Bon estiu 2025!
Ha passat un curs més i, com cada any, ens hem trobat per celebrar-ho. Hem dinat al restaurant El Caliu amb total harmonia, hem parlat, hem rigut i ens hem desitjat bones vacances, malgrat la calor. Hi érem totes menys la Conxita, que era de viatge cap a la costa cantàbrica. Però, perquè vegi que la tenim present, l'hem afegida a la foto de grup. Ah!, i també com sempre, ens hem intercanviat regals i hem recollit l'àlbum de record dels escrits de final de curs.
Relats de final de curs 2025
LES RATES |
A la cuina es trencaven coses i tothom deia que no havia sigut. La Margarida ja estava farta d’aquest rotllo. Des de feia tres dies, quan s’aixecava i anava a la cuina, trobava sucre per terra i la sucrera esquerdada o pomes mossegades o algun dels plats bruts que la nit anterior havia deixat al taulell estava bolcat i trencat. Presumint la innocència de la seva família es va dedicar a investigar. La primera pista la va trobar quan va veure damunt de la taula de la cuina unes boletes negres que semblaven cagarades de rata. Eren mitjanes igual que les mossegades de les pomes, o sigui, que no eren ratolins, eren rates. Això ja ho va tenir clar, però, per on arribaven a la cuina, per on entraven?
Estaven confinats per la pandèmia i era el mes d’agost a Barcelona, la calor era insuportable, per això, la Margarida ho deixava tot obert: les portes de la terrassa, del menjador, del passadís i de les habitacions i les finestres de tota la casa. A la nit, les rates podien passejar-se per tot arreu, però era a la cuina on trobaven el que buscaven: menjar.
Als seus somnis la Margarida veia com rates de tots els colors i mides desfilaven per tota la casa; les veia per sobre el seu llit i pels del seus fills i arribaven a la cuina i desprès marxaven i s’amagaven, però on s’amagaven? Es despertava amarada en suor pel fàstic i per la calor perquè des del descobriment de les rates tancava portes i finestres. L’angoixa i la insofrible calor no la deixaven dormir ni a ella ni a la seva família.
El primer que feia cada matí era anar a la cuina a mirar si hi havia hagut visitants, però des que tancava la casa, a la cuina no hi havia cap rastre; el rastre, ara, era a la terrassa, plena de cagarades. Sí, les bèsties, al no poder entrar, es passejaven per la terrassa i es menjaven el plàstic dels mobles d’exterior. Eren insaciables.
La Margarida no sabia què fer; amb la pandèmia no li vindria ningú a casa a acabar amb la plaga. Llavors va pensar amb l’Antonio, un amic del barri que es dedicava a això, a desratitzar i a desinfectar. Li va trucar i ell li va dir que no podia passar per casa seva a causa del confinament i que, a casa seva , la seva dona, l’Anna, per la seva salut, era persona d’alt risc, però que es podien trobar al carrer i que li portaria els productes per matar les rates. Es van trobar a sota de casa de la Margarida i li va portar dues bosses plenes. N’hi havia per matar un regiment de rates. No va voler cobrar-li res.
Aquella mateixa nit, la Margarida va deixar la terrassa com un camp de mines. Al dia següent els productes estaven oberts i se’ls havien menjat. No hi havia cap rata morta, cagarades, sí. La Margarida ho va continuar fent algunes nits més fins que no va veure cap cagarada. Les rates no van tornar a aparèixer, ni vives, ni mortes. Des de llavors no ha tornat a deixar la porta de la terrassa oberta a la nit.
Magda Ábalos
NITS D'INSOMNI
Algunes nits se sentien sorolls llunyans com si un ramat sorollós passés a prop de la casa. Sempre era a la mateixa hora, quan jo havia agafat el primer son, el més profund, tot i així em despertava i ja no em podia tornar a adormir amb facilitat. Llegir, comptar ovelles, beure un got de llet tèbia, tots els mètodes més coneguts, fins que, després d’hores, podia tornar a dormir, però aviat sonava el despertador i em trobava terriblement cansat per començar un nou dia.
El tema era preocupant, havia d’esbrinar què passava. No era totes les nits, i em vaig decidir a fer un calendari i vaig descobrir una pauta: Els dilluns era un soroll més agut, els dimarts i dimecres solien ser tranquils, però els dijous era molt pitjor, sorolls forts i continuats que feien molta por i duraven ben bé deu minuts, després un silenci esmorteït. Així anaven passant els dies i el meu insomni, fins i tot quan no hi havia soroll, estava pendent, esperant i la inquietud no em deixava relaxar-me i dormir.
De tarannà solitari, soc una persona discreta, i no fa gaire temps que visc a la ciutat i encara no conec gent. Finalment vaig decidir-me a preguntar als veïns de replà, un matrimoni molt gran, i em van dir que ells no sentien res estrany a les nits. Això encara em va deixar més amoïnat. Potser eren figuracions meves? Potser era perquè enyorava la vida al poble?.
I de sobte tot aquell enrenou es va acabar.
Unes setmanes més tard vaig llegir a les notícies locals que havien canviat els camions de la recollida d’escombraries per uns de més moderns i silenciosos. Vet aquí el gran misteri, ja està resolt.
M. Carme Valios
PIS D’ESTUDIANTS
 |
A la cuina es trencaven coses i tothom deia que no havia sigut.
Feia poc que compartia pis amb una parella d'estudiants i una noia que donava classes de violí, i no li semblava que fossin d'aquesta mena de gent que trenquen alguna cosa i no ho diuen… Però el primer dia va ser la tassa de porcellana que havia comprat feia cinc anys a Londres, al mercat de Candem, que va aparèixer en mil bocins, quasi tants com les discussions que la compra havia provocat, i per això quasi ho va agrair; després aquella gerra d'aigua que imitava un tronc d'arbre, que li havia tocat en el repartiment de l'herència de la tieta Isabel, un pongo vaja, no es va queixar…, però tampoc ningú va dir que en sabés res.
I avui, avui s'ha trobat els botons de la nevera enfonsats, com si algú hagués tocat el piano amb ràbia descontrolada. Així que ha comprat en un basar un aparell d'aquests made in Xina que diu que pot vigilar i avisar de la presència humana, i aquesta nit l'ha connectat a veure què passa.
Quina nit, senyor, quina nit!. Després de llegir i rellegir unes instruccions en xinès, i uns dibuixets bastant inintel·ligibles, li sembla que ha aconseguit connectar l'aparell per aclarir el que passa. I se'n va a dormir.
Creu-t'ho. Cap a les dues comença a sonar l'alarma, agafa el mòbil esperitada per veure què passa, i… només veu una línia de punts blanca que dona voltes sense parar; posa l’altaveu i sent uns sorolls esgarrifosos, Desconnecta l’aparell i, una mica espantada, a poc a poc i sense fer soroll va a la cuina, on troba la finestra oberta i la cafetera esclafada a terra, però ni rastre de persona humana, i encara menys dels seus companys de pis.
No és poruga, no ho ha sigut mai, però el tema comença a tenir-la neguitosa Recull la destrossa, torna al llit, i es passa mitja nit vigilant els sorolls, i mitja nit pensant que tornarà a mirar les instruccions.
Com que no ha pogut dormir no li cal despertar-se, així que apaga l’alarma abans que soni. Maleint el que comença a pensar que potser és un fantasma, s’enfila al tamboret per remenar l’armari més inaccessible de la cuina, amb l’esperança de trobar la vella cafetera italiana per començar el dia amb un café, i sospira agraint que al final la va desar a l’armari de les rampoines, tot i els mals records que li feia reviure. Asseguda a la cuina amb el cafè que ha aconseguit preparar, repassa a poc a poc totes les instruccions i dibuixets, i veu on l’ha pifiat. Espera que aquesta nit sigui millor.
Tot a punt, avui la càmera està preparada, en línia, endollada i programada. Avui aclarirem que passa. I cansada com està es llença al llit . Passen els minuts en calma i es queda adormida.
De sobte la càmera comença a emetre un so, primer fluixet, després més agut, i oh!... què és el que veu? La Cleo, la gata del seu veí, que s’està banyant a la pica de la cuina, mentre amb la cua juga amb tot el que té a mà, i de passada tira a terra l'ampolla d'oli d'oliva extra verge que acaba de comprar a preu d’or.
No sap si riure o plorar, si fer moixaines a la Cleo o fer-la fora a cops d’escombra.
I li posa llet en un platet mentre observa com amb la pota obre i tanca l'aixeta.
I somriu.
Mercè Escolà
LA CASA
Em passejava entre els rosers i, de sobte, vaig veure que la tija d'una de les roses es doblegava, com si una mà invisible la mogués. Això em va passar quan vaig entrar al jardí d'una casa molt gran, vella i sinistra als afores del poble.Era meva, em va tocar d’herència d'una tia àvia del meu pare, la tia Pura, que va morir sense descendència, els seus dos fills havien mort de manera estranya, sense que ningú sabés realment com van morir.
Aquella tarda de finals d'octubre, vaig decidir anar-hi, per prendre possessió de la propietat i veure si calia fer-hi alguna reforma, ja que estava cansada de viure a la ciutat i, com que m'havia divorciat, em feia falta fer un canvi a la meva vida. La casa era molt gran; tothom m'havia dit que era una casa encantada, jo no els vaig fer cas.
Vaig aparcar el cotxe al davant de la reixa i vaig entrar-hi, amb molta feina a causa que el pany estava molt rovellat. No hi havia llum, i com que ja ho sabia vaig encendre una de les espelmes que duia. Només entrar al gran vestíbul, vaig sentir una esgarrifança i vaig veure entre penombres un gran quadre a la paret d'una dona jove amb una espècie de túnica que duia a la falda un gran ram de roses vermelles i, al seu costat, dos nens asseguts a terra. Era la tia Pura, la que havia construït la casa, i els seus fills, amb les cares sepulcrals. Em va fer por de mirar-los.
Mig a les fosques, vaig recórrer totes les estances: totes feien olor de resclosit i estaven plenes de pols. A la cuina em vaig menjar un entrepà que portava i a anar a dormir, que era la meva intenció. Vaig pujar cap a dalt i em vaig ficar a l’habitació que crec que era la principal; duia un sac de dormir, per no utilitzar res d’allà. Eren cap a les dotze, l’espelma es va apagar, vaig començar a sentir sorolls pels passadissos: una persona gran es passejava perseguint dos nens, tirant-los roses i empenyent-los fins fer-los caure pel buit de l’escala. Tot això ho veia enterbolit, sentint els crits de la canalla i la veu del més enllà de la mare. D'un bot vaig baixar les escales i amb penes i treballs vaig obrir la porta i vaig pujar al cotxe. Sor que tenia unes claus a dins!
A pocs quilòmetres vaig veure un bar de carretera que estava obert. Hi vaig entrar i el cambrer, al veure la meva cara d'espantada i a mig vestir, em va preguntar: “Què li passa, senyora?” Li vaig explicar amb penes i treballs tot el que m'havia passat, i el bon home em va donar una copa de conyac i em va fer seure i em va dir: “No m’estranya, aquesta casa està embruixada. La mestressa, va matar els seus dos fills i després es va suïcidar. Des de llavors va tallant les roses del seu jardí”. De tot això, jo no en sabia res.
L'endemà, vaig córrer a posar un anunci al diari que deia: “Es ven una casa envoltada d'un jardí, amb un fantasma inclòs”. Al cap de pocs dies rebo una allau de cartes de persones interessades en comprar-la.
Roser Casaramona
SOROLLS
A la cuina es trencaven coses i tothom deia que no havia sigut. Això va ser un neguit per a tothom. Uns deien que si aquestes trencadisses i aquests sorolls els feien els nous, els que acabaven d’arribar al pis d’estudiants i que buscaven alguna cosa a les fosques i, com que no sabien on eren les coses, ho remenaven tot. Tant va ser l’enrenou, que els estudiants que portaven més temps al pis van decidir fer vigilància a la nit; van dir que així sortirien de dubtes i podrien demostrar que els nous els enganyaven.
Es van quedar, doncs, a la cuina amb tots els llums apagats disposats a descobrir el misteri. I quina va ser la sorpresa que van tenir quan, per la finestra, que havien deixat una mica oberta perquè es ventilés, van veure entrar un mico! Era un mico que els veïns del costat tenien de mascota i que es passejava lliurement per tot el pis. Es veu que a les nits s’escapava i anava al pis dels seus veïns estudiants perquè allà hi trobava llaminadures i fruita seca. Misteri resolt!
M. Carme Vallverdú
EL TAXI
Per fi he pogut aturar un taxi perquè em portés a l’estació. Hi havia d’arribar abans que el meu amor marxés per sempre de la meva vida. Una “amiga” m’havia fet creure que m’era infidel, i jo, que soc molt gelosa i malpensada, després d’una discussió, i tot i que em va jurar que tot era mentida, li vaig dir que marxés.
Ara, a dalt del taxi, li dic al conductor que vagi de pressa perquè és molt important. Em noto la veu trencada i que se m’escapen les llàgrimes. Ell em mira a través del mirall retrovisor amb uns ulls molt freds i , amb una veu que volia ser amable, em diu:
—A què ve tanta pena? Tan maca i aquestes llàgrimes! Deuen ser per un amor.
El to em va posar una mica nerviosa, i més quan vaig veure que passava de llarg de l’estació i ens allunyàvem del poble.
—No et preocupis, reina, que jo et consolaré.
Va parar el taxi, va sortir i va venir cap a mi amb un objecte a la mà. Horroritzada, vaig veure que era una destral.
Rosa Orenga
DIVERTIT
La trobada amb la colla de les amigues de la infància, i que feia anys que no es veien, no va decebre. Quins personatges! Van tenir una trobada amb la colla de les amigues de la infància, i que feia anys que no es veien. Va ser gràcies que l’escola on van anar de petites va organitzar una trobada d’exalumnes. Les monges van organitzar un sopar al pati. Van enviar a cada exalumna per correu ordinari una convocatòria i un programa.
Va arribar el dia de la trobada, un mes de juny, i va anar-hi molta gent i de diferents generacions. Les exalumnes es van reconèixer de seguida i van començar a parlar molt emocionades i contentes. Després van anar cap a les taules per seure en el seu lloc i començar a sopar.
A partir d’aquí van fer més trobades, una d’elles a Pallejà recordant quan anaven a fer exercicis espirituals… Després de la primera trobada d’exalumnes, es va fer un petit grup de set. Van estar un temps llarg sense saber res entre elles. Aquest petit grup va organitzar un sopar i a partir d’aquí van fer moltes més coses juntes, algun viatge, cinema, teatre...
En els sopars bàsicament parlaven, dels fills, dels marits –les que en tenen, de la jubilació, de problemes i de com està el món. Alguna vegada parlen també del passat i de les trapelleries que feien a classe.
Una d’elles que havia sigut professora de música al llarg de la seva vida, en una escola, se li va encendre una llumeta: “Per què no es fa una coral amb set veus?” Així van començar amb il·lusió i amb humor a organitzar aquesta coral.
A la professora de música li van proposar que fos la directora. Les altres, com que tenien moltes ganes de cantar i no era necessari saber música, dale que te pego!
Així, anaven contentes i il·lusionades! Anaven fent reunions i anaven pensant: “D’aquesta manera mantenim activa la ment perquè ens fa molta falta!”
També tenien el temps ocupat , olé, olé...:
-Assaig els dimecres de 18 a 20h i després soparet!
-Al llarg de l’any participaven en diferents activitats, per tant, sortien de l’entorn habitual, …
I així amb aquesta excusa de la coral feien diferents activitats, passaven bones estones i reien molt. No havien rigut tant des de feia molt de temps.
Ara marxen cap a Londres... amb bon humor!
Glòria Esteban
MALSONS
Quan em vaig despertar vaig veure que el got que tenia a sobre de la tauleta estava buit, com les dues nits anteriors. Però jo no me l’havia begut cap nit.
Feia setmanes que tenia uns malsons terribles, sempre els mateixos, que no volia ni explicar a la mare perquè eren molt inquietants i no la volia fer patir. En plena nit em despertava unes quantes vegades cridant i plorant. La mare, esverada, venia a consolar-me i s’estava al meu costat fins que em tornava a adormir, m’acotxava com a una nena petita i se’n tornava a la seva habitació. I així cada nit, jo espantada i ella preocupada. Estava tan preocupada, que al cap d’uns dies em va dir que havia estat buscant una solució per al problema. Es tractava de beure un got de llet calenta cada nit; això m’ajudaria a dormir bé i desapareixerien els malsons. No perdíem res provant-ho.
Les primeres nits em vaig beure el got de llet, però els malsons no desapareixien, al contrari, encara eren més angoixants. Fa tres nits, però, no em vaig beure el got de llet. I no vaig tenir cap malson! L’endemà al matí vaig trobar el got buit i em vaig inquietar una mica, i ara, després de trobar-me tres matins seguits el got buit sense que jo hagi begut una gota de llet, encara estic més inquieta. Aquí hi ha un misteri que vull investigar jo sola, sense dir res a la mare; ella ja té prou preocupacions.
Després de descartar amagar-me dins de l’armari i posar l’alarma del mòbil cada cinc minuts, he pensat en un sistema senzill però, crec, efectiu: m´he lligat l’extrem d’un cordill al dit gros del peu i l’altre extrem al pom de la finestra, que sempre deixo entreoberta. D’aquesta manera, si entra algú a l’habitació em despertaré i el podré veure, i descobriré el misteri del got de llet. M’ha costat una mica, però finalment m’he adormit. De sobte, he sentit una estrebada al meu peu i m’he aixecat d’una revolada. Què és això? Una serp gegantina se m’acosta, la mateixa dels meus malsons! És una serp de cua negra, amb una llengua que es mou ràpidament cap al got de llet. La llegenda d’aquestes serps que beuen llet de les cases dels humans, i que tanta por m’ha fet passar en els meus somnis, és, doncs una realitat! Estic paralitzada pel terror! Ara se m’acosta a tota velocitat. La tinc al meu costat, se m’enrosca al cos, m’estreny molt fort, no me’n puc escapar! Maare! Maare! Maa…!
Montserrat Vallès
Començar de zero
Tu, que em vas aguantar el gintònic tantes nits, mentre discutíem sobre il·legalitat i immoralitat, i em vas fer veure que t’era més fàcil perdonar la primera que la segona, que em vas ensenyar a pensar, i a madurar, quan encara crèiem que podíem canviar el món.
Tu, que quan la vida m’enviava flors em feies un petó a la galta, i deies que et feia feliç que fos feliç, i quan la vida em donava bufetades, no em deies res, però m’abraçaves fort, que mai m'has dit jo ja t’ho deia, i que m’has deixat estavellar, però sempre m’has esperat sense un retret.
Tu, que quan et vaig dir que em casava amb un company de feina em vas dir que quina sort tenia aquest company. I quan em vaig quedar sola amb les dues nenes em vas dir que podies fer de cangur cada dissabte, només a canvi d’un plat de sopa de galets com la de Nadal.
Tu, que em vas arrossegar, literalment, a veure una pel·lícula que jo no volia veure, i que després no volia que acabés mai.
Tu, que em vas fer avançar quan jo pensava que ja no podia, i mai em vas demanar res a canvi.i em vas ajudar a obrir totes les portes i a tancar-les quan calia.
Tu, només tu, em pots demanar començar de zero.
I només a tu et puc dir que sí.
Mercè Escolà
Et despertaves i t’aixecaves, anaves al bany, et dutxaves i et vesties; desprès, a la cuina, prenies cafè a tota pastilla, baixaves les escales de dos en dos, agafaves el bus i arribaves a la feina. A l’hora de dinar anaves amb els companys al restaurant de sempre; a la tarda, quan sorties, feies una cervesa amb ells si no tenies partit de futbol. Tornaves a casa tard, havies pres qualsevol cosa amb els companys, i te n’anaves al llit cansat.
Però, ara, has de començar de zero, fa estona que estàs despert, ja no dorms com abans, t’aixeques amb molt esforç per seure a la cadira, vas a la cuina perquè és més gran que el bany, que encara no està habilitat; et rentes com pots i prens un cafè; tornes a l’habitació a vestir-te. Agafes l’ascensor i surts al carrer cap a la parada del bus, demanes la plataforma per pujar-hi i et poses a la zona reservada per les cadires de rodes i els cotxets dels nens; quan arribes a la teva parada, un altra vegada demanes la plataforma. Arribes a l’oficina, puges amb ascensor i, allà, els companys ja t`han condicionat una zona. A l’hora de dinar empenyen la cadira fins al restaurant de sempre. A la tarda, a la sortida de la feina, tornes a casa, veus la tele, sopes i te’n vas al llit cansat, amb un cansament diferent al d’abans de l’accident de moto.
Magda Ábalos
Quan vivies al poble, amb els teus pares i els teus avis, i els havies de donar un cop de mà, sempre et queixaves perquè volies anar a la ciutat. Ara que ja hi ets, què et pensaves? Ara et trobes que has de compartir pis amb altres joves perquè tu sol no te’l pots pagar. Has buscat feina i n’has trobat una a la vora del pis on t’estàs. Però no estàs tranquil, sempre estàs que els nervis et controlen. ¿No creus que seria millor tornar-te’n al poble i començar de zero, ara que amb els ordinadors ho tens més fàcil per treballar?
Carme Vallverdú
Vas arribar una tarda d’estiu amb avió i et vaig venir a esperar. No et veia, però em vaig girar i de cop eres allà, somrient, encantadora... Tu venies d’un poble de l’Africa cap a Barcelona a fer una nova feina en un país nou. Vam anar cap a casa meva on estaries instal·lada fins que trobessis una casa. Vas deixar les maletes en una de les habitacions adjudicada per passar aquests dies. Comences a desfer les bosses i poses les coses en els calaixos dels armaris i ordenes una mica.
Et vas quedar a l’habitació pensant en el que quedava enrere, tot el que vas deixar: joventut, fills... La cosa no t’havia sortit bé, però ara estàs en un altre lloc, amb una nova feina i país.
Al cap d’una bona estona vas sortir de l’habitació i ens vam posar a fer el sopar i a menjar junts.
Com estaves molt cansada, aviat vas anar a dormir i descansar. Et vas posar a llegir i et va venir el son. No va ésser tranquil, i et vas despertar amarada de suor. Vas agafar un segon son i va ésser dolç i plàcid.
Ding, dong, va sonar el despertador, primer dia de la nova feina i a començar de zero...
Glòria Esteban
Tot el que teníeu s’ha malmès per culpa de la tempesta
Tants esforços i il·lusions per tenir una casa pròpia, la vostra llar, tot perdut i ple de fang. Us havia costat triar, fent consens amb la Maria, vosaltres que teniu gustos ben diferents i vau arribar a posar-vos d’acord en tantes decisions, des del color de les parets a l’estil dels mobles. La negociació més complicada la vau tenir amb la taula del menjador, tu la volies rodona no pas quadrada, i decidir quantes cadires compràveu. Tu vas guanyar la discussió, perquè tenies millors arguments i vas saber convèncer-la. Entre els dos vau triar el sofà sense dilema, el raconer color marró clar i molt còmode. Posàveu il·lusió en cada detall, perquè estàveu construint el vostre niu per formar una família.
Ara tot això et sembla trivial, ara que no et queda res per causa de la riuada. Heu de tornar a començar de zero, però aquesta vegada no teniu la mateixa il·lusió sinó una necessitat imperiosa de tornar a la normalitat, de tenir una casa on viure. I el dubte que més us pesa és saber si us tornarà a passar. O heu de fer un esforç major i buscar un altre lloc, també a prop de la feina i lluny del riu, perquè tingueu més seguretat.
Heu de recuperar la confiança que heu perdut per culpa de la riuada.
Maleïda riuada que pots ser tan destructora de bens i projectes.
M. Carme Valios
Agafes una revista de xafarderies convençuda que t’ajudarà a no pensar-hi, però als dos minuts la llances amb fúria a terra. T’aixeques i, sense voler, els ulls se te´n van cap a la finestra: a fora torna a ploure i la pluja et recorda el que has viscut aquest matí i que tu no vols recordar. El cor et torna a bategar amb la mateixa força i et sents encara més desconcertada. Ja tornes a estar tota tu immersa en el so aspre de la seva veu, ja no et pots allunyar de la sensació de vertigen, tornes a sentir aquelles paraules inesperades que t’han enfonsat. Així és com et sents ara: a un pas de l’abisme, espantada, desanimada, gairebé desesperada. Què faràs ara? Potser intentaràs suplicar? Potser prometràs allò que no estàs disposada de complir? O potser esperaràs a demà a veure si hi trobes alguna solució, a veure si pots tornar enrere?
Intentes dormir i ho aconsegueixes a mitges. Al matí et lleves d’hora i, després d’esmorzar, t’adones que ja ho tens tot clar: decideixes que no t’has de rebaixar de cap manera després de tanta humiliació. Estàs segura de tu mateixa i disposada a lluitar pel teu futur. El món no s’enfonsa perquè t’hagis quedat sense feina. Al capdavall el teu cap és un imbècil que no mereix que et rebaixis davant seu per una feina de merda. Aquest acomiadament és una bona ocasió per començar de zero i preparar-te per a un futur millor.
Montserrat Vallès
Subscriure's a:
Missatges (Atom)