Núria Cadenes a la Biblioteca


Dins la 2a edició de Biblioextraradi de la Biblioteca de Sant Feliu de Llobregat, el dijous 18 de novembre ens ha visitat l'escriptora Núria Cadenes per parlar principalment de la seva novel·la Secundaris, que hem llegit en la nostra activitat.

Hem gaudit de la seva xerrada, que ens ha donat a conèixer una persona lluitadora i honesta, interessant, propera i amable. Recollint les impressions de les companyes, cal dir que ens ha agradat molt, tant ella com  la seva novel·la. 

Hem aprofitat per aclarir aspectes de la seva obra i la seva trajectòria professional i també personal, gràcies a la presentació de la Montse Vallès. La Núria ens ha explicat el seu procés creatiu, de la trama i sobretot dels seus personatges que, ens assegura, van creixent i prenent el seu propi camí a mida que escriu. També ens ha aconsellat com fer relats curts i plens de sentit, ja que el personatge té tota una vida al darrere i ens mostra només una petita part, que ens ha de ser suficient per conèixer-lo i donar sentit al que vulguem explicar.

Molt agraïdes per la seva simpatia i proximitat.


M. Carme Valios

Avis i nets

ELS DISSABTES A LA TARDA


El seu avi es diu Josep i Pol pensa que, encara que el seu avi porta ulleres com la majoria del avis, el seu és diferent.

Quan no hi ha escola van a comprar el diari amb bicicleta i l’avi li compra un conte, que després llegeixen junts. La mare diu que s’assemblen molt, però ell no veu en què, com no sigui que a cap dels dos els agraden les bledes, pensa. L’avi sap moltes coses i l’ajuda quan no entén un problema de matemàtiques, i ell l’ajuda amb l’Ipad que s’ha comprat. Alguns diumenges van al cinema i riuen fluixet. Però quan més riuen és quan juguen a les golfes a pirates, amb un vaixell que ha fet l’avi amb una capsa gran que portava la nevera que va comprar, i viuen mil aventures i perills

Però el dia preferit de la setmana és el dissabte a la tarda, quan van a berenar xocolata amb melindros amb la seva amiga Àgata i la seva àvia que es diu Roser, estudia anglès i va a un club de lectura com el seu avi. De vegades, la Roser, el convida a dinar i l’avi diu que és la millor cuinera del món. Pol creu que potser algun dia seran parella i fins i tot es casaran. Aleshores tindrà un avi i una àvia.

M. Teresa Naval 


EL FARCELLET


Aquesta història va passar fa molts anys, setanta o vuitanta. Hi va haver una àvia que tenia el caràcter una mica sec i quan es va quedar vídua, se’n van fer càrrec els seus quatre fills; i la pobra dona agafava el seu farcellet amb les seves poques pertinences i marxava a casa dels fills, un mes a cada casa. Així anava passant la seva trista vida, sense que cap net se li apropés per abraçar-la i besar-la.

Als vespres, s'asseia a prop del foc a fer ganxet, metres i metres de puntes que no servien per a es. A l’hivern, el nas se li posava vermell i sempre li queia la gota. Vestia sempre de negre i es pentinava amb un monyet al clatell. A la iaia se li va acudir anar a la cuina i beure un traguet de ví, cada cop més sovint, per calmar les seves penes.

Així va anar passant el temps, de casa en casa, fins que aquella iaia que ningú la volia, es va morir, deixant els néts penedits de no haver-la abraçat mai dient-li: “Iaia, t’estimem”.


Roser Casaramona



GRADUACIÓ


L’àvia Rosa estava nerviosa, feia uns dies que la seva neta, que havia acabat la carrera, li havia demanat d’acompanyar-la a la graduació a la Universitat de Barcelona. L’àvia, emocionada, va dir que sí, però de seguida va pensar com s’ho prendrien els pares. La neta va dir: “No, no, ni papa ni mama: tu!”

Li feia molta il·lusió i ja va estar tranquil·la quan la seva filla li va dir: “No pateixis, nosaltres et portarem en cotxe. A més, ha triat ella.”

Va arribar el dia. Va anar a la perruqueria i gairebé no va dinar de l’emoció. Es va posar la millor roba i les joies que feia temps que no es posava. No s’havia d’anar de gala, però sí sobris i arreglats.

