: lectures, comentaris, pel·lícules, sortides, trobades amb autors, escrits de contes, narracions, poesies... N’he seleccionat 15 moments.


Conèixer l’obra de Jesús Moncada va ser un gran descobriment. Influïda per la seva lectura, vaig escriure EL barber del meu poble. Vam fer un estudi profund de la seva obra i un viatge a Mequinensa. 


Un èxit: els tallers de poesia amb la Pepa Puigdevall amb motiu de la lectura del seu llibre Pa perdut, i commemorar l’any Espriu. Un poema que vaig escriure, Adolescència:

Matinades de saviesa

Inacabades rialles

Abraçades de bellesa.

Fràgils records.




  La novel·la que em va fer descobrir el cantó mes profund de la naturalesa humana va ser La Societat literària i el pastis de pela de patata de Guernsey. La Lorelay ens va fer per berenar un pastis, en aquest cas de pastanaga.


Una sortida completa: al matí visita al Museu de la vida rural de L’Espluga de Francolí, on ens va rebre la Carme Martí, autora d’Un cel de plom, biografia novel·lada de Neus Català, supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Dinar a Montblanc i, a la tarda, a conèixer la Neus Català als Guiaments. 


Moments lúdics, les sortides a Cardona, Mequinensa, Empúries, L’Espluga de Francolí, Barcelona… ; i els dinars de Nadal i de fi de curs, amb el lliurament dels dossiers, recopilació dels nostres escrits i intercanvi de regals entre la Montse i nosaltres.


Una de les pel·lícules que millor reflecteix el contingut del llibre és El festí de Babette, d’Isak Dinesen. Un cant a la vida, sensorial i espiritual. 

              “A mesura que menjaven i bevien, se sentien cada cop més lleugers de cos i esperit...”.



No falta cada any l’escrit nadalenc. L’any 2015 ens vam inspirar en els contes de Pere Calders, un recull variat i divertit. Inspirada en Reunió d’alt nivell, vaig escriure Com canvien els temps!


Altres homenatges han quedat reflectits en els nostres escrits,  com Vermeer i el seu temps, Ramon Casas, Shakespeare, Jaume Perich, Mercè Rodoreda... Interessant aprofundir en el coneixement d’aquests personatges.


La pluja no va impedir que gaudíssim de la visita al Centre Cultural El Born per acostar-nos a la història de Barcelona de principis del segle XVIII, després d’haver llegit Victus d’Albert Sánchez Piñol i recitat alguns fragments, acompanyats de música i imatges de l’època.


La visita a l’escola La Sagrera, de Santa Eulàlia de Ronçana, per explicar als alumnes alguns aspectes de la vida i obra poètica de Joana Raspall, va ser un retorn a la docència.


Tarda silenciosa i de benestar. Endropida en la meva butaca, gaudeixo del plaer de la lectura d’Adreça desconeguda. Gràcies, Kressmann Taylor, representada per Luis Homar i Eduard Fernández al teatre Villarroel. 


Hem conegut alguns autors, després de llegir una de les seves obres: Pep Coll, Maria Barbal, Maite Carranza i Domènec Marzà (sobre  Narcís Oller)...  



“La Biblioteca a l’Auditori” ha comptat sempre amb la nostra participació. En Jaume i la Montse s’han encarregat de la selecció dels textos i la posada en escena de les lectures en veu alta. Textos de J. Moncada, Un cel de plom, Quim Monzó, Medea d’Eurípides... Tot un repte per a mi, que em costa recitar.


Durant el confinament, alguns dels relats han estat marcats per la situació de pandèmia. El “Concurs de fotografies” ens va distreure i ara continuem amb l’activitat.


Per tenir informació de les activitats que fem al taller, res millor que acudir al nostre Blog.


“La lectura fa a l’home complet;

la conversa, àgil;

l’escriptura, precís”.

                                  Francis Bacon


Maria Teresa Naval


15 llibres


 Es van conèixer al bus de l'aeroport. Ella tornava d’Amsterdam, de visitar un amic que s’havia traslladat allí i que estimava com un germà, ell de Roma de veure per tercera vegada el Moisès de Miquel Àngel

Ell (re)llegia la generació del 98, ella portava a la maleta un llibre de poemes, una selecció de literatura feminista, una novel·la divertida i un estudi sobre còmics. Van baixar a la mateixa parada, ell va pensar si l’ajudava amb la maleta, però no va gosar ni proposar-ho, i ella va baixar les maletes de tots dos sense dubtar ni un segon, van fer junts part del camí. Van creuar quatre frases de compromís, es van acomiadar, vivien a dos carrers. Ella va pensar, "Quin avorrit", ell "Quina ximpleta”

Van coincidir quinze dies més tard fent un cafè a un bar del barri. Van xerrar una estona, de llibres. Les xerrades i els cafès van començar a ser diaris, a primera hora del matí, abans d’anar a la feina. A poc a poc, algun vespre, passejaven i parlaven cada cop de més coses, i ella ja no pensava que era avorrit ni ell que era una ximpleta. Després de moltes voltes, ella li va dir que volia veure la seva biblioteca, i ell la va convidar a sopar el  dissabte. 

L’esperava amb un peix al forn digne dels millors xefs i un vi escollit. Ella va dir que tot estava perfecte, i que estava pensant si es feia vegetariana. Va examinar la biblioteca, perfectament ordenada per matèries i autors. Ni un llibre descol·locat, ni un fora de lloc, Ell va dir que també volia veure la seva biblioteca, i van quedar que passaria el dimecres al vespre. Quan va arribar ella no se’n recordava, i no tenia sopar, però el va fer passar. I va improvisar una amanida amb un tomàquet solitari que quedava al fons de la nevera i una truita de patates desmanegada. Van riure molt, i ell li va dir que la seva biblioteca era tan caòtica com ella.

Quinze mesos van trigar a ajuntar les seves vides i les seves biblioteques. Van intentar moltes vegades fer la biblioteca comuna, no hi havia manera. Van decidir que ho farien per separat, ell a la dreta i ella a l’esquerra: gènere, matèria i autor versus llibres que m’han agradat molt, llibres que no tornaré a llegir, llibres que m’han deixat i no penso tornar, llibres que ni fu ni fa, llibres que no sé on posar. Tenien un joc: quan ella acabava un llibre li preguntava a quin prestatge pensava que havia d’anar, i ell li deia "novel·la" i ella reia i li deia, “Vinga..., dels meus prestatges, "Llibres que tornaré a llegir quan em jubili”. 

Van pactar, però, un prestatge comú, el dels quinze llibres que salvarien en cas d'incendi, i els van triar entre rialles i baralles, el van refer unes quantes vegades, ella sempre protestava perquè deia que quinze eren pocs, ell li feia veure que per sortir corrent havien de ser molt escollits, i que no se’ls podien endur tots, que havien d’estar d’acord perquè eren molt importants per als dos. I els va costar, però a poc a poc ho van aconseguir, aprenent a valorar i compartir, a parlar i prioritzar, a escoltar, a escoltar molt i a respectar.

Estan a punt de celebrar quinze anys de vida en comú. Ara tenen els quinze llibres en un prestatge perfectament ordenats, i una llibreta on ella ha apuntat tots els que voldria poder recuperar si haguessin de córrer per culpa del foc, dues criatures mirant contes al terra del menjador, i la tercera biblioteca.


Mercè Escolà


La 15 ª   vegada



Ja feia catorze vegades que llençava el plat. No aconseguia la perfecció a la que estava acostumat. Ni el sabor, ni la textura, ni la presentació era el que buscava.

Havia gelificat i esferificat les cebes que eren l’acompanyament; havia deconstruït i construït els altres ingredients totes les vegades necessàries però no hi havia manera. El nitrogen líquid canviava les molècules de l’oli i la presentació minimalista del plat quedava ordinària.

Aquesta era la quinzena i última vegada que ho intentava, si no sortia ho deixaria estar. Faria la truita de patata i ceba de tota la vida, la que li havia ensenyat la seva mare.

El restaurant  estava ple de gom a gom; els altres xefs i els seus ajudants anaven de bòlit, i ell, allà, en un raconet, repetint i repetint la recepta. Els clients el volien veure i saludar, però ell no estava d’orgues. Era l’últim intent. Per fi, al mig del gran plat, deu patates  fregides amb escuma d’ou i boletes de ceba, sobre una crema d’olives en el seu oli. Ho va tastar, ara sí, allò era el que volia. Ho havia aconseguit! A la quinzena vegada! 


Magda Ábalos 


15 de setembre

   

  Feia goig, la taula, i la Maria se la mirava satisfeta. Havia posat les estovalles de fil de les celebracions importants, les copes de la cristalleria bona, regal del seu casament,  que encara es conservava tota sencera i la vaixella de porcellana. Al voltant seia la seva estimada família, en Ramon, el seu marit, i els tres fills que havien tingut, dues filles i un fill, amb les seves parelles respectives i els set nets que els havien donat.

