Dia Mundial de la Ràdio, 13 de febrer


A DINS LA BOSSA


  La ràdio sempre ha tingut un lloc especial a la meva família, i a moltes.
  Quan érem petites escoltàvem els contes a la tarda, recordo d’estar jugant a fora al pati amb les amigues quan sortíem de l’escola, però a l’hora del conte totes corríem per escoltar-lo. 
La mare tenia un aparell a la cuina i feia mitja o cosia escoltant l’Elena Francis, un programa de xafarderies amb consells. Després van venir les novel·les. Cada dia en feien un capítol i ens havíem d’imaginar com eren els personatges només per la veu.
  El pare viatjava molt per la feina, i una vegada, l’any 1959, li va tocar anar a les Canàries per una temporada llarga. Primer hi va anar ell a buscar pis i darrera hi vam anar la família. Allà va llogar un cotxe i també va comprar un transistor, que ens va fer molta companyia.
  Al tornar a Barcelona havíem de passar la duana. La mare va agafar una bossa gran amb menjar per a nosaltres i el transistor dissimulat. He de dir que vam tenir sort perquè el policia no va regirar la bossa, no sé si perquè érem petits, el cas és que el vam passar sense problema.
  Ara que ja soc gran i visc sola, la ràdio  també em fa molta companyia quan endreço la casa, i sobretot a la nit, quan em desvetllo.

Carme Vallverdú


INSOMNI


  Aquella nit d’insomni va succeir el miracle.
  Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
  Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
  Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
  Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
  Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
  Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio. 

Imma Cauhé


CORATGE


  Zumm… Zummm…
  El brunzit del rellotge digital la fa sortir del somni agradable en què està submergida i lentament va  recuperant la consciència fins a adonar-se de la realitat: són les set del matí i comença un nou dia.

  Alhora la porta de l’habitació s’obre silenciosament i dona pas a la gossa, que com cada matí va a saludar-la llepant-li la galta com a avís que el descans ja s’ha acabat. Ella li acaricia el cap i continua gaudint per uns moments del benestar que li ofereix el llit.

     Quan es lleva es desplaça lentament per dins de la vivenda amb els efectes de la mandra que no acaba de marxar i, després d’atendre les primeres necessitats, entra a la cuina i  posa en marxa la ràdio per assabentar-se de les últimes notícies. Està contenta pel bon temps que anuncien, ara ja sap què es posarà de roba, però les altres notícies la desanimen una mica, no n’hi ha cap de bona, el virus persistent, els polítics que van a la seva i les mancances de la societat; però ella no pot acovardir-se, sap que ho té més difícil que altres però està acostumada a lluitar. Pensa que es podrà vèncer el virus com s’ha fet altres vegades i que superarem aquesta etapa. Cal una mica de paciència.
  Més tard, preparada per sortir al carrer, li posa a l’estimada Creta  l’arnès al qual ella es podrà agafar  perquè la gossa la guiï pel carrer, i agafa el seu bastó d’invident disposada per arribar al seu lloc de treball.

Dolors Álvarez

NOMÉS CINC MINUTS


  La ràdio! La ràdio!, quina companyia fa! Digueu-m’ho a mi! Quan no pots dormir i les hores costen de passar te la poses prop del coixí. Quan ja portes uns quants dies així i coneixes bé les emissores, si trobes aquella que t’agrada més i ja domines una mica els programes, ja tens molt de guanyat.
  Jo us aconsellaria que no escoltéssiu “Momentos”, amb Luis Rodríguez. La gent hi truca per demanar consell, gairebé sempre sobre problemes amorosos. Les penes i les angoixes que expliquen, de vegades et fan somriure, però altres vegades et commouen. Feu córrer el dial i busqueu coses més distretes.
   La ràdio va molt bé posar-la quan cal fer les feines de casa. Una bona música, alegre i amb marxa t’ajuda a passar l’escombra, però si quan passes l’aspiradora vas posant el volum de la ràdio més alt a fi de poder sentir aquella música o aquella not-icia que no et vols perdre…, pobres veïns i veïnes!, ja cal que els regalis aspirines! (mira, en vers i tot!)
  Recordo que quan jo tenia sis o set anys i en conseqüència el meu germà gran en tenia uns catorze, li va venir la dèria de fer-se una ràdio amb auriculars i galena. No sé si per demostrar-se que podia fer-ho o perquè no teníem possibilitat de compar-ne una. Quan hi treballava no volia que el molestéssim. S’hi va passar força estones però ho va aconseguir, i tots els germans volíem agafar els auriculars. Ell, l’Enric, va posar normes: no podíem tenir els auriculars penjats a l’orella més de cinc minuts.
Un any després, les notícies es van transformar en tràgiques, el pare no volia que les escoltéssim. Rocords de tots colors i de totes classes.

Emíla Brias

COM DE LA FAMÍLIA

  Aquells anys encara no hi havia televisió, per tant, quan, al vespre, la família tornava de la feina, jo, la ràdio, era la seva distracció. Mentre la mare feia el sopar, el pare intentava arreglar una cadira que s’havia trencat i els nens feien els deures. Jo, orgullosa dalt del prestatge, oferia la meva veu, fluixet perquè els nois no es despistessin. Primer la novel·la “Lucecita”, que li agradava a ella, i molt més tard ell “La Pirenaica”, ben fluixet perquè l’emissora estava prohibida.
  Vaig passar molts anys allà dalt, fins que van comprar un televisor i un moble nou i a mi em van portar a una habitació amb altres coses que ja no feien servir. Jo estava trista perquè ja no em necessitaven, ja no servia per a res. Però un dia ella em va agafar, em va treure la pols amb una baieta i va dir: “A veure si funciona”. I és clar que funcionava! Vaig sentir que deia: “La portarem a la casa del poble, perquè per a mi té molt de valor; era dels meus pares.”
  A la casa del poble em van posar en un moble, i de tant en tant em posaven en marxa. Venien amics de la família que em volien comprar, deien que era un aparell antic i tenia un gran valor. Ella no pensava vendre’m de cap manera; tenia molt bons records de quan els seus pares em van comprar. Jo sentia que formava part d’aquella família.

Rosa Orenga


EL CONSULTORI SENTIMENTAL


  Avui, 14 de gener de 2021, llegeixo aquesta noticia al diari: “Dies de ràdio... a Barcelona. Un llibre coral i una exposició reivindiquen la ràdio com a mitjà de masses ...”

  La notícia m’ha fet recular als anys setanta, quan vaig conèixer una noia que als divuit anys havia arribat a Barcelona per fer de minyona d’una família i em va explicar un fet que la va marcar per sempre i que ara us explicaré. Un any més tard de la seva arribada es va quedar embarassada d’un noi que la festejava i que es va negar a acceptar la paternitat. Ella, desesperada, va escriure una carta al consultori radiofònic de l’Elena Francis, que acostumava escoltar mentre planxava o cosia, esperant el seu savi consell. La resposta va ser: “Es lògic que el noi refusi la paternitat i t’abandoni si no esteu casats. Suporta  el paper que t’ha tocat viure per falta de responsabilitat i per no actuar correctament. Accepta l’embaràs i el bebè i si això et pot complicar la vida pots donar-lo en adopció”. Per poder continuar treballant, el va donar en adopció.
  Amb l’arribada de la democràcia va finalitzar el programa que havia durat trenta-cinc anys. Al 2005 es van trobar milers d’aquelles cartes en una masia abandonada de Cornellà, dirigides a l’Elena Francis, personatge fictici. Algunes han sortit a la llum en format de llibre: Las cartas de Elena Francis, una educación sentimental bajo el franquismo.

Maria Teresa Naval

RECORDS       

                                                                                                        
  Era pels anys cinquanta i a Radio Nacional de España de Barcelona, situada al Passeig de Gràcia número 1, feien un programa benèfic per ajudar els hospitals, asils i nens desfavorits. El feien diàriament al vespre, des del mes d’octubre fins passat Reis. El conduïen dos locutors, el senyor Dalmau, que era el pseudònim d’Emili Fàbregas, i el senyor Joan Viñas. Durant mots anys van fer el programa junts. Tenia molta audiència, ja que els que hi anaven per fer aportacions sortien per la ràdio.
  El senyor Viñas, començava el programa cantant  “Queridos niños y niñas, amados del corazón, el señor Dalmau i el señor Viñas, ya comienza la emisión”. Després afegien ”Señor Viñas, no se ofenda, voy a hablarle de mi tienda, le daré la dirección.” “Señor Dalmau, discreción.” a manera de broma, com si tingués una tenda de roba de senyor.
  Molt a prop de l’emissora, hi vivia una nena que escoltava cada dia, a l´hora de dinar ,“Tambor”, un conte. Al vespre, després de fer els deures, escoltava el programa benèfic. Un dia va convèncer la seva mare perquè l’hi portés i poder fer un donatiu. El primer cop que hi va anar li van preguntar: “Tu com et dius, maca?” I ella, amb una veueta infantil, digué “Ivonne” i donà una pesseta. Així ho varen fer cada dia. Els locutors li preguntaven: “Ivonne, tu com et dius, maca?” I ella responia, amb la seva veueta, “Ivonne” i feia la seva aportació. Ho van fer fins que s’acabaren les vacances.
  Han passat molts anys, però aquell, la Ivonne va ser la protagonista.          


Roser Casaramona



EL MÒBIL          


  Cada diumenge al matí la Isabel anava al mercat setmanal que es muntava a prop de casa seva. Es posava les bambes, roba còmoda i agafava el mòbil i els auriculars. Caminava i escoltava la ràdio, quasi sempre “Kiss me”, que era una emissora que posava música dels anys 80 i 90 que a ella tant li agradava.
   Es va internar al soroll i a la gentada del mercat, es va treure un auricular i va començar a remenar a la pila del draps de cuina a 50 cèntims. De cop i volta va deixar de sentir la música. De seguida es va ficar la mà a la butxaca de la jaqueta. El mòbil no hi era. L’hi havien robat. No va veure ningú sospitós al seu voltant. La senyora del costat li va deixar el mòbil perquè truqués. No va sentir cap soroll. L’havien desconnectat. 
  A una parada de confiança li van deixar trucar a la seva filla perquè truqués a Movistar i el donés de baixa. Quins professionals! Com vigilaven!  A la tarda va anar a denunciar el robatori. El mòbil no era dels cars però li sabia greu perdre les fotos i els contactes.
  Se’n va comprar un de nou, una mica més bo i de la mateixa marca. La noia de Movistar li va recuperar tota la informació.  Què faríem sense el Núvol! Per una part estava contenta  però, per l’altra, va pensar “Que controlats estem!”


Magda Ábalos

      


EL DIAL 


Com cada matí la Glòria engega la ràdio i la cafetera. Tot alhora. 

Fa molts anys que ho fa així.

Avui, però, somriu i pensa que, ves quin acudit!, la seva filla li diu que per què vol aquest vell transistor, i ella no li explica el plaer de fer lliscar la rodeta entre els dits per buscar la música que li agrada, o el programa que segueix. I imaginar com és la persona que li està regalant la seva veu.

I recorda la seva infantesa, amb la ràdio. Cada dia les notícies, a l'hora de dinar, entre converses…, la ràdio al fons, desgranant el que passava, en versió oficial.

I les finestres tancades del pis d’estudiants del carrer Aragó, escoltant Radio España Independiente, La Pirenaica, la clandestina, que va emetre fins a l'any 1977, des de Moscou, o des de Bucarest, que anava canviant de freqüència esperant la informació que la ràdio "nacional" amagava. I "la notícia", que no acabava d’arribar.
Que lluny queda!

La ràdio era la informació immediata, censurada però immediata.

I torna a somriure recordant la mare que acabava qualsevol dubte amb una frase contundent "... Ho han dit a la ràdio”

Obre el mòbil, primer el whatsapp, avui ningú la necessita, mira els diaris i el twitter, i el somriure es congela, ai…, les veritats absolutes…, algun insult…, alguna falta de respecte, i l’ortografia…, ai déu meu…, l’ortografia.

I torna a passar el dit pel dial…


Mercè Escolà



VOCACIÓ AMAGADA



  Les tres amigues entraven a la facultat xerrant mentre s’explicaven com havia anat el cap de setmana, quan es van adonar que compartien l’ascensor amb Marisa, la locutora de ràdio del programa “Amb música surt el sol”, que elles escoltaven al matí al cotxe que compartien en el trajecte de camí a la universitat. De seguida van encetar-hi una conversa  felicitant-la pel programa. La Marisa, tot i que no estava gaire acostumada que la reconeguessin va contestar amablement a aquelles noies que no eren gaire més joves que ella, i les va convidar a assistir de públic al programa que anaven a enregistrar des de l’Aula Magna. Elles van estar entusiasmades tot i perdre’s  la primera classe del dia. 
  A mida que parlaven guiant-la pels passadissos la locutora es va adonar de la veu tan dolça i clara de la noia decidida del cabell curt i castany del grup, la Clàudia. Li va proposar que fes una petita intervenció al programa, cosa que ella va acceptar encantada agafant el guió que li atansava la Marisa, com a suplent de la col·laboradora que a última hora va excusar-se que no podia venir.
  Així va ser com amb aquesta experiència tant reveladora la Clàudia va decidir canviar el seus estudis iniciats de Dret per la seva vocació amagada de Periodisme.


M. Carme Valios



QUI ÉS  EL CULPABLE?


 Dissabte, nou del vespre, tota la família a punt per escoltar Taxi Key. A la ràdio, després d’una música animada se sent “Radio Barcelona presenta…” Estan tots en silenci, no es poden perdre cap paraula perquè la gràcia del programa és endevinar el culpable.
  Taxi Key, un taxista detectiu, amb la seva esposa Nora investiga delictes, normalment assassinats, al Hollywood mític i glamurós enmig de la trista postguerra.
   Isidre Sola, la veu de Taxi Key, deixa anar uns “Humm...” i uns “Caramba…” per mostrar que el personatge està lligant caps. L’Encarna Sánchez (no la d’”Encanna de noche, eh!), l’actriu que fa de Nora, amb una veu preciosa, mostra l’admiració pel marit. 
   Avui es troben amb una noia assassinada, uns sospitosos i uns fets inexplicables. Els oients segueixen la trama fixant-se molt en les pistes: un objecte fora de lloc, una cosa que diu o no diu un personatge…
  Quan Taki Key ja sap com ha anat tot i qui ha matat la noia, una veu pregunta solemnement “I vostè, ja sap qui és el culpable?” i deixa uns segons perquè la família faci les seves propostes. La mare diu que l’amant, la filla, la veïna, el pare no opina perquè no ha estat prou atent. Finalment, Taxi Key explica qui és el culpable i com l’ha descobert. No importa gaire si algú l’ha encertat o no: tots s’han submergit per una estona en la història i, amb els anys, aquesta breu discussió setmanal formarà part dels bons records d’aquells anys grisos.

Montserrat Vallès

L'hostal de la Glòria: ressenya



  L’Hostal de la Glòria, de Josep Maria de Sagarra, aplega l’acció teatral o dramàtica amb un llenguatge poètic. És una de les seves obres més emblemà-tiques. 
  L'acció transcorre en un hostal de Ripoll l’any 1823 i dona cabuda a una barreja de personatges que conviuen i tenen la funció de diversificar situacions, actituds, maneres de ser, drama i comèdia. La trama gira a l’entorn del triangle amorós format per la Glòria, mestressa de l’hostal, l’Andreu, el seu marit, i la Roser, germana d’ella. La Glòria, personatge principal, és una dona segura, forta, alegre, que enamora a tots els homes que l’envolten i juga amb tots ells dominant la situació. L’Andreu, covard, apàtic i feble, s’ha enamorat de la Roser. La Roser, jove, l’antítesi de la seva germana, reservada i malaltissa, té un paper fonamental en el triangle amorós. El moment de perill és quan la Glòria utilitza el joc amb el jutge per provocar la gelosia i la recuperació de l’Andreu. A través del penediment i el perdó, dona a l’obra un final feliç.

El text combina escenes costumistes i còmiques amb situacions dramàtiques, amb el suport d’un llenguatge literari, aparentment col·loquial, i un vers colorista i sensual que facilita la connexió amb el lector. Les acotacions completen el sentit del text, però l’excés de significats de paraules i d’explicacions a peu de pàgina, i l’ambigüitat en el llenguatge, dificulten, de vegades , el ritme de la lectura.

Encara que considero que el tema avui està desvinculat de la realitat, aconsegueix agradar a un públic heterogeni.


M. Teresa Naval

Fotos curs 2020-2021

Autores, d'esquerra a dreta i de dalt a baix:
 Dolors, Rosa, Maria Teresa, Montse, Carme Valios, Carme Vallverdú, Mercè, Roser i Imma



El món vegetal

                                                                        LA RIQUESA DE LA NATURA 

  No ho entenc! Per què la gent o la natura o ambdós alhora són tan complicats?

Quan entre les tomaqueres o les mongeteres surten herbes, les haurem de treure amb diligència i molta cura perquè no restin vigor ni energia al nostre hort, i amb molt de compte per no malmetre cap tomàquet ni la petita tavella de les mongeteres. 

Però aquestes herbes -que sempre n’hi ha un bon munt- no agraden als conills i van a les deixalles o al femer. I jo em pregunto: “¿La gent és complicada o els conills uns llepafils?” I quan estem a punt de començar un partit de futbol o una partida d’scrabble, la mare crida: ”Nois, que aquests conills tenen gana. A veure si trobeu quatre herbes ben tendres” I ja teniu tota la mainada, amb un sac a l’esquena, grimpant pels vorals dels camins en busca de la menja preferida dels conills: lletsons, cosconilles…

Avui, tot fent un descans, ens hem assegut una bona estona; primer hem hagut de mirar on posàvem el cul, perquè al voral del camí una bona renglera d’ortigues ens l’hauria deixat amb una forta coïssor. Teníem al davant els camps de ca l’Abadal, ara pletòrics, lluents, brillants…, les roselles gronxant-se al vaivé del vent sobre la catifa groga.

La meva germaneta, que és un argent viu, o un cul de mal seient, ha grimpat pel turó que tenim al darrera. Sort que no s’ha fet esperar quan l’he cridada. Recollit en el seu curt faldellí prtava una bona ració de farigola i romaní. I en vers acabem i posem fi.


Emília Brias



CAPVESPRE 

 

  El cel s’anava cobrint dels tons daurats i grisos del moment en què es comença a amagar el dia.

Un mar d’espígol, mogut pel vent amb suavitat, deixava anar l’aroma a lavanda que omplia tot l’ambient dels camps, fins arribar al bosc de bedolls situat darrera del matollar, on es barregen les flaires de les ginestes i plantes de farigola i romaní que bordejaven els camins, fins a convertir-se en un sofisticat perfum dolç i embriagador.

El pintor, extasiat amb el paisatge i la simfonia d’olors, donava les últimes pinzellades al quadre on havia atrapat durant el dia totes les imatges que componien el paisatge i ara acabava de reflectir-hi el ventall de colors grocs amb què s’acomiadava el sol per donar pas a la nit.

El dia és sec i calorós i encara es poden sentir els brunzits dels insectes que amb lentitud van acceptant l’ordre de la natura, fins a donar-li el silenci respectuós que la foscor reclama.

L’home, com un lladre, marxa portant dins el maletí el paisatge robat amb l’ajuda dels pinzells...

 

Dolors Álvarez



L’ARBRE DE LA PLAÇA 


  Aquell arbre que s’aixecava al mig de la plaça era un gran refugi per a molts éssers vius. Ja no diguem per a les persones, que tant nens, joves o gent adulta asseguts o jugant a l’ombra, passaven hores i hores de jocs i xerrameca.

Però encara que passessin desapercebuts molts cops, en aquell arbre hi havia molts animals que l’havien adoptat com a casa seva, sobretot ocells. Parelles de tórtores, que convivien amb pardals, picots, rossinyols i altres, algun cop visitats per garses, puputs, fins i tot lloros amazònics que han envaït els parcs i alguna gavina que ha remuntat terres amunt per trobar aliment.

Ja no diguem dels animalons més petits que hi vivien, aquells a qui nosaltres no donem gaire importància, però ajuden que la natura segueixi el seu ritme, com són els cuquets, aràcnids i insectes variats.

Aquell arbre era frondós, un element vital per a tots els que vivien a prop. Però un bon dia, a una ment il·luminada, a un d’aquells que arriben a ocupar un càrrec i volen fer-se veure, se li va acudir que aquell arbre s’havia de talar i posar al seu lloc un monòlit de pedra dedicat a ves a saber qui.

Així va ser com es va acabar la vida en aquella plaça; ni humans, ni aus ni petits animalons varen trobar on estar feliços compartint.


Imma Cauhé



L’HORT 


L’hort que tenim és als afores del poble, és molt fàcil anar-hi caminant. No és gaire gran, però suficient per a nosaltres: uns quants enciams, escaroles, mongeta tendra i també alguns tomàquets quan és temporada.

A part, hi ha dos rosers que ja tenia l’àvia fa molts anys, un de roses vermelles i l’altre rosa, que fan una olor boníssima. Un dia la nostra filla va portar un taronger i un llimoner petits que havia comprat a la fira de la Candelera per plantar-los i veure què passava. El pare els va plantar, un al costat de l’altre, en un raconet on els tocava un bon sol i els regava de tant en tant.

Va passar el temps i van anar creixent, però nosaltres ja no hi pensàvem gaire, només sabíem el que ens deia el pare, que era el que anava a cuidar l’hort. Fins que un dia ens va dir: “El taronger i el llimoner estan plens de fruites, cada dia en surten més.”

Aquell cap de setmana, tots cap a l’hort a veure’ls. I sí, feien molt de goig, tant que tots volíem tastar les taronges. En vam collir una cadascun. Al pare se li escapava el riure: “Tasteu-les, tasteu-les.” A la primera mossegada se’ns van posar els ulls com els dels xinesos de tan àcides com eren. Es veu que, segons diuen els entesos, el taronger, com que estava al costat del llimoner, feia unes taronges que havien agafat la seva acidesa. Però ens les mengem igual, eh! Ja no en queda ni una!, això que són acides!


Rosa Orenga



EXCURSIÓ 


Ara que ja vindrà el bon temps prepararem les botes per anar a la muntanya perquè s’hi ha d’anar ben calçat si no vols patir. També portarem un bastó i un allargavistes. El dia que decidim d’anar-hi agafarem la motxilla, hi posarem un fuet, un tros de pernil i un altre de formatge, pa, una ampolla d’aigua, un ganivet, que anirà bé per tallar les viandes, i després tallar la farigola que collirem per fer infusions i sopa per a l’avi, que li agrada molt, i ell no vol deixar els seus costums. També collirem romaní, espígol i ginesta i farem un ram per a l’àvia.

Quan passem per la masia de can Robert comprarem vi per a la bota, que el tenen de collita i és molt bo. L’Àlex ens portarà a llocs que ell ja té coneguts i allà esmorzarem i sentirem els sons dels ocells i la remor dels arbres i potser veurem algun ramat d’ovelles dels que hi ha de vegades. L’Àlex diu que un esmorzar a la muntanya sempre és més bo, entre les olors de les herbes aromàtiques i dels pins, i amb aquell silenci… Ja tinc ganes que arribi el dia,


Carme Vallverdú




EL PÈSOL AMAGAT 


   Hola! Sóc un pèsol amagat. Us explico.

A la Rut, els Reis del 2020 li van portar un hort urbà, que va aparcar a la terrasseta esperant la primavera. Així les coses, cap al mes de març alguna cosa va passar i van tancar tots els humans a les seves cases, la Rut va aprofitar per estrenar el seu hort, i amb les criatures, el Bruno i la Muriel, van decidir plantar pèsols.

I allí vaig néixer jo. Es van informar per internet, van comprar les llavors, les van posar en remull i les van sembrar al costat de les pastanagues, i ben lluny dels porros i les cebes. Em van anar regant dia rere dia, i la pesolera va anar creixent, va fer flors morades i li van posar canyes perquè es pogués enfilar. Arribà el moment de poder aprofitar els productes tan cuidats i tots junts van arrencar les tavelles i van desgranar-les a la cuina, perquè la Rut va decidir que ens podia afegir al fricandó. Quan ens tirava a l'olla, sense cap intenció, jo vaig rodolar, i rodolant rodolant vaig arribar a un raconet de la cuina, on no arriba el robot escombrador, i allí m´he quedat.
Ara només espero que em trobi la Muriel, la més científica de la família, i com es feia abans, decideixi ficar-me en un got amb paper assecant i serradures per veure com germino, encara que, ben pensat, em sembla que no sap què és ni el paper assecant ni les serrad


Mercè Estapé



ELS ROVELLONS 


  Avui, dia deu d'octubre, de bon matí ja es veia que faria un dia esplèndid. Hem marxat tots cinc amics, amb cotxe, cap a la muntanya. Anem tirant amunt, fins que s’ha acabat la carretera. Anem a buscar bolets.

El paisatge, és molt bonic, ha plogut molt i tot està verd i humit. Anem molt ben equipats, jupes impermeables, gorres, xiruques, bastons i no podien faltar els cistells a punt per omplir-los, també entrepans i begudes per passar el dia. Ens despleguem i anem pujant de mica en mica en busca del rovelló. Amb el bastó remeno el terra, entre els pins i les bardisses, i m’esgarrinxo les mans i m’enganxo per totes les bardisses. 

De tant en tant, sento “tiruliru”  “tiruliru”, és la contrasenya per avisar que algú ja n’ha trobat un. Jo, cap ni un, no els veig. De sobte, cap al migdia, sento un crit esgarrifós que ve d’una raconada, demanant auxili.

Hem corregut tots i hem vist en Xavi estirat a terra i l’esquena esclafada contra un pi. Havia relliscat i no es podia aixecar. Amb penes i treballs, l’hem pogut aixecar i portar-lo cap al cotxe, en direcció a les urgències de l’hospital a Barcelona; s’ha acabat malament el dia.

L’han entrat de seguida, no podia caminar  i tenia tota l’esquena morada. Al cap d’una bona estona, ja estem nerviosos, el veiem sortir del box coixejant i amb crosses, i amb una gran rialla a la boca. Ens diu: “Nois, he tingut molta sort, no m’he trencat res, només el cop. Quan vulgueu podem tornar a buscar bolets”.

   Tots hem esclatat a riure.                  


Roser Casaramona



EL PASTÍS 


  L’àvia Rosa vivia en una casa als afores del poble. Tenia un hort del qual estava molt orgullosa. L’abastia de tot el que necessitava: flors per a la casa, verdures tot l’any i herbes aromàtiques per als seus guisats.

Tenien vinyes, moltes, i se n’ocupava el seu marit amb el seu fill que venia els caps de setmana amb la seva família. El fill era arquitecte i treballava a Barcelona. El seu nét també estudiava Arquitectura. 

Era divendres i li tocava a ella preparar el berenar aquella tarda. Cada divendres es reunien a casa d’una, eren sis amigues i xerraven o jugaven a cartes una bona estona. Havia pensat fer un pastís de pastanaga i afegir-li unes quantes fulles de la planta que creixia al costat de la farigola. No la coneixia però l’olor que feia li agradava. 

Al capvespre, quan va arribar la seva família, van sentir unes rialles incontrolades  i van veure les amigues de l’àvia amb les galtes vermelles i els ulls brillants. Ja s’acomiadaven. S’havien passat amb la ratafia? L’àvia va sopar molt, cosa estranya en ella, i va parlar pels colzes. Finalment se’n va anar al llit sense rentar els plats, també molt estrany.

L’endemà, el Carles, el nét, va menjar-se el tros de pastís que quedava per esmorzar. Era boníssim i amb un gust especial que ell coneixia molt bé. Va sortir corrent cap a l’hort i va veure la seva estimada planta, la maria, sense cap fulla.


Magda Ábalos

   


CASTANYERS 


  Per les vacances de Setmana Santa els pares van dir que aniríem a veure els avis de Galícia. Vivien en un poblet on havia nascut el meu pare. Només arribar, el meu germà i jo vam entrar al graner on es guardava el blat de moro i trobàrem un sac de castanyes amb pelleró. L’avi ens va dir que estarien massa seques per menjar, però les podríem sembrar i ens va faltar temps per fer-ho.

A les vacances d’estiu vam tornar al poble i havien nascut sis plantes petites amb fulles dèbils i tendres. El pare explicava que el castanyer creix ràpid, pot arribar a trenta metres d’alçada i viure fins a noranta anys. De vegades ens endinsàvem pels boscos de castanyers, els troncs corpulents i retorçats, els més vells esquerdats i buits. L’avi deia que en alguns hi cabia un pastor i les ovelles, i nosaltres els buscàvem per amagar-nos. Vèiem ombres que s’allargaven, ocells que voltejaven, raigs de sol que traspuntaven entre les copes amples i arrodonides dins d’un silenci de rialles i envoltats de màgia i misteri.

 A la tardor els avis recollien les castanyes, ens les enviaven i ens les menjàvem torrades. Vaig aprendre un munt de coses sobre la natura.

Aquell estiu ens vam trobar davant d’un perill. El pare m’agafava la mà fort, jo tremolava de por, però ho volia veure. Un foc enfurismat havia esclatat i centenars d’espurnes omplien el cel. Els castanyers no van poder resistir les flames.


Maria Teresa Naval



SORTIR A ROBAR REMOLATXES


Ens ha sortit malament el cop: només hem pogut conservar una part del botí i a mi m’han atrapat. La part positiva és que als altres dos no els ha passat  res. Abans-d’ahir vam decidir sortir una vegada més a robar remolatxes. Ho fem de tant en tant perquè la sopa aigualida i el tros de pa negre que ens donen al camp de concentració no ens fa passar la gana. Així que, un bon dia, després de veure que entre nosaltres hi havia afinitats i que teníem coratge, vam planejar les sortides per aconseguir unes quantes remolatxes del camp que vèiem, verd i lluent, no gaire lluny. 

Quan es feia fosc, sortíem per un forat del filat, agafàvem unes quantes remolatxes i tornàvem a temps per al recompte del vespre. Però abans-d’ahir, quan tornàvem, ens van enxampar, concretament a mi, perquè els altres van córrer més. Com que no els vaig voler delatar, m’han arrestat  i m’han enviat al calabós, incomunicat i a pa i aigua, i en tinc per dues setmanes. El més fotut és la incomunicació, el fred i la foscor, perquè el menjar no canvia gaire, és difícil empitjorar-lo.

De tota manera, si comparo amb els altres camps on he estat, o amb la presó, aquí almenys he pogut menjar alguna cosa més que sopa aigualida, encara que m’hagi costat dies de calabós. I tot gràcies a les remolatxes.


Montserrat Vallès