Conversa amb l'escriptora Maite Carranza



8 de gener de 2019, 7 del vespre

Avui és la segona vegada que la Maite Carranza ve al nostre grup. La primera va ser per comentar la seva novel·la Paraules emmetzinades i ara, per comentar Una bala per al record. La Maite, amb la seva gestualitat i l’expressivitat dels seus bonics ulls verds es fa molt propera. Sembla mentida que tinguis davant una escriptora de més de 60 llibres i de molts i molts premis.
Les preguntes han començat de seguida perquè el llibre, que ens ha agradat molt a totes, ens planteja una sèrie de qüestions i tenim ganes que ella ens les expliqui. Ella ha aprofundit tant en els diversos temes de la novel·la que sembla que les dones maltractades, els nens atemorits, els homes violents, els camps de presoners, la música de l’acordió, la natura ferotge, la fam, en fi, la barbàrie de la guerra civil, estiguin aquí entre nosaltres.
La novel·la, basada en un fet real, ens conta el viatge que fa en Miquel, un nen de 13 anys, acompanyat de la seva gossa, la Greta, des de Berruelo fins a Pola de Siero on troba el seu pare en un camp de presoners.
La Maite ens explica que, durant la guerra civil, el front del Nord va ser dels primers a caure, l’any 37, i hi havia tants presoners que només sobrevivien els que les seves famílies alimentaven. D’aquí ve l’ordre de la mare al nen perquè vagi a buscar el pare. Quant a les dones, ens ha detallat les diferents humiliacions que les “roges” rebien per part dels vencedors. Volia que el seu llibre tingués música i d'aquí  la importància de l’acordió. 
Ens ha parlat dels miners i dels diferents treballs a la mina; de l’adolescència, de com a les èpoques dures no existeix, es passa de nen a home, com el protagonista; de l’amor, de la fam que es va patir a la guerra. I de les guerres, de les tristes guerres.
Una vegada més l’escriptora ens ha demostrat el rigor en la documentació a l’hora d’escriure, i la seva aposta pels temes punyents com la guerra civil, en aquest cas, perquè els  joves no hagin de viure-la, com en Miquel. 

Magda Ábalos

Bon Nadal i feliç 2019



Que bé! Aviat tornarà a ser Nadal!
Tots els carrers il·luminats, les botigues plenes de gent comprant com si s’acabés el mon. La veritat és que fan cara de cansats; no és d’estranyar, tant córrer i tant anar cap aquí i cap allà.
Bé, jo no estic cansada ni preocupada, tinc temps per comprar.
Recordo que, ara fa tres anys, anava pel poble amb el cap cot i obsessionada per comprar els ingredients per fer la millor pilota, la millor botifarra, la millor verdura, els cigrons que havia de posar en remull el dia abans…; tot per fer el millor brou per a la família. I a fe que em sortia bé! Però, qui m’ajudava? Ningú! Tothom feia l’orni dient “Oh mare, que bé que ho fas, que bona que ets!”
“Prou!”, vaig dir un dia, “S’ha acabat! Vaig a fer una prova.” El dia de Nadal els presento un brou amb pilota i un pollastre rostit que va tenir un gran èxit.
“Oh, mare, que bé que ho fas!, que guapa estàs! I no fas cara de cansada com altres anys! És com si et tornessis jove.”
Enmig d’aquests records, de cop em ve al cap que encara no he anat a cal Marc a pagar la factura d’aquest Nadal, bastant gran, per cert… Però són diners molt ben gastats. No cal amoïnar-se tant, ni pel dinar ni per rentar els plats, que ja els rentaran els convidats..
I ara sortiré una estona que no em vull perdre l’esmorzar amb les amigues. Aquest any també passaré un bon Nadal!

Maria Àngels Colom 


Guaita’l! Ja està roncant com cada any. Al matí ja m’ha preguntat: “Nati, què faràs per sopar?” “No ho sé, perquè faig sempre el mateix: una mica de salmó amb torradetes amb mantega, unes ostres, uns escamarlans, una amanideta d’endívies, una macedònia de fruites i, sempre, les lioneses de nata!” I desprès continua, amb aquells ulls murris que fa: “Et posaràs maca, oi? i no oblidis les lioneses de nata, ja saps que la nata es pot fer servir per a moltes coses…” I riu com un milhomes.
I cada Nit de Nadal, el mateix; jo caic! Em poso maca, jo diria que fins i tot sexi, tota esperançada: aquest any serà diferent!  Penso que anirem a Missa del Gall i que després hi haurà “sarau”. Però, no! Cada any el mateix! A les onze, quan s’ho ha menjat tot, incloses les lioneses, i ha begut més del que pot, es queda adormit davant de la tele.
—Vinga, Josep, anem a dormir, que demà continua la festa a casa del meu germà. A veure quina sorpresa ens preparen aquest any!  
—Què, què…?  Que ja és l’hora d’anar a Missa del Gall?
—Sí, són dos quarts d’una. Vinga, cap al llit! 

Magda Ábalos
  

Avui m’he llevat molt d’hora: hi ha moltes coses a fer per preparar el dinar de Nadal, que el fem a casa, com cada any. Mentre m’afaito i em dutxo, el meu pensament se’n va cap a la Noèlia. Què deu estar fent? Me la imagino sortint de la dutxa amb una tovallola tot just envoltant el seu cos escultural…, raspallant-se la cabellera llarga i rossa… No puc deixar de pensar en ella, no me la puc treure del cap. Des que va entrar a treballar al despatx me’n vaig enamorar bojament, no sé què em va passar. És jove, guapa, simpàtica, amb uns grans ulls verds; ho té tot! Ella s’hi posava bé, però jo m’hi volia resistir pensant en la família i tot això. Però la temptació va ser massa forta i m’hi vaig tirar de cap. Ara ja ho tinc decidit, aquests dies tan familiars m’han fet entendre que he d’acabar amb aquesta bogeria. Quan torni a la feina li dirè que tot s’ha acabat… O no!
Sento la veu de la Maria, la meva dona, pel passadís: “Jaume, espavila’t, maco, que es fa tard, que aviat vindran tots a dinar i encara ens queden moltes coses a fer. Ha d’estar tot a punt, com cada any!”
Acabo de dutxar-me ràpidament i surto del bany; em trobo la Maria que m’espera, la miro, l’abraço i li faig un petó ple de bons propòsits.

Roser Casaramona  





Com que soc metòdic de mena, porto una vida saludable: dieta mediterrània, no acostumo a beure alcohol i camino cada dia almenys una hora. Però tot i així el colesterol no m’acaba de baixar. La doctora m’ha donat uns consells per a aquestes festes de Nadal, marcades per un augment de reunions a l’entorn de la taula.
Avui, precisament, dia de Nadal, ens reunim tota la família per dinar a casa dels cunyats i mentre pujo les escales amb lentitud, recordo els savis consells de la doctora:
Cal respectar els horaris dels àpats tant com sigui possible (i porto dues hores de retard respecte a l’horari habitual).
No arribar a l’hora de dinar excessivament famolenc per no atipar-se desprès massa. Avui no he menjat res des de l’esmorzar. He d’admetre que ahir em vaig passar amb les exquisideses que va preparar la meva dona, la Nati, per sopar.
Menjar racions petites, si és possible amanides i plats a la planxa o al forn; però els meus cunyats són de plat fondo.
No abusar de les postres dolces, millor fruita, i moderació amb el consum d’alcohol.
Després de dinar cal estar actiu. Si sona la música aprofitar per ballar o fer un tomb pel carrer, en pla de germanor, amb tota la família. Dubto que avui acceptin la proposta, perquè a la sobretaula comencem les acalorades discussions familiars.
Abans de trucar al timbre, neguitós, pregunto a la meva dona:
—No ens hem oblidat res, oi?
—Portem els torrons durs, els tous, els de crema, els de xocolata, els massapans..., les ampolles de vi blanc i negre i el cava— contesta ella.
—I els polvorons que m’agraden tant?
La Nati, amb to sofert, diu que no els hem oblidat.  Em quedo tranquil! Els fills esclaten a riure.
La porta s’obre i els bons consells de la doctora marxen escales avall. Un intens aroma que surt de la cuina m’envaeix. Avui és Nadal!

Maria Teresa Naval


 
Ja he arribat, no sé si soc l’últim, sembla que aquest any la meva germana i el cunyat ja han arribat. Que estrany, perquè sempre esperen que estiguem asseguts a taula per fer la seva aparició. Com els agrada fer-se mirar!
   Aquest any, com tots, em preguntaran quan faré el pensament de formar una família, tornaran a repetir que ja vaig sumant anys, que si s’està millor acompanyat, que si ja penso centrar el cap.
   Amb la Martina, vivint cadascú a casa seva, estem bé. Així cadascú fa el que vol i ens reunim quan en tenim ganes. Si visquéssim junts, la relació podria trencar-se, estem massa acostumats a fer el que volem sense dependre de ningú, la il·lusió dels vint anys ja ha passat i ara un ja té altres prioritats. Per cert, veig que encara no ha arribat.
   Sobre cada plat hi ha el nom de cadascú; hi deixaré els detalls que he comprat.
Tot i les petites coses incòmodes que sorgeixen durant els dinars de Nadal, és un dia que m’agrada compartir en família, hi ha un ambient  especial on el que importa és el dinar, que estigui tota la família reunida i poc més, tots els altres temes es tracten per sobre, és l’excusa que tenim per refermar-nos que estem aquí, que encara que cadascú visqui pel seu cantó i la comunicació sigui molts cops escassa, la família és la família, i podem comptar els uns amb els altres.
Veig els nebots; al veure’m ja corren cap a mi per abraçar-me. Com s’estimen els nebots quan no tens fills! I, és clar, els omples de regals i atencions, i ells saben correspondre. 
Cada any algú porta una notícia nova per comunicar, a veure aquest any qui la portarà i quina serà. Espero que sigui bona, no com aquell any que ens vam quedar tots trencats al saber la greu malaltia del pare.
Uf!, quina taula més gran! Cada any som més i el menjador sembla que s’estiri per donar cabuda a aquest gran clan familiar. Ja som aquí altre cop, sembla ahir i ha passat un any amb tots els seus dies i totes les seves hores.
Bon dia a tothom! Marrecs, com heu crescut! Esteu tots més guapos que l’any passat!

Imma Cauhé
   
  
Soc al menjador de casa dels tiets, com cada any per Nadal. L’aperitiu és molt bo, m’agrada gairebé tot. El meu cap, però, no és aquí. Jo voldria ser en un altre lloc, amb la Marta. Fa poc que la conec, però des del dia que la vaig veure, només desitjo estar amb ella; tinc sort que a ella li passa el mateix! Tots dos hauríem preferit estar junts també el dia de Nadal, però, tant ella com jo, hem decidit que la família també es mereix que un dia tan assenyalat estiguem amb ells i procurem donar-los afecte. Ja tindrem temps de passar-lo junts, som joves!
Tinc al davant la Martina, l’amiga de l’oncle Enric, i no puc evitar recordar aquell dia que se’m va insinuar… Em va dir “bombonet” i em vaig quedar de pedra. Però vaig decidir no fer-li cas, podria ser la meva mare! Veig que li agrada molt la festa i s’engresca de seguida. Espero que avui tingui prou seny per saber que és un dia per estar amb la família i no munti cap espectacle. Ja tindrà temps per divertir-se! I espero que sigui amb l’oncle!

Rosa Orenga   

   

