Microrelats

EL TRET

La gent s’aplegava al seu voltant. Va fer-se un estrany silenci.  Una esgarrifança es va apoderar d’ella, que

 continuava aferrada a l’escopeta. Després de tres intents havia fet blanc. Els consells del seu germà havien donat bon resultat.

–Vigila l’escopeta que segur que té el canó desviat; és per això que fallen tant –li deia.

Des del taulell de la caseta de tir al blanc, un home, amb posat indiferent, li lliurava el premi: Un ós de peluix! l

                                                                                                                   Maria Teresa Naval

                                                           DINERS

Què s’havien pensat, què esperaven! Ho havia donat tot per aquell poble. 

No havia vist créixer els seus fills, estava massa enfeinat amb la dedicació a aquell poble. Havia tingut temps de fer-los, és clar, però no d’educar-los.

Això no tocava, ho deixava a la seva dona. La seva dona, això era una dona, era pitjor que ell. També ho donava tot per aquell poble. Tot menys els diners!       

Magda Ábalos

                      MARE

–Mira com han crescut!

–Els ocells també son lliures i volen sols. Dona, no ploris. Per qué no ho vols entendre?

Montserrat Ballester Carnicé 

                                                                                                                             VIATGE

Havia agafat aquell camí sense adonar-se’n. No el coneixia però li agradava, era molt relaxant, i les preocupacions que l’amoïnaven havien desaparegut. Tampoc la preocupava on la portaria. Aniria caminant fins on s’acabés.

Aviat va veure el final. Una filera de xiprers li donaven la benvinguda i un cartell a la porta del recinte la informava de les normes de convivència: “Cementiri. Es prega que respectin el silenci”.

Dolors Álvarez

                                    SEMPRE HI HA PRIORITATS

Havia acabat la seva jornada laboral sense estar-ne satisfet. Se li havia escapat un bon client. Era evident que no havia tingut arguments prou convincents, perquè els seus pensaments fugien cap a un altre lloc. Amb un gest enèrgic va accelerar el cotxe camí de l’hospital.

Emíla Brias

                                                                                                                     SENSE ESPÈRANÇA

Era hivern, tot era gebre, neu i gel. Jo restava mimetitzat amb el que em rodejava, inert, sol, gelat per sempre, sense esperança.

De sobte va travessar davant meu amb pas lleuger una gràcil gasela plena de vida.

Va ser quan vaig sentir un esclat d’esperança i vaig decidir seguir les seves petjades.

Imma Cauhé

                                                    ADOLESCÈNCIA ALS ANYS 50

Ella entra decidida cap a l’ascensor que estava obert i no hi havia ningú. Sent una senyora  que diu “Espera, nena, un moment!” i entra a dins. Després hi entra més gent i es queden allà parats sense dir res.

La joveneta, com que ningú deia ni feia res, diu “I com s’engega això?”. Una senyora se la mira amb cara de sorpresa i diu “Però, que no és vostè, l’ascensorista?”

Maria Àngels Colom

                                                                                                                               DESOLACIÓ

Després d’aquell terratrèmol tan fort que el deixà sense coneixement, s’aixecà i començà a caminar pel poble. No hi havia ningú, tots morts. Era l’únic supervivent.

Totes les cases enrunades. Busca les seves parets. S’aguanten de miracle.

S’hi acosta, el cap que li roda. De sobte sent uns cops a la porta: si no ha quedat ningú! Quan obre la porta, que en tocar-la cau tota sola, apareix la mort.

Rosa Orenga

  

                                                              ALARMA

És mitjanit. La gent surt de les cases cridant i a mig vestir. Se senten forts sorolls que fan tremolar la terra, els vidres es trenquen i el cel s’il-umina de color vermell de sang.

Tothom corre cap a la plaça de l´Ajuntament, buscant una explicació al que està passant. Apareix l’alcalde al balcó i diu: “Veïns, ha esclatat la guerra”.

Roser Casaramona

                                                                                                                            EL LLIBRE

   

Havia sigut un home presumit quan s’ho podia permetre: viatjava pel món i enamorava les dones que tenien influència en la seva feina. Fins que un dia li van diagnosticar un càncer terminal i es va ensorrar. Per consell d’un amic, va escriure totes les seves aventures i vivències perquè el recordessin.

Quan ell ja no hi era, van trobar els seus escrits, que van agradar tant que els van publicar amb el títol d’El llibre de les bestieses.

Carme Vallverdú

                                                             EL CONGELADOR

Ja feia sis mesos que les coses anaven tal com les havia planejat: la seva dona, morta i desada al congelador, i ell, esperant pacientment que tot s’oblidés mentre mostranva el seu dolor assistint a la “Setmana per les Víctimes de Desaparicions”, que es clausurava avui. 

Encara no sabia que la seva mare, en saber que quan ell era fora hi havia hagut un tall d’electricitat, havia enviat una brigada per netejar el congelador.

Montserrat Vallès