Productes de la tardor


 ELS PANELLETS 


La Teresa va sortir de casa amb al cistell a la mà per anar a comprar. Va baixar pel carrer, fins arribar a la Plaça de la Vila, on hi havia una botiga de les de tota la vida; allà era on anava. Va comprar ametlles, pinyons i alguna altra cosa. En tornant cap a casa va pensar: “Que cares que estan totes aquestes coses”. S’havia gastat trenta-vuit pessetes. “Quant s’havien apujat d’un any per l’altre!”
 Faltaven tres dies per Tots Sants i havia de preparar la castanyada, perquè, com cada any, venia tota la família a casa seva.

Va dinar molt aviat, va pensar que a la tarda tindria molta feina per fer els panellets. Va fer la massa i la va deixar reposar unes hores. Després venia la part més empipadora, enganxar els pinyons a les petites boles que anava fent,

La seva neta gran, com sempre, va arribar per ajudar-la. Va costar una mica, però amb paciència ho van fer. Com que ja tenien el forn calent, ja va ser mes fàcil. Van fer tres fornades. La casa  va quedar amb una olor molt agradable.

Els van sortir seixanta-tres panellets, que van guardar en una caixa de llauna, després d´haver-ne tastat un cada una. Boníssims! En arribar la resta de la família, tothom va elogiar la feina tan ben feta.

Han passat molts anys i encara tota la família se´n recorda i troben a faltar tant la iaia com els panellets.


Roser Casaramona



DIA DE MUNTANYA 


Els dos cotxes pujaven per la petita carretera plena de corbes fins arribar a una esplanada on van poder aparcar tots dos. Anaven a buscar bolets. Van sortir tots com fletxes, petits i grans, i cadascun amb el seu cistell, muntanya amunt.

Aviat es va sentir en el silenci de la muntanya “Ja en tinc un!”, “I jo també n’he trobat dos!”, “Jo he trobat llenegues!”, “Jo camagrocs!”. L’avi els deia: “Calleu”, quan es va a buscar bolets, no es crida, perquè tothom vindrà cap aquí.” Però ells, a la seva: “Ja en tinc un altre!”

Passades unes quantes hores, anaven tornant cap als cotxes, cansats però feliços perquè portaven mig cistellet de bolets. Tots menys l’avi. “On és l’avi? Fa estona que no el veiem”. Ja una mica preocupats, el veuen arribar amb un cistell ple a vessar de rovellons preciosos. “Ja us he dit que que no cridéssiu”. Era gat vell i sabia els llocs on n’hi havia.

Després, la part millor: unes estovalles damunt de l’herba, i a esmorzar!. Formatge, pernil, catalana, xoriço, galetes…, i pa acabat de fer que havien comprat a l’últim poblet, boníssim! Ja ben tips, els grans, estirats, descansen sobre l’herba, i els petits juguen, que encara tenen energia. Però tots pensen en els bolets que menjaran per sopar: Tots, menys la petita, que diu: “Ecs!, quin fàstic!”


Rosa Orenga


 

PARAIGÜES


Octubre. El temps era previsible. Havien pronosticat pluja per a tota la setmana, però a l’hora de sortir de casa, calia portar els nets a l’escola. Els núvols semblava que renunciaven a ploure, i el dubte no es fa esperar. Plourà o no? Surten els quatre amb el paraigua a la mà, amb pinta de professor Tornassol.

Només han travessat el carrer i comencen a caure les primeres gotes. No resulta fàcil obrir el paraigua amb tota la càrrega que porten. Aviat els carrers s’omplen de paraigües grans i petits, transparents, plens de personatges de Disney, resistents, plegables, automàtics o de colors. La sensació plaent que gaudeixen els nens amb la pluja, saltant els bassals com la Pepa Pig i obrint i tancant els paraigües, s’encomana als grans quan va lligada a records d’infància.

Passa un cotxe de pressa i els esquitxa. Saluden amb un somriure a la gent amb qui es creuen. Continua plovent amb parsimònia. Arriben a l’escola. A l’entrada es forma un enrenou de nens, motxilles i paraigües. Avui no podran sortir a jugar al pati.

El camí de tornada no serà igual. Les voreres s’aniran omplint de fulles grogues, ocres, vermelles... Arribaran a casa amb olor a roba i sabates mullades. La sensació d’humitat importarà poc. Els paraigües es tancaran.

Octubre, pluja de tardor.


Maria Teresa Naval




LA MASIA 


La masia és molt gran i a l’entrada hi ha una inscripció que diu “URPI-NELL-1630”. Als seus temps devia ser una masia senyorial, perquè ara, al cap dels anys i abandonada, encara fa molt de goig. Al pati hi ha un til·ler que fa ombra a uns bancs al costat d’un pou d’aigua que està a la vora del safareig.

Com que la porta ja no hi és, hi han entrat i quina ha estat la sorpresa de veure una cuina ben gran, amb un forn de llenya! Més endins hi ha el que se suposa que deuria ser el menjador, i a dalt, els dormitoris i una capella.

Als voltants hi ha camps de blat i ceps, que algú deu cuidar, perquè fan molt de goig. Però el que més els ha cridat l’atenció és que hi ha unes figueres i uns caquis molt grans, que segur que ningú se’n cuida. Però els ocells i altres bestioles deuen esperar que caiguin ara que són madurs.


Carme Vallverdú



VIURE UN CONTE



La nena passejava per sota aquells arbres de fulles caduques, les de tants colors quan arribava la tardor; li agradava trepitjar i sentir el soroll que feia a l’aixafar  aquelles fulles mortes. Si havia plogut, els soroll es canviava per una olor a terra mullada molt característica. Ella es veia com la protagonista d’un conte d’aquells tan ben dibuixats.

Cada tarda, cap a la posta de sol, agafava aquell camí groguenc, marró, vermellós, i, juganera, anava saltant o arrossegant els peus per sentir aquella alegria que li donava viure aquesta petita experiència.

Aquesta sensació de llibertat, de colors i soroll, la recordà tota la vida, i cada tardor esperava poder delitar-se en aquests moments, moments que mai oblidava. Ni la verdor de les fulles noves, ni la diversitat de colors de les flors de la primavera la feien més feliç.

Aquest any va trobar encara més sentit a la vivència esperada: vora el camí, prop dels troncs dels arbres que ella adorava, havien nascut uns bolets que obrin-se davant d’ella feien un cercle perfecte. Aquell cop sí que es va veure dins un conte de fades, potser més endavant trobaria els follets ballant.


Imma Cauhé



FER PANELLETS


“Ja ha arribat la tardor, menjarem bones castanyes…; ja ha arribat la tardor, ja no tindrem més calor...” Les nenes canten guarnides amb davantal i amb el cabell recollit sota un barret de paper, empastifant-se elles, el marbre i el terra de la cuina, mentre donen forma als panellets i la mare els posa al forn.

Han vingut tot d’amigues per fer els panellets i després emportar-se’ls, ja que a les seves famílies no hi ha tradició de fer-los a casa. Estan totes tan amuntegades al voltant de la taula que es donen cops de colze pel poc espai que tenen; això provoca rialles i alguna discussió, encara sort que són menudes!

No avancen gaire la feina, ja que és més un joc de fer formes diferents i divertides amb més o menys èxit. No paren de xerrar i riure de si una el fa en forma de porquet o de ninot de neu que més sembla un eriçó, o en forma de gegantesca castanya banyada amb xocolata, o, volent fer un xampinyó, directament ha sortit en forma de patata que no agrada a ningú i ha de tornar a començar. La més petita, que gairebé no arriba a la taula i seu entregirada a la cadira amb un peu sota el cul, tota concentrada, canta mentre fa rodolar la massa “bola boleta, ben rodoneta”.


M. Carme Valios

 


NOVEMBRE

 

El vent havia trencat el silenci que s’estenia pel cementiri a mitjanit, i dins d’un panteó es sentia un grinyol que va espantar els ocells de l’arbre proper. La tapa del taüt de pedra s’anava obrint amb molta dificultat i una cara emprenyada per l’esforç es deixava veure lentament fins poder enretirar-la totalment.

El difunt, amb bon aspecte però amb el ossos amb molta  artrosi, va fer uns complicats moviments fins aconseguir treure les cames de dins i posar els peus a terra.

—Això no hi ha qui ho aguanti, tants anys donant voltes pel món... Si no hagués de sortir a cercar el menjar, encara… Però, veus?, aquí em tens sortint cada nit a buscar les “garrofes” encara que les cames ja em fan figa, i avui que sempre havia estat una nit decent per fer por i espantar la gent com sempre s’ha fet la nit de difunts, ara han portat el Halloween aquest i ja és impossible fer una bona xuclada, com Déu mana. Quan t’acostes a algú es riuen de la meva cara i ves en compte que no t’escalfin perquè molts van “pets” perduts. A veure si tinc sort aquest any i trobo algun tradicionalista despistat i encara puc fer la nit...

I el vampir es va embolicar amb la seva capa negra per protegir el cos del fred que començava a portar el mes de novembre, fent honor al refrany que diu “Per Tots Sants, capes i mocadors grans”

             

Dolors Álvarez



LES CASTANYES 


S’havia  assegut  sota aquell immens  arbre i havia recolzat l’esquena en aquell dur i protector tronc. Va mirar al seu voltant i va veure tot de boletes rodones amb punxes de color marró clar; de cop i volta, s’obrien i sortien altres boletes més petites de color marró fosc. Corrien amb unes potetes curtes i primes, semblava que jugaven, sí, estaven jugant. S’empenyien, ballaven,  s’amagaven i tornaven a sortir… Se les veia molt felices.

La mare s’apropava amb la cistella de recollir castanyes; a la nit farien la castanyada com tots els anys. De sobte, totes les boletes marrons van córrer a amagar-se; unes es van posar darrera dels troncs del arbres, altres sota les fulles i les últimes es van refugiar als forats que trobaven al terra… No en va quedar cap ni una. La mare el va fer aixecar, li va donar la mà i va començar a collir les boletes amb punxes que estaven tancades, i si no les trobava al terra les agafava dels arbres.

A la nit, a la masia, amb els pares i els germans grans va contar el que havia vist: que les castanyes s’havien tret el vestit de punxes i que tenien potetes; que corrien, que jugaven, que ballaven i que quan van veure la mare es van amagar. En Pep, que era el germà gran, li va dir que s’ho estava inventant, que tenia molta imaginació. Ell, per si un cas, aquella nit no va menjar cap castanya.


Magda Ábalos

 


CASTANYADA


Agafa l’últim panellet i recorda quan, abans d’anar a dormir, seguint la tradició, deixava castanyes pels racons per a les animetes del purgatori  

Llavors el purgatori li semblava un lloc terrorífic, entre el tot i el res, sense principi ni final, on el temps no existia i el càstig era que res acabava mai, i on, a més a més, ella, encara una nena, no hi tenia gaire gent.

Amb els anys, però, ja no creu en purgatoris, cels ni inferns, algun cop pensa que la vida ja és en ella mateixa un purgatori, potser un cel per a alguns escollits, o un infern per a molta gent, i pensa on deuen haver anat a parar tots el que han marxat sense poder acabar d’escriure, o de llegir, o de viure, la seva història.

 Torna a maleir el conductor que, adormit, es va estavellar contra el seu cotxe i la va  deixar ben sola, la malaltia que es va endur la seva amiga en un parell de mesos,  la demència que va fer que la mare morís en vida, la mort del pare ràpida i sobtada,  un agost mentre estaven de vacances, l’àvia que va marxar una migdiada a punt de fer els cent anys, i  pensa que, en realitat, ningú mor mentre algú el recorda. 

Sense que ningú ho sàpiga, deixa al racó del passadís un grapat de castanyes en  homenatge a la memòria de tots els que ja no té al costat, però que recorda cada dia.


Mercè Escolà



HÈDERA RÚBER  


—Àvia, m’expliques el conte vermell?
—Sí, bonica, a veure si t’agrada.

“És la història de l’heura Hèdera Rúber.

“Fa molts i molts anys, quan la Mare Terra estava organitzant el món on vivim, hi anava posant plantes perquè fessin equip amb tots els éssers vius, entre ells els humans. A cada planta li preguntava què volia aportar per fer més agradable la vida al planeta. El roure, per exemple, volia acompanyar la vida humana des del naixement fins a la mort i, per això, la Mare Terra li va donar una fusta forta i duradora per fer bressols i mobles resistents. L’olivera faria ombra als animals i les seves olives produirien oli, i així amb moltes altres plantes. Quan va arribar el torn de les heures, les plantes que poden anar per terra i per les parets, algunes van dir que no volien saber res dels altres éssers vius, només volien aigua i sol i que ningú les empipés. L’Hèdera Rúber, una heura petita, en sentir les seves companyes, es va tornar vermella de vergonya. La Mare Terra va entendre la seva reacció i li va agradar, així que va donar a les heures el que demanaven, però a continuació va dir: “Ets una planta humil, les teves fulles no són gran cosa, però a la tardor tindran una bellesa espectacular: se’t tornaran vermelles en record del teu rebuig a l’egoisme de les teves companyes.” Des d’aleshores, aquestes plantes, amb les seves fulles vermelles, ens alegren la tardor.” 


Montserrat Vallès 

Fotos curs 2020-2021: octubre

 

Continuem amb el nostre entreteniment de fer fotos segons un tema proposat. En farem una cada mes al llarg del curs.

Autores, d'esquerra a dreta i de dalt a baix:
Montse, Carme Vallverdú, Roser, Dolors, Maria Teresa, Rosa, Mercè i Imma


Les històries naturals. Ressenya

   


  Les Històries Naturals, de Joan Perucho, és una novel·la fantàstica amb sentit de l’humor i molta imaginació, on el seu protagonista, el científic Antoni de Montpalau, es llança a l’aventura de trobar un vampir infiltrat entre les tropes carlines i liberals, en lluita en aquells moments, que el porta per gran part de la geografia catalana vivint situacions inèdites per a ell, que sempre ha viscut en un entorn il·lustrat i culte, i el porta a descobrir la seva part poètica amagada i grans aventures, fins a la culminació de la seva missió portant la pau a la zona on anava trobant el morts, víctimes de la fúria xucladora i al mateix vampir, antic cavaller del rei,  que havia estat, tanmateix, víctima de l’enamorament d’una duquessa que li inocula la terrible condició. 

Dolors Álvarez

Postal de l'estiu 2020



Hola, amics, 


Arribo a l’aeroport de Bangkok a les 7 de la tarda després de moltes hores de vol. Em trobo amb gent molt diferent a mi. Tenen trets  orientals i són  morenos, prims, baixets i caminen molt de pressa. Van vestits amb roba lleugera  còmoda, de colors càlids. Em porten a l’hotel en un autobús modern. L’hotel és impressionant, luxe oriental. Demà començarà el programa del viatge: Bangkok, Xiang Mai, Phuket... 

Aquesta primera nit somiaré amb temples recarregats i plens de budes enormes, amb palaus fets de materials preciosos que enlluernen quan reben els raigs de sol, amb carrers plens de gent i amb mercats que mostren tot de productes exòtics que jo no conec. Em veig a les platges d’aigües transparents i sorra blanquíssima on les palmeres bressolen tranquil·lament les seves grans fulles... El meu somni és tan agradable!

Al matí em desperto al meu llit i a la meva habitació, res d’hotel luxós, ni de menjars de sabors diferents, ni platges amb palmeres, ni pagodes, ni Budes, ni palaus, ni tailandesos, ni res... Soc aquí a Barcelona, a la meva ciutat tan estimada però tan vista; aquest estiu el meu viatge a altres països ha estat amb la imaginació, ajudada per les magnífiques fotos i vídeos que surten a Google. Les meves sortides reals les he fet a S’Agaró, Platja d’Aro, Coma-ruga…, tot molt a propet, d’estar per casa. És l’estiu de la Covid, que vaig passar del quinze al trenta d’agost! Inoblidable,


Magda




Benvolgut, 


Ja veus, t'escric poc, però com cada estiu et faig arribar la postal per a la teva col·lecció.

Aquest any estrany i diferent la postal és casolana, perquè no he anat enlloc. Bé, em vaig escapar tres dies a la Costa Brava, em va ploure cada dia, i només baixar del cotxe em va començar a sonar el mòbil reclamant la meva presència en coses i qüestions que mai ningú m'havia reclamat. Vaig desconnectar el telèfon els tres dies, i em va anar molt bé.

Després, i aquesta és la postal que t'envio, em vaig canviar de pis. Sí, ja saps que feia temps que em voltava pel cap, però no trobava el que buscava. De sobte, i enmig de les vacances, vaig trobar un pis petit però suficient per a mi, cèntric, antic però sense necessitat de reformes urgents perquè ja les havien fet els antics propietaris, i amb el balcó que tant vaig trobar a faltar durant el confinament. En quinze dies vaig fer i desfer caixes i més caixes i em vaig traslladar. Vaig aprofitar per desfer-me d'andròmines que feia massa anys que arrossegava i ara dedico part del meu temps lliure, que no és gaire, a buscar tot el que em cal perquè la casa nova sigui casa meva.

La postal és la vista des del balcó quan cau la tarda. T'espero ben aviat a compartir el capvespre, abans no arribi el fred.
Una abraçada,


Mercè





Hola Aurèlia,  


Per fi no t’has decidir a pujar al poble. Aquest any ha estat ben diferent d’altres.

Tothom espera l’estiu per venir a les festes dels pobles, que se succeeixen una rere l'altra, però aquest any no hi ha hagut festes, els joves deambulen pels carrers, places i boscos, amb mascaretes i distàncies, sí que fan alguna trobada per dinar junts, però no com abans.

Les retrobades, ara sense petons ni abraçades com és costum, ara et saludes sense apropar-te i és molt més fred i distant.

Ja no hi ha hagut dinar comunitari, ni sortides, ni tallers de setmana cultural. Només les passejades per la Devesa, o voltants del poble per parelles o amb tres o quatre coneguts, tots embossats amb mascaretes. Jo la majoria de dies he preferit caminar sola pel bosc i poder respirar sense el tapaboques.

Al forn de pa i a la cua del camió de la fruita, que ja saps que s’hi ajunta tot el poble, ja no hi ha hagut safareig mentre s’espera el torn, ara a la tenda entrem un a un i la cua del camió queda dispersa per tota la plaça guardant la distància reglamentària.

Gràcies a tots, no hi ha hagut cap cas de coronavirus, era la por de tothom ja que arriba gent de totes les províncies a passar l’estiu.

Les vacances al poble no han estat com d’altres anys. Però t’hem trobat a faltar.

Fins aviat


Imma




Estimada amiga Elena i família,  


Les vacances d’aquest any, per causa de la pandèmia, han sigut molt diferents d’altres. Però hem tingut un al·licient: el concurs de fotografies que hem fet les amigues del taller Escriure en català, i que ha estat molt bé, almenys per a mi. Les fotos, ja les has vist, oi que són maques i variades? L’última que he presentat és de la Plaça de la Salut, a prop de casa; és molt bonica i s’hi està molt bé, quan el meu marit i jo hi anem a parlar amb altres avis o amb els nets quan podem.

Ja saps que tenim ganes d’anar a veure-us, però no podrà ser per la caiguda del meu marit, que està millor però no pot viatjar. ¿Recordes altres anys que anàvem tots junts a algun lloc i jo sempre havia de comprar una postal? És un costum que tenia, encara en guardo moltes.

Bé, aquest any ens ha tocat així! Encara que ja sé que esteu tots bé perquè fa poc que hem parlat, avui no tinc ganes de fer res i m’he posat a escriure una mica i m’han vingut al cap records d’aquells anys.

Esperem seguir tots bé i que l’any que ve puguem tornar a anar de vacances junts. Una abraçada dels vostres amics


Rosa




Estimat, 


T’escric perquè em penso que deus estar amb els teus fills i ells no estan gaire d’acord amb la nostra relació ni amb els viatges que fem. Ja sé que ells volen protegir-te, però no saben que ets tu el que porta més marxa. Com aquell dia que vas voler pujar en parapent: jo no ho volia, però al final em vas convèncer, i reconec que ens ho vam passar molt bé; o com quan vam fer aquell creuer i no vam parar de ballar i de fer excursions. És el que tu dius: “La vida són dos dies i ja n’hem passat uns quants”.

Aquest any podríem fer les vacances per aquí a la vora perquè amb això del virus… Aquí a Sant Feliu també hi ha llocs per anar i, si no hi estàs conforme perquè és un poble i tot són comentaris, podries buscar a l’ordinador algun lloc que t’agradi. Jo, estant amb tu, soc la dona més feliç del món.

Ja em diràs el què per saber quina roba he de posar a la maleta,


Carme




Estimada Marta,

 

Estic contemplant el paisatge que envolta el poble dels nostres avis i em sento com si l’acabés de descobrir, com si el veiés per primera vegada. El paisatge i jo hem sortit d’un confinament que ens ha portat a viure en soledat durant un temps. A ell li ha provat molt, està preciós. Mai havia vist aquesta part de la muntanya tan verda i plena de vegetació. Recordava aquestes terres fortes i aspres que influenciaven el caràcter dels seus habitants, amb els quals convivíem quan passàvem els estius fins que ens vàrem fer grans, però ara les descobreixo tan acollidores i suaus que em porten a la reflexió, asseguda a terra i recolzada al tronc d’un pi que em protegeix del sol.

Em pregunto on s’ha produït la transformació, és el paisatge o el meu interior? Segurament l’aturament dels estímuls que mouen l’engranatge de l’actual vida estressant ha deixat sortir una nova mirada des del meu interior, que em fa veure la bellesa de qualsevol cosa que miro perquè no està condicionada per la ceguesa material.

Tant de bo pugui retenir per sempre aquest moment i aquestes vacances que m’han fet adonar de la importància de viure la vida més lentament.

 

Dolors




Estimades Maria i Josefina,


Aquest estiu he constatat que l’afició pels viatges s’ha vist truncada per la por a contagiar-nos de la Covid-19 i, majoritàriament, ens hem decantat per anar al poble, encara que no exemptes de risc. 

Després de la setmana que hem coincidit al nostre poble, vull agrair-vos les caminades que hem compartit cada matí, amb les mascaretes posades, de dos quarts de vuit a deu. Avui, més que mai, caminem principalment per motius de salut: colesterol, sobrepès... A nosaltres, més que per aconseguir un objectiu o arribar a un lloc, ens han servit per compartir tot allò que ens ha unit durant tants estius.

De petites corríem pel poble descobrint els seus voltants i imaginant grans aventures. D’adolescents, passejàvem agafades del braç omplint l’amplada de la carretera (pocs cotxes circulaven!) i miràvem, tot seguit i amb molta dissimulació, si ens seguien els xicots, que, en efecte, no es feien esperar. No calçàvem sabatilles esportives, no enregistràvem les passes ni les calories cremades amb les aplicacions que avui ens ofereix la tecnologia. Caminar formava part de la vida quotidiana.

Ara, a Sant Feliu. Aquest matí m’he posat les bambes, he agafat els bastonets i el podòmetre i he caminat seguint el curs del riu Llobregat, entre l’autovia, l’autopista, les vies del ferrocarril i el consegüent soroll. He resistit sis quilòmetres en una hora i tres quarts i dues-centes quaranta calories cremades; no està malament! Però com els passejos pels voltants de Peralta no hi ha res millor!

Petons,


Maria Teresa




Estimats amics,


Aquest estiu del 2020 el recordarem pel confinament, esperem que sigui el primer i l’últim en aquestes circumstàncies. 

Ens recomanen que no ens relacionem amb les persones del nostre entorn o directament ens ho prohibeixen, ens hem d’aïllar darrera d’una mascareta que en molts casos ens impedeix la comunicació, ens limiten les nostres llibertats individuals i col·lectives i encara no sabem fins a quin punt poden arribar. La crisi econòmica que sempre perjudica als mateixos. La sanitat desbordada i els pacients patint les conseqüències. La resta dels països del món no ens volen com a visitants als seus territoris i nosaltres tenim els braços oberts a tots el turistes que vulguin entrar a casa nostra, tot i que la pandèmia és d’abast mundial. La covid, el monotema quotidià des de fa mesos. Per sort la inventiva i el talent dels ciutadans no tenen aturador, superem als obstacles.

Podem gaudir que la nostra terra és maca i de paisatge variat. A prop de casa la natura ens ha acollit: les platges, els camps i els boscos. Passejar i sentir les onades, el sol a la pell i l’olor de mar, o el so d’un rierol i el vent entre les fulles, el gust de seure sobre una pedra a l’ombra envoltat de verd i la frescor de l’herba, i, si tenim sort, d’una nit clara i foscor per poder observar el cel estrellat. Tants plaers senzills i a la vegada valuosos que encara podem tenir.

Mentrestant, la nostra vida passa, també l’estiu ha passat.


Maria Carme 



 


Benvolguda amiga Teresa,


 Avui, després de vuit mesos sense poder fer trobades, per fi hem pogut tornar a veure'ns, esperant que aquest malson que hem passat no es torni a repetir. 

Aquesta  postal, em recorda moltes coses. Ja saps que el meu marit és d'Almeria, i a més, un enamorat de la seva terra. Des que ens vam casar i van néixer les nostres filles, fa més de cinquanta anys, hi anàvem a passar les vacances d’estiu. Llogàvem un apartament a prop del mar, i allà les nenes s'ho passaven molt bé; jugaven amb les seves cosines i gaudien del mar. Fèiem excursions pels voltants a petits poblets blancs on es menjava bé i a bon preu.

Una de les excursions que no faltava mai era al poble del Cabo de Gata i, des d’allà, anàvem al far. Havíem de passar per unes carreteres estretes i angoixants, però valia la pena arribar-hi per les magnífiques vistes de les roques i el mar. Des del mirador de dalt es veu un conjunt de roques volcàniques anomenades “Arrecife de las sirenas”, un lloc meravellós, verge en aquells moments, però ara no tant. Cada any hi anàvem.

Ara que han passat tants anys, encara, sempre que podem, tornem a Almeria a veure la família i gaudir d’uns dies de descans. No deixem mai d’anar al far i tornar a fotografiar l'Escull de les sirenes. Petons,


Roser




Hola, mama, 


La Laia i jo ens ho passem molt bé a casa del papa. Anem a l’Escola d’estiu i després juguem amb la Marina i l’Ona. Un dia vam anar a la muntanya a veure les vaques i el papa ens va dir que s’hi estan tot l’estiu i quan comença el fred baixen a passar l’hivern a casa. Tenien fillets que mamaven i un es va escapar, sort que el vam trobar de seguida! Anem amb la padrina a buscar la llet i veiem com munyen les vaques. Aquí la llet té un gust diferent que a casa nostra, però a mi m’agraden totes dues. Aquest any hem vist una cosa molt emocionant. Un dia van aparèixer tot d’ocells blancs i negres, molt grans, amb un bec i unes potes també molt llargues, que es diuen cigonyes. Volaven per tot el poble i s’aturaven als llocs més alts, com el campanar, les antenes i la grua de cal Jaumet; els ocells petits estaven espantats. Diu la padrina que les cigonyes marxaven cap a l’Àfrica i s’aturaven a descansar uns quants dies; es veu que també van venir fa cinc anys; els deu agradar el poble!

Demà el papa ens portarà a la platja i ens hi estarem uns quants dies. I després, la setmana que ve, ja ens vindràs a buscar per anar al càmping de Viladrau amb els avis i el Toni, i també ens ho passarem molt bé. Visca l’estiu! Un petó meu i un altre de la Laia,


Montserrat