Deures (voluntaris) d'estiu 2021

Pau Casals
Avui fa 50 anys del seu discurs davant les Nacions Unides: "I am a catalan..." Busqueu-lo a Internet!

 ENFARINATS

—A què juguem, Olivia?

—I si juguem a les cabretes i el llop?

—Quina idea més bona! —diu el Tom—Jo seré el llop!

—I jo la mare ! I tu, Nico, que ets el més petit, faràs de la cabreta que s’amaga a dins del rellotge —comenta l’Olivia.

—D’acord! —contesta el Nico, molt content.

—Però ens falta la farina per emblanquir les potes del llop —diu l’Olivia.

—Jo sé a quin armari guarden els avis el paquet de la farina.

—Aleshores ves a buscar-lo, Tom. L’àvia està parlant per telèfon i no se n’adonarà. Corre, corre!

—Vaig, vaig!

L’avi arriba a casa carregat amb la compra i vet aquí que veu que l’àvia continua parlant per telèfon amb la seva amiga. Deu ser força interessant el tema, pensa, perquè s’ha oblidat que és l’hora de dinar, però no li diu res; prepararà el dinar. Abans s’apropa a l’habitació on estan jugant els nens. Tenen la porta tancada, però fan prou enrenou. Els troba enfarinats de dalt a baix. No se sap quin dels tres és el llop. A l’avi només se li acudeix riure amb les explicacions que li donen i fer-los una foto amb el mòbil. Però aquesta foto no pensa enviar-la als pares com acostuma a fer. No vol exposar-se que li repeteixin que els avis malcrien els nets.

M. Teresa Naval

AVUI, DIMARTS 28 DE SETEMBRE DE 2021

                                                        

Com tants altres dies, la sortida gairebé obligada m’ha portat fins al parc del Llobregat. Una vegada ben asseguda, una mirada ràpida m’ha fet adonar que no hi havia ningú, ni una ànima (en pena o sense). M’ha arribat a colpir la sensació de soledat, tristesa, buidor… en lloc de tranquil·litat, placidesa, benestar…

Sé que és dia feiner, la mainada ja va a l’escola, la tirolina i les cistelles de bàsquet descansen. Les mestresses de casa tenen prou feina endreçant-la i amb la compra, feta a consciència. Però, què se n’ha fet de la pila de vells que encara ens movem una mica? N’hi ha força, on es posen?, que no surten a prendre el sol? Reconec que n’hi ha més als jardins del palau Falguera; potser hi ajuda la proximitat d’una residència de jubilats.

També m’ha cridat l’atenció que no ha passat cap exemplar de l’espècie canina: avui no se’ls escapava el pipí?, o potser l’han fet al portal de la primera casa que han trobat mentre l’amo, amb la mascareta baixa i fumant tranquil·lament, ha fet el despistat com aquell que mira el cel esperant l’avió que encara ha de sortir del Prat.

Tanta tranquil·litat m’ha enervat (m’ha posat nerviosa, s’entén millor així?). Ja no he tingut ganes de prendre més el sol, el que queda que el reculli qui vulgui.

Emília Brias

LA DONA DEL QUADRE    

Li agraden tant les roses que cada dia s’atura a mirar-les a les parades de la Rambla de les Flors. Ho fa quan surt de fer les feines de casa del senyors i torna a casa seva caminant Rambla amunt. Li agradaria poder comprar-ne un pom i posar-les al menjador del pis, com tenen a la casa on va a treballar, que cada setmana els porten de la floristeria; però la seva mare no entendria que es gastés diners en flors, ja van prou justes, i tampoc ha estat mai una dona sensible amb aquestes coses, segurament perquè ha hagut de lluitar molt per poder donar menjar als fills i ara que s’ha fet molt gran encara menys.

Ara anirà al Mercat de la Boqueria i comprarà unes bledes i peix per fer el dinar, però abans de creuar s’adona que hi ha un pintor al passeig que està pintant un quadre i s’acosta a veure com és perquè està mirant molt al lloc on ella estava. Pensa que deu ser un pintor important perquè fuma en pipa i és ben plantat, amb cabells blancs... 

Quan torna a casa porta un somriure de felicitat. El pintor l’ha pintat a ella mirant les flors i està desitjant dir-l’hi a la mare. Mai li havia passat una cosa tan maca  i segurament la mare, com sempre, li dirà que es una somiatruites, però ella se sent important.

Dolors Álvarez

RESPECTE             

Les vacances les he passades a Sant Feliu. Al matí vaig a caminar i sempre es veuen coses noves: botigues que obren, altres que tanquen, edificis antics que enderroquen per fer pisos…; també hi ha alguns parcs i places en què no m’havia fixat abans. Hi ha una petita plaça que m’ha agradat, dedicada a Elisabeth Eidenbenz, aquella infermera suïssa que va lluitar tant per les dones i els seus nadons. En un palauet abandonat d’Elna ella acollia les dones dels camps de refugiats francesos, quan estaven a punt de parir, sense mirar races ni procedència; així va salvar moltes vides.Aquesta plaça està molt bé; té jardins i lloc perquè hi jugui la canalla. També m’ha agradat perquè al construir-la van respectar un pi pinyoner molt alt i al costat hi van posar un escrit que diu el nom de la família que l’havia plantat l’any 1975, els Sanahuja i Boloix.

Carme Vallverdú

MONTENEGRO 

Aquest estiu  les meves amigues i jo vam decidir que ja era hora de començar a viatjar com Déu mana, o sigui, agafant un avió. Vam triar anar a Montenegro i a finals d’agost vam aterrar a Podgorica, la capital d’aquest petit país. Montenegro és una de les repúbliques, independent des del 2006, que ha sortit de l’antiga Iugoslàvia.

Podgorica va ser destruïda quasi al complet a la Segona Guerra Mundial, no hi havia gaire per veure però la nova catedral ortodoxa es mereix una visita. 

El 80% de Montenegro és muntanyós, té cinc parcs naturals i nombrosos llacs. Vam visitar tres d’aquests parcs, un d’ells amb arbres primigenis i van recórrer en vaixell el llac Skadar, de 80 km de llarg i pràcticament verge.

A la costa adriàtica ens vam trobar amb Budva, el Lloret de Mar montenegrí, i amb Kotor, la  S’Agaró  montenegrina. A Kotor, el fiord més gran del sud d’Europa, vam estar a un hotel amb platja particular, quina passada!

Montenegro és un país on està començant el turisme i no se sap per on es decantarà, si per un turisme de masses o per un turisme de qualitat i ecològic. He gaudit molt d’aquest país ple de magnífics paisatges encara respectats per la mà de l’home.

Magda Ábalos

JUBILACIÓ

Són les tres de la tarda, la majoria dels que venen per aquí estan dinant i l’activitat no començarà fins d’aquí a una hora ben bona. Quan tinc uns moments de calma, com ara, m’agrada deixar-me portar per la nostàlgia i pensar en els bons temps passats. Em dic Garrigó i, abans de jubilar-me -ja ni recordo quan va ser- vaig tenir una vida plena de risc i emocions amb el meu senyor, Ramon Cabrera, comte de Morella, conegut com el Tigre del Maestrat (sí, aquell que va estar embolicat amb un assumpte de vampirisme). El comte m’estimava molt perquè era el seu millor cavall, i em donava un tracte preferent: menjar selecte, bon descans, un mosso per a mi sol… Jo el vaig acompanyar en les batalles més importants contra el cristins, de les quals sempre sortia victoriós. Però va arribar un dia que la sort se li va girar d’esquena, i la meva també. Jo ho vaig veure ben clar quan ell encara no n’era conscient. En la batalla de Xerta em van ferir i en la meva caiguda vaig atrapar la cama del Tigre i ell mateix em va matar de cinc trets. La batalla la van guanyar els carlins, però va ser l’última victòria; a partir d’aquell moment tot van ser derrotes, fins que el meu senyor es va haver d’exiliar, vençut, primer a París i després a Londres, on sé que no va deixar d’enyorar-me fins al final de la seva vida.

Montserrat Vallès