EL SÍMBOL DE MONTSERRAT
Avui s’ha publicat la notícia però ningú no en sap la veritat. El mosaic es va trobar complet, en puc donar fer. Em vaig enamorar de tu el mateix dia que ens vam trobar a l’ermita de Santa Anna. Jo havia acceptat l’encàrrec amb desgana i tu estaves entusiasmat amb la idea de trobar respostes entre els fragments de rajoles que es veien escampats per tot arreu. Vaig començar a mirar-te de manera furtiva mentre treballaves, i d’aquesta manera vaig descobrir que hi posaves el cor en cadascun dels trossets de ceràmica que recuperaves d’entre la runa. Aviat vaig aconseguir superar la meva timidesa i em vaig acostar a tu mostrant interès per la història que amagava aquell lloc; tu gaudies explicant-me anècdotes que ja coneixia però que celebrava amb sorpresa fingida. I així van anar passant els anys de manera plàcida. No crec que en cap moment se’t passés pel cap, ni tan sols intuïssis, els meus sentiments. El dia que vam trobar les peces que conformaven el símbol de Montserrat, aprofitant que no hi eres, les vaig amagar. Sabia que no et tornaria a veure i vaig decidir agafar-les. M’emportava una part del mosaic, del símbol de Montserrat, però no només això, m’emportava una part de tu. Al monestir ningú sospitaria que el monjo més jove de la comunitat amagava un amor.
Conxita Alcázar
LA CASA DEL DIMONI
L’Anna acabava d’arribar a casa cansada després d’un dia de treball sota la pluja.
Com a restauradora, la seva feina d’avui havia estat treure capes de pintura escrostonada de la façana d’una casa de finals del segle XIX. Una tasca de precisió que requereix tècnica i destresa, tot i el mal temps que feia. A mitja tarda, de sobte havia fet una troballa inesperada: apareix una pintura de la representació del diable que no estava documentada als plànols originals de l’edifici ni en les posteriors restauracions.
Ha estat una gran sorpresa, tot i el cansament se sentia emocionada i afortunada amb la troballa. Ara haurien de buscar la història de l’origen d’aquesta pintura, que, sense cap dubte, era una representació sinistra del diable, encara que a ella li semblava que emanava un to d'innocència i poca malícia, un diable de conte: vermell i amb banyes. També hi havia la possibilitat que hi hagués més pintures i la façana podria amargar altres misteris, això donaria més valor històric a la casa i al seu equip de restauració.
Mentre sopava, sola a la taula de la cuina, l’Anna estava pensant per quin motiu s’havia fet l’encàrrec de pintar el diable, i després, en quines circumstàncies l’havien fet tapar. Deixant-se portar per la imaginació i els misteris de l’ànima humana, pensava que l’antic propietari es va apropar a la figura del dimoni per protegir-se de les malediccions dels esperits i provocar la por als seus enemics més terrenals.
L’Anna se’n va a dormir, demà ja serà divendres i pot tornar a ser un gran dia de descobertes professionals, tot just abans del cap de setmana, que el passarà amb el seu promès.
M. Carme Valios
TROBADA
Aconsellen que agafem el transport públic per anar a la feina i per moure’ns en general. Però la Renfe és la que té més queixes: si no és per robatoris de coure, és per algun atropellament o esllavissades de terres.
Avui, com que plou i les carreteres deuen anar plenes, he decidit agafar el tren, a veure si tinc sort i ve puntual! L’estació està una mica lluny de casa, però he sortit amb d’agafar el bus que fa el recorregut pel poble per anar més ràpid. He tingut sort, un cop a l’estació i després de passar per taquilla, m’esperava a l’andana quan he vist una dona al meu costat. Primer no l’he reconeguda, però quan m’ha mirat, he vist que era la Maria! Quina alegri, després de tants anys! Havíem anat juntes a l’institut. Ens hem posat al dia de la família, la feina i els companys.
El temps anava passant i els nervis també perquè no venia cap tren. De sobte, sentim per megafonia que el tren porta retard. La gent estava que bufava: uns que feien tard a la feina, altres al metge, cadascú hi deia la seva.
Quan ha vingut el tren, només portava tres vagons, i gairebé no hi cabíem. A l’arribar a l’estació de Sants, hem baixat totes dues i ens hem acomiadat amb una gran abraçada amb el propòsit de trobar-nos un dia més tranquil·les i recordar aquells temps de joventut.
Carme Vallverdú
EL SECRET
És estrany pensar que la família d’una va existir abans que vingués al món, és a dir, que tinc una història que no vaig viure, de la qual no formo part.
He vist les fotos, he llegit cartes, fins i tot he trobat les partides de naixement i casament, de mica en mica he anat entenent que van ser abans de mi, i que aquesta és la seva historia secreta, com la cara amagada de la lluna.
La història secreta de la meva família s’inicia quan els meus pares es van conèixer. La meva mare explica que es van conèixer en un ball al poble, al que anaven els joves dels pobles veïns.
Era la nit de Sant Joan, i als carrers feien revetlles. Ella es va posar el millor vestit i amb la seva germana, una amiga i amics veïns, van anar al ball. No va passar inadvertida, així va ser com va conèixer al meu pare i l’inici de trobades.
Explica també que les seves famílies treballaven al camp, eren pagesos des de feia generacions.
La curiositat em porta a remenar un amari; he descobert un cofre on guarden documents, són informes del meu avi patern, i deixen constància que li començava a fallar la memòria i es desorientava. Penso que van ser temps difícils per les fotos que he trobat, el pare sembla trist i l’àvia vesteix de negre. Mai m’han dit rés del desenllaç, només sé que l’avi va morir sense conèixer-los i que els pares es van casar uns anys després.
Aquest secret és el que m`ha portat a buscar informació sobre les malalties conegudes avui dia com a demència senil i Alzheimer.
Àngels Ruf
PARÍS
A l’aeroport em vaig trobar amb les meves amigues. Estava molt contenta i a la vegada nerviosa i una mica espantada. Era la primera vegada que viatjava sola, sense acompanyament i amb amigues. Havíem agafat un vol “low cost” i una habitació triple a un hotel cèntric i per ser París no massa car.
Aquella setmana no hi havia classes a Psicologia i havíem aprofitat per fer una escapada de tres dies a París que cap de nosaltres coneixia. Ja érem a l’avió i no paràvem de parlar, teníem tantes coses a veure que no sabíem per on començar: la torre Eiffel, el Louvre, Notre Dâme, el museu d’Orsay, el Bateau-Mouche, Montmartre, els Champs Elysées amb les fantàstiques i intocables botigues de luxe… Ui, no dormiríem!
Vam aterrar puntualment a les 11 del matí i com només portàvem una motxilla vam anar directament al Louvre, la Mona Lisa ens esperava.
No m’ho podia creure, era allà davant d’aquell quadre, però no veia res per tanta gent com hi havia. Vaig estar una bona estona fins que no vaig arribar a primera fila, no sabia on s’havien ficat les meves amigues i no m’importava, estava seduïda per aquell somriure tan enigmàtic. Vaig estar tanta estona que una dona em va dir:
—T’agrada, no? Es la primera vegada? A mi em va passar igual la primera vegada, no podia deixar de mirar-la. I encara, ara, que ja he vingut moltes vegades, em costa deixar de mirar-la.
—Sí —li vaig contestar—, és la primera vegada que vinc a París.
—Doncs, desitjo que t’agradi molt. És la meva ciutat i a mi m’agrada molt.
—Gràcies.
Vaig continuar la visita i al cap d’una estona em vaig trobar amb les amigues i vam anar cap a l’hotel. A la tarda faríem la torre Eiffel i Montmartre, i a la nit, el passeig pel Sena en Bateau-Mouche.
Montmartre ens va decebre una mica, no hi havia els pintors. L’Ajuntament de París havia decidit que només hi fossin del juny al setembre, quan més afluència de gent hi havia. Així i tot, els bars estaven plens i es notava un cert ambient bohemi. Vam seure en una terrassa i em vaig sorprendre quan a la taula del costat vaig veure la dona del Louvre que parlava amb uns homes. Ella també em va veure i em va somriure. Discutien. Quan els homes van marxar es va apropar a la nostra taula i ens va dir si podia seure. Jo li vaig dir que sí. Va demanar un Pastís, ens va explicar que era un aperitiu molt típic de França. Li vaig dir que m’agradaria tastar-ho. Al cap d’una estona ja sabíem que era controladora aèria a Orly i també enllaç sindical i que hi havia convocada una vaga de controladors per al dia 25, el dia que nosaltres tornàvem. Em va demanar el meu número de mòbil i ens va donar el seu per si teníem algun problema amb el vol de tornada. Ens va recomanar un Bateau-Mouche que ens faria descompte si hi anàvem de part seva.
Quina va ser la meva sorpresa quan a la nit la trobem allà. Va fer el recorregut pel Sena amb nosaltres i ens va explicar moltes anècdotes dels llocs per on passàvem. Al final em va dir si volia prendre una copa amb ella a prop del nostre hotel. El bar era molt acollidor i amb música suau. Es podia parlar i escoltar. Vam parlar molt i molt i en un moment determinat, ella em va agafar les mans. Em va agradar.
A l’endemà vaig anar amb les amigues a veure el museu d’Orsay i vam passejar pels Champs Elysées. No parava de pensar en l’Elaine, que així es deia. Havíem quedat per sopar perquè ella tenia un dia molt embolicat amb això de la vaga. Vam anar a sopar a la Brasserie de la Tour Eiffel. París, de nit, era extraordinària des d’aquella altura i l’Elaine estava especialment maca i simpàtica. Va ser una nit inoblidable! Desprès vam anar a casa seva. Les meves amigues estaven preocupades i els vaig dir que aquella nit no aniria a dormir a l’hotel.
Al dia següent tornàvem a Madrid perquè la vaga s’havia desconvocat. Jo havia decidit quedar-me a París uns dies més. Les meves amigues no sabien què fer. Vam trucar a la meva mare i vam parlar totes. Al final, elles tornarien a Madrid i la meva mare vindria a París. Les meves amigues havien promès que no ho dirien a ningú, ni als seus pares. Confiava en elles. La meva mare va arribar a la nit i el meu pare arribaria al dia següent. Havia demanat cinc dies de reflexió a la feina.
Magda Ábalos
VIURE JUNTS
Me’n vaig anar a treballar a Palma, tenia divuit anys i aquí no trobava feina; als meus pares no els va agradar gaire, però jo estava decidida. Vaig trobar feina en un restaurant i no és que paguessin gaire, però millor això que res. El que no vaig dir a casa és que anava a viure amb un amic (una mica més que amic) que m’havia buscat la feina, i que vivíem tots dos en un piset perquè així podríem estar i , entre tots dos, podríem pagar el lloguer , i la feina que teníem per aconseguir-ho!
Tot anava bé, treballàvem junts i vivíem junts; anàvem justets de diners, però anàvem fent, la nostra vida era treballar i pagar. Ja feia un any que hi vivíem i ens van apujar el lloguer a gairebé el doble. Algú ens va dir que llogaven una caravana per pocs diners, i vam anar a veure-la. Vam saber que n’hi havia moltes, de parelles com nosaltres, fins i tot algunes amb nens, que les llogaven. La vam contractar: menys diners, però menys comoditats, era igual, ja ens arreglaríem.
Els pares em trucaven de tant en tant per saber com m’anava tot. Jo no els deia res de la caravana perquè patirien. Així va anar passant el temps fins que un dia em truca el meu pare i em diu:
—Nena, aquest cap de setmana la mama i jo et vindrem a veure.
—Oh, no, papa, jo treballo. Més endavant, ara no pot ser, no podria estar per vosaltres.
—Res, res, ja ens espavilarem, a les cinc ens esperes a l’aeroport! —I va penjar.
I llavors ja ho van saber tot. No em van retreure res, però la cara del meu pare ja ho deia tot: una barreja de pena i de decepció, mentre em deia:
—Per què no ens has demanat ajuda? Saps que te n’hauríem donat!
Rosa Orenga
LA NEVERA
Cada dia tenia el costum d’anar a esmorzar a una cafeteria propera a casa meva. El primer que feia era demanar un cafè amb llet i els diferents diaris que hi havia lliures en aquell moment. Aquell dia em vaig va posar a llegir molt concentrada, i de sobte vaig fer una cara molt expressiva de dolor i de sorpresa. El titular de la notícia em va sorprendre. Em va posar la mà al cap i vaig començar a pensar i a recordar alguna cosa que m’havia passat.
Un dia era a casa meva, a la cuina. Vaig obrir la nevera i vaig mirar el calaix de la verdura: hi havia moltes verdures diferents. Però no tenia ganes de cuinar, estava una mica gandula. Així van passar dies i dies fins que em vaig adonar que potser s’havien de
cuinar perquè si no es farien mal bé. Però passaven els dies... I després de tants dies l’aspecte d’elles havia canviat. Ja em feia cosa, igual me les menjo i em fan mal! Les hauria de llençar, però n’hi ha alguna que està bé i no la puc llençar a les escombraries, quin malbaratament! Com que encara n’hi ha alguna que es conserva bé, no puc ni vull comprar-ne de noves. Al cap d’uns dies, torno a obrir el calaix de les verdures, i em quedo sorpresa: estaven florides! Ja no puc aprofitar-les, ja les puc llençar. Les deixo caure dins el contenidor de l’orgànic.
Arran dels records que m’han vingut, he reflexionat molt i molt sobre aquesta noticia i veig que:
Vivim immersos en la societat de consum.
Vivim en un context d’emergència climàtica.
I s’ha de seguir aquest projecte: “El menjar no es llença”.
Glòria Esteban
VIATGE
En llegir aquesta noticia al diari, al Pere se li va acudir una idea.Al vespre, quan s'ajunten amb el seu grup d'amics, dos nois i dues noies, tots de vint-i-un anys, estudiants de tercer curs de Belles Arts a la universitat de Barcelona, els explica els seus plans.
Com que faltava poc per acabar el curs, volien organitzar un viatge i els va engrescar per anar quatre dies a Amsterdam per veure els seus monuments i provar la marihuana, que allà està legalitzada. A tots els sembla molt bé la idea, s’animen i comencen a fer tots els plans.
En Lluís, que era molt expert amb l’ordinador, s’encarregà de buscar vols i allotjaments barats, la seva economia no era gaire galdosa. Però, com era molt llest, de seguida va trobar el que buscaven i van fer els plans per als quatre dies que duraria el viatge.
En arribar el dia, es van trobar a les cinc del matì a l’aeroport, molt aviat perquè el seu vol barat sortia molt d’hora, carregats amb les motxilles i amb moltes ganes de passar-ho bé. A dalt de l’avió ja van començar la gresca.
Quan van arribar a Amsterdam van agafar un autobús que els dugué a l’apartament, que era als afores, al costat del Vondelpark, un parc molt maco i verd; van tenir molt bon temps.
En arribar l’allotjament, la Maria digué:
—Nois, m' han robat el bitlleter amb els diners i la documentació.
El portava en un butxacó del darrere de la motxilla i no se'n va adonar que l’hi prenien. Van anar a la comissaria a donar part, i els va costar molt fer-se entendre amb l’anglés seu i el d’ells. Van tenir sort: com els van donar l’adreça on paraven, l’endemà els tornaren la documentació que els lladres havien tirat a una paperera.
Surten a la recerca dels famosos “cofeeshops”al centre de la ciutat. Hi van anar cada dia dels que van estar allà, sense abusar, perquè l’economia no els ho permetia i tampoc ells et deixen abusar. Ho varen provar tots, però, per sort, ningú s’hi va enganxar.
Visiten “el barri vermell”, on els nois es volien quedar, el museu Van Gogh, els canals, la plaça Damm, el mercat de les flors, la casa d’Anna Frank, etc. Tot els va agradar molt.
El viatge va ser un èxit total. Tots esperen que el proper any puguin visitar un altre país, encara que no n’hi hagi, de marihuana.
Roser Casaramona
MITJA AGULLA
Vaig sortir de la línia de producció amb totes les proves superades, control de qualitat, mida, gruix, flexibilitat, tot estava en ordre, i, ben envasada, polida i esterilitzada, em van enviar a una clínica dental d'una gran ciutat. Contenta com una nena amb sabates noves, poc podia imaginar el que ens esperava. I va passar allò que mai havia de passar.
Va arribar a la consulta una nena xerraire i espavilada que no parava de preguntar, volia veure tots els estris i reia amb els acudits de la dentista, i es va instal·lar a la cadira per tractar una càries primerenca. Un cop punxada la galta de la criatura, em vaig partir per la meitat i, entre ensurts, desconcert i neguit a l’entorn, em vaig quedar atrapada dins els teixits de la nena valenta que havia anat al dentista.
No sabia ben bé què havia de fer, si quedar-me quieta o navegar per l'Univers que descobria just en aquell moment. La meva meitat que estava fora era qui s'havia emportat la meva prudència i la part aventurera s'havia quedat enganxada en un teixit tendre que m'havia enamorat, No volia marxar. Es més, volia explorar.
Prou que veia que els de fora intentaven estirar-me, però una tossuderia rebel em feia quedar ben arrapada i avançar en direcció contrària a la que m'estiraven. I a poc a poc m'endinsava en un món desconegut. Sentia crits, plors silenciosos, preguntes sense resposta, flotava angoixa a l’ambient; una sirena sorollosa i potent sonava molt prop meu, tot eren presses i tots parlaven de mi, bé, de mi i de la nena valenta que traslladaven d'un lloc a un altre entre llums, focus i mascaretes, sense que ella semblés espantada, només deia que volia fer el pi i li costava estar-se quieta.
Quaranta-quatre llargues hores van passar, sobretot molt llargues per als que esperaven que em poguessin extreure; van preparar quiròfans ultramoderns i ultraequipats, metges que estaven a més de dos mil quilòmetres i que van avançar la seva tornada, aparells complicats i sofisticats, i jo, que a poquet a poquet em vaig anar colant entre nervis i artèries, avançava implacable. I llavors va arribar el gran moment en què una mà segura va intervenir i amb unes pinces em va treure del cervell de la nena on jo m'havia refugiat. Tot el personal del quiròfan va aplaudir i jo, innocent, vaig pensar en un primer moment que m'aplaudien a mi, ja veieu on ens pot portar l'ego malentès, però no, les abraçades i felicitacions no eren per a mi, eren per a un equip mèdic que havia fet una feina extraordinària.
Vaig anar a parar a una freda safata d'acer inoxidable que tenien preparada, mentre pensaven i decidien què farien amb mi. I vaig començar a pensar que havia sigut massa agosarada, que m'havia d'haver quedat quieteta i no buscar les aventures. Però ara m'han dit que passaré a la història, molts diaris i televisions han parlat de mi, estan preparant un article per a una prestigiosa revista científica i tot va acabar bé.
Algun dia m’agradaria dir-li a la nena que jo no volia que passés, i, la veritat, si tornés a passar em quedaria quieta, quieta i sortiria a la primera.
Mercè Escolà
EL QUADRE
Ahir al vespre va tornar a la ciutat i aquest matí, tal com havia planejat, a primera hora ha anat a la National Gallery. Ha agafat el metro fins a Charing Cross i en un breu passeig s’ha plantat davant de l’imponent edifici neoclàssic. Aquest any, per commemorar el bicentenari, s’han programat concerts, recitals, exposicions especials, i una sèrie d’activitats per acostar el museu al públic. Ella participarà en algunes, naturalment, i visitarà les sales del museu com tantes vegades ha fet. Però avui no ho farà encara, ja tindrà temps de tornar a gaudir de la bellesa que conté; avui sap molt bé on ha d’anar.
Entra a l’edifici i, un cop al vestíbul, s’encamina cap a les sales i les va travessant mirant de manera ràpida i superficial les obres d’art exposades. No s’atura davant d'El matrimoni Arnolfini, ni de la Venus del mirall, ni del Retrat de Juli II… Passa de llarg dels turners, dels rubens, dels van goghs… Ja hi anirà més tard: primer ha de tornar a veure el “seu” quadre.
Per fi es troba davant del que ha vingut a veure. És una representació de santa Caterina d’Alexandria, una santa que, curiosament, no se sap si realment va existir, però que és venerada en molts països. El quadre mostra una dona jove amb una mena de turbant que li cobreix parcialment el cap i del qual penja un vel que s’escampa per la roba formant una transparència. Porta una palma i aguanta una roda, símbols del martiri que, segons la tradició, va patir.
Però a ella l’ha captivada el rostre de dona jove com ella: el posat elegant, la cara arrodonida, els llavis tancats amb determinació, els ulls foscos de mirada segura. Quan la va veure per primera vegada, quan la vida li resultava insuportable per la por i els malsons, va veure una dona serena, equilibrada; li va semblar que, tot i la seva joventut, havia patit, però ja havia après com funciona el món i el contemplava des de la seva superioritat moral. Ara sap que és un autoretrat, coneix la vida de l’autora, Artemisia Gentileschi, i sap que la van violar, com a ella, però que va tenir la força per seguir amb la seva vida, enfortida i sense voler ser compadida, denunciant el violador. Exactament com ha fet ella quatre-cents anys després.
Montserrat Vallès
