UNA AFERRISSADA LLUITA
Vaig sortir de casa disposada a estirar les cames. Quatre passes em bastaven per a veure aquell porc senglar que sota el roure majestuós feia el primer àpat del dia. No m’atemoria. L’havia vist altres dies i jo podia passar tranquil·lament si no el molestava.
Per a més seguretat, vaig apropar-me al marge esquerre, gairebé restava coberta per la vegetació. De sobte, un fregadís d’herbes, un xiulet… i quasi fregant-me la cara, una serpent saltà, ben àgil i ferotge, sobre el senglar.
El senglar, escumejant i malferit, volia despendre’s d’aquella bufanda que l’asfixiava. Es refregava per terra i amb les potes davanteres i amb l’ajuda d’algun pedruscall intentava desplaçar aquella soga a fi de poder-li clavar dentellada. Sacsejava amb totes les forces el cap. Volia clavar les dents a la serpent però ho va veure impossible perquè ja gairebé li faltava aire per respirar… Però coneixia bé aquell roure perquè amb un tros de branca mal tallada que sobresortia s’havia rascat alguna vegada el llom. Donà una mirada calculant l’alçada justa, havia de ser precís, s’hi jugava, també, el seu darrer alè.
Amb un últim impuls, inicià una correguda i amb totes les forces estavellà el cap de la serpent, que quedà penjada, estabornida, agònica…
Com que després d’aquest espectacle les cames em tremolaven, vaig tornar cap a casa.
Emília Brias
LLUNA DE MEL
El seu marit havia sortit a pescar en l’excursió preparada per l’hotel de moltes estrelles on s’allotjaven. A ella li hauria agradat un viatge de noces més tradicional, a París, a Nova York, a les Illes Gregues… però, no, la posició del seu marit demanava una altra cosa, i allí estava, en una mena de palafit de luxe, envoltada d’aigua, en una contrada on només anaven els molt i molt rics.
Aquell matí havia decidit quedar-se i anar per les seves. Es banyaria, prendria el sol i aniria de compres a les botigues de l’edifici central. Va trobar un lloc paradisíac. Les aigües eren quietes i transparents, la vegetació ho envoltava tot, i hi havia una cascada al fons. Aleshores va donar la raó al seu marit: seria un viatge que recordarien sempre!
Es va posar despullada a prendre el sol, no hi havia ningú! Es va quedar adormida. Es va despertar amb una sensació estranya. Havia tingut un malson? Algú l’observava? Hi havia massa silenci? No ho sabia, però va mirar al voltant i la bellesa del lloc la va tornar a captivar. Nedaria cap a la cascada.
Les aigües es van agitar subtilment. Ella no va notar res, una força incontrolable la va arrossegar cap al fons... Van ser uns segons. El seu lluent anell de casada, empès per les onades, va arribar fins a la sorra. Va ser l’únic que va trobar el seu marit i tots els que la van buscar.
Magda Ábalos
TERROR
Em fa, i em feia, terror patir, i per això no els va costar fer-me renegar de la llibertat, de deixar la lluita que havíem començat amb el Sergi.
Volien, no solament destruir la nostra llibertat física, sinó també la interna, la més profunda. Aquella que et fa creure: “És igual el que em feu dir i el que em prohibiu, perquè dintre meu puc pensar i sentir el que vull. Tinc la llibertat del cor i del pensament”
El Sergi no claudicava, tot el sofriment físic que us podeu imaginar servia per dir i fer el que ells volien però no podien esborrar el desig de llibertat que hi havia en el més profund de la seva ànima. Aquells monstres varen ser capaços de ficar-se en la seva consciència i buscar el que li feia més terror per destrossar-lo del tot.
Jo era amb ell i no podia parar de plorar i de cridar quan vaig veure el que li anaven a fer. Van agafar una gàbia de caçar rates de doble porta; la primera l’hi van posar a la cara. La reixa segona li quedava a uns deu centímetres, i entre aquesta i el final del tancat hi havia unes rates famolenques que sols esperaven que obrissin la porta per rosegar-li la cara.
En Sergi no ho va poder aguantar i en ell es va enderrocar tot el que era humà. Es va convertir en un animal que sols menjava, dormia i plorava.
Maria Àngels Colom
A PROP DEL BOSC
Després de molt estalviar va poder fer realitat els seus somnis. Va anar a viure en un poble petit, en una caseta amb jardí a prop del bosc. El seu error va ser que ho va fer a l’estiu i ho deixava tot obert perquè entrés la fresca. Però quan va arribar l’hivern, els dies curts i les nits llarguíssimes ja no li agradaven tant.
Una nit hi va haver una tempesta com ella no havia vist mai, amb trons i llamps. Es va ficar al llit perquè era on es trobava més segura i es va quedar adormida. A la matinada, quan va voler llevar-se, la llum no anava. Va posar els peus a terra i va notar una cosa tova i humida. Va fer un bot i va quedar asseguda al llit sense bellugar-se; tot eren fantasmes, només veia homes que la volien agafar, infinitat de visions li passaven pel cap.
Quan va clarejar el dia, no sabia si arrencar a córrer o buscar allò que havia trepitjat. Amb un ganivet a la mà va començar a buscar i va trobar una serp cargolada i amb la boca oberta. Va xisclar com una boja fins que els veïns van venir a ajudar-la i van avisar el veterinari, el qual va adormir la serp. Tothom li va recomanar que tanqués bé la porta perquè mai se sap què et pot entrar a casa vivint enmig de la natura.
Carme Vallverdú.
A LA SORTIDA DEL CINE
Anava a buscar el cotxe aparcat al darrera del cine a la sortida de l’última sessió. S’havia fet de nit, la zona no disposava de fanals i estava fosc, ara veia que era un lloc sense urbanitzar, aquí i allà s’endevinaven munts de deixalles.
Em comença agafar por i camino de pressa. El meu cotxe resta sol en aquell descampat. Ja soc dins del meu Ford i em sento més segura, però no arrenca, ni tan sols s’engeguen els llums. Fent un esforç de valentia torno a sortir per obrir el capó, entremig de la brutícia del motor uns ulls brillants i rodons em miren i ràpidament una bèstia salta cap a mi en la seva fugida. Crec haver vist una rata amb una llarga cua. Em fan un fàstic patològic aquests animals que viuen entre la immundícia, i he de reconèixer que també em fan pànic només de pensar-hi.
Amb la llum d’una petita llanterna puc entreveure que ha rosegat els cables de la bateria. Rumiant com resoldré l’avaria noto un petit frec a la cama, miro cap a terra i em veig rodejada de rates, desenes d’enormes rates fastigoses. Em quedo paralitzada de l’esglai, alço la mirada i veig que també han envaït l’interior del vehicle.
Maria Carme Valios
L’EXPEDICIÓ
L'expedició encacapçalada pel doctor Massagué, conegut per les seves experiències en estudis sobre fets anormals, partia a les vuit del vespre cap al bosc, acompanyat per un grup de col·legues. .
Al petit llogaret del Pirineu es parlava d'una gran bèstia que sentien de nit, però ningú l'havia vist mai. Deien que era un éssser meitat humà meitat os que tenia espantat a tothom. Havien trobat empremtes i rastres de sang, sempre desprès de les desaparicions misterioses de persones. Per això havien demanat ajuda a aquell grup d’experts.
Aquella nit era freda, humida i fosca, la gent tancava portes i finestres amb pany i clau per la por. El grup de set persones s'anava endinsant cap al bosc. En arribar a una clariana, muntaren una petita tenda de campanya, esperant esdeveniments. De cop i volta, cap a mitja nit, es comencen a sentir uns sorolls que s'anaven acostant, eren uns udols terribles, que arribaven del bosc. El so s’anava acostant i cada cop se sentia més a la vora.
Vencent la por, agafen les escopetes i es preparen per disparar. Quan apareix la bèstia amb la boca oberta i un aspecte sinistre, tots disparen i l'animal cau abatut. Quan s'acosten, van comprovar que era una espècie d'os estrany i pelut, però amb semblança humana. Va quedar mort a terra, però a la llunyania, quan tot era en silenci, es van sentir els mateixos udols esgarrifosos. Potser n'hi havia més, de bèsties?
Roser Casaramona
NIT TRANQUIL·LA
Era estiu, va arribar a un poblet, era el lloc indicat. Van oferir-li una habitació a les golfes d’aquella casa, des d’on es veien els estels com mai els havia imaginat, i podria gaudir del silenci i la pau que cercava.
Abans d’anar a dormir, va fer un volt per les quatre cases del poble i pel camí, passeig habitual de les poques persones que vivien allí. Tot era silenci.
Sense presses va arribar a la casa on estava a dispesa, va pujar a l’habitació i es va disposar a dormir. Estirat al llit, recordant tot el que havia vist, procurava cridar la son.
Ja mig endormiscat va començar a sentir passes, uns plaf-plaf, que de cop es paraven i altre cop uns quants plaf-plaf més, així un cop rere l’altre. Intentava saber d’on venien i aguditzava l’orella..., silenci...
—M’ho ha semblat —pensava. Intentava dormir de nou, i altre cop les passes. S’aixecà, donà un volt per la casa, no es veia ningú, tot restava fosc, a la casa sols hi era ell.
Així passà la llarga nit, sentint de tant en tant aquelles petjades.
—La casa està encantada i les ànimes vaguen a la nit? —començava a creure. Tenia canguelis.
Al mati, sense haver aclucat l’ull, no s’atrevia a dir el que havia sentit. Va arribar la dispesera, que amb tota naturalitat va dir:
—Espero que els coloms que durant la nit es passegen per la claraboia no l’hagin molestat gaire.
Imma Cauhé
MUTACIÓ
Ni el camí enfangat per les pluges de la tardor, ni la boira, ni les recomanacions de la seva dona havien impedit que s’endinsés a l’espessor del bosc. L’escopeta l’acompanyava, fins que uns ulls salvatges li claven una mirada penetrant. Aterrit, escapa, dona una ensopegada i cau a terra. Desconcertat, intenta incorporar-se, però els seus braços no són braços, camina a quatre potes. Crida, però la veu no és la seva veu. És un animal acovardit que s’amaga. Els veïns del poble el busquen, només troben l’escopeta.
Veu les esmorteïdes llums del poble i s’apropa, aspira l’olor de les xemeneies i camina pels carrers solitaris. Arriba fins a casa seva ansiós i esgarrapa amb les potes la porta, udola llastimosament. Des de la finestra una dona atemorida contempla el rostre de la mort. Una esgarrifança recorre el seu cos i sobreposant-se a una por indescriptible abraça al seu fill.
Un estampit sec trenca el silenci de la nit.
A la matinada la dona troba un llop mort a la porta de casa.
Maria Teresa Naval
POMES
Al meu fill no li havia agradat el cobrellit nou, deia que a dins de les pomes de l’estampat hi havia uns cucs que es bellugaven com si volguessin sortir i li feien por. Últimament li havia d’explicar un conte cada nit perquè li costava adormir-se. Ahir fins i tot es va despertar plorant i dient que els cucs havien sortit de les pomes i se’l volien menjar. El vaig convèncer que tot era un malson, que no hi havia cucs, que no havia de tenir por i que podia dormir tranquil, que jo vetllava per ell a l’habitació del costat. En aquell moment no sabia que, l’endemà, després d’aquella nit silenciosa, un cobrellit d’on havien desaparegut les pomes seria l’escenari del més cruel horror.
Montserrat Vallès
"Escriure un conte de terror on aparegui un animal", proposta de treball d'abril.
Uns contes ben diferents.
ResponElimina