En Ramon també els mirava a tots amb una expressió de curiositat als ulls i quan observava els nets semblava que un somriure volia donar vida a la inexpressió habitual del seu rostre. Però la Maria no sabia quins podien ser els seus pensaments, feia temps que la malaltia degenerativa li havia disminuït la capacitat d’expressar el que sentia, però estava segura que a la seva manera estava content. Es mirava molt la Mireia, la neta més petita que havia estat la més entremaliada i que sempre li havia agradat fer enfadar l’avi, encara ara, als dotze anys, no es podia resistir de voler fer-lo fer reaccionar amb alguna de les seves pallassades. Era una manera encoberta de mostrar la seva debilitat per  l’avi. 

Avui, 15 de setembre, celebraven l’aniversari d’en Ramon i el seu fill Tomàs. Havien nascut casualment el mateix dia amb quaranta anys de diferència i com sempre els agradava fer el dinar a la casa familiar on podien esplaiar-se lliurement i acabar les celebracions contemplant els àlbums de fotos de la família, per gaudir un cop més dels temps passats que sempre desperten enyorança.

La Maria voldria immortalitzar aquest moment com una gran fotografia a la seva ment, desitjant que no se li esborrés mai i que sempre recordés la bona vida que havien tingut en família i l’amor del seu marit. En Ramon ja havia marxat mentalment i possiblement aquesta seria l’ultima celebració amb ell, però estava satisfeta que tots dos haguessin aportat a la vida aquesta família que continuarien també donant el millor de tots ells...


Dolors Álvarez

15 dies

 

Aquella nit vaig arribar a casa mitja hora més tard del que m’havia dit el meu pare. No es veia cap llum encès, vaig agafar les meves claus i vaig obrir a poc a poc i sense fer soroll. De cop, el rebedor es va il·luminar, i la veu autoritària del meu pare va dir: “Nena, vine aquí!”. Estava assegut al sofà amb el seu batí de setí vermell i les sabatilles a joc. Al veure-li la cara, vaig pensar: “Has begut oli!”.

Es va aixecar i em va dir: “Quinze dies sense sortir a la nit!” I ara, a dormir!. “Oh, no, papa, perdona’m! no passarà més. Estava amb els amics i no m’he adonat de l’hora que era.” No va servir de res: el meu pare era com una estàtua de pedra.

Em vaig ficar al llit, però no podia dormir pensant en el que havia passat: en realitat havia estat amb el Roger, i amb ell el temps em passa volant parlant de la festa de l’institut, que és d’aquí a quinze dies. I ara no hi podré anar. 

L’endemà la meva mare em volia ajudar, però no hi havia manera, ell no en volia saber res. Van passar els dies i jo anava fent tot el que podia per veure si em perdonava: quan arribava a casa em trobava estudiant (“Hola, papa, ja saps que t’estimo”) i li feia una moixaina. Semblava que se li dibuixava un somriure. Fins que un dia em va dir: “La festa és el dia 15, oi? Va, et perdono, però que no passi més.” Li vaig fer una abraçada que gairebé anem a terra tots dos.


Rosa Orenga


El 15 de la sort



El Carles i la Maria acaben de deixar enrere uns matrimonis fracassats. Un dia van decidir d’anar a una discoteca perquè uns amics els havien dit que allà es reunien i s’ho passaven molt bé. Era el dia quinze d’un mes que feia molta calor. Quan es van veure van sentir atracció l’un per l’altra, però encara tenien els fills molt petits i no van fer cap pensament. Però ara que els fills ja s’han fet grans han decidit vendre les seves respectives cases i comprar-ne una per a ells dos, si pogués ser, una que tingués un 15 a la façana, ja que aquell dia que es van conèixer no el poden ni el volen oblidar. El 15 és el seu número de la sort.


Carme Vallverdú

 


La cruïlla del 15

Quants n’he hagut de recular per arribar als quinze! I quanta memòria cal tenir per recordar aquells quinze tan allunyats! I ara em pregunto: Era feliç quan tenia quinze anys?

Dissortadament, havíem passat una guerra. Oficialment la guerra s’havia acabat, però la postguerra no va ser gaire millor. Poc menjar, moltes cues i l’època de l’estraperlo. Jo ja portava un any treballant. No és que em pesi, ben al contrari, estava contenta de poder col·laborar; em sentia gran i important, però… no era ni una cosa ni l’altra.

Un dia que em costava fer quadrar els comptes vaig sentir com l’operari li deia a l’amo: “Deixi-la marxar, no veu que és una criatura?”. 

Agafava el tramvia per tornar a casa. Coneixia molt bé la meva parada; quan veia la Sagrada família em posava dempeus. Moltes persones en comprar el bitllet deien “Al 15” a seques. I quan faltava poc per a aquesta parada el conductor ho anunciava cridant: “Ja hem arribat al 15! I és que popularment es coneixia com “el 15” la cruïlla del Passeig Maragall amb l’Avinguda de Borbó i la Mare de Déu de Montserrat.


Emília Brias


15, el meu número


Tot i no creure en la predestinació, hi ha coincidències que marquen la nostra vida, almenys la meva.

El meu pare va canviar de feina i va arrossegar tota la família a la ciutat. Jo, que soc tímida de mena, no tenia cap ganes de marxar ara que per fi m’havia acostumat a l’institut i tenia bons companys; als quinze anys els amics són el món. Vam anar a parar a un barri d’extraradi d’edificis impersonals i uniformats, al bloc 15, els més allunyat de la parada del bus. No em va agradar mai ni el lloc ni el  pis.

Potser per raons del destí, vaig conèixer el que seria el meu marit, de vacances en un viatge organitzat al Japó, un 15 d’agost. Va ser amor a primera vista, no és que fos el mes guapo però per a mi era el més atractiu i atent. Amb la seva xerrameca i saber fer em va enamorar, tan diferent del meu caràcter introvertit. Per una qüestió romàntica i pràctica, dos anys justos després ens vam casar. Una data que a mi no m’entusiasmava, per la calor, pel número…, però em vaig deixar convèncer amb els seus arguments: tots els convidats podran venir perquè estan de vacances i és el nostre dia, no haurem de recordar tantes dates d’aniversari. 

De primer vam estar de lloguer, el pis era petit i bufó, jo el sentia com el meu niu que m’acollia al tornar de la feina. Quan vam decidir que volíem ampliar la nostra família, ens vam comprar una casa amb jardí. S’ha de dir que la casa m’ha encantat des del primer dia, les flors i les plantes són la meva passió. Doncs la casualitat va voler que signéssim la hipoteca també un dia 15. Jo aquest cop ho vaig veure com un bon auguri: hi serem feliços. 

I sí, vaig encertar. La meva filla va néixer el 15 de gener. Això ja és arrodonir. Ara ja te quinze anys, la mateixa edat que tenia jo quan vaig venir a la ciutat, i quan la pitonissa de la fira del poble em va dir que el 15 seria el meu número.


Maria Carme Valios


15 anys

  Estava més contenta que un gínjol, aviat arribaria el dia que feia tant temps que esperava. Tota la família estava d’aquí cap allà, uns inflant  globus, uns altres posant les estovalles de colors, altres fent arcs de roba i garlandes, uns quants preparant un bon tiberi.

Serien molta gent, familiars i amics. La festa dels quinze anys era una celebració que totes les adolescents esperaven, era com la iniciació d’entrada a la societat, una festa que indicava que la infantesa havia acabat.

  Va arribar el dia, estava molt nerviosa, estrenava un vestit elegant com mai havia tingut, ella seria la protagonista, la reina de la festa, i a més vindria aquell noiet que li agradava tant, i potser ballarien algun ball junts.

  Així va ser, el dia va ser d’allò més bonic, tant per tota la bona preparació de la festa com pel dia assolellat i de bonança que va fer; ella va ser la persona més feliç de totes, tot va anar com oli amb un llum i va rebre molts regals.

  Va arribar l’endemà i els dies següents, els pares es van haver d’estrènyer el cinturó i tota la família, en un temps, va haver de prescindir d’algunes coses; el cost de la festa els va deixar molt escanyats, però la nena només fa quinze anys un cop a la vida.


Imma Cauhé


15 ovelles

Quan van morir els seus pares, només li va quedar, una vella casota i a les quadres, que havien estat plenes de bestiar, quinze ovelles, que són les que van sobreviure a una plaga que ho va matar tot, porcs, vaques, gallines i conills. Aquestes quinze ovelles li donaven llet per fer formatge i llana per vendre.

Cada dia, de bon matí, el xicot les treia a pasturar pels prats que hi havia al voltant. Així un dia i un altre dia, sense cap mena de distracció en la seva  monòtona vida. Quinze ovelles amunt i quinze ovelles avall.

Però un dia tot va canviar: passejant amb les ovelles es va trobar una xicota molt bonica i eixerida, filla d’un pagès ric i bastant malcarat. I, quina casualitat!, també pasturava el seu ramat que era de quinze ovelles. El pare tenia molts més animals, però ella només s’encarregava de les ovelles més joves.

