Per Sant Jordi, jocs i cançons

CAMPANETA FA NING-NING 

 

 

 El sol de primavera li agrada molt, de fet és l’únic sol que li agrada. I aquestes estones que passa assegut al banc i veu la vida com passa.

  Al banc del davant, ara mateix, hi ha una parella jove, amb una criatura que s'enfila per tot arreu i no para de riure. Quin goig que fan! El pare treu de la butxaca una capseta, la sacseja amb força i sona una campaneta. I amb veu dolça comença a cantar: "Campaneta fa ning-ning...".  La nena li puja a la falda i comencen a jugar, riuen molt, es fan pessigolles, canten i s’abracen.

L’Ernest, al banc, sent créixer l’enveja en el seu interior. Quantes vegades la mare i l’àvia li havien cantat la campaneta. Però mai el pare, ni l’avi, ni ell mateix va jugar amb les nenes. Treballar i treballar, i no tenir mai temps per a les criatures. I ara, que el temps li sobra, no té criatures amb qui jugar, perquè les filles ja són grans, i lluny: una a Berlín, l'altra a Sevilla, i molt enfeinades.

Treu el mòbil de la butxaca i comença a busca bitllets d’avió. De sobte ha sentit la necessitat d’explicar a les seves filles que voldria haver jugat amb elles, que no era per falta d’amor, que no sabia expressar els seus sentiments, que eren altres temps... i que les enyora i les estima molt... i que ara pensa que els ho ha dit poc.

I compra els dos bitllets.

Mercè Escolà

ELS ESCLOPS D’EN PAU

  Ara que ja soc gran (no vella, que segons se sol dir només és vella la roba) veig els meus nets sempre amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador: ja no juguen a res. 

  Recordo que abans, quan devia tenir l’edat d’ells jugava a molts jocs. Me n’agradava molt un que jugava amb els nens i nenes del veïnat en un descampat a prop de casa. Asseguts a terra, fèiem una rotllana i cantàvem una cançó amb una pedra a la mà.

Els esclops d'en Pau

fan guerra a Sant Joan.

Sant Pere li va darrere

amb el tripi-tripi-trap.

Al ritme de la cançó pegàvem cops amb una pedra i la deixàvem al costat del veí de la dreta, després al de l’esquerra, i al tripi-tripi-trap pegàvem tres cops al terra i tornàvem a començar. Ens ho passàvem molt bé, amb aquest i altres jocs, tranquil·lament al carrer, fins que la mama ens cridava per la finestra: “Nena, puja a sopar!”

 

Rosa Orenga

RALET, RALET

 

  Com cada dissabte, amb la Patrícia actualitzem el nostre rànquing, el llistat de 54 jocs i cançons més importants de la programació de “Cançons d’abans”. Aquesta setmana dues sortides i, per tant, dues noves cançons i jocs s’incorporen a la llista de referència de “Cançons d’abans”.

  “Ralet, ralet” s’ha convertit en un fenomen arreu del món. Joc de falda. Ja acumulem 105 milions de visites a Youtube, és una de les cançons d’abans més destacades a països com Estats Units, Canadà, Nova Zelanda, Noruega, Irlanda, Regne Unit…

I després ha continuat cap a Instagram.

Ralet, ralet,

para dineret!

Ralet, ralet,

paga dineret!

Ralet, ralet, 

pica dineret!

Glòria Esteban

SI LA BARQUETA ES TOMBA

 Totes les cases eren de planta baixa i tenien un pati amb flors. Al sortir de l’escola i arribar a casa, les mares ja ens tenien preparat el berenar que ens agradava a totes: pa amb xocolata a dins, perquè es fonia amb l’escalfor, i que bo que era!

  Els nois tenien els seus jocs, diferents dels nostres. Les mares seien al pati per fer-la petar, i estaven contentes de veure com nosaltres seguíem les tradicions i jugàvem com elles havien jugat. Moltes vegades s’animaven i agafaven la corda i saltaven cantant com nosaltres:

Si la barqueta es tomba,

nena, no tinguis por,

alça la corda enlaire

i canta una cançó.

Carme Vallverdú

HEI, BUGUI-BUGUI, HEI! 

  Jo ja feia anys que era a l’escola, una escola moderna que havia incorporat al seu ideari els corrents actuals que parlaven de motivació i adaptació a la personalitat de l’estudiant, és a dir, tenir en compte les aptituds i interessos de l’alumne. Ell venia d’un altre tipus d’ensenyament. Era alt, un metre vuitanta-cinc, ulleres que emmarcaven uns ulls blaus, nas gran però recte i caminava molt dret. Mirava els alumnes des de la seva altura. Era professor de Física. El meu marit, que sentia gran admiració per la Física, sempre deia “Però com és que dona classes?” Jo pensava “Sí, i què ha de fer, si no el contracta la NASA?

  El seu lema era “Patada y a la espinilla”, que  xocava amb  l’ideari de l’escola. Es va adaptar a l’escola. Era un bon professor i molt bona persona. Vam ser co-tutors: sortíem de convivències, a esquiar, als viatges de fi de curs... Recordo moltes anècdotes, però encara ric quan veig tots els professors i alguns alumnes al final dels trimestres fent una rotllana al patí i ell començava:

Hei, Bugui, bugui, hei! 

Amb el dit a dintre,

amb el dit a fora, 

amb el dit a dintre

i el fem rodar.

Ballem el bugui bugui

mitja volta ja!

I ara piquem de mans, hei!

Encara ens veiem, la pròxima vegada li diré de ballar El bugui, bugui.

Magda Ábalos

ARRI, ARRI, TATANET    

  El senyor Salvador és un avi  de gairebé noranta anys. Va tenir tres fills i ara ja té set nets i tres besnets. Quan  tenia els fills petits, dos nois i una nena, tenia una predilecció per la petita, la Laia. 

  L’home havia de treballar molt a la fàbrica perquè no faltés res a casa. Els diumenges agafaven el cistell amb el pa, la llonganissa i la bota de vi i marxaven a berenar a la muntanya tota la família.

Els dies feiners, en plegar de la feina i arribar a casa, la seva filleta, que tenia uns quatre o cinc anys, li deia: “Pare pare, arri, arri, tatanet”, que havia après del seu avi.

Tot i estar molt cansat, en Salvador s’asseia en una cadira, es pujava la nena sobre els genolls i agafant-li les mans i movent els peus li cantava: 

Arri arri tatanet,

anirem a sant Benet,

comprarem un formatget

per dinar, per sopar

i per la Laia no n’hi haurà!.

 

Separava els genolls com si caigués i ella reia, reia; s’ho passava molt bé.

Ara la Laia ja és àvia i, com que recorda aquells moments de la seva infantesa, als seus nets també els canta : “Arri arri…”

Roser Casaramona

ELS SOLDATS VENEN DE FRANÇA

—Àvia, àvia, avui a l’escola hem après una cançó nova per jugar! —em diu la meva neta petita. 

M’explica que a l’hora del pati, alguns mestres els ensenyen cançons perquè puguin jugar també en català, com es feia abans. 

—Te la canto? —em diu amb aquells ullets entremaliats.

Entre saltirons i rialles, comença a cantar:

Els soldats venen de França

i no saben el camí,

gira per aquí, senyor Martí!

Quan acaba, em fa un petó i se’n va corrent com un belluguet, i jo em quedo amb els records, que la cançó ha revifat. A la nena li sembla nova, però està molt lluny de ser-ho: jo ja la cantava de petita. Avui poca gent la coneix, ha quedat oblidada; però quan jo era com ella sí que la cantàvem, al costat de moltes altres, en català algunes, però sobretot en castellà, com ara El cocherito Leré, El patio de mi casa, Dónde están la llaves, Al pasar la barca…

Aquesta cançó em feia posar trista, perquè m’imaginava uns pobres soldats joves que no trobaven el camí de casa. Feia pocs anys que s’havia acabat la guerra i les  històries dels patiments que havia provocat les sentia explicar tot sovint.

A la seva època, la meva filla ja només jugava en castellà, no sap gairebé cap cançó en català per jugar. Friso per sentir les "noves" cançons que la meva neta vagi aprenent. Les cantarem juntes!

Montserrat Vallès