 |
| Lola Anglada (1892-1994) |
Barcelona, primavera del 1920. A la Plaça de Catalunya, cap a les cinc de la tarda, hi feia bon temps i tot convidava a sortir a passejar.
Les senyores del barri s’ajuntaven amb les amigues i, ben mudades, després d’anar a berenar al Salón Rosa i fer les seves tertúlies, baixaven Passeig de Gracia avall fins a la Plaça de Catalunya, on seien per seguir les seves converses; parlaven dels fills, dels marits, del servei, etc.
Les minyones, amb els seus uniformes, davantals blancs i còfies, també hi baixaven, treien els nens, fills de les famílies riques on treballaven, a passejar i a jugar amb els altres nens que també hi havien anat.
Les criades, durant aquestes estones, es trobaven amb els xicots que les pretenien, gairebé tots soldats del rei. Anaven molt ben uniformats i aprofitaven aquelles estones per festejar, mentre els nens jugaven a pilota, a nines, a cèrcols, etc. Les noies tenien cura que no es fessin mal ni es perdessin.
Tot plegat es formava un ambient festiu i colorit, amb alegria i esbarjo de tots.
Són temps del passat que és maco recordar.
Roser Casaramona
LA NOIA QUE CUS
 |
| Laura Albéniz (1890-1944) |
Està concentrada en la labor que li han demanat a l’escola, tot i que hi posa molta atenció no acaba de sortir-se’n. A la Rosina no li agrada cosir, a ella li agrada més dibuixar, com a la seva mare. També és molt eixerida explicant històries, algunes reals, altres simples contes que s’inventa tot parlant. Asseguda a la cadira baixa del racó, mentre jo vaig cuinant per a la família, amb posat entremaliat, em diu:
—Mariona, tu saps si el fill dels Gil vindrà a la tertúlia aquesta nit?
Jo faig que no amb el cap, només sé que seran deu persones a sopar.
Ella ja no posa atenció a la agulla, i amb mirada somiadora comença a explicar que aquest vespre li han donat permís per assistir al sopar, tot i que no creu que tingui ganes de quedar-se després. Bé, si ve l’Albert Gil potser sí que es quedarà una estona, és simpàtic i una mica babau, ella sap ensarronar-lo i la fa riure molt.
—Mariona, i el vestit blau està a punt per posar-me’l?
—Senyoreta Rosina, la senyora m’ha dit que li planxés el vestit blanc.
—No pot ser, el blanc és tan lleig! Ara parlaré amb la mare. Oh, Mariona, oi que em podràs acabar tu la labor pel col·legi, si us plau? Tu que cuses tan bé, i, sobretot t’ho demano, no l’hi diguis a la mare!
M. Carme Valios
SILENCI
 |
| Montserrat Gudiol (1933-2015) |
He trobat un lloc per estar-m’hi, una casa fosca i humida que m’acollirà amb fredor. Monotonia, tristesa, silenci. Mai he volgut veure la realitat que m’envolta, he tancat els ulls. No vaig saber interpretar els senyals i em vas haver de dir obertament, de la pitjor manera, amb ràbia, que ja no em suportes, que m’has deixat d’estimar. Soc una dona que ja ha deixat de sentir, que ja ha deixat d’existir. Em sento fràgil. Somio, o no. No puc moure’m i una sensació d’angoixa insuportable m’envaeix. Intento obrir els ulls però les parpelles no responen al meu desig. Crido amb un crit ofegat que sé que no sentirà ningú. Tot és fosc. Sento veus que no puc identificar, paraules trencades, plors. Una pau infinita s’apodera de mi, no hi ha tristor. Silenci.
Conxita Alcázar
LES PLANXADORES
 |
| Esther Boix (1927-2014) |
Un dia l’àvia em va explicar una història molt tendra. Eren cinc amigues que totes vivien al mateix poble i a la primavera treballaven a una masia que era buida però havien de preparar-la, com cada any, per quan vinguessin els senyors, els amos, des de Barcelona. Llavors un munt de gent es posava en marxa, homes i dones del poble, sobretot joves, per fer la feina de deixar la casa com si al llarg de l’hivern hagués estat habitada i no hi faltés res quan arribessin ells. A l’àvia i a les seves amigues els encantava aquesta feina de planxar, però sobretot perquè allà podien parlar obertament del que els preocupava. La Maria, la Rosa, la Teresina i la Dolors. I m’explicava que les seves grans preocupacions eren planxar tot aquell munt de llençols amb els que desprès haurien de fer els llits. Aquella feina a la masia també els permetia parlar amb els nois del poble, cosa que en els seus temps, ella va néixer al 1900, es feia a les festes del poble i no gaire més. Allà va ser quan li van donar la notícia que la seva mare havia mort d’un accident domèstic. Havia caigut d’una cadira al enfilar-s’hi per agafar no se sap quina cosa. Des de llavors em va quedar molt clar que mai m’enfilaria a una cadira. “Les cadires són per seure”, em va dir l’àvia quan em va explicar la història de les planxadores, que així s’anomenaven elles mateixes.
Mayte Giménez
UN DIA D’ESTIU
 |
| Maria Girona (1923-2015) |
Un altre estiu, altra vegada la mateixa rutina: alçar-se aviat, assaborir des de la terrassa del seu apartament els primers raigs del sol amb la tassa de cafè a la mà i arreglar les plantes, sempre hi havia alguna fulla o flor que havia caigut. Li agradava aquest moment amb l’apartament en silenci i la llum del sol que entrava per les grans finestres del saló; desprès començava el dia.
Els nens s’aixecaven amb una vitalitat extraordinària. Esmorzaven mentre ella endreçava la casa i preparava les coses per anar a la platja. Desprès el bany, prendre el sol i xerrar amb les amigues a la vora del mar, vigilant els nens. Tornar a casa, preparar el dinar d’estiu, fàcil: amanides, peix o carn a la planxa i fruita. Migdiada, televisió, jocs, música, lectura, a vegades piscina.
Al capvespre, passeig pel poble. Ella trobava les amigues i els nens, els amics. El sol es ponia i tornaven a casa. Preparava un sopar fred: llesques de pa amb tomàquet i truita, embotit o formatge. Els nens anaven al llit i ella aprofitava aquell moment de solitud que tant li agradava. Prenia una copeta de vi blanc, mirava la foscor del cel i sentia com el soroll del dia s’apaivagava.
Demà, divendres, arribaria el seu marit. Els caps de setmana eren una mica diferents però es relaxava. No estava tan pendent dels nens. Al seu interior, ella era conscient que aquesta monotonia s’assemblava molt a la felicitat.
Magda Ábalos
EXERCICI
 |
| Pilar Montaner (1876-1961) |
Avui comença a donar classes en un Centre Cívic. No ha fet mai això, i sent certa curiositat. Arriba d'hora per preparar-se, està una mica nerviosa. Té a punt el projector ii la pantalla, ja que vol fer un petit exercici.
És l'hora en punt i van entrant a poc a poc, s’hi han apuntat quatre homes i dotze dones. Sembla que sempre és així, majoria de dones a totes les activitats. Fa la presentació del taller i d'ella mateixa. La miren expectants. Els proposa un petit exercici: que diguin noms de pintors.
—Dalí, Picasso, Goya, Monet, Manet, Sorolla, Leonardo, Miró, Van Gogh, Velázquez, Murillo, Renoir,
—Ja prou, gràcies.
Ara els demana noms de pintores.
—Frida Khalo —silenci—, Paula Rego —més silenci—, Núria LLimona —com dubtant— .
—Ep, no val mirar al mòbil, si us plau. Alguna més, alguna clàssica?
Un tímid “Artemisa de no sé què…" que ella completa amb “Gentileschi”. Engega el projector i exposa la pintura que tenia preparada, una escena de camp, dues noies vestides de blanc, unes enormes mates de ginesta, al fons unes muntanyes.
—Algú coneix el quadre? Em podeu dir si penseu que l’ha pintat un home o una dona? I per què?
Els ha deixat sorpresos. Ningú gosa pronunciar-se. Una dona diu amb veu segura:
—Mira, el meu cervell m'ha dit que un home, perquè mai ningú em va parlar de pintores durant la meva formació, però sento que l'ha pintat una dona.
—I vosaltres, què en penseu? I sobretot, per què?
Mercè Escolà
EL MUSEU
 |
| Lluïsa Vidal (1876-1918) |
Em trobo al Museu d’Art de Catalunya. Un grup de visitants orientals s’amunteguen davant del quadre “La Vicaria” de Fortuny atents a les explicacions de la guia, i em pregunto: “Compararen els japonesos aquestes escenes de realisme burgès amb les aquarel·les de paisatges o les pintures avantguardistes de la japonesa Yayoi Kusana que tant m’agraden?" Travesso les sales de pintures amb temes històrics i m’aturo davant del quadre “Les mestresses de casa” de Lluïsa Vidal. A prop sento una veu infantil que pregunta: “Què busca la nena al cistell?” Sense esperar resposta: “Mamà, estarà amagat el seu gatet entre la roba?” La mare diu: “Estan recollint la roba neta per guardar-la a l’armari.” A la nena no la convenç la resposta i torna a preguntar: “I per què ho fan les nenes i no els nens?” La mare pensa la resposta: “Era una feina de dones”. D’immediat: “És que hi ha feines de dones i homes?” Em giro i veig a una nena preciosa. Surto del museu pensant que l’il·lusionisme d’un quadre ens sedueix per fer-nos creure en alguna cosa que està més enllà del que veiem.
M. Teresa Naval
EL CONCURS
 |
| Emilia Coranty (1862-1944) |
Aquell cap de setmana vaig agafar el cotxe i vaig enfilar cap al poblet de muntanya on els meus pares tenen una casa. Ells hi van a l’estiu, però ara feia una mica de fred, així que estaria sola. Volia deixar la ciutat i no pensar en el meu desengany amorós.
La primera casa del poble, amb un jardí ple de flors de tota mena que fan molt de goig i una olor boníssima, és la de la Isabel. Al passar vaig tocar el clàxon i em va estranyar que no sortís ella perquè sempre ho feia. “Ja ens veurem demà”, vaig pensar.
L’endemà, la sorpresa va ser gran quan la vaig trobar en una cadira de rodes: havia caigut i s’havia trencat una cama. Després de les abraçades, em va ensenyar un quadre de les seves flors amb un escut daurat i uns cistellets al davant A sota hi posava “Concurs de flors, tercer premi”. Em va dir:
—Això és de l’any passat, però jo penso que les meves flors mereixen el primer premi, has vist que maques estan? Voldries participar en el concurs d’aquest any i anar a portar les flors?
El diumenge al matí vaig fer un pom de flors, a quina més bonica, i les vaig portar al concurs. Com que als pobles no tenen pressa, el veredicte no va ser fins al diumenge següent. Jo havia de marxar i ens vam acomiadar desitjant que aquell any la meva amiga guanyés el primer premi.
Rosa Orenga
COLOR I ALEGRIA
 |
| María Luisa de la Riva (1859-1926) |
La Maria és d’un poble molt petit d’Andalusia. Les cases són de planta baixa i tenen uns jardins a l’entrada, i al darrere, un hortet per a l’ús de la casa.
Un bon dia va passar per allà un home conduint un cotxe estranger. Com que no tenia cobertura, es va perdre i va veure aquella noia tan maca collint flors per fer-ne un ram. Se li va acostar i li va preguntar per l’adreça que buscava i, com que ella estava sola, van estar parlant una estona i es van mig enamorar.
Va passar el temps i s’escrivien, ja que allà els mòbils no anaven gaire bé. Amb els anys, la Maria es va casar i va anar a viure al país del seu antic enamorat, un país molt trist, però és on hi té la feina, i molt bona, per cert.
La Maria va posar una floristeria, on tenia flors de tot arreu, quina deuria ser més bonica! Així va portar una mica de color i alegria a aquell país.
Carme Vallverdú
EL BODEGÓ
 |
| Maria Blanchard (1881-1932) |
Aquest quadre va arribar a les mans d’en Cesc com a regal d’un amic invisible. Abans d’obrir-lo li va fer molta il·lusió i una gran sorpresa perquè podria ser que fos un regal que encertessin en el seus gustos artístics. La sort o el destí va fer que acabés a les seves mans. Quan ja va saber que li va tocar, el va obrir. Sense pensar-ho dues vegades es va capbussar en una gran interpretació.
Cullera, iogurt, paper, cistella, plat … Bé, el torna a embolicar i el porta cap a casa.
—Quina il·lusió que em fa ensenyar-l’hi a la Quima, la meva companya. Així tots dos junts pensarem la seva interpretació i a on el col·locarem.
La Quima diu:
—Que ben fet que està! Sembla tot tan real! Qui el va pintar?
En Cesc, de sobte, fa un gest com de pomes agres i diu:
—I on el col·locarem? Estic veient que aquest tema d’un bodegó no té res a veure amb l’ambient d’on vivim!
Els dos estaven d’acord.
—I ara què farem amb aquest quadre que em va fer molta il·lusió quan em va tocar? Una idea: la veïna és una persona que ens ajuda molt i molt, i si l’hi regalem?
Així ho varen fer i...
Glòria Esteban
DECISIÓ
 |
| Visitació Ubach (1850-1925) |
Gaudeix de la música a la llotja del Liceu. Malgrat que no porta cap joia, avui se sent especialment bonica i segura d’ella mateixa. La seva mirada serena reflecteix la determinació que li ha costat tant de prendre. Hi ha pensat molt els darrers mesos, hi ha donat moltes voltes, però ara sí, ara ha arribat el moment de fer el pas.
Mentre sent els compassos de l’òpera de Wagner, li passen pel davant la seva infància i joventut: la vida plàcida a la llar familiar, tot el que van aprendre, ella i el seu germà, a l’obrador del pare, la passió per la pintura que se li va encomanar i que s’havia de convertir en el centre de la seva vida. Després va venir el casament a contracor, els fills que no arriben, el desencís, la rutina daurada, les desavinences, les amants del marit…
Fa setmanes que s’està venent les joies, totes, al joier de confiança dels seus pares, que la coneix de petita. Ahir va vendre el collaret més valuós junt amb les arracades que hi fan joc. Se sent lliure, lleugera. Amb la mirada, s’acomiada de l’òpera, del Liceu, de l’ambient que l’ha envoltada fins ara i que està segura que no enyorarà. Demà ho deixarà tot enrere: ha aconseguit que el seu germà l’acompanyi a París a intentar recuperar aquella passió juvenil. Està convençuda que encara no és massa tard.
Montserrat Vallès
"Escriure un relat que es pugui il·lustrar amb quadres de pintores catalanes i espanyoles", proposta de treball del març, per commemorar el dia de la dona.
