Era diumenge, em em vaig despertar al sentir que el meu marit marxava. Vaig mirar el rellotge de sobre la tauleta: eren les set. "Molt aviat", vaig pensar. Ja començava a refrescar i s’hi estava tan bé!, tot el llit per a mi sola! Em vaig tapar fins al coll. " Total avui no penso anar enlloc, només he de fer la paella per a les dues quan vindrà a dinar la meva filla".
Em torno a adormir profundament i tinc un somni molt bonic. Parlava amb la meva mare, jove, alegre i bonica, que em donava una ampolleta de perfum perquè me'n posés. El perfum va ser una constant els darrers anys de la seva vida: quan ens vèiem, tant a mi com a les meves filles, ens regalava perfum. Va ser com una obsessió des de la mort del meu pare, suposo que una manera de canalitzar el seu dolor.
El record de la mare, morta físicament fa poc, però absent des de fa temps per la seva malaltia, em va voler acompanyar aquell matí de tardor
De sobte em vaig despertar. " Ostres! Quina hora deu ser?" Vaig mirar el rellotge: les onze. Però era diumenge i no tenia cap pressa.
La paella ens la vam menjar a les tres, però era ben bona!
Rosa Orenga
Sant Feliu de Llobregat, 1 d’octubre de 2013
“Descripció d’un moment quotidià”, proposta de treball de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió