Aquell estiu

CAÇADORS 

Els vaig descobrir aquell estiu calorós i encara puc en recordar les sensacions viscudes. Jo havia aconseguit seure en aquell banc del parc que m’agradava tant. Dic que ho havia aconseguit perquè era tanta la xafogor d’aquells dies que a vegades es produïen petites corredisses per seure als bancs que estaven a l’ombra. Aquell concretament estava protegit del sol per un grup de roures, que amb les seves brancades feien un petit oasi de frescor que despertaven l’enveja dels altres cercadors de bancs.

I va ser quan estava gaudint d’aquella situació que vaig veure entrar al parc diferents grups de gent, de totes les edats, que anaven buscant alguna cosa per tots els racons amb el mòbil a la mà. Jo vaig pensar que es tractava d’una trobada de cibernautes, però em cridava l’atenció aquella desfilada constant per tot el parc, inclòs el meu racó, on algú va trobar allò perdut, perquè a la veu d’alarma que va donar van venir més grups.

Emprenyada i encuriosida els vaig preguntar què era el que buscaven i em van informar que havien capturat un Pokemon. “Quina mala sort!” vaig pensar: el meu espai envaït per gent, fum de tabac i ones magnètiques.

Era la primera vegada que sentia parlar d’aquest joc, on la gent es converteix en caçadors cibernautes i s’ho passen bé vivint situacions irreals, ignorant el que tenen al seu voltant; però reconec que els Pokemon no tenen mal gust per trobar recons on amagar-se, sense necessitat d’estar pendents d’aconseguir situar-se als millors llocs del parc. Simplement els envaeixen..

Dolors Álvarez

BÀSQUET        

Aquell estiu, la direcció de l’empresa em va fer un encàrrec personal i mig privat. Van dir-me que em fes càrrec d´aquelles noies joves que, il.lusionades per formar un equip de bàsquet, s’entrenaven un dia a la setmana, al migdia, en aquell camp de futbol,  empolsegat i mig abandonat, sense serveis.                                                                    

Com que no les vaig convèncer, com que malgrat les traves i inconvenients estaven decidides a tirar endavant aquella idea que tant les il·lusionava, em vaig adherir als seus desitjos i amb la conformitat de la direcció els vaig fer d´entrenador. 

L´empresa, davant l’obstinació d´aquelles noies joves, emprenedores i voluntarioses, va optar per facilitar-los el camí.  Els va prometre que al costat de la fàbrica tindrien el seu camp de bàsquet.

La promesa es va complir i aquell mateix any, en tornar de vacances, van poder estrenar aquell camp tan desitjat amb els seus vestuaris inclosos. La inauguració va ser sonada, van assistir-hi les esposes dels alts directius. 

Després d’uns entrenaments intensos vam començar el campionat entre Empreses. No van guanyar gaires medalles ni gaires copes però van aconseguir unes vivències i unes disciplines de grup que encara avui són uns records inesborrables.

Al camp eren competitives i disciplinades però alegres, honestes i assenyades, i quan tornaven a ocupar el seu lloc de treball eren responsables i eficients. 

                                      -----------------------

Sempre hi ha un detall, una data, una persona que et remou el bagul dels records.  Per a l´Enric P.   aquells Jocs Olimpics contemplats des de la soledat d’una butaca de vímet en unes nits caloroses d’un agost interminable el varen transportar a un munt d´anys enrera.

Les vivències escassegen, però els records afloren contínuament.

Emília Brias

REMERS BASCS

Aquell estiu vaig conèixer la part negra que comporta l’esforç de ser remer de competició. Mai hauria pogut imaginar que aquest esport fos un sacrifici tan gran per als que s’hi dediquen.

Xicots grans i forts com sants paus, per aconseguir bones marques, es dediquen a la pràctica del rem seguint un estricte règim de menjars i un esgotador entrenament dins un rígid horari diari. Tot això combinant-ho amb la vida laboral i procurant aconseguir una bona qualitat d’ambdues.

Vaig veure plorar, literalment, a una mare mentre veia entrenar els seus fills. Va confessar-me que tenia tres fills remers, que no anava mai a veure’ls, que era el primer cop que ho feia per acompanyar-nos a nosaltres. Jo no ho entenia.

—N’hauries d’estar orgullosa —li vaig dir. 

Però després de l’explicació que em va donar ho vaig entendre.

Aquell esforç que feien durant l’entrenament comportava que a l’arribar a casa, ella hagués de curar les ferides, butllofes i llagues que s’havien fet a les natges a causa del frec constant amb el seient de l’embarcació. 

—Molts cops —em comentava—, al tornar de l’entrenament, porten les seves parts en carn viva. 

Això és el que la mare veia quan el seu fill era dins l’embarcació.

Imma Cauhé

PRIMER BANY

L’embarcació es balancejava suaument. La llum era blanquinosa. El dia s’anava despertant poc a poc.

Anava despullat, a aquella hora no hi havia ningú despert. Va baixar sigil·losament per l’escala. L’aigua estava freda, però aquesta sensació l’excitava.

El seu cos va endinsar-se amb veneració en  aquella blavor grisa. Tot ell va sentir el plaer retrobat  de cada estiu. Es va allunyar del vaixell. Es va deixar portar per les bellugadisses ones. L’aigua l’acaronava, arribava a tots els indrets del seu cos. Reconeixia els seus pèls, els seus orificis, el seu membre que s’anava despertant i gaudia dels moviments de l’aigua.

Com si es tractés d’una fel·lació, l’aigua entrava i sortia del seu penis. Es va estirar al mar, feia el mort, l’erecció va arribar, i la benaurança desitjada. 

A aquest bany secret en seguirien d’altres al llarg de l’estiu, però cap era com aquella sensació tan esperada del primer bany.

Ho va aprendre als catorze anys quan la mar se li va revelar com una amant inesperada, amb els anys, la millor. 

Magda Ábalos

CANVI DE PLANS

Aquell estiu volia anar al Festival de Porta Ferrada, a Sant Feliu de Guíxols, amb actuacions de jazz, fado, pop-rock, ballet...

També pensava que l’estiu era una bona època per visitar El Jardí Botànic de Nova York, amb exposicions de pintures impressionistes que recreen els jardins on els artistes es van inspirar: un festí per als sentits!

“I, per què no fer el Camí de Santiago que tots els companys d’oficina ja havien fet?” em vaig dir.

La llista de llocs va continuar fins a pensar: “La societat de consum ens porta a qualsevol lloc del planeta i ens fa creure que, canviant d’espai, serem més feliços”.

Aquell estiu em vaig quedar a casa i em vaig oblidar del correu i de les trucades perdudes, sense prestar atenció als grups de WhatsApp i menys als de la feina, oblidant  la dieta, la cuina, la neteja amb l’excusa de la calor...

Això sí, no vaig perdre cap ocasió de flirtejar amb tots els que es presentaven, torrar-me al sol, menjar gelats...

Estava de vacances!

Maria Teresa Naval Quintillà

A  ITÂLIA

Eren les meves primeres vacances d’ençà que havia entrat al mon laboral, s’havien d’aprofitar!. Amb poc pressupost i moltes ganes d’aventura, la Laura i jo havíem decidir anar a Itàlia per poder visitar tot allò que només havíem vist als llibres d’història a la universitat i practicar l’idioma. La ruta era molt típica: anar amb tren a les principals ciutats clàssiques, allotjar-nos en albergs i alimentar-nos de pizza i gelats. Tot embastat més que lligat, vam marxar il·lusionades. 

Les ciutats es presentaven meravelloses i ens anàvem amarant d’art. La gent ens semblava molt propera, fins i tot familiar als nostres costums, potser massa expressius, vaja!, i alguns italians amb aire seductor i actitud entre acollidora i amb ganes d’ensarronar-te, maneres que sempre et feien dubtar. 

Deixant de banda algun ensurt, tot va anar força bé fins que ens vam quedar sense diners. Podíem tornar a casa o buscar una altra solució. La Laura, més decidida i sense cap feina que l’esperés, volia quedar-se i provar sort; jo vaig optar per anar-me’n.

Doncs si, li va anar bé. Després d’oficis diversos, al final va fer de guia turística. Fins ara, allà s’ha quedat, enamorada del país i d’un italià en particular. Aquell estiu li va canviar la vida i a mi me n’ha quedat un bonic record i allotjament gratis per quan hi vulgui tornar.

Maria Carme Valios