DUES DONES
Estic asseguda a la andana de la estació esperant. Veig davant meu dues dones de mitjana edat que, agafades de bracet, pugen al tren. Van vestides modestament, les dues de dol. Una va amb jersei i faldilla de color negre, les mitges i les sabates del mateix color. És la Maria, vídua, d’estatura baixa i una mica pleneta, amb el cabell curt i molt canós. L´altra és la Pepa, soltera, una mica més jove. Porta un vestit pantaló antiquat de color gris marengo i té els cabells llargs i rossos, entre els quals ja se n’hi veuen alguns de blancs. És més alta i esvelta, però també té el semblant seriòs i trist com la seva germana. On van? Baixen a L´Hospitalet i des d’allà agafaran el metro que les portarà a l’hospital de Bellvitge. Allà hi ha, ingresat, en Bernat, de vint-i-quatre anys, germà de les dues dones. Ha tingut un accident treballant a l'obra. Ara és a la’UCI. No saben si se’n sortirà…
Roser Casaramona
UN COTXET DE TRES RODES
Una dona jove va pujar una parada després que jo, portava un nen de cinc o sis anys i un nadó en un cotxet enorme, d’aquells de tres rodes per fer fúting. Tot i que el tramvia anava gairebé buit, no es va posar a l’espai reservat per als cotxets , bicicletes i cadires de rodes, no, es va quedar travessada al mig del pas, entre la porta i la màquina de picar els bitllets, entorpint l’entrada als propers passatges i impedint que es poguessin validar els abonaments. De fet, a la següent parada va pujar força gent i algunes persones es van queixar, però ella seguia abstreta mirant el seu mòbil i de tant en tant fent fotos el nadó. L’altre nen, sense cap vigilància, anava enfilant-se per tot arreu, entropessant i caient.
Realment no era la mare del nen gran, era fill de la seva parella i li havia tocat cuidar-lo aquella setmana. Prou feina li donava el seu propi fill com per haver d’encarregar-se d’una altra criatura. El Joel era molt entremaliat, no seguia cap tipus de normes. El seu company opinava que el nen s’havia de deixar lliure perquè experimentés el seu entorn i no se’l podia renyar perquè es podria frustrar, ja que es veu que era un nen molt sensible i imaginatiu. Bé, el que ell vulgui, però ara qui l’ha de cuidar és ella. Si es mostrava prou indiferent potser aconseguiria que no el deixessin més al seu càrrec.
Maria Carme Valios
SABATES
Asseguda dalt del tren, cansada de mirar per la finestra, la meva atenció es va centrar en les sabates dels viatgers que tenia al voltant.
Què passava? Les sabates parlaven! No podia ser. Sí que havia begut una mica massa, però jo creia que controlava el meu pensament. La imaginació em jugava una mala passada.
Aquelles sabates tan bones i cares de color negre o marron deien a les bambes de color verd i groc: “Però on aneu desgraciades? Us comprarà un pinxo jove que no us cuidarà, anireu sempre brutes i trepitjareu m. No anireu mai a llocs elegants i cultes”.
Les bambes no es quedaven callades i replicaven: “Almenys ens portarà algú que passa de convencions, que li agrada viure sense complexos, el qui ens comprarà segur que ens portarà a llocs divertits i no com tu que sols aniràs a llocs avorrits i tristos”.
Les de taló alt i prim s’hi van ficar: “Desgraciats, nosaltres sí que serem l’admiració de tothom perquè anirem junt amb unes cames boniques i, per descomptat, joves, elegants i esveltes. Ens cuidaran com ningú. Nosaltres mai hem anat amb una dona vella o grassa o deixada”.
“Mira la presumida i la creguda, et penses que ets més que nosaltres i no tens res més que un taló sense substància” van contestar tots.
Una pobre sabata senzilla i humil els escoltava mig plorosa, no deia res, ningú n’hi feia cas. A l’últim va dir amb una veu baixa que quasi no se sentia: “Però si totes anirem enclastades al terra i mai podrem tenir la llibertat d’enlairar-nos i veure un altre món , no sé a què venen tantes ínfules. No som pas tan diferents!”.
Maria Àngels Colom
HIPPY
Tot recorda els seus anys de joventut, aquells anys seixanta on viure en comunes, vestir-se de hippy, potser fumar algun porro... i viure dels diners del papa era el pa de cada dia. Segueix volent viure del temps passat, però ara els papes ja no hi són, les comunes ja s’han esvaït i ell, vestit d’estampat i coloraines, cabell i barba llarga i un petit farcell per tot equipatge, puja al tren amb la seva bicicleta a la mà per no haver de pedalejar tant.
“Ja no sóc el mateix de quan tenia divuit anys.” pensa “Tot ha quedat enrere, però encara podré viure com temps enrere. He anat sumant anys, tot ha canviat, els hippies d’abans ja qui sap on són, qui sap on paren els vells companys, m’he quedat sol, sense casa, sense comuna, sense feina, sense amics ni família, em queda vagar per aquests mons de Déu, qui sap cap a on, qui sap fins quan. Però estic convençut que trobaré algú com jo amb qui compartir, o si més no, un lloc on poder viure segons els meus ideals.”
Tothom en el tren, se’l mira, d’ell pensen que és un pobre home que la vida el condueix a fer de captaire.
Imma Cauhé
PREPOTÉNCIA
Parlava en veu alta, esperant que els viatgers que anaven al vagó de tren sentissin el seu acudit estúpid. La gent se’l mirava indiferent, treien cadascú les seves pròpies conclusions sobre el personatge, però la seva manada si que va respondre a la necessitat de reafirmació del mascle dominant i van riure grollerament la “gràcia”. Ell, sense sentir-se encongit per la indiferència de la gent, va continuar amb la seva xerrada insulsa, segur de la suposada atenció que despertava al seu voltant.
La manada que li donava ressò, la formaven dos mascles i tres femelles satisfetes del seu aspecte físic que remarcaven amb posats i insinuacions.
Mes tard, i a l’avís del mascle dominador, i es van situar a prop de la porta de sortida del vagó, preparats per a l’arribada a l’estació; llavors, el guia protector es va dirigir a un home situat darrera d’ells i el va increpar:
— Oye, ¿no le estarás haciendo fotos con el movil a ella? Porque veo que lo tienes en posición muy alta.
La noia va estirar el cos i, estarrufant la llarga cabellera negra com faria un paó, va encongir la panxa, ficada en sobrepès, orgullosa de despertar aquestes passions.
L’home cibernauta els va mirar desconcertat perquè segurament no sabia de què li parlaven ni s’havia fitxat en ells, submergit en la informació del seu mòbil.
El grup va baixar del tren caminant amb prepotència, convençuts de la seva important influència i arrossegant la faceta improductiva de la seva vida.
Nosaltres vam gaudir del silenci que s’havia apoderat del vagó.
Dolors Álvarez
EL PENSAMENT ÉS LLIURE
Quan estic amb el meu net m’agrada seure als bancs del Parc Nadal, a prop de l’estació, per mirar la gent que agafa el tren.
Sempre passava una senyora carregada amb unes bosses que semblaven plenes de roba i carmanyoles. Sempre anava corrent per arribar al tren: es veu que tallava molt just per anar a l’estació. Em tenia intrigada saber on devia anar tan carregada i amb tanta pressa.
Un dia, quina sorpresa!, es veu que no anava amb tantes presses i es va asseure al meu costat a descansar. Tenia ganes de xerrar i em va explicar que tenia un fill a Martorell que feia poc que s’havia separat de la dona i, com que treballava, no tenia temps de posar la rentadora ni de fer-se un plat de menjar. Ella l’hi feia aquí i l’hi portavacada dia, igual que la roba neta.
Que mal acostumats tenim els fills! Deixen una minyona i n’agafen una altra! La primera, la seva ex, els pot deixar perquè s’espavilin sols, però la segona, la mare, no els sap dir que no.
Carme Vallverdú
SILENCI
Al costat meu un seient ple de bosses i al davant una nena d’ulls foscos i pell morena, acompanyada per una dona que mantenia un posat distret mentre la nena de uns vuit anys li anava fent preguntes en una llengua que ajuntava paraules en català i altres sons desconeguts per mí. Vaig poder entendre:
—De que treballa?
—Està molt lluny?
—Per què no ve?
—Com és el papa?
—És ros?
La dona va girar el cap amb ulls plorosos, va agafar les bosses i, seguida de la nena, va baixar de l’autobús sense donar cap resposta.
Montserrat Ballester
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió