Sentit de l'humor

EL MENJAR XINÈS 
                 
—Què estrany!, qui deu ser a aquestes hores?  Són dos quarts d’onze de la nit! La meva filla té clau. Se la deu haver deixat.
—Qui hi ha?
—Comida china.
—Què? Jo no he demanat res!
—Sí, sí. Aquí, aquí. Enlique Glanados, ciento tleinta, telcelo, plimela.
—Aquí no hi ha ningú més que jo, i jo no he demanat menjar xinès!
—Aquí, aquí, han telefoneado y està pagado.
—Ai, Mare de Déu, i l’han pagat i tot! Esperi, esperi, que vaig a trucar a la meva filla.

—Sí.
—Tu has demanat menjar xinès?
—Sí, mama. Ja ha arribat? Si que han anat ràpid. Ja arribo.

—Escolti, escolti… No contesta ningú. Deu haver marxat. Me’n vaig al sofà a veure Tele 5. Ja tornarà a trucar.
—Sento la porta. Deu ser la meva filla i el nòvio.
—Hola mama! Ja portem el menjar xinès. A baix ens hem trobat un xinès tot esverat perquè una senyora li deia que ella no havia demanat menjar xinès. No t’hem avisat perquè pensàvem que arribaríem abans que ell. Aquests xinesos van per feina.
—Tu no riguis, Jordi. Jo què sabia! Acostumeu a demanar pizzes, no menjar xinès, i tampoc sabia si vindríeu a casa. 

Magda Ábalos



PARAULES GRUIXUDES

Va sonar el timbre insistentment. Me’n vaig fer càrrec perquè el sol que queia era de justícia, o “d’armes tomar”. M’havia abaltit aquella somnolència consistent que t’enterboleix el cap i t’immobilitza les cames.
Era en Dídac que preguntava per la meva filla. Vaig baixar, deu graons justos, per obrir la porta amb diligència perquè els lladrucs insistents de la gossa ja començaven a destacar en aquella hora somnolenta, ensonyada.
Quan encara no m’havia decidit a oferir a en Dídac una orxata o una coca-cola, el sento que diu:
—A qui cony se li acut de fer foc a aquestes hores?
Pel mig pam d’espai que deixava la persiana mig alçada, just mig pam, entrava un fum negre, calent i espès. Tots dos vam córrer cap a fora i vam veure com cremaven i vam sentir com espetegaven els xiprers de la tanca.
Mentre em venien al pensament i a la boca paraules gruixudes (tan gruixudes que gairebé no m’hi cabien), ell, el Dídac, amb més serenitat, es va treure el mòbil de la butxaca i va trucar als bombers.
No sé si sempre són tan eficients, però van arribar de seguida. Obrint-se pas amb les sirenes a tot volum i guiant-se pels senyals de fum que els indicaven el camí. Jo anava exclamant:
—Collons, quina gamberrada! Tot per culpa dels fotuts fumadors!
El cap dels bombers, procurant calmar-me, va dir-me:
—Senyora, aquest servei és gratuït, no ens ha de pagar res.
S’havia adonat que soc catalana?

Emília Brias



ASCENSORISTA

L’atrafegada noia va entrar de pressa cap a l’ascensor. De seguida una senyora venia corrent i li va dir:
—Esperi, senyoreta, esperi!
Ella es va esperar, encara  no sabia per què. De cop, l’ascensor es va anar  omplint de gent; tothom estava callat i es miraven els uns als altre amb cara expectant.
Després d’una bona estoneta la nostra jove es va mirar a tothom esperant que algú fes el gest d’engegar l’ascensor, però ningú es movia.
A l’últim va dir:
—I això com es posa en marxa?
—I vostè no ho sap? —li va etzibar una dona malhumorada. 
—Jo no ho sé pas. I vostè, que ho sap?
Un senyor tot seriot va dir enfadat:
—Però que no és vostè, l’ascensorista?
—Jo no.
—Doncs què hi fem aquí tots parats? —va comentar una veu ronca. 
La noia no va dir res i tothom va anar sortint del petit lloc on estaven com enllaunats. La noia va quedar sola i fent el despistat va sortir de l’ascensor i va pujar per l’escala.   

Maria Àngels Colom



EM DIVERTEIXO!

Porto un mes pensant en un relat divertit, però la “musa de la inspiració” no arriba, així que escriuré sobre moments divertits.
La mare em deia que era alegre i entremaliada de mena i qualsevol situació de la vida quotidiana em feia riure. Em divertia quan feia enfadar el germà petit, dient que li havia pres el nas i després l’hi posava; quan li canviava les espardenyes a la iaia i sortia al carrer amb una diferent de l’altra; quan, a l’escola, apartava la cadira d’un nen al moment de seure i queia de cul a terra; quan jugàvem al “Monopoly” i els arruïnava a tots; quan a l’hora d’estudi ens passàvem paperets per tal que la monja que vigilava ens els enxampés i llegís el missatge: ”Obriu-ho en cas d’incendi”. “Ara no,  idiota, en cas d’incendi!” De més gran, les aventures viatgeres eren les més divertides.
Però de vegades, davant d’una mateixa situació, reaccionem diferent segons la manera d’ésser, els gustos o l’estat d’ànim. Recordo l’obra de teatre, Toc, toc, que transcorre en la sala d’espera d’un psiquiatre, divertidíssima i amb final sorprenent. El meu germà la va veure i no li va agradar gens aquest tipus d’humor. Jo la continuo recomanant, igual que recomano La aventura del tocador de señoras, d’Eduardo Mendoza, una de les millors novel·les d’humor policíac que he llegit, i una pel·lícula, Campeones, comèdia dramàtica plena de comicitat.
Sabeu què em diverteix, ara? Veure amb els nets Pepa Pig, us la recomano!

Maria Teresa Naval



SENTIT DE L’HUMOR 

Quan anava a l’escola, quan tenia uns deu anys, hi havia dos nois, una mica més grans que jo, que cada dia em prenien l’entrepà i em deien:
—Somriu, noi, somriu, que no passa res. Només que avui no esmorzaràs! Que no tens sentit de l’humor?
I jo somreia, és clar. Cada dia el mateix i jo, vinga somriure! Fins que un dia els vaig plantar cara perquè tenia molta gana i no només em van prendre l’entrepà, també vaig rebre una bufetada que em va fer sagnar el llavi.
—Que no tens sentit de l’humor, noi?
Quan vaig arribar a casa, el meu pare em va veure el llavi que regalimava una mica de sang i em va dir:
—Què t’ha passat?, que has caigut?
Jo no volia dir res, no fos cas que anés a pitjor la cosa; a més, no volia ser un “xivato”. Però el meu pare era un expert en fer-me cantar i per fi l’hi vaig explicar tot.
—Ah, era això? ¿I t’has deixat prendre els entrepans que ta mare et preparava?, ¿i has deixat que et peguessin mentre somreies?
Jo vaig fer que sí amb el cap.
—Vine cap aquí! —I em va caure una plantofada a l’altra galta que vaig veure les estrelles totes de cop.
El pare em va dir:
—Espavila’t, que ja ets grandet! Que no tens sentit de l’humor?

Rosa Orenga


   LA SENYORA URRACA 

Les campanes del petit poble tocaven a morts, els seus sons tenyien tristesa, La senyora Urraca havia mort.
Era vídua, sense fills, vivia en una gran casa. Tenia tres servents: la Maria era la cuinera, el Narcís feia de xofer i jardiner, i la Pepa, una noia jove, servia de minyona i cambrera.
La mestressa, que tenia més de noranta anys, els feia anar a cop de bastó: bastonada cap aquí, bastonada cap allà. Ells, per altra banda, es venjaven: li posaven pebre al menjar, li cremaven la roba amb la planxa, li feien malbé els arbres, etc. En sentir els seus crits, ells es petaven de riure i veien com a la vella se li arrugava una berruga que tenia al mig del nas.
Un dia, es va posar malalta, i als dos dies, va morir. A la seva vetlla, no hi va anar ningú, només els tres criats, que no paraven de riure,
De sobte, cap la mitja nit, la dona fa un bot i s´aixeca del taüt, agafa el bastó i comença perseguir-los per tota la casa: “Rieu, rieu, desgraciats, que el que riu l’últim, riu millor.” Els tres es van quedar cagats de por. 
                                                      
