Ella se sentia segura amb ell, sabia que en Yusef ho tenia tot planificat i que sabia orientar-se molt bé a les muntanyes, però el cansament cada dia anava augmentant fins a fer que perdés la noció del temps.
Havien sortit una nit de casa seva, sense fer soroll, perquè ningú del poble pogués adonar-se del que estaven fent. Eren temps difícils i la desconfiança s’havia apoderat de tothom. Van acomiadar-se dels pares en la intimitat, discretament, i amb la tristor al cor van començar aquell viatge amb la incertesa del desconegut. Només portaven dues motxilles amb menjar, roba d’abric i un fill al ventre de la Maryam. Fugien de la guerra que cada vegada estava més a prop del poble i havien decidit que volien salvar aquell primer fill que aviat naixeria.
Quan van deixar les muntanyes sabien que havien traspassat la frontera, però ara quedava el tram del desert, on només manava la sorra, i on ni els ocells ni els núvols, s’atrevien a sobrevolar-lo. Eren dies de solitud on no es veia mai el límit i només les dunes trencaven la monotonia del paisatge. La Maryam superava l’esgotament imaginant com seria el seu fill creixent fins a fer-se un noi amb una vida digna, que ella com a mare ja havia començat a cercar.
Aquell matí només en Yusef havia fet les oracions de genolls a la sortida del sol. Ella tenia dificultats per incorporar-se i ell va pregar perquè Al·là els ajudés a arribar al seu destí: el camp de refugiats situat al final del desert. La va arrossegar tot el dia portant el seu propi cos al límit de les forces i, quan el sol es va pondre i pensaven que no ho aconseguirien, les van veure de lluny: eren les llums del camp, aquella brillantor meravellosa que els va tornar la vida.
Era plena nit quan va néixer el petit Yesú, sota la lona blava d’una tenda del camp de refugiats. Pobre entre els pobres de la terra, com el nen que aquell dia, un vint-i-cinc de desembre, recordaven els cristians; com ell, també va tenir presents de la gent que anava a saludar aquella família, que, agraïda, es consideraven els mes afortunats del món.
En un altre país, a prop d’ells i seguint la tradició, els nens cantaven nadales a les seves llars confortables, recordant el fill de Déu:
Què li darem en el Noi de la Mare?
Que li darem que li sàpiga bo?
Panses i figues i nous i olives
Panses i figues i mel i mató.
Dolors Álvarez
Els avis viuen en una masia on crien bestiar: vaques, porcs, galls i gallines. Els ajuden els masovers que viuen molt a prop.
Quan arriben aquestes dates tothom es mobilitza. Es cullen les verdures més fresques de l’hort, també les fruites més dolces. L´àvia la vigília baixa al galliner i tria el gall més gros.
A l´hora de matar-lo, tothom desapareix, ningú vol veure aquest espectacle. Després de plomar-lo i trossejar-lo, es fica a la cuina i comença el ritual de la preparació: una gran olla d´escudella, una plata de canelons i una cassola per rostir-lo acompanyat de prunes i pinyons
Tot està a punt. Es para una gran taula, amb la vaixella bona i la coberteria de plata; tot llueix per al gran àpat.
Ja hi som tots a taula, avis, pares, germans i néts. De sobte, sona un gran cop a la porta. L'àvia va a veure qui hi ha. Sorpresa! És la tia Pepa, que ningú ha convidat. La pobra ha quedat vídua fa poc i ningú ha pensat en ella.
L'àvia, sortint de la seva sorpresa, reacciona i li diu: “Pepa, com has tardat tant? Tots ja som a taula i t'estàvem esperant…!”
I, tal com diu la nadala, a la tia Pepa, per Nadal, l’hi donarem un tall.
Roser Casaramona
—Què li deixarem, al Pare Noel, per si aquesta nit li agafa gana? —pregunta la menuda.
—No pateixis, hi ha un munt de torrons i galetes —respon la mare.
L´àvia, previsora, afegeix:
— Poseu-ne una mica més per si al “Viejo Pascuero” se li queixa algun budell buit, de camí cap a Xile .
No us penseu! L’àvia no repapieja! Però té molt present que fa una pila d´anys que el seu rebesavi patern va emigrar. En aquell temps tan reculat no hi havia vols Barcelona-Xile. Malgrat això, en petites etapes i transports diversos, hi va arribar, s´hi va establir i ja hi ha un reguitzell de família.
Per això l’àvia guarda, relligades amb una cinta ja esgrogueïda, unes postals escrites fa un centenar d’anys, que han passat d’ una generació a una altra i que són testimoni d’un viatge que ara ens semblaria interminable.
L´Anna, que, com resulta ben fàcil d´imaginar, ja s’impacienta per deixar-ho tot a punt i ben arreglat, insinua:
—Què els posem per beure? A mi m´agrada la Coca-cola…
—Doncs no crec que el Viejo Pascuero en sigui un gran consumidor, perquè, on hi hagi una bona Cola de Mono… —replica l´àvia. I afegeix :
—Junt amb el Pa de Pasqua, són les estrelles d’aquestes festes. I una altra tradició —continua— és anar a fer una volta pel carrer amb una maleta buida, perquè l'any nou et porti viatges.
L’Anna no està per viatges, té un pes a les parpelles i li costa mantenir els ulls oberts. Abans no se li tanquin del tot, l´àvia l’agafa a pes de braços, l’ajeu al seu llitet i l’acotxa suaument.
La casa està en silenci. El tic-tac del rellotge posa música a aquesta nit màgica.
L’Anna, mig endormiscada, sent unes veus que pugen del carrer i que, alegres, canten: “Ara passen bous i vaques i gallines amb sabates!”
S´’ncorpora, es frega els ulls, es calça les babutxes i, quan va a sortir cap al menjador per mirar el carrer des de darrera els vidres del balcó, es para en sec, no és que es pari voluntàriament, és que les cames no poden fer ni un pas més i es queda sense veu en veure el Pare Noel que travessa l´estança amb passa ferma i amb una maleta a la mà dreta.
La petita Anna procura de no fer cap exclamació però si que fa quatre passes enrera, es deixa caure al llit i, sense esma per tapar-se però feliç, molt feliç…, s´adorm fins a l’endemà.
Emília Brias
El caminet s’esborrava sota la espessor de la neu que anava creixent per moments. Estava perdut, va arribar a un punt que no sabia quina direcció seguir, va decidir seguir per la dreta i la va encertar, va respirar quan va divisar aquell gran roure que marcava que estava en el bon camí. Cada passa se li feia més costosa els peus s’enfonsaven i tenia les mans i el nas gelat, ja estava a punt de defallir, però sabia que havia de continuar, no era convenient parar-se en aquelles circumstàncies.
Els amics, dins la Masia, començaren a preocupar-se al veure que no arribava i que la tempesta de neu s’anava fent cada cop més forta. Així doncs, animats com estaven, s’abrigaren, agafaren els instruments musicals que portaven i sortiren tot i cantant: “Virolet, Sant Pere, Virolet Sant Pau...”
Al sentir aquests al noi, se li va obrir el món, sentia els seus amics, això volia dir que ja estava a prop. Aviat es va retrobar amb els de la colla i varen poder celebrar la nit de Nadal sans i estalvis escalfant-se a la llar de foc tots junts.
Imma Cauhé
De sobte, el Josep va notar que la Maria li estrenyia la mà i s’asseia al banc. Estava blanca i tenia un petit bassal als peus.
—Josep, em sembla que he trencat aigües!
—Què fem, Maria?
—Hem de sortir de pressa i agafar un taxi. No tenim temps de passar per casa.
La gent del seu voltant se’n va adonar i els va ajudar a sortir. Un senyor els va oferir portar-los en el seu cotxe però el tenia aparcat massa lluny. Un altre va parar un taxi.
—A la Dexeus, si us plau. Corri tant com pugui, la meva dona està de part!
El taxista li va dir que tragués un mocador blanc o alguna cosa així per la finestra i que ell faria tot el que pogués. No hi havia gaire circulació, corrien, es passaven els semàfors, però la Maria tenia por de tenir el seu fill al taxi.
Un cotxe dels mossos els van parar i es van apropar. En Josep no va dir res. Al veure la Maria es van fer càrrec de la situació.
—Els acompanyem —es van posar davant del taxi, i, apa, a engegar les sirenes.
Per fi va arribar tota la comitiva. Els mossos havien avisat a la clínica i els esperaven. La Maria gairebé no podia caminar, la van fer seure en una cadira de rodes i se la van emportar.
El Josep va pagar el taxi i va donar las gràcies al taxista i als mossos.
—Bon Nadal! —es van desitjar tots.
Quan el Josep va arribar a la sala de parts, va sentir el primer plor del seu fill. Mentre esperava que portessin la Maria i el nadó a l’habitació, escoltava per la música ambiental de la Dexeus “La nit de Nadal”.
Aquella nadala i aquella nit no l’oblidaria mai!
Magda Ábalos
Una nit d’hivern, amb bona visibilitat, capten el senyal que els envia un estel. Observen la magnitud i mesuren la brillantor que, sorprenentment, augmenta de forma espectacular.
Al mateix temps, tres savis, des de diferents llocs de la Terra, observen el moviment i la velocitat d’aquest estel i aconsellen als seus Reis que es deixin guiar per la intensa llum que desprèn fins a arribar al lloc on, segons els Llibres Sagrats, ha nascut el Nen Jesús, el Messies, el Salvador, la Llum del Món. Els Reis i els seus seguicis es posen en marxa.
Son les dotze de la nit, el campament, on viuen miserablement més de set mil immigrants i refugiats de totes les edats, queda il·luminat per l’estel que va modificar l’òrbita, sense causes aparents. Alhora arriben els tres Reis amb gran alegria, oferint-los presents a aquesta gent: roba i aliments, joguines per als nens i medicaments, treball i un habitatge digne. Quanta benaventurança!
Una forta explosió, silenciosa en el buit còsmic, i una lluminositat que quasi iguala la brillantor d’una galàxia sencera, es produeix a sobre del campament. Des de qualsevol punt de la Terra es contempla l’impressionant espectacle pirotècnic.
El combustible de l’estel s’ha esgotat. Els astrònoms anuncien que ha mort una supernova, un estel poc freqüent a l’univers.
Era la nit del 24 de desembre.
Maria Teresa Naval
L’àliga imperial canta que Jesús és nat i ens dóna alegria. A on? Jo sols veig l’eufòria del comprar i comprar.
El pardal diu que és nit de gran “contento”. A quin lloc? Jo sols veig menjar i beure.
El verdum i el lluer també parlen d’alegria. De qui? Jo no la veig.
El passerell canta la formosor d’un infant. De tots els infants?
El tord diu que vençuda n’és la mort. A on? No deu ser a Síria.
El rossinyol diu “Formós és com un sol, brillant com una estrella” El sol no és una estrella?
La cotxa i el bitxac festegen el manyac i a sa mare donzella. Mare donzella?
La garsa, griva i gaig diuen “Ja ve el maig”
Respon la cadernera
”TOT ARBRE REVERDEIX
TOTA PLANTA FLOREIX
COM SI FOS PRIMAVERA”
Algun dia en el cant dels ocells vindrà la primavera i cantarà el colom?
Maria Àngels Colom
Passen una pastors allà a la mitjanit i al sentir-lo plorar van anar a veure’l. Un li dóna una samarra feta amb la llana de les seves ovelles. La mare li somriu. L’altre li dóna un formatge i un tassó de llet de les seves cabres.
L’infant, ja abrigadet, els somriu allà a la mitjanit, cric, cric, cric.
Carme Vallverdú
La casa, engalanada, llueix amb tota l’esplendor pròpia d’aquests dies... Tot preparat, la família està reunida en aquest día tan assenyalat.
L'àvia i la seva néta, agafades de la mà, miren el Pessebre ple de figuretes i llums de colors. A la nena li crida l’atenciò la pastora que porta tres taronges de la Xina per oferir-les al nen Jesús.
L'àvia li diu:
—Vols que t'expliqui el que fèiem quan la teva mare era petita? Ens posavem tots davant el Pessebre i cantàvem :
Antón tiro liro liro
Antón tiro liro la...
Jesús al Pessebre
Anem-lo a adorar
Antón tiro liro liro
Antón tiro liro la...
A la nena li va agradar molt el que li va dir l'àvia però la seva atenciò era en aquella pastoreta de les taronges.
—Deu haver vingut de molt lluny per portar les taronges? I com es deu dir?
L'àvia pensa una estona i diu:
—Sí, de molt lluny, i segur que es diu Caterina, com tu!
Rosa Orenga
Comentaven que bonic era escoltar cantar el cor de pastorets i veure com l’arbre s’omplia de colors i el pessebre prenia vida. Tot passava a les dotze en punt de la nit i era un encís de llum i música.
Vaig demanar per assistir a aquesta festa meravellosa, però havia d’esperar a ser més gran i mentrestant portar-me bé i anar a dormir aviat.
La mainadera em va portar al llit i aviat vaig sentir un respirar fort que volia dir que estava ben adormida.
No entenia de rellotges però el que sí sabia era que la campana més propera començava a tocar les hores. Vaig córrer per anar a seure al costat del pessebre. Va arribar l’últim toc però el meu arbre es va quedar fosc en el racó de la finestra. Els pastorets no cantaven ni es movien i el pessebre sencer estava quiet.
Vaig plorar molt, no entenia què passava.
El pare em duia a coll cap al llit. Li vaig dir per què no havia vist tot el que em deien que passava la Nit de Nadal. Em va besar amb tendresa i em va dir: “Perdona, potser t’ho havia d’haver explicat d’una altra manera. Veig que has crescut més del que em pensava.”
Montserrat Ballester
La gran sorpresa és que ens esperaven amb una mena de tot terreny, gairebé una tanqueta i, sense que hi hagés camí, van tirar muntanya amunt per un pendent molt pronunciat. Un cop al cim ens ofereixen baixar amb uns trineus de fusta seguint el solc que havia deixat el vehicle. En plena foscor, tot nevat, feia molt de fred i nosaltres amb vestit i corbata. Bé, era una proposta d’aventura, ens van donar una lot a cadascun perquè l’agaféssim amb les dents, les mans als frens i… a lliscar. De primer va ser difícil fer-se amb el maneig del trineu ja que havies de coordinar els frens per anar a dreta o esquerra, i a la vegada intentar controlar la velocitat. Encara rai, si queies no ho feies de gaire alçada, sempre que no rodolessis muntanya avall o t’estimbessis pel precipici. Prova superada, un cop arribats a la plana ens espera el vehicle per remuntar el pic. El meu company ja en té ben bé prou, ha tombat i va tot moll, jo m’animo a tornar-hi amb els amfitrions i fer un altre descens, fins a tres vegades. Per fi ens quedem a la cresta on hi ha la cabana-restaurant, quina gana i quina gelor. Ja refets i atemperats després d’un sopar abundant acompanyat amb d’un bon vi blanc de la zona que ens fa perdre la noció del temps i del perill, fem l’ultima baixada, la més memorable, per poder explicar a casa a la taula de Nadal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió