Forasters

 

LA CIUTAT CANVIA 


  La seva ciutat havia canviat molt, mirava la gent que passava davant d’ella pel passeig més famós de la ciutat i només veia que forasters, gent que estava de pas per admirar la ciutat antiga i la nova ciutat post-olímpica, o sigui, turistes, i gent que havia vingut d’altres parts del món per quedar-se, o sigui, emigrants.

  El seus pares fa molts anys, els que ella tenia, perquè ella ja havia nascut a la ciutat, també van arribar d’una ciutat de l’interior del país, també van ser forasters. Ella es considerava de la ciutat, havia anat molt poques vegades a l’altra ciutat; de fet, no li agradava, la veia endarrerida i pobletana en comparació amb la cosmopolita ciutat on vivia.

Aquell dia, asseguda a la taula d’un bar de la Rambla, la nostàlgia la va visitar i va recordar quan la seva mare i ella, assegudes al mateix lloc, també veien passar la gent; però què diferent que era. Quasi tots eren del país, algun turista de tant en tant, però molt pocs. En aquella època els forasters eren d’altres ciutats i pobles del país i la diferència fonamental era la llengua: català o castellà.

Ara, Barcelona és una Babel de llengües, per descomptat que l’anglès és la llengua internacional, però hi sents parlar llengües de tots els països del món.

No sap quina ciutat li agrada més, si la d’abans o la d’ara. El que sí té clar que la seva ciutat ha canviat.


Magda Ábalos



VEÏNS NOUS 


  Hi ha pobles que encara tenen cases antigues que passen de pares a fills. però n’hi ha que se les venen i sovint les compren gent forastera. Els primers temps deuen ser difícils, tant per als nouvinguts com per als que ja hi eren: tot depèn de les ganes de fer veïnat, tant dels uns com dels altres.

  Al meu carrer ho he viscut de prop perquè hi ha vingut una família forastera. Al matí, si es troben amb els altres veïns, ens saludem, encara que sigui amb un somriure i una presentació. Però no tothom actua així; N’hi ah que no en volen saber res, només perquè són de costums i de color diferents. Deu ser una mica trist que hagis de marxar del teu país, deixar la casa, els amics, els costums… Jo sempre penso que no m’agradaria que els passés als meus fills ni als meus nets.


Carme Vallverdú



DESUBICADA

 

  El sentiment de pertinença és complex. 

  Hi ha persones que només han viscut en el lloc on van néixer o van créixer i se senten plenament que formen part del seu poble o ciutat, potser també hi tenen els ascendents familiars i a vegades diuen amb orgull: «Jo soc de la vila de tota la vida». 

Hi ha gent que sent el seu arrelament a la terra dels seus pares i avis, i no pas on han nascut o crescut, fins i tot sense conèixer el lloc dels seus avantpassats.  Altres persones se senten integrades al lloc on viuen en aquest moment, tot i que hagin canviat de població. I també hi ha qui se sent foraster a tot arreu, com si no tinguin sentiment de pertinença, perquè tots els llocs els són igual, ja sigui perquè se senten bé a tot arreu o, tot el contrari, perquè  no se senten bé enlloc.

La Marta és d’aquest últim parer, sempre s’ha sentit forastera.  Viu amb els pares, no ha canviat de residència i ha anat a la mateixa escola, té facilitat fent amics i és molt sociable. Però veu que no és capaç de mantenir les amistats més enllà, és tot molt efímer. Les xarxes socials, on es connecta sovint, són molt fredes i tampoc sent un interès especial pel seu poble. 

Ara se sent desubicada i per encarar el tema es defineix com a “ciutadana del món”.


M. Carme Valios


LA METGESSA

               

  Una noia va voler marxar del seu entorn, lluny dels paratges que la van veure néixer, per gaudir d’una nova vida. Així ho va fer, motxilla i ganes! Va agafar un avió i va aterrar a una gran ciutat. Va començar a caminar, i no coneixia el terreny. El fred i la foscor li dificultaven els passos. Per fi va aturar-se a la vora del riu i s’hi va quedar.  No hi havia ningú per poder parlar. Prop d’aquest riu, hi havia un poble molt petit. Quan va descansar una mica va seguir caminant fins arribar-hi. El lloc on vivia tenia totes les comoditats i era una bona metgessa. Aquí en aquest poble, era un lloc que li resulta estrany. Estava un xic decebuda pel que veia. De sobte, va ensopegar amb un senyor molt amable, van començar a parlar i ell la va assessorar molt bé per poder buscar feina de doctora. 

  Després d’un temps, quan ja tenia tots els papers necessaris per poder treballar, va trobar feina en el cap d’aquest poble. La gent la veia com una forastera, i al principi no volien que fos la seva doctora. Va passar el temps amb alts i baixos, però al final, aquesta forastera va estar molt ben acceptada per els seus pacients. Ella va quedar molt satisfeta de tot el que va lluitar per aconseguir estar feliç i contenta en aquest poble! Ella volia aquest canvi per saber la immensa càrrega de responsabilitat dels metges de les zones rurals.


Glòria Esteban


EL PISET


  Tota la vida hem viscut en un pis molt petit al barri més antic del poble. Som gent humil i treballadora. Ens coneixem tots els veïns del bloc, tots hi portem molts  anys vivint.

  Quan em vaig casar em vaig quedar al pis amb els pares, ja que soc filla única i nosaltres tampoc teníem gaires mitjans per canviar-nos de barri. 

Un dia es va morir un veí que vivia sol, no tenia família, i el seu piset va quedar buit. Els propietaris de seguida el van llogar a uns forasters. Es tractava d’un matrimoni amb els seus dos fills de vuit i deu anys, que venien de molt lluny, de Romania. 

Al principi, els rebem amb una mica de recança, no els coneixíem i no ens enteníem gaire a causa del seu llenguatge. Però de mica en mica es van anar adaptant a nosaltres, el pare treballava de jardiner, la mare feia feines i els dos nens van començar a anar a l’escola. Molt aviat van començar a parlar en català. Eren bona gent, es volien integrar i al cap de poc temps van deixar de ser forasters.


Roser Casaramona



EL BALL 


  A mi sempre m’han agradat els forasters. Crec que tot em ve de quan era molt joveneta, de quan anava amb les amigues a passeig, a riure i a mirar de lluny els nois de la nostra edat que també es passejaven en colles i ens miraven de reüll des de l’altra vorera. Jo no era bonica com les meves amigues, que eren altes i rosses; jo era baixeta i rodanxona, però crec que era simpàtica i tenia un somriure atractiu. Els nois no em feien gaire cas, però a mi no m’importava, tot i que als temps de la meva joventut era molt important tenir pretendents que arribessin a ser, primer promesos, i després marits. S’havien de complir les exigències socials del moment.

  Però una tarda, quan les meves amigues i jo érem al ball, vam veure un noi que ningú coneixia. Quina expectació! Un foraster, i a sobre atractiu, moreno, d’ulls foscos i somriure seductor! Però, per a sorpresa de tothom, em va treure a ballar a mi! Jo no m’ho podia creure, estava enlluernada i atemorida alhora. Em vaig posar vermella com un tomàquet, però li vaig dir que sí, i fins i tot vaig acceptar ballar tota la tarda amb ell.

Allà va començar la meva història d’amor amb el foraster, que va durar uns quants anys. Ara soc vella i tinc una família molt àmplia, on entren i surten persones diferents, algunes forasteres. Jo hi connecto amb molta tendresa perquè recordo el meu foraster.


Montserrat Vallès




Anem a Cracòvia


PRIMER DIA (5-3-24)

Encetem el mes de març del 2024 amb una escapada a Cracòvia, curta però intensa. La Montse organitza la compra dels bitllets, i la Carme, la planificació detallada. Hi anem la Montse, la Carme, la Magda i jo.

El dia 5, ben d'hora, el Joan, el net de la Montse ens acompanya a les de Sant Feliu a l'aeroport, el fem matinar, però ho fa amb bon humor. Cal dir que ens ha ajudat amb bitllets, chekins i burocràcies. És el net que totes voldríem. Un agraïment per a ell.

Arribem a l'aeroport i ens trobem amb la Magda per passar el control de seguretat, obstacle que superem sense cap incidència, això sí, que sí els líquids, que sí les botes, que si la jaqueta.... i aquella mirada del controlador que no saps ben bé si és indiferència o apatia. Però és un peatge que ens cal passar. Arribem amb temps suficient a les portes d'embarcament i després dels cafès obligats, agafem el vol. El viatge va ser tranquil i prou ràpid, separades, repartides per l'avió que les companyies no perden ocasió a veure si et poden fer pagar.

  Arribem a l'hora prevista i, amb una mica de retard, ens recull el taxi contractat i ens deixa al centre històric de la ciutat, a la vora de l'apartament, perquè la circulació està restringida. Dinem en un restaurant típic "Pierogarnia Krakoviacy”, La Magda, la Carme i la Montse s'apunten al plat típic, un guisat de carn de caçador que serveixen dins d'un pa rodó al que li han tret la molla i jo tasto els pierogis una mena de raviolis grans farcits de bolets ceba i formatge. L'espai amb molt d'encant, autoservei, i el menjar correcte però sense més.

  Prenem possessió de l'apartament, un gran encert, una planta baixa  dins d'un pati jardí interior, dues habitacions, una cuina molt equipada, taula de menjador, un bany complet amb dutxa, i un de petit amb lavabo i trono. Ens instal·lem i fem una volta pel centre i supermercat perquè tenim freetour.

  Estem a la vora de la plaça del Mercat, una plaça enorme, amb un edifici al mig que és mercat i museu, un dels llocs més emblemàtics i animats de la ciutat. i està envoltada per bells edificis històrics, restaurants, cafeteries i botigues d'artesania. És un lloc perfecte per observar la vida quotidiana de la ciutat i admirar l'arquitectura medieval que l’envolta. I... ens espera el freetour nocturn de misteris i llegendes, ja ho diu el nom, és més que res d'anècdotes i llegendes, però ens situa bé a la ciutat i explica algunes coses curioses. No ho puc recordar tot, només la música que sona cada hora en punt des de la torre mes alta de l'església de Santa Maria, que es talla de sobte, en homenatge al trompetista que va morir per una fletxa al coll. I la missa diària a la minúscula església de Sant Adalbert, a les 21.37 en punt en record de l'hora en què va morir el Papa Joan Pau II, el Papa Wojtyla. Vam poder entrar a la petita església perquè en aquell moment estaven fent una cerimònia de Vigília. És una de les més de 120 esglésies que té la ciutat

Tornem a la plaça ja de nit, molta gent jove al carrer, i molta animació tot i ser un dimarts, dia feiner. Ens va parlar dels bars de llet, que explicaré més endavant, quan els visitem. Cansades ja, anem a casa, a sopar i a dormir que demà ens espera dia atrafegat.



SEGON DIA (6-3-24)

Plou; ben equipades amb paraigua i bon humor, anem pujant cap al castell, situat a la zona més alta de la ciutat. Uns espais molt grans amb el Castell, la Catedral i altres edificis Una mica complicada la visita perquè l'organització és bastant caòtica, moltes zones diferents amb entrades diferents. Sort en tenim de la previsió de la Carme que ens ho fa tot més fàcil. 

Al carrer,  els bulbs comencen a apuntar, ha de ser magnífic a la primavera Visitem les estances reals i els apartaments, només quatre coses que em van cridar l’atenció: 

Les grans estufes de ceràmica, moltes i molt boniques. Totes iguals i totes diferents

Uns canelobres de paret que consistien a posar les espelmes davant de superfícies lluents i brillants (polides) o miralls per augmentar la llum en reflectir-la.

Alguns quadres curiosos, una mica inquietants sobre els quals tinc pendent una recerca a internet, d'un artista italià (S.XVI), anomenat Il Marescalco (Giovanni Bonconsiglio)

Coincidim amb una visita escolar i un enorme puzle al mig de la sala, que era una reproducció d'una catifa i gairebé es podia confondre amb les de veritat. He de dir que els visitants, tots molt respectuosos.

No m’entusiasmen, a mí,  les sales d'estris dels prínceps i princeses, però a la sala de les vaixelles, una mena de suport de plata per posar les copes de cap per avall, i un suport per a culleres. els dos molt pràctics,  em deixen bocabadada, i encara no entenc com no els ha copiat Ikea.

Acabem amb les estances, no sense avisar que, si alguna vegada hi aneu,  no us podeu perdre sostres i parets, amb pintures i frisos meravellosos, per contemplar un a un, si el temps fos infinit, perquè els colors són de gran delicadesa i ens traslladen a la vida dels temps passats.

Sortim de la zona del castell i, tot i que només volíem visitar la Catedral, hem de comprar una entrada combinada. La Catedral es troba sobre el turó de Wawel, que protegeix també el castell reial. La pluja regalimant per la façana li dona un aspecte especial. A l'interior tombes reials i de personatges històrics, grans vitralls, i com a curiositat havies de tocar el batall de la campana de Segismund per tenir sort, i per si un cas, vam complir el ritual... no fos que …

Acabada la visita i amb la plugeta que no ens vol abandonar, anem a dinar a un Bar de llet, de què ens havia parlat el guia del freetour, establiment típic de l'època socialista en què oferien la possibilitat de beure llet i menjar casolà a preus assequibles i fora de racionament, a treballadors, i que manté aquest esperit tot i que ara hi van molts turistes Mengem molt bé i molt bé de preu, sopa, goulash plat amb el qual et regalen una amanida de col, pastanaga i alguna cosa més que no podem identificar. No serveixen alcohol.

A la tarda visitem el Colegium Maius, Col·legi Universitari on va estudiar Copèrnic, amb un pati encisador. Arquitectura gòtica del segle XV, amb arcades de gran encant. Hi ha un rellotge que cada dues hores et regala una desfilada de figuretes de fusta amb una agradable música que les acompanya. Veiem que estem al costat del bar cabaret, del qual ens va parlar també el guia de la visita de nit, i decidim que en algun moment l'hem de visitar.

Aprofitem per entrar a la Basílica de Santa Maria que té uns sostres estelats que em van semblar encantadors. Cap a casa, a sopar, i la Magda i jo ens escapem a fer una copa a la Plaça i veiem, de lluny, la vida nocturna que passa per davant nostre, assegudes en una terrassa plena de llumetes com si fossin de Nadal.

 


TERCER DIA (7-3-24) 

 El tercer dia tenim programada la sortida a Auschwitz -Birkenau.

 Agafem un autobús, i ens porta fins al camp: molta gent, moltes visites organitzades, tot prou respectuós. Molta gent jove.  Tenim una guia que parla castellà. El més difícil de tot el viatge. No es pot explicar què és veure muntanyes de sabates o d'estris que, ens diuen, eren els que s'havien emportat ignorants dels que els esperava, milers de fotografies…, o caminar en fila índia  per passadissos i  cel·les de càstig. o veure les lliteres i les instal·lacions.

Les vies del tren, les torres de vigilància, les tanques de filferro plenes de punxes, els edificis... Infinita tristesa i un nus a la gola. No es pot descriure el sentiment.

Però potser un cop a la vida t'has d'endinsar en el passat, per dur que sigui, per no oblidar. S'ha de visitar, i pensar i analitzar, i revisar també els temps actuals perquè potser hi ha situacions perillosament semblants, amb mig món mirant cap a una altra banda. 

No hem d'oblidar, no podem oblidar

Tornem a Cracòvia, i visitem un mercat de la ciutat, dels de veritat, no dels que estan plens de turistes: curiós, fruites i verdures, formatges típics, no podem comprar res perquè no volen targeta de crèdit ni euros. Però ens permet copsar el dia a dia de la gent de la ciutat.

Dinem a la vora, molt bé, per cert, en un restaurant italià. Tornem cap al centre, una filera de cotxes de cavalls a la Plaça esperant els turistes. 

Entrem al Bar-cabaret, un local subterrani, amb una decoració molt especial, centenars de cartells, miralls, mobles vintage, amb música en viu i on podem veure un assaig. Assegudes al voltant de la taula, mentre encetàvem una de les molt agradables converses que vam compartir durant el viatge, de sobte es va apagar la llum... i sí, no només el local, sinó tot el barri es va quedar a les fosques.

Vam tornar a casa, i a esperar, amb paciència la tornada de la llum, mentre ens preparàvem per sopar.

Va tornar la llum, com era d'esperar, a sopar i a dormir i descansar que el dia havia sigut dur.



QUART DIA (8-3-24). DIA DE LA DONA  AL BARRI JUEU 

El dia 8, dia de la dona, ens trobem carrers i places plenes de roses, ni un llaç lila, només roses i moltes cares amables i somriures per tot arreu. És el dia que tenim previst per visitar el barri jueu i sortir una mica del centre tot passejant per veure l'altra Cracòvia; i així ho fem, una molt agradable passejada ens porta fins a la Sinagoga Antiga, que decidim visitar. 

  Tot i que hi ha dependències i elements de la Sinagoga, em sembla més un petit museu, prou interessant, per conèixer els costums i ritus, que expliquen de manera bastant gràfica. Remarco, per mí, una escenificació del ritus jueu del casament fent amb petits ninos vestits segons el ritual, i una explicació, en anglès, sobre els aliments permesos i prohibits, que tinc pendent de mirar amb deteniment per pura curiositat.

  Passegem pels carrers, sembla que recuperats a partir dels anys 90. amb un aire bohemi i plens de restaurants. Veiem la farmàcia de l'Àguila, a una cantonada de la Plaça dels Herois del Gueto. La farmàcia va ser centre de reunió i atenció i cura dels jueus que eren deportats, gràcies a la solidaritat del farmacèutic, i es troba just a una cantonada de la Plaça on feien la crida per la deportació, una plaça plena de cadires, per recordar-ho, ja que com havien d'esperar moltes hores es portaven una cadira per poder descansar. N'hi ha un total de 70 , 33 a la part exterior,  formant un quadrat irregular, i la resta a l'interior en files paral·leles. El simbolisme ens deixa ben impressionades.

El barri jueu podríem dir que és un barri  emblemàtic que no et pot deixar indiferent, amb petits records i monuments que ens fan ben present el dolorós passat, tot i el nou aire actual, ja que sembla que s’ha convertit en un barri de moda molt visitat pels turistes.

Anem a dinar, i volíem fer-ho amb el típic zapiekanki, una mena de panini pizza que venen als bars de la Plaça Nova, però el fet que s'han de menjar a peu dret ens fa desistir, i acabem en un restaurant de la mateixa plaça on podem gaudir d'uns magnífics i abundants guisats típics. El propietari apareix carregat de roses que regala a les treballadores. Un punt per a ell.

I tornem passejant per la vora del riu, travessant el Pont Ojca Bernadtka ple de cadenats i parelles que passegen, però el que més ens agrada són les escultures d'equilibristes disposades sobre xarxes laterals, seguint el recorregut del pont, precioses totes i alguna impressionant.

Seguim el camí cap a casa, anem vorejant el castell , això s'acaba, hem de recollir i fer maletes. 

I demà tenim un matí per acabar de gaudir de la ciutat-

 


CINQUÈ DIA (9-3-24)

  Últim matí, hem gaudit d'uns dies magnífics, i avui tenim tot el matí. Sortim cap a la Plaça i entrem al mercat d'artesania, mirem i remenem, i en sortir gaudim de la música al carrer i tornem a repassar la magnífica plaça i tots els edificis que l’envolten, HI ha una, sembla que polèmica, escultura de la qual no havia parlat, un cap anomenat Eros Bendato obra de l'artista Igor Mitoraj, i que vista de prop m'ha agradat més que la impressió de lluny.

Fem temps a una cafeteria de la vora de la plaça i de l'apartament per  poder recollir maletes i marxar a l’aeroport. 

I ara vull ressaltar que a mig viatge vaig dir en veu alta, "tot ha anat tan bé" i algú em va dir "això es diu quan s'arriba a casa" ... I tant que és així.

A les dues en punt, les quatre amb les maletes a la cantonada esperant el taxi. I el taxi no arriba... i ens comencem a posar una miqueta nervioses. Deu minuts, quinze minuts... i ja passades les 14.20 apareix un taxista atabalat que s'excusa dient que és "novell", què hi farem?

Pugem al taxi que enfila a gran velocitat pels carrers, si bé mirant constantment el mòbil que té a la mà, tan imprudentment que la Magda li diu si necessita que l'ajudi, i ... de sobte una frenada, un cop sec, i sí, hem tingut una topada. L'ensurt no us el puc explicar, sobretot la Magda i la Carme que estan al costat del cop. Sembla que un cotxe intentava accedir a la circulació i el taxi, que no estava atent, hi  col·lisiona i els cotxes queden en un estat lamentable.

Sembla que no ens hem fet res. Nervis i ensurt. No ens pregunta ni com estem; alterat i nerviós se'n va a veure l'altre cotxe, i nosaltres que ja anem tardet a l'aeroport, de pressa i corrent hem de buscar com arribar-hi. Per sort hi havia un taxi parat que accepta portar-nos.

De camí comencem a ser més conscients de la sort que hem tingut, que podíem estar en aquell moment a l'hospital, i que no saps mai el que t’espera. Així que agraïm, molt, que s'hagi quedat en un ensurt.

A l'aeroport  dinem i embarquem, viatge en hora i arribada a Barcelona. Tornem a casa, ens espera la meva filla per portar a les de Sant Feliu i fem prometre a la Carme, que té mal de cap, que anirà a l’hospital.

Entro a casa, demà serà un altre dia.

Però no puc deixar de pensar, i ara dir, que la convivència ha estat magnífica, hem gaudit de converses divertides i serioses, de menjar típic i de passejades per una ciutat que crec que val la pena revisar a la primavera, hem après coses per no oblidar, i hem compartit experiències colpidores. Hem enfortit lligams.

Hem pensat en totes les que no han pogut venir.

Gràcies a les organitzadores i col·labo-radors externs que ho han fet possible.


Per cert, on anem l'any vinent?

Sant Jordi 2024


"La botiga"
(relats en primera persona)


IL·LUSIÓ

 

De joveneta volia tenir una botiga com la del pare de la meva amiga, per vendre llapis, colors i bolígrafs, folis i paper vegetal com el que utilitzàvem per fer aquells mapes on apreníem rius, muntanyes i capitals de tots els països del món. I diaris i revistes, El Correo Catalán, el Tele-exprés i La Vanguardia... i el Noticiero Universal, que sortia a la tarda, la Serra d'Or, el Cavall fort i el TBO, i el setmanari del poble, en el qual escrivia algun article.

I faria olor de paper, de tinta i de fusta dels llapis de colors.

El que no acabava d'entendre era per què a la rebotiga, on nosaltres fèiem els deures, hi havia una gran caixa de fusta amagada i molt ben dissimulada que de tant en tant obria a algun desconegut per donar-li un llibre amb molt de misteri, xiuxiuejant en veu baixa, pensant que nosaltres no ens adonàvem de res. I així era, no sabíem què passava, però passava alguna cosa.

Una tarda, en sortir de l'escola, vam anar a la botiga a fer els deures i remenar revistes i ens vam trobar la botiga tancada. I allí ho vam saber tot. El pare de la meva amiga guardava a la rebotiga llibres prohibits que la gent li encarregava i anava a comprar a França. Algú el va denunciar i li van tancar la botiga.

Jo ja no volia tenir una botiga, volia que la tornés a tenir el pare de la meva amiga.


Mercè Escolà



REVIFADA 


Les coses no anaven bé.  El calaix del meu amo cada vegada estava més buit. Jo, que havia sigut una botiga rica, moderna i enlluernadora, ara em pansia de mica en mica. Les úniques persones que entraven eren gent gran que no anaven habitualment als centres comercials i no compraven per Internet. Estava trista, a mi m’agradava la gent: els grans, els joves i els nens, i aquests últims, ja no entraven. L’amo no sabia què fer i jo tampoc. Tothom li donava idees  per revifar la botiga: la dona, els fills, els amics; els altres botiguers, no, perquè estaven igual.

Un dia, un veí li va dir si li podria agafar un paquet que li portava Amazon  perquè ell no seria a casa. Llavors se li va acudir la idea: es convertiria en un punt de recollida d’Amazon. I així va ser com el que quasi va matar la meva botiga la va ressuscitar.

Des de llavors la gent que entra a recollir el seu paquet d’Amazon sempre compra alguna cosa: que si uns folis, que si uns llapis, que si un llibre, que si un còmic...

Torno a ser la d’abans: rica, moderna i enlluernadora, i el meu amo no tancarà.


Magda Ábalos



CANVIS


   

Avui diumenge al mati soc a la cuina escrivint un relat. De sobte se’m fon la bombeta de l’escriptori. Em  pregunto: “I ara què faig sí és diumenge? On trobaré la led de recanvi?” Penso, penso i arribo a la conclusió que quasi totes les botigues són  tancades. Però tinc un flaix: “I aquella petita botiga de tota la vida, que mai tanca i té de tot,  on sempre hi ha una senyora  darrera del taulell, que fa molt de goig, i  molt amable?” Decideixo, baixar al carrer i,  xino-xano,  buscar-la. Dono moltes i moltes voltes pel barri i res de res... No trobo aquesta botiga tan emblemàtica. Em sap molt de greu. Després, segueixo caminant pels voltants  per si trobo una botiga per poder arreglar el meu problema de la llum i  observo que a quasi totes les botigues hi ha un rètol que anuncia el traspàs. Algunes són molt conegudes. A partir d’aquí caic en la nostàlgia i la queixa. També arribo  a la conclusió que la gent tanca perquè es jubila i perquè no hi ha recanvi humà. Tot canvia i ha canviat sempre!


Glòria Esteban



SOMNI COMPLERT


La meva germana i jo vàrem venir a la ciutat fugint de les feines del camp. La mare i l’àvia ens havien ensenyat a aprofitar les fruites i les verdures del camp per fer-ne conserves i melmelades; era la manera de tenir-ne tot l’any.

A l’arribar a la ciutat vàrem buscar feina fer fer de dependentes. Jo vaig entrar en una pastisseria i la meva germana en una parada de fruita el mercat. Vàrem llogar una habitació amb dret a cuina i vam fer amistat amb altres llogaters joves. Nosaltres, tal com estàvem acostumades, aprofitàvem les fruites madures que no tenien sortida i en fèiem melmelades i pastissos. Un dels llogaters joves, que havia tastat els pastissos, ens va proposar d’obrir una pastisseria. Després de pensar-hi una mica, així ho vàrem fer.

El negoci el portem entre tots tres i ens va molt bé. Això sí, no tenim ni un dia de festa, però fem el que ens agrada i els clients ho agraeixen molt. El que més ens agrada de la nostra feina és el dia que fem les figures per a les mones de Pasqua i decorar-les i imaginar les cares dels infants quan les veuran.


Carme Vallverdú


 

ENYOR


Durant molts anys vaig treballar al centre de Barcelona, en una botiga on veníem mobles i objectes de decoració. Cada dia agafava el tren per anar-hi, contenta perquè m’agradava la meva feina. La botiga era maca i s’hi venia molt. La feina era molt distreta: des de vendre llums a decorar una casa sencera amb mobles de disseny. M’hi passava moltes hores, ja que l’horari de botiga és així, però ho feia amb molt de gust; al vespre plegava molt tard, però n’era igual.

Així va anar passant el temps, fins que va començar la crisi i va arribar una botiga sueca de mobles molt barats. La cosa va canviar. Cada cop es venia menys, fins que el meu cap, que no se’n cuidava gaire, va decidir tancar portes. I es van acabar els meus anys de botiguera, cosa que em va saber greu perquè m’hi havia passat deu anys de la meva vida. Encara ara enyoro anar a agafar el tren cada dia per anar a la botiga.


Roser Casaramona



MOLT LLUSTRÓS


Estic esperant la senyora que em vingui a buscar. Estic a la expectativa perquè no la conec, només sé que es diu Pilar i té seixanta anys, tot i que el més probable és que no em vingui a buscar ella sinó qui ha fet la comanda.Potser el seu marit? Potser els seus fills? O una bona amiga seva? De fet, com veieu, no sé res. Però estic segur que seré el centre d’atenció, tan negre i brillant, molt llustrós i amb un interior sorprenent, tot molt bo.

Ara entra una parella... Escolto, no em venen a buscar a mi. I el següent client és un adolescent, després dues nenes  i una dona amb un cotxet de criatura. Estic a gust, fresquet i distret veient des de l’aparador com va entrant la gent. Passa una bona estona, ja estic impacient, no hauria de patir, sé que ha fet una bona feina i segur que agradaré al client.

Ara entra un senyor, força mudat i amb un gran somriure, se’l veu molt feliç, segur que ve a buscar-me a mi. Sí, li agrado molt, diu que tinc un aspecte magnífic i que és encara millor de com s’imaginava quan em va encarregar. Soc el pastís perfecte per l’aniversari de la seva dona, que és molt llaminera i li encanta la xocolata amb farcit de taronja. Ja m’emboliquen... Ara ja només espero veure la cara de sorpresa de la senyora Pilar.


Carme Valios



L’AVENTURA DE LES OLIVES

 

Ma germana i jo ajudàvem a casa. Quan tocava, havíem d’anar a guardar les vaques; això sí, no gaire lluny del poble i amb altra mainada, sobretot nenes, i alguna padrina que ens protegia i ens avisava quan s’acostava una tempesta. Com que a casa  teníem dispesa i sempre hi havia feina, quan les vaques eren a la muntanya, nosaltres ajudàvem a preparar les habitacions i a servir al taulell el que els clients demanaven.

Al poble hi havia dues botigues: cal Fuster i cal Ferrer. A cal Fuster venien de tot: conserves, roba, verdura, tot menys espardenyes i carn. A cal Ferrer, en canvi, a més de conserves i altres productes, venien espardenyes i carn, concretament carn d’ovella, que els arribava amb un carro dos cops per setmana. 

Un dia de festa la mare ens va donar una pesseta vella de la capsa on les guardava perquè ens compréssim alguna llaminadura en una de les dues botigues del poble. Quin descobriment! Al cap d’uns dies vam decidir que no es notaria si n'agafàvem  alguna de tant en tant. Amb quina barreja d’il·lusió i de por ens vam menjar les deu olives que ens compràvem amb aquella pesseta. Però l’emoció no va durar gaire, perquè la Quimeta de cal Ferrer, estranyada de tanta oliva, va dir a la mare “Si que us agraden les olives a casa vostra!”. Hi va haver una esbroncada de la mare i es va acabar de cop l’aventura de les olives.


Montserrat Vallès