La van venir a buscar i, quan van ser allà, la neta li va donar la invitació i, quan van entrar va quedar bocabadada: que emocionant quan el cor va començar a cantar i els joves van anar entrant amb les bandes posades! Les llàgrimes li queien galtes avall i les mans li tremolaven. Finalment els pares van poder entrar i fan fer fotos, l’àvia sortia a gairebé totes! Després van anar a sopar i, per acabar la festa, es va prendre un mojito, animada per la neta.

Quan va arribar a casa, cansada però feliç i orgullosa, va obrir la porta amb compte i va sentir els roncs del seu marit. Però ella no tenia son: massa emocions!


Rosa Orenga


CANVI DE PLANS

 

En Ferran i l’Olga havien tornat a ser pares. Era aquell moment de la vida en què ja no s’espera tenir aquest tipus d’obligacions, però ves, les coses venen com venen. En Ferran feia tant temps que somiava en poder viatjar i fer realitat aquells desitjos que portava arrelats al cap des de feia anys,  esperant la jubilació delerós, per deslliurar-se d’aquell despatx trist de comptable en què havia passat tota la seva vida laboral, somiant sempre amb platges i sol, que l´ajudava a sentir mes caliu en aquell ambient de càlculs i números, que ara no s’ho podia creure.

Feia una setmana que havia començat a  gaudir de l’alliberació dedicant-se a passejar per tota la ciutat contemplant les noves obres que es feien, sense presses i mirant la vida des de l’altra banda de la barrera, en posició còmoda i descansada, fins al moment que l’Olga va deixar anar la notícia:  “Ferran, el nen se separa”.

I ara, veient els dibuixos animats a la televisió, alhora que la seva neta li mullava el cabell i el clenxinava jugant a perruqueries, mentre l’Olga renyava el nen perquè havia fet una entremaliadura, pensava que era curiosa la vida, perquè  a vegades ens fem un guió per el nou futur i després trobes que un altre ha escrit un guió diferent, però vols dir que aquelles platges exòtiques ens donarien mes plaer que aquest rebombori d’energia?

 

Dolors Álvarez


            UNA ÀVIA VALENTA


La Teresa esperava a la porta de l’escola a les seves netes. Les bessones surten rialleres i corrent per abraçar-la.

Una àvia valenta, que havia aconseguit als tribunals la custòdia quan la seva filla va morir sent les nenes molt petites. El pare de les criatures, militar de professió que canvia força de destinació en zones perilloses, no va posar gaire oposició. Ara mantenen una relació cordial i esporàdica en la distància, ell té una altra parella  i no tenen mes fills.

Una dona amb empenta, la Teresa, que ja va haver de pujar la seva filla sent vídua, i comparteixen pis amb el seu germà solter invident. Tants sotracs que ha hagut de superar amb fortalesa i ànim i segueix tenint un costat tendre i dolç per les netes, que són entremaliades i mogudes, s’assemblen a la seva àvia: decidides i plenes d’energia, no com la seva pobra mare que sempre va patir malalties. 

Les petites omplen d’alegria, il·lusió i feina la casa. Ella, al capdavant d’aquesta família poc habitual, és feliç i dona gràcies de la seva salut de ferro que espera que duri molts anys per poder cuidar-se de les nenes fins que siguin grans.


M. Carme Valios



VACANCES AL POBLE


Quan l’avi Manel es va jubilar, com que encara es trobava bé, ell i l’àvia Margarida van decidir anar-se’n a una caseta que tenien al peu de Montserrat. Allà tenien un tros d’hort  on sembraven, per gairebé tot l’any, patates i tomàquets fins i tot per fer-ne conserva. També tenien altres verdures i conilla i gallines.

Quan arribava l’estiu i les vacances de l’escola, com que els pares treballaven, els avis volien que els portessin els nets per poder-ne gaudir. Els nens desitjaven anar-hi, i quan arribaven al poble saludaven molt afectuosament la gent que trobaven, que per a ells, com que no hi havia gaire jovent, eren com de la família.

A l’arribar a casa dels avis, una forta abraçada i corrents a veure si les gallines havien post algun ou i si la conilla havia criat. Després anaven a l’hort i tot era una festa. Van ser uns anys molt feliços que tota la família recordarà sempre. Ara els nens ja són grans, encara van a veure els avis, però, com que al poble encara no han arribat les noves tecnologies, ja no s’hi volen quedar.


Carme Vallverdú



LA NOEMÍ


La Noemí sabia com fer que el seu avi la portés als cavallets encara que estigués cansat o fessin un partit del Barça per la TV, però aquella tarda alguna cosa passava perquè estava absent. Assegut a la seva butaca amb la mirada perduda com si no hi fos. 

Ho havia intentat tot, s’havia assegut als seus genolls, li havia agafat la mà, li havia explicat el que havia fet a l’escola, fins i tot li havia ensenyat el dibuix on sortia ell. També li havia preguntat si tenia ganes de caminar, que feia molt bon temps, que tenia diners i que podien prendre una Coca-Cola a la granja, encara que sabia que l’avi mai la deixava pagar. Res, no hi havia res a fer.

Als seus sis anys s’adonava que alguna cosa passava però no sabia què. No tenia cap pista. El que sí li va estranyar és que l’àvia no fos a casa. Li agradava preparar-li el berenar.

Va sentir la porta i va veure com l’avi s’aixecava de cop, i això que sempre es queixava de les cames. Van sortir al corredor, l’àvia i la mare caminaven molt de pressa cap al menjador.

—Què?, què ha dit el metge, Rosita?

—Res, Pere, tot va bé, és benigne. No tinc res, ja està. 

I va veure com l’avi i l’àvia s’abraçaven.

La mare li va fer un senyal i van anar cap a la cuina a berenar.


Magda Ábalos



DIA DE FEINA


Quan havien de recollir l’herba per al bestiar tota la família es mobilitzava. Sortien de bon matí i tornaven abans que es pongués el sol. Només l’àvia es quedava a casa perquè no tenia gaire salut. Quan arribaven al prat, el padrí Josep, els seus fills i les nores començaven a dallar l’herba i a apilar-la en una tira per poder-la carregar després a la carreta. Ella i els seus cosins també ajudaven a formar la tira ben recta i els més grans fins i tot dallaven una estona. L’herba es deixava uns dies al prat perquè s’assequés abans de porta-la a la pallissa amb la carreta tirada per vaques. Una feina de la mainada era espantar les mosques de les vaques per evitar que, movent el cap, fessin caure l’herba de la carreta. A ella aquesta feina no li agradava gens, li feia por acostar-se tant a les vaques i caminar enmig del fang del camí.

El millor del dia venia quan arribaven a casa i els esperava la padrina amb aquell berenar sopar tan bo. Tots estaven cansats però contents; fins i tot el padrí Josep, sempre tan sorrut i esquerp, estava amable i animava els més petits a menjar més llonganissa i pernil. No semblava el mateix que ella trobava sovint pel carrer amb el croc croc dels esclops i que, quan li deia “Adeu, padrí”, continuava el seu camí amb el cap cot sense mirar-la ni respondre-li. 


Montserrat Vallès

Passejada per la Barcelona medieval

Hem fet una entretinguda sortida cultural el dimarts 9 de novembre del 2021. 

Les participants hem gaudit d’un itinerari pel centre de la Barcelona històrica. Iniciem el recorregut per l’amagada església de Santa Anna, la propera Casa Martí “Els quatre gats” i les restes arqueològiques de la plaça de la Vila de Madrid. Enfilem fins a la catedral i els seus voltants, una caminada pel laberíntic call jueu i arribem a la plaça del Rei i totes les joies arquitectòniques que la rodegen. Continuem pel carrer de l’Argenteria i ens endinsem al barri de la Ribera amb la magnifica església de Santa Maria del Mar, amb el Fossar de les Moreres al seu lateral i encerclada de carrers gremials que ens porten a èpoques passades, fins arribar al Born on hem fet un merescut dinar per recuperar forces del passeig. 

M’han encantat tots els tresors amagats que hem visitat amb la molt bona companyia de Carme, Magda,  Mercè, Montse, Rosa i Teresa, i totes hem trobant a faltar les que no heu pogut venir. Hem d’agrair la temperatura agradable que hem tingut tot el dia fins a la tornada a Sant Feliu que, per donar un final més aventurer, ha començat a ploure.  

M. Carme Valios 

Calendari del curs 2021-2022

 


    Ens reunirem els primers dimarts de cada mes a la Biblioteca   Montserrat Roig, aquest curs als matins, d'un quart de deu fins a dos quarts d'una.

Deures (voluntaris) d'estiu 2021

Pau Casals
Avui fa 50 anys del seu discurs davant les Nacions Unides: "I am a catalan..." Busqueu-lo a Internet!


 ENFARINATS



—A què juguem, Olivia?

—I si juguem a les cabretes i el llop?

—Quina idea més bona! —diu el Tom—Jo seré el llop!

—I jo la mare ! I tu, Nico, que ets el més petit, faràs de la cabreta que s’amaga a dins del rellotge —comenta l’Olivia.

—D’acord! —contesta el Nico, molt content.

—Però ens falta la farina per emblanquir les potes del llop —diu l’Olivia.

—Jo sé a quin armari guarden els avis el paquet de la farina.

—Aleshores ves a buscar-lo, Tom. L’àvia està parlant per telèfon i no se n’adonarà. Corre, corre!

—Vaig, vaig!

L’avi arriba a casa carregat amb la compra i vet aquí que veu que l’àvia continua parlant per telèfon amb la seva amiga. Deu ser força interessant el tema, pensa, perquè s’ha oblidat que és l’hora de dinar, però no li diu res; prepararà el dinar. Abans s’apropa a l’habitació on estan jugant els nens. Tenen la porta tancada, però fan prou enrenou. Els troba enfarinats de dalt a baix. No se sap quin dels tres és el llop. A l’avi només se li acudeix riure amb les explicacions que li donen i fer-los una foto amb el mòbil. Però aquesta foto no pensa enviar-la als pares com acostuma a fer. No vol exposar-se que li repeteixin que els avis malcrien els nets.


M. Teresa Naval



AVUI, DIMARTS 28 DE SETEMBRE DE 2021

                                                        


Com tants altres dies, la sortida gairebé obligada m’ha portat fins al parc del Llobregat. Una vegada ben asseguda, una mirada ràpida m’ha fet adonar que no hi havia ningú, ni una ànima (en pena o sense). M’ha arribat a colpir la sensació de soledat, tristesa, buidor… en lloc de tranquil·litat, placidesa, benestar…

Sé que és dia feiner, la mainada ja va a l’escola, la tirolina i les cistelles de bàsquet descansen. Les mestresses de casa tenen prou feina endreçant-la i amb la compra, feta a consciència. Però, què se n’ha fet de la pila de vells que encara ens movem una mica? N’hi ha força, on es posen?, que no surten a prendre el sol? Reconec que n’hi ha més als jardins del palau Falguera; potser hi ajuda la proximitat d’una residència de jubilats.

També m’ha cridat l’atenció que no ha passat cap exemplar de l’espècie canina: avui no se’ls escapava el pipí?, o potser l’han fet al portal de la primera casa que han trobat mentre l’amo, amb la mascareta baixa i fumant tranquil·lament, ha fet el despistat com aquell que mira el cel esperant l’avió que encara ha de sortir del Prat.

Tanta tranquil·litat m’ha enervat (m’ha posat nerviosa, s’entén millor així?). Ja no he tingut ganes de prendre més el sol, el que queda que el reculli qui vulgui.


Emília Brias



LA DONA DEL QUADRE    


Li agraden tant les roses que cada dia s’atura a mirar-les a les parades de la Rambla de les Flors. Ho fa quan surt de fer les feines de casa del senyors i torna a casa seva caminant Rambla amunt. Li agradaria poder comprar-ne un pom i posar-les al menjador del pis, com tenen a la casa on va a treballar, que cada setmana els porten de la floristeria; però la seva mare no entendria que es gastés diners en flors, ja van prou justes, i tampoc ha estat mai una dona sensible amb aquestes coses, segurament perquè ha hagut de lluitar molt per poder donar menjar als fills i ara que s’ha fet molt gran encara menys.

Ara anirà al Mercat de la Boqueria i comprarà unes bledes i peix per fer el dinar, però abans de creuar s’adona que hi ha un pintor al passeig que està pintant un quadre i s’acosta a veure com és perquè està mirant molt al lloc on ella estava. Pensa que deu ser un pintor important perquè fuma en pipa i és ben plantat, amb cabells blancs... 

Quan torna a casa porta un somriure de felicitat. El pintor l’ha pintat a ella mirant les flors i està desitjant dir-l’hi a la mare. Mai li havia passat una cosa tan maca  i segurament la mare, com sempre, li dirà que es una somiatruites, però ella se sent important.


Dolors Álvarez



RESPECTE             


Les vacances les he passades a Sant Feliu. Al matí vaig a caminar i sempre es veuen coses noves: botigues que obren, altres que tanquen, edificis antics que enderroquen per fer pisos…; també hi ha alguns parcs i places en què no m’havia fixat abans. Hi ha una petita plaça que m’ha agradat, dedicada a Elisabeth Eidenbenz, aquella infermera suïssa que va lluitar tant per les dones i els seus nadons. En un palauet abandonat d’Elna ella acollia les dones dels camps de refugiats francesos, quan estaven a punt de parir, sense mirar races ni procedència; així va salvar moltes vides.Aquesta plaça està molt bé; té jardins i lloc perquè hi jugui la canalla. També m’ha agradat perquè al construir-la van respectar un pi pinyoner molt alt i al costat hi van posar un escrit que diu el nom de la família que l’havia plantat l’any 1975, els Sanahuja i Boloix.


Carme Vallverdú



MONTENEGRO 



Aquest estiu  les meves amigues i jo vam decidir que ja era hora de començar a viatjar com Déu mana, o sigui, agafant un avió. Vam triar anar a Montenegro i a finals d’agost vam aterrar a Podgorica, la capital d’aquest petit país. Montenegro és una de les repúbliques, independent des del 2006, que ha sortit de l’antiga Iugoslàvia.

Podgorica va ser destruïda quasi al complet a la Segona Guerra Mundial, no hi havia gaire per veure però la nova catedral ortodoxa es mereix una visita. 

El 80% de Montenegro és muntanyós, té cinc parcs naturals i nombrosos llacs. Vam visitar tres d’aquests parcs, un d’ells amb arbres primigenis i van recórrer en vaixell el llac Skadar, de 80 km de llarg i pràcticament verge.

A la costa adriàtica ens vam trobar amb Budva, el Lloret de Mar montenegrí, i amb Kotor, la  S’Agaró  montenegrina. A Kotor, el fiord més gran del sud d’Europa, vam estar a un hotel amb platja particular, quina passada!

Montenegro és un país on està començant el turisme i no se sap per on es decantarà, si per un turisme de masses o per un turisme de qualitat i ecològic. He gaudit molt d’aquest país ple de magnífics paisatges encara respectats per la mà de l’home.


Magda Ábalos



JUBILACIÓ



Són les tres de la tarda, la majoria dels que venen per aquí estan dinant i l’activitat no començarà fins d’aquí a una hora ben bona. Quan tinc uns moments de calma, com ara, m’agrada deixar-me portar per la nostàlgia i pensar en els bons temps passats. Em dic Garrigó i, abans de jubilar-me -ja ni recordo quan va ser- vaig tenir una vida plena de risc i emocions amb el meu senyor, Ramon Cabrera, comte de Morella, conegut com el Tigre del Maestrat (sí, aquell que va estar embolicat amb un assumpte de vampirisme). El comte m’estimava molt perquè era el seu millor cavall, i em donava un tracte preferent: menjar selecte, bon descans, un mosso per a mi sol… Jo el vaig acompanyar en les batalles més importants contra el cristins, de les quals sempre sortia victoriós. Però va arribar un dia que la sort se li va girar d’esquena, i la meva també. Jo ho vaig veure ben clar quan ell encara no n’era conscient. En la batalla de Xerta em van ferir i en la meva caiguda vaig atrapar la cama del Tigre i ell mateix em va matar de cinc trets. La batalla la van guanyar els carlins, però va ser l’última victòria; a partir d’aquell moment tot van ser derrotes, fins que el meu senyor es va haver d’exiliar, vençut, primer a París i després a Londres, on sé que no va deixar d’enyorar-me fins al final de la seva vida.


Montserrat Vallès