Ens hem de veure
SENSE PRESSES
Va acceptar la feina perquè li va semblar interessant entrar en un món desconegut per ella. Portar les xarxes d’un projecte que començava era tot un repte.
I va començar a malviure dotze hores al dia en una oficina petita i plena de gent dèspota i competitiva. No es podia refiar de ningú. Només l'Imma anava de cara, malcarada, però de cara.
La va avisar un vespre de cafè reescalfat esperant poder plegar, que també li tocaria passar pel despatx de qui es creia el gran guru, i aguantar les seves grolleries i propostes, primer dissimulades i després directes. I que havia de saber el que l'esperava, acceptar o carrer.
Però ella va pensar que no li passaria, a ella no, que mai enviava senyals equívocs, que semblava una nena de col·legi de monges i no donava peu a res. Avui ha rebut un SMS. Curt. Imperatiu. Explícit. Una ordre: Ens hem de veure. En privat, A les 19 a la porta del pàrquing. I vine sense presses.
El malson fet realitat. No claudicarà. Respira fondo, deixa a la taula del cap de departament la seva carta comunicant que deixa la feina per motius personals.
I a poc a poc, tal com és ella, tanca la porta sense fer soroll i marxa.
Mercè Escolà
PER TELÈFON
“Ens hem de veure” van ser les ultimes paraules que per telefon li va dir la Montse al Joan.
“Ens em de veure per aclarir les coses”.
Ja feia ja temps que eren parella, ara ja anaven a la Universitat, ell estudiant per a metge i ella per a mestra. Abans de començar la seva relació, havien tingut problemes a causa de les famílies. La d'ella eren gent treballadora, i el pare del noi tenia una fabrica i les coses li anaven molt bé, eren rics. Per això, els pares del Joan aspiraven per a ell a una noia de la mateixa classe social.
La família del noi feien festes al jardí amb les seves amistats i les filles d'aquests perquè en Joan s'encapritxés d'alguna i oblidés la Montse.
Una nit de les de festa, el noi es va passar amb la beguda i es va enrotllar amb una noia del grup. La història va durar un temps. La Montse, per altres mitjans, es va assabentar de tot i per això li va fer la trucada. Van quedar al dia següent per parlar i ell es va esforçar per dir-li que aquella noia no significava res per ell. Però ella, molt dolguda, li va contestar: “Joan, la nostra història ja s'ha acabat. Adeu”. I el va deixar amb la paraula a la boca i amb un pam de nas.
Roser Casaramona
PLUJA
Entra a la cafeteria per refugiar-se de la pluja que està caient. Ha vingut a la ciutat per anar a la primera cita amb l’advocat pels tràmits de divorci quan l’ha enxampat l’aiguat.
Està buscant amb la mirada on pot seure i li toquen el braç. Al girar-se es troba una cara coneguda,
R-Hola, Mireia, com estàs?
M- Ricard, quina sorpresa, fa molt temps que no ens veiem…, des de el viatge de final de carrera, oi?
R- Bé, si no comptem el sopar de comiat. Què fas per quí?
M- He vingut a fer uns encàrrecs i se m’ha trencat el paraigua...
R- Ja ho veig, com vas de mullada. Jo treballo a prop i hi vinc a esmorzar sovint.
M- Doncs així continues treballant al taller d’arquitectura amb el teu pare?
R- Sí, i tu segueixes vivint al teu poble amb “l’amor de la teva vida”, pel que em vas deixar a mi mort de pena. (amb posat de fer broma)
M- Sí, segueixo vivint al poble i també hi treballo, em vaig establir pel meu compte amb una sòcia. El tema del meu marit és una altra història.
S’asseuen i tot parlant comencen a recordar anècdotes de la carrera i la seva fugissera història d’amor, curta però intensa, quan eren estudiants. Riuen i parlen amb complicitat com si no hagués passat el temps.
La Mireia mira el rellotge i diu: “Ricard he de marxar. Ens hem de veure i continuar la conversa, què tal aquest vespre?
Carme Valios
TROBADA
Sortia de la platja amb una fam monstruosa i es va deixar caure en el primer lloc amb taules lliures. Tenia sorra al banyador i li molestava moltíssim. Quin rotllo d’estiu!
Se li va fer molt tard en aquesta cafeteria, va passar molta estona menjant i després descansant llegint un llibre. Mentre observava el trànsit de la gent, va estar pensant en un amic seu, de qui sempre n’aprenia coses. Era un noi alt, robust i amb uns ulls verds. Sempre duia una boina. Estar amb ell li assegurava sortir de la rutina i de l’avorriment.
Ella va decidir trucar-li. Però ell no va agafar el mòbil i li va deixar un missatge de veu.
— Hola Artur, bon dia! Sé que fa temps que no tinc notícies teves. Però avui he estat pensant en amb tu. I he decidit que ens hem de veure un dia. Et sembla bé? Quin dia pots quedar?…
Glòria Esteban
PROJECTE
Les circumstàncies van obligar la Maria i la seva família a anar a viure en un poble de muntanya on vivien persones grans i soles. Al cap d’un temps, també hi va anar a viure una altra família amb dos nens. Les dues dones es van conèixer i es van anar fent amigues. En una de les trobades, la Maria va dir: “Ens hem de veure per parlar d’un projecte”.
En la trobada van decidir obrir un local social i pensar com s’ho farien perquè això els anés bé. Podrien arreglar l’antiga escola del poble per ajuntar-se amb les persones grans, que així no estarien tan soles. Els que no poguessin caminar fins allà, ells els ajudarien. Ho provarien amb molta il·lusió a veure si funcionava, perquè estaven convençudes que seria un bé per a tot el poble.
Carme Vallverdú
FINAL DE FESTA
Per sorpresa, han coincidit al casament d’un amic del seu fill. A l’arribar, ell la saluda sorprès i desconcertat com ella mateixa. Es miren en la distància, no es treuen els ulls de sobre, però no parlen en cap moment.
Ja fa cinc anys que van decidir separar-se i anar per camins diferents. En aquell moment els va semblar a tots dos que era l’única sortida raonable. El temps va passar, van tenir altres amors que no els van satisfer, però ella va mantenir inconscientment viu un racò ple de nostàlgia
Al final de la festa, ell s’acosta cap a on està asseguda. S’inclina cap a ella recolzant els braços a la cadira i acostant-se-li molt, els caps a tocar, les mirades que treuen espurnes. La mirada d’ell, ardent com abans, l’encoratja a acostar la cara a tocar de la seva i a dir-li a cau d’orella, amb els ulls tancats per la por a la reacció d’ell:
— T’he enyorat molt. Ens hem de veure.
Quan obre els ulls s’adona de la realitat: ella té noranta anys i ell, el seu únic amor, en fa trenta que va morir.
Montserrat Vallès
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)