Escrits dels 15 anys

      15 moments d’Escriure en català

El taller Escriure en català  es va iniciar el 2006; jo m’hi vaig incorporar al setembre de 2010. Durant aquests anys he gaudit d’una gran diversitat d’activitats: lectures, comentaris, pel·lícules, sortides, trobades amb autors, escrits de contes, narracions, poesies... N’he seleccionat 15 moments.

Conèixer l’obra de Jesús Moncada va ser un gran descobriment. Influïda per la seva lectura, vaig escriure EL barber del meu poble. Vam fer un estudi profund de la seva obra i un viatge a Mequinensa. 

Un èxit: els tallers de poesia amb la Pepa Puigdevall amb motiu de la lectura del seu llibre Pa perdut, i commemorar l’any Espriu. Un poema que vaig escriure, Adolescència:

Matinades de saviesa

Inacabades rialles

Abraçades de bellesa.

Fràgils records.

  La novel·la que em va fer descobrir el cantó mes profund de la naturalesa humana va ser La Societat literària i el pastis de pela de patata de Guernsey. La Lorelay ens va fer per berenar un pastis, en aquest cas de pastanaga.

Una sortida completa: al matí visita al Museu de la vida rural de L’Espluga de Francolí, on ens va rebre la Carme Martí, autora d’Un cel de plom, biografia novel·lada de Neus Català, supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Dinar a Montblanc i, a la tarda, a conèixer la Neus Català als Guiaments. 

Moments lúdics, les sortides a Cardona, Mequinensa, Empúries, L’Espluga de Francolí, Barcelona… ; i els dinars de Nadal i de fi de curs, amb el lliurament dels dossiers, recopilació dels nostres escrits i intercanvi de regals entre la Montse i nosaltres.

Una de les pel·lícules que millor reflecteix el contingut del llibre és El festí de Babette, d’Isak Dinesen. Un cant a la vida, sensorial i espiritual. 

              “A mesura que menjaven i bevien, se sentien cada cop més lleugers de cos i esperit...”.

No falta cada any l’escrit nadalenc. L’any 2015 ens vam inspirar en els contes de Pere Calders, un recull variat i divertit. Inspirada en Reunió d’alt nivell, vaig escriure Com canvien els temps!

Altres homenatges han quedat reflectits en els nostres escrits,  com Vermeer i el seu temps, Ramon Casas, Shakespeare, Jaume Perich, Mercè Rodoreda... Interessant aprofundir en el coneixement d’aquests personatges.

La pluja no va impedir que gaudíssim de la visita al Centre Cultural El Born per acostar-nos a la història de Barcelona de principis del segle XVIII, després d’haver llegit Victus d’Albert Sánchez Piñol i recitat alguns fragments, acompanyats de música i imatges de l’època.

La visita a l’escola La Sagrera, de Santa Eulàlia de Ronçana, per explicar als alumnes alguns aspectes de la vida i obra poètica de Joana Raspall, va ser un retorn a la docència.

Tarda silenciosa i de benestar. Endropida en la meva butaca, gaudeixo del plaer de la lectura d’Adreça desconeguda. Gràcies, Kressmann Taylor, representada per Luis Homar i Eduard Fernández al teatre Villarroel. 

Hem conegut alguns autors, després de llegir una de les seves obres: Pep Coll, Maria Barbal, Maite Carranza i Domènec Marzà (sobre  Narcís Oller)...  

“La Biblioteca a l’Auditori” ha comptat sempre amb la nostra participació. En Jaume i la Montse s’han encarregat de la selecció dels textos i la posada en escena de les lectures en veu alta. Textos de J. Moncada, Un cel de plom, Quim Monzó, Medea d’Eurípides... Tot un repte per a mi, que em costa recitar.

Durant el confinament, alguns dels relats han estat marcats per la situació de pandèmia. El “Concurs de fotografies” ens va distreure i ara continuem amb l’activitat.

Per tenir informació de les activitats que fem al taller, res millor que acudir al nostre Blog.

“La lectura fa a l’home complet;

la conversa, àgil;

l’escriptura, precís”.

                                  Francis Bacon

Maria Teresa Naval

15 llibres

 Es van conèixer al bus de l'aeroport. Ella tornava d’Amsterdam, de visitar un amic que s’havia traslladat allí i que estimava com un germà, ell de Roma de veure per tercera vegada el Moisès de Miquel Àngel

Ell (re)llegia la generació del 98, ella portava a la maleta un llibre de poemes, una selecció de literatura feminista, una novel·la divertida i un estudi sobre còmics. Van baixar a la mateixa parada, ell va pensar si l’ajudava amb la maleta, però no va gosar ni proposar-ho, i ella va baixar les maletes de tots dos sense dubtar ni un segon, van fer junts part del camí. Van creuar quatre frases de compromís, es van acomiadar, vivien a dos carrers. Ella va pensar, "Quin avorrit", ell "Quina ximpleta”

Van coincidir quinze dies més tard fent un cafè a un bar del barri. Van xerrar una estona, de llibres. Les xerrades i els cafès van començar a ser diaris, a primera hora del matí, abans d’anar a la feina. A poc a poc, algun vespre, passejaven i parlaven cada cop de més coses, i ella ja no pensava que era avorrit ni ell que era una ximpleta. Després de moltes voltes, ella li va dir que volia veure la seva biblioteca, i ell la va convidar a sopar el  dissabte. 

L’esperava amb un peix al forn digne dels millors xefs i un vi escollit. Ella va dir que tot estava perfecte, i que estava pensant si es feia vegetariana. Va examinar la biblioteca, perfectament ordenada per matèries i autors. Ni un llibre descol·locat, ni un fora de lloc, Ell va dir que també volia veure la seva biblioteca, i van quedar que passaria el dimecres al vespre. Quan va arribar ella no se’n recordava, i no tenia sopar, però el va fer passar. I va improvisar una amanida amb un tomàquet solitari que quedava al fons de la nevera i una truita de patates desmanegada. Van riure molt, i ell li va dir que la seva biblioteca era tan caòtica com ella.

Quinze mesos van trigar a ajuntar les seves vides i les seves biblioteques. Van intentar moltes vegades fer la biblioteca comuna, no hi havia manera. Van decidir que ho farien per separat, ell a la dreta i ella a l’esquerra: gènere, matèria i autor versus llibres que m’han agradat molt, llibres que no tornaré a llegir, llibres que m’han deixat i no penso tornar, llibres que ni fu ni fa, llibres que no sé on posar. Tenien un joc: quan ella acabava un llibre li preguntava a quin prestatge pensava que havia d’anar, i ell li deia "novel·la" i ella reia i li deia, “Vinga..., dels meus prestatges, "Llibres que tornaré a llegir quan em jubili”. 

Van pactar, però, un prestatge comú, el dels quinze llibres que salvarien en cas d'incendi, i els van triar entre rialles i baralles, el van refer unes quantes vegades, ella sempre protestava perquè deia que quinze eren pocs, ell li feia veure que per sortir corrent havien de ser molt escollits, i que no se’ls podien endur tots, que havien d’estar d’acord perquè eren molt importants per als dos. I els va costar, però a poc a poc ho van aconseguir, aprenent a valorar i compartir, a parlar i prioritzar, a escoltar, a escoltar molt i a respectar.

Estan a punt de celebrar quinze anys de vida en comú. Ara tenen els quinze llibres en un prestatge perfectament ordenats, i una llibreta on ella ha apuntat tots els que voldria poder recuperar si haguessin de córrer per culpa del foc, dues criatures mirant contes al terra del menjador, i la tercera biblioteca.

Mercè Escolà

La 15 ª   vegada

Ja feia catorze vegades que llençava el plat. No aconseguia la perfecció a la que estava acostumat. Ni el sabor, ni la textura, ni la presentació era el que buscava.

Havia gelificat i esferificat les cebes que eren l’acompanyament; havia deconstruït i construït els altres ingredients totes les vegades necessàries però no hi havia manera. El nitrogen líquid canviava les molècules de l’oli i la presentació minimalista del plat quedava ordinària.

Aquesta era la quinzena i última vegada que ho intentava, si no sortia ho deixaria estar. Faria la truita de patata i ceba de tota la vida, la que li havia ensenyat la seva mare.

El restaurant  estava ple de gom a gom; els altres xefs i els seus ajudants anaven de bòlit, i ell, allà, en un raconet, repetint i repetint la recepta. Els clients el volien veure i saludar, però ell no estava d’orgues. Era l’últim intent. Per fi, al mig del gran plat, deu patates  fregides amb escuma d’ou i boletes de ceba, sobre una crema d’olives en el seu oli. Ho va tastar, ara sí, allò era el que volia. Ho havia aconseguit! A la quinzena vegada! 

Magda Ábalos 

15 de setembre

   

  Feia goig, la taula, i la Maria se la mirava satisfeta. Havia posat les estovalles de fil de les celebracions importants, les copes de la cristalleria bona, regal del seu casament,  que encara es conservava tota sencera i la vaixella de porcellana. Al voltant seia la seva estimada família, en Ramon, el seu marit, i els tres fills que havien tingut, dues filles i un fill, amb les seves parelles respectives i els set nets que els havien donat.

En Ramon també els mirava a tots amb una expressió de curiositat als ulls i quan observava els nets semblava que un somriure volia donar vida a la inexpressió habitual del seu rostre. Però la Maria no sabia quins podien ser els seus pensaments, feia temps que la malaltia degenerativa li havia disminuït la capacitat d’expressar el que sentia, però estava segura que a la seva manera estava content. Es mirava molt la Mireia, la neta més petita que havia estat la més entremaliada i que sempre li havia agradat fer enfadar l’avi, encara ara, als dotze anys, no es podia resistir de voler fer-lo fer reaccionar amb alguna de les seves pallassades. Era una manera encoberta de mostrar la seva debilitat per  l’avi. 

Avui, 15 de setembre, celebraven l’aniversari d’en Ramon i el seu fill Tomàs. Havien nascut casualment el mateix dia amb quaranta anys de diferència i com sempre els agradava fer el dinar a la casa familiar on podien esplaiar-se lliurement i acabar les celebracions contemplant els àlbums de fotos de la família, per gaudir un cop més dels temps passats que sempre desperten enyorança.

La Maria voldria immortalitzar aquest moment com una gran fotografia a la seva ment, desitjant que no se li esborrés mai i que sempre recordés la bona vida que havien tingut en família i l’amor del seu marit. En Ramon ja havia marxat mentalment i possiblement aquesta seria l’ultima celebració amb ell, però estava satisfeta que tots dos haguessin aportat a la vida aquesta família que continuarien també donant el millor de tots ells...

Dolors Álvarez

15 dies

 

Aquella nit vaig arribar a casa mitja hora més tard del que m’havia dit el meu pare. No es veia cap llum encès, vaig agafar les meves claus i vaig obrir a poc a poc i sense fer soroll. De cop, el rebedor es va il·luminar, i la veu autoritària del meu pare va dir: “Nena, vine aquí!”. Estava assegut al sofà amb el seu batí de setí vermell i les sabatilles a joc. Al veure-li la cara, vaig pensar: “Has begut oli!”.

Es va aixecar i em va dir: “Quinze dies sense sortir a la nit!” I ara, a dormir!. “Oh, no, papa, perdona’m! no passarà més. Estava amb els amics i no m’he adonat de l’hora que era.” No va servir de res: el meu pare era com una estàtua de pedra.

Em vaig ficar al llit, però no podia dormir pensant en el que havia passat: en realitat havia estat amb el Roger, i amb ell el temps em passa volant parlant de la festa de l’institut, que és d’aquí a quinze dies. I ara no hi podré anar. 

L’endemà la meva mare em volia ajudar, però no hi havia manera, ell no en volia saber res. Van passar els dies i jo anava fent tot el que podia per veure si em perdonava: quan arribava a casa em trobava estudiant (“Hola, papa, ja saps que t’estimo”) i li feia una moixaina. Semblava que se li dibuixava un somriure. Fins que un dia em va dir: “La festa és el dia 15, oi? Va, et perdono, però que no passi més.” Li vaig fer una abraçada que gairebé anem a terra tots dos.

Rosa Orenga

El 15 de la sort

El Carles i la Maria acaben de deixar enrere uns matrimonis fracassats. Un dia van decidir d’anar a una discoteca perquè uns amics els havien dit que allà es reunien i s’ho passaven molt bé. Era el dia quinze d’un mes que feia molta calor. Quan es van veure van sentir atracció l’un per l’altra, però encara tenien els fills molt petits i no van fer cap pensament. Però ara que els fills ja s’han fet grans han decidit vendre les seves respectives cases i comprar-ne una per a ells dos, si pogués ser, una que tingués un 15 a la façana, ja que aquell dia que es van conèixer no el poden ni el volen oblidar. El 15 és el seu número de la sort.

Carme Vallverdú

 

La cruïlla del 15

Quants n’he hagut de recular per arribar als quinze! I quanta memòria cal tenir per recordar aquells quinze tan allunyats! I ara em pregunto: Era feliç quan tenia quinze anys?

Dissortadament, havíem passat una guerra. Oficialment la guerra s’havia acabat, però la postguerra no va ser gaire millor. Poc menjar, moltes cues i l’època de l’estraperlo. Jo ja portava un any treballant. No és que em pesi, ben al contrari, estava contenta de poder col·laborar; em sentia gran i important, però… no era ni una cosa ni l’altra.

Un dia que em costava fer quadrar els comptes vaig sentir com l’operari li deia a l’amo: “Deixi-la marxar, no veu que és una criatura?”. 

Agafava el tramvia per tornar a casa. Coneixia molt bé la meva parada; quan veia la Sagrada família em posava dempeus. Moltes persones en comprar el bitllet deien “Al 15” a seques. I quan faltava poc per a aquesta parada el conductor ho anunciava cridant: “Ja hem arribat al 15! I és que popularment es coneixia com “el 15” la cruïlla del Passeig Maragall amb l’Avinguda de Borbó i la Mare de Déu de Montserrat.

Emília Brias

15, el meu número

 

Tot i no creure en la predestinació, hi ha coincidències que marquen la nostra vida, almenys la meva.

El meu pare va canviar de feina i va arrossegar tota la família a la ciutat. Jo, que soc tímida de mena, no tenia cap ganes de marxar ara que per fi m’havia acostumat a l’institut i tenia bons companys; als quinze anys els amics són el món. Vam anar a parar a un barri d’extraradi d’edificis impersonals i uniformats, al bloc 15, els més allunyat de la parada del bus. No em va agradar mai ni el lloc ni el  pis.

Potser per raons del destí, vaig conèixer el que seria el meu marit, de vacances en un viatge organitzat al Japó, un 15 d’agost. Va ser amor a primera vista, no és que fos el mes guapo però per a mi era el més atractiu i atent. Amb la seva xerrameca i saber fer em va enamorar, tan diferent del meu caràcter introvertit. Per una qüestió romàntica i pràctica, dos anys justos després ens vam casar. Una data que a mi no m’entusiasmava, per la calor, pel número…, però em vaig deixar convèncer amb els seus arguments: tots els convidats podran venir perquè estan de vacances i és el nostre dia, no haurem de recordar tantes dates d’aniversari. 

De primer vam estar de lloguer, el pis era petit i bufó, jo el sentia com el meu niu que m’acollia al tornar de la feina. Quan vam decidir que volíem ampliar la nostra família, ens vam comprar una casa amb jardí. S’ha de dir que la casa m’ha encantat des del primer dia, les flors i les plantes són la meva passió. Doncs la casualitat va voler que signéssim la hipoteca també un dia 15. Jo aquest cop ho vaig veure com un bon auguri: hi serem feliços. 

I sí, vaig encertar. La meva filla va néixer el 15 de gener. Això ja és arrodonir. Ara ja te quinze anys, la mateixa edat que tenia jo quan vaig venir a la ciutat, i quan la pitonissa de la fira del poble em va dir que el 15 seria el meu número.

Maria Carme Valios

15 anys

  Estava més contenta que un gínjol, aviat arribaria el dia que feia tant temps que esperava. Tota la família estava d’aquí cap allà, uns inflant  globus, uns altres posant les estovalles de colors, altres fent arcs de roba i garlandes, uns quants preparant un bon tiberi.

Serien molta gent, familiars i amics. La festa dels quinze anys era una celebració que totes les adolescents esperaven, era com la iniciació d’entrada a la societat, una festa que indicava que la infantesa havia acabat.

  Va arribar el dia, estava molt nerviosa, estrenava un vestit elegant com mai havia tingut, ella seria la protagonista, la reina de la festa, i a més vindria aquell noiet que li agradava tant, i potser ballarien algun ball junts.

  Així va ser, el dia va ser d’allò més bonic, tant per tota la bona preparació de la festa com pel dia assolellat i de bonança que va fer; ella va ser la persona més feliç de totes, tot va anar com oli amb un llum i va rebre molts regals.

  Va arribar l’endemà i els dies següents, els pares es van haver d’estrènyer el cinturó i tota la família, en un temps, va haver de prescindir d’algunes coses; el cost de la festa els va deixar molt escanyats, però la nena només fa quinze anys un cop a la vida.

Imma Cauhé

15 ovelles

Quan van morir els seus pares, només li va quedar, una vella casota i a les quadres, que havien estat plenes de bestiar, quinze ovelles, que són les que van sobreviure a una plaga que ho va matar tot, porcs, vaques, gallines i conills. Aquestes quinze ovelles li donaven llet per fer formatge i llana per vendre.

Cada dia, de bon matí, el xicot les treia a pasturar pels prats que hi havia al voltant. Així un dia i un altre dia, sense cap mena de distracció en la seva  monòtona vida. Quinze ovelles amunt i quinze ovelles avall.

Però un dia tot va canviar: passejant amb les ovelles es va trobar una xicota molt bonica i eixerida, filla d’un pagès ric i bastant malcarat. I, quina casualitat!, també pasturava el seu ramat que era de quinze ovelles. El pare tenia molts més animals, però ella només s’encarregava de les ovelles més joves.

Van començar a parlar tot caminant i van coincidir molts dies; es van fer molt amics, s’explicaven les seves coses, menjaven junts les coses que duien al sarró, etc. Fins que al final, va sorgir l’amor, es van enamorar amb molta tendresa. Es besaven i s’abraçaven dolçament. Un veí els va veure i va anar ràpidament a dir-li al pare que es va enrabiar molt. En tornar la noia a casa seva, li va prohibir terminantment tornar a veure el noi. Ella es posar a plorar desesperada, per` no hi va haver res més a fer. La va fer tancar en un convent de monges i aiíi, es va acabar la història.

El noi, en saber-ho, va tenir un gran disgust, es va tornar a quedar sol, trist i desconsolat, només acompanyat de les seves quinze ovelles.

Rose Casaramona

15 minuts

Soc a l’andana disposada a gaudir del viatge a Girona i d’aquest matí esplèndid. Arriba el tren ràpid, hi pujo i m’instal·lo al costat d’una finestra. Al meu darrere seuen dues dones que van en un grup de set o vuit que sembla que van, com jo, a veure l’espectacle de les flors. A la dreta hi ha dues dones que semblen japoneses, una molt jove i l’altra que podria ser la seva mare. Una mica més enrere hi ha una família amb dues criatures petites, i també un noi i una noia molt joves i rossos que semblen estrangers.

 Comencem el viatge gairebé en silenci; tothom sembla pendent dels viatgers que es van incorporant en les estacions abans de sortir de Barcelona. Un cop deixada enrere la ciutat, les dones del meu darrere enceten una conversa molt animada:

—Saps? Al Pere se li casa el fill. Però, agafa’t fort! No el convida al casament! Jo ho sé per la Joana, que la vaig trobar l’altre dia. Diu que només hi va la família de la núvia. És que és una noia molt rara i molt creguda.

—Jo gairebé no la conec, però sí que té un posat una mica estrany, sí.

—Es veu que el noi està totalment dominat per ella. És la que porta els pantalons, vaja! 

—T’imagines, el Pere, pobre! No crec que s’hagi portat malament amb el fill, no trobes?

—Ja t’ho dic jo, que és un sant, el pobre Pere! La noia, una creguda, i el fill, un calçasses!

—A mi això no em passarà: el meu fill està sempre pendent de mi. I crec que tu també tens aquesta sort, oi?

—I tant que sí! Per cert, saps que la Isabel ha trobat “companyia”?

—Què dius ara? Si fa dos dies que estava tan trista! Es veu que ja s’ha recuperat de la pena i el dol.

—Està molt bé que es torni a il·lusionar, me n’alegro per ella. Per la seva manera de ser, no pot estar sola. Però jo no l’envejo gens, i tu?

—Gens! Nosaltres no necessitem cap “companyia”. Segons com, et complica la vida i no saps on et fiques. Estem molt bé independents i lliures.

—I tant, i anar on volem i quan volem! 

Quan les dues dones deixen córrer la conversa, la noia japonesa, amb les seves mitges gruixudes, carregada amb unes llaminadures i una ampolla d’aigua, se’n va cap al lavabo. Passen quinze minuts i no surt; en passen quinze més, i res de res. La mare de les criatures va cap al lavabo sense adonar-se que està ocupat i, com que la noia no ha tancat la porta, entra i es troba un panorama ben galdós: porqueria per terra, cadena sense estirar i una pudor insuportable. No ens podem comunicar, però sembla que no es troba malament, perquè recupera el seu seient ben somrient. Ara, la mare de les criatures ha de buscar el lavabo d’un altre vagó. Diferències culturals o mala educació?

En això, la megafonia anuncia que ja estem a punt d’arribar a Girona. Els viatgers ens comencem a aixecar dels seients, impacients per gaudir de la ciutat. Jo em quedo ben satisfeta d’haver ficat lleugerament el nas en les vides d’altres persones.

Montserrat Vallès

"Escriure una història on aparegui el número 15", segona proposta de treball de juny.