PARAULES: gràcies, assegurança, desesperació, maleta...

Qui li ha regalat la llibreta la coneix molt bé. En té moltes. Una per cada projecte nou a la seva vida. I no han sigut pocs. Però ara el canvi és molt important. Ho deixa tot per començar nova vida a una altra punta del país. Nova feina, nou paisatge, noves maneres de fer i entendre la vida. Sola i sense mirar endarrere. Ja ho ha provat i n’està segura. Vol començar de nou.Per això, a la primera pàgina de la llibreta vol escriure el que no ha d’oblidar mai: gràcies

A qui l’ha acompanyat per arribar fins aquí.

A qui li ha ensenyat a ser valenta.

A qui li ha qüestionat la decisió i l’ha fet reflexionar des de diferents punts de vista.

Als que li han obert els ulls a les coses bones i a les dolentes.

A qui li ha fet mal, perquè ha après a perdonar i a estimar-se més a ella mateixa.

Als qui l’han ajudat a travessar el riu i a obrir i tancar les portes… i les finestres.

 I cada dia, i cada nit, vol agrair tot el que ha viscut i amb qui ho ha viscut perquè pensa que no hauria arribat mai on ara vol anar sense tenir al costat tots els que l'han acompanyat.

I això es mereix un gràcies infinit i etern .

Mercè Escolà

 

La Maria, portera del número 20, ha escrit a la seva llibreta de notes assegurança per recordar-se d’avisar la veïna del 5è 1a que el matrimoni del 4t 1a aquest vespre s’ha queixat d’unes humitats al sostre del seu bany.

Com és habitual, els veïns de l’escala li diuen a la portera qualsevol incidència perquè ella faci de mitjancera. Sap, per experiència dels vint anys a aquesta feina a la mateixa finca, que aquests problemes s’han de resoldre amb rapidesa abans no hi hagi conflictes entre els propietaris. La senyora Eulàlia del 5è 1a viu sola i és de viatge. Truca a la filla que està treballant al Japó per avisar-la. Com era d’esperar, la filla li demana si us plau que amb tota confiança entri al pis, busqui l’origen de la fuita d’aigua i que faci el tràmit de trucar a l’assegurança explicant el problema. Que no cal amoïnar la mare.

La Maria entra al pis per primer cop. És una casa àmplia, com totes, moblada com si fos un museu, amb col·leccions de porcellana a les vitrines i una biblioteca preciosa. Al bany veu una fuita a la canonada de l’aixeta. Tanca la clau de pas. Contacta amb la companyia d’assegurances que li diuen que enviaran un lampista al més aviat possible. 

Decideix esperar-se al pis envoltada de luxe. Tria a l’extensa biblioteca una obra clàssica. Gran lectora, es posa còmoda en una butaca i comença a llegir Anna Karènina. Esperant el lampista potser li donarà temps d’acabar-lo.

Carme Valios

Vaig trobar-me una veïna amb qui feia molt de temps que no em trobava perquè havia marxat del meu carrer. Em va aturar i em va preguntar si sabia d’alguna feina per a ella. Em va explicar que té dues filles i un marit que els dona molts disgustos. La seva setmanada és tan escassa que la seva feina és poder arribar a passar la setmana, per tant necessita amb urgència trobar ella una feina. Per si no n’hi hagués prou, aquest home la maltracta a ella i a les nenes. Però ella no pot pensar a separar-se perquè no té diners per viure.

Jo em vaig trobar que no sabia quin consell ni quines paraules li podia dir. Encara que veia la seva desesperació no hi podia fer res.

Quan vaig arribar a a casa, desesperació va ser la paraula que vaig escriure a la llibreta nova que m’havien regalat els meus nets per als meus escrits.

M. Carme Vallverdú

Aquesta petita llibreta se l’estima molt, creu que l’acompanyarà a partit d’ara, que serà el símbol del començament d’un camí que la portarà a un canvi per anar a millor, o això vol pensar. Per això la primera paraula que hi escriu és maleta.

La seva vida ha tocat fons. Primer va ser la ruïna econòmica: perdre la feina, no trobar-ne cap altra, no poder pagar la hipoteca, quedar-se sense casa… La família a penes la podia ajudar, sort d’algunes amigues que la deixaven dormir al sofà! Però aquesta situació tenia data de caducitat i tot es va anar complicant amb l’alcohol, que li servia per suportar les llargues jornades buscant feina i recorrent a mil portes, i per no veure tan dura la seva situació. Quan va voler adonar-se’n ja hi estava enganxada i s’havia convertit en una persona de tracte difícil i una nosa per als amics. Va dormir a l’aeroport, als portals, a prop de l’estació del tren…, sovint amb grups de gent que teòricament la protegirien de possibles agressions, tot i que no sempre va ser així. No ho vol ni recordar.

Ara la seva vida canviarà. Avui recollirà la seva vella maleta amb els documents i les escasses pertinences, la que li guarden a l’alberg on va a dutxar-se i se l’endurà a un lloc millor.  Avui entrarà en un pis per a dones, a la Llar Rosario Endrinal, on tindrà un sostre i on es rehabilitarà de la seva addicció. S’ha acabat dormir al carrer.

Montserrat Vallès