Escrits d'abril 2026



 1) Quanta raó tenia el pare quan li deia que a la vida cada cosa  dolenta ens en porta almenys una de bona, i a vegades fins i tot dues.

Era jovenet, feia cua per comprar el gelat de xocolata millor del poble, la noia del seu davant es va endur tot el que quedava. Va decidir tastar el d’avellana, i se’n va fer addicte.

Quasi sempre a la biblioteca s’acabaven d’endur el llibre que ell necessitava, n’agafava un altre mentre l’esperava, així en llegia dos. Va esdevenir un gran lector.

Després de molt estudiar es va quedar sense plaça a l'oposició que preparava. Va fer un gir a la seva vida professional i ara gaudeix d’una feina creativa.

La seva xicota de tota la vida el va plantar tres dies abans del casament, i quan va anar a anul·lar el viatge, va conèixer a l’agència, la meravellosa dona amb qui finalment es va casar.

Al mercat sempre s’havia acabat el que buscava. Va aprendre a canviar els plats i ara és un cuiner d’aprofitament admirat per tota la família.

I passats els anys té el dilema, es pot jubilar o continuar treballant. I dubta si anar a viure a un lloc de platja on els estius seran sorollosos o tirar cap a un poblet de muntanya amb hiverns solitaris plens de neu. O treballar uns anys més Però està convençut que faci el faci li sortirà bé.


Mercè Escolà



2) En Julià porta estona assegut a la sala d’espera del metge, ja ha fullejat les revistes, s’acosta per deixar-les a la tauleta i al terra hi veu una petita clau de bústia o potser de maleta de viatge. Li deu haver caigut a algun altre pacient, suposa. El primer impuls és anar-la a dur a recepció, però després veu que al clauer hi ha una adreça escrita i pensa que quan surti l’anirà a portar ell mateix.

L’adreça és a prop de la consulta. El portal és obert i comprova que, efectivament, la clau és d’una bústia; la curiositat pot més i mira a l’interior, hi ha un paquet petit amb l’embolcall d’una joieria. No pot ser que deixin una cosa de valor aquí. Com és molt tafaner l’obre i troba un anell preciós de senyora.  Ja restablert de la sorpresa decideix trucar al pis. El rep una dona, ell li explica la troballa de la clau i s’empesca una excusa simpàtica per haver obert la bústia. Ella riu i li sembla molt divertida la història, el fa passar, li ofereix un cafè i diu que l’anell en realitat és de bijuteria, que s’ha fet fer una rèplica de l’autèntic perquè és despistada i li fa por perdre l’original, que és força car. 

D’aquesta manera tan inusual inicien una amistat explicant-se anècdotes de perdre i trobar coses, ja que el Julià diu que en troba sovint, tot el contrari que la Marina que les extravia. 


M. Carme Valios



3) Eren tres companys del ram de la construcció que junt amb les seves dones van decidir de comprar un terreny en una urbanització que estava molt bé: hi havia una botigueta que tenia de tot una mica, una piscina i un restaurant.

Per fer els fonaments van llogar una empresa i de mica en mica van anar pujant parets: Primer van fer una de les cases per poder quedar-s’hi i deixar les eines. Els dies que feia bon temps, el menjar el feien amb la llenya que tenien netejant el bosc, i que bo que sortia tot!

La mainada de seguida van fer amics i amb les bicicletes feien excursions, i si algun dia deien de no pujar perquè havien de fer alguna cosa a la ciutat, tots protestaven. I és que no hivia res com la llibertat que tenien allà.


M. Carme Vallverdú



4) Ell, un gran executiu estressat, va perdre la feina i la casa en un mateix mes.

La seva actitud va ser que en lloc de plorar, en Lluís va asseure’s a la vorera de sota de casa seva i va obrir una llauna de refresc que portava a la motxilla. Va decidir un canvi d’escenari. Estant assegut, li va sonar el mòbil, era un avís. Havia rebut  una transferència del banc. Ho mira i  pensa, “Gràcies per la indemnització, això és com si hagués guanyat la loteria!” Va anar cap al despatx, va  pujar-hi i va signar la documentació. 

Després va anar, tot disgustat, cap al seu pis, on els funcionaris esperaven que arribés. Ell ja tenia l’última bossa preparada i va oferir-los cafè. Van dialogar entre ells i li va entregar les claus. I va dir: “A partir d’ara m’estalviaré haver de netejar!”

Més tard, en Lluís, va pensar “I ara aniré a una biblioteca pública i allà és on serà el  despatx, i el parc del costat, el  saló. 

Cada dia era una aventura on dormir, què menjar. El riure era com si fos una obra de teatre on ell era el protagonista, malgrat no tenir res. 


Glòria Esteban



5) Ja no és una nena petita, encara està enfadada i vol que passi ràpid aquell joc que li preparen cada any per al seu aniversari i que tant li agradava. Aquest any té altres coses al cap. Tenia la il·lusió de fer un intercanvi escolar al Canadà durant un trimestre: així milloraria l’Anglès i continuaria el curs, tornaria passat Nadal i a final de curs s’examinaria al seu institut, i a més a més, s’ho passaria molt bé. Ha insistit molt, però els pares no s’han deixat convèncer, ja n’han parlat i li han dit que encara és petita per anar-se’n tota sola, que potser l’any que ve. 

Així que ara ha de fer veure que ja no hi pensa i que espera els petits regals que li fan cada any. Els pares i els germans li van donant rodolins, les pistes per trobar-los:

Busca una jaqueta

i mira a la butxaca dreta.    (oh, quina polsera més bonica!)


No et deixis mai obert 

el calaix on desem els coberts.   (hi troba un boli que es pot esborrar!)


M’ha dit que no entrarà

si no la vas a rebre al replà.    (obre la porta i veu una motxilla ben embolicada)


Mira, mira!,

a sota de la teva cadira!     (una clau amb una targeta que diu:)


Als prestatges del menjador

podràs escoltar una cançó. 


Això deu voler dir la capsa de música de l’àvia. Sí!, a dins hi troba el permís firmat pel pare i la mare.  Cap al Canadà! 


MontserratVallès

PARAULES: gràcies, assegurança, desesperació, maleta...

Qui li ha regalat la llibreta la coneix molt bé. En té moltes. Una per cada projecte nou a la seva vida. I no han sigut pocs. Però ara el canvi és molt important. Ho deixa tot per començar nova vida a una altra punta del país. Nova feina, nou paisatge, noves maneres de fer i entendre la vida. Sola i sense mirar endarrere. Ja ho ha provat i n’està segura. Vol començar de nou.Per això, a la primera pàgina de la llibreta vol escriure el que no ha d’oblidar mai: gràcies


A qui l’ha acompanyat per arribar fins aquí.

A qui li ha ensenyat a ser valenta.

A qui li ha qüestionat la decisió i l’ha fet reflexionar des de diferents punts de vista.

Als que li han obert els ulls a les coses bones i a les dolentes.

A qui li ha fet mal, perquè ha après a perdonar i a estimar-se més a ella mateixa.

Als qui l’han ajudat a travessar el riu i a obrir i tancar les portes… i les finestres.

 I cada dia, i cada nit, vol agrair tot el que ha viscut i amb qui ho ha viscut perquè pensa que no hauria arribat mai on ara vol anar sense tenir al costat tots els que l'han acompanyat.

I això es mereix un gràcies infinit i etern .


Mercè Escolà



 

La Maria, portera del número 20, ha escrit a la seva llibreta de notes assegurança per recordar-se d’avisar la veïna del 5è 1a que el matrimoni del 4t 1a aquest vespre s’ha queixat d’unes humitats al sostre del seu bany.

Com és habitual, els veïns de l’escala li diuen a la portera qualsevol incidència perquè ella faci de mitjancera. Sap, per experiència dels vint anys a aquesta feina a la mateixa finca, que aquests problemes s’han de resoldre amb rapidesa abans no hi hagi conflictes entre els propietaris. La senyora Eulàlia del 5è 1a viu sola i és de viatge. Truca a la filla que està treballant al Japó per avisar-la. Com era d’esperar, la filla li demana si us plau que amb tota confiança entri al pis, busqui l’origen de la fuita d’aigua i que faci el tràmit de trucar a l’assegurança explicant el problema. Que no cal amoïnar la mare.

La Maria entra al pis per primer cop. És una casa àmplia, com totes, moblada com si fos un museu, amb col·leccions de porcellana a les vitrines i una biblioteca preciosa. Al bany veu una fuita a la canonada de l’aixeta. Tanca la clau de pas. Contacta amb la companyia d’assegurances que li diuen que enviaran un lampista al més aviat possible. 

Decideix esperar-se al pis envoltada de luxe. Tria a l’extensa biblioteca una obra clàssica. Gran lectora, es posa còmoda en una butaca i comença a llegir Anna Karènina. Esperant el lampista potser li donarà temps d’acabar-lo.


Carme Valios



Vaig trobar-me una veïna amb qui feia molt de temps que no em trobava perquè havia marxat del meu carrer. Em va aturar i em va preguntar si sabia d’alguna feina per a ella. Em va explicar que té dues filles i un marit que els dona molts disgustos. La seva setmanada és tan escassa que la seva feina és poder arribar a passar la setmana, per tant necessita amb urgència trobar ella una feina. Per si no n’hi hagués prou, aquest home la maltracta a ella i a les nenes. Però ella no pot pensar a separar-se perquè no té diners per viure.

Jo em vaig trobar que no sabia quin consell ni quines paraules li podia dir. Encara que veia la seva desesperació no hi podia fer res.

Quan vaig arribar a a casa, desesperació va ser la paraula que vaig escriure a la llibreta nova que m’havien regalat els meus nets per als meus escrits.


M. Carme Vallverdú




Aquesta petita llibreta se l’estima molt, creu que l’acompanyarà a partit d’ara, que serà el símbol del començament d’un camí que la portarà a un canvi per anar a millor, o això vol pensar. Per això la primera paraula que hi escriu és maleta.

La seva vida ha tocat fons. Primer va ser la ruïna econòmica: perdre la feina, no trobar-ne cap altra, no poder pagar la hipoteca, quedar-se sense casa… La família a penes la podia ajudar, sort d’algunes amigues que la deixaven dormir al sofà! Però aquesta situació tenia data de caducitat i tot es va anar complicant amb l’alcohol, que li servia per suportar les llargues jornades buscant feina i recorrent a mil portes, i per no veure tan dura la seva situació. Quan va voler adonar-se’n ja hi estava enganxada i s’havia convertit en una persona de tracte difícil i una nosa per als amics. Va dormir a l’aeroport, als portals, a prop de l’estació del tren…, sovint amb grups de gent que teòricament la protegirien de possibles agressions, tot i que no sempre va ser així. No ho vol ni recordar.

Ara la seva vida canviarà. Avui recollirà la seva vella maleta amb els documents i les escasses pertinences, la que li guarden a l’alberg on va a dutxar-se i se l’endurà a un lloc millor.  Avui entrarà en un pis per a dones, a la Llar Rosario Endrinal, on tindrà un sostre i on es rehabilitarà de la seva addicció. S’ha acabat dormir al carrer.


Montserrat Vallès

JA FA TEMPS...

 L’AVI


El meu avi va morir el dia de Tots Sants. Jo tenia quatre anys,

Tres dies abans, per primera vegada, em va venir a buscar per anar amb ell al mas. Sempre s’emportava la meva germana, que era més gran, però aquell dia es va presentar a casa després de dinar i li va dir a la meva mare que volia ensenyar-me els crespinells que havia plantat a la vora del rafal.

I jo em vaig sentir gran i important.

Les que en dèiem crespinells eren les meves plantes preferides, perquè als vespres de sopars familiars de l’estiu em podia amagar entre les fulles suaus que em feien pessigolles.

Pel camí em va ensenyar cançons noves per mi, i jo agafava la seva mà, rasposa i forta, protectora i segura. Entre riures em va dir que podíem berenar pa amb oli i xocolata.  Em va deixar regar, remenar entre els trastos vells i menjar tota la xocolata que tenia a l’abast.

No sé ben bé si tot això és real, o el meu cap ha anat afegint el relat familiar que he sentit mil vegades. Tots van decidir que l’avi s’havia acomiadat de mi, la més petita de la família, i jo no ho sé, però he de dir que, amb els anys, és el record més clar que m’acompanya.


Mercè Escolà



   LES PATATES DE XURRERO


La meva mare era una gran cuinera. Feia rostits, canelons, arròs a la cassola, etc. Tot li sortia molt bé, però, entre tot, hi havia una cosa que cridava molt l'atenció. Era la manera com feia les patates de xurrero. Les feia de la manera mès artesanal possible i li sortien de meravella.

A la cuina, com que era molt baixeta, s'arrepenjava al marbre, recolzant-ti els braços. Tenia un ganivet especial i les anava tallant d'una en una molt finetes, les fregia en una paella molt vella i abonyegada, però era la que a ella li anava més bè. L’hi posava oli d'oliva i, quan estava molt calent, hi tirava les patates d'una en una fins que es dauraven, realment una obra d’artesania.

Quan jo, que vivia al pis de dalt, tenia convidats a dinar, ella apareixia a la porta amb una safata plena de les seves patates fregides per obsequiar els meus convidats. Tots quedaven al·lucinats. Estic parlant de fa mès de cinquanta anys, ella ja era molt gran, però aquestes coses li donaven vida.

Encara ens en recordem i la trobem a faltar.


Roser Casaramona



LA NOTÍCIA DEL DIARI


A la sortida de l’escola el Pedro ens va convidar, a la meva amiga Núria a mi, a berenar a casa seva, que estava a prop del col·legi. Érem companys de classe de 7e d’EGB, teníem tretze anys.

Em va sobtar que al pis no hi hagués ni el seu pare ni la seva mare ni cap adult, només el seu germà gran amb els seus amics. Ens vam preparar pa amb tomàquet i fuet, i els altres també es van afegir a berenar.

