IL·LUSIÓ
De joveneta volia tenir una botiga com la del pare de la meva amiga, per vendre llapis, colors i bolígrafs, folis i paper vegetal com el que utilitzàvem per fer aquells mapes on apreníem rius, muntanyes i capitals de tots els països del món. I diaris i revistes, El Correo Catalán, el Tele-exprés i La Vanguardia... i el Noticiero Universal, que sortia a la tarda, la Serra d'Or, el Cavall fort i el TBO, i el setmanari del poble, en el qual escrivia algun article.
I faria olor de paper, de tinta i de fusta dels llapis de colors.
El que no acabava d'entendre era per què a la rebotiga, on nosaltres fèiem els deures, hi havia una gran caixa de fusta amagada i molt ben dissimulada que de tant en tant obria a algun desconegut per donar-li un llibre amb molt de misteri, xiuxiuejant en veu baixa, pensant que nosaltres no ens adonàvem de res. I així era, no sabíem què passava, però passava alguna cosa.
Una tarda, en sortir de l'escola, vam anar a la botiga a fer els deures i remenar revistes i ens vam trobar la botiga tancada. I allí ho vam saber tot. El pare de la meva amiga guardava a la rebotiga llibres prohibits que la gent li encarregava i anava a comprar a França. Algú el va denunciar i li van tancar la botiga.
Jo ja no volia tenir una botiga, volia que la tornés a tenir el pare de la meva amiga.
Mercè Escolà
REVIFADA
Les coses no anaven bé. El calaix del meu amo cada vegada estava més buit. Jo, que havia sigut una botiga rica, moderna i enlluernadora, ara em pansia de mica en mica. Les úniques persones que entraven eren gent gran que no anaven habitualment als centres comercials i no compraven per Internet. Estava trista, a mi m’agradava la gent: els grans, els joves i els nens, i aquests últims, ja no entraven. L’amo no sabia què fer i jo tampoc. Tothom li donava idees per revifar la botiga: la dona, els fills, els amics; els altres botiguers, no, perquè estaven igual.
Un dia, un veí li va dir si li podria agafar un paquet que li portava Amazon perquè ell no seria a casa. Llavors se li va acudir la idea: es convertiria en un punt de recollida d’Amazon. I així va ser com el que quasi va matar la meva botiga la va ressuscitar.
Des de llavors la gent que entra a recollir el seu paquet d’Amazon sempre compra alguna cosa: que si uns folis, que si uns llapis, que si un llibre, que si un còmic...
Torno a ser la d’abans: rica, moderna i enlluernadora, i el meu amo no tancarà.
Magda Ábalos
CANVIS
Avui diumenge al mati soc a la cuina escrivint un relat. De sobte se’m fon la bombeta de l’escriptori. Em pregunto: “I ara què faig sí és diumenge? On trobaré la led de recanvi?” Penso, penso i arribo a la conclusió que quasi totes les botigues són tancades. Però tinc un flaix: “I aquella petita botiga de tota la vida, que mai tanca i té de tot, on sempre hi ha una senyora darrera del taulell, que fa molt de goig, i molt amable?” Decideixo, baixar al carrer i, xino-xano, buscar-la. Dono moltes i moltes voltes pel barri i res de res... No trobo aquesta botiga tan emblemàtica. Em sap molt de greu. Després, segueixo caminant pels voltants per si trobo una botiga per poder arreglar el meu problema de la llum i observo que a quasi totes les botigues hi ha un rètol que anuncia el traspàs. Algunes són molt conegudes. A partir d’aquí caic en la nostàlgia i la queixa. També arribo a la conclusió que la gent tanca perquè es jubila i perquè no hi ha recanvi humà. Tot canvia i ha canviat sempre!
Glòria Esteban
SOMNI COMPLERT
La meva germana i jo vàrem venir a la ciutat fugint de les feines del camp. La mare i l’àvia ens havien ensenyat a aprofitar les fruites i les verdures del camp per fer-ne conserves i melmelades; era la manera de tenir-ne tot l’any.
A l’arribar a la ciutat vàrem buscar feina fer fer de dependentes. Jo vaig entrar en una pastisseria i la meva germana en una parada de fruita el mercat. Vàrem llogar una habitació amb dret a cuina i vam fer amistat amb altres llogaters joves. Nosaltres, tal com estàvem acostumades, aprofitàvem les fruites madures que no tenien sortida i en fèiem melmelades i pastissos. Un dels llogaters joves, que havia tastat els pastissos, ens va proposar d’obrir una pastisseria. Després de pensar-hi una mica, així ho vàrem fer.
El negoci el portem entre tots tres i ens va molt bé. Això sí, no tenim ni un dia de festa, però fem el que ens agrada i els clients ho agraeixen molt. El que més ens agrada de la nostra feina és el dia que fem les figures per a les mones de Pasqua i decorar-les i imaginar les cares dels infants quan les veuran.
Carme Vallverdú
ENYOR
Durant molts anys vaig treballar al centre de Barcelona, en una botiga on veníem mobles i objectes de decoració. Cada dia agafava el tren per anar-hi, contenta perquè m’agradava la meva feina. La botiga era maca i s’hi venia molt. La feina era molt distreta: des de vendre llums a decorar una casa sencera amb mobles de disseny. M’hi passava moltes hores, ja que l’horari de botiga és així, però ho feia amb molt de gust; al vespre plegava molt tard, però n’era igual.
Així va anar passant el temps, fins que va començar la crisi i va arribar una botiga sueca de mobles molt barats. La cosa va canviar. Cada cop es venia menys, fins que el meu cap, que no se’n cuidava gaire, va decidir tancar portes. I es van acabar els meus anys de botiguera, cosa que em va saber greu perquè m’hi havia passat deu anys de la meva vida. Encara ara enyoro anar a agafar el tren cada dia per anar a la botiga.
Roser Casaramona
MOLT LLUSTRÓS
Estic esperant la senyora que em vingui a buscar. Estic a la expectativa perquè no la conec, només sé que es diu Pilar i té seixanta anys, tot i que el més probable és que no em vingui a buscar ella sinó qui ha fet la comanda.Potser el seu marit? Potser els seus fills? O una bona amiga seva? De fet, com veieu, no sé res. Però estic segur que seré el centre d’atenció, tan negre i brillant, molt llustrós i amb un interior sorprenent, tot molt bo.
Ara entra una parella... Escolto, no em venen a buscar a mi. I el següent client és un adolescent, després dues nenes i una dona amb un cotxet de criatura. Estic a gust, fresquet i distret veient des de l’aparador com va entrant la gent. Passa una bona estona, ja estic impacient, no hauria de patir, sé que ha fet una bona feina i segur que agradaré al client.
Ara entra un senyor, força mudat i amb un gran somriure, se’l veu molt feliç, segur que ve a buscar-me a mi. Sí, li agrado molt, diu que tinc un aspecte magnífic i que és encara millor de com s’imaginava quan em va encarregar. Soc el pastís perfecte per l’aniversari de la seva dona, que és molt llaminera i li encanta la xocolata amb farcit de taronja. Ja m’emboliquen... Ara ja només espero veure la cara de sorpresa de la senyora Pilar.
Carme Valios
L’AVENTURA DE LES OLIVES
Ma germana i jo ajudàvem a casa. Quan tocava, havíem d’anar a guardar les vaques; això sí, no gaire lluny del poble i amb altra mainada, sobretot nenes, i alguna padrina que ens protegia i ens avisava quan s’acostava una tempesta. Com que a casa teníem dispesa i sempre hi havia feina, quan les vaques eren a la muntanya, nosaltres ajudàvem a preparar les habitacions i a servir al taulell el que els clients demanaven.
Al poble hi havia dues botigues: cal Fuster i cal Ferrer. A cal Fuster venien de tot: conserves, roba, verdura, tot menys espardenyes i carn. A cal Ferrer, en canvi, a més de conserves i altres productes, venien espardenyes i carn, concretament carn d’ovella, que els arribava amb un carro dos cops per setmana.
Un dia de festa la mare ens va donar una pesseta vella de la capsa on les guardava perquè ens compréssim alguna llaminadura en una de les dues botigues del poble. Quin descobriment! Al cap d’uns dies vam decidir quer no es notaria si n'agafàvem alguna de tant en tant. Amb quina barreja d’il·lusió i de por ens vam menjar les deu olives que ens compràvem amb aquella pesseta. Però l’emoció no va durar gaire, perquè la Quimeta de cal Ferrer, estranyada de tanta oliva, va dir a la mare “Si que us agraden les olives a casa vostra!”. Hi va haver una esbroncada de la mare i es va acabar de cop l’aventura de les olives.
Montserrat Vallès
