Llavis i sol

 ULLS TRISTOS 

 

Em van cridar l’atenció aquells llavis tremolosos d’un xicot jove; feia sol, no feia fred…, quina angoixa l’oprimia? 

Amb prudència vaig intentar apropar-m’hi més, i els seus ulls tristos i plorosos van acabar de confirmar que una fatiga, que una pena, que una aflicció forta l’aclaparava. Ja en el meu pensament volaven les idees; pobre xicot, es deu haver quedat sense feina?, un examen suspès?, un disgust amb la xicoteta?

Quan ja era a tocar, a manera de consol, vaig insinuar “No pateixis, trobaràs una altra mossa, jove i bonica que t’estimarà igual”.  Va alçar la vista, i amb mirada recriminatòria i un xic burleta va respondre:  “Que equivocat aneu!  Qui m’ha deixat no tornarà. No es torna amb noranta-quatre anys sobre les espatlles. Anys carregats de lluites i fatigues. Anys que han viscut situacions de tots els colors, però negres les més llargues o potser les que pesen més. Quan tot va sobre rodes, quan veus sortir eL sol cada dia creus que és la situació habitual… Però també sóc realista i accepto els designis que la vida ens depara, quan són mitjanament normals”.

Emìlia Brias

COVARDIA 

Asseguda al jardí, amb els llavis blancs per la sal que el sol havia assecat, va començar a tremolar pensant en el que havia passat aquell matí a la platja.

Voldria esborrar-ho tot de la memòria.

Voldria tornar al primer crit que ha sentit, i poder córrer, i arribar a temps. 

I no dubtar, i no sentir que la por la té lligada. I actuar sense fer cas de la prudència. I poder parar la bèstia que ha fet el que ha trobat a la vora de les roques.

Ara només veu els ulls de la criatura mirant a l'infinit, el filet de sang que li raja de la boca, i el cos que no es belluga, i lluny, fugint, una figura.

I ella, que no pot córrer, que està clavada a terra, que ha sentit els crits i no ha fet res.

Camina pel jardí, amunt i avall, el cap a punt d'explotar, sacsejada pel que ha vist i no ha evitat, arrossegada per un remolí de què no pot escapar. Amb un martell repicant sense parar el pes de la culpa .

Ja no sap si és un tronc  cremant o un tros de gel que s'està desfent...

Busca lloc on reposar, i no el troba, només la ràbia que li puja per l'estómac. I la pena que no la deixa respirar.

Tanca els punys i clava les ungles al palmell, i pensa que mai més podrà descansar, condemnada a conviure amb la seva covardia                       

                                                      

Mercè Escolà

 

LA FUGIDA

Trobàvem a faltar la llum del sol, teníem els llavis clivellats de la set que passàvem. Ja feia dies que estàvem presoners en una nau que pertanyia a una fàbrica abandonada, sense menjar ni beure, estàvem cada dia pitjor.

En un descuit del vigilant vam fugir. No sabíem on érem, tot estava molt fosc, però vam córrer tot el que vam poder sense mirar enrere, fins que vam trobar on racó on crèiem que no ens trobarien i ens vam quedar adormits.

Quan va sortir el sol vam continuar caminant fins que de sobte vam sentir una remor d’aigua: era un riu. Mai oblidaré la mirada que vam fer tots dos: “Aigua, ja estem salvats!”

Maria Carme Vallverdú

 LA PLATJA 

Aquell dia el sol brillava i la Núria va rebre el seu amant  i es van fondre els seus llavis  en un petó.

Ha passat més d’un any des d’aquell dia, tornava a ser un dia molt calorós d’estiu, ni un sol núvol dalt del cel. La Núria estava estirada sobre la sorra de la petita platja que tots dos havien descobert, en una caleta lluny de la gent, allà era on havien quedat.

Al cap d’una estona va arribar en Jordi amb la seva bellesa viril, suat i desitjable. Els dos cossos es van ajuntar en una forta abraçada. Van fer l’amor apassionadament, oblidant totes les dificultats que havien hagut de superar per poder estar junts. Van ser per uns instants les persones més felices del món, sense saber que seria l’última vegada que podrien estar junts gaudint del seu gran amor.

Roser Casaramona

  PETITS PLAERS 

 

Enyoro els llavis de la Júlia, molsuts, sensuals, convidant a petó. Era d’aquelles coses que m’animaven el dia, més que els dies amb sol. Veure la bellesa propera desperta els sentits i fa que t’adonis de les altres que hi ha al voltant i que passen desapercebudes.

Ella sap que són un del seus atractius més destacats i sempre se’ls maquilla amb cura, amb consonància amb la roba que porti aquell dia, i jo, com a expert de l’observació no sabria dir quin estil m’agrada més. Quan la trobava a l’ascensor cada matí per anar a la feina, no podia controlar la mirada i amb la conversa cordial que com a bons veïns teníem, els meus ulls es convertien en un traductor de paraules sense so, que em feia entendre-ho tot a través dels moviments d’aquells llavis.

Ara els trobo a faltar, amagats darrera la mascareta, i com a prevenció al virus, només anem un en el ascensor i ja no coincidim. Ens ha canviat  la vida i fins i tot aquest petit plaer se’m nega...

Ja no trobo estímul en l’observació de la gent sense la identificació del rostre, on sempre es dibuixa l’estat d’ànim de les persones, i m’he tornat addicte al mòbil en els desplaçaments, com fa tothom, atapeir-nos de notícies negatives és la tendència del moment. Avui n’hi ha una de ben bona: volen frenar el canvi climàtic aïllant part de la llum solar tirant partícules de sofre a l’atmosfera!

 

Dolors Álvarez

EL FESTIVAL 

Un sol rutilant emplenava de colors tot el paisatge, ple dels sons que sortien dels llavis dels joves. L’explanada s’havia anat emplenant de joves amb cabells llargs de tots colors, samarretes amb els eslògans més diversos, torsos nus, pantalons llargs i curts, vestits florejats, pits sense sostenidors, collarets, flors, fum i begudes. La sensació era de gent feliç, en pau i llibertat.

A l’escenari els tècnics feien els últims preparatius perquè els conjunts que toquessin durant tres dies ho trobessin tot a punt. Començarien al cap de poques hores i desfilarien, entre altres, Joe Cocker, Joan Baez, Santana, Janis Joplin…

El recinte era un camp acabat de segar i l’olor de l’herba tallada es barrejava amb les altres olors: la de l’herba que es fumava, la de l’encens, la del patxuli que no amagava prou l’olor a suor, la del curri i les diferents espècies que aromatitzaven els dinars que s’estaven cuinant.  Estava dividit en la zona d’acampada on ja hi havia moltes tendes muntades i es veien joves dormint o xerrant, la zona dels banys i dutxes, la zona del menjar i beure, on hi havia paradetes que oferien menjar de totes les parts del món. Ja es veien algunes cues sobretot a les de begudes.

Els organitzadors havien calculat que s’ajuntarien uns 400.000 joves i potser es quedarien curts perquè bicicletes, motos, cotxes, caravanes, autobusos i camions formaven unes cues impressionants per arribar al petit poble americà de Woodstock.

Magda Ábalos

ROBATORI 

La notícia de la desaparició d’aquells llavis carnosos , vermells i sensuals, un dia de sol radiant va omplir les portades de la premsa nacional i internacional, en paper i digital. El fet que aquestes notícies durin menys que una piruleta a la porta d’una escola va facilitar la investigació sense la pressió mediàtica.

No s’havia disparat cap alarma, ni cap rastre de gravacions ni d’empremtes que delatessin els autors del robatori. Investigacions posteriors apuntaven a l’ús d’una tecnologia molt sofisticada. Aleshores es van veure obligats a utilitzar la Intel·ligència Artificial amb un ordinador quàntic. La informació aconseguida dibuixava un perfil de persona adinerada, extravagant i aficionada a l’art. Desprès d’un meticulós examen de les entrades reservades i pagades amb targeta, van trobar que la entrada 1313 encaixava amb aquest perfil. En l’expedient del posseïdor constava un home d’origen rus, empadronat a Marbella, propietari d’una important cadena d’hotels de luxe a la Costa del Sol i sense cap tipus d’antecedents penals.

Una tarda d’hivern, el van trobar al saló de la seva luxosa mansió, plena d’obres d’art, sumit còmodament entre aquells llavis vermells, carnosos, voluptuosos i sensuals, llegint el diari.

Capritx  d’un home poderós  fascinat per aquests llavis?

Els llavis van tornar al Museu Dalí de Figueres, per completar la cara que representa la famosa actriu Mae West, ideada per Dalí.

M. Teresa Naval

BON ANY! 

Mirava el reflex del sol sobre el mar, com les restes platejades de pintallavis que encara li quedaven als llavis després de la festa.

Ja s’havia convertit en una tradició del primer dia de l’any anar a veure la sortida del sol a la platja i després el ritual d’esmorzar xocolata amb xurros. Encara sort, els costums que es van consolidant amb el grup d’amics i fa que es vagin creant complicitats, ja que la festa havia estat desastrosa. 

De primer es tenien moltes expectatives de ser una celebració especial, però tot es va anat girant en contra. A última hora la discoteca no va poder obrir, i vam traslladar  les ganes de festa al bar del Jaume, érem pocs i a porta tancada, però una veïna va alertar que veia llum al pati. Va arribar la policia i no va passar de la revisió de carnets, tot en ordre, però ja va tallar els ànims. 

Desprès el Joan i la seva parella es van enfadar entre ells i el Joan va marxar, i tots consolant a la Laura. Mes tard es presenta el Martí, passat de voltes, que venia d’un altre local que havien tancat, i l’acompanyava el Joan. Ara tocava atendre el Martí. 

Amb tant anar i venir, un desastre de festa, llarga i avorrida i amb ganes de veure sortir el sol per donar-la per acabada. Bon any!

Carme Valios

UN BON PREU

 

 

Fa dies que hi dona voltes i aquest matí, quan surt de casa i el sol dèbil li acaricia la cara, s’acaba de decidir: s’operarà els llavis.

Als seus vint anys és una dona de bandera: cabellera rossa pentinada amb les ondes que marquen tendència; el nas perfecte, una mica arromangat, tal com es porta últimament; la cintura, estreta; les cames, llargues i atlètiques fruit d’hores de gimnàs amb la supervisió del seu coach personal; els pits, generosos, però no tant com es portaven fa uns anys; els ulls, impecables gràcies als pòmuls tan ben aconseguits i a les celles tatuades. Les natges calia millorar-les, ara es porten més prominents. Si no tens un bon cul no ets res a les xarxes, per això se les va operar l’any passat. Els efectes duren bastant, i sempre hi ha aquests pantalons cenyits que aixequen el darrere. Però a la cara li falta un detall: els llavis. Han de ser més sensuals, voluminosos, provocadors… 

Ella és la reina d’Instagram, hi mostra, suposadament, la seva vida, el que menja, el que pensa, on va i amb qui, dona tota mena de consells de noia triomfadora que totes les altres volen imitar. Els seguidors han de continuar augmentant, són la seva vida, ha de mantenir el nivell.

Avui que esmorza amb la seva mare, totes dues fullejaran catàlegs i l’ajudarà a triar la millor opció. Potser ella també es voldrà fer algun retoc i segur que els faran un bon preu.

Montserrat Vallès

"Escrit a partir d'una frase on apareguin les paraules llavis i sol", proposta de treball de febrer.