Jo no coneixia gaire el Pedro i aquell ambient em va semblar força diferent al meu entorn habitual. Tota la colla del germà fumava, bevia cervesa i feia servir paraules d’argot que jo no entenia. La Núria estava a gust però jo tenia ganes de marxar. No ens hi vam quedar gaire estona.

El Pedro era un noi reservat, tranquil i bon estudiant, ens va estranyar molt la seva família.

Unes setmanes més tard vam llegir al diari que havien detingut un noi acusat de la violació i l’assassinat d’una menor en un parc de la ciutat. La notícia va tenir molt de ressò per la crueltat dels fets. El parc, amb gronxadors infantils, era a prop de casa meva i jo hi anava sovint. El cognom del presumpte delinqüent coincidia amb el del Pedro. Va resultar ser el seu germà, amb qui havíem compartir aquell berenar.


M. Carme Valios



L’ÀVIA ESPECIAL


Era una tarda d’estiu quan va començar el seu viatge al passat, a un passat encara present en el cor. Estava estirat al sofà fent el mandra i va començar a pensar sobre els records de la seva àvia. 

La seva àvia era una persona especial per a ell. Era la mare del seu pare. Era una dona no gaire alta i prima, amb els cabells blancs. Els ulls eren grisosos i sempre duia faldilla, camises o jerseis i sabates còmodes. Portava ulleres.

Li encantava cosir. A la casa del seu net queden coses del seu passat fets per ella: tovalloles, draps, llençols... i són molt bonics. També li encantava jugar a cartes i ho feien molt sovint. A vegades ell li feia trampes. La seva àvia li va ensenyar a jugar. Ella tenia el costum d’anar cada dia a comprar el pa. L’àvia tenia una mentalitat molt actual, per això moltes estones estaven junts. 

Va arribar un dia que ja no hi era. L’Enric, estava molt trist. I el primer que va pensar va ser “Ja no li podré explicar els meus problemes ni fer-li bromes perquè rigui. Ell va aprofitar tot el temps per estar amb ella i fer-la feliç. També l’Enric sempre recordava quan anaven molts cops a menjar xocolata amb xurros.

Quins bons records de l’àvia!


Glòria Esteban



UNA VIDA


Deuria ser als anys quaranta… La Maria tenia setze anys i es va enamorar del seu cosí Pere, que vivia a la mateixa masia que ella, molt a prop. Ell també l’estimava, i es veien quan acabaven la feina, es trobaven, passejaven i pensaven en un futur junts. Però la família se’n va adonar i ho va voler impedir, així que van casar la Maria amb un home vint anys més gran que ella.

El marit de la pobra noia era un home molt treballador, però, per més anys que passessin, ella no el va estimar mai. Van tenir quatre fills i les seves vides van ser una mica tristes: com que la masia on vivien era lluny del poble, els nens no anaven a l’escola i passaven els dies ajudant en les feines del camp, cuidant els animals i anant-los a pasturant per la muntanya.

Quan els fills es van fer grans, van buscar feina a la ciutat i de mica en mica se’n van anar sortint. Van poder anar a l’escola d’adults i es van endur els pares perquè tinguessin una bona vellesa, tot i que el pare no va poder gaudir-ne gaire temps.


M. Carme Vallverdú



SER NEN ALS ANYS 50


Al carrer de Santa Maria d’una ciutat de cent mil habitants hi vivia una família formada pel pare, la mare i cinc fills. El nostre protagonista era el segon dels cinc, i, de tant en tant, ajudava a tenir cura dels més petits, cosa que no li impedia anar a jugar al carrer, que era on es jugava en aquells temps.

De vegades, els jocs preferits dels germans eren una mica salvatges, com ara perseguir-se i tirar-se pedres amb les colles dels carrers veïns. No cal dir que en aquest jocs sovint els tocava rebre i, és clar, no es podien queixar als pares, perquè si els deien “Mamà, Paquito me ha pegado”, la resposta solia ser “Pues que te despegue”. Ell tenia molta complicitat amb el germà dos anys més petit que ell, i, de vegades, un proposava a l’altre jugar a estirar-se les orelles per riure; però allò que començava rient sempre acabava a cops que feien mal de veritat.

Amb tantes criatures, les entremaliadures eren freqüents, i quan la mare els perseguia amb la sabatilla, ells fugien al carrer i no tornaven fins que havia passat el perill. Ell pujava de seguida, perquè es creia a la mare quan els deia “Subid, subid, que no os castigaré!”. En canvi, el germà, més murri, no se’n refiava, s’esperava una estona més i es lliurava del càstig perquè l’altre ja havia rebut per tots dos. Igual que a la vida adulta, també uns nens rebien més que d’altres.


Montserrat Vallès