MILERS DE PERSONES ES CONGREGUEN PER VEURE L’ECLIPSI SOLAR
La reunió estava en punt mort, els assistents ja estaven cansats, era tard i volien acabar per poder tornar a casa. L’Associació Astronòmica de Sabadell s’havia reunit per programar les activitats a realitzar durant l’any i, entre altres fenòmens interessants, es produirien dos eclipses anulars de sol, el primer al 8 de març i seria visible des d’Àsia i Australià. Per anar a fer l’observació quedava massa lluny, pel cost econòmic i ja va quedar descartada. L’altre eclipsi es produiria l’1 de setembre; la data era força millor ja que la majoria de socis la podria incloure sense gaires entrebancs a les vacances laborals. El fenomen seria visible a Africà, al Brasil i Austràlia, també es veuria l’eclipsi parcial a les Canàries.
Van sorgir diverses opinions: els que d’entrada ja no hi podien anar i preferien enllestir el tema, els que volien anar a les illes però per veure només els vint minuts de l’eclipsi parcial potser tampoc valia la pena, i els que proposaven anar més lluny on es pogués veure l’eclipsi anular en tota la seva grandesa.
Al fons de la sala hi havia un home que encara no havia dit res, feia poc que era soci i abans havia estat membre del Club Astronòmic de París. Alçant una mica la veu per aconseguir que se’l sentís, va proposar que podien fer l’activitat junt amb el seu antic club. Ells organitzaven l’observació de l’eclipsi a l’illa de la Reunió, que, tot i que és a l’oceà Índic, és territori francès, i això facilitava molt les coses i abaratia costos. Es va fer el silenci i va començar una remor d’aprovació. En Philip es va oferir d’aportar tota la informació per a la propera reunió. Estava satisfet, s’havia sentit inclòs al grup i, si tot anava bé, tornaria a veure els seus antics companys.
Maria Carme Valios
TRES ORS OLÍMPICS PER A USAIN BOLT
Sempre he admirat els grans atletes, aquells que veiem per la televisió als estadis olímpics. Però confesso que l’admiració per tots aquells que la seva passió és córrer és influencia de la pel·lícula “Forrest Gump” de Robert Zemeckis i de la lectura de dos llibres: “De què parlo quan parlo de córrer” ,de Haruki Murakami i “Nascuts per córrer”, de Chistopfer McDougall. Uns relats fascinants, de personatges inoblidables, com la tribu dels tarahumara, a Mèxic, que durant segles han desenvolupat tècniques que els permeten córrer cents de kilòmetres, sense descans, fet que els converteix en els corredors de fons més ràpids de tots els temps. Vaig descobrir que el secret de la felicitat és als peus i que tots hem nascut per córrer.
Jo només sóc un corredor aficionat, però considero que al llarg de la vida tots correm infinitat de curses de velocitat i al final constitueixen una llarga cursa de fons, on la fermesa i la resistència són imprescindibles.
Maria Teresa Naval
BOKO HARAM ALLIBERA 21 NENES SEGRESTADES
Per què ens va preocupar tant la noticia? Era perquè la nostra filla petita marxava l’endemà cap a aquest pais africà com a cooperant d´una ONG catalana.
Va passar el temps i no se sabia si les nenes eren vives o mortes. Es creia que eren utilitzades com a esclaves sexuals per als soldats i altres baebaritats.
La nostra filla ja va tornar i ens explicava les condicions infrahumanes en què vivien a l’Àfrica i la necessitat d’ajuda que tenen.
A l’octubre del any passat van donar la noíicia que havien alliberat vint-i-una nenes, algunes ja mares amb els seus fillets. Es creu que encara queden 196 nenes de Chibok en mans del Boko Haram.
Però tothom tenim l’esperança que seran alliberades molt aviat, i que s’acabarà el seu calvari.
Roser Casaramona
DONALD TRUMP ÉS ELEGIT PRESIDENT DELS ESTATS UNITS
—Ja ve. Ja ve...
L’expectació s’havia apoderat d’aquell lloc. Tothom estava pendent d’aquell esdeveniment tan esperat i el mestre de cerimònies va passar la notícia a l’interior de l’espai principal i va anunciar l’arribada:
—Ja ve, senyor.
—Quien viene, Pere?
—Ell, senyor! En Donald!
—Ah... El pelotudo! Hazle pasar enseguida.
En Pere es va enretirar amb cortesia, fent la reverència acostumada, i va anar a recollir el nouvingut que es trobava envoltat per tots el assistents curiosos que volien tenir de prop el personatge. Li va donar les indicacions corresponents per acompanyar-lo finalment a l’espai principal.
—El senyor, Donald Trump, senyor...
—Hellow! mister! —va dir en Donald alegrement desplaçant-se amb soltura per la sala.
—Pasa...Pasa... Donald. !Sin miedo! Que ya tenia ganas de tenerte cerca. Estaba esperando este momento con ansiedad. La liaste allá abajo, ¿no? Boludo! Pensaba que no te atreverias a tanto, pero sí, ¡te atreviste! Por poco acabas destruyendo todo lo que a mi me costó crear millones de años. Tuvimos que mandarte un infarto para apartarte de la circulación... Me tenés muy harto...
En Donald es va quedar bocabadat mirant aquell ser que li parlava i que estava envoltat d’una aureola lluminosa.
—Pero.. no poder ser... !Dios no poder ser argentino!
—Por qué no? —va preguntar-li Deu-
—!Dios ser norteamericano! Somos el pueblo escogido...
—Pues ya ves que no. Aqui arriba no hay discriminación de nacionalidades. Somos todos iguales. Pere, sin ir mas lejos, es catalán, y yo también practico su idioma. Oi, Pere? No te diste cuenta de que los argentinos son tan amantes de la psicología i de rebuscar en el interior de las personas. Pues ahí está la respuesta... Los genes tiran!
—Mira, Donald —va dir Deu—, hemos pensado que vas a pasar una temporadita con nosotros hasta que limpies bien tu aura y tu cabeza pelotuda, y después, volverás a nacer en una nueva vida y un nuevo país: Méjico. Tendrás la grata experiéncia de limpiar tu karma pasando por las mismas situaciones que tu has creado para ellos, y no se hable mas del tema...
En Donald va començar a protestar, però a un petit gest de Deu la veu li va desaparèixer i només se’l veia gesticular, alhora que en Pere el portava al seu lloc corresponent d’expiació.
Diuen que passat un temps, va néixer a Mèxic un estrany nadó que va fer neguitejar els seus pares perquè, curiosament, els va sortir molt ros i amb un llarg serrell que li tapava els ulls...
Dolors Álvarez
ELS FEMS DELS COLOMS, RESPONSABLES DE MALALTIES INVALIDANTS
Jo recordo uns altres coloms. Els meus avis i alguns dels seus veïns de Sant Joan Despí havien tingut coloms missatgers a dalt del colomar. Quan eren jovenets els deixaven anar i volaven seguint un pal que duia una corda lligada amb una cosa que a ells els agradava. Volant així anaven reconeixent els voltants. Per menjar, els posaven veces i blat de moro trinxat i també unes pedretes perquè els ajudessin a fer la digestió.
Quan ja eren grans, l’exèrcit se’ls enduia amb camions cap a València i Torrejón. Cada colom portava una anella a la pota per poder-los identificar. Quan tornaven i els agafaven passaven les potes per un rellotge per poder saber a quina hora havien arribat.
Aquells coloms missatges fins i tot havien guanyat premis.
Carme Vallversú
L’OFICI DE PASTOR ES POT APRENDRE A INTERNET
En quin embolic m’he ficat!
Jo em creia capaç de fer qualsevol cosa, així vaig dir-ho al pastor que em va contractar, també vaig dir-li que no n’havia fet mai de pastor, però que hi posaria totes les ganes per aprendre’n.
No deu ser tant difícil, pensava. Les ovelles, on va una sempre van les altres, només has de guiar-les a les pastures i deixar-les allí; havia vist que els pastors moderns fins i tot se’n van a dinar a casa i després tornen a recollir-les. Podré posar-me els auriculars i escoltar música tot el dia.
El primer dia el ramat se’m va ficar a un camp d’ordi sense segar, el xiulet que em va ensenyar el pastor perquè el gos les rodegés no em sortia i el gos no sabia què havia de fer i jo menys, la feina va ser meva, les rodejava per un cantó i s’esmunyien al camp per l’altre. Uf! quina feina vaig tenir per sortir-me’n!
El segon dia,vaig perdre dues ovelles que no sé on es van quedar, sort que el gos, més destre que jo, va saber trobar-les. Un altre dia, una va parir al mig del camp, no sabia si quedar-me amb ella, agafar la cria, deixar-la allí... Sort que el pastor, el de veritat, va arribar-se on estava per veure com anava la cosa i va salvar la situació.
Vaig intentar esforçar-me, però no aconseguia aprendre l’ofici de pastor, s’escapaven les ovelles, es dispersaven, entraven als camps... No vaig trigar a veure molt clar que jo no servia per a pastor, i molt a pesar meu vaig haver de acomiadar-me.
Imma Cauhé
ELS GRANS SIMIS PODEN LLEGIR LA MENT
Ben cert que és veritat!
Mireu el que em va passar l’altre dia i jutgeu vosaltres mateixos.
Era un dia de primavera, d’aquells que et conviden a sortir. Amb els nets vàrem decidir anar al zoo i us podeu imaginar allà on ens vàrem aturar i badar una estona: davant de l’illa dels grans simis.
Era molt interessant veure aquells animals creuats de braços i mirant-nos fixament. La pregunta era qui mirava a qui? Ells estaven molt quiets i semblaven interessats a observar el que feien les humans.
N’hi havia un que estava davant meu i em mirava “amb interès”, jo també me’l mirava i vaig començar a gesticular amb els braços dient-li bajanades per establir algun contacte amb ell. I tant que el vaig establir! Al cap d’una estoneta el simi em va fer botifarra i se’n va anar i ni es va girar per dir-me adéu.
Jo crec que la característica d’endevinar els estats d’ànim no és només dels grans simis sinó de molts altres animals com ara els gossos, els cavall i d’altres.
Encara diria més, a voltes sembla que no sols endevinen els estats d’ànims sinó també el llenguatge humà. Com aquell gos que estava tot content enmig d’un grup de persones i una va dir amb veu fluixa, gens enfadada, “a mi els gossos no m’agraden” L’animal se la va mirar, va acotar el cap i se’n va anar.
Maria Àngels Colom
PLANS PER COMBATRE LA CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA A BARCELONA
Avui la meva ciutat, Barcelona, no té els colors mediterranis: cel blau, arbres verds, al fons, edificis de diferents alçades, ben delimitats, i el mar resplendent. El seu “skyline” està envoltat per una mena de boira bruta semblant a un núvol, que és el resultat de la contaminació.
Des de fa anys les grans ciutats busquen solucions per qua els nivells del diòxid de nitrogen de l’aire és superior a 200 mg/m3. Els cotxes i les indústries són els elements més contaminants. Les grans ciutats com Pequín, Los Angeles, París, Madrid i la meva, prenen mesures per reduir-la, però els seus intents no donen gaire bons resultats i, moltes vegades, són impopulars.
Els dos últims, rebaixar la circulació de cotxes mitjançant l’ús de les matrícules parells o senars, van aixecar molta polseguera i el darrer, retirar del parc automobilístic els cotxes vells perquè contaminen més que els nous, porta el mateix camí.
Lògicament, el paper dels més poderosos del món, entre els quals es troben els Estats Units i la Xina, com a països més contaminants, és transcendental i sense ells no millorarem, però també les petites accions de cadascú com, per exemple, utilitzar més el transport públic, reciclar, etc… faran que deixem a les generacions futures un món habitable.
Magda Ábalos
"Escriure un relat inspirat en una notícia de l'any 2016", proposta de treball de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió