Quan surt la reclusa: ressenya

Fred Vargas és el pseudònim de l’escriptora i arqueòloga francesa Frédérique  Audoin-Rouzeau, que està considerada la reina de la novel·la negra europea. El nom fa referència al personatge de Maria Vargas, interpretat per l’actriu Ava Gardner en la pel·lícula La comtessa descalça.

Aquesta novel·la, Quan surt la reclusa, forma part de la sèrie protagonitzada pel comissari Jean Baptiste Adamsberg, personatge que et captiva pel seu caràcter fort però tendre, intel·ligent  però despistat. Aquí també apareixen molts dels temes recurrents a les seves novel.les: el misteri, l’univers del animals, els mites, l’Edat Mitjana, l’arqueologia i la psicologia.

L’Adamsberg  torna de les seves vacances a Grimsey, illa islandesa, per resoldre un cas a la seva comissaria de París. El resol de seguida però topa amb el cas de tres vells que han mort com a conseqüència de la picada d’una aranya tímida i solitària, la reclusa. Cas extraordinari, perquè la picada d’aquesta aranya no és mortal. A l’investigar es troba amb la Banda de les Recluses, de l’orfenat de la Misericòrdia i també amb les dones recluses, de l’Edat Mitjana. Capficat en aquesta història, encara té temps d’agafar un violador molt buscat.

En aquesta complicada i extensa investigació col·laboren uns personatges que formen part de l’univers de l’Adamsberg: els seus policies, el psiquiatre, l’arqueòleg, les dones. També els llocs hi tenen un paper important: els restaurants, els trens, els espais oberts, la comissaria, els cotxes.

L’autora ha fet en aquesta obra, sota la mirada del feminisme, una declaració contra la violència de gènere i dels abusos, ja que Quan surt la reclusa és, per sobre de tot, una història de venjança.

                                                                                                                                        Magda Ábalos 

Amb paraules del temps

                                                LA TEMPESTA 

Els amics ja estaven a punt per passar quatre dies a la muntanya i gaudir a l’aire lliure de la naturalesa amb el bon temps que havia pronosticat el servei meteorològic. 

De bon matí van carregar el cotxe amb les motxilles, sacs de dormir, menjar, etc, per passar aquests dies al Pirineu en una casa rural que ja tenien llogada.Al començar la marxa feia un dia esplèndid, gairebé feia calor tot i ser el mes de desembre. A mig matí van parar a un poblet per esmorzar i arribar tranquil·lament a mitja tarda al lloc on anaven.

En arribar i descarregar el cotxe, el cel es va posar molt negre, va començar a llampegar i a nevar amb molta força, amb temps just per refugiar-se dins la casa.

Van encendre la llar de foc, van fer torrades amb alls i embotits i una bota de vi. Com estaven cansats, a dormir.

De bon mati, a l’obrir la porta, van veure que hi havia un mig metre de neu, per gaudir-ne! De sobte, el cel es tornà a ennegrir i va començar a ploure a bots i a barrals i en pocs moments tota la neu es va fondre. No va deixar de ploure en tots els dies que tenien d’esbarjo. Sense poder sortir a fer excursions, es van quedar a la vora del foc menjant i bevent i jugant a les cartes, esperant que l’any vinent els fes bon temps i poguessin gaudir més de la muntanya.

                                               

Roser Casaramona



UN FORT ENSURT 


Vaig cridar els nens per sopar. Havien passat la tarda terrejant i jugant. Just quan anàvem a seure, un espetec ens va paralitzar i ens vam quedar a les fosques amb una forta olor de socarrim. La Marta plorava amb desconsol; el seu germà, com a home de seny,  li va dir: 

—Teta no ploris. No veus que estem bé? 

Bé,  però tremolosos.  Ens miràrem atemorits.  En això va sonar el telèfon: era la senyora Anita, la veïna, que pregunta:

—Emília, com esteu?

—Bé —li contesto amb veu insegura—,  però… no sé què ha passat.

—Ara us venim a buscar, ha caigut un llamp a la casa.

Trossets d’obra havien entrat al seu menjador (entre les dues cases hi havia una pista de tennis). Es volia emportar els nens a casa seva perquè descansessin, però em vaig adonar que no els venia de gust i vaig decidir no obligar-los.

Vam recórrer la casa a les fosques, la llum elèctrica no funcionava. El que vam veure era desolador. Havien saltat els fusibles i havien deixat un senyal a la paret oposada. Vam sortir per veure les parets exteriors. La xemeneia havia volat i a la paret mestra hi havia un forat com la boca d’un elefant famèlic.

L’endemà no vam sortir als diaris per prudència, però es veu que havia corregut la notícia i molta gent passava per veure les malvestats que la natura furiosa ens havia deixat de penyora.


Emília Brias


 

LA FUGIDA

Feia molt que no es veien, i per fi ha aconseguit arrencar-la de totes les obligacions que sempre li deia que impedien el dinar. Fa un sol espetegant. La veu trista, com llunyana. Com si un núvol de boira la tingués empresonada. No riu. No la mira. 

—Estàs bé? —li pregunta.

Silenci. De sobte, la Marta comença a plorar. L’Anna no sap què dir. Espera. Sent que s’acosta la tempesta… Entre sanglots li explica que l’Andreu s’ha fet amo de la seva vida, que és com la plugeta fina, el xim-xim, que et va mullant sense que tu ho notis, i que quan vols obrir el paraigua ja estàs xopa. I que ella voldria escapar, però no pot perquè ell l’estima tant… i la necessita 
L’Anna sent que el seu cap és un remolí de llamps i trons. Feia temps que ho sospitava.

—L’has de deixar! No esperis més.

—No puc.

—Sí que pots 

Comencen a planificar la fugida. 

—Demà a les tres t’espero al cotxe, agafa només l'imprescindible, ja fareu papers més endavant.


                                                                 .................................. 


Són les tres en punt, aparca a la cantonada i està nerviosa. S’està ennuvolant. Les tres i deu i la Marta no arriba. Rep un missatge.

—No m’esperis.

La ràbia la treu del cotxe. Respira fondo. Comença a ploure, aquesta plugeta fina que ho amara tot. Ara el seu cap és un tsunami. Agafa el paraigua, ha arribat el moment d’obrir-lo.  Decidida, es dirigeix a casa de la Marta.

Una ventada farà que torni a sortir el sol.


Mercè Escolà



VENTADA


A casa meva, quan per la televisió anunciaven temporal, era un drama. Quan arribaven els núvols, i després els llamps i els trons, ja hi érem! La meva mare es tancava al quarto de bany, ben fosc perquè no hi entrés cap llum; el meu germà s’amagava sota el llit i es tapava les orelles  per no sentir el soroll dels trons. Era una cosa més forta que ells.

El meu pare i jo ens miràvem amb un somriure burleta, a punt d’esclatar a riure, i els dèiem “No passa res, tranquils, aviat passarà!”, i en el fons ens feien patir, pobrets! Però a nosaltres no ens feia por, érem molt valents!

Un dia va fer un vent que semblava un huracà. Jo vaig anar a replegar la roba estesa al terrat i, de sobte, em vaig sentir un cop molt fort al cap. M’hi vaig posar la mà i era tota plena de sang, quin ensurt! Em van portar al metge i em van haver de posar punts a la ferida.

La tapa del dipòsit de l’aigua, pel vent, m’havia saltat al cap, i encara vaig tenir sort que abans va picar contra la paret i només me’n va arribar la meitat.

Des d’aquell dia va canviar la cosa. Ara jo també tenia por, por, no, pànic, quan feia vent! Vaig entendre el que els passava a ells i ja no me’n vaig riure més, i quan  hi havia tempesta jo també m’amagava a sota el llit arrapada al meu germà.


Rosa Orenga



DILLUNS DE PASQUA


Com cada any, els nois i les noies es trobaven a casa de la Montserrat, a l’última casa del poble. Tots anaven preparats amb la motxilla per portar els entrepans, aigua i fruita seca. Amb els bastons per caminar i la motxilla, ja estaven a punt de marxa.

Pel camí tot eren rialles i bromes; sempre s’ho passaven molt bé. Tot d’un plegat el cel es va enfosquir. Primer no hi van donar importància i van anar seguint fent bromes. Quan ja portaven una estona, van començar a caure gotes i, cames ajudeu-me!, corre que correràs! Sort que van recordar que allà a prop hi havia una casa que només tenia quatre parets i la teulada, però per a ells ja n’hi havia prou. Es van quedar allà cantant i ballant fins que va amainar la tempesta. La veritat, que maca que és la joventut sana, perquè per passar-ho bé no cal beure ni fer bretolades.


Carme Vallverdú



BON DIA!

Per fi s’ha deixat veure l’arc de Sant Martí, es veu brillar prop la carena, i els núvols s’han obert deixant un cel blau i brillant, ja tenia ganes que hi hagués bonança. 

Fa dies només es veia el cel gris, amb uns núvols foscos, quasi negres, que semblava que el cel et caigués a sobre, feia por!, se sentia una gran tamborinada acompanyada de llamps i trons, una tempesta seca, que li diuen, on no plou però fa feredat sentir-la i a vegades els llamps produeixen incendis. També el vent huracanat algun cop alçava una espiral que aixecava fulles, troncs…,  era com un petit tifó o cicló que arrossegava tot el que trobava per davant.

Els matins hi havia una gran calamarsa, tota la rosada blanquejava i semblava una pel·lícula de por, totes les branques gebrades, plenes d’aquelles petites motes de gel blanc i sota una boira espessa, que semblava que en algun moment t’havia de sortir un esperit des de l’ultratomba. 

Ahir  va empitjorar, començà amb un xàfec que es convertí en una pedregada fortíssima que va arribar a trencar teulats i l’aigua baixava pels carrers com si fossin grans torrenteres.

El temporal d’aquests dies ha estat del més inhòspit, sort que després del mal temps ve la bonança, i avui ja surt el sol.


Imma Cauhé



TARDA DE CINEMA

Les sargantanes treuen el cap per les esquerdes de les parets de les esglésies per celebrar l’arribada de la primavera. La llum solar es demora a les tardes, però avui ha quedat diluïda per un cel nuvolós que amenaça tempesta. M’acomodo davant del televisor. Que plogui! Tarda de cinema.

Em dirigeixo a Alexa, l’altaveu intel·ligent, per demanar-li la pel·lícula. A la pantalla apareix la imatge enlluernadora de la destrucció per les flames d’un bosc gallec d’eucaliptus. És la fusió d’elements sonors, visuals i metafòrics de la pel·lícula O que arde. M’agrada el to de bellesa  atmosfèrica, quan Benedicta, enmig de la pluja s’arrecera dins el tronc buit d’un arbre immens i espera que amaini la tempesta. Escenes de pluja i una primavera de mil colors. La recomano!

Des del sofà observo com el vent empaita la pluja contra els vidres de la finestra. Plou amb intensitat al carrer. La pantalla del televisor s’activa de nou i apareix Gene Kelly cantant i ballant sota la pluja, una de les imatges irrepetibles del cinema musical. Amb una explosió d’eufòria, agafo el paraigua, surto a la terrassa, canto i ballo sota la pluja de primavera. 

No et moguis, pantalla. Em quedo aquí.


Maria Teresa Naval



ESTATS D'ÀNIM


Com un dia assolellat després d’una gran ventada que s’ha endut tot rastre de núvols i pol·lució, amb la rosada fresca sobre les fulles de les plantes, així és com em sento avui, amb ganes de començar de nou, tot net i clar. Hem fet les paus.

Ja ha passat l’huracà dels dies passat, de tants mals entesos que han provocat discussions, disgustos i allunyament entre nosaltres. L’estrès de la feina i els problemes domèstics han atiat el nerviosisme i la falta  d’entesa: una calamarsada de pedra, amb llamps i trons, un temporal.

Amb l’empatia i l’esforç per aclarir els conflictes, es va anar allunyant la tempesta, almenys de moment, i va quedar una calitja terrosa que envermelleix la posta de sol. Amb les primeres mostres d’apropament, de voler veure amb els ulls de l’altre, definitivament es van obrint clarianes en l’horitzó i ja s’intueixen els primers rajos de sol, tot i que és un sol esmorteït  d’hivern que no escalfa encara. Fins ara, que ja ha passat el mal temps i ha arribat l’entesa entre nosaltres.

Molt sovint comparem el nostre estat d’ànim amb el termes propis del temps, perquè ens afecta, som part de la natura, encara que a vegades, vivint a ciutat, ens oblidem del nostre lligam amb la terra.


Maria Carme Valios


 

DES DEL BALCÓ


La llum enlluernadora d’un llamp seguida de l’estrèpit d’un tro el porta al balcó. Veu els núvols grisos que s’ajunten empesos pel vent i que molt aviat comencen a deixar anar gotes gruixudes i espaiades que mullen el tros de carrer que pot veure. Segurament caurà un xàfec com els que són habituals a les tardes de la seva ciutat. Però en un moment, l’horitzó s’omple de llamps més i més propers seguits de trons ensordidors. La pluja es fa cada vegada més intensa fins a formar una cortina espessa que no li deixa veure les muntanyes de darrere de les cases de l’altra banda del carrer i que ressona per les teulades del veïnat. El vent és molt fort, s’arremolina com un huracà de les històries d’aventures que li agrada llegir. La por el paralitza. Aquest espectacle tan terrible justament la tarda de la seva primera comunió no és una casualitat, ell ja sap que no és una simple tempesta, ell sap que és un senyal de Déu. Ell ha comès un pecat i Déu el castiga a ell i a tota la humanitat: és la fi del món.

De seguida que pot se’n va a la seva habitació a resar: “Déu meu, perdona’m, no destrueixis la humanitat per culpa del meu pecat mortal! Et prometo que demà mateix aniré a confessar que aquest matí, abans de la meva primera comunió, he trencat el dejuni i m’he menjat un tall de xoriço del rebost.”


Montserrat Vallès


"Escrit usant paraules del camp semàntic dels fenòmens atmosfèrics", proposta de treball de l'abril.

Què vols de mi, amor?: ressenya


 Què vols de mi, amor?, de Manuel Rivas, és un recull de 16 contes de temàtica diversa i amb la Galícia natal de l’autor com a rerefons. Cada conte és una unitat per si mateix, amb personatges molts variats ubicats en diferents moments en el temps, i una manera d’enfocar i explicar les històries també diferenciada en cada relat.  Els contes queden units per un estil d’escriptura propi, ple de comparacions enginyoses i sorprenents que criden molt l’atenció del lector, amb un llenguatge ric, altres vegades planer i fins i tot amb diàlegs barroers, que sap mantenir el ritme i la intriga en cada conte amb finals sorprenents. Al ser contes curts, la narrativa ha de ser condensada, però està plena de detalls que enriqueixen la història que més que explicar suggereixen i creen una imatge molt versemblant de la situació que li dona sentit.

Un dels contes que m’ha impactat molt és La llengua de les papallones, que ens explica en la veu d’un nen la relació d’estima, tendra i propera, amb el seu mestre, el sistema pedagògic de la república en un ambient rural, ens dibuixa en poques pàgines la vocació educativa. Tot queda esbotzat amb  la detenció del mestre a l’entrada dels franquistes i la reacció de por extrema que arrossega a la submissió absoluta dels habitants del poble.

M. Carme Valios

Retrobament a la Biblioteca el 6 d'abril de 2021



Avui, 6 d’abril de 2021, després d’uns quants mesos (concretament des de l’octubre de l’any passat), hem pogut fer una reunió presencial a la Biblioteca Montserrat Roig com abans. Hem començat a les sis de la tarda i ens han conduït a la planta de baix de tot, a la sala infantil, amb les finestres obertes i el distanciament que cal per la pandèmia, és a dir, hem passat una mica de fred i hem portat els anoracs posats. La reunió ha anat molt bé, com sempre, llàstima que algunes no han pogut venir! Hem comentat el recull de relats Què vols de mi, amor?, de Manuel Rivas, que ha agradat a tothom, i, després de llegir els nostres escrits, hem recollit la propera lectura, una novel·la negra que sembla interessant. 

Durant els darrers mesos ens hem trobat presencialment alguns matins a la Plaça de Lluís Companys i hem fet també alguna videoconferència, peró ja teníem ganes de tornar a les trobades de sempre. Esperem poder-nos veure cada mes i que no ens tornin a confinar. Si és així voldrà dir que la situació va millorant.

Roser Casaramona