Sang calenta: ressenya

 

Sang calenta, d'Irène Némirovsky, La Magrana, 2007, traducció d'Anna Casassas, 127 pàgines

Manuscrit inèdit que es va descobrir l'any 2005, L'escriptora va morir l'any 1942 a Auschwitz, als 39 anys. Fugint de la revolució bolxevic, es va establir a França amb la seva família. 

El llibre ens situa en una zona rural a la Borgonya francesa, que  l’autora descriu molt bé utilitzant detalls descriptius i sensorials que fan que ens sentim integrades en el paisatge i en l'ambient clarament rural en què tothom busca evitar situacions problemàtiques. Molt bona descripció dels personatges, tant principals com secundaris.

El Silvio, narrador, un home ja madur que ha passat la joventut viatjant, ara es relaciona amb la poca família que li queda i reflexiona sobre la vida, i el que comença sent una història plàcida enmig del camp acaba amb un daltabaix que desvela secrets de joventut inesperats, davant dels quals tothom tanca els ulls intentant evitar els conflictes, fins que l'explosió és inevitable.

La sang calenta de la joventut ha tingut conseqüències. La societat rural, callada, intimista, monótona, que no vol més que tranquil·litat intenta ignorar-les. 

Un llibre de lectura fàcil i atractiva, una petita joia.


Mercè Escolà

La vida secreta dels animals: ressenya

  La vida secreta dels animals, de Peter Wohlleben, Cossetània Edicions, 2022. Traducció de Joan Ferrarons i Llagostera


 Peter Wohhlleben és un enginyer forestal apassionat per la natura i un divulgador científic d’èxit.

 Amb aquest llibre, format per capítols curts amb títols suggeridors, ens convida a fer un viatge pel món animal i desperta la curiositat del lector amb històries sorprenents on barreja experiències personals amb dades científiques. Ens mostra una imatge diferent dels animals salvatges però també dels domèstics, dels peixos, de les aus i dels insectes. Els seus raonaments demostren que no hi ha espècies bones i dolentes, que els animals es comporten de manera intel·ligent, que fan ús del llenguatge i fins i tot que tenen sentiments.

  Amb aquesta lectura l’autor ens persuadeix de la necessitat de tractar amb respecte els éssers vius del nostre entorn, amb la clara intenció de reconciliar l’home amb el planeta.


Conxita Alcáza

Saber estar: ressenya


Saber estar, de Berta Jardí, Editorial Univers, 2023

(Quarta novel·la de l’autora, periodista i gestora cultural, que el 2014 redueix l’activitat i se centra en l’escriptura).

La senyora Mascort surt de casa seva, a l’esquerra de l’Eixample, a comprar una bombeta. Durant el recorregut troba coneguts i recorda esdeveniments del passat relacionats amb els llocs. L’autora ens narra un dia de la vida de la Ludovica, Vica per als més propers, com si fos una Mrs. Dalloway de l’Eixample. La Vica és una dona vella, benestant, que se sent sola i veu com ha canviat el “seu” Eixample, i que durant aquest dia va recordant la seva infància, el matrimoni, la relació amb els fills, la seva empleada domèstica, altres amistats importants en la seva vida…

La novel·la ens presenta una protagonista amb qui empatitzem, i també uns personatges secundaris molt ben caracteritzat, com la Meilin, l’assistenta, o el Catoni, el porter, aspirant a escriptor que xafardeja la correspondència dels veïns i es dedica a escriure autobiografies de persones que es creuen importants. Un altre personatge entranyable és la Titon, una costurera d’esperit lliure que la protagonista veu com la mare que no ha tingut.

L’autora ens presenta temes actuals, com la soledat, l’envelliment, els immigrants, la invasió de turistes, l’ascens social, les addiccions, l’educació dels fills, la síndrome de Down…

Està narrada en tercera persona per un narrador omniscient que es posa a la pell de la protagonista, amb un llenguatge planer d’una senzillesa que té al darrere una gran depuració i adaptació als personatges i a les situacions.

Una activitat molt recomanable, que el nostre grup ha fet, és passejar pel barri de la senyora Mascort i admirar els edificis emblemàtics que ella va conèixer. I recordar Domènech i Montaner en el centenari de la seva mort.


Montserrat Vallès

DUBROVNIK Crònica d’un viatge, del 23 al 26 de febrer del 2023


1r dia: Barcelona –Dubrovnik, en avió


Havíem de ser set dones valentes però finalment en vam ser cinc. Des d’aquí  desitjo que ja es trobin bé, i espero, Mercè i Teresa, que el proper viatge estigueu amb nosaltres. Les altres cinc, és a dir, la Carme, la Glòria, la Mayte, la Montse i jo, la Magda, vam arribar puntualment a les 16:20 a la Terminal 1 per agafar l’avió de Vueling de les 18:20 que ens portaria a Dubrovnik.

Dubrovnik és una ciutat del  sud de Croàcia, a la costa de l’Adriàtic. Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1979.

Sense cap incidència, vam aterrar a l’aeroport de Dubrovnik a les 20:35, com estava previst. Allà ens esperava el taxi que ens portaria a l’apartament que havíem llogat. Vam tardar uns 35’, però no puc dir res perquè estava fosc com cova de llop. El conductor ens va deixar a l’entrada del casc antic de la ciutat perquè tot és zona de vianants. Hi vam entrar per la porta Ploce i vam anar cap al carrer Zlatarsca; vam començar a pujar escales, les primeres de tantes, i vam arribar al número 2, que és on hi havia “House Nina”, el nostre apartament. Després d’algun problema amb el codi d’entrada, finalment vam prendre possessió de la que seria casa nostra durant tres nits. Era un apartament reformat, amb una cuina-menjador, tres habitacions dobles i  dos banys. Estava força bé, encara que les mantes i les tovalloles eren insuficients i millorables. De fet, algunes vam haver de dormir, pràcticament vestides, teníem fred. La casa no es va escalfar fins a la darrera nit. Vam sortejar les habitacions i a la Glòria i a mi ens va tocar la millor. Què hi farem!

Vam sortir a donar un volt i tot estava tancat. Algunes van sopar els entrepans que portaven. Altres ens vam conformar, érem de bon conformar, amb la cervesa que vam prendre a l’únic bar que estava obert a prop de casa. No tenien ni xips ni olives. I sense cap novetat més ens en vam anar a dormir.



2n dia: visita al casc antic de Dubrovnik

Ens van aixecar a les 6:00 per sortir a les 8:00. A Dubrovnik surt el sol una hora abans i es pon també una hora abans en aquest temps: de 6:00 del matí a 6:00 de la tarda. Unes van anar al súper i van esmorzar a casa i altres vam trobar un restaurant obert al començament o al final, depèn com es miri, del carrer Stradum. El croissant era boníssim.

Vam començar la nostra visita pel carrer Stradum que és el més important del centre històric de Dubrovnik. Pedra blanca, cases senyorials i botigues als baixos. Uneix les dues portes principals de les muralles: la porta Ploce i la porta de Pile. Abans d’entrar a les muralles ens vam trobar amb la font d’Onofrio. La font és espectacular vista des de les muralles, on s’observa l’enorme cúpula oberta que la corona. Onofrio va ser un arquitecte napolità que va rebre l’encàrrec de portar aigua potable a la ciutat i així ho va fer. Vam comprar el tiquet per visitar les muralles i el fortí o Fort de Lovrijenac. Ens va costar 15 euros, que es el preu més econòmic perquè era divendres i febrer. Els altres dies és força més car.

Pugem escales, baixem escales, caminem per una muralla ampla, que, a vegades, bordeja el mar i, a vegades, s’endinsa en la muntanya de pedra. Dos quilòmetres d’un passeig solitari, no hi havia pràcticament ningú, amb sol, cel blau, algun núvol i el mar, d’un blau resplendent que trenca contra las roques. Dubrovnik és pedra blanca i mar blau. Un espectacle únic. 

Deixem el fortí per a la tarda o l’endemà. Fa més de dues hores que caminem, que pugem escales, sí, aquesta meravella de ciutat té una part d’escales important. Ens trobem de nou al carrer Stradum; unes visitem l’església de Sant Ignasi i  els monestirs Dominicà i Franciscà. Dubrovnik és una ciutat catòlica, amb creences molt arrelades. Això es palpa a l’ambient; per exemple, vam veure monges vestides de monges. Les altres, passegem pels carrers i les places: el casc antic de Dubrovnik és una obra d’art, un museu. Ens asseiem a un restaurant. No era la nostra intenció. Buscàvem un bar per  fer l’aperitiu. Aquí els bars són només per beure, si vols menjar alguna cosa has d’anar al restaurant. Està ple de vells del lloc, bon senyal. Efectivament, no ens va defraudar. Quins calamars! Dubrovnik destaca per la qualitat del seu peix i dels musclos i les ostres.

Ens trobem amb les nostres amigues davant de la Columna d’Orlando i decidim anar a dinar. Finalment triem una pizzeria, “Oliva” és el seu nom. Mengem molt bé i continuem la nostra visita a la ciutat. Contemplem les façanes de l’església de Sant Blai i de la Catedral, que no estan obertes.  Caminem pels carrers i veiem l’Ajuntament, el Museu d’Història, la Font petita i la Torre del Rellotge. Arribem al Port Vell. El dia s’acaba i el mar sembla més tranquil. Observem els locals tancats però preparant-se per a la temporada d’estiu. Dubrovnik multiplica per trenta la seva població en temporada alta. Sense cap dubte, Dubrovnik viu del turisme. A aquesta hora, són les sis, molts dels locals que estaven oberts al matí han tancat perquè en temporada baixa, a la nit, el casc antic es queda pràcticament sol. 

Tornem al nostre apartament, que el tenim molt a prop. Les que no hem anat al súper, hi anem i comprem per sopar. Mentre sopem reiem molt, qualsevol cosa ens fa gràcia. Ens contem anècdotes de les nostres vides i passem una bona estona. Acabem el dia prenent una cervesa al bar de la primera nit; és bona i barata. Tornem a l’apartament, ara sí, a dormir fins demà.



3r dia: excursió a Ston

Una mica abans de les 8 ja estàvem esperant el taxi que ens portaria a Ston. Va arribar puntualment, era un monovolum Mercedes de color negre tan elegant i nou com els altres que vàrem emprar. El dia era núvol i plovisquejava però vam recórrer els 54 km sense cap entrebanc. Bé, no ben bé.

Anàvem bordejant la costa, una costa rocosa, el mar estava fosc i mogut. Més o menys a meitat de camí vam parar a veure el jardí botànic de Tisteno, també conegut com Arboretum. És un preciós conjunt d’arbres mediterranis que va començar a fer la família noble local Gucetic a finals del XV. Vam baixar del cotxe amb la idea de fer una volta. No ens vam fixar que s’havia de pagar. Quan estàvem a punt de tornar se’ns va apropar el vigilant i ens va dir que havíem de comprar el tiquet. Nosaltres vam entendre 15 euros per totes i quan anàvem a pagar ens va dir que eren 10 euros cadascuna. Ens va semblar un abús (hi havíem estat 15’) i ens en vam anar sense pagar. A la porta hi posava 10 euros, efectivament. Continuem el nostre camí i al mar veiem una zona dedicada al cultiu d’ostres i musclos. Tenen fama de ser excel·lents i el seu cultiu és molt antic. Arribem a Ston, famós per la muralla que l’envolta. Fa 5 km i es conserva en perfecte estat. És la segona muralla més llarga del món després de la de la Xina. Fa molta pujada, per tant, molts esglaons, i és molt estreta. Ens desanimem i no hi entrem; la veiem des de fora. La Carme sí que hi entra i fa un tram de 200 esglaons. L’esperem mentre fem un volt pel poble. A les 11:00 sortim d'Ston i tornem a Dubrovnik. Arribem sense cap incident i ens disposem a anar a dinar.

El dia anterior havíem vist un restaurant, el Prijeko, al carrer del mateix nom, que oferia un menú de 12 euros, sense beguda. Si aneu a Dubrovnik no se us acudeixi anar-hi per res del món. Les begudes ens van costar quasi més que el menú: una aigua petita, 7 euros, una copa de vi, 15 euros i les cerveses, 6 euros. Vam pagar la “novatada”, pròpia de quasi tots els viatges. Al cap d’una estona ho havíem oblidat. Després vam anar a descansar una mica a l’apartament. El codi de la porta s’havia espatllat i mentre unes ens quedàvem per esperar que vinguessin a solucionar-lo, les altres van marxar al Fort de Lovrijenac, que estava tancat. Solucionat el problema, ens vam trobar de nou a la columna Orlando i vam anar al palau Sponza, un dels edificis renaixentistes més emblemàtics de la ciutat. Ja eren les set i la Catedral estava oberta. L’exterior és barroc i és més impressionant que l’interior. Ens vam trobar una monja molt simpàtica que parlava l’espanyol perquè havia estat molts anys de missionera a Sud-amèrica i ens va explicar la història de la Catedral i sobretot de la quantitat de relíquies que s’hi conserven. Les més importants són les de Sant Blai, patró de la ciutat. L’església de San Blai és al costat però no la vam poder visitar per dins perquè estava tancada.

La nit ens envoltava, la ciutat estava molt buida, així que vam tornar a l’apartament a sopar. Després vam sortir a prendre la cervesa de Dubrovnik per última vegada.



4t dia: tornada a Barcelona

A les 7:30 del matí ens recollia el taxi que havia de portar-nos a l’aeroport. El vol sortia a les 10:05 i arribava a Barcelona a 12:20. Vam passar el control de l’aeroport bé, excepte la Glòria que li van registrar la motxilla i li van trobar el termòmetre que sempre l’acompanya en els seus viatges. La petita quantitat de mercuri era sospitosa. Se’l van quedar. Les últimes compres a les botigues de l’aeroport. El vol va sortir amb uns minuts de retard. L’arribada, puntual. El net de la Montse i el marit de la Mayte ens esperaven i ens van portar a casa feliçment. 

Fins al proper viatge!


Magda Ábalos  


8 de març, coneguem les nostres pintores

ALTRES TEMPS


Lola Anglada (1892-1994)

  Barcelona, primavera del 1920. A la Plaça de Catalunya, cap a les cinc de la tarda, hi feia bon temps i tot convidava a sortir a passejar.

 Les senyores del barri s’ajuntaven amb les amigues i, ben mudades, després d’anar a berenar al Salón Rosa i fer les seves tertúlies, baixaven Passeig de Gracia avall fins a la Plaça de Catalunya, on seien per seguir les seves converses; parlaven dels fills, dels marits, del servei, etc.

Les minyones, amb els seus uniformes, davantals blancs i còfies, també hi baixaven, treien els nens, fills de les famílies riques on treballaven, a passejar i a jugar amb els altres nens que també hi havien anat.

Les criades, durant aquestes estones, es trobaven amb els xicots que les pretenien, gairebé tots soldats del rei. Anaven molt ben uniformats i aprofitaven aquelles estones per festejar, mentre els nens jugaven a pilota, a nines, a cèrcols, etc. Les noies tenien cura que no es fessin mal ni es perdessin.

Tot plegat es formava un ambient festiu i colorit, amb alegria i esbarjo de tots.

Són temps del  passat que és maco recordar. 


Roser Casaramona



LA NOIA QUE CUS


Laura Albéniz (1890-1944)

   Està concentrada en la labor que li han demanat a l’escola, tot i que hi posa molta atenció no acaba de sortir-se’n. A la Rosina no li agrada cosir, a ella li agrada més dibuixar, com a la seva mare. També és molt eixerida explicant històries, algunes reals, altres simples contes que s’inventa tot parlant. Asseguda a la cadira baixa del racó, mentre jo vaig cuinant per a la família, amb posat entremaliat, em diu:

  —Mariona, tu saps si el fill dels Gil vindrà a la tertúlia aquesta nit? 

Jo faig que no amb el cap, només sé que seran deu persones a sopar.

Ella ja no posa atenció a la agulla, i amb mirada somiadora comença a explicar que aquest vespre li han donat permís per assistir al sopar, tot i que no creu que tingui ganes de quedar-se després. Bé, si ve l’Albert Gil potser sí que es quedarà una estona, és simpàtic i una mica babau, ella sap ensarronar-lo i la fa riure molt. 

—Mariona, i el vestit blau està a punt per posar-me’l?

—Senyoreta Rosina, la senyora m’ha dit que li planxés el vestit blanc.

—No pot ser, el blanc és tan lleig! Ara parlaré amb la mare. Oh, Mariona, oi que em podràs acabar tu la labor pel col·legi, si us plau? Tu que cuses tan bé, i, sobretot t’ho demano, no l’hi diguis a la mare!


M. Carme Valios



SILENCI


Montserrat Gudiol (1933-2015)
He trobat un lloc per estar-m’hi, una casa fosca i humida que m’acollirà amb fredor. Monotonia, tristesa, silenci. Mai he volgut veure la realitat que m’envolta, he tancat els ulls. No vaig saber interpretar els senyals i em vas haver de dir obertament, de la pitjor manera, amb ràbia, que ja no em suportes, que m’has deixat d’estimar. Soc una dona que ja ha deixat de sentir, que ja ha deixat d’existir. Em sento fràgil. Somio, o no. No puc moure’m i una sensació d’angoixa insuportable m’envaeix. Intento obrir els ulls però les parpelles no responen al meu desig. Crido amb un crit ofegat que sé que no sentirà ningú. Tot és fosc. Sento veus que no puc identificar, paraules trencades, plors. Una pau infinita s’apodera de mi, no hi ha tristor. Silenci.

Conxita Alcázar



LES PLANXADORES


Esther Boix (1927-2014)
Un dia l’àvia em va explicar una història molt tendra. Eren cinc amigues que totes vivien al mateix poble i a la primavera treballaven a una masia que era buida però havien de preparar-la, com cada any, per quan vinguessin els senyors, els amos, des de Barcelona. Llavors un munt de gent es posava en marxa, homes i dones del poble, sobretot joves, per fer la feina de deixar la casa com si al llarg de l’hivern hagués estat habitada i no hi faltés res quan arribessin ells. A l’àvia i a les seves amigues els encantava aquesta feina de planxar, però sobretot perquè allà podien parlar obertament del que els preocupava. La Maria, la Rosa, la Teresina i la Dolors. I m’explicava que les seves grans preocupacions eren planxar tot aquell munt de llençols amb els que desprès haurien de fer els llits. Aquella feina a la masia també els permetia parlar amb els nois del poble, cosa que en els seus temps, ella va néixer al 1900, es feia a les festes del poble i no gaire més. Allà va ser quan li van donar la notícia que la seva mare havia mort d’un accident domèstic. Havia caigut d’una cadira al enfilar-s’hi per agafar no se sap quina cosa. Des de llavors em va quedar molt clar que mai m’enfilaria a una cadira. “Les cadires són per seure”, em va dir l’àvia quan em va explicar la història de les planxadores, que així s’anomenaven elles mateixes.

Mayte Giménez



UN DIA D’ESTIU


Maria Girona (1923-2015)

Un altre estiu, altra vegada la mateixa rutina: alçar-se aviat, assaborir des de la terrassa del seu apartament els primers raigs del sol amb la tassa de cafè a la mà i arreglar les plantes, sempre hi havia alguna fulla o flor que havia caigut. Li agradava aquest moment  amb l’apartament en silenci i la llum del sol que entrava per les grans finestres del saló; desprès començava el dia.

Els nens s’aixecaven amb una vitalitat extraordinària. Esmorzaven mentre ella endreçava la casa i preparava les coses per anar a la platja. Desprès el bany, prendre el sol i xerrar amb les amigues a la vora del mar, vigilant els nens. Tornar a casa, preparar el dinar d’estiu, fàcil: amanides, peix o carn a la planxa i fruita. Migdiada, televisió, jocs, música, lectura, a vegades piscina.

Al capvespre, passeig pel poble. Ella trobava les amigues i els nens, els amics. El sol es ponia i tornaven a casa. Preparava un sopar fred: llesques de pa amb tomàquet i truita, embotit o formatge. Els nens anaven al llit i ella aprofitava aquell moment de solitud que tant li agradava. Prenia una copeta de vi blanc, mirava la foscor del cel i sentia com el soroll del dia s’apaivagava.

Demà, divendres, arribaria el seu marit. Els caps de setmana eren una mica diferents però es relaxava. No estava tan pendent dels nens. Al seu interior, ella era conscient que aquesta monotonia s’assemblava molt a la felicitat.  


Magda Ábalos



EXERCICI


Pilar Montaner (1876-1961)

Avui comença a donar classes en un Centre Cívic. No ha fet mai això, i sent certa curiositat. Arriba d'hora per preparar-se, està una mica nerviosa. Té a punt el projector ii la pantalla, ja que vol fer un petit exercici.

És l'hora en punt i van entrant a poc a poc, s’hi han apuntat quatre homes i dotze dones. Sembla que sempre és així, majoria de dones a totes les activitats. Fa la presentació del taller i d'ella mateixa. La miren expectants. Els proposa un petit exercici: que diguin noms de pintors. 

—Dalí, Picasso, Goya, Monet, Manet, Sorolla, Leonardo, Miró, Van Gogh, Velázquez, Murillo, Renoir,

—Ja prou, gràcies.

Ara els demana noms de pintores.

—Frida Khalo —silenci—, Paula Rego —més silenci—, Núria LLimona —com dubtant— .

—Ep, no val mirar al mòbil, si us plau. Alguna més, alguna clàssica?

Un tímid “Artemisa de no sé què…" que ella completa amb “Gentileschi”. Engega el projector i exposa la pintura que tenia preparada, una escena de camp, dues noies vestides de blanc, unes enormes mates de ginesta, al fons unes muntanyes.

—Algú coneix el quadre? Em podeu dir si penseu que l’ha pintat un home o una dona? I per què?

Els ha deixat sorpresos. Ningú gosa pronunciar-se. Una dona diu amb veu segura: 

—Mira, el meu cervell m'ha dit que un home, perquè mai ningú em va parlar de pintores durant la meva formació, però sento que l'ha pintat una dona.

—I vosaltres, què en penseu? I sobretot, per què?


Mercè Escolà



EL MUSEU


Lluïsa Vidal (1876-1918)

  Em trobo al Museu d’Art de Catalunya. Un grup de visitants orientals s’amunteguen davant del quadre “La Vicaria” de Fortuny atents a les explicacions de la guia, i em pregunto: “Compararen els japonesos aquestes escenes de realisme burgès amb les aquarel·les de paisatges o les pintures avantguardistes de la japonesa Yayoi Kusana que tant m’agraden?" Travesso les sales de pintures amb temes històrics i m’aturo davant del quadre “Les mestresses de casa” de Lluïsa Vidal. A prop sento una veu infantil que pregunta: “Què busca la nena al cistell?” Sense esperar resposta: “Mamà, estarà amagat el seu gatet entre la roba?” La mare diu: “Estan recollint la roba neta per guardar-la a l’armari.” A la nena no la convenç la resposta i torna a preguntar: “I per què ho fan les nenes i no els nens?” La mare pensa la resposta: “Era una feina de dones”. D’immediat: “És que hi ha feines de dones i homes?” Em giro i veig a una nena preciosa. Surto del museu pensant que l’il·lusionisme d’un quadre ens sedueix per fer-nos creure en alguna cosa que està més enllà del que veiem.


M. Teresa Naval



EL CONCURS


Emilia Coranty (1862-1944)

 Aquell cap de setmana vaig agafar el cotxe i vaig enfilar cap al poblet de muntanya on els meus pares tenen una casa. Ells hi van a l’estiu, però ara feia una mica de fred, així que estaria sola. Volia deixar la ciutat i no pensar en el meu desengany amorós.

 La primera casa del poble, amb un jardí ple de flors de tota mena que fan molt de goig i una olor boníssima, és la de la Isabel. Al passar vaig tocar el clàxon i em va estranyar que no sortís ella perquè sempre ho feia. “Ja ens veurem demà”, vaig pensar.

L’endemà, la sorpresa va ser gran quan la vaig trobar en una cadira de rodes: havia caigut i s’havia trencat una cama. Després de les abraçades, em va ensenyar un quadre de les seves flors amb un escut daurat i uns cistellets al davant A sota hi posava “Concurs de flors, tercer premi”. Em va dir:

—Això és de l’any passat, però jo penso que les meves flors mereixen el primer premi, has vist que maques estan? Voldries participar en el concurs d’aquest any i anar a portar les flors?

El diumenge al matí vaig fer un pom de flors, a quina més bonica, i les vaig portar al concurs. Com que als pobles no tenen pressa, el veredicte no va ser fins al diumenge següent. Jo havia de marxar i ens vam acomiadar desitjant que aquell any la meva amiga guanyés el primer premi.


Rosa Orenga



COLOR I ALEGRIA


María Luisa de la Riva (1859-1926)

La Maria és d’un poble molt petit d’Andalusia. Les cases són de planta baixa i tenen uns jardins a l’entrada, i al darrere, un hortet per a l’ús de la casa. 

Un bon dia va passar per allà un home conduint un cotxe estranger. Com que no tenia cobertura, es va perdre i va veure aquella noia tan maca collint flors per fer-ne un ram. Se li va acostar i li va preguntar per l’adreça que buscava i, com que ella estava sola, van estar parlant una estona i es van mig enamorar.

Va passar el temps i s’escrivien, ja que allà els mòbils no anaven gaire bé. Amb els anys, la Maria es va casar i va anar a viure al país del seu antic enamorat, un país molt trist, però és on hi té la feina, i molt bona, per cert.

La Maria va posar una floristeria, on tenia flors de tot arreu, quina deuria ser més bonica! Així va portar una mica de color i alegria a aquell país.


Carme Vallverdú



EL BODEGÓ


Maria Blanchard (1881-1932)

Aquest quadre va arribar a les mans d’en Cesc com a regal d’un amic invisible. Abans d’obrir-lo li va fer molta il·lusió i una gran sorpresa perquè podria ser que fos un regal que encertessin en el seus gustos artístics. La sort o el destí va fer que acabés a les seves mans. Quan ja va saber que li va tocar, el va obrir. Sense pensar-ho dues vegades es va capbussar en una gran interpretació. 

Cullera, iogurt, paper, cistella, plat … Bé, el torna a embolicar i el porta cap a casa.

—Quina il·lusió que em fa ensenyar-l’hi a la Quima, la meva companya. Així tots dos junts pensarem la seva interpretació i a on el col·locarem.

La Quima diu: 

—Que ben fet que està! Sembla tot tan real! Qui el va pintar?

En Cesc, de sobte, fa un gest com de pomes agres i diu:

—I on el col·locarem? Estic veient que aquest tema d’un bodegó no té res a veure amb l’ambient d’on vivim!

Els dos estaven d’acord. 

—I ara què farem amb aquest quadre que em va fer molta il·lusió quan em va tocar? Una idea: la veïna és una persona que ens ajuda molt i molt, i si l’hi regalem?

Així ho varen fer i...  


Glòria Esteban



DECISIÓ


Visitació Ubach (1850-1925)

Gaudeix de la música a la llotja del Liceu. Malgrat que no porta cap joia, avui se sent especialment bonica i segura d’ella mateixa. La seva mirada serena reflecteix la determinació que li ha costat tant de prendre. Hi ha pensat molt els darrers mesos, hi ha donat moltes voltes, però ara sí, ara ha arribat el moment de fer el pas.

Mentre sent els compassos de l’òpera de Wagner, li passen pel davant la seva infància i joventut: la vida plàcida a la llar familiar, tot el que van aprendre, ella i el seu germà, a l’obrador del pare, la passió per la pintura que se li va encomanar i que s’havia de convertir en el centre de la seva vida. Després va venir el casament a contracor, els fills que no arriben, el desencís, la rutina daurada, les desavinences, les amants del marit…

 Fa setmanes que s’està venent les joies, totes, al joier de confiança dels seus pares, que la coneix de petita. Ahir va vendre el collaret més valuós junt amb les arracades que hi fan joc. Se sent lliure, lleugera. Amb la mirada, s’acomiada de l’òpera, del Liceu, de l’ambient que l’ha envoltada fins ara i que està segura que no enyorarà. Demà ho deixarà tot enrere: ha aconseguit que el seu germà l’acompanyi a París a intentar recuperar aquella passió juvenil. Està convençuda que encara no és massa tard.


Montserrat Vallès


"Escriure un relat que es pugui il·lustrar amb quadres de pintores catalanes i espanyoles", proposta de treball del març, per commemorar el dia de la dona.