Escoles

  

  La tardor del 71 vaig començar el Curs d’Orientació Universitari,  el que en deien COU, que aquell any era un curs experimental de la reforma de Villar Palasí, a l’Institut de la meva localitat, un antic convent dels franciscans que va ser restaurat diverses vegades i que per sort va conservar intacta la porta de l’entrada i el petit claustre interior.

  La nostra aula, al primer pis, no era ni gran ni petita, els de lletres només érem vint-i-vuit, i tenia uns grans finestrals que donaven al claustre. No teníem banderes ni retrats: als meus professors els deien els “desterrados", ja que  havien acabat, tots allí, expedientats per subversius.

Així vam aprendre a estimar Rosalía de Castro amb un poeta gallec; reforçàrem el francès amb una jove i combativa professora que no ens va dir una paraula en castellà, ni en català, i que ens parlava del Maig del 68; vam gaudir amb la professora d’història, que va entrar com un remolí i va desar a l’armari, el primer dia de classe, la foto de Franco que els seus companys no havien gosat eliminar, i va dir "Les voy a explicar todo lo que les han ocultado. Cuando yo me vaya pueden sacar la foto del armario.” Però la foto va restar tancada a  l’armari la resta dels temps.

No cal que us expliqui més de tot el que vam aprendre; el claustre es va convertir en lloc de reflexió sobre el que havíem de fer per canviar el món. 

Mercè Escolà

 

  La meva primera escola estava situada al centre del poble. Era un edifici força gran, tenia jardí i patis. A un dels costats tenia una capella dedicada a la Mare de Déu, on cada dia les alumnes hi anaven a resar, al matí l’Ave Maria i a la tarda el rosari.

  Era un edifici de tres plantes: a la de baix hi havia la recepció, les cuines i el menjador i també una classe dels mes petitons, era la dels “caganers” per curta edat de les nenes.

Ales cinc sortien totes al patí, que era bastant gran, a berenar i a jugar. Al pis de sobre hi havia les classes de les més grans, que estudiaven comerç i fins a segon de batxillerat, però per acabar els estudis havien d’anar a un altre centre.

Totes les classes tenien una gran pissarra a la paret, els pupitres eren de fusta i tenien a tapa, i a dins s’hi guardaven els llibres, llibretes, llapis etc. A dalt de tot dormien les monges.

De la meva escola, tinc molts bons records, i encara que hagin passat molts anys conservo molt bones amigues d’aquells temps.

Roser Casaramona

  Era petita com totes quan la van portar a escola, potser uns quatre anys, molt xerraire, cridanera, simpàtica. Només començar ja va fer amigues. A més, a la classe tenia una cosina i, clar, de seguida va formar part del grup. Es deia Fàtima i explicava que era àrab. Això ningú sabia què era, però segur que no era dolent perquè en aquell col·legi les  professores des del principi la van tractar d'una manera diferent, ni millor ni pitjor, només diferent.

  Una tarda de pluja tota la classe estava neguitosa. La senyoreta va sortir a fer alguna cosa a fora i les nenes van començar a jugar, cridar i fer el ruc. Una va dir que era un porquet i la Fàtima va començar a estovar-la amb un ram de flors blanques que aquell mes de maig havia portat la senyoreta a la classe.

Quan va entrar la "senyo" i va veure l'enrenou que s'havia muntat i el que estava fent la Fàtima, la va agafar per un braç i li va picar al cul amb tota la mà plana, tan fort que els dits de la profe se li van quedar marcats. La Fàtima, és clar, va plorar i cridar perquè li devia coure molt i l'endemà va venir acompanyada de la seva mare. El que és molt estrany és que a la nostra senyoreta no la vam tornar a veure mai més.

Mayte Giménez

 

 

  La meva primera escola era a prop del nucli urbà. Era una construcció bastant nova amb tres plantes, dues entrades i una altra principal per professors i diferents serveis. Tenia diversos patis molt grans, un d’esportiu i l’altre de general. L’esportiu era una pista de bàsquet i l’altra de voleibol. A un costat hi havia bancs i a l’altre, els lavabos.  Hi havia un gran hort, una gruta i, a dins, la Verge.

  A la planta baixa hi havia la Recepció, Direcció, Capella, aules d’infantil i algunes de primària i també el gimnàs. Al patí interior hi havia, un brollador on fèiem a vegades gimnàstica quan no plovia. 

Quan pujàvem a la primera planta, hi havia la biblioteca, l’aula de música i aules de batxillerat. A la segona planta gaudíem de la cuina, menjador, més aules de batxillerat, sala de professors i espais diferents per guardar estris. A l’ultima planta hi havia dues parts separades, una on vivien les monges, on no podíem accedir, i l’altra per les alumnes internes. En cada planta hi havia lavabos. 

Jo trobava moltíssimes classes, quan era molt petita m’hi perdia. 

A l’aula de professors era a on feien la majoria de les reunions. També hi havia diferents espais,  per guardar  materials i  quartets de la neteja. Les aules eren de 30 alumnes per classe i només noies. 

Dins de les classes hi havia diferents taules, una per cada una i estàvem assegudes individualment. Així era la meva escola. 

Glòria Esteban

 

  El pati s’havia omplert de les files que cada classe feia per marxar a casa, i les alumnes procuràvem mantenir el silenci sota la mirada de la monja encarregada de controlar la sortida.

  Aquella tarda, però, vaig adonar-me que passava alguna cosa estranya, perquè també estava present la “monja sergent”, com li dèiem algunes, i es posava a controlar les carteres de les alumnes més grans i, encara que jo pertanyia al grup mitjà, vaig començar a sentir una inquietud interior. Feia un temps que gaudia de la simpatia de la alumna més glamurosa de l’escola, una noia interna de setze anys que em parlava de la seva vida i m’omplia d’atencions, fins al punt de fer-me la confidència que havia conegut un noi del poble, quan anaven a missa a la parròquia els diumenges i que s’havien enamorat. Casualment aquest noi era del meu barri i ella em demanava que jo li fes arribar les cartes d’amor que li escrivia, per tant em vaig veure fent de missatgera del cor i en aquell moment una “agent encoberta”, sobre la qual perillava un bon càstig, ja que el que les monges buscaven ho tenia jo a la cartera; però segurament la serenitat exterior que vaig demostrar em donava un aire innocent, després de intentar dominar la meva por, perquè no em van escorcollar, encara que ho van fer a les noies del meu voltant.

Després d’això vaig renunciar a les gestions amoroses.

 

Dolors Àlvarez

 

  L’escola, als afores del poble, tenia dues naus i la teulada a quatre aigües; la porta era de fusta treballada. El camí per arribar-hi era de llambordes, i si plovia no ens enfangàvem. Teníem dos patis, un per als nois i l’altre per a les noies, i en tots dos hi havia moreres que feien ombra a l’estiu, encara que quan les mores queien s’empastifava tot. 

  A cada nau hi havia un passadís amb una bandera espanyola, uns lavabos grans i tres aules, una per als grans, una per als mitjans i una per als petits. Cada aula tenia tenia finestres grans, una pissarra i la fotografia de Franco. Teníem taules i cadires on posàvem les jaquetes, i una estufa.

Portàvem unes maletetes amb una nansa i una tapadora amb pany i una claueta per tancar-la si volies. En una paret hi havia armaris per desar el material escolar fins que acabàvem el curs.

Al mes de maig, en una de les aules hi fèiem un altar amb una imatge de la Mare de Déu, i a les tardes hi anàvem a resar.

Carme Vallverdú

 

  Tenia cinc anys quan vaig començar a anar a escola. Recordo amb exactitud el primer dia, va suposar per a mi una fita important, molt esperada.

  Em va sorprendre la magnificència de l’edifici, el gran nombre de persones que s’ordenaven en files i la manera com s’organitzava l’entrada i posterior accés a les aules, tot amb una disciplina gairebé militar. Una monja somrient envoltada de gronxadors pintats amb colors llampants em va rebre, i vam caminar agafades de la mà fins arribar al distribuïdor on s’alçava majestuosa una imponent escala de caragol. El toc de la campana anunciava l’inici de les classes. El sol il·luminava amb una fúria atípica l’estança i convidava a la felicitat.

Conxita Alcázar

. 

  La classe tenia vint alumnes. Tenien catorze anys, es  comportaven força bé i estaven interessats en aprendre. Tots anirien a la Universitat, en aquella escola elitista no hi  havia altra opció

  Les classes començaven a les nou, però cada matí la mateixa cançó, al cap de deu o quinze minuts, arribava l’alumna amb les galtes rosades i esbufegant després de córrer des de la parada del bus a l’escola i, això sí, sempre feia molt bona olor.

Com a estudiant no destacava, però era molt bona noia i molt alegre, a la professora li queia  bé. Va aguantar uns quants dies sense preguntar-li  el motiu del seu retard continu, fins que un dia no va poder més i li va preguntar:

—Roser, com és que cada dia arribes un quart d’hora tard?

—És que em banyo als matins.

Davant de la resposta la classe va esclatar en rialles i a la professora se li escapava el riure per sota el nas i li va recomanar que es banyés a la nit o es dutxés al matí, que era més ràpid.

Magda Ábalos

La Núria venia d’una escola petita de barri i el primer dia de curs a l’institut es sentia perduda en un lloc que li va semblar molt gran. Una edificació rectangular de tres plantes que recorda un vaixell de creuer, envoltat, no pel mar, sinó d’un gran pati amb pistes esportives, alguns arbres i uns quants bancs.

D’un extrem a l’altre de l’edifici hi havia un passadís llarg amb rajoles fosques i brillants on es reflectia la llum que entrava a traves de les portes obertes de les aules dels dos costats. Els alumnes feien servir els passadissos per patinar, agafant impuls i després parant de cop lliscaven obligant els altres companys a apartar-se si no volien ser atropellats per l'embranzida, tot i que la topada es podia fe sevir per conèixer aquell noi tant guapo o la noia que et robava els pensaments. Les classes eren lluminoses amb grans finestres, les presidia la taula del professor sobre una petita tarima. A l’espai entre les dues pissarres estaven penjades una creu i la fotografia emmarcada del rei, que cada d’any, com per art de màgia, anaven a parar a un calaix i d’allà no en sortien fins al primer dia del proper curs. Les parets, pintades de blanc, no tenien cap més ornament. Al final de les fileres de taules individuals i cadires verdes a joc, hi havia uns armaris encastats, a l’interior hi abundaven missatges escrits grollers, d’alegria o de tristesa, i d’amor adolescent.

M. Carme Valios

L’escola era un edifici integrat entre altres edificacions del carrer. Tot i que llavors no ho sabia, ocupava un edifici històric: l’Ateneu Popular fundat el 1881. Eren temps de postguerra, dictadura i repressió, i l’escola de l’Ateneu havia estat substituïda pel “Colegio Parroquial San Fernando” després de la depuració dels mestres de la república. Però sempre en dèiem l’Ateneu, cosa que no devia agradar gaire als que manaven. Hi havia dues aules de nenes, dues de nens i una de pàrvuls. La meva era al primer pis, i cada dia pujava per unes escales que em semblaven molt amples (ara no m’ho semblen tant) fins arribar a una galeria on hi havia les portes de les aules de les nenes, des d’on miràvem els nens, que tenien l’aula a la planta baixa. Això era excitant i perillós, perquè a la mestra no li agradava i ens exposàvem a un càstig. Per cert, una de les situacions més temudes era que ens portessin castigades a la classe dels nens (avui probablement seria denunciable, però és que ho aguantàvem tot!).

Recordo el material escolar, avui vintage: carteres, colors, plumiers, tinters… I tinc un record molt viu d’un febrer molt fred, el del 1956, amb els carrers glaçats, sobretot al voltant de les fonts. Aquell dia hi havia pocs alumnes i ens van ajuntar totes les nenes en una sola aula, al voltant de l’estufa de llenya; allà estàvem calentones i ens disputàvem el permís de tirar-hi els troncs. Estàvem com en família.

Montserrat Vallès