—Mama, què és això del plat? Que m’ho he de menjar? Jo no en vull! I tu,  Jan?
—Ecs! Jo això no sé què és i no ho penso tastar perquè no m’agrada.
—Volem macarrons, i per beure, Coca-cola! Oi que sí, Jan?
—Sí, Tom! Aquest dinar és molt estrany i no ens el pensem menjar. 
—Que no, que no i que no!
—No tenim gana, ens n’anem a jugar!
—Ei, Jan, juguem a pilota amb aquestes boles de colors  que hi ha a l’arbre de Nadal? Són una mica petites, però no hi ha res més…
—Mira, Tom, aquests ninotets del pessebre ens serviran per fer dos exèrcits com els dels jocs de la Play! Com que no ens hi volen deixar jugar… 
—Quin rotllo, això no és tan divertit com la Play, jo ja me n’he cansat!
—Jo també. Ara què fem?
—Això del Nadal no sé si m’agrada: els grans mengen molt, fan molt de soroll, la casa s’omple de gent i tots parlen alhora. 
—I a nosaltres, tret de quatre carantoines, no ens escolten. El que sí que està bé és no anar a l’escola, fer cagar el Tió i esperar els Reis…
—Mamaaa! Ens avorrim! Volem jugar amb la Play!
—Mamaaa! Ens avorrim! Deixa’ns el teu mòbil! O la “tablet”! “Porfa”!

Maria carme Valios
Conxita Alcázar 
  
Aquest any, amb l’Enric hem quedat que passaríem el Nadal amb la seva  família. Ja els conec a tots, són bastant “normalets”, em cauen força bé, sobretot el nebot, que està fet un “bombonet”. Diria que li faig una mica de por, pobret!
La relació amb l’Enric no la veig gaire clara, però potser amb el temps s’anirà consolidant. Ell és un home poc agraciat, per dir-ho suaument, però en canvi és molt simpàtic i detallista i està molt per mi. Em diu sovint que, com que soc alta, rossa i molt afectuosa i divertida, els homes sempre es giren per mirar-me i els agrada estar al meu voltant. Potser sí que li agrado de veritat i té una mica de gelosia.
El dinar de Nadal és a casa del seu germà Jaume i la seva cunyada Maria. Per cert, és un pis molt gran, en una zona  de jardins molt ben cuidats. La taula està molt ben parada i cada lloc té una etiqueta amb el nom de cada convidat. Es veu que la Maria és molt bona cuinera: l’escudella era boníssima, i aquest rostit d’ànec amb peres que estic assabotint ara li ha sortit de primera: tothom l’ha felicitada.  

Carme Vallverdú   


   
 
No els comprenc. La Nati, la tieta, va passar una malaltia força complicada i ningú es va apropar al seu llit. Ara, a què venen aquestes galanteries? “Quina bona cara que fas! Que bé que t’escau aquest vestit! Com t’afavoreix aquest color!” Jo en dic hipocresia, de tot això! 
Diuen que els joves som molt directes i que diem les coses tal com les pensem i les sentim. És clar que sí. Ja sé que de vegades les nostres paraules cauen malament als grans, però són opinions sinceres i potser les haurien de valorar més.
No sé què hi faig aquí… Sort del mòbil: “Caram, què diu aquest? No m’ho pensava d’ell, també s’ha “cagat” i es queda amb la família!” Espero que per Cap d’Any puguem muntar una festa sonada amb tota la colla. Si aquest dia també ha de fallar l’Albert, jo també em quedo a casa de bona gana.  Però, no!, què dic!, faré tot el contrari! Sortiré i procuraré aparentar molta alegria. Encara que l’alegria de veritat seria que em proposés començar l’Any Nou amb una sortida íntima, en solitari.
A quin sant  es deuen haver de demanar aquestes coses?

Emília Brias   

   

Sort que ja falta poc perquè s’acabi aquest maleït dinar. Cada vegada se’m fa més pesat! Durant tot l’any cadascú va a la seva i, oh miracle!, el dia de Nadal ja som la família perfecta! Tots molt simpàtics, molt somrients, una floreta a la tieta, una altra lloant el dinar, una felicitació per les notes dels cosins… 
Uf!, no vull pensar en les notes, ja m’han esbroncat prou: “No n’hi ha prou a aprovar-ho tot, Laia. Amb aquests sisos i cincs, a quina facultat podràs entrar? I les observacions del tutor…?” 
“I lis obsirvicions dil titor…?” Apa!
He de reconèixer que el dinar ha estat bastant bo, això que la mare no ha volgut fer la fondue de nyoquis que m’agrada a mi: estic trobant gust als galets farcits! M’acabo de menjar les neules i els torrons de xocolata i, apa!, cap al sofà a veure la tele mentre els grans prenen cafè i continuen les seves converses del segle passat. Tots volen ser els protagonistes, explicar els seus suposats triomfs, demostrar als altres que són més intel·ligents, més assenyats i més bons que ells. Només parlen per escoltar-se!
La que està molt callada aquest any és l’àvia. No m’ha preguntat pels estudis ni res. No és que ho trobi a faltar, no, només que m’estranya. Es deu haver barallat amb alguna amiga. O potser troba a faltar l’avi. Quan el pare la porti a casa seva l’acompanyaré i xerrarem una estona.

Montserrat Vallès   


   

Qui podria pensar que el dinar de Nadal acabaria d’aquesta manera?
  Jo he estat neguitosa de bon matí preguntant-me com reaccionarà la meva família quan els doni la notícia. A la taula me’ls he mirat amb curiositat fent una estimació de les possibles reaccions segons el caràcter de cada un d’ells. En Jaume sempre ha estat molt exigent i, per la seva posició de fill gran, li agrada organitzar-me vida. Ara vol que vagi a una residencia perquè, segons ell, ja no és prudent que visqui sola. 
  Em sap greu per la Nati, la filla, que sempre ha estat la meva confident i que segur que tindrà la sorpresa més gran. Però no m’he atrevit a dir-li res abans que als altres per si m’ho volia treure del cap.
L’Enric, el petit, és una mica excèntric i no se sap mai com pot anar amb ell; jo tenia la confiança que entendria millor la meva situació.
Durant el dinar no he pogut assaborir com cal els plats exquisits que la meva jove ens ha fet, perquè tenia la concentració posada en quin serà el moment més adient per dir-ho. Però, veus?, tanta planificació, i sense adonar-me m’ha sortit espontani sense controlar gaire el moment. Es veu que les ganes de treure-ho fora han fet vessar el got...
Quan els he dit que he conegut en Francesc, un senyor vidu com jo amb el qual passejo ja fa temps, i que hem decidit anar a viure junts, he vist que tots s’han posat pàl·lids, menys els nets, que s’han aguantat el riure pensant que la seva iaia té promès.  El silenci s’ha fet dens al menjador fins que la veu irònica d’en Jaume l’ha tallat per dir: “Però, mare, s’adona que vostè ja té vuitanta anys?”  “Si”, he contestat, “Precisament no tenim gaire temps per perdre, i encara hauríeu d’estar contents que la vostra mare pugui viure feliç el final de la seva vida.” 
El timbre de la porta ha tallat la tensió del moment i mentre tots es miren  preguntant-se qui pot ser, he aprofitat el desconcert per aixecar-me i anar a obrir. Quan he tornat al menjador acompanyada d’en Francesc, que venia a presentar els seus respectes als meus fills, hi ha hagut un moment de dubte; però finalment s’han aixecat tots per saludar i rebre aquell home que ha robat el cor de la seva mare.
No ha estat fàcil i hem hagut de sentir les diferents reflexions que ens han fet sobre la nostra edat. Però, ves, ells no saben, perquè encara no hi han arribat, que allò més dur en aquesta etapa de la vida és la mort i la soledat. I ara, agafada del braç d’en Francesc, em sento més forta de cara al futur i disposada a passar la resta de les festes acompanyada d’ell i de la meva estimada família. 


Dolors Álvarez


DINAR DE FINAL DE TRIMESTRE


El dia 17 de desembre, com cada any, hem quedat per dinar i per desitjar-nos bones festes i bon any. També com de costum hi ha hagut intercanvi de regals, tal com podeu veure en les fotos:

Al voltant de la plaça del Diamant

Enyorança
  

En Pere mirava capficat com l’arròs s’anava coent a la paella i se sentia identificat amb aquells pobres escamarlans que ja no lluitaven dins el brou bullent i ara, resignats, es deixaven coure per donar sabor al menjar.
Ell també s’havia resignat. La Natàlia li havia dit molt clar que ja no l’estimava i que s’havia enamorat d’un altre noi,  però encara no entenia com havia passat tot això si feia quinze dies encara passejaven tots dos agafats de la mà pel parc de La Ciutadella.
Potser havia badat i li lavia d’haver dedicat més temps, però ell ho havia fet pel bé de tots dos al quedar-se a fer més hores extres a la cuina de l’hotel amb la finalitat de fer més racó per poder casar-se aviat amb ella. I ara, ves per on, havia sortit aquell ganàpia i se l’havia emportat, ves a saber amb quines arts capcioses...
Sempre havia estat respectuós amb ella, perquè la Natàlia era una noia molt sensible i no li hauria agradat fer res que la pogués incomodar i ara pensava que potser havia estat massa prudent.
Tenia el cap ple de dubtes sense resposta que ja ningú li aclariria, però estava segur que li seria molt difícil deixar d’estimar-la i no pensar en aquells dies de felicitat quan ballant a la Plaça del Diamant li posava la mà a l’esquena i sentia l’escalfor d’aquell cos estimat.

Dolors Álvarez


Coloms


M’agradava jugar en aquella plaça plena de coloments i avis prenent el sol. Si hi passava corrent, els coloms s’espantaven i aixecaven el vol. Tampoc els avis estaven gaire tanquils perquè més d’una vegada la pilota anava a parar al diari que llegien i… plantofada a la cara!
Quan desembolicava el berenar, el sorollet els anunciava (als colomets, no als avis) que els en tocaria una mica. Jo, fent cassoleta amb la mà plena de molles, m’agenollava per acostar-los el menjar.
L’hivern va ser cru, magre i trist. A casa, les cares eren llargues: pocs somriures i poc menjar. Sé que hi havia una guerra, però, per què?, qui la volia? Quan m’enfadava amb el meu germà, l’àvia ens renyava i després ens deia “Una abraçada i a jugar amb bones cares!”. A qui havia d’abraçar perquè acabés aquell patiment?
Potser pel soroll dels avions o perquè el menjar minvava, els coloms van desaparèixer. La mare deia que a la casa dels coloms tenien problemes. “Coses de la gent gran” afegia l’àvia, que volia tallar la conversa.
Però entre totes les angoixes, vaig tenir una alegria. Un matí fred, camí de l’escola, vaig sentir piular llastimosament un colomet. El vaig veure, arraulit i tremolós, en un clot, d’on a penes podia treure el caparró.
Decidida, el vaig treure amb molt de compte. Tremolava i no podia aletejar i me’l vaig posar dins la gorra de llana. S’hi devia trobar bé perquè pocs instants després va aclucar els ulls plàcidament.


Emília Brias

Casaments dissortats?

Aquesta Colometa no va ser feliç del tot. Jo, que la conec de tota la vida, puc dir que la seva història és com la de moltes altres. Ella va triar casar-se amb aquest xicot i ja veiem com li ha anat, pràcticament ha hagut de pujar sola les dues criatures.
Jo em vaig casar amb l’home que el meu pare va creure que em convenia. És veritat que no vaig ser obligada, però tot em va fer creure que era el millor per a mi. Jo no era gaire agraciada, qui voldria casar-se amb mi? Quan el meu pare va parlar-me d’un client seu fruiter que cercava esposa, no vaig dubtar perquè donés el meu nom.
 Vàrem començar un carteig i a l’any de les nostres primeres missives, dos dies abans de la boda, el vaig conèixer personalment i em convertí en la seva esposa. El coneixia per una fotografia que m’havia enviat; jo li havia enviat la meva, això sí, de perfil, perquè no veiés l’ull que mirava cap al cantó que no era.
Vaig sortir de casa els pares per aterrar a un lloc pitjor. No era mal home, però era esquerp, manava a tothora, només volia una dona perquè treballés i li donés l’hereu per continuar el negoci. I així va transcórrer la meva vida, amb poques alegries.
La Colometa, en canvi, estimava però no va ser feliç i al final va trobar un bon home que la va treure de tots els seus problemes.

Imma Cauhé

Botiga

Un dia de juliol del 1935, el meu marit i jo, amb els meus pares, ens vam traslladar a viure a la plaça del Diamant. Vam llogar una botiga de teixits i vetes-i-fils, amb vivenda a la part interior. La mare feia els pedaços i arranjaments de la roba, jo estava darrera el taulell  i el meu marit es va col·locar en un taller metal·lúrgic molt a prop de casa. El pare estava molt delicat i es passava el dia dormint o prenent el sol a la plaça.
De mica en mica ens vam fer amb la gent del veïnat i vaig conèixer la Natàlia, que ho passava bastant malament per poder tirar endavant els seus fills.
Per la festa major, a l’envelat de la plaça, el jovent hi anava a ballar i tothom oblidava les seves penúries en aquell temps políticament molt insegur. Havia començat la guerra civil.
Al meu marit li van tancar el taller, la nostra botiga ja no venia res i vam haver de tancarl’any següent. El pare va morir aquell hivern. La vida es va fer molt complicada: les bombes se sentien molt a prop de casa i no teníem menjar, la mare no es trobava bé des de la mort del pare, així que vam decidir tornar al poble, ja que hi teníem casa i podríem viure de l’hort i les gallines. Amb la idea de poder tornar algun dia a la plaça del Diamant.

Roser Casaramona


Decisió

La Natàlia va sortir de la pastisseria on treballava. Havia quedat amb en Quimet per anar al Monumental  a menjar popets. 
La Colometa, així li deia en Quimet, va seure en un banc de pedra a esperar-lo. Sempre arribava tard. De seguida  els pensaments se li van enlairar:
“Em preguntarà, com sempre, si he trencat amb en Pere i jo no sé com dir-li que no, que no vull trencar amb en Pere perquè això nostre no ho veig clar. En Quimet és molt decidit, tot ho té pensat, té establiment propi, però és molt cregut. No em deixa opinar de res. Tot ho vol manegar ell i, a més, els seus ulls de mico no m’agraden. Com li dic que no ho veig clar? No sé... no sé, en Pere és tan diferent! És un manat, d’acord, però és cuiner. És tranquil. M’escolta. Per a ell, jo sóc el millor que li ha passat. No és tan decidit, però, a vegades, una mica de calma és millor que tant atabalament.  A més, els seus ulls són grans i tranquils, tot i que no brillen tant.
Ai!, si visqués ma mare, l’hi podria explicar i ella m’aconsellaria. No sé què fer, em sembla que continuaré amb en Pere. Tinc por de com s’ho agafarà en Quimet. Demà l’hi diré i desprès me n’aniré perquè hauré quedat amb la Julieta per anar a comprar roba per a un vestit. No sigui que encara rebi!”

Magda Ábalos


Ball

Quan la Marta va arribar a la Plaça guarnida de banderoles, fanalets de llum i branques de boix, els músics ja tocaven. Estrenava vestit i sabates fent cas del que sempre deia l’àvia.
Mentre s’obria pas entre la gent, buscant la colla d’amigues, un noi alt i prim li diu: “Balles? Sense pensar-ho es troba embolcallada pels braços del jove ballant al ritme de la música. Ell, amb mirada seductora, deia les paraules més dolces que mai havia sentit, al temps que l’abraçava cada vegada amb més força.
A l’acabar el ball l’acompanyà fins a prop de casa. LI feia vergonya que els pares veiessin que s’acomiadava d’un noi desconegut fent-se un petó als llavis, i quedaven per trobar-se al ball l’endemà. Encara arrossegava els prejudicis d’una educació excessivament moralista rebuda a casa i al col·legi.
Es va treure les sabates noves que prou mal li havien fet. Els braços també es ressentien de l’esforç de clavar-li els colzes perquè no l’estrenyés tant ballant. Però tot i així aquella nit va dormir amb aquells ulls foscos de mirada penetrant i les mans que l’acaronaven.
L’endemà va tornar al ball, la festa continuava, però ell no l’estava esperant. Angoixada, el busca entre la gent i el veu ballant amb una noia. Devia estar dient-li les paraules seductores que el dia abans havia sentit ella?

Maria Teresa Naval 



"Una història evocant La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda", proposta de treball de novembre.