L’HOME QUE LLEGIA EL DIARI
(Orgull i prejudici)
“És una veritat universalment coneguda que un home solter, en possessió d’una gran fortuna, cal que desitgi tenir muller”. Però no era precisament aquest el cas de l’home de qui parlaré.
Vivia al pis més alt de la casa, en una petita ciutat, i no desitjava tenir muller, ni fills, ni la majoria de les coses que desitgen els homes. El seu únic desig era comprar, cada matí, el diari i llegir des de la primera pàgina fins a l’última. Després, classificava i arxivava les noticies més importants per seccions: internacionals, opinió, nacionals, cultura, esports... Tots el dies eren iguals, ni tan sols els diumenges eren diferents.
Però un dia assolellat queda impressionat per la fotografia d’una dona que apareix al diari. “Avui tot serà diferent”, pensa.
Surt de casa content i accelerant el pas.
Durant un temps viatja buscant aquella atractiva dona.
Un dia gris torna a casa sol i cansat.
Mai més comprarà el diari.
L’home es queda assegut en la foscor.
Mª Teresa Naval Quintillà
JA SÓN MOLTES CRIATURES
(Pedra de tartera)
“Es veia prou que a casa érem molts i devia de sobrar algú, però qui? em preguntava jo, i quan pensava en algú de nosaltres em feia pena la idea que no hi fos”.
La meva àvia materna, que vivia a casa, bé que ho deia quan s’assabentava que la mare tornava a estar prenyada. “Ja són moltes criatures!, no hi haurà menjar per a tanta gent!” repetia sempre. I la mare callava i seguia rentant la roba com si ella fos aliena a la situació.
Potser si, que allò només era responsabilitat del pare, però l’àvia no s’atrevia amb ell. Sempre estava malhumorat i una mica begut. Quan sortia de la feina passava primer pel bar i es gastava en vi uns diners que ens haurien anat bé per augmentar les bledes i patates que menjàvem.
Jo, que era la més gran, aviat vaig tenir consciència que thavia d’anar a treballar, i als nou anys vaig entrar d’ aprenenta a la fàbrica tèxtil que hi havia al barri, amb aquells telers tan grans que no paraven mai de fer soroll i treure fils. Em feia por veure com es movien aquells braços de ferro que podien escanyar a qualsevol.
La Maria m’ensenyava com feia aquells nusos tan complicats quan es trencava el fil, però anava tan ràpid que jo no entenia res, i llavors m’agafava aquella angoixa que em venia molt sovint.
Entràvem a la fàbrica de matinada, i els primers dies m’adormia amb por de no despertar-me a temps, i moltes vegades sortia corrent pensant que feia tard, fins que arribava i veia les portes tancades. Llavors tornava a casa i pel camí em preguntava qui de nosaltres sobrava, per poder tenir una vida millor...
Dolors Álvarez
VOLANT AL NORD
(El festí de Babette)
“A Noruega hi ha un fiord llarg i estret entre muntanyes altes que es diu Berlevag”, on viu la meva tia. Fa un temps va enviudar i ha decidit tornar a Tarragona, però abans m´ha convidat a passar una temporada en aquell raconet de món.
Estic volant a Oslo, d’allà faré escala a Kirkenes per arribar al poble i ella em vindrà a rebre. Estic ansiosa per conèixer-la en persona, de fet no l’he vista mai, tret de les videoconferències i la correspondència que hem mantingut .
M’ha explicat que el poble és petit i cada edifici està pintat d’un color. La seva casa és rosa i és a la vora de l’aigua; ha triat la que serà la meva habitació a les golfes pensant en les vistes des de la finestra al fiord de què ella n’està enamorada i espera que a mi també m’agradin.
M’ha promès de fer excursions als glaciar per passejar per la natura dura i salvatge, ara que encara som a l’estiu, que en aquelles contrades és tan curt. També vol anar a pesca ramb uns amics, i presentar-me el seu grup coral i… moltes altres coses que la meva tia diu que podem fer. Jo crec que ella, als meus ulls, vol tornar a sentir la novetat de la seva antiga experiència, quan va arribar al poble seguint el seu marit. Una manera de crear una complicitat que la faci reviure una part de la seva vida.
Ja falta poc per aterrar, em pot la impaciència de la incertesa del que m’espera.
Maria Carme Valios
RECORDS DEL MEU POBLE
(Esmorzar a Tiffany’s
“Sempre m’han atret els llocs on he viscut, les cases i el veïnatge” i els meus records em porten a una plaça quadrada, gran i espaiosa.
Hi sobresortia una casa que ocupava tota una part del quadrat, era la casa de la Maria Espinal, famosa cantant d’òpera que al jubilar-se hi va anar a viure. Aquest casalot era molt més majestuós que la casa de l’Ajuntament que hi havia a l’altra banda.
La Maria era agradable, encara que no volia barrejar-se massa amb la gent del poble, no li agradaven les xafarderies i li molestava molt que a les voltes de sota casa seva sempre hi havia un grupet de dones que no paraven de xerrar, sobretot quan un cop a la setmana venia el “marxant de la bona mossa”. Allò es convertia en un mercat per l’ambient que s’hi creava encara que sols tenia una parada de betes i fils. Però, si l’hi demanaves, et portava qualsevol cosa.
Totes les cases del petit poble estaven, durant el dia, obertes. La gent era confiada i servicial sobretot quan hi havia una necessitat. Se sabia tot de tothom, ja que els secrets començaven sempre així: “Saps què? No ho diguis a ningú, però.... Vols dir?”
Fa poc he retornat a la plaça. Però què ha passat? S’ha fet petita? Aquella mansió de la Maria Espinal ara és l’Ajuntament i no és pas gaire majestuosa. S’hi veu poca gent al carrer; sembla que la gent s’ha tancat a casa i ja no hi va el “marxant de la bona mossa”
Maria Àngels Colom
A LA CAÇA DE LA BELLESA
(Jardí vora el mar)
“A mi sempre m’ha agradat molt saber les coses que els passen a la gent”, és per això que a vegades furgo massa.
Tot va ser conèixer aquella dona, que no em vaig poder reprimir de saber-ne tots els ets i uts de la seva història. Tot es resumia en el seu físic. Era una suma d’arranjaments al llarg de la seva vida.
Començant pels seus cabells, eren una perruca tenyida amb postissos que variaven tant de color com de llargada, així com els seus ulls de variats colors segons la indumentària que aquell dia tocava.
La seva cara havia anat modelant-se amb les corresponents modificacions per pròtesis o altres procediments externs a la natura, continuant amb intervencions per treure les bosses de les parpelles, les arrugues de les entrecelles, i al costat de la boca. Pòmuls i mentó, correcció de l’orella... no sé si em deixo res, perquè jo no sabia que es pogués modelar la cara en tants llocs. No vaig mai atrevir-me a demanar-li una fotografia d’abans de tots aquests “retocs” com deia ella.
Això sols era part del seu modelatge ja que tot el cos estava reconstruït, no una, sinó diverses vegades, perquè les modes també canvien i ara són moda els pits grans, ara petits, ara el cul arromangat, ara malucs amples, ara estrets... Fins augment de panxell i liposucció d’abdomen i lífting de braços!
Era tota una catedràtica en la cura d’imatge, però, entre aquests arranjaments en vaig trobar a faltar un, potser el més important, el del cervell: crec que continuava amb el mateix de quan tenia dotze anys i no madurava mai.
Imma Cauhé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió