JA FA TEMPS...

 L’AVI

El meu avi va morir el dia de Tots Sants. Jo tenia quatre anys,

Tres dies abans, per primera vegada, em va venir a buscar per anar amb ell al mas. Sempre s’emportava la meva germana, que era més gran, però aquell dia es va presentar a casa després de dinar i li va dir a la meva mare que volia ensenyar-me els crespinells que havia plantat a la vora del rafal.

I jo em vaig sentir gran i important.

Les que en dèiem crespinells eren les meves plantes preferides, perquè als vespres de sopars familiars de l’estiu em podia amagar entre les fulles suaus que em feien pessigolles.

Pel camí em va ensenyar cançons noves per mi, i jo agafava la seva mà, rasposa i forta, protectora i segura. Entre riures em va dir que podíem berenar pa amb oli i xocolata.  Em va deixar regar, remenar entre els trastos vells i menjar tota la xocolata que tenia a l’abast.

No sé ben bé si tot això és real, o el meu cap ha anat afegint el relat familiar que he sentit mil vegades. Tots van decidir que l’avi s’havia acomiadat de mi, la més petita de la família, i jo no ho sé, però he de dir que, amb els anys, és el record més clar que m’acompanya.

Mercè Escolà

   LES PATATES DE XURRERO

La meva mare era una gran cuinera. Feia rostits, canelons, arròs a la cassola, etc. Tot li sortia molt bé, però, entre tot, hi havia una cosa que cridava molt l'atenció. Era la manera com feia les patates de xurrero. Les feia de la manera mès artesanal possible i li sortien de meravella.

A la cuina, com que era molt baixeta, s'arrepenjava al marbre, recolzant-ti els braços. Tenia un ganivet especial i les anava tallant d'una en una molt finetes, les fregia en una paella molt vella i abonyegada, però era la que a ella li anava més bè. L’hi posava oli d'oliva i, quan estava molt calent, hi tirava les patates d'una en una fins que es dauraven, realment una obra d’artesania.

Quan jo, que vivia al pis de dalt, tenia convidats a dinar, ella apareixia a la porta amb una safata plena de les seves patates fregides per obsequiar els meus convidats. Tots quedaven al·lucinats. Estic parlant de fa mès de cinquanta anys, ella ja era molt gran, però aquestes coses li donaven vida.

Encara ens en recordem i la trobem a faltar.

Roser Casaramona

LA NOTÍCIA DEL DIARI

A la sortida de l’escola el Pedro ens va convidar, a la meva amiga Núria a mi, a berenar a casa seva, que estava a prop del col·legi. Érem companys de classe de 7e d’EGB, teníem tretze anys.

Em va sobtar que al pis no hi hagués ni el seu pare ni la seva mare ni cap adult, només el seu germà gran amb els seus amics. Ens vam preparar pa amb tomàquet i fuet, i els altres també es van afegir a berenar.

Jo no coneixia gaire el Pedro i aquell ambient em va semblar força diferent al meu entorn habitual. Tota la colla del germà fumava, bevia cervesa i feia servir paraules d’argot que jo no entenia. La Núria estava a gust però jo tenia ganes de marxar. No ens hi vam quedar gaire estona.

El Pedro era un noi reservat, tranquil i bon estudiant, ens va estranyar molt la seva família.

Unes setmanes més tard vam llegir al diari que havien detingut un noi acusat de la violació i l’assassinat d’una menor en un parc de la ciutat. La notícia va tenir molt de ressò per la crueltat dels fets. El parc, amb gronxadors infantils, era a prop de casa meva i jo hi anava sovint. El cognom del presumpte delinqüent coincidia amb el del Pedro. Va resultar ser el seu germà, amb qui havíem compartir aquell berenar.

M. Carme Valios

L’ÀVIA ESPECIAL

Era una tarda d’estiu quan va començar el seu viatge al passat, a un passat encara present en el cor. Estava estirat al sofà fent el mandra i va començar a pensar sobre els records de la seva àvia. 

La seva àvia era una persona especial per a ell. Era la mare del seu pare. Era una dona no gaire alta i prima, amb els cabells blancs. Els ulls eren grisosos i sempre duia faldilla, camises o jerseis i sabates còmodes. Portava ulleres.

Li encantava cosir. A la casa del seu net queden coses del seu passat fets per ella: tovalloles, draps, llençols... i són molt bonics. També li encantava jugar a cartes i ho feien molt sovint. A vegades ell li feia trampes. La seva àvia li va ensenyar a jugar. Ella tenia el costum d’anar cada dia a comprar el pa. L’àvia tenia una mentalitat molt actual, per això moltes estones estaven junts. 

Va arribar un dia que ja no hi era. L’Enric, estava molt trist. I el primer que va pensar va ser “Ja no li podré explicar els meus problemes ni fer-li bromes perquè rigui. Ell va aprofitar tot el temps per estar amb ella i fer-la feliç. També l’Enric sempre recordava quan anaven molts cops a menjar xocolata amb xurros.

Quins bons records de l’àvia!

Glòria Esteban

UNA VIDA

Deuria ser als anys quaranta… La Maria tenia setze anys i es va enamorar del seu cosí Pere, que vivia a la mateixa masia que ella, molt a prop. Ell també l’estimava, i es veien quan acabaven la feina, es trobaven, passejaven i pensaven en un futur junts. Però la família se’n va adonar i ho va voler impedir, així que van casar la Maria amb un home vint anys més gran que ella.

El marit de la pobra noia era un home molt treballador, però, per més anys que passessin, ella no el va estimar mai. Van tenir quatre fills i les seves vides van ser una mica tristes: com que la masia on vivien era lluny del poble, els nens no anaven a l’escola i passaven els dies ajudant en les feines del camp, cuidant els animals i anant-los a pasturant per la muntanya.

Quan els fills es van fer grans, van buscar feina a la ciutat i de mica en mica se’n van anar sortint. Van poder anar a l’escola d’adults i es van endur els pares perquè tinguessin una bona vellesa, tot i que el pare no va poder gaudir-ne gaire temps.

M. Carme Vallverdú

SER NEN ALS ANYS 50

Al carrer de Santa Maria d’una ciutat de cent mil habitants hi vivia una família formada pel pare, la mare i cinc fills. El nostre protagonista era el segon dels cinc, i, de tant en tant, ajudava a tenir cura dels més petits, cosa que no li impedia anar a jugar al carrer, que era on es jugava en aquells temps.

De vegades, els jocs preferits dels germans eren una mica salvatges, com ara perseguir-se i tirar-se pedres amb les colles dels carrers veïns. No cal dir que en aquest jocs sovint els tocava rebre i, és clar, no es podien queixar als pares, perquè si els deien “Mamà, Paquito me ha pegado”, la resposta solia ser “Pues que te despegue”. Ell tenia molta complicitat amb el germà dos anys més petit que ell, i, de vegades, un proposava a l’altre jugar a estirar-se les orelles per riure; però allò que començava rient sempre acabava a cops que feien mal de veritat.

Amb tantes criatures, les entremaliadures eren freqüents, i quan la mare els perseguia amb la sabatilla, ells fugien al carrer i no tornaven fins que havia passat el perill. Ell pujava de seguida, perquè es creia a la mare quan els deia “Subid, subid, que no os castigaré!”. En canvi, el germà, més murri, no se’n refiava, s’esperava una estona més i es lliurava del càstig perquè l’altre ja havia rebut per tots dos. Igual que a la vida adulta, també uns nens rebien més que d’altres.

Montserrat Vallès