UNA PETITA BOGERIA
El setembre de fa dos anys va trobar uns bitllets a París que eren un regal. Només un problema, anar i tornar en vint-i-quatre hores. Però es va engrescar i va decidir que valia la pena. Una petita bogeria de la qual no va dir res a ningú.
Va haver d’anar a l’aeroport de matinada, molt de matinada, però un vol tranquil i ràpid la va portar a destí, i a les 9 del matí estava al centre de París.
Poder veure, una vegada més, la Victòria alada al Louvre, una escultura que la té enamorada.Passejar pel Barri Llatí, on va descobrir, amagada entre carrerons, una petita llibreria de vell plena de tresors, dinar un steak tàrtar en un bistrot de barri que li va recomanar el llibreter, mentre practicava el seu francès rovellat.Apropar-se a Notre-Dame, encara tancada i en reconstrucció. Donar una ullada ràpida al Jardí de les Plantes, i guaitar al moll de Saint Bernard per veure com començava la sessió de tangos a la vora del riu.
I, rebentada, asseure's en un cafè i mirar passar la gent, mentre calculava a quina hora havia de tornar a l’aeroport per arribar a temps al vol de tornada.
Què més podia demanar?
Ara dubta si explicar-ho al dinar de Nadal, a veure quina cara fan.
Mercè Escolà
L’ILLA VERDA
Plovia, plovia molt, conduíem amb el cotxe de lloguer de nit per una carretera de muntanya, amb revolts i força pendent. Havíem aterrat tres hores més tard del previst. Finalment vam arribar a l’allotjament sans i estalvis.
L’endemà, un dia assolellat, ens vam despertar amb el so del trot d’un cavall que estirava d’un carro que passava per davant de la casa, en un poblet encantador de tres carrers de cases unifamiliars. Estàvem al fons d’un ampli cràter de parets verticals i dos grans llacs, un de blau i l’altre verd, separats pel pont de la carretera que entrava a la població i es convertia en el carrer principal que acabava a l’altre extrem de la vila amb un església envoltada de jardí. Un prat enjardinat arribava a la riba dels llacs vorejats d’un sender per passejar atapeït de vegetació exuberant i gegantina. Preciós: com un paradís natural.
Vam iniciar la descoberta de l’illa. La carretera sinuosa estava delimitada al dos vorals per una tanca d’altes hortènsies florides, que semblava no acabar-se mai, anàvem parant als miradors de vistes espectaculars de llacs, cascades i natura salvatge. Una destinació excel·lent per fer senderisme.
Al centre de l’illa hi ha una zona amb activitat volcànica on es poden veure fumaroles i hi cuinen una olla que desprès serveixen els restaurants com a plat més típic. També hi ha diferents indrets amb aigües termals per prendre un bany. La costa ès diversa amb grans penya-segats, platges de sorra i piscines naturals a les roques.
Una destinació al mig de l’atlàntic nord, on en un dia pots tenir un sol esplèndid al migdia, boires al matí i nits fresques i humides, i pluja torrencial sobtada en qualsevol moment. L’illa de Sao Miguel, a les Açores.
M. Carme Valios
CAP A PRAGA
Fa molts anys, vam planejar fer un viatge a Praga; érem molt joves, encara no existia ni l’euro.
El meu marit i jo, un dia de mitjan agost vam carregar el nostre cotxet, un 127, i vam marxar a l’aventura. Havíem anat a una agència de viatges de Barcelona que mes ó menys ens havia fet la ruta.
Vam sortir a les set del mati en direcció cap a la frontera a França i vam creuar el país sense problemes, amb les nocions que teníem de l’idioma. Desprès vam marxar cap a Àustria, on també va anar tot molt bé, ja que vam anar a veure una família coneguda que ens va assessorar i ensenyar Viena que és molt maco. Allà vam fer nit i l’endemà, cap a Praga.
Vam agafar la autopista cap a la capital i, no havien passat gaires quilòmetres, que, de sobte, apareix un cotxe de policia amb la sirena a tota marxa; ens van fer parar molt a prop d’una benzinera.
Van baixar dos policies molt alts i fornits, i ens demanen el passaport, de molt males maneres. Nosaltres, molt espantats, els els vam donar. Ells ens van començar a amenaçar, no enteníem res. Nosaltres: espanyol, i ells: Chek. Nosaltres: francès, i ells: Chek. Nosaltres: English, i ells: Chek. Al cap d’una estona de parlar sense entendre res, ens treuen un paper dient que havíem pagar una multa i vam entendre que era per no portar un distintiu al cotxe que permetia circular per les autopistes txeques. Ningú ens ho havia dit. Vam anar a la benzinera on venien els distintius i el vam comprar. Llavors venia el tema de la multa: ens demanaven una barbaritat, diners que no dúiem, llavors no hi havia targetes de crèdit ni res. Al final els vam donar el que dúiem i els ens van donar un paperot sense timbres ni membrets de la policia, cosa que ens va fer deduir que aquests diners se’ls quedaven ells.
Van dir amb senyals que podíem marxar, però no ens tornaven els passaports. Nosaltres vam cridar ¨The passport, the passport”; ells, que ja marxaven, es van girar i ens els van tirar. Les cames ens feien figa de l’ensurt que vam passar.
Vam marxar corrents i no sabíem si seguir o tornar cap a Barcelona. Després d'una estona per tranquil·litzar-nos, vam decidir seguir endavant fins que vam arriBar a l'hotel de Praga i ja tot ens va anar bé i vam poder gaudir del viatge, que va ser molt maco i ens va fer oblidar la mala estona que vam passar a la autopista.
Roser Casaramona
ESTADA DE TARDOR
Començava l’estació de la tardor i un amic nostre que tenia una casa a Gerri de la Sal ens va convidar a passar uns dies per veure els boscos d’arbres tan alts i la caiguda de les fulles i els colors tan característics i originals.
Vam acceptar la invitació i ens n’hi vam anar. A la casa també hi havia un germà d’ell i la seva dona, tots dos molt de la broma, de manera que en aquella casa, a la vora de la llar de foc, ho passàvem molt bé.
Al matí esmorzàvem a casa pa amb tomàquet i embotit. Tot era casolà: els tomàquets eren del seu hort, l’embotit el feien al poble i el venien en una botiga molt petita que tenia de tot, i el pa era del forner del poble. Aquell esmorzar em va quedar gravat i el recordaré sempre.
Després d’esmorzar tocava visitar els pobles i les muntanyes del voltant. Era impressionant l’alçada dels arbres dels boscos, i l’aigua dels riuets, tan gelada.
A l’hora de dinar paràvem per menjar plats típics, com el trinxat, l’olla aranesa i d’altres que ja no recordo. El que sí que recordo és que va ser un viatge inoblidable.
Carme Vallverdú
EL COTXE
Els feia molta il·lusió tornar a fer un viatge en cotxe. Van decidir agafar carretera i anar sense rumb fix. Van fer maletes i van posar alguna cosa més dins d’altres bosses. Ella tenia el cotxe a punt, l’havia portat al mecànic per fer una gran revisió. Era un cotxe molt antic.
Van sortir molt aviat, quasi no hi havia moviment pels carrers. Al sortir del garatge, els parabrises del cotxe havien de funcionar per poder tenir bona visibilitat. Anaven per l’autopista i era un diluvi, però ella no volia parar. Estava molt segura al volant. L’Anna era una enamorada del cotxe, del seu cotxe.
Un cop avançaven per la carretera, el temps millorava. Passada una estona, varen decidir aturar-se en una estació de servei per prendre un cafè. Poc després, al sortir de la cafeteria, van anar a buscar el cotxe per emprendre de nou el viatge. Instal·lats dins el cotxe, ella s’adona que no arrencava. No pot ser que no s’engegui! Si és nou! Ella estava molt orgullosa del seu cotxe.
En Bernat va dir: “Quina sort que el cotxe s’ha espatllat! Finalment en comprarem un de nou!”
Glòria Esteban
COM A CASA, ENLLOC
Ara que s’acosta Nadal ja estic nerviosa: som molta colla i jo ja no puc amb tanta feina. Penso parlar amb les meves filles a veure si anem a algun lloc. Clar que resulta car, però, per a mi, que em serveixin és meravellós, El meu marit, assegut al sofà, diu que com a casa enlloc. Per a ell sí que és millor, per a mi, no, quina gràcia! Ha, ha, ha!
Recordo un any que, per aquestes dates, vam anar de viatge a París tota la família, i ho vam passar tan bé que en tinc un gran record: l’hotel, fantàstic, i molt ben atesos, el menjar, molt bo, i sense haver de cuinar.
Els carrers lluïen amb tota l’esplendor i el Pare Noel tocava la campaneta amb el sac de regals a l’esquena. Va nevar una mica, i els nens van començar a tirar boles de neu i ens van atacar a tots.
No sé aquest any què farem. A veure si ens toca una mica de loteria! Sí!, la loteria que m’ha tocat, de moment, és que vaig relliscar al carrer i tinc un esquinç a la cama, o sigui que ens estarem a casa tots junts, que també s’hi està bé. Això, per queixar-me!”
Rosa Orenga
DESEMBRE DE 1994
Fa poc que he tornat de Nova York. Hi he anat amb la família i he gaudit molt. Però ara vull recordar un altre viatge, de fa trenta anys, perquè no vull que els records del més recent se’m barregin i esborrin els del primer.
Aquell desembre feia fred i els carrers de Nova York, coberts de neu, estaven guarnits per Nadal amb una decoració molt americana, com la que havíem vist a les pel·lícules i que llavors a casa nostra no era habitual. Recordo les espectaculars botigues de joguines, els patinadors al Rockefeller Center, el vapor que de tant en tant es filtrava des de la ciutat subterrània…
Vull recordar l’hotel de Broadway, que, sorprenentment per a nosaltres, tenia plantes que eren residències habituals de famílies (potser eren molt riques, però no ho semblaven gens). Ens van sorprendre els restaurants senzills de bufet lliure, on, si tenies bona gana, pagaves menys del que menjaves; i els luxosos, on era prohibitiu acostar-nos.
Recordo Chinatown, el primer barri xinès que vèiem i que ens feia sentir a la Xina, perquè, a part de les construccions, restaurants i botigues, tan diferents, molta gent només parlava xinès.
Passejant per Central Park ens vam aturar al memorial dedicat a John Lenon, a prop de l’edifici Dakota on va ser assassinat, i que sempre té flors i espelmes dels seus admiradors, i músics tocant al seu voltant. A prop d’allà vam fixar-nos en l’edifici on havia viscut la Jackie Kennedy Onassis, que feia uns mesos que havia mort.
Al voltant de Times Square, a la zona dels teatres, vam anar a veure Cats, el musical basat en poemes de T. S. Eliot, i ens va agradar molt, sobretot al melòman que m’acompanyava.
També vam fer algunes compres: llavors el canvi a dòlars era molt favorable i hi havia gent que anava a Nova York només a comprar, però no era el nostre cas, ens vam limitar a comprar algunes peces de roba de marques americanes per a nosaltres i per regalar perquè estaven molt bé de preu.
No podia faltar la travessia en ferri per veure l’estàtua de la Llibertat, la gran icona de la ciutat juntament amb les Torres Bessones, que ara recordem amb emoció. Aquesta és la Nova York que no vull oblidar.
Montserrat Vallès
DINAR DE NADAL
11 de desembre de 2025:
Com cada any, hem celebrat la feina que hem fet aquest trimestre i el fet de sentir-nos a gust en el nostre grup amb un dinar al Restaurant Pedagògic de l’Institut Martí Dot i amb el clàssic intercanvi de regals. Enviem un record especial a la Roser, que, per un contratemps de salut, ara ja superat, no ens ha pogut acompanyar. Bon Nadal i Bon Any Nou!
