Mangos, lloro i música

                                               CONVERSA 


Cada matí Philip i el seu lloro Chavo tenien la mateixa conversa, el mateix dilema.

—Què menjarem avui? —qüestionava Philip.

—On? —responia el lloro invariablement.

—Podem anar a veure si hi ha algun mango.

—On? —repetia Chavo.

—Aquesta és la qüestió. Des que a Burundi s'utilitzen les terres per a fàbriques de coses ja no queda espai per plantar allò que sempre hem menjat aquí.

—On? —insistia el lloro. El noi ja no sabia a què responia. Sempre era el mateix. Ell pensava en veu alta i el lloro contestava repetint les poques paraules que sabia.

—La veritat és que és una bona pregunta, Chavo. Què et sembla si agafem el transistor i fem una volta escoltant aquesta música que tant t’agrada a veure què trobem?

Aquesta era la tècnica que solien utilitzar i de vegades fins i tot tenien sort i aconseguien més d’una fruita, però cada cop era més difícil i més d'un dia se n’anaven a dormir amb la panxa buida.

—Vinga, anem! Puja a la meva espatlla i no volis fins que t’ho digui. Potser has de volar molt alt. Si són molt amunt, ja saps, els agafes tu.

Es dirigien a pas lent cap al nord. Mai no havien anat cap allà. Després de molts quilòmetres van trobar una plantació sencera.

—Mangos? —va preguntar el lloro.

—Això, Chavo, mangos. Vola i agafa’n un. Després n’agafarem més.

I així ho van fer una vegada i una altra. La música sonava ara molt millor.


Mayte Giménez



COMPENETRACIÓ 

 

Una música de salsa llatina surt de la cuina i s’escampa fins a la sala d’estar i al moment la veu de la Tania s’afegeix a la cançó romàntica que acompanya la melodia que surt de la ràdio, creant una animació dins del pis.

Al costat de la finestra de la sala, la senyora Mercedes  somriu en sentir-la, alhora que mira el pati interior de què gaudeixen els edificis en aquella zona del eixample, i contempla els arbres i l'esplèndida vegetació que s’ha mantingut al llarg dels cinquanta anys que és en aquella vivenda.

Li agrada sentir-la cantar i tota l’animació que envolta a aquella noia. Té una cultura diferent a la que ella havia estat acostumada des de jove, més espontània i alegre, però li agrada, i té l’oportunitat de beneficiar-se d’aquest ambient que crea al seu voltant en aquesta etapa de la vida, de vellesa i malaltia. És la cuidadora que li han posat els fills i reconeix que al començament no la va acceptar gaire, però amb els dies la noia la va conquerir amb el seu caràcter afectuós i ara ja s’ha acostumat a sentir-se dir “amor” i  “mamacita”,  i a la musica que posa, i alegra aquelles parets.  

La Tania entra a la sala portant el berenar de fruita de cada tarda, uns trossets de mango, que li agraden a la senyora, que ara està entretinguda observant les baralles dels lloros a les palmeres del jardí, disputant-se el niu.

 

Dolors Álvarez



LA CUA 


Estic fent cua a la fruiteria per pagar els mangos que vull comprar per fer un pastís, i se m’està acabant la paciència, tant per l’espera, que es fa llarga, com per les senyores que es colen a la fila impunement i les que fan l’estratègia de deixar el carretó guardant la tanda i elles segueixen comprant.

És una botiga nova al barri, la seva propietària sempre té posada música animada a volum baix i porta uns davantals molt acolorits; el d’avui està estampat amb lloros verds; el d’abans-d’ahir portava unes grans flors vermelles. Aquesta noia és molt alegre, i té bon tracte amb els clients; suposo que per això i pel bon gènere que despatxa sempre té el local ple.

Normalment jo no consumeixo mangos, però m’ha passat una recepta la meva veïna i tinc ganes de provar-la, ja que tindré convidats. També em falta comprar el sucre morè i la gelatina, crec que la resta d’ingredients ja els tinc. 

Ara veig la meva veïna per davant meu fent cua, i... també s’ha colat! Si la fila no avança faré pastís de poma, que en tinc a casa. 


Maria Carme Valios Ferré



EMIGRANTS 

 

El Jonathan i la seva dona van venir a Espanya fugint de les guerres del seu país buscant una vida millor per al fill que esperaven. Ells, si no fos per les guerres, no estaven malament allà: vivien en un poble molt petit en una casa amb pati on plantaven per a les despeses de la casa i hi tenien un arbre de mangos, la fruita que més els agrada, i un lloro que anava a picar la fruita (es deuria haver escapat d’alguna casa).

A l’arribar es van trobar que no tenien feina ni casa. Uns coneguts els van recollir i els van posar en contacte amb una empresa que buscava algú per treballar a la muntanya i estudiar la natura, les bestioles. Havien de viure en una cabana sense aigua ni llum. El Jonathan va acceptar: l’aigua no era cap problema perquè hi baixaven rierols. La seva dona es va quedar al poble amb els amics.

Ell, allà a la cabana, de dia no parava, però quan es feia fosc pensava en tot el que havia deixat. Sort en tenia del transistor que, amb la música i les notícies, li feia companyia. Un cop al mes l’empresa li portava menjar i la correspondència i agafava les informacions que ell havia vist i recollit.


Carme Vallverdú



“ÉLIA, MÚSICA, BALLAR, MANGO!” 

 

La senyora Remei cuidava la seva neta Èlia, de vuit anys, quan no hi havia escola i els pares treballaven. La nena es portava bé i no li donava gaire feina; li feia companya perquè ella vivia sola amb el lloro des que havia mort el seu marit. feia el dinar per a totes dues i dinaven juntes. A l’Èlia li agradava gairebé tot, però els mangos li encantaven, per això la senyora Remei procurava tenir-ne sempre que la nena es quedava amb ella.

A la tarda venia una amigueta que vivia al mateix carrer per fer els deures plegades i després berenar. La mare de l’Èlia no volia que mengés tants mangos, volia que mengés fruita variada, deia que el mango tenia massa sucre. L’àvia pensava “No n’hi ha per a tant” i a mitja tarda ja preparava el mango per a les nenes i gaudia de veure com se’l menjaven. En donaven trossets al lloro, que saltava dins la gàbia i deia “Mango, mango!”, i elles, vinga riure. També posaven música i ballaven i feien ballar l’àvia, que s’ho passava molt bé.

La mare de la nena, acabada la jornada, va passar a buscar-la i van marxar. La senyora Remei es va quedar sola, la casa en silenci, tranquil·la, fins que el lloro va començar a saltar dins la gàbia dient “Mango, Èlia, mango, música, ballar, mango! Èlia, Èlia, música, ballar!”


Rosa Orenga

REINICIAR

 

Un any més toca un control+alt+suprimir, i pensa que res més indicat per reiniciar la seva vida, donar d’alta i suprimir.

Primer objectiu: cuidar l’alimentació. Fa una estona que busca a l’ordinador, vol saber les propietats del mango i només li surt que informació de la famosa cadena de roba, li sembla mentida que hagi d’aclarir mango fruita i no mango roba, però és així.

Engega la ràdio i sona Serrat: Pare … “El riu ja no és el riu”, poeta i profeta. Ha d'afegir més música al dia a dia, la música és vida. I ara, decidir si es compra o no un lloro. Fa anys que ho està pensant, li fa por per la feina que suposa, i que la lligaria molt, però el repte d’ensenyar-li a dir "naftalina" "moltes gràcies" i "pampalluga", que des de petita pensava que eren paraules que un lloro havia de saber dir, fa que, ara que té temps, s'ho plantegi seriosament. La seva filla li diu que l’adopti, però dubta si li podrà ensenyar a dir coses noves. 

Continuarà pensant i buscant informació. Sí que té clar què vol eliminar: presses, corredisses, desconfiances, malentesos, persones tòxiques, exigències, i tothom li diu que s'han de deixar els sucres, però la xocolata… aiiii, la xocolata no la pot acomiadar així com si res, pensa si la pot desar al racó de les contradiccions que, al cap i a la fi, tothom hi té dret.


Mercè Escolà



UN JOC 

M'ha semblat un joc divertit i he començat a seguir les passes del meu germà. Avui la lluna rodona il·lumina els carrers, el cel està esquitxat de brillants. Sento una música llunyana, és una cançó coneguda la que bressola aquesta nit d’estiu, també puc intuir el soroll de les onades. Soc davant d’una casa, a prop de la platja, crec. Els mangos tapen la visió de les finestres i perfumen l’aire amb una aroma dolça que m’emboira el cap. Incapaç d’apropar-me a la reixa que separa el jardí d’un carrer sense asfaltar, abraço amb força el meu lloro de peluix.
M’he perdut.


Conxita Alcázar

 


RUTA AMB UN TÁNDEM


En un poble de Girona, hi vivia la Laia, una nena molt intrèpida. El seu millor amic és en Joan i sempre vivien moltes aventures plegats. La Laia tenia una bicicleta i en Joan cap. La Laia, que era molt d’anar amb bicicleta, va pensar:

—Què puc fer  perquè en Joan em pugui  acompanyar durant les nostres rutes en bicicleta? Després de pensar molt i molt per solucionar-ho, diu:

—I un tàndem? D’aquesta manera podríem anar junts a fer rutes i viure aventures. Així ho vare fer i van començar  una ruta amb tàndem.

—El primer paisatge que ens agradaria veure i gaudir seria Màlaga, perquè hi ha molts camps de mango. I ens  agraden molt.

    La Laia, diu: 

—Però haurem de buscar un monitor que ens acompanyi perquè sols no podem anar-hi, som encara petits!

Joan, diu: 

—Clar, Laia, tens raó, però m’agradaria molt que fos músic i així pel camí aniríem cantant, tocant algun instrument i gaudint molt d’aquests diferents sons. 

—Sí, sí diu la Laia, renoi quina bona idea!.   

—Van agafar un camí, pedalejaren molt i molt fins que van veure una parada d’un tren i hi pugen,  senten un xiulet del tren que indicava la sortida. Però veuen que tornen  a sentir el xiulet i no sortia el tren. Què? Van observar i observar i he, he, he!, sabeu qui era el que xiulava? Un lloro que havia après a reproduir el xiulet!


Glòria Esteban



DECISIÓ 


No em va resultar fàcil prendre aquesta decisió, però no n’estic gens penedit; quan un diu prou, és prou, i s’ha acabat!

L’estada amb aquella família, al principi, va ser gratificant. M’emocionava quan la Júlia, la mare amb veu de soprano, cantava aquell bolero: “Escúchame, que aunque me duela el alma...” i de tant sentir-ho me’l vaig aprendre. Al pare li agradava la música, tocava el saxo, i amb determinació interpretava l’himne del Barca sempre que guanyava. Els nens l’acompanyaven cantat: “Tot el camp...”,  jo també m’hi afegia. La música arribava a tot el veïnat. Quan els nens jugaven a pirates  em feien repetir: “Doblons de vuit! Doblons de vuit!...” M’ho sabia de memòria!

Els feia gràcia sentir com repetia  el que deien, fins que van acabar avorrits i fent-me callar. Jo també em vaig cansar de les eternes discussions sobre què era millor, L’Illa del tresor o Robinson Crusoe?, els boleros o els tangos?, i fins i tot, si els mangos eren millors que els alvocats.

Un dia, quan a casa no hi havia ningú, vaig agafar les meves pertinences i vaig sortir volant per la finestra de l’habitació dels nens, que havia quedat oberta.

Ara estic instal·lat als jardins del Palau Falguera, tot un luxe! No sé quant durarà l’estada, perquè tinc de veïnes unes cotorres que de vegades m’atabalen, però almenys aquí ningú em diu: “Calla lloro!”


M. Teresa Naval



A HAWAII 


En Jacques i la Cristie,van anar uns dies de descans a Hawaii, s’estaven a un hotel de teulades de palla, grans finestrals perquè hi entrés l´aire i mosquiteres als llits. Feia molta calor.

De dia passaven les hores estirats al sol a les platges de sorra blanca del Pacífic  

Molt a la vora de l’aigua hi havia un “xiringuito” amb cistells plens de fruites tropicals: mangos, pinyes, papaies, cocos, etc., que tothom podia menjar, i també begudes fetes de les fruites exòtiques del país que oferien als turistes. Allà hi passaven moltes estones gaudint de la música que tocaven un grup de nois natius mentre un grup de noies, amb faldilles de palla i collarets de flors ballaven movent els malucs i les llargues cabelleres negres.

Penjat a un cantó del bar hi havia una gran gàbia daurada amb un lloro que parlava donant la benvinguda als qui arribaven dient “Aloha, aloha!”, tot cridant.

Van passar uns dies meravellosos gaudint del bon temps i l’amabilitat de la gent.

Al marxar del hotel, el lloro els acomiadà tot dient “Aloha, aloha, aloha”. 


Roser Casaramona



ELS FORASTERS 


Va baixar del seu iot amb el lloro a l’espatlla. El lloro, quan arribaven a terra, sempre deia “Carallo, papasito, ballem, ballem!”. Barrejava les llengües que havia sentit arreu del món. El seu amo tenia un posat indiferent, com si res no li importés. Caminava poc a poc i les ulleres de sol li tapaven els ulls, uns ulls que es fixaven en tot. Era alt i fibrós i anava tot de blanc, camisa i pantalons, i als peus, unes vambes sense cordons. Els cabells i la barba començaven a estar esquitxats de cabells blancs.

Va deixar el port i es va endinsar al poble. Un carrer principal amb botigues, un hotel, alguns bars i cases. Al final del carrer es veien les plantacions de mangos. Va entrar en un bar d’on sortia una música coneguda: “Olha que coisa mais linda. Mais cheia de graça…”. Es va asseure i va demanar un got de llet. Tothom se’l va mirar. Ell va somriure. No sabien que al seu iot portava un veritable arsenal. Cap d’ells podia pensar que aquell foraster que bevia llet era un dels traficants d’armes més importants d’aquella part del món. El seu secret consistia en semblar qualsevol cosa menys el que realment era.

La porta del bar es va tornar a obrir i va entrar un altre foraster. Aquest anava en vestit gris i sabates negres. Era més gran. Va seure al seu costat i li va dir “Ho tens?”.


Magda Ábalos

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris apareixeran després de la revisió