Van començar a parlar tot caminant i van coincidir molts dies; es van fer molt amics, s’explicaven les seves coses, menjaven junts les coses que duien al sarró, etc. Fins que al final, va sorgir l’amor, es van enamorar amb molta tendresa. Es besaven i s’abraçaven dolçament. Un veí els va veure i va anar ràpidament a dir-li al pare que es va enrabiar molt. En tornar la noia a casa seva, li va prohibir terminantment tornar a veure el noi. Ella es posar a plorar desesperada, per` no hi va haver res més a fer. La va fer tancar en un convent de monges i aiíi, es va acabar la història.

El noi, en saber-ho, va tenir un gran disgust, es va tornar a quedar sol, trist i desconsolat, només acompanyat de les seves quinze ovelles.


Rose Casaramona


15 minuts

Soc a l’andana disposada a gaudir del viatge a Girona i d’aquest matí esplèndid. Arriba el tren ràpid, hi pujo i m’instal·lo al costat d’una finestra. Al meu darrere seuen dues dones que van en un grup de set o vuit que sembla que van, com jo, a veure l’espectacle de les flors. A la dreta hi ha dues dones que semblen japoneses, una molt jove i l’altra que podria ser la seva mare. Una mica més enrere hi ha una família amb dues criatures petites, i també un noi i una noia molt joves i rossos que semblen estrangers.

 Comencem el viatge gairebé en silenci; tothom sembla pendent dels viatgers que es van incorporant en les estacions abans de sortir de Barcelona. Un cop deixada enrere la ciutat, les dones del meu darrere enceten una conversa molt animada:

—Saps? Al Pere se li casa el fill. Però, agafa’t fort! No el convida al casament! Jo ho sé per la Joana, que la vaig trobar l’altre dia. Diu que només hi va la família de la núvia. És que és una noia molt rara i molt creguda.

—Jo gairebé no la conec, però sí que té un posat una mica estrany, sí.

—Es veu que el noi està totalment dominat per ella. És la que porta els pantalons, vaja! 

—T’imagines, el Pere, pobre! No crec que s’hagi portat malament amb el fill, no trobes?

—Ja t’ho dic jo, que és un sant, el pobre Pere! La noia, una creguda, i el fill, un calçasses!

—A mi això no em passarà: el meu fill està sempre pendent de mi. I crec que tu també tens aquesta sort, oi?

—I tant que sí! Per cert, saps que la Isabel ha trobat “companyia”?

—Què dius ara? Si fa dos dies que estava tan trista! Es veu que ja s’ha recuperat de la pena i el dol.

—Està molt bé que es torni a il·lusionar, me n’alegro per ella. Per la seva manera de ser, no pot estar sola. Però jo no l’envejo gens, i tu?

—Gens! Nosaltres no necessitem cap “companyia”. Segons com, et complica la vida i no saps on et fiques. Estem molt bé independents i lliures.

—I tant, i anar on volem i quan volem! 

Quan les dues dones deixen córrer la conversa, la noia japonesa, amb les seves mitges gruixudes, carregada amb unes llaminadures i una ampolla d’aigua, se’n va cap al lavabo. Passen quinze minuts i no surt; en passen quinze més, i res de res. La mare de les criatures va cap al lavabo sense adonar-se que està ocupat i, com que la noia no ha tancat la porta, entra i es troba un panorama ben galdós: porqueria per terra, cadena sense estirar i una pudor insuportable. No ens podem comunicar, però sembla que no es troba malament, perquè recupera el seu seient ben somrient. Ara, la mare de les criatures ha de buscar el lavabo d’un altre vagó. Diferències culturals o mala educació?

En això, la megafonia anuncia que ja estem a punt d’arribar a Girona. Els viatgers ens comencem a aixecar dels seients, impacients per gaudir de la ciutat. Jo em quedo ben satisfeta d’haver ficat lleugerament el nas en les vides d’altres persones.


Montserrat Vallès


"Escriure una història on aparegui el número 15", segona proposta de treball de juny.

110 llibres (alguns dels que hem llegit els darrers 15 anys)


L’ORDINADOR


Ahir, quan ja tenia un bon tros del treball escrit, no sé quina punyetera tecla vaig tocar, que se’m va esborrar tot, Quan ja havia perdut totes les esperances, esperances petites i grans esperances, quan ja ho havia trastejat tot, vaig trucar a l’informàtic de la família, el meu fill, que no va trobar solució per al problema; però, com que va remenar tot l’aparell, va descobrir els secrets més grossos de la meva vida. La vida privada va quedar al descobert.

Quina cara havia de fer-hi, jo? Sortosament era el meu fill i, amb una  clarividència com si tingués el cervell de Kennedy, va agafar el camí de sirga i, sense orgull i prejudici, malgrat que anava polit i ben arreglat, em va dir: “Que descansis, mare”. Ja a la porta em va fer una forta abraçada, i aquella olor de colònia, fina però masculina que es posa, em va deixar una  flairança agradable i suau.

Jo vaig restar tranquil·la, el conec prou bé i sé que no farà cap disbarat, les aventures de Huckleberry Finn no l’atrauen gens. És el jugador a qui, com a tots els altres, li agrada guanyar, però sempre amb joc net. Ara s’ha inclinat per la natació i les bicicletes. Encara recordo quan, el 1984, als seus vint-i-sis anys, va venir tot cofoi com una criatura amb sabates noves, amb la medalla que va guanyar. Quants records! Quantes vivències!

I jo, ara què faig? A aquestes hores ja deuen haver donat les notícies per la tele, tan de bo que siguin bones! Que la felicitat i altres contes ens alegrin i ens facin suportable aquesta epidèmia tan llarga. Que Déu ho faci tot! Tot el que nosaltres no hem sabut fer.


Emília Brias



EN FAMÍLIA


El diumenge al matí, la meva família i altres animals vam decidir anar a esmorzar al Tiffany’s, per fer el festí de Babette, amb llum antiga de l’edat de ferro però amb un toc mediterrani i olives picants. Vam caminar cap al carrer Bolívia fins a la casa cantonera. a l’aparador hi havia penjat el cartell d’Olive Kitteridge i, al terra,  el llapis del fuster feia de falca a la porta.


Maria Carme Valios


CANVIS


L’Emma vivia prop de la plaça del Diamant, sempre havia volgut viure a Gràcia, i quan es va poder independitzar va buscar un pis petit, però amb balcó, al barri que pensava que es trobaria com a casa. Allí va viure anys de mel i anys de fel, i quan per fi es va sentir prou forta per deixar l’amant que  només feia que disparar-li paraules emmetzinades, va respirar profundament i va decidir que havia de reconstruir el seu món i que volia viure sola una bona temporada. 

El seu barri era un bon lloc per fer-ho. I va començar a passejar cada vespre per les places i carrerons, a comprar a botigues petites, a parlar amb els veïns sempre que podia.

Li agradava molt anar de llibreries, n´havia trobat una on havia pogut comprar sense haver-lo d'encarregar "Els millors relats de Roald Dahl" i aixó la va  convertir en clienta habitual. 

Poc temps després, remenant, quan ja era amiga de la mestressa i li havia donat accés lliure al magatzem, va recobrar un exemplar antic i ple de pols de "Terra Baixa", i això encara la va enamorar més.

També va descobrir una botiga petitona de joguines de fusta artesanals Allí va trobar un dia un mòbil que va fer que visualitzés immediatament la dansa de la gavina just al racó encara buit de la sala on llegia, i se’l va emportar feliç de poder gaudir de la seva llibertat

Li agradava viure sola, llevar-se quan volia i anar a dormir tan tard o tan d’hora com el seu cap o el seu cos li demanés, dinar llegint o recitant un poema, sopar una torrada o un plat exquisit, no donar explicacions ni demanar-les,  però li costava una mica organitzar el seu temps i les feines de la llar, i cada setmana quan li tocava fer dissabte, pensava que potser algú hauria de  gosar publicar un manual per a dones de fer feines que orientés les persones inexpertes quan volen del niu.

Un dia, passejant, va decidir que es podia apropiar d'algun dels arbres que hi havia a la plaça del costat de casa, en va triar un i li va posar nom, el volia prop de la Colometa però no va poder ser. Li explicava els seus malsons i compartia les seves alegries, i els vespres, al tornar a casa,  es parava a contemplar-lo, vigilava que no es posés malalt, i que tingués sempre aigua suficient.

Últimament no para de pensar que, segurament, quan arriba la penombra al final de la vida, la memòria de l'arbre sigui com un armari de records, i ella voldria que el seu estigués  ple de moments feliços. Per això cada dia cuida més i millor el seu arbre. Ara mateix, esclatant la primavera, està ple de fulles noves. I ella és feliç.


Mercè Escolà

VISITA


La noia estava llegint “Balzac i la petita modista xinesa” al jardí vora el mar, però aviat va aparèixer un cel de plom i va començar a ploure molt fort. La tieta Mame la va cridar: “Entra, que no veus que ve una tempesta?, que et penses que ets l’escollida pels déus i que no et passarà res amb aquestes onades tan fortes? Ja sortiràs demà, si fa no fum!”

Va entrar corrent sota la pluja i va trobar la tieta parlant amb un xicot que semblava el gran Gatsby, amb la galta molt vermella, amb la marca de l’home segons deia. Es veu que quan havia arribat a l’aeroport, es va trobar que tenia les maletes perdudes. Va anar a reclamacions, i res. No sap què hauria passat si no hagués vingut un home uniformat que ho va arreglar tot ben aviat. Era el cap de seguretat i valorava la importància de ser Frank.


Rosa Orenga



UNA CARTA


La Jane Eyre vivia recollida des de molt petita amb una tia monja de l’abadia Northanger. Un dia es va presentar un notari amb una carta d’una herència. Quan la Jane la va agafar, va comprovar que l’adreça no era correcta, aquest no era el lloc. Va sentir molta curiositat per saber de què es tractava i va demanar permís a les monges per esbrinar-ho. 

Va adreçar-se cap al port i, per arribar-hi, es va trobar amb el carreró dels Miracles i el raconet agradable i acollidor que la gent anomenava la solitud de les parelles. En arribar al port es va embarcar en un vaixell cap a una illa que en deien l’illa del Tresor, segurament per alguna llegenda. Pel camí hi va haver una tempesta i ella va sentir estupor i tremolors. Per fi va arribar a l’illa i, després de refer-se una mica, va ensenyar aquella adreça desconeguda a un vianant, que li va dir que estava als cims borrascosos, allà on es reunia la societat literària i del pastís de pela de patates de Guernsey. Era una mica lluny, però podia més la curiositat que el cansament, així que, “Cames, ajudeu-me!, cap als cims!”.


Carme Vallverdú


LA FUGIDA DE LA TAI


El silenci es va estendre per tota la sala seguint l’ordre del jutge i l’advocada de la defensa es va preparar per fer el seu al·legat.

Senyoria,

“L’acusada aquí present anomenada Tai Liudan, de nacionalitat xinesa, va arribar al nostre país fa un any, portada por una de les moltes màfies que es dediquen al contraban de dones. Ella era una camperola de setze anys, sense estudis, que vivia en un poblat de muntanya amb la seva família que va caure en una conxorxa d’enzes, amb la promesa que la seva filla els podria aportar una millor situació econòmica. En aquelles terres el valor dels fills és relatiu perquè en tenen molts i poc menjar per a tots. Per tant, els desitjos de la Tai eren Secundaris i es va veure obligada a marxar amb aquella gent amb la promesa de la ciutat i la casa, on guanyaria molts diners treballant per poder ajudar la família.

Quan la noia es va adonar del tipus de feina que havia de desenvolupar ja era tard, les 24 hores de la vida d’una dona en aquella casa estaven dedicades a serveis sexuals que humiliaven la seva condició, però no trobava cap sortida a la situació. Tancada en el número 14 del carrer Jasmine, en un país estranger, l’acusada va viure un infern del qual només podia fugir mentalment quan pensava en la seva terra, més enllà de l’ampla mar dels Sargassos, i la seva moral quedava una mica al resguard per la frase que diàriament es repetia “Tot això ho faig perquè tinc molta por”. Però la seva fragilitat va tenir un límit, i un mal dia va apunyalar embogida el client que dormia confiat en aquell llit, eina principal de la seva professió i testimoni de la seva degradació diària,  fins que li va causar la mort.

I ara, demano al jurat d’aquesta sala que tinguin pietat amb ella recordant que és una víctima del sistema humà, i que castigui sense pietat els homes que es dediquen a l’explotació de dones i els que volen ignorar la procedència de moltes d´elles, i compren els seus serveis propiciant que aquesta esclavitud no es pugui abolir.

Jo mai oblidaré el cor de crema de la Tai, un cor tou i ple d’esperança que estic segura  que tornarà a renéixer i que ara deixo a les seves mans.”


Dolors Álvarez


GUSTOS SENZILLS

 

Les belles imatges no eren precisament la vista d’aquells dos taüts negres i dos de blancs, que només de veure’ls et deixaven la pell freda. Sempre deien que ella era una dona difícil, fins algú s’atrevia a afirmar que era l’escanyapobres de la població, que tenia a tothom agafat pel mànec, que vivia dels altres, tot perquè utilitzava un mirall trencat, i deien que això és tenir usura. Que equivocats!, a ella li agradaven les històries naturals, la vida sana, veure el cel, sobretot quan una invasió subtil de colors i formes diferents hi voleiava, fins que arribava el caçador d’estels, portant com sempre la llibreria ambulant, i anava, un per un, fent-los caure, i després, com els estels, ell desapareixia mesos, i ella sospirava per tornar a veure’l.


Imma Cauhé




UN CARRER ESPECIAL

 

“No resulta fàcil convèncer les senyoretes de Lourdes que comencin a llegir els vuit contes de Nadal de Pere Calders”, afirma Pereira. En aquest moment les seves preocupacions són unes altres, i més després d’haver viscut el curiós incident del gos a mitjanit. Mort al carrer, una dona no deixava de d’exclamar: “Sang innocent!”. Una de les senyoretes, molt nerviosa, no para de tocar-se les arracades, dona una altra volta de rosca a la perla i li cau a terra. Complicat trobar-la i tranquil·litzar-la.

L’endemà, a la tarda, la llum de desembre es desdibuixava a través de les finestres de la sala d’estar. Una veu que venia de l’exterior va interrompre el silenci. Treuen el cap per la finestra, i veuen  un home que portava a la mà una pedra de tartera i que cridava: “No em deixis mai!” Semblava el carrer del incidents. Tanquen la finestra i les dues senyoretes decideixen passar una tarda tranquil·la de lectura. Una té a les mans els contes de Pere Calders i l’altra Madame Bovary.


Maria Teresa Naval


DIÀLEG


La Joana E. va explicar el conte de Nadal de l’Auggie Wren  a l’hostal  de la Glòria. Quan va acabar es va acomiadar i li va dir a la seva amiga Ramona, adéu

A l’endemà es va trobar a la cuina de l’hostal  en Victus i el caçador d’estels que parlaven de quan en dèiem xampany en lloc de cava. Van parlar també de la maternitat de l’Elna i que quan surt la reclusa has de començar a córrer.

Una estona que van quedar sols la Joana E. i en Victus , ell li va dir: “Què vols de mi, amor”, i ella li va contestar: “Tot”.


Magda Ábalos


AVENTURA


   Aquesta va ser la història de dues ciutats que vivien barallades des de feia molt temps. La gent tenia por fins a la bogeria de tot el que passava per aquells entorns.

Però tot és possible: durant el Nadal del comissar Ricciardi, gràcies a  aquell un policia tan eficient que vivia en aquell indret, les coses es van arreglar fins al punt que els habitants de les dues ciutats van esclatar d’alegria i van viure dies de ratafia i altres begudes: estaven contents.

Tot era perquè, buscant un personatge que anomenaven Frankkenstein, i que tenia atemorides les dues ciutats, els veïns, amb el comissari al davant, van pujar al castell que hi havia a dalt de la muntanya dient “Aquest deu ser el lloc!”. Van disparar molts trets i una bala per el record va acabar amb la vida del satànic. Tots van tornar a fer-se amics, i tota aquella història es va acabar com unes cròniques marcianes de l’època de Jules Verne.


Roser Casaramona




FENT AMICS


La dona del senyor Josafat feia un any que l’havia deixat i a ell encara li costava viure en solitud; per això havia decidit celebrar l’aniversari en aquell hotel que tant recomanava el llibre de la senyoreta Buncle, petit, però d’un cert luxe i amb possibilitats de conèixer gent i fer amics. Si era realista, havia de reconèixer que, per a ell, això era més difícil que sortir a  robar cavalls en xancletes. Però, ves per on, només entrar, la senyora Dalloway, la recepcionista, li va presentar un grup de gent de la seva edat i de gustos que ella creia afins als seus, eren els fills de la mitjanit, anomenats així perquè cada nit feien unes grans partides de cartes, dòmino i altres jocs apassionants. La majoria eren homes, però enmig d’aquells caps grisosos o calbs va veure la noia de blau, la protagonista dels seus malsons més esgarrifosos, una noia d’una bellesa cruel i misteriosa que l’atreia i el repel·lia alhora, perquè no podia oblidar que en seus somnis ella li clavava un ganivet de cuina i acabava amb la seva estimada vida. Va decidir fugir esperitat perquè és ben cert que elles també maten, encara que sigui en somnis.


Montserrat Vallès

"Escriure una història que porti incorporats, i en negreta,  els títols de deu de les obres que hem llegit al taller durant quinze anys" proposta de treball de juny.