El futur dels nens refugiats

LA FOTOGRAFIA

No recordo la data exacta en què tot va començar, però si com va ser. Jo era una nena més aviat grisa, sense destacar en res. No era feliç, però tampoc desgraciada, vivia amb una família que m’estimava. Van ser aquelles imatges que emetien per la televisió les que van aparèixer flotant en la memòria i encara em persegueixen.  Eren milers de refugiats els que intentaven creuar la frontera de Macedònia i tan sol se’ls permetia el pas set hores al dia. Demanaven al món civilitzat  que els donés un cop de mà, però aquest món feia com qui sent ploure. 

Un dia, visitant una exposició fotogràfica, em vaig quedar plantada davant d’una de les fotografies. Era jo la que estava asseguda sobre una motxilla, a prop un nen més petit i una llarga filera de persones. Fèiem  cara de no assabentar-nos de res, potser ens van explicar el viatge com una aventura familiar, sense saber quan triga la realitat a arruïnar les quimeres. Sí, tenia un germà, em van explicar, però no coneixien la família  que l’havia acollit.  Ho tenia clar, volia ser reportera gràfica i mostrar la difícil situació de les famílies emigrants.

Han passat quaranta anys des que vaig veure la foto. Actualment una exposició resumeix la meva trajectòria professional, dedicada a retratar les misèries de la guerra i a treure el que porto a dins.

Només una fotografia és capaç de fer etern un moment de la vida.

Maria Teresa Naval

UNA NENA

   Hola, sóc la Maria. Sempre he tingut por a l’aigua i mai n’he sabut la raó. 

Sóc una dona forta I intel·ligent. Treballo com a assessora jurídica d’un grup d’empreses fraudulentes fiscalment. Tant me fa, la moral. Sóc conscient que els escrúpols fan nosa en un món d’alimanyes. Mai vaig conéixer els meus pares reals. Em va adoptar un matrimoni benestant després d’un llarg període d’anades i vingudes en diversos centres d’acollida. Em deien que era filla d’uns refugiats sirians però no en sabien més i jo no me’n recordo. Era massa petita. La veritat és que mai he sentit curiositat pel meu passat. Fins i tot m’ha avergonyit el meu possible orígen.  

Un dia, la meva secretària em diu que hi ha una dona que em vol veure però no ha dit  el perquè. Dic a la meva secretària que la faci passar. És una dona entre cinquanta i seixanta anys. Pel seu aspecte es veu que ha tingut una vida soferta. Es nota que no sap el que és visitar un dentista, porta unes ulleres mig trencades enganxades amb un esparadrap i els seus cabells grisos sembla que són al seu cap perquè no saben on anar a parar.

—Qui és vostè?

—Sóc la teva mare.

Sergi Horta López

TOT POT CANVIAR

   Dia 18 de febrer de 2016

No ha canviat res.

Miro la fotografia que ens va fer un periodista per tocar el cor de “la gent de bé”, i veig la mateixa mirada espantada que la que em retorna el mirall.

Però ara no tinc els braços del germà gran que em protegeixin, va morir d’enyorança i malnutrició. Ara estic sol malvivint d’una ajuda humanitària. Tot es repeteix.

Ells són allà, molt lluny, amb el cor fred; Nosaltres som aquí amb el cor mort. Ells ens miren i no ens veuen. Nosaltres ja no sabem mirar-nos, hem perdut la nostra valoració humana. Som “coses” que fan nosa. 

Però miro al cel a través del brancatge nu dels pollancres que hivernen i penso que no estan morts, que esperen la primavera i  que aviat la saba tornarà a circular pels seus braços. I sé que la sang de la vida tornarà  també a circular pel meu cos. Sols fa falta que els individus aprenguem que l’altre sóc jo, i sentir-nos part del tot ens portarà a la vertadera compassió, que no és res més que L’AMOR.

Tot pot canviar.

Maria Àngels Colom

EL PREMI

   Em dic Aixa i acabo de guanyar un premi per la meva primera novel·la en català. Quan ho he sabut he pensat en l’esforç que em va costar aprendre aquesta llengua que ara tant estimo.

La meva família i jo venim del Marroc. Primer va arribar el pare a buscar feina i un lloc per viure tots, Quan vam arribar la mare, els meus dos germans i jo, ens vam trobar una ciutat molt gran, plena de cotxes i una llengua que no coneixíem. Més endavant vam anar a viure a un poble molt petit i allà ens vam trobar més còmodes. Allà jo anava a la Biblioteca, consultava diccionaris i llegia tot el que podia. Molt aviat vaig poder ajudar la mare quan anava a comprar o a cal metge: jo li feia de traductora. Els meus germans van anar a treballar amb el pare i això va permetre la nostra subsistència i que poguéssim fer alguns estalvis. Jo, mentrestant, anava estudiant. Em va costar molt, però ara estic molt satisfeta i estimo Catalunya com si fos el meu país.

Carme Vallverdú

EL NEGUIT DE L’AMIRA

   El meu cap, en Karl, m’ha tornat a dir que si no em trec el hijab no pujaré a l’empresa. No em pot posar de cara al públic i em quedaré al magatzem, ordenant els aparells que arriben dels E.E.U.U. i de la Xina, per sempre més. Li sap greu perquè sap que sóc llesta i que conec els diferents models de mòbils, d’ordinadors i de robots com ningú de la botiga.

 Ja fa dos anys que em va agafar, jo en tenia setze, i vaig venir amb el meu pare. Un amic, en Mohamed, li havia dit que a una botiga del carrer Stortinsgata buscaven una noia per netejar. Al cap de poc, en Karl es va adonar que coneixia tots els aparells. Mentre anava netejant, escoltava quan els venedors i ell mateix n’explicaven les característiques als clients. Em va posar al magatzem però vol que estigui a la botiga. Jo li explico i li explico que no puc. Que vinc d’Alep, que vaig arribar a Oslo als sis anys, amb el meu pare i el meu germà –a la mare la va matar una bomba–, que si em trec el hijab no trobaré marit. A vegades riu i a vegades, s’enfada. Em diu que sóc molt maca i que puc casar-me amb qualsevol, amb mocador i sense mocador.

 In chaa’Allah!

Magda Ábalos

CARAMELS

   Sí, encara puc recordar després de tants anys aquell moment de la meva vida.  Finalment  havíem arribat a terra, però el meu cervell semblava buit, sense pensaments, ni d’alegria ni de tristor. Mirava i em movia automàticament, com si allò formés part d’una activitat quotidiana, sense emocions.

Havíem estat dies a la mar dins d’aquella barca, asseguts, comprimits, per aprofitar millor l’espai, i només ens miràvem. No calia fer cap explicació. Tots sabíem d’on veníem i on anàvem. Havíem fugit d’una terra on la guerra i la mort es recreaven i ens havíem llançat desesperats als braços de la mar, amb la iincògnita de què faria ella amb nosaltres. No teníem res a perdre. Una forma de morir no era pitjor que l’altra i a la mar encara quedava l’esperança.

Va ser quan em van embolicar en aquell paper daurat quan vaig recuperar la consciència de mi mateix.  Em va recordar els caramels de mel que comprava al basar d’en Kalim, embolicats en un paper semblant, i em va venir el gust a la boca, tan dolç que em va recordar aquella terra estimada que havia deixat a l’altra banda del mar i que ja no es veia! Llavors em van sortir uns plors tan desesperats que em feien tremolar tot el cos i sentir-me molt desemparat. L’abraçada d’algú que no coneixia em va fer sentir protegit i les seves paraules en un idioma diferent em va donar l’esperança d’una nova  vida.

—I la va aconseguir?

No va ser fàcil. Érem molts els que arribàvem i es van espantar. No sabien què fer amb nosaltres i ens van tenir molt temps en grans campaments per convertir-nos finalment en mà d’obra barata. Jo vaig aconseguir integrar-me a aquells nous costums i quan va arribar la pau vaig tornar al meu país. Aquella vegada va ser amb avió i amb dos fills petits.

Ara passejo els meus néts pels carrers dels basars i els compro caramels de mel, com vaig fer amb els meus fills, i els explico que una vegada em van embolicar com un caramel. No vull que s’oblidi aquell èxode.

—No passarà pas, senyor Ibraïm, demà  commemorem el cinquanta aniversari i la seva fotografia tornarà a sortir en el nostre diari.         

Dolors Álvarez

GRÀCIES A UNA FOTO ELS RECORDS ES MANTENEN VIUS

   La tinc molt present, aquesta fotografia, perquè no vull que fugin del meu pensament les angoixes, les llargues caminades sota una pluja persistent o aquella xafogor enganxosa. Un son neguitós amb un ventrell gemegaire. Les llàgrimes de la meva mare que rodolaven tristes. Les penalitats i les atrocitats que al llarg de la meva infantesa he hagut de suportat,  però que m´han curtit i m’han fet un home.

Avui, amb els pares ja força grans, tinc l’orgull, el goig i la satisfacció, d’haver-los donat amb el meu tarannà, amb el camí seguit i amb els esforços emprats, una vellesa plàcida i tranquil.la.

També he guiat els meus germans pel camí de lesforç, procurant que no es donessin per vençuts al primer entrebanc, ja que els obstacles i les adversitats et poden fer vacil.lar però mai no t’han de fer defallir.  Els he allargat la mà quan ha estat necessari però inculcant-los sempre que, amb  perseverància, esforç, voluntat i seguint un camí recte,  poden aconseguir la fita marcada.

Cal ser fort davant les adversitats i començar cada dia amb energies noves.

Em sento atret i motivat per les desventures humanes, aquelles que et colpegen els sentiments, aquelles que has viscut. Potser per això he dedicat una atenció especial a les persones amb qui em sento identificat i a les quals aboco els meus coneixements pràctics i tècnics, la meva experiència i la meva comprensió humana: sóc metge… sense cap frontera.

Emília Brias

ESPERANÇA

   Les tardes d’estiu en Samuel ofereix la seva mercaderia a la gent que passeja per la vora del mar a la platja de Coma-Ruga, juntament amb altres companys que, com ell, fan de mantéer. Te vint-i-cinc anys i la seva feina amb prou feines li dóna per sobreviure. Tot sovint han de fugir de la guàrdia urbana, que no els deixa vendre als carrers. Comparteix pis amb uns quants amics que van arribar amb ell, deprés de passar moltes penúries.

Encara té la il·lusió de poder-se guanyar mes bé la vida i viure millor. Que lluny queda la seva infantesa, quan amb 14 anys va arribar tot sol a la gran ciutat! Els seus pares, que volien una vida millor per a ell, van reunie uns quants estalvis amb gran esforç i el van enviar cap Europa.   

Aquell nen espantat que demanava ajuda dins la foscor s’ha convertit em un adult que encara no ha perdut l’esperança.            

Roser Casaramona

"Escriure un relat  narrant el futur dels nens de les fotos", proposta de treball de març.