Colors amb cognom

VERMELL CARDENAL

(FENT GANXET) 

Estava angoixada: “No tindré temps d’acabar-ho”.

La companya li deia que si es posava nerviosa les mans no anirien lleugeres i la preciosa punta que feia li sortiria torta.

—Pensa que això que fas és molt important, aquestes filigranes les veurà tot el món, no pots fallar —li deia la seva millor amiga.

Només li faltava això!,  la pobreta germana Margarida es va posar a plorar.

—No ploris, dona, Déu t’ajudarà.

Entr plors, nervis i malestars, la punta va estar acabada el dia abans de la gran cerimònia. I a fe que estava perfecta.    

El preciós ritual va començar a les set en punt. L’església estava tota il·luminada i els vitralls reflectien  la llum amb formes divines i sobrenaturals.

Tota la cúria romana estava allí amb els seus vestits de gala. El color de les capes dels  prelats feien competència a la bellesa dels brillants finestrals.

Va començar la cerimònia, tot anava com una seda. Quan va ser el seu moment van sortir tot de monges vestides de negre, el contrast era espectacular. Quatre van ser les encarregades de posar a l’altar les tovalles  de la punta meravellosa.

La germana Margarida, una d’elles, estava tan emocionada que es va entrebancar i va caure de l’escala de l’altar, va perdre el coneixement i la van portar a la sagristia per curar-la.

La seva amiga la consolava i li va preguntar: “Que t’has fet un cardenal?”

La germana Margarida és va posar vermella com un pebrot i es va posar a plorar com una Magdalena…

Maria Àngels Colom

GRIS MARENGO 

(EL GÀNGSTER)

S’acabava d’afaitar. L’olor de Varon Dandy inundava el bany, barrejat amb la del fixador del cabell. S’havia pentinat cap enrere amb la ratlla molt alta.

Va anar a vestir-se a l’habitació. Mentre es posava la camisa blanca es va mirar al mirall, va fer-se el nus de la corbata molt a poc a poc. Es va apujar els tirants que aguantaven uns pantalons gris marengo que queien amb ratlla perfecta sobre les brillants sabates negres.

La pistola estava sobre la taula, al costat del wisky; va fer-ne un glop; després la va carregar. La va acariciar com si fos una dona abans de posar-la dins de la funda. Se la va ajustar sota l’aixella i va mirar que estigués ben cordada. Va agafar l’americana del penjador i se la va posar.

Li va agradar la imatge que reflectia el mirall: un home alt i prim. Havia de reconèixer que aquell vestit gris marengo ressaltava les seves espatlles amples. Els ulls grisos li brillaven sobre el bronzejat de la cara. Només ell sabia quantes dones havien quedat enganxades a la seva mirada tendra i enjogassada. És clar que les seves víctimes no opinaven el mateix.

Al posar-se el Rolex va veure que encara era aviat. Tindria temps de prendre un altre wisky al bar de l’hotel, abans de executar l’encàrrec  que li havien fet.

 Va guardar a les butxaques la petaca de plata, l’encenedor i la cartera de pell. Va doblegar l’impol·lut  mocador blanc i el va col·locar bé a la de dalt de l’americana.

Es va calar el barret. Va fer una última ullada al mirall. Va sortir de l’habitació i va tancar la porta. 

Magda Ábalos

COLOR XAMPANY

No va ser fàcil arribar fins a la plaça, aquella plaça que s’engalanava el dia de la festa major i s’omplia de gent que ballava a ritme de pasdoble. D’això fa anys. La meva família va ser l’última a abandonar el poble, situat en un indret del Pirineu. La ciutat oferia millors condicions per viure. Ara els ocells volaven amb indiferència entre la quietud i el silenci.

M’endinso a l’església en ruïnes, on encara ressonen aquelles paraules: “Dios lo ve todo, pórtate bien, no cometas pecados...” Però resultava difícil no pecar a la taverna, on els tertulians blasfemaven sovint i més si havien superat el nivell etílic. Deien que Tonyet matava les penes amb la beguda i, al tancar la taverna, s’hi va quedar a dins. Ningú el va veure mai més. Pertanyia a la nit, on les ombres suraven misteriosament. Sobre una taula, set ampolles de vi buides. Surto esgarrifada al notar que una mà esquelètica em dona copets a l’esquena.

El sol, esmorteït, es filtrava per les finestres de l’escola amb els vidres trencats. A dins hi romanien veus i records: diccionaris, mapes penjats a la paret, llibres de lectura... La veu de la mestra dictant: “Los vicios arraigan con facilidad en nuestra alma...”, les taules de multiplicar que recitàvem cantant... En un calaix trobo una làmina amb el dibuix d’un gos pintat amb una barreja de colors pàl·lids: blanc, groc i vermell. Era el meu gos color XAMPANY! Me’l vaig endur,  formava part de la memòria.

Maria Teresa Naval

ROSA FÚCSIA

(FORA DE LA GAMMA CROMÀTICA) 

Estic estirat al sofà de casa i no paro de mirar l’objecte de la discòrdia que no em deixa gaudir del descans recordant els mals de caps que m’ha portat. La Marta el va agrair amb una cortesia glaçada de mans de la meva mare i quan va insistir que el seu regal donaria un toc d’alegria meravellós a la sala la meva dona va arrufar el nas i ja no va afegir res més. 

La Marta només entrar l’agafa i el desa per treure’l de la vista perquè trenca amb tota l’harmonia de la gamma cromàtica del roure envellit de l’aparador i el to pedra de la paret, en contrapunt del color talp de la tapisseria combinat amb els coixins d’estampats ètnics de tonalitat terrosa i els accessoris en blanc cru. I ja tenim el tema de conversa encetat sobre el decorador d’interiors que és el nostre amic i ens va fer la feina deixant altres clients en espera. I ella personalment va triar les textures i els matisos, que no és igual un blanc neu que un blanc ou o un marfil. I tot el seu treball, esguerrat amb allò espantós.

La mare, quan arriba i seu, ja el busca amb la mirada i, embadalida, no falta mai el comentari que quin encert en una sala tan trista. La veritat és que casa seva, d’ençà que el pare va morir i l’ha renovat, sembla un arc de sant Martí.

A mi m’és ben bé igual, no faig gaire cas a la decoració, per a mi és primordial la pau i la tranquil·litat. Ai, quin greu!, m’he entrebancat amb el gos i el gran gerro de porcellana rosa fúcsia amb ratlles verd pistatxo i nanses liles s’ha trencat en mil bocins. 

Maria Carme Valios

COLOR DE MERDA D’OCA

(JUGANT AMB ELS COLORS)

  

La Laura és una nena molt inquieta, tot ho pregunta, tot ho vol saber  …

Va al supermercat amb la seva mare i es troben la senyora Aurora, la veïna, que fa el mateix camí amb la seva gosseta, que deixarà a l`entrada subjectada amb el petit fermall que hi ha per a aquests casos. La Laura demana a la seva mare que la deixi quedar a la porta amb la gosseta.

—No baixis de la vorera —l’adverteix.

Després d´una bona estona de cua a la caixa surten plegades les dues dones, que resten sorpreses en veure la gosseta saltant alegre al costat de la nena, però … bruta, bruta. Demanen explicacions a la menuda, que s´excusa així:

—Volia mirar de quin color es tornava la Piula, perquè vaig sentir a dir “color de gos quan fuig” però, la veig igual, potser perquè no ha fugit gaire lluny, no s’ha mogut del meu costat;  una mica més fosca és possible, ja que s´ha refregat amb la terra que hi ha al peu de l´arbre.

La senyora Aurora, amagant el somriure, afegeix:

—Jo diria que ara és de “color de catxumbo”. 

Quan ja quasi són al portal de la casa, arribal’avi de la Laura.  

—Ve de l´ambulatori —diu la seva filla—. Fa dies que arrossega un refredat.

—Pobre! —diu la veïna, i abaixant la veu, afegeix— Amb la cara paga; el “color de merda d´oca” el delata.

La Laura, que procura que res no se li escapi quan parlen els grans, pensa: 

—I a mi que em renyen quan dic alguna paraulota …

Emília Brias

VERD TURQUESA 

El mar s'estenia davant nostre amb tota la seva immensitat. Tenia un magnífic color vrd turquesa que arribava fins a l'horitzó, on es fonia amb un cel d’un blau també molt brillant. Tot això contrastava amb la sorra blanca d'una platja del Carib. 

Davant d'aquest meravellós mar turquesa, aquest cel tan lluminós i la sorra tan blanca, estirats prenent el sol, només resguardats per palmeres tropicals, ens vàrem agafar les mans, i ell, somrient, em va xiuxiuejar en veu baixa i melodiosa, a cau d'orella: “T’estimo”.

Roser Casaramona

GRIS PERLA

Tothom diria que és feliç veient-la allí estirada, els ulls clucs, la cara pàl·lida, com adormida, vestida amb aquell vestit de festa gris perla, tan elegant i a la vegada senzill, aquell que li va comprar temps enrere el que ella creia que era l’amor de la seva vida. Sí, va ser l’amor de la seva vida el poc temps que va durar, ho va ser fins a aquesta mateixa nit, que radiant al seu costat presumia de marit.

Poc després de tornar del viatge de noces, quan ella es creia la dona més benaventurada de totes, va comprovar, potser ja massa tard, que s’havia casat amb l’home pitjor que podia haver conegut. Sort que va ser curta l’estona del dessagnament.

Tot va ser instal·lar-se a la casa marital, aquella que havien preparat amb tanta il·lusió, que el seu marit, quina bogeria!, va agafar aquell ganivet amb la fulla brillant, ves per on també de color gris perla, i amb punteria certera va clavar-l’hi fortament i la va deixar allí, ulls clucs, rostre pàl·lid, com adormida, estirada per sempre més.

Imma Cauhé

GROC LLIMONA

A casa tenim un pati amb un nesprer i un llimoner que ja havia plantat el meu pare. A aquest llimoner, amb el temps, li han passat moltes coses: se li han escapçat les branques, ha agafat malures…, però ell continua aquí perquè puguem gaudir de les seves fruites. Fa un un goig veure’l amb els seus colors, groc de les llimones i verd de les fulles! El groc llimona és tan bonic que el porta molta gent perquè els puguin veure d’un tros lluny, i també el veiem als rètols i al calçat esportiu per la mateixa raó. Aquest color, com el vermell, a mi m’agrada molt.

Carme Vallverdú