Aquell dia a casa seva hi havia molt enrenou; des de la cuina se sentia la tele.
—Mama, què passa?
—Va, esmorza, Pau. Acaba’t el ColaCao i les galetes.
—Però, mama, què passa? Què fan a la tele?
—Va, si t’acabes el ColaCao, et contaré una història.
—Quina història, mama, quina història? Ja me l’he acabat.
—Ves a veure la tele. Acabo això i vinc amb tu.
En Pau es va asseure al sofà davant de la tele. Tenia sis anys i era la primera vegada que a casa seva veia la tele encesa un dissabte al matí. Els dissabtes, la mare feia neteja i el pare arreglava l’hort. Els seus pares eren mestres i treballaven tota la setmana. Els caps de setmana, si no sortien, es dedicaven a la casa.
La mare es va asseure al seu costat. Mirava la tele amb molta atenció. En Pau veia una carrossa daurada tirada per sis cavalls blancs i a dins una senyora i un senyor vestits rars. També hi havia soldats muntats en cavalls negres, davant i darrere de la carrossa, i moltes banderes i molta gent al carrer. No havia vist mai una cosa així. Li semblava molt bonic.
—Mira, Pau, això està passant fora d’aquí, d’Espanya. Tu saps el que és un rei?
—Sí, mama, aquí en tenim un. Es diu Felip. Un nen de classe diu que els catalans no el volem.
—Bé, això és una altra història. Continuem amb la nostra. Els que van a la carrossa són el príncep Carles i la seva dona, Camil·la. Fa pocs mesos, la mare del príncep, la reina Isabel , que era la reina d’Anglaterra, un país màgic i molt antic, va morir. Va morir amb 96 anys i va ser reina 70 anys. Això són molts anys, Pau. Va ser una reina molt bona i molt estimada pel seu poble. El seu fill, Carles, ara serà el rei i va a la Catedral de Londres, que és la capital d’Anglaterra, perquè li posin la corona de rei. També l’hi posaran a la seva dona. Han invitat a molta gent: tots els reis i les reines d’Europa, polítics, esportistes, artistes... Faran una gran festa.
En Pau s’ho mirava tot embadalit. Hi va estar una bona estona. Li agradaven molt els cavalls i els soldats. Desprès es va posar a jugar amb les seves joguines davant de la tele. Al ser fill únic estava acostumat a jugar sol.
—Mama, aquest rei haurà de matar un drac?
—No, fill, és un rei modern. Ara no hi ha dracs per matar.
—I haurà d’anar a la guerra? Molts reis dels meus contes van a la guerra.
—No, Pau, espero que no.
En Pau va tornar a mirar la tele. El rei anava a firmar un paper.
—Mama, aquest rei té els dits com salsitxes.
—Pau, ves a veure si pots ajudar el pare a l’hort.
En Pau se’n va anar però no entenia per què la mare no volia que continués veient la tele amb ella. Al cap d’una estona va tornar. La tele ja estava apagada i la mare parava taula.
—Mama, què fan ara els reis?
—Segurament deuen dinar, com nosaltres. Mira, Pau, et volia dir que t’he enviat amb el pare perquè no m’ha agradat el que has dit dels dits del rei. Quan algú, sigui un nen o un adult, té un defecte, no s’ha d’assenyalar.
—Vols dir que he de fer com si no ho veiés. A la classe una nena està molt i molt grassa i no li dic res.
—Sí, Pau, això és el que vull dir.
En Pau se’n va anar a rentar-se les mans molt content. La mare li havia fet un petó i l’havia despentinat. Això volia dir que ja no estava enfadada.
Magda Ábalos
A la Gala no li agradava gens fer deures i en tenia gairebé cada dia. La seva mare li deia que s’hi havia d’acostumar perquè ja era una nena gran. Però ella no hi podia fer res: quan es posava a fer deures li agafava son i es quedava ben adormida enmig dels llibres i les llibretes. I així cada dia, i cada vegada amb un son més profund, fins que un bon dia es va adormir tant i tant que va dormir tot el dia i tota la nit, i no es despertava de cap manera.
La mare i la germana gran intentaven despertar-la: “Gala, desperta’t”, i no hi havia manera. De sobte van recordar el conte d’aquella princesa a qui una fada va fer un encanteri i va dormir molts anys, fins que un príncep li va fer un petó i es va despertar.
—Podríem provar de fer venir aquell nen tan amiguet de la Gala, mare —va dir la germana.
Va venir el nen i va començar a fer-li petons a la galta: “Muà, muà, muà”.
—Ei, ei, para, para, noi!, que no veus que no li fan efecte?
Després van consultar un metge que els va aconsellar que provessin amb bafs i massatges i que li portessin olors que li agradessin, com perfums o menjars. I va marxar rentant-se les mans, perquè no sabia què fer. Van buscar per Internet, però tampoc no van trobar cap solució. I la Gala seguia dormint.
—I si l’hi diem a la tieta psicòloga? —va dir la mare.
Així ho van fer. La tieta va venir i es va mirar la Gala de dalt a baix i de dreta a esquerra i va preguntar:
—Quina música li agrada?
—El reggaeton —va dir la germana.
Li van posar aquella música al costat a tot volum, i de moment, res, però passades unes hores, amb tots allà mirant-la, va moure una mica les parpelles i es va anar despertant.
I mai més problemes amb els deures. Això sí, els feia amb ritme de reggaeton!
Rosa Orenga
L’Olívia, el Tom i el Nico passaven les vacances d’estiu al poble dels avis i cada dia passaven coses inesperades i estranyes. Un matí, quan es van llevar, van trobar que al Nico li faltava una sabata i havia desaparegut el test amb geranis que l’avia tenia a la finestra de la cuina. A l'endemà l’Olívia no trobava el collaret de boles brillants ni l’avi la seva navalla. Un altre dia al Tom li havia desaparegut la capsa on guardava la col·lecció d’animals. Els avis van preguntar als veïns, però ningú havia vist res.
—Mai se sap. La vida és un gran misteri! —deien els avis.
Però el Nico, el Tom i l’Olívia van decidir resoldre aquest misteri fent-se detectius. Remenant els baguls que hi havia a les golfes van trobar barrets i lupes. A la nit, quan tothom estava dormint, es van aixecar del llit i, amb el pijama, el barret (una mica gran, però no importava), la lupa, la pistola d’aigua i la llanterna, van sortir de casa com autèntics detectius, disposats a investigar qui era el lladre.
Decidits, van arribar al jardí, on el Nico va topar amb una arrel i va fer un crit. Una estranya veu els va espantar. Era un teixó que els deia, enfadat:
—Per mil trons, què és aquest soroll que m’ha despertat?
—Perdona, teixó. Som detectius que busquem els lladres que cada dia ens roben alguna cosa.
El teixó es va calmar i fins i tot els va donar alguns consells per ser uns bons detectius: com seguir el rastre de les petjades, les olors, les caques... El tres nens li van donar les gràcies i el teixó va desaparèixer pel seu cau i va tornar a dormir.
Més tard van trobar una garsa que, molt amable, els va explicar que només agafava alguna cosa que trobava a les escombraries; però ells no es van fiar massa de les seves bones paraules. La majoria dels animals dormien, així que van pensar que seria millor continuar la recerca de dia, i van anar a dormir contents.
A l'endemà van seguir el rastre d’altres animals: un esquirol, una guineu, una cabra, un gall i un llop. Tots semblaven sospitosos, no resultava fàcil ser detectiu.
El Nico deia que era la cabreta la que havia robat la sabata i el test de l’àvia, perquè al conte de “La cabreta goluda” es menjava tot el que trobava.
El Tom sospitava que la garsa havia rapinyat, amb el bec i les urpes, el collaret de boles brillants de l’Olívia i la navalla de l’avi. A l’escola li havien explicat el conte de “La Garsa de Sant Feliu” i era la garsa qui robava un anell, enganyada pel malvat Banyetes.
L’Olívia pensava que la capsa d’animals del Tom, l’havia agafat el llop, que necessitava companyia, perquè en tots el contes tothom fugia quan el veien, se sentia molt sol, pobret!
Els avis sospirant deien:
—Mai se sap. La vida es un gran misteri!
M. Teresa Naval
Van organitzar una gran festa per la Martina, feia quatre anys. Globus i cançons, i un gran pastís que li havia fet la tieta. Després de bufar les espelmes, molt seriosa, va anunciar que ja era gran, que volia dormir sola i no calia que ningú li cantés cançons ni li expliqués contes.
I sabeu per què? Perquè ella tenia un secret. Un secret que, de moment, no volia compartir. I així va resultar que, cada nit, quan anava al llit, feia petons i abraçades a tots i demanava que li tanquessin la porta. Tan bon punt estava sola, treia de sota el coixí una corda imaginària que penjava a la barra de les cortines, i s'enfilava fins al sostre. Allà dalt, al costat d'una palmera, tenia una petita porta, que obria intentant no fer soroll, i entrava a la seva selva.
Sí, sí, tenia una selva plena d'arbres, flors de tots colors, rius i cascades d'aigua gelada a l'estiu i calentona a l’hivern, i un munt d'animals que li feien companyia. Una serp enorme a qui va demanar que mai, mai, mai es deixés veure perquè la seva mare es moriria de por, un lleó petit que li ensenyava a fer el crit de la selva, una girafa que li va demanar si li podia buscar una bufanda, ja que no en trobava mai cap a la seva mida. Però amb qui millor s'entenia era amb un petit guepard que tot just començava a anar sol per la vida. Tan amics es van fer que ell li va demanar que li posés nom, i ella després de pensar una mica li va dir:
—Ja està, et diràs Guepard.
—Ah, no, soc un guepard, no em dic guepard —va reclamar ell.
Però llavors ella, tossuda com era, li va dir:
—Ets el meu guepard, i de meu només n'hi ha un. Et diré Guepard.
I es va acabar la discussió.
La Martina cada nit portava alguna cosa de menjar al seu Guepard: uns dies restes de sopar, altres, fruita o verdura que treia de la nevera i amagava, i fins i tot alguna llaminadura que guardava de les que li donaven a les festes d’aniversari. A canvi ell li explicava tots els secrets de la selva.
Els animals vivien en comunitat i s'ajudaven, perquè la llei de la selva no era la llei del més fort: això ho feien creure a la gent, però després resultava que tots vivien en harmonia, i s’ajudaven, i els més grans protegien els més petits, i els que tenien molt menjar el repartien amb qui no en tenia. Per això la Martina es va convertir en una experta en la fantàstica vida de la selva. A vegades ella ho explicava, però tots la miraven estranyats i deien allò de ”Quina imaginació té aquesta nena!”.
Així van anar passant els dies. La Martina va bufar cinc espelmes, i després sis, i vet aquí que, el dia que en va bufar sis, el seu guepard li va dir, molt trist, que s'havien de preparar per deixar de veure’s. Ella el va mirar a punt de plorar, i el guepard en veure-ho va reposar el cap a la seva falda i li va dir que tenia una gran sorpresa per a ella, que li havia d'ensenyar a fer una cosa que l'acompanyaria tota la vida, i sempre pensaria en ell.
—I que és això tan misteriós?
—És un joc: l'ajuntallletres. Crec que els humans adults en diuen llegir.
I així li va explicar com saber on deia meu i on deia teu, on deia nostre i on deia vostre.
On deia dia i on deia nit, per on podia entrar i per on podia sortir. I la Martina va aprendre a llegir. A la nit agafava un llibre, anava ajuntant totes les lletres, i cada vegada s'enfilava menys a la corda per pujar a la seva selva, i el guepard li va dir que havia arribat el moment de marxar, perquè ell havia de visitar altres cases i altres infants esperaven que els expliqués com ho havien de fer per ajuntar lletres.
La Martina, que ja és gran, llegeix una estona cada nit, i cada nit recorda el seu guepard i encara ara li explica els seus secrets.
Mercè Escolà
La Laia té sis anys i li agraden molt els animals. Per això un diumenge els pares la van portar a un parc on n’hi havia molts i se’ls podia donar menjar. Com que la seva mare ja ho sabia, havia agafat una carmanyola amb trossos de poma.
A l’arribar al parc, la Laia va veure que els animals no s’espantaven perquè es veu que estaven acostumats a les visites i tots esperaven a veure què els portaven.
Hi havia moltes mones, i algunes portaven un petit enganxat, i quan la Laia els tirava els trossos de poma, s’hi acostaven i, quina gràcia li feia veure com se’ls menjaven!, i com miraven els petits!
També hi havia esquirols que s’enfilaven pels arbres i saltaven d’una branca a l’altra. Badant amb els esquirols, per poc que no s’adona d’un petit animal que va creuar el camí i que, al veure les persones, es va espantar i es va fer una bola. La Laia es va ajupir per veure’l de prop i el pare li va dir que allò no era una pilota, era un eriçó i que això ho feia per protegir-se.
La Laia i els seus pares van acabar el dia enmig dels animals que tant li agradaven i, ja a casa, se’n va anar a dormir, cansada però molt contenta.
L’endemà, es va llevar amb moltes ganes d’anar a l’escola per explicar tot el que havia vist. A l’hora del patí, com que imitava els animals del parc, tots els seus companys la van seguir i s’ho van passar d’allò més bé.
Carme Vallverdú
La Marina cada nit abans d’anar a dormir mira la lluna i les estrelles per la finestra de la seva habitació. Des que amb el seu pare una nit d’agost va veure la pluja d’estels de Sant Llorenç li fascina el cel, tan llunyà i misteriós.
També cada nit imagina com deu ser la vida als altres vuit planetes del sistema solar. Mercuri, el més petit i tan a prop del sol, pobret deu tenir molta calor. I després ve Venus, que ens parla d’amor, al contrari de Mart, que ens parla de guerra tan vermell com és. Júpiter, tan grandiós i amb dotze llunes, i nosaltres només en tenim una de lluna, però és la més maca, que ella la veu per la finestra. Saturn, amb els seus anell com si jugués amb un hula hoop. I desprès ve Urà, tan gran ell també, i Neptú, que té nom de rei del mar, però passa fred, que està molt lluny del sol. I el pobre Plutó, que el van voler fer fora de la llista del sistema solar. Sembla que els planetes també tenen els seu propis problemes.
Algunes nits sense núvols es veuen moltes estrelles, sobretot quan la lluna no és rodona i és molt primeta, com una tallada de síndria; i quan la lluna no brilla, a la nit es veuen moltíssimes estrelles, fins i tot es por distingir la via làctia, que es dibuixa com un camí al cel i és la nostra galàxia.
Com li encanten les estrelles, la Marina, el que vol de debò és construir una nau per viatjar per l’espai i conèixer de prop el que veu petitet i tot el que expliquen els llibres. Mentrestant imagina i somia tot d’aventures cada nit i s’adorm mirant per la seva finestra que dona al cel.
M. Carme Valios
Hi havia una família, el pare, la mare i dos fills, en Bernat i l’Oriol. Volien anar tots junts a un museu. La mare diu:
—A quin museu voleu anar?
A en Bernat li feia molta il·lusió anar-hi. Ja estava cansat que cada cop que sortien anaven de compres i botigues. L’Oriol diu:
—Podríem anar al Museu Marítim, què us sembla?
El pare diu:
—Sí, sí, molt bé, molt bé! Anem-hi, anem-hi!
Dins del museu, fa molts i molts anys, hi havia una gran sala. Aquesta sala es diu la dels vaixells. A la sala hi havia moltíssima gent. Els nens van trobar una mascota petita que era un vaixell i es deia Carolina.
Es van quedar uns quants dies seguits en aquesta sala i van començar a passar coses estranyes: cada nit se sentien crits i l’endemà hi havia menys persones. Fins que un dia només van quedar la família. Tot va ser una incògnita. Després varen pensar tots junts que anirien a gaudir dels diferents vaixells. I per últim van anar a berenar.
Glòria Esteban
La mare ànega portava a passejar els seus sis aneguets, que anaven darrere seu d’un en un pels voltants de l’estany del parc, entrant i sortint de l’aigua tot jugant. Al cap d’una estona van arribar un grup de nens que estaven visitant el parc amb l’escola i, molt contents, corrien i cantaven.
Quan van veure els aneguets, un dels nens, que s’estava menjant un entrepà de pernil, els anava tirant trossets de pa. Els animalons corrien per menjar-se’ls al peu de l’estany. La mestra, en veure-ho, va dir:
—Nens, no es pot donar menjar als peixos, ni a les tortugues, ni als ànecs, ni a cap animal. Veieu aquest cartell que ho indica?
La colleta d’ànecs s’havien espantat amb el soroll que feien els nens i es van endinsar al llac. Van anar entrant tots, però al més petit, que anava l’últim, se li va enganxat una poteta en unes branques i no podia entrar; intentava alliberar-se’n, però no podia de cap manera. La mare no se’n va adonar i continuava nedant amb els altres aneguets. Però els nens, que ho estaven veient, van començar a cridar demanant ajuda per al pobre aneguet.
Al sentir els crits, va aparèixer el guarda que vigilava el parc i, com que duia botes d’aigua, es va poder ficar dins l’estany, que no era gaire fondo, i va poder alliberar el petit. L’aneguet, al veure’s lliure, va nedar ràpidament cap a la mare i els germans. Segur que s’havia espantat molt, però ara ja li havia passat tot.
Els nens, tots contents, cantant i rient, van continuar visitant el parc.
Roser Casaramona
Una vegada hi havia un nen que vivia en una casa molt gran d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Un matí com qualsevol, l’Oriol es va despertar molt content i va anar de seguida a la dutxa.
La mare va obrir l’aixeta i l’aigua calenta va començar a sortir amb força; aviat l’escalfor i la humitat van omplir de vapor el bany i el mirall va quedar completament cobert de baf.
Ell mirava amb insistència perquè volia veure més enllà del mirall, i es va quedar amb els ulls ben oberts, sense parpellejar, fins que, de cop i volta, es va trobar al mig d’un bosc, voltat d’una boira espessa que semblava un núvol que caminés per terra.
Sabia on era, recordava aquell lloc perquè sovint hi anava d’excursió amb els seus cosins. Buscaven amagatalls on poder deixar, sense que mai ningú els pogués trobar, els seus petits tresors.
Tot era igual com sempre, però una cosa va cridar l’atenció del nen: brillava molt, semblava una bombeta al mig del bosc. L’Oriol s’hi va acostar encuriosit, potser era un objecte especial, una joia per afegir al tresor que compartia amb la Paula i l’Eloi.
Va caminar a poc a poc, sense saber ben bé on trepitjava, esquitxat pels regalims d’arbres i plantes que s’intuïen darrera la cortina de boira que ho tapava tot. S’anava endinsant en el bosc, tranquil i confiat, animat per aquella llum que semblava que el cridés. Cada cop es trobava més a prop, ja ho tenia a tocar quan va ensopegar amb una branca entravessada al terra i va caure.
S’havia mullat però no li feia mal res i va decidir continuar fins arribar a l’objectiu, volia saber què era alló que s’encenia en mig de la boira. Resulta que era un petit mirall que reflectia un raig de sol que s’obria pas tímidament entre els núvols.
Ell mirava amb insistència perquè volia veure més enllà del petit mirall, fins que de cop i volta es va trobar al mig del bany.
I com cada dia, va fer una pregunta a la mare:
—Mama, què hi ha darrera del mirall?
I com cada dia, la mare li va respondre:
—No hi ha res, Oriol; el mirall només ens mostra el reflex d’allò que hi ha al seu davant.
Però l’Oriol sabia que el mirall d’aquell bany era una finestra que el portava al bosc on, entre la boira, s’amagaven els seus tresors.
I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure.
Conxita Alcázar
Coneixeu el Poble Poema,
un lloc que val molt la pena?
No?, doncs escolteu-me bé,
que ara us el presentaré.
Si m’ajuda la memòria,
us n’explicaré la història.
El poble és molt petitó,
però aquí tots tenim un do:
poder fer un bell poema
no ens suposa cap problema.
Això ens passa avui en dia,
però abans no succeïa.
Abans parlàvem en prosa,
que també és una bona cosa.
Segur que hi esteu d’acord
perquè és com parla tothom.
Al nostre poble, un bon dia,
hi va arribar la Maria,
una nena somrient
que es va fer amiga de la gent.
Tota la seva alegria
la convertia en poesia.
Tant de llocs com de persones
sabia dir-ne coses bones.
Totes les deia rimant,
i era més interessant:
“Anna, perquè estiguis contenta,
et porto un brotet de menta.”
La seva manera de fer
va agradar a tota la gent.
Tant ens hi vam aficionar
que vam començar a rimar:
“Les cigonyes ja se’n van
potser tindrem un bon any.”
El Poble Poema s’ha convertit
en un lloc ben divertit.
Montserrat Vallès
