JURA’M EL TEU AMOR
(Romeo i Julieta)
Cada vegada que et miro quan estàs a prop meu, trobo els teus ulls. Per uns segons ens mirem i ràpidament els retires. Dubto si passes l’estona observant-me o si senzillament hi ha moments que tots dos necessitem trobar-nos, i una connexió interna ens comunica.
Quan em parles, exploro el teu rostre i observo la perfecció del teu somriure blanc i generós, el teu nas, una mica gran, que confirma una personalitat forta, i uns llavis sensuals, masculins, que em fan sentir una atracció irresistible.
El meu pensament no para de donar-li voltes i em pregunto incansablement: ¿a què juguem?, ara ja no es porta aquesta manera de fer, la gent es més pràctica, va al gra, directe, intentant agafar ràpid el que vol i desitja, i nosaltres tan prudents... Però el cor també em parla de la bellesa d’aquesta situació, que ens prepara suaument el camí per despertar en nosaltres sentiments que feia temps que estaven adormits.
Segurament qualsevol dia d’aquests em decidiré i et miraré més estona als ulls, sense retirar-me, esperant que em llegeixis el pensament: “Jura’m el teu amor”.
Dolors Álvarez
EL SOMNI EMBOLCALLA LA NOSTRA BREU VIDA
(La tempestat)
Si la vida és breu, quants somnis podré veure realitzats? Els que encara em quedin, per favor, que siguin bells.
Ara no estic en condicions de fer-ne un recompte. Me n’oblidaria. Cal ser prudent i no descomptar-se. N´hi ha tants dins el bagul de la memòria! N’hi han hagut de tots colors. Segons l’humor del moment et vénen a la memòria els d’un color clar, diàfan i brillant. Com xalem revivint-los! Si els records vénen en hores baixes la grisor ho enterboleix tot.
És prou interessant, de tant en tant, donar un cop d’ull als moments més significatius de la nostra vida, aquells que han marcat la nostra existència.
Ara, quan pensem que som responsables d’una decisió que va sortir malament ens sentim penedits, sentim remordiments; però quan la prudència, les bones formes i una educació mal entesa ens van fer callar, ara ens sentim traïts. S’aprèn molt dels errors.
Malgrat que pugui semblar una incongruència, jo tinc molts bons records de la meva infantesa, d’una infància amb guerra i fam, però que em va fer forta i realista davant de l’adversitat. Vaig explorar, vaig grapejar, vaig palpar la natura i vaig obrir-me a les paraules màgiques de Folch i Torres en les seves “Pàgines viscudes” del Patufet.
Tot un bagatge que potser m’ha ajudat a equilibrar les vivències.
Emília Brias
L’OMBRA D’ELL MATEIX
(Enric IV part I)
Com ha arribat a aquest estat? Tenia estudis, tenia feina, no va formar família i els diversos problemes, les vivències tal vegada mal dirigides, mal executades o mal realitzades han acabat per dur-lo a la deixadesa, a l’apatia de viure sense ni fita ni il·lusió i tenir com a últim i sol consol l’alcohol.
Un altre, en el mateix cas, potser hauria renascut de les cendres i hauria sorgit de les dificultats amb saba nova, però ell, ni amb els ajuts que ha rebut i rep de família, veïns i serveis socials no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut ressorgir.
Ara viu sol, a la casa dels pares ja morts, dins un mar de desordre i brutícia, deixat físicament, relegat i allunyat per voluntat pròpia de qui li estén la ma.
Malgrat la seva vida actual, algun cop el veig assegut al banc del racó de la plaça amb un llibre entre les mans.
—Segueix llegint! —penso. Què el devia portar a ser l’ombra del que va ser?
Imma Cauhé
ELS HOMES NOMÉS PODEN CONSOLAR EL DOLOR QUE NO SENTEN; QUAN EL SENTEN, EL SEU CONSOL ES CONVERTEIX EN IRA
(Molt soroll per res)
Havia acabat de llegir-lo i sentia un nus dins l’estomac i els budells entortolligats. Era una sensació física indescriptible, molt forta, com si les paraules del llibre s’haguessin clavat dins seu. Va telefonar al seu germà, el mateix de sempre, paraules per comprendre el que els costava comprendre. Va acabar dient que “Germana de gel”,seria un títol millor.
L’angúnia se li va passar amb dues copes de cervesa i una conversa intranscendent al bar on es reunia moltes tardes amb la gent del barri. Gent que no escrivia llibres i amb prou feines els llegia, però des que s’havia jubilat li feien companyia.
Al tornar a casa i ficar-se al llit, el seu cap era un garbuix d’interrogants. Per què hi ha persones que tenen talent i comencen la casa per la teulada? Si calia escriure aquell llibre, per què no haver-li donat forma de ficció? ¿Es conformava a disseccionar com un entomòleg el que havia vist des de petita i descriure una persona que mai es podria defensar i altres que l’estimaven i tampoc no ho farien? ¿Era tan agosarada que no havia pensat que els fets que narrava potser necessitaven més distanciament, que ara provocaven dolor?
Era el segon llibre que escrivia, els dos diferents, però sempre donant voltes a ella mateixa com una mena de memòries “sentintel.lectuals”. On era la seva capacitat de fabulació? ¿No era molt jove per escriure les seves memòries? ¿Interessarien a altres persones les seves lectures i les interioritats “delicades”de la seva família? I el més important: ¿era ètic el que havia fet?
Magda Ábalos
LA VIDA NOMÉS ÉS UNA OMBRA QUE CAMINA
(Macbeth)
Era una tarda fosca d´hivern, l´Albert només era una ombra que caminava pel carrer, capficat amb els seus pensaments.
L’havien despatxat de la feina. El seu cap li va comunicar la noticia. Havien comprat una máquina nova i a la fabrica hi sobrava gent. Li va tocar a ell. ¿Ara com ho faria per pagar la hipoteca, mantenir la seve dona i els seus dos fills i fer front a totes les altres despeses? Havien baixat del poble cap a la ciutat, buscant una vida millor.
Cansat de caminar buscant una solucció i sense saber què fer, s’asseu en un banc del parc a prop de casa seva, per pensar. De sobte ve una forta ventada i arriba a les seves mans un full de diari que corria per terra. El recull per tirar-lo a la paperera, se’l mira i... quina casualitat! és la part dels anuncis d´ofertes de treball. Les comença a llegir i en troba una que s´adapta perfectament al seu perfil professional. Se li il·lumina la cara esperançat. Demà sens falta trucarà per demanar una entrevista.
Qui sap si serà una bona oportrunitat per tirar endavant...
Roser Casaramona
DIGUE’M NOMÉS AMOR
(Romeo i Julieta)
És tan jove, just ha abandonat la infantesa i pateix per un sentiment no del tot correspost, un amor mal entès.
La veus consumir-se, no menja gaire, no dorm prou, descura les seves obligacions, anteposa les necessitats d’ell a les pròpies, no creu en un futur sense ell. Te n’adones, tothom que la coneix prou ho sap, no es deixa ajudar. S’allunya de les antigues amistats i de les persones que l’estimen de debò, perquè no intervinguin, perquè a ell no li agraden. Maria és intel·ligent, sempre ha sigut sociable i amb iniciativa. Bé, ara ja no, ha perdut l’autoestima, es deixa influenciar massa, ja no pensa en si mateixa, ha passat a segon pla, és l’amor la prioritat.
Ella l’estima, considera que ha de donar-ho tot per ell, els valors perden importància, ha d’anul·lar-se perquè ell guanyi. A ell li sembla bé, com un joc, una competició, ha de ser el campió, Maria és un trofeu, ell pensa que com és un home ha de ser el millor.
Digue’m només amor.
—Maria, és ell a qui vols? o és el concepte d’amor idealitzat’
Voler és possessió, estimar és donar i rebre.
—Què reps a canvi?
Estimar és compartir, és agradar-se, és ser generós l’un amb l’altre, trobar a faltar la seva absència, admirar les virtuts i acceptar els defectes, ajudar-se mútuament, voler el bé de l’altre. És un sentiment que ha de fer créixer la persona, l’ha de fer feliç, encara que hi hagi moments baixos, el càlcul ha de sortir positiu; si no és així, això no és amor, et farà invisible, desapareixeràs.
Maria Carme Valios
NO TEMIS ELS ARDORS DEL SOL
(Cimbel·lí)
Quan va arribar a casa era més tard del que havia previst. La seva amiga s’havia entestat a sopar una pizza amb sangria en un “xiringuito” de la platja. Va cedir per no contrariar-la, perquè de sol i platja ja n’havia tingut prou. Va deixar la bossa que portava, sense treure res, al mig del rebedor; a ningú molestava. Havia aprés a oblidar i a viure sola. En aquell moment el que més desitjava era una dutxa d’aigua freda per alleugerir els ardors del sol. Després de la dutxa es va estendre abundant crema hidratant per tot el cos. El mirall de l’habitació mostrava un cos jove i ben proporcionat. Va connectar la ràdio de la tauleta de nit. Sonaven les veus de Madonna, d’Elvis, de Michael Jackson... Excitada pels efectes de la música, del sol i també de la sangria, balla i balla fins a tombar-se a sobre dels llençols de cotó del llit. Dormia plàcidament fins que la llum i la frescor que penetraven a través del balcó obert de l’habitació la desperta. S’havia oblidat d’abaixar la persiana! Què pensaria el veí que vivia al davant i que de fet els balcons de les habitacions respectives coincidien?
Quan surt de casa per anar a treballar es troba al carrer, com molts altres dies, el veí, que, amb veu tímida, li diu:
—Anit em vaig oblidar d’abaixar la persiana de l’habitació!
Maria Teresa Naval
ON NEIX LA FANTASIA? AL COR O AL CAP?
(El mercader de Venècia)
Sóc com el balanceig de l’alt xiprer que, arrelat a la terra i volent tocar el cel, va d’un cantó a l’altre sense poder decidir on s’atura, fins que el vent l’encalma i el manté quiet, fort i segur, però per poc temps.
Quan estic amb ell la lluna que centelleja en un mar nocturn de llums misterioses es fica dintre meu i vaig a països llunyans on la llum és eterna i no existeix la mort. M’hi voldria quedar però una força misteriosa em porta al món dels somnis perduts, estic aquí i ara, l’arrel de la terra em tomba cap a l’altra banda i em trobo amb l’altre, aquell que és ordinari i vulgar. El seu món és rígid, i jo em torno com ell previsible i vulgar: llevar-se, treballar, menjar, fer l’amor i dormir. L’ordre i la raó se’m menja.
I torna el vendaval a portar-me cap allà on puc volar i altra volta cap a la rutina.
Quan es calmarà el neguit de gronxar-me sense fi?
Potser quan aprendré a fer de la rutina il·lusió, de la raó fantasia.
Potser quan aprendré a fer de la màgia realitat.
Potser quan sabré per fi que necessito els dos amors. Que la quietud del xiprer és aparent. Ell sempre es mou, sempre trontolla d’un cantó a l’altre.
Maria Àngels Colom
—Fes-me cas, fill meu. Escolta aquest pobre vell que ja només espera l’abraçada de la mort. No vull que facis les mateixes errades que jo. Busca’t una bona noia, no t’enamoris d’una fresca com la teva mare. Ha de ser una noia que et doni molts fills i que sigui a casa obedient com cal No siguis ruc i estudia Dret mercantil. Deixa de perdre el temps amb la música que és vici de dròpols. T’ho diu un savi que sap més pel que ha viscut que pel que li han ensenyat.
PROU DE CONSELLS
(Molt soroll per res)
—Pare. En primer lloc, no buscaré cap noia perque sóc gai. Sí que vull fills però és una cosa que parlaré amb el Manolo, la meva parella. T’agradaria, és un tros d’home. Molt mascle. És camioner i jo l’espero amb delit a casa per fer-li l’amor apassionadament.No m’agrada estudiar i menys les carreres de fiils de puta sense escrúpols que tant t’agraden a tu. Per cert, sóc mestre de música. Ensenyo a tocar qualsevol instrument de percussió i toco en un grup de música negra africana. Deixa de perdre el temps amb somnis de comptable avorrit. T’ho diu un jove marieta que vol gaudir de la vida sense por d’equivocar-se.
Sergi Horta
"Escriure una narració que porti com a títol un fragment d'alguna obra de Shakespeare", proposta de treball per a l'abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió