Escrits de final de curs





L’insomni no la deixa dormir i decideix aixecar-se; fa hores que ho intenta i només  li venen al cap un munt de problemes com si aquell fos el millor moment per trobar solucions.
El mira a ell que dorm plàcidament i s’estranya de la indiferència que sent a l’observar-lo. Abans quan ho feia només pensava en els retrets que li agradaria fer-li, però ara això ja ha perdut importància. Les noves emocions que sent són un bàlsam per a les seves ferides.
Decideix que anirà preparant les coses dels fills per anar a l’escola quan es llevin. Els matins sempre són estressants amb aquells nois que van al seu aire sense fer-li cas, i  l’actitud passiva del seu marit li pesa tant...
Entra al bany i s’observa en el mirall confortada per la imatge que li torna. El seu atractiu no està afectat per la manca de descans i somriu satisfeta. Als quaranta anys encara es veu una dona amb encant i avui vol desplegar-lo al màxim.
Es desplaça per la casa sense fer soroll i li agrada aquella quietud, només ella i els pensaments que l’omplen d’esperança, i quan la claror de la matinada entra en la vivenda la troba adormida a la butaca amb un llibre a la mà, L’aniversari, d’Inmma Monsò, que l’ha ajudat a relaxar-se finalment.
Amb la llum del dia torna la rutina que ja no pot suportar, i es dedica a les seves funcions de mare i esposa fins que tots marxen; llavors pensa que ha arribat el moment d’acabar aquella vida, i després d’arreglar-se amb molta cura, obre l’armari i treu una bossa de viatge que ja tenia preparada, demana un taxi i deixa sobre la taula un sobre de comiat.
És el primer dia de la nova vida amb l’Alfred, el seu amant des de fa un temps, i han pres la decisió de marxar junts. Estima l’Alfred perquè té tot allò que ella necessita i està segura que els anirà molt bé. Quan arriba a l’estació seu a l’andana, impacient per veure’l arribar i observa com van passant els trens per les diferents vies. Ells aniran a França. Ja ho tenen ben planificat. Han estat molts dies preparant la fugida i gaudint amb la imaginació d’aquests moments que ara es faran realitat. Li truca al mòbil perquè s’acosta l’hora de la sortida i encara no ha arribat, però li sembla que està desconnectat i això la preocupa. Amb el pensament imagina diferents situacions que justifiquen el retard, però desprès de veure marxar el seu tren sense ells i esperar tot el matí, s’adona de la realitat: Ell no vindrà.
Quan entra de nou a casa seva li sembla que té febre i arrossega els peus fins arribar a la habitació. Només vol dormir i esborrar aquest malson, i quan troba la tebiesa del llit se sent protegida del món que hi ha fora d’aquelles parets i llavors plora el seu desengany.

Dolors Álvarez 



Quan la tieta Maria es va morir, com que no tenia fills i jo era la seva única neboda, em va deixar d’herència la seva casa del poble. Passat un temps, amb molta pena, la vaig haver de vendre perquè no podia pagar totes les despeses que suposava i jo ja tenia el meu pis a Barcelona, que compartia amb el meu company des de fa molts anys. De fet,  l’Eduard i jo ens vam conèixer al poble de la meva tieta perquè tots dos hi anàvem a passar les vacances.
Aquest cap de setmana som a la casa per buidar-la dels objectes més personals, perquè els nous amos es queden els mobles. Quan hem entrat a les golfes ens han vingut molts records. Entre altres coses hi hem trobat una pila de llibres: contes de quan jo era petita, novel·les d’amor i d’aventures de quan era adolescent… Però sobretot aquell llibre que tots dos tant havíem estimat: Donetes, de Louisa May Alcott. Llegint-lo ens havíem fet el primer petó i amb el seu record va anar sorgint el nostre amor. Per això l’hem agafat i, tots tres, hem sortit, perquè aquest llibre forma part de la nostra vida.

Rosa Orenga 





Era jove i no li quedava ningú al món. Es buscava la vida com podia. A l’estiu pescava i venia el peix per comprar menjar, es dutxava a la platja i anava als lavabos dels hotels. Quan arribava l’hivern entrava als garatges de la gent rica on sempre trobava alguna nevera o congelador amb menjar i beguda de reserva.
Un dia d’estiu, quan estava estirat a la sorra, se li va apropar un vell amb ganes de conversa que li va dir:
—Ja fa dies que t’observo i em sap greu que una persona jove estigui tan desorientada. Sempre hi ha una sortida si lluites per ella.
Li va preguntar si llegia i, gairebé sense esperar resposta, li va allargar tres llibres.
—Són llibres d’història? —li va preguntar al veure aqueslls títols que duien noms de personatges que semblaven importants. 
—No, són llibres d’aventures.
Sense dir res més, el vell va desaparèixer sense fer soroll. El noi va llegir els llibres i va buscar el vell per tornar-los-hi, però no el trobava. Finalment el va veure assegut en una roca.
—Què, noi, t’han agradat els llibres?
—Sí, molt.
—Doncs te’n porto tres més que he tret de la Biblioteca expressament per a tu perquè crec que t’ajudaran a entendre millor la vida i a sortir dels mals moments.
El noi va llegir aquells llibres que el vell en deia d’aventures i que eren biografies de gent il·lustre. Va veure que Winston Churchill, per exemple, havia patit més tragèdies i rebuig que ell mateix i que al final havia triomfat.

Carme Vallverdú 




Des del punt de vista econòmic, no hi ha cap dubte que els llibres s’apropen a l’excel·lència  per molt pocs diners i, fins i tot, per cap, si som socis d’una biblioteca. La majoria de les nostres aficions, desitjos o el que sigui a què dediquem el nostre temps lliure o la nostra vida ens costen diners i, a vegades, molts diners. Pensem en els esports: carreres de cotxes, de motos, equitació, esquí, tenis, natació, futbol... En els desitjos: viatges, joies, cases... En les aficions: aeromodelisme, trens, col.leccionisme, antiguitats...  Si comparem el que acabo d’anomenar amb la lectura, la diferència econòmica és evident. Només  cal pensar en la diferència de preu entre un Jaguar i El Quixot, de Cervantes;  o A la recerca del temps perdut, de Proust; o l’Ulisses, de James Joyce... i  tants altres. 
Des del punt de vista emocional,  quants llibres curen ferides, ens acompanyen en la solitud, ens fan oblidar penes, fan que ens reconeguem en els personatges i en les  situacions i ens fan viure vides diferents a les nostres!  Qui no ha patit amb Eugènia Grandet, de Balzac,  amb la Colometa, de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda o amb La vaca cega, de Maragall.
Des del punt de vista lúdic, són bons companys dels nostres moments  de lleure i de moments feliços de la nostra vida. Com esperem acabar el treball per continuar aquella plana o aquell capítol que hem deixat en el punt més apassionant! Quan arriben els caps de setmana, les vacances,  pensem a llegir aquell últim llibre que ens han recomanat o aquell altre que sempre havíem volgut llegir! M’ho he passat molt bé amb El baró rampant, d’Italo Calvino; amb La meva família i altres animals, de Gerald Durrell i amb l’inspector Montalbano, de les novel·les de Camilleri.
Des del punt de vista cultural, els llibres bons amplien els nostres coneixements lingüístics, històrics, filosòfics, geogràfics, científics... O sigui, completen la nostra educació; amplien el nostre vocabulari i el coneixement de la llengua; ens donen diferents visions del món; ens fan volar la imaginació... en fi, un bon llibre és el millor company d’aquest viatge que anomenem vida. M’han fet molt bona companyia Guerra i Pau, de Tolstoi, Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar, El quartet d’Alexandria, de Lawrence Durrell, i tants altres.

Magda Ábalos 




—Bona tarda, senyor Henry, com li prova el dia?
—Bé, gràcies, Alonso. Reposant de la meva vida agitada. I tu com et trobes?
—Preferiria que em tractés amb el respecte que comporta el meu títol, jo soc un Hidalgo d'Espanya. Però a causa de la nostra amistat i sobretot pel meu avorriment li   permeto la confiança. Em trobo sol, senyor Henry. Molta gent parla de la meva persona. M'atreviria a dir que soc mundialment conegut, però els  pocs que em venen a veure ho fan per pura obligació.
     —Alonso, t`has d’animar, home; vull dir Don Quijano. Ha viscut moltes aventures, podríem dir que ha tingut una vida èpica, i també apassionants històries divertides. Com pot dir que s'avorreix? Ja voldria per a mi més tranquil·litat. Encara que, he de reconèixer, m'agrada sortir i visitar llocs diferents, gent diversa que em conviden a casa seva, anem al parc, a la platja, fins i tot de vacances a altres països. Tenim molt en comú, benvolgut amic Alonso. Ens agrada riure'ns del nostre temps, de forma crítica i satírica. Divertir amb humor fi, i no ens descuidem dels malentesos que ens porten a viure situacions inoblidables. I la gent del nostre entorn, són tant peculiars! Com no volem que ens passin coses improbables? Ja em faig càrrec, Alonso, que vostè és de camp i amb més solera que no pas jo que soc urbà i contemporani. 
—Sí, senyor Henry Wilt. Crec que és això mateix. Jo soc antic i vostè és actual.  Al meu temps vaig tenir molt bona acollida, van fer una segona part, i pensi que jo soc de pes. M'han posat l'etiqueta de literatura universal i això fa por als lectors. És clar que Miguel de Cervantes n’està molt cofoi.
—Ah, Don Quijote, si jo li expliqués! Passo constantment de mà en mà, i Tom Sharpe ha fet cinc llibres de mi, fins i tot una pel·lícula. És la fama, però no se'm considera literatura, més aviat entreteniment. Hauré d'esperar quatre-cents anys més, com vós.

Maria Carme Valios 





Aquest matí d’estiu, encara mig adormit i despentinat, te m’has acostat amb un llibre, El carter joliu o unes cartes especials. L’hem començat a llegir junts.

A dalt d’una bicicleta,
diuen, un carter joliu
arribà a les muntanyes
un bonic matí d’estiu.
Hem agafat, també nosaltres, les bicicletes, per acompanyar el carter a repartir les cartes. La primera parada ha estat a la vil·la dels Tres Ossos. Era de la Rulls d’or que demanava disculpes per haver-se menjat el puré de l’osset, al temps que el convidava a la festa d’aniversari. L’osset botava d’alegria.
Desprès ens hem apropat a la Caseta de Torró, amb una carta per a la Bruixa Dolenta. Els magatzems Els Follets S. L. li enviaven un catàleg amb tota mena d’articles per a la Bruixa Moderna. Mentre ho llegia es feia un tip de riure. 
Enfilats de nou a la bicicleta, i xiulant, hem arribat davant d’un palau daurat en venda amb una carta per a la Ventafocs, acompanyada d’una versió abreujada del llibre Una princesa del conte de fades.
Tot seguit ens trobem amb una àvia que, ben mirada, semblava una altra cosa! I resulta que era el senyor Llop disfressat! Un gabinet d’advocats li reclamava en nom de la seva clienta, la Caputxeta Vermella, que desallotgés immediatament la casa de la seva àvia. Marxem ràpids perquè el llop s’estava enrabiant i corríem perill.
Finalment ens acostem a una caseta plena de nens i d’alegria. La Rulls d’or celebrava l’aniversari voltada d’amics. El carter li lliura una postal de felicitació i ens conviden a xocolata desfeta. Ens acomiadem i el carter diu que per avui s’ha acabat la feina.
A dalt d’una bicicleta,
content, un carter joliu
arribà de les muntanyes
un bonic matí d’estiu.
Nosaltres continuem aquest viatge d’iniciació a l’aventura de la vida.
Ja veus, Marc, unes cartes en format de llibre de contes m’han servit per parlar-te de la comunicació, l’alegria, la felicitat, les pors, la confiança, els amics, la responsabilitat, les emocions, la fantasia i moltes coses més. Perquè els llibres son eines màgiques per aprendre a pensar, però sobretot serveixen per explicar-te un plaer, el plaer de la lectura.

  Maria Teresa Naval 




Vaig apressar el pas perquè havia vist entrar el senyor Carles que viu al cinquè tercera. Vam pujar junts a l’ascensor i em vaig adonar que per pitjar el botó posava tota la mà oberta i, palpant, buscava el botó del seu pis.
L’endemà el vaig veure assegut en un banc de la placeta, tenia el bastó entre les cames, el diari a punt de caure i la mirada perduda. Em vaig asseure al seu costat mentre li deia:
—Descansant i llegint una mica, senyor Carles?
—Llegir! Què més voldria jo!  Estic perdent la vista a marxes forçades —i la veu li va sortir tremolosa.
—Li vaig a fer una proposta, senyor Carles. Jo aviat tindré vacances i no em passaré pas tot el dia jugant!  A les hores de més sol jo li podria llegir. Per descomptat que vostè triaria el llibre —(això ho dic amb una mica de por perquè amb quin “toston” se’m presentarà…).
El senyor Carles agraeix molt el meu oferiment i ja una mica impacient em pregunta:  
—Quan les comences, les vacances?
Portem tres mitges tardes llegint. Llegim El noi del pijama de ratlles. M’agrada tant que m’agafen temptacions de continuar la lectura quan, ja a casa, espero que la mare em mani que pari la taula. Però he de ser estricte amb les normes. De vegades, abans d’anar-me’n a dormir, llegeixo un bocí que m’intriga però no l’escatimo al senyor Carles; l’endemà el torno a llegir i com que hi dono l’entonació adequada el senyor Carles ha dit més d´una vegada:
—Caram, Albert!  Saps que llegeixes molt bé? 
Hi ha dies que després de llegir per al senyor Carles faig, a casa, una segona lectura per a la meva mare, lectura que procuro seleccionar una mica perquè no hi hagi un devessall de llàgrimes; el Mecanoscrit del segon origen li va agradar molt.
No sé si us ho creureu, però més d´una tarda ha vingut la colla a buscar-me per jugar un partit de futbol i els he dit que tenia feina. 
Quan veig el senyor Carles feliç i embadalit escoltant-me, jo també estic content, com si hagués guanyat per 5 a 0 als més forts contraris.
Les vacances arriben al final. No he fet cap viatge extraordinari ni m’ha tocat cap premi de la loto, però em sento feliç, amb ganes de començar el nou curs i amb ganes que el  nou amic m’esperi cada tarda en sortir de l’escola.

Emília Brias 




Vols viatjar en el temps? Vine, agafa’m  molt fort i t’ensenyaré a anar endavant i endarrere del temps. Què t’agradaria saber? Pensa que primer hem de focalitzar el tema perquè, tant ara com abans o com després, en el nostre planeta hi ha milions d’entrecreuaments de fets, d’imatges, de passions, de relats... i de companys meus que ho expliquen.
No saps què triar? Què dius? Que com més coses tens per escollir menys saps què fer? T’ajudaré: tria una paraula, la primera que et vingui al cap. Ara ves a la biblioteca mes propera i demana el llistat de tots els llibres que en parlin. Podria ser que també quedessis paralitzat de tanta oferta. Demana consell  a la bibliotecària i segur que em trobes.
Bé, ja m’has trobat. Sí, sóc el llibre que t’explicarà alguna cosa sobre la paraula que primer t’ha vingut al cap: AMOR. Agafa’m de la mà i anirem al segle XVII. Allà hi trobarem la millor comprensió del que significa aquesta paraula que algunes vegades va lligada  amb tragèdia  Llegeix Romeu i Julieta de William Shakespeare  i si quan acabis encara no has après que vol dir “amor” sols et queda l’esperança que tinguis aquesta experiència. Perquè la vivència és l’única cosa que et pot donar aquest saber.
Però ara et vull explicar una història del 2050. Anem al futur. Crec que et pot interessar:

La mirada de l’Estel anava de la porta del bar a l’aparell del sistema que tenia al canell com un braçalet, els seus dits repiquejaven sobre la taula.
Els seus ulls van topar amb els d’un noi que també consultava el seu braçalet:
—Ets tu en Màrius?
—Sí, i tu deus ser l’Estel.
—Quant de temps tenim? 
—El sistema ens ha donat quatre hores.
Els dos es miren i riuen, hi ha una bona sintonia entre ells. Surten del bar i un mini cotxe sense conductor els porta a un bonic apartament.
—Vols que et despulli o prefereixes fer-ho tu? —diu en Màrius.
A mi m’agrada que em vagis traient la roba lentament mentre m’acaricies el cos — li respon la noia.
—A mi també m’agradaria que tu fessis el mateix. 
En la lentitud del preàmbul es poden conèixer una mica i s’hi troben bé.
L’orgasme ha sigut simultani. Estan contens. Surten de l’apartament i el mateix cotxe els portarà a les seves cases.
—Quantes relacions has tingut tu? —pregunta el Màrius.
—Crec que unes deu, ja he perdut el compte. Però el sistema encara diu que he de fer més proves abans d’assignar-me la parella perfecta pera a mi —contesta la noia.
En Màrius i l’Estel han de continuar amb les proves que els mana “el sistema”.
La majoria de relacions són mecàniques, sense alegria ni tristesa. Algunes són de quatre dies, altres sols de cinc hores... Hi ha moltes classes de cites.  Però el braçalet diu que encara han de continuar  i continuar fins que trobin la parella perfecta. 
L’Estel està cansada d’aquestes relacions i somia amb en Màrius: amb ell sí que estava contenta i feliç. Però les odioses màquines que els dirigien no feien pas cas dels sentiments, al contrari, actuaven com si els sentiments fossin un destorb per trobar la parella perfecta.
L’atzar va ajudar la nostra parella a retrobar-se. Van tornar a riure, a parlar de tots els seus maldecaps  i van arribar a la conclusió que no estaven d’acord amb el sistema que els negava la llibertat. 
—I si ens escapem a veure si podem arribar al mur i el podem travessar?
—Som-hi! —diu la noia— Ja estic més que cansada d’haver de fer el sexe amb gent que no m’agrada.
Arriben al mur i el travessen...
………..

Per què em tanques i em tires així sobre la taula? És que no t’ha agradat  el passat ni el futur? Ja veig que el que vols és quedar-te en el teu present ...
 I una rialleta mofeta es va escampar per sobre del vell llibre.

Maria Àngels Colom




Quan va morir la meva mare, ara farà deu anys, vam desfer el seu pis i les coses ens les vam repartir entre els tres germans.
Els meus pares tenien un Quixot en tres toms molt antics, que es va quedar el meu germà gran, i de la resta de la petita biblioteca que tenien, ningú no en va fer gaire cas.  Entre els llibres també hi havia una enciclopèdia de la llengua catalana dels anys cinquanta que a mi em va fer gràcia, i me la vaig quedar. Eren tres toms molt ben enquadernats, amb tapes vermelles i les lletres daurades. Vaig pensar que algun dia em podrien  fer servei per consultar paraules per als meus escrits.
Me’ls vaig endur a casa i els vaig col·locar en una prestatgeria, al costat d’altres llibres del meu marit, de les meves filles i tambè meus. En aquesta habitació passo els meus escrits a l’ordinador i de tant en tant consultava alguna paraula a l’enciclopèdia. Allà trobava explicat clarament el significat dels mots, així com la seva traducció al castellà.
Fins aquí, tot normal. Va passar el temps, i un bon dia vaig directa a la prestatgeria per fer una consulta i resulta que els tres llibres no hi eren: havien desaparegut!
Vaig buscar per tota la casa; vaig regirar els armaris, prestatges i calaixos; vaig preguntar a tota la familia, però ningú els havia vist. D’això ja fa uns quans mesos i res de res! Quan entro a l´habitació i miro el seu lloc, encara penso que algun dia apareixeran. Potser han estat víctimes d’algun encanteri i no descarto que molt aviat en el seu lloc hi trobi algun altre llibre que potser també em serà molt útil.
De moment, és un misteri que no té cap mena d´explicació: l’enciclopèdia ha desaparegut.

Roser Casaramona            




Les dues amigues, sempre que es trobaven, parlaven de llibres. A cada trobada una o l’altra portava un poema, ja fos de qualsevol poemari de Martí Pol, Mario Benedetti, Joana Raspall, o qualsevol altre, i sempre el comentaven; també llegien altres llibres que  no eren de poesia.
—Què vols que et digui, a mi m’agraden els llibres on hi ha coses inesperades, on no pots imaginar-te què succeirà, com La pell freda, o d’intriga com La noia del tren, o Els homes que no estimaven les dones, o policíaques.
—Ai, no! A mi això que et surtin amb ciris trencats, que mai sàpigues el que ha de venir perquè van donant-te pistes falses per despistar-te, que et facin pensar massa, trobo que és prendre’t el pèl. Jo prefereixo no haver d’endevinar el que vindrà, que tot segueixi un fil, sense haver-te de trencar el cap, m’agrada més la novel·la, o històries novel·lades, com pot ser L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, El fruit del baobab, de Maite Carranza, o biografies com El miracle és viure, de Montserrat Abelló.
—Tot són maneres de veure les coses, però per llegir coses que van passant sense pena ni glòria no hi veig la gràcia.
—Doncs per estar patint tota la lectura perquè no lligues caps, i has d’estar pensant tant ja diràs.
Així estaven sempre les dues amigues, mai es posaven d’acord, eren lectores a temporades compulsives, sobretot quan un dels llibres les atrapava i hi havia tardes que deixaven d’anar a prendre cafè com acostumaven per poder acabar aquell llibre que tenien entre mans.
La veritat és que no eren tan diferents, perquè comentaven sempre els llibres que llegien i acabaven interessant-se per uns i per altres, de tal manera que molts cops a l’acabar una lectura se’ls intercanviaven i els agradava el que havia llegit l’altra.

Imma Cauhé 




Té set anys i aquest vespre espera amb ànsia que arribi el pare. Ha anat a València i, com sempre, segur que li portarà uns quants d’aquells petits contes que porten dibuixos de colors i que tant li agraden, els contes de Calleja. Aquest cop encara està més delerosa perquè la setmana passada el seu germà, per fer-la enrabiar, li va estripar els dos últims que el pare li havia portat. D’ençà que sap llegir s’ho passa d’allò més bé amb aquelles històries: El zorro con gafas, Aventuras de Floridor, El mago de la luz verde …
La història d’aquella noia humil però instruïda que va a fer d’institutriu d’una nena i s’enamora de l’amo de la casa, i ell d’ella, la va colpir quan tenia quinze anys. L’amor entre Jane Eyre i el senyor Rochester sempre anirà lligat a la seva adolescència i a la seva padrina, la Mercè, una noia deu anys més gran que ella que és qui li deixa llegir els seus llibres i li descobreix el món de la lectura, del qual ja no podrà prescindir. Gràcies a ella llegeix Anna Karènina, Cims borrascosos, Madame Bovary i moltes altres grans novel·les.
Les novel·les de l’oest americà, les de Zane Grey i les d’aventures africanes les recorda lligades als primers anys de la postguerra, quan va a una botigueta i per pocs diners pot intercanviar-les un cop llegides, una mena de biblioteca pública d’estar per casa. Aquestes lectures fàcils i superficials li permeten evadir-se d’un dia a dia ple d’estretors i problemes.
Després vindran Simenon, Agatha Christie, les novel·les de Perry Mason, la literatura catalana, les novel·les històriques sobre la Prehistòria i l’antic Egipte, i tantes altres. Fa dos anys que ja no pot llegir; ni tan sols aquells llibres de lletra tan gran que li porten de la Biblioteca. En aquest moment, asseguda a la butaca amb comandament per poder-se incorporar, té el seu besnet assegut al costat que li llegeix Pedra de tartera. Ella està tota cofoia d’escoltar-lo, però no s’atreveix a dir-li, que, tot i que reconeix el mèrit de la novel·la, li porta records dolorosos, tal com li va passar amb El noi del pijama de ratlles. Ara no suporta històries tristes, ara més que mai la lectura és, per a ella, una evasió.

Montserrat Vallès

………..………..………..………..…......……..

I després de la feina, la trobada de final de curs: dinar i regals. Gràcies! Bon estiu a totes!




Maria Barbal

El dia 7 de juny, a la Biblioteca Montserrat Roig, vam assistir a una trobada emb l'escriptora Maria Barbal, de la qual hem llegit dues novel·les en el nostre taller, Pedra de tartera i Carrer Bolívia. En una entrevista oberta amb tres periodistes joves de la nostra ciutat, l'autora va exposar alguns dels seus punts de vista sobre l'escriptura i la memòria. La seva primera novel·la, Pedra de tartera, que s'ha convertit en una de les més llegides, la va escriure, va dir, més que per deixar constància d'un passat, per entendre uns fets i uns sentiments, d'acord amb les paraules de Josij Brodskij citades per Montserrat Roig quan diu que "la millor mostra d'amor és la memòria". Va respondre les preguntes dels periodistes sobre la difusió de les obres, sobre les traduccions a altres llengües, el procés de documentació per a les seves novel·les i el seu projecte actual: una novel·la. Va considerar que la suposada divisió entre novel·la urbana i novel·la rural està fora de lloc, totes tenen el mateix objectiu de connectar amb els lectors. També va deixar clar que per escriure cal llegir; veu molt "difícil" que una persona no lectora esdevingui escriptora de qualitat. Sembla obvi, però una de les periodistes va explicar l'anècdota que una persona que seguia un curs d'escriptura creativa, davant la recomanació de llegir una obra determinada, va contestar: "No m'agrada llegir. Jo m'he apuntat per escriure, no per llegir."


Maite Carranza presenta "Una bala per al record"

El passat dimecres, 6 de juny, l'escriptora Maite Carranza va presentar al Centre d'Estudis Comarcals de Sant Feliu de Llobregat el seu darrer llibre Una bala per al record. Moltes de nosaltres hi vam anar i vam poder gaudir d'un acte molt interessant. Hi va haver lectures de fragments de la novel·la, tant en català, com en castellà i anglès, i un seguit d'imatges de la guerra i la postguerra. També hi va haver un recital de cançons del moment en què se situa la novel·la, com ara Si me quieres escribir, amb acompanyament de guitarra, i moltes d'elles cantades també pel públic. Alguns dels assistents van fer preguntes a l'autora sobre aspectes de la novel·la. També l'alcalde de la ciutat ens va adreçar unes paraules sobre la importància de la memòria històrica, sobretot de cara als joves, que sovint sembla que el nostre passat recent, i tan punyent, els queda molt lluny.
Aquesta trobada amb la Maite i la seva obra més recent ens empeny més, si cap, a llegir-la el curs vinent. Segur que ella ens voldrà acompanyar per comentar-la. Moltes gràcies, Maite.





  

Arbres


Els refugiats

Sortia el sol. El soroll dels passos de centenars i centenars de persones va inundar el bosc. Gairebé no parlaven entre ells, no se sentien rialles, anaven en petits grups o sols. Dones, nens, vells, alguns homes, pocs; tots els que podien portaven paquets. No anaven gaire nets ; els anoracs, els abrics, les mantes estaven polsosos. Durant tot el dia cues de gent van estar travessant el bosc. Al capvespre va anar afluixant i els grups van buscar aixopluc sota els arbres.
Una mare i la seva filla, de pocs anys, van buscar un arbre. Era majestuós, les arrels sobresortien i s’estenien al seu voltant; les últimes branques quasi no es  veien. Elles van trobar un lloc entre dues arrels. La terra tova i l’herba feien de llit. Es van disposar a passar la nit, a dormir.
L’arbre va fer que la saba el recorregués més de pressa per escalfar-les, les branques es van inclinar i les van tapar. Va formar-se un cercle màgic al voltant de la mare i la filla. Aquella nit no els passaria res. L’endemà tornarien a caminar cap a un refugi incert.

Magda Ábalos



La llavor 

Ningú va veure a Yuki quan va pujar, en quatre salts, l’escala de corda que conduïa a la cabana de l’arbre. Allí vivia una velleta que la gent del poble considerava boja perquè parlava amb els arbres, però per a Yuki era molt sàvia. Sempre que la visitava li explicava la història d’un arbre diferent: com eren les seves fulles, el fruits, el país d’origen... Aquell dia la seva veu tremolava quan li va dir: “Aquest arbre i jo som massa vells, tenim els dies comptats,”, al temps que li donava una capseta que contenia una llavor gran i brillant com mai havia vist. “Aquesta llavor has de cuidar-la i protegir-la com si fos un tresor.”, va continuar dient.
Als pocs dies la velleta que parlava amb els arbres va morir. L’arbre es va anar quedant sense fulles i es va assecar. Yuki va entendre que era el moment de sembrar la valuosa llavor. Buscà un espai a la vora d’un rierol i, agenollat, va fer un forat al sòl i hi diposità la llavor, la va cobrir de terra amb cura i la regà amb aigua del rierol.
Aviat va començar a créixer, de manera extraordinària, un arbre que es va anar omplint de branques i fulles i després de flors. Era un arbre d’incomparable bellesa. Quan va madurar el primer fruit, vermell i lluent, Yuki el va agafar i se’l va dur a la boca. El seu sabor era exquisit. Després va caure profundament adormit als braços de l’arbre.

Maria Teresa Naval




La natura

És  un gran roure. fort, corpulent, cepat, amb l’escorça dura, callosa i clivellada, però aguantant les inclemències i rigors del temps, a vegades gèlid i altres vegades roent, però amb prou saba  per donar vida i aixopluc a la liana que amb la seva verdor vol justificar que la vida i la força de la natura hi són presents.
Si veiéssim el terra que el rodeja, podríem descobrir-hi una bona catifa de glans, el seu fruit saborós i alhora agradós per als senglars.
Si fent un passeig boscà me’n trobo algun amb molts anys de vida, faig una parada breu quan hi passo pel davant, amb els meus braços rodejo el seu tronc vigorós i em transmet forta energia.

Emília Brias



Eutanàsia 

Volia tornar a l’arbre de les cireres. Volia, il·lusa de mi, reviure els moments de la feliç inconsciència, del riure sense solta ni volta, del grimpar cap amunt, de les mans brutes del suc del fruita que regalimava abundós com saba de vida.
Ara estic palplantada davant d’unes branques que s’inclinen cap a terra.
Estan seques i sense fulles. Que els ha passat? És el temps que tot ho destrueix? És un llamp que les ha ferit? O potser és simplement la vida que es nodreix de la mort?
Ploren les branques seques i el vent em porta la veu desesperada d’aquell arbre que un dia em va regalar joia i em diu que ja no vol viure, no pot aixecar-se, no té forces, no hi fa res aquí. Crida suplicant que no li allarguin la vida que ara és sols sofriment. Ningú l’escolta. 
M’apropo al vell amic, l’abraço, li tallo les arrels i deixo que mori sense l’agonia d’un  final lent i d’una vida que ja no vol. 

Maria Àngels Colom



 El bosc
  
Cada matí en Sisco era fidel a aquell moment en què el sol començava a sortir, i el bosc que hi havia darrera de la masia despertava lentament allargant les ombres dels arbres en el terra humit per la gebrada. Ell el contemplava expectant des de la finestra de l’habitació assegut a la cadira de rodes.
Era l’hora que sempre s’havia llevat en altres temps per anar a treballar els sembrats que tenien darrera del bosc.  Coneixia molt bé cada arbre i cada matoll que naixia en aquell espai de terreny des de la seva infantessa. Alguns ja eren plantats des dels temps dels seus avis, potser abans, i formaven part de la generació familiar.
Estimava aquells arbres que l’havien vist créixer i lluitar amb la terra per portar endavant la masia i el seu llegat, i recordava el descans sota la seva ombra en dies calorosos i d’esgotament i la sensació d’acolliment quan parlava en veu alta de les seves preocupacions repenjat en alguna soca. 
 Ara ja no podia caminar lliurement i havia d’esperar que aquell jovent que el precedia, sempre tan atrafegats, el portessin fins allà per poder tornar a gaudir de la seva companyia

Dolors Álvarez



El llamp 

Aquell dia de la tempesta va ploure molt i va haver-hi molt trons i llampecs. Semblava que el cel s’il·luminava tot. De sobte un llamp em va caure a sobre i vaig quedar tan ferit que només em queda la soca.
Jo, que era un arbre gran, ple de branques i fulles verdes, ara estic a les acaballes. Qualsevol dia em tallaran i aniré a parar a una llar de foc.
Quan era gran i verd, sota la meva ombra van passar moltes coses: una parella d’enamorats s’amagava de les mirades d’un pastor que menjava un mos i feia uns glops de la seva bota… i moltes altres coses.
Ara em trobo sol i trist, la meva vida s’acaba, al meu voltant només hi ha terra seca, cap arbre al meu costat que em faci companyia. Però de moment m’aguanto ferm amb les arrels ben agafades al terra i a sobre meu el cel blau. 

Rosa Orenga



Conversa 

Eren dues de les moltes llavors que havien portat les ovelles que pasturaven per allà. Van caure a terra i amb el temps van germinar. Una llavor era d’una pomera i l’altra d’una palmera. En començar a crèixer van mantenir una conversa.
—Company, mira enlaire! —diu la palmera— Quasi no entra la llum del sol. Hem de lluitar per fer-nos grans com els altres arbres.
—Tens raó. Jo em faré rodó, em sortiran branques i fulles perquè els ocells mengin i així cantin ben contents i facin els nius a les meves branques —diu la pomera—; a l’estiu faré ombra als que seguin sota meu. I tu? Quin és el teu futur?
—Jo —li respon el company— em faré molt i molt alt; de les meves fulles en faran palmons per a nar a beneir el Diumenge de Rams; també teulades per a les barraques, perquè els pagesos no es mullin; dels meus fruits en gaudirà molta gent, perquè quan són madurs són molt dolços. 

Carme Vallverdú



Arrels 

Ben clavades a terra, tossudes, aferrades a les roques, les arrels sustenten la vida d’aquest arbre que cada dia veig al camí. 
Al matí, amarat de rosada, sembla saludar el nou dia. Moltes vegades surts de casa amb preses, atrafegada i el veus impassible i sòlid, et transmet la confiança que tot anirà bé. Al vespre, quan tornes entre dos foscants, crea ombres que suggereixen monstres antics i temibles; però saps que és l’arbre de sempre, que és allà esperant la teva arribada.
Aquestes arrels que el mantenen lligat a terra em fan pensar d’on venim. La nostra procedència individual, com la família o el cognom, però encara més els nostres orígens com a poble, la nostra cultura, la llengua, la gastronomia, els costums, tot el que ens fa tal com som. Aferrats a una terra que creiem nostra, a les arrels que sustenten la vida.

Maria Carme Valios



 Records

Avui torno a passar per aquest indret on tu i jo hi tenim tants records.
Érem joves, quasi adolescents, les nostres ànsies d’estimar-nos, d’acariciar-nos, de sentir-nos units en cos i ànima, va fer que aquella tarda d’estiu, arraulits sota el brancatge d’aquets avets, i sobre la catifa d’herba fresca, ens deixéssim endur per les nostres passions.
Va ser un moment màgic, un moment inoblidable, va ser un final i un començament.
Va acabar la nostra innocent  infantesa i va començar la nostra vida amorosa, aquesta llarga vida que fins avui hem anat alimentant, que fins avui hem anat cuidant, que no hem deixat esvair-se.
Aquí vàrem començar a sentir els nostres cossos bategant a un sol ritme, vàrem confondre’ns un amb l’altre, vàrem començar una nova vida deixant de ser tu i jo, per ser, per sempre més, nosaltres.
Avui no em queda més remei que passar-hi sol, tu ja vas deixar-me físicament fa uns anys, però sé que continues estant amb mi, ho sé perquè et sento, et noto, et porto dins com sempre, i quant contemplo aquest indret l’aire acaricia suaument el meu rostre i sé que és el teu alè que ve a besar-me i a acariciar-me com aquell primer dia.

Imma Cauhé



   El pont

Cada dia, al matí, passo per aquest pont envoltat d’arbres, per anar a treballar al poble. Casa meva és bastant lluny, rodejada d’arbres i boscos. Tinc també un petit hortet que cuido per treure’n tomaquets, pebrots i mongetes tendres.
Un bon dia vaig anar a parar allà, ja que als meus cinquanta  anys vaig decidir deixar la gran ciutat, els cotxes i el soroll frenètic del trànsit, la pol·lució i el fum de les xemeneies de les fàbriques.
Soc mestra, vídua i no tinc fills. En aquest petit poble faig classes als nens petits, molt poquets, ja que quasi no queda ningú que hi visqui.
Aquí soc feliç, tothom em coneix. Visc una vida molt tranquil·la amb els meus llibres, el meu gos i les plantes.
Així doncs, cada dia traspasso aquest pont que em porta a casa meva, racó de pau i tranquil·litat.

Roser Casaramona

"Escriure un relat en què intervingui algun arbre  inspirat  en fotografies", proposta de treball de maig.