Roser Casaramona



EL CANDIDAT 

El trobava sovint pel carrer, als actes de la ciutat o al mercat, i sempre vestia impecable, adaptat a les situacions. Al mercat portava texans i camisa de quadres sense corbata, que el feia proper. Als actes social et trobaves amb un tipus elegant amb americana i corbata. Al carrer conservava l’americana sense corbata. Jo pensava: “Quin enrenou de roba tenia i quin esquema al seu rober per encertar-la sempre.” Això sí, no desaprofitava ocasió per parlar amb la gent i donar-se a conèixer, ell i el seu programa electoral; per això no em vaig sorprendre quan  a l’obrir la porta vaig trobar el somriure del candidat.
En un principi no sabia què fer, si convidar-lo a passar o mantenir-lo a  la porta; però vaig recordar que tenia el meu net petit jugant a la saleta tot sol i el més pràctic era que entrés.
Desprès de fer-me grans promeses de millora a la ciutat i fortalesa davant les adversitats, em vaig fixar que el nen s’havia posat a la boca una joguina i s’estava ofegant. La situació es va tornar grotesca: la criatura, tota vermella, i el candidat, tot blanc, amb els ulls desorbitats... Però la serenor no em va abandonar i, agafant el nen pels peus, el vaig posar cap per avall donant-li cops a l’esquena fins que la va expulsar. Llavors em vaig adonar que el candidat havia fugit abandonant la situació.
Mentre tancava la porta vaig pensar que aquell home no seria el meu candidat.

Dolors Álvarez


EL MEU 

—Bona tarda, sap què passa avui, que la doctora va amb tant de retard?
—No ho sé pas, jo tenia hora a les sis i ja són més de les set.
—Sí, també fa molt que espero i pateixo perquè el Pol està sol a casa; ja té dotze anys, però no té costum de quedar-se tot sol.
—Jo també he deixat el meu sol a casa, també té dotze anys. A veure com ho trobaré quan arribi, tot desendreçat!, i que no hagi fet massa soroll, que després els veïns es queixen. I per menjar és un desastre, és un llepafils: el que no li agrada ho aparta i allà es queda, ja pots insistir que no s’ho menjarà, no li agrada gairebé res. Ara arribaré cansada però, com fa estona que no em veu, voldrà que estigui per ell, i el que em demana el cos es seure i relaxar-me, no pas jugar amb el Tom. 
—El meu és bon menjador, li agrada tot, potser massa, ja que està agafant massa pes; he de vigilar que no mengi porqueries, i, per contra, no és gaire actiu, vida sedentària en diuen. Ja m’agradaria que reclamés de jugar amb mi, arribaré i no es mourà del sofà ni per saludar-me. Això sí, es molt maco, vol veure una foto?
—Si, jo també en porto una del Tom al mòbil, és un Bichon Maltès de pura raça.
—Ah, jo li parlava del meu fill Pol!


Maria Carme Valios

Misteris del dia a dia

Bona diada de Sant Jordi!


MÈDIUM
  
Estava molt espantada i la por la va immobilitzar una bona estona. Entenia que allò era un senyal molt clar que havia connectat amb alguna ànima perduda d’una altra dimensió. Feia dies que practicava seguint les instruccions d’aquell llibre esotèric que feia sortir els poders adormits de persones atretes pel tema.
 Sempre li havien agradat els misteris paranormals, i això volia dir que tenia  qualitats innates en ella, ves a saber si heretades d’algun avantpassat, i ho demostrava el fet que, cada matí, un ocell es posava a la finestra piulant com si la volgués despertar.
Començava a pensar en obrir un consultori i ajudar amb els seus poders a gent que necessités connectar amb parents morts, o bé fer una predicció de futur, que ajuda tant per anar sempre sobre segur. És clar que hauria de posar un preu, perquè sempre comporta un desgast energètic que cal compensar i ella no tenia pas una pensió alta i li aniria bé.
Després de l’ensurt del primer dia, va seguir fent els rituals, i a les dotze trenta, puntualment, es seguia posant en marxa la televisió per si sola, i ella  intentava arribar, a través de la paraula, a aquell ésser una mica tímid sense aconseguir-ho, i va decidir consultar-ho amb un mestre espiritual que li va aconsellar que portés un tècnic per revisar l’aparell.
Ara sabia que en un d’aquells embolics que es feia amb el comandament, l’havia programat per a aquesta funció automàtica i, també, que hauria de tornar a programar els seus somnis.

Dolors Álvarez



EL BALL 

Els darrers llums del dia, matisats per el color verd dels arbres, donaven a la plaça, plena de gent del barri i amenitzada per l’orquestra, un ambient pintoresc i festiu.
Els homes amb barret de palla amb una cinta negra, i les dones vestides de blaus, verds i rosats, agitaven les faldilles mentre ballaven a ritme de vals.
La plaça estava envoltada per una balustrada de fusta amb bancs, on seien les noies esperant a ser convidades a ballar.
A sota dels arbres hi havia taules i cadires on la gent menjava, bevia i conversava alegrement.
Una noia, amb vestit vaporós de ratlles blaves i blanques, asseguda en un banc, al costat de la seva germana, estava embadalida xerrant amb un jove, al temps que tractava de seduir-lo amb al·lusives mirades i somriures. 
Quan la guia del Museu d’Orsay va acabar l’explicació del quadre “El ball del Moulin de la Galette” de Renoir, vaig quedar confosa , no m’ho podia creure!, aquesta mateixa escena jo l’havia viscut feia molts anys. Recordo que el jove em va convidar a ballar i els nostres cossos, plens de sensualitat, es van apropar mentre ballàvem.

Maria Teresa Naval



GUSTOS INTERMITENTS 

Per molt o poc que planifiquis la compra de menjar, sempre, misteriosament, sobren o falten tomàquets, posem per cas. De sobte, tothom vol menjar tomàquets a tota hora. Per fer amanida, per fer-se un entrepà de pa amb tomàquet, per fer salsa per als espaguetis o un gaspatxo ; i de manera sobtada de tomàquet ja no en vol ningú. Com si es tractés d’una moda passatgera. I rondinen:
—I ara!, a mi el tomàquet no m’ha agradat mai.
—És que ara que fa fred, no ve de gust.
—Prefereixo la amanida verda i el pa amb oli.
Quan la darrera setmana s’acabaven de seguida i ara es moren de fàstic a la nevera.
I també amb els carabassons.
—Em menjaria una crema de carabassó. Per què no els fem en truita?. Millor a la planxa.
I de cop ningú vol carabassó, o pernil dolç, o iogurts naturals, o… 
¿Com poden canviar de manera tant radical els gustos de la meva família d’un dia per l’altre?

Maria Carme Valios



VEUS MISTERIOSES

La tarda era tranquil·la,  la veu monòtona i feixuga dels  presentadors de la televisió em feia estar mig endormiscada.
Em vaig eixorivir de cop quan vaig sentir una veu a l’habitació del costat que em cridava “Maria Àngels”. No pot ser! No hi havia ningú a casa i el telèfon no podia parlar sol!
Vaig escoltar atentament; al cap d’uns minuts trono a sentir “Maria Àngels”.
El cor se’m va posar a bategar a tot drap. Què passa?
Uns minuts quieta i espantada i llavors un altre cop el meu nom “Maria Àngels”.
Encara que les cames em tremolaven, a poc a poc, vaig anar a l’habitació encantada pensant trobar  algun esperit misteriós que em volia espantar.
 Però no, era més senzill. El misteri es va resoldre quan vaig sentir “M.aria Àngels, com es troba? Fa dies que no en sabem res...”
Era d’intèrfon dels de de la teleassistència que de tant en tant fan una trucada,,,

Maria Àngels Colom



SEMPRE EM PASSA A MI

Ja ha tornat a passar! Cada dos per tres em trobo amb la mateixa situació, i mira que acostumo a fixar-me a l’entrar al lavabo, però com hi ha món que sempre em passa a mi.
 I el que hi havia de recanvi? Casum l’olla, tampoc  hi és, sembla que els de la família ho facin expressament i sempre em toca a mi passar aquest tràngol.
Just finalitzades les meves deposicions, m’adono que el paper s’ha acabat, i he de sortir (calces avall) al rebost a cercar un rotlle nou, i a vegades aquesta situació és bastant complicada.

Imma Cauhé


"Relat sobre situacions sorprenents i aparentment inexplicables del dia a dia", proposta de treball d'abril.

Lectura d'abril 2019


Neus Català (1915-2019) ha mort

Un record per a una persona que ha estat molt important per al nostre grup i a qui vam tenir ocasió de visitar el 2012.


Pors


TINC POR

TINC POR 
De la vida rutinària sense objectius i valors,
l’enveja, l’egoisme, la mentida, la cobdícia,
la destrucció dels drets humans,
la falta de bellesa i harmonia.

TINC POR 
De qui hi ha darrera de la porta dels veïns,
la violència, la discriminació, les xarxes socials, 
del terrorífic silenci, la soledat, la indiferència, 
al dolor, a la mort, a ser oblidada.

TINC POR
Quan cau la nit fosca i les il·lusions s’esvaeixen, 
de la manca de prosperitat intel·lectual i científica,
a no conèixer els secrets de la natura,
del foc que ho destrueix tot.

TINC POR A TENIR POR
Per això canto i ploro,
estimo i lluito, defenso i m’indigno,
per això miro als estels i somio. 

Maria Teresa Naval



SOLA  A L’HABITACIÓ

Ja sento el cop de la porta, avui també passarà, no fa falta que m’arrupi dins el llit fent que estic adormida o intenti escapolir-me, ni que posi el moble davant la porta, sempre troba la manera d’entrar-hi,  com és més fort que jo, ell guanya.
Fa molt que passa un dia si i un altre també, ja li dic a la mare que no marxi, però  ella em contesta que no li queda cap més remei, que ha d’anar a treballar, que estigui tranquil·la que el papa està amb mi. Però no m’atreveixo a dir-li què és això el que temo, que el papa estigui amb mi.

Imma Cauhé



PROTECCIÓ

Quan no el veuen mira aquelles “donotes” de cames llargues, llavis pintats i roba curta, tal com la seva mare les descriu sempre. Dones sense moral, com les que surten en aquelles tertúlies que ella segueix cada tarda per televisió, només per alliçonar el fill i advertir-lo dels perills del món.
L’Ignasi la sent parlar tot el dia, incansablement, fent-li veure el que és més convenient per a ell. Ho ha fet sempre des que era petit i va aconseguir que s’aïllés dels altres nens de l’escola, per evitar que el portessin per mal camí.
La por de la mare per aquest fill nascut quan ella havia deixat de ser jove l’ha portat a una sobreprotecció. Sense pare i una mica just d’enteniment, com havien dit els metges amb altres paraules, es veu en la obligació de conduir-lo i deixar-lo preparat per quan ella falti. 
Està satisfeta d’aquest món que ha creat per a tots dos, on ningú més té cabuda. Es cuiden mútuament i ell, com a bon fill, l’escolta amb atenció i ella se sent complaguda.
Fa quaranta anys que totes les nits va a observar-lo quan dorm i marxa satisfeta en veure’l descansar, sense saber que en el somnis del seu fill hi ha un món on ella no té accés i que en aquest moment les mans de l’Ignasi pugen per les cames d’una dona fins arribar a grapejar-li les parts més intimes i que ,espantat pel que està fent, li posa les mans al coll i l’escanya, per por que li faci malbé la vida.  

Dolors Álvarez 



EL PODER DE LA POR

Sí, amigues meves, tinc una por profunda i inconscient. 
De què? No ho sé, perquè el que em va passar no ho justifica del tot.
Us ho explico: 
Anava a les 8 del vespre pel parc que he de passar per anar a ca la meva tieta i vaig veure una ombra que em seguia; no em vaig girar a veure qui o què era. La meva reacció va ser posar-me a córrer i “allò” també corria. 
Vaig arribar a casa de la tieta esbufegant i molt espantada. Tota la família em va dir que això eren imaginacions meves a causa de les informacions de violacions i assassinats que circulaven i que creaven una psicosis de por. Deien, i la meva raó també m’ho deia, que no havíem d’anar pel món amb por perquè si no no et podries moure de casa.
Però jo no podia evitar anar pel parc pensant que algú em seguia. Sempre veia homes que  corrien darrera meu, o ombres imprecises que em seguien.
Al final vaig decidir anar a fer una volta de quasi un quilòmetre per no passar pel parc.
Al cap d’una setmana a la tieta, en aquell parc, li van estirar la bossa, però ella va agafar-la fort i com si fos una fona la va tirar amb tota la seva força al cap del lladre. Aquest va caure i ella va córrer a avisar la policia.

Deu ser veritat que el seu poder està en la meva por?

Maria Àngels Colom



LA POR DES DE DINTRE

Associes la mort d’una persona estimada amb la profunda tristesa, el desinterès pel mon que desemboca amb el recolliment en un mateix i en l’apatia. Fins i tot el dol fa mal, És un dolor que comprimeix el cor i sorgeixen multitud de dolences físiques. Però no hauria pensat que es pogués patir por amb el procés del dol. 
No és el temor a un fet concret com pot ser a la soledat, a no tenir la companyia real de la persona absent al teu costat o a l’altre extrem del telèfon. L’esglai a equivocar-te en prendre decisions, a un excés de responsabilitats sobtades ni d’assumir els rols de l’altre. O de no ser capaç de fer front als mil problemes que van sortint a la vida quotidiana. O la inquietud que fa haver de canviar la rutina, el dia a dia que fem sense adonant-nos i es transforma en costum que ens dona tranquil·litat, no cal pensar-hi, senzillament ho fem així.
No és ben bé d’això, és una por interna a tot i a res. Una falta de seguretat que envaeix el teu cos i el teu entorn. Intentes superar-la, lluites contra un fantasma, ja que no saps què et fa por, només saps que no t’has de deixar vèncer perquè si ella guanya et quedaràs paralitzat. 


Maria Carme Valios