Forasters

 

LA CIUTAT CANVIA 

  La seva ciutat havia canviat molt, mirava la gent que passava davant d’ella pel passeig més famós de la ciutat i només veia que forasters, gent que estava de pas per admirar la ciutat antiga i la nova ciutat post-olímpica, o sigui, turistes, i gent que havia vingut d’altres parts del món per quedar-se, o sigui, emigrants.

  El seus pares fa molts anys, els que ella tenia, perquè ella ja havia nascut a la ciutat, també van arribar d’una ciutat de l’interior del país, també van ser forasters. Ella es considerava de la ciutat, havia anat molt poques vegades a l’altra ciutat; de fet, no li agradava, la veia endarrerida i pobletana en comparació amb la cosmopolita ciutat on vivia.

Aquell dia, asseguda a la taula d’un bar de la Rambla, la nostàlgia la va visitar i va recordar quan la seva mare i ella, assegudes al mateix lloc, també veien passar la gent; però què diferent que era. Quasi tots eren del país, algun turista de tant en tant, però molt pocs. En aquella època els forasters eren d’altres ciutats i pobles del país i la diferència fonamental era la llengua: català o castellà.

Ara, Barcelona és una Babel de llengües, per descomptat que l’anglès és la llengua internacional, però hi sents parlar llengües de tots els països del món.

No sap quina ciutat li agrada més, si la d’abans o la d’ara. El que sí té clar que la seva ciutat ha canviat.

Magda Ábalos

VEÏNS NOUS 

  Hi ha pobles que encara tenen cases antigues que passen de pares a fills. però n’hi ha que se les venen i sovint les compren gent forastera. Els primers temps deuen ser difícils, tant per als nouvinguts com per als que ja hi eren: tot depèn de les ganes de fer veïnat, tant dels uns com dels altres.

  Al meu carrer ho he viscut de prop perquè hi ha vingut una família forastera. Al matí, si es troben amb els altres veïns, ens saludem, encara que sigui amb un somriure i una presentació. Però no tothom actua així; N’hi ah que no en volen saber res, només perquè són de costums i de color diferents. Deu ser una mica trist que hagis de marxar del teu país, deixar la casa, els amics, els costums… Jo sempre penso que no m’agradaria que els passés als meus fills ni als meus nets.

Carme Vallverdú

DESUBICADA

 

  El sentiment de pertinença és complex. 

  Hi ha persones que només han viscut en el lloc on van néixer o van créixer i se senten plenament que formen part del seu poble o ciutat, potser també hi tenen els ascendents familiars i a vegades diuen amb orgull: «Jo soc de la vila de tota la vida». 

Hi ha gent que sent el seu arrelament a la terra dels seus pares i avis, i no pas on han nascut o crescut, fins i tot sense conèixer el lloc dels seus avantpassats.  Altres persones se senten integrades al lloc on viuen en aquest moment, tot i que hagin canviat de població. I també hi ha qui se sent foraster a tot arreu, com si no tinguin sentiment de pertinença, perquè tots els llocs els són igual, ja sigui perquè se senten bé a tot arreu o, tot el contrari, perquè  no se senten bé enlloc.

La Marta és d’aquest últim parer, sempre s’ha sentit forastera.  Viu amb els pares, no ha canviat de residència i ha anat a la mateixa escola, té facilitat fent amics i és molt sociable. Però veu que no és capaç de mantenir les amistats més enllà, és tot molt efímer. Les xarxes socials, on es connecta sovint, són molt fredes i tampoc sent un interès especial pel seu poble. 

Ara se sent desubicada i per encarar el tema es defineix com a “ciutadana del món”.

M. Carme Valios

LA METGESSA

               

  Una noia va voler marxar del seu entorn, lluny dels paratges que la van veure néixer, per gaudir d’una nova vida. Així ho va fer, motxilla i ganes! Va agafar un avió i va aterrar a una gran ciutat. Va començar a caminar, i no coneixia el terreny. El fred i la foscor li dificultaven els passos. Per fi va aturar-se a la vora del riu i s’hi va quedar.  No hi havia ningú per poder parlar. Prop d’aquest riu, hi havia un poble molt petit. Quan va descansar una mica va seguir caminant fins arribar-hi. El lloc on vivia tenia totes les comoditats i era una bona metgessa. Aquí en aquest poble, era un lloc que li resulta estrany. Estava un xic decebuda pel que veia. De sobte, va ensopegar amb un senyor molt amable, van començar a parlar i ell la va assessorar molt bé per poder buscar feina de doctora. 

  Després d’un temps, quan ja tenia tots els papers necessaris per poder treballar, va trobar feina en el cap d’aquest poble. La gent la veia com una forastera, i al principi no volien que fos la seva doctora. Va passar el temps amb alts i baixos, però al final, aquesta forastera va estar molt ben acceptada per els seus pacients. Ella va quedar molt satisfeta de tot el que va lluitar per aconseguir estar feliç i contenta en aquest poble! Ella volia aquest canvi per saber la immensa càrrega de responsabilitat dels metges de les zones rurals.

Glòria Esteban

EL PISET

  Tota la vida hem viscut en un pis molt petit al barri més antic del poble. Som gent humil i treballadora. Ens coneixem tots els veïns del bloc, tots hi portem molts  anys vivint.

  Quan em vaig casar em vaig quedar al pis amb els pares, ja que soc filla única i nosaltres tampoc teníem gaires mitjans per canviar-nos de barri. 

Un dia es va morir un veí que vivia sol, no tenia família, i el seu piset va quedar buit. Els propietaris de seguida el van llogar a uns forasters. Es tractava d’un matrimoni amb els seus dos fills de vuit i deu anys, que venien de molt lluny, de Romania. 

Al principi, els rebem amb una mica de recança, no els coneixíem i no ens enteníem gaire a causa del seu llenguatge. Però de mica en mica es van anar adaptant a nosaltres, el pare treballava de jardiner, la mare feia feines i els dos nens van començar a anar a l’escola. Molt aviat van començar a parlar en català. Eren bona gent, es volien integrar i al cap de poc temps van deixar de ser forasters.

Roser Casaramona

EL BALL 

  A mi sempre m’han agradat els forasters. Crec que tot em ve de quan era molt joveneta, de quan anava amb les amigues a passeig, a riure i a mirar de lluny els nois de la nostra edat que també es passejaven en colles i ens miraven de reüll des de l’altra vorera. Jo no era bonica com les meves amigues, que eren altes i rosses; jo era baixeta i rodanxona, però crec que era simpàtica i tenia un somriure atractiu. Els nois no em feien gaire cas, però a mi no m’importava, tot i que als temps de la meva joventut era molt important tenir pretendents que arribessin a ser, primer promesos, i després marits. S’havien de complir les exigències socials del moment.

  Però una tarda, quan les meves amigues i jo érem al ball, vam veure un noi que ningú coneixia. Quina expectació! Un foraster, i a sobre atractiu, moreno, d’ulls foscos i somriure seductor! Però, per a sorpresa de tothom, em va treure a ballar a mi! Jo no m’ho podia creure, estava enlluernada i atemorida alhora. Em vaig posar vermella com un tomàquet, però li vaig dir que sí, i fins i tot vaig acceptar ballar tota la tarda amb ell.

Allà va començar la meva història d’amor amb el foraster, que va durar uns quants anys. Ara soc vella i tinc una família molt àmplia, on entren i surten persones diferents, algunes forasteres. Jo hi connecto amb molta tendresa perquè recordo el meu foraster.

Montserrat Vallès