Decisió
Tot el cos li tremolava. Aquell petó inesperat de l’Enrica després del temps que havia estat ignorant-lo, amb la finestra tancada, tallant aquell punt de comunicació a distància que a ell l’omplia d’esperança, i sense saber-ne el motiu...
Com a resposta, li va venir al cap la veu del Doctor Modo quan deia “les dones són massa complicades”; però a ell li agradava aquella dona, es va dir, i com a resposta a la situació va començar a pujar les escales de dues en dues intentant atrapar-la per aclarir la situació, però l’Enrica ja s’havia tancat a casa seva. Va fer un sospir davant la porta i dominant la mà tremolosa va prémer el timbre amb decisió.
Li va obrir la senyora Maria, que estava sorpresa per la presència del comissari.
—Bona nit, senyora Colombo. Podria parlar amb el seu marit?
—Si, és clar, ara l’aviso. Passa alguna cosa important? —va dir la dona.
—No, no. Només és que... el volia veure.
Al moment va sortir en Giulio Colombo amb cara de preocupació i les espatlles una mica tirades endavant per la inquietud.
—Vostè dirà, senyor comissari..
—Bé, senyor Colombo, jo li voldria demanar permís per parlar amb la seva filla.
—Ha fet alguna cosa que hàgim de saber nosaltres, senyor comissari?
—No. Més ben dit, sí... És que volia parlar amb ella tots els dies, vull dir que li volia demanar permís a vostè per sortir amb la seva filla.
—Ah! I ella ho sap? Coneix el seu afecte?
—Bé. Suposo que sí, però l’hi volia dir a vostè primer.
La cara desorientada del senyor Colombo competia amb la de la seva dona, que per curiositat s’havia quedat darrera la porta del menjador i ara sentia com li pujaven aquells fogots que últimament l’acompanyaven, i amb la cara vermella i suada es mirava la seva filla, que s’aguantava el riure.
L’Enrica va sortir al rebedor mirant en Ricciardi als ulls i a la pregunta del pare va contestar que sí, que ella també ho volia.
—Molt bé —va dir el senyor Colombo—. Estic content d’aquesta notícia, igual que la meva dona, oi Maria?
La senyora Maria, discretament situada darrera la seva filla, no podia deixar de plorar de l’emoció que sentia, després de tant de temps esperant aquell moment, i es podia dir que aquella condensació de sentiments emotius per part de tots donava energia per poder moure un molí.
—Va dona, para de plorar que acabarem tots igual. Estic pensant que podria venir a dinar el dia de Nadal, que estarem tota la família i ens coneixerem.
—Sí, els ho agraeixo, i si els sembla bé podria portar la meva família, la Rosa, la meva segona mare, i així ja podríem formalitzar aquesta relació.
El comissari Ricciardi va encaixar la mà del senyor Colombo i, amb una salutació de cap i un somriure per a l’Enrica, es va retirar al seu pis.
A la porta ja l’esperava la tata Rosa molt emocionada perquè havia vist des de la finestra com l’Enrica lluitava pel seu amor, i va pensar que en Luigi tindria molta sort.
Dolors Álvarez
L’arbre al replà
El dia de la Puríssima, seguint la tradició, el vam plantificar al mig del menjador; una branca es recolzava a la taula, l’altra al sofà, i nosaltres creuàvem la sala fent filigranes
Vaig pensar que, sent el pis tant petit, aquell any no em tocaria el dinar de Nadal, però l’assemblea familiar, tots contra una, van decidir que el meu brou de Nadal era insuperable i que ja ens estrenyeríem a la taula… I algú va dir que l’arbre podia anar al replà de l’escala.
Dit i fet: l’arbre es va instal·lar a la porta de casa, i mentre sonava el fum fum fum al pis del davant, la marimorena al segon primera, el niño criollo al tercer, i el Jingle Bells una estoneta a tot arreu, amb les meves nétes vam triar la decoració.
El primer any tot vermell, el segon tot blau, després… ja els veïns es van decidir a opinar, i ara el fem entre tots.
Aquest any, que ens hem apuntat al “fora plàstics”, no saben que estem preparant garlandes de galets i macarrons, a veure què els sembla a tots plegats.
El meu arbre de Nadal ha passat a ser l’arbre de tots, sota el qual amb alegria compartim les festes tots els veïns de la meva escala; fins i tot hi ha qui diu que els de l’àtic, que no parlen amb ningú, han penjat a les xarxes una selfie davant de l’arbre.
Així doncs, la vida m’ha ensenyat que a vegades també hem d’agrair la tossuderia.
Mercè Escolà
Nadal a Nàpols
Aquest any hem anat a passar el Nadal a Nàpols. La nostra única filla es va casar amb un noi d’allà i hi viuen. Vam preparar les maletes, i cap a l’aeroport a agafar l’avió. Ja havíem facturat l’equipatge i encara teníem temps de prendre un cafè. El meu marit, com sempre, es va posar a parlar pel mòbil. “No el deixen mai tranquil!”, vaig pensar jo.
Vam arribar a Nàpols, tots contents, disposats a passar unes bones festes en família, perquè teníem moltes ganes de veure’ls i també veure aquella ciutat que, segons la filla, és molt bonica.
Ja ens esperaven i van anar cap a casa seva, que estava preciosa, molt engalanada per a aquelles festes. Passada l’alegria de la trobada, el meu marit, remenant-se les butxaques, diu:
—M’han robat el mòbil!.
Això ens va amoïnar una mica, però aviat vam decidir que, mala sort!, però això no ens amargaria les festes.
Havíem arribat dos dies abans de Nadal per poder anar a veure els pessebres tan famosos que fan allà, i visitar el Duomo, anomenat de Santa Maria Assunta. També vam passejar pel carrer Toledo, ple de parades de peix pintades de blau i amb molta gent que a última hora anaven a comprar. La nit de Nadal vam menjar llenties, la tradició d’allà. Vam passar uns dies molt feliços perquè estàvem junts.
Va arribar el dia de marxar i ens vam acomiadar, tristos però amb la promesa que ens tornaríem a veure aviat. Un cop de tornada a casa, a l’arribar a la porta i baixar del taxi, primer de tot vam mirar la bústia: hi havia una carta, la vam obrir i deia: “Benvolgut senyor, si el seu número de telèfon és …………. , passi pel bar de l’aeroport, que li guardem el seu mòbil ja fa uns quants dies.”
Ens vam mirar i ens vam posar a riure: ja no ens en recordàvem, del mòbil! Mentre preníem cafè se l’havia deixat damunt la taula!
Rosa Orenga
I… per què?
S’acosta Nadal i la mare de la Mei va atabalada: encara ha de decidir el dinar i els regals i anar a la fira de la catedral i el pessebre i... I, a més, aquesta nena que no para de preguntar i ella ja no té la paciència per respondre aquestes preguntes de la Mei que no s’acaben mai.
—Mare, per què no fem encara el pessebre?
—És que no tinc temps...
—I per què no tens temps?
La pobra mare ja no sap què contestar i perquè calli decideix començar a fer el pessebre.
—Veus Mei? Aquí hi posarem el portal amb Sant Josep, la Verge Maria i el nen Jesús.
—Per què li dius Verge a la Maria?
—Perquè es diu així! Perquè és la mare de Déu!
—Ah! Ja ho entenc! Sant Josep és Déu.
—No! Sant Josep sols fa de pare, però no ho és.
—Ah! Deu estar divorciat i es va casar amb una dona que ja tenia un fill.
—Deu ser això, filla meva.
La mare mira de fugir d’estudi, ja no sap què dir.
—Mira, aquí hi posarem el nen Jesús.
—Però, mare, va despulladet. Per què?
—Mira Mei, el pessebre és com un conte, com els pastorets que anem a veure cada any.
—Així, no és veritat que és el seu aniversari?
—No ben bé.
—Per què?
La mare ja tenia el cap que li bullia.Va anar a buscar els pastorets i l’àngel de la anunciació, aquell que tenia una ala trencada. La pobra dona ja es va veure la pedregada a sobre.
—Per què té una ala trencada aquest àngel? Algú li va fer mal?
—Segurament, filleta.
—Per què?
—Doncs, perquè hi ha gent dolenta en el món.
—Ah! Ja ho sé! Deu ser aquell dimoni tan dolent que vol enredar als pastorets i vol fer mal a tothom.
La mare es posa molt seriosa i contesta a la seva estimada filleta.
—Sí, Mei, hi ha gent dolenta com dimonis que volen fer mal, però aquest nen tan petit ens salvarà a tots. L’has d’estimar molt i molt.
—Per què?
Maria Àngels Colom
Les figuretes
Faltava més d’un mes per Nadal, i a casa, on menys t’ho esperaves, cada dia apareixia una figureta del pessebre. Anaves a rentar-te les dents, i al costat del raspall apareixia una pastoreta; anaves a agafar els coberts per parar taula, i entre culleres i forquilles hi havia uns quants bens; obries l’armari per desar uns mitjons, i trobaves un àngel,… Als diferents indrets de la casa cada dia d’aquell novembre-desembre, les figures del pessebre apareixien sense saber com.
La veritat és que feia molts anys que a casa no muntàvem el pessebre; des que els fills havien crescut ja no havíem tret aquelles figuretes de la seva caixa, ni recordava on la tenia guardada.
Era un misteri que ara apareguessin d’una en una a diferents llocs. Eren les mateixes que tenia guardades de quan els fills eren petits, no hi havia dubte.
Vaig anar reunint totes aquestes figuretes que anaven apareixent, i el dia de santa Llúcia, quan s’obria el mercat de Nadal als voltants de la Catedral, vaig animar-me a anar-hi. Feia molts anys que no ho feia i vaig perdre’m per aquelles parades, amb aquella gentada que hi havia. Vaig animar-me a comprar alguna figura per augmentar les que tenia, la volia femenina ja que m’havia adonat que la majoria eren masculines. No va ser fàcil trobar-ne!
Així vaig construir el meu pessebre després de tants anys sense fer-ho. Però, per què trobava les diferents figures per arreu de la casa? Qui havia tret la caixa de l’armari i quin missatge volia enviar-me?
Per fi el dia de Nadal es va revelar el misteri: la meva filla em comunicava que estava embarassada i que havia d’anar tornant a fer el pessebre perquè el seu infant pogués viure la tradició.
Imma Cauhé
Sempre seré el millor amic
A la Barcelona del 2019, a punt de caure el 2020, quan les festes nadalenques sembla que han portat una mica de tranquil·litat però on, ni els llums ni les garlandes no han acabat d’amagar les sofrences i les angúnies d’algunes famílies desvalgudes que engreixen les llistes dels sense feina o les llistes d’espera dels hospitals… En aquesta barriada obrera i tranquil·la, en un extrem de la ciutat cosmopolita, qui ha rebut bastonades i cops de pedra que l’han deixat coix i baldat, he estat jo, el pobre Negre, el gos que acompanya sempre a en Pau.
On m’havia posat, pobre de mi, que n’he sortit tan malparat? Sempre faig una silenciosa ronda sense apartar-me gaire dels meus dominis. Qui em coneix no vol distreure’m perquè sap que vaig per feina. Avui la feina ha estat dura.
Poc ho sabien els malfactors que el Negre és estimat per grans i petits de tota la barriada! M’estimen perquè les anècdotes que es poden explicar de mi, diuen que ja em fan mereixedor d’alguna medalla:
Parar les pilotes que, xutades amb massa força, haurien anat a parar a aquella vidriera que dona al jardí…
Barrar el pas al Miquelet, que deixant-se anar de la mà de l’àvia pretenia travessar el carrer sense veure la moto que baixava…
Córrer darrera la pilota que s’ha escapat de les mans d’aquell menut que ja començava a sanglotar pensant que la perdria…
Recollir, al quiosc, el diari per al senyor Jaume i, si fos possible, no bavejar-lo gaire…
Però avui ha estat diferent. M’he apropat al restaurant de la cantonada perquè, a aquestes hores, hauria d’estar ja tancat i barrat. I sí que ho estava, de tancat, però tres xicots desconeguts m’han cridat l’atenció perquè, es veia clarament per les eines que portaven, tenien la intenció d’esbotzar la porta amb menys que canta un gall. Just aleshores, un dels xicots ha cridat:
—Marxa, gos de merda!
I, com que no estic acostumat que em tractin així, reconec que no he tingut gaire bons modals a l’hora de contestar. I, què voleu que us digui?, he rebut de valent! Passaré aquest Nadal amb poca feina i fent una mica el gandul. Però sé que tots els amics veïns vindran a veure’m. Els estimo i ells ho saben. Ho sento pel senyor Jaume, que haurà de fer una mica d’exercici si vol estar al dia dels esdeveniments polítics.
Bon Nadal i millor any nou!
Emília Brias
Nit de Nadal
A la plaça de la catedral hi havia el mercat de Santa Llúcia, amb les seves parades de venda d’avets, molsa, boix, etc. A les petites botigues, s’hi trobaven tota classe de figuretes de pessebre: Marededéus, Sant Joseps, Nens Jesús, pastors, caganers i totes les altres figuretes.
El Pep i els seus pares havien sortit aquella tarda, tots tres, per fer un tomb i comprar una figureta de Sant Josep que s´havia trencat misteriosament al treure-la de la caixa.
Els pares estaven capficats buscant la figureta, quan, de sobte:
—On es el Pep? —crida el pare.
El nen de cinc anys havia desaparegut en qüestió d’uns instants enmig del bullici de tota la gent. S´havia despistat i havia perdut els pares de vista. Van córrer per tota la fira, ningú l’havia vist. Van mirar per tots els voltants i res de res.
La tarda s’anava enfosquint i es feia de nit i el nano no apareixia. Varen tornar a la parada on havien comprat per si el nen hi hagues tornat, res de res. Pel carrer se sentien nadales i crits dels venedors ambulants que oferien les seves mercaderies.
Caminant de pressa, van passar per la plaça de Sant Jaume, enmig de la qual hi havia un pessebre molt gran. El pare va fer un crit, va agafar a la dona pel braç i li diu:
—Mira on és en Pep!
El nen estava en un raconet del pessebre, assegudet sobre la molsa, es confonia amb els pastorets de fang i mirava encisat el naixement.
S’hi acosten corrents i li diu el pare:
—Però Pep, què hi fas aquí? Els pares no et trobàvem i ens pensàvem que t’havíem perdut. El nen contesta:
—Pare, estava aquí assegut, esperant que el Nen Jesús es despertés. Ara està dormint.
Roser Casaramona
Un Nadal calorós
Els meus Nadal han sigut molt diferents: amb família gran, amb família petita; a diversos llocs; molt alegres, molt tristos, normals... Un dels alegres va ser també molt original, almenys, pel que jo estava acostumada.
No havia passat mai un Nadal en un lloc calorós i no acabava de fer l’equipatge. Al final vaig emportar-me roba d’hivern i d’estiu. Al baixar de l’avió, a Tenerife, no m’ho podia creure; realment feia calor, érem a l’estiu. Érem tres: la meva filla, el meu company i jo. Em vaig sentir molt feliç; allunyar-me del fred de Barcelona i de la quotidianitat m’emplenava d’optimisme.
L’hotel no ens va decebre gens: l’arbre imponent, el gran pessebre i tots els adorns i lluminàries nadalenques hi eren presents; a més, em semblaven diferents, il·luminades per aquell sol estiuenc. Des de l’habitació es veia la piscina plena de turistes: morenos, vermells com gambes o blancs, depenia dels dies que feia que havien arribat.
A partir d’aquell moment tot va estar ple d’activitat i d’una mica de disbauxa, tot s’ha de dir. Ens vam posar els banyadors i no em podia creure que nadés en ple mes de desembre. Després, a prendre el sol, però, de seguida, la meva filla se m’emportava cap a les divertides activitats: carreres de sacs, danses del ventre, campionats de dòmino, de cartes, tir a l’arc… bé, no vam parar.
El dies eren molt cansats. Esmorzàvem a l’impressionant bufet lliure, anàvem a la piscina i participàvem en les nombroses activitats; l’aperitiu al sol i amb cava; el menjar on volguessis, a la vora de la piscina o a qualsevol dels restaurants temàtics de l’hotel; tornàvem a la piscina, més activitats; ens arreglàvem per a la nit: copa, sopar i espectacle. Els animadors de l’hotel també a la nit ens feien participar en l’espectacle. La que més va gaudir de tot això va ser la meva petita, que per la seva edat, sis anys, no coneixia la vergonya; es va guanyar el sobrenom de ”el pardal de les Canàries”.
Vam dedicar tres dies a recórrer l’illa. La vida allà em va semblar més lenta i tranquil·la que a la península, com sovint passa a les illes. Vaig entendre per què tants estrangers, sobretot nòrdics jubilats, han decidit viure-hi o passar-hi l’hivern.
Ens va agradar tant aquest Nadal que vam repetir tres anys més: Gran Canària, Lanzarote i, una altra vegada, Tenerife.
Han passat molts anys. “El pardal de les Canàries” ja té 29 anys i és més vergonyosa. Jo ja no estic amb aquell company. Els Nadals següents han sigut també únics i especials, però, tots, amb fred; per això guardo a la meva memòria amb molt d’afecte aquell primer Nadal calorós.
Magda Ábalos
Déu tanca una porta i obre una finestra
El Manel ha tancat la porta de la fusteria per anar a dinar. La feina anava una mica fluixa. Com que era autònom i érem a final de mes, havia de passar comptes i no ho tenia gaire clar.
Anant cap a casa, els aparadors eren tots guarnits, la gent, arreglada i amb bosses. Va veure un home més o menys de la seva edat que venia números dels cecs, però la gent passava de llarg i ningú no l’hi comprava cap. Ell s’hi va aturar una estona perquè hi tocava el sol i s’hi estava bé. Aquell home li va dir que venia números perquè no tenia recursos per tirar endavant perquè l’empresa on treballava havia tancat. El Manel, que portava uns cèntims a la butxaca, li va comprar dos dècims. Es van acomiadar i se’n va anar cap a casa a dinar.
A l’arribar a casa, va comentar amb la seva dona els problemes que tenia amb la fusteria. Ella, veient-lo tan amoïnat, li digué:
—No pateixis, que tot anirà bé. Diuen que Déu tanca una porta i obre una finestra.
Va arribar l’endemà i al passar per la plaça va preguntar a l’home quin número havia sortit. Com que encara duia els dècims a la butxaca, va poder comprovar que era l’afortunat. No era gaire quantitat, però va donar un dels números al venedor, i així van passar unes festes nadalenques una mica més bé tots dos.
Carme Vallverdú
Viure el Nadal
Avui fa un bon dia per gaudir al parc. Seuré al costat d’un noi amb qui sempre ens mirem i mai ens diem res, però em fa una mica de companyia.
Després trucaré als meus pares i al meu germà. Tinc ganes de parlar amb ells, aquests dies els enyoro més, deu ser perquè sento parlar de les festes de Nadal i de les reunions familiars, i veig que la gent està més contenta. He de saber el motiu de tanta alegria… Decidit!, parlaré amb el meu veí de banc.
—Hola! Em dic Shair. He observat que vens aquí sovint i m’agradaria parlar amb tu.
—Hola, Shair! I tant que podem parlar! Soc en Jordi. Digues.
—Jordi, tu ets català?
—Sí, i la meva família també. I tu, d’on ets?
—Del Sud d’Àfrica. He vingut tot sol, sense família. La vida aquí és molt diferent de la que tenia on vaig néixer, però estic molt content d´haver superat totes les dificultats i poder haver arribat on soc ara. M’agradaria conèixer alguns costums vostres, per exemple la historia del tió. He sentit a dir que ve de les muntanyes, està uns dies a casa, menja tot el que li donen, el tapen amb una manta perquè té fred i per Nadal li donen cops amb un bastó mentre canten una cançó. I ell, els caga regals. Em costa molt de creure tot això. Els ho he explicat als meus pares i pensen que no estic bé.
—Shair, avui parlarem d’aquesta història. Un altre dia parlarem dels Reis Mags, que també costen d’entendre.
Basi Cruz
El pessebre
Javier va començar a construir el Pessebre, ple d’història i simbolisme, fa quaranta anys, de manera no convencional, i cada any l’ha anat ampliant. Una sàvia barreja de tradició cristiana i costums locals que representen el que celebrem i els valors que ens uneixen: solidaritat, fraternitat i ecologia. Allò que vam viure i allò en què ens reconeixem, escenes que ens porten a la melancolia.
La seva particularitat és que està en continu moviment: es fa de nit i de dia, neva, l’aigua corre pel riu, de les xemeneies de les cases hi surt fum, l’aigua bull a les cassoles i tots els moviments es realitzen mitjançant uns programadors de fusta amb metalls i motors reciclats d’eixugavidres, d’electrodomèstics, conductors i cables que els curiosos poden apreciar mirant a sota de la gran plataforma que sosté el pessebre. Així combina la creativitat amb la sensibilitat mediambiental.
Vaig anar a la inauguració del pessebre i a la tarda ha vingut la televisió comarcal i he aprofitat l’ocasió per fer un recorregut juntament amb la càmera, al temps que Javier contestava les preguntes de l’entrevistadora, filmant el castell d’Herodes vigilat pels soldats, la sínia, el molí de l’oli, escenes de caça, la fusteria, el terrisser, el forn, el paleta, l’esquilador, la trilla, la brama, l’escola, els corrals, la fira de Reis, el pregoner, el joc de la bola, el corro, el frontó, el carboner, el pou de gel, la matança del porc, el ferrer, el llenyataire, la recollida de l’oliva, la premsa del raïm, l’apicultor, el caganer, el salinar amb els treballadors traient la sal, els Reis que caminen lentament, el nen Jesús i la mare que el bressola perquè deixi de plorar. En total són més de tres-centes figures mòbils. Han quedat curtes les explicacions sobre les escenes de costums del poble, però ja sabeu que les televisions tenen el temps molt limitat i quan s’acaba tallen.
No escapem del nostre tradicional pessebre, que és la suma de moltes cultures a través del temps. No us el perdeu. Val la pena visitar-lo.
El dia 7 de gener els llums s’apagaran i no es tornaran a encendre fins al desembre. Llàstima que no il·luminin durant més temps l’obscuritat hivernal.
Maria Teresa Naval
Nadal fa estremir
“Nadal, amb escalfor o fred, fa estremir.”
Maurizio de Giovanni, El Nadal del comissari Ricciardi
Nadal és escalfor.
El menjador bull de rialles i converses entre generacions. Ella mira l’extensa família amb tendresa i contempla els bessons amb orgull de mare: quin goig que fan, veure’ls jugar tan units la compensa de la feina del dia a dia. Ara un s’enfila al sofà i l’altre l’estira d’una cama, ai, que cauen tots dos! “No ha estat res, no ploris, que ara cantarem tots les nadales que heu après a l’escola (Fum, fum, fum…)” Mentre el pare s’acosta al grup, ella se’n desentén una mica i repassa mentalment l’agenda: menú de Cap d’Any, les darreres compres de regals, què necessitaran per les rebaixes…
Nadal és fred.
Agafada al seu abric vell, pensa en altres temps, quan tenia una feina, roba bona, casa i família. Només de tant en tant se sorprèn de com ha arribat fins aquí: haver de dormir en un caixer, haver-ho perdut tot. Ara no vol pensar-hi. La nit és freda, necessitarà uns quants cartrons per abrigar-se una mica més. Demà serà un altre dia, potser millor que avui. El que no sap és que aquest Nadal serà l’últim de la seva vida.
Nadal és escalfor.
La dona té noranta quatre anys, però encara es troba força bé. A la sala d’estar està esperant el seu fill que la portarà a casa seva per al dinar familiar de Nadal. Aviat farà dos anys que ella mateixa va decidir anar a viure a aquest geriàtric, el mateix on havia estat la seva mare. Mentre espera, repassa la seva vida: ha tingut tres fills, ha treballat fins a la jubilació en una feina que l’ha apassionat, la salut l’ha acompanyada sempre (amb algun ensurt que ha acabat bé), què més pot demanar? El més dur ha estat la pèrdua de les persones estimades. Però ara aquest dolor el viu amb més acceptació, com el tribut a una vida tan llarga. Encara li queda la il·lusió d’estar amb els que estima i l’estimen, que no és poc!
Nadal és fred.
Lledoners és una presó modèlica. Els presos dormen en cel·les dobles, tenen aules, biblioteca, tallers, gimnàs... Poden fer propostes, autogestionar activitats… Però arriba Nadal i senten encara més el seu aïllament i l’enyor dels éssers estimats. Tenen un dinar especial, això sí; potser aquell dia podran fins i tot veure la família si en tenen. Després, en la soledat de la seva cel·la, se sentiran una mica pitjor que qualsevol altre dia; enyoraran més vivament persones i llocs; i potser pensaran per un moment en aquells que, suposadament lliures de culpa, troben la seva condemna massa poc dura.
Montserrat Vallès
Contes de nadal inspirats en la lectura de la novel·la
El Nadal del comissari Ricciardi, de Maurizio de Giovanni,
Contes de nadal inspirats en la lectura de la novel·la
El Nadal del comissari Ricciardi, de Maurizio de Giovanni,
DINAR DE NADAL
El 19 de desembre ens hem trobat per el dinar de final de trimestre, amb el ja clàssic intercanvi de regals i amb els desitjos de Bon Nadal i Bon Any 2020 per a totes. I un record entranyable per a les que no han pogut venir. Algunes fotos:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió