L’estació
—Ei, hola! Bon dia!
Res, no hi ha manera! Fa dies que passen i no em miren. Ni s’adonen que soc aquí. La veritat és que estic avorrit d’estar penjat a la paret sense participar en res de la casa.
Abans es paraven moltes vegades a contemplar-me mirant els petits detalls. Els agrada molt la pintura i gaudeixen dels seus quadres observant les tècniques amb què estan fets perquè tots dos han començat a practicar l’art, ara que estan jubilats. Però des que va néixer la criatura, vull dir que van ser avis, tota la seva atenció està centrada en l’esdeveniment.
Jo comparteixo la paret del menjador amb un quadre de la Rambla de Barcelona, que es dona aires d’importància per ser de capital, però sempre li dic que en aquesta casa tenim la mateixa categoria perquè per a la mestressa tenir un quadre de l’estació de Sant Feliu és un referent de la seva vida.
Moltes vegades explica fets de la seva infantesa, quan traspassava l’estació per anar a l’escola. Li agradava molt aquell camí que la portava a casa seva i el descampat del costat, on sempre feia alguna troballa interessant: pedres originals que guardava en una capsa, sargantanes estàtiques prenent el sol fins que les espantava, ocells aposentats en els garrofers i després, el moment difícil: traspassar les vies amb compte, amb molt de compte…
També li era molt interessant mirar els gitanos acampats sota el cobert del costat de l’estació, on hi havia els plataners. S’hi estaven a temporades, sobretot a l’hivern, amb aquell fred que deixava els camps blancs al matí, i ella pensava que era trist no tenir una casa on poder viure...
Clar que aquell pas d’estació ara ja no existeix. Ja no hi ha la tanca verda, ni el til·ler gran al costat del camí, ni el vigilant amb la gorra que donava pas als trens i feia aturar la gent. Ara és una estació moderna i els camps han quedat sota el blocs de pisos i els carrers que formen el barri, al costat de la biblioteca.
Segurament per això ha volgut tenir-me a casa seva, perquè darrera de la meva imatge s’amaguen tots aquells records que només estan pintats en la seva ment, amb els colors especials que qualsevol infant dona a les seves vivències.
—Ei, que ja ve! i m’està mirant un altre cop! I sabeu què està pensant? ¡Quin serà el dia que posin l’ascensor per no haver baixar les escales de l’estació ni traspassar les vies amb el perill d’un accident!
Com passa el temps!
Dolors Álvarez
El tupí de l’oncle Josepet
Quan vivien tots dos, l’Esperanceta i el Josepet, em feien servir cada dia: de la post al foc, del foc a la pica. Però un dia, de sobte, l’Esperanceta va desaparèixer: vaig sentir dir al Josepet, entre plors, que s’havia mort i l’havia deixat sol. Ell va anar reduint els estris de la casa i allà, en un racó, em vaig quedar jo, petit però bufó, perquè el Josepet havia pensat que amb mi, un plat i un got, ja n’hi havia prou per a ell sol; per què embrutar res més?
De bon matí obria el finestró que donava al jardí i m’agafava per fer-se les sopes de pa amb llet i cafè, em rentava amb molta cura i em deixava sobre els fogons. Al migdia, per dinar, em posava les verdures que havia collit de l’hort. I jo, ben content de no estar en aquell racó on ningú no em mirava!
Però va arribar un dia que ningú no va obrir el finestró de bon matí, i aquell silenci no era normal. Què passava? On era el Josepet? Anaven passant els dies i jo seguia damunt dels fogons tot ple de pols. De sobte, algú va obrir les finestres i vaig sentir una veu infantil que deia amb molta alegria:
—Mireu! El tupí de l’oncle!
Tots em volien per tenir un record del Josepet i jo em vaig posar molt content de veure que encara hi havia qui m’estimava tot i ser vell i estar ple de pols.
Carme Vallverdú
Ara que soc vell i estic cansat de tant fer el meu servei, recordo amb enyorança quan era nou i lluent i em tenien a la cuina, a dalt del prestatge, en un lloc preferent. A dintre, em posaven oli, però del bo, eh!, d’aquell d’oliva verge, que la meva mestressa pagava bons calerons!
Jo, a dalt del prestatge, estava tot orgullós, encara que treballava molt: abocava oli a les amanides, al pa amb tomàquet, a la cassola del rostit… Era un anar i venir. Al meu costat hi havia el setrill del vinagre, més petit que jo, que, per fer-me la punyeta, em deia:
—Oi!, que orgullós que estàs perquè tens aquest color daurat!
—Doncs sí! I no com tu, que estàs sempre tan agre! Però no m’estranya gens, amb això que et posen a dintre…
Totes aquestes coses ens les dèiem sense aspror, només eren bromes; érem dos bons amics que ens fèiem companyia i ens estimàvem. Per això el dia que va caure a terra i va quedar fet bocins, jo vaig sentir molta pena.
Ara, sol al prestatge, penso molt en ell i sé que el meu final serà el mateix que el seu molt aviat.
Rosa Orenga
Mirades
Centelleigs de colors i de bellesa omplen cadascun dels trossets en què m'he convertit. Són els colors que ens regala cada moment del dia, és l'harmonia del ball dels ocells i dels insectes que es posen a sobre i fan visible l'invisible. Però la meva història és una altra.
La meva vida està plena de mirades i fragments de paraules, de tràgics personatges que recitaven, entre d’altres, Shakespeare amb els ulls encesos: " No dejéis que enloquezca, dulces cielos! Conservad mi razón!”. Jo els mirava i escoltava astorat.
Vaig conèixer personatges diferents i complexos que compartien amb mi sentiments i emocions, fins i tot, de vegades, vaig arribar a tenir por d'aquelles mirades i gestos desafians. Les seves paraules, sovint, posaven en qüestió els límits i les possibilitats de l'enteniment humà. Eren reporters, nàufrags, detectius, bandolers… Eren homes i dones, joves i grans, eren altres i ells al mateix temps. Recitaven cançons, poesia feta lament, pregària, crit, prosa poètica i àcida, de vegades tendra i plena de fantasia. Parlaven de l’abús del poder, de l'amor, de la justícia, de l'honor, dels somnis... Parlaven sobre la família, les ciutats, els polítics...
De vegades rèiem junts. Rèiem quan un actor es posava un nas vermell i em mirava. Em deia que l’escenari era com un mirall, com jo, i tornàvem a riure. Em seduïa aquella actriu que se m’apropava amb coqueteria mentre es retocava el pentinat o s'estirava la faldilla. Però sobretot em complaïen els nens: aquell nen que arquejava les celles, tossut, rebel, que volia millorar tot allò que l'envoltava. La nena que portava una nina a la butxaca i reia escandalosament mentre em feia un gest posant dos dits de la mà dreta en forma de V.
Durant aquests anys m'he emocionat, he rigut, he plorat. En silenci, i sense gairebé ser-ne conscient, vaig conèixer el món a través d'aquelles paraules i mirades. Eren trossos d'un món desconegut i familiar al mateix temps.
Un dia, a travès de la porta mig oberta, vaig sentir llargs aplaudiments, l'espectacle s'havia acabat, el teló es va abaixar.
Sófocles deia: "De la sort que el destí té assignada als mortals ningú no se'n pot escapar". El meu destí era acabar fet trossos a una deixalleria. Des d'aquí contemplo, de nit, com l'Estrella Polar "comença a ballar, fent volar les cames, els braços, els cabells i els llargs cordons de les sabates. I mentre balla xiscla, canta, crida, reclama les seves germanes amb un Veniu amb mi! Veniu amb mi! Vinga! Vinga!*
*Brian Friel: Dansa d'agost
Maria Teresa Naval
SER DIFERENT
Va arribar una companya nova, em va saludar molt efusiva, jo no volia fer-li massa cas, em dolia fer amistats com aquella.
—Aquí som poques —em va dir—, abans estava en un lloc que érem milers i milers.
No vaig dir-li res, altres vegades m’havia passat, arribaven companyes noves, amigablement les rebia, els agafava afecte... i poc després desapareixien com havien arribat i mai més en sabia res. Sobretot desapareixien aviat aquelles semblants a ella, les que tenien un color i una aparença vulgar; quan dic vulgar vull dir comuna, i aquesta nouvinguda era tal qual, igual que la majoria, no se’n diferenciava en res.
Jo tenia sort de ser diferent, era esvelta, d’un color poc freqüent i una forma especial. No és per orgull, però estic ufana per tenir aquestes característiques, si més no, perquè eren elles les que em permetien sobreviure en aquest lloc. Les que feia temps que estàvem aquí, totes teníem una o altra característica que ens diferenciava, ja fos el color, la forma, la mida...
Després d’haver-nos buidat del primer líquid que conteníem, érem unes poques privilegiades que, o bé buides, o algun cop amb una flor, o reomplint-nos d’algun líquid especial, restàvem en aquest aparador llarg temps i no ens tiraven a l’abocador de vidre sense miraments com feien amb les altres després d’haver vessat el seu primer líquid.
No és per presumir, però m’agrada ser aquesta ampolla especial que dura dalt de l’aparador principal d’aquesta casa.
Imma Cauhé
Em dic Remei
Soc privilegiada perquè tinc les millors vistes. Els ocells em venen a veure, fins i tot fan els seus nius al meu costat. Soc molt vella però em conservo molt bé. Amb el meu so alegre convido les iaies que es donin pressa per arribar aviat a la missa de set: són poquetes i tenen molts anys. Se’m sent per tots els racons del petit poble del Pirineu.
A les dotze anuncio l’Àngelus perquè la gent que treballa al camp pugui aturar-se per resar. A mitja tarda, em ve el record del senyor Esteve, que va estar molts anys malalt. Havia sigut l’alcalde i havia vist morir la dona i dos dels seus fills a la guerra. L’últim hivern em va tocar fer uns tocs lents i seriosos per anunciar a tots que ja havia mort. També vaig tocar amb alegria el bateig de l’Andreu, fill d’en Pere i la Maria, que va ser el primer nen que naixia des de feia molts anys.
Cada tarda, a les sis, toco a rosari, pero són molt poques les persones que venen a l’església. Al capvespre em venen a la memòria uns esdeveniments que van succeir un mes d’agost. De sobte es va començar a veure fum que venia del bosc, que estava molt sec per la falta de pluja. Algú va donar la veu d´alarma. Jo vaig començar a tocar molt fort i seguit perquè la gent s’assabentés del que passava; tots cridaven “Foc, foc!” i anaven a ajudar. A mitja nit es va donar per apagat completament l’incendi i tota la gent, molt cansada, va tornar a casa seva. Ho vaig celebrar amb un toc més suau i llarg d’agraïment.
Així va passant la meva vida, dia rera dia, anunciant tots els esdeveniments del poble, alegries i tristeses, misses i oracions. Soc la Remei, la campana del campanar de la parròquia des de fa més de dos-cents anys. L’únic que em sap greu és que també he de tocar per tots els campaners que m’abandonen.
Roser Casaramona
Membre d’una gran família
Avui fa un bon dia, veig la gent passejar, una senyora s’atura i m’observa amb interès a través de l’aparador. Podríem dir que ara estic en un període d’inactivitat, potser són vacances o potser el meu final definitiu.
Formo part d’una gran família, tinc germans i germanes, més grans i més petits. He passat per moltes mans, algunes curoses, altres maldestres. He estat testimoni de la vida diària i també de les grans ocasions, moments de felicitat, de tristor o de disputes. Tothom aprofita per parlar, és l’estona que estan tots plegats, i jo , que soc tafaner de mena, poso atenció per assabentar-me del que expliquen; però moltes vegades me’n vaig abans que acabi la conversa; després pregunto a les petites com ha anat, però elles sense conèixer el tema no han posat atenció i no saben dir me’n res, em quedo amb els relats sense final.
De nou en nou, la meva família era molt més àmplia, teníem un estatus professional, els meus patrons eren una empresa i ens tocava molta gent diferent. Era una vida intensa de moviment, de persones diverses i gairebé sempre anaven amb preses al migdia i amb més calma al vespre. En aquella època vaig sentir moltes converses, però jo em considerava molt anònim i no m’importaven.
Vaig començar a interessar-me per les històries quan jo i una petita part de la família vam anar a parar a una llar; allà tot era més organitzat i la feina no era tan pesada. A causa d’un accident amb l’afilador pateixo d’una ratllada al mànec i això em diferencia de la resta. El nen de la casa sempre em triava a mi perquè deia que era menys perillós, ell que n’estava aprenent, i jo ja era una mica vell, el meu tall no era tan afilat. Estava força content de les seves manetes poc hàbils i la seva pressió feble.
El meu germà més gran va participar en un acte feréstec i terrible: va ser l’arma d’un crim. A ell se’l van endur, sense rentar, brut de sang humana. Vam caure en desgràcia, jo i els altres ganivets, culleres, forquilles; els de peix i els petits de postres també, fins i tot els més grans de servir, tota la coberteria va ser expulsada de la casa i ens han posat a la venda en una botiga de segona mà.
Maria Carme Valios
La paella
Recordo aquells anys de cares llargues… bé, no llargues, més aviat tristes. Jo gairebé no em movia; penjada a la cuina somiava amb aquelles olors fines d’arrebossats i amb aquelles dites tan reals: “Qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol”.
Els Infants, que havien crescut en alçada i en responsabilitat, feien les primeres pràctiques a la cuina. Calia ajudar la mare. No es decidiren per la cassola ni per l’olla, el temps apressava. Jo vaig ser l’escollida. Ni massa gran ni massa petita. Amb els ous ferrats en passaven via. El més destre, el morenet, es va atrevir amb les truites, i no sempre a la francesa, no! Esmicolava un bocí de botifarra negra o, si li donava temps, pelava un parell de patates i una ceba; però el resultat, boníssim! Tenia una especial habilitat per girar-les, no necessitava plat; amb una embranzida les enlairava. En aquest moment, Xisca, la gateta, es posava al seu costat amb les orelles ben dretes i ben atenta. Tenia la sort que n’hi donaven un bocí, ja que l’esperança que l’improvisat cuiner tingués un mal dia sempre s’esvaïa.
De vegades, qui es llevava de més bon humor m’agafava per l’extrem, em premia contra la seva panxa i, fent veure que tocava la guitarra, cantava la cançó que estava de moda.
Ja per costum, els dijous la mare “feia paella”. Si aquest mot “feia” hagués volgut dir “fabricar, construir” no hi hauríem cabut a la cuina. No m’agafava a mi, s’inclinava per la més gran, rodona i amb dues nanses mirant-se cara a cara, com desafiant-se. He de reconèixer que la flaire que s’estenia per la cuina era un bàlsam, i les rialles i el bon humor eren gràcia, alegria i divertició.
Em van començar a agafar tots els mals quan aquella caixa xerraire que tenien en el racó privilegiat de la cuina feia propaganda i parlava de les excel·lències de les paelles de ceràmica o d´inducció. Volia posar atenció però la conversa dels nois no em deixava captar bé les paraules, però gairebé totes acabaven igual: “logia”.
I van arribar. I tant que van arribar! S´ha de reconèixer que lluïen i brillaven com el sol. Es va fer una esbandida a la cuina. Era lògic que es volguessin posar al dia, m’hauria fet mal al cor sentir alguna crítica d’aquella veïna una mica murmuradora (per dir-ho finet).
Jo vaig tenir la sort de ser rescatada pel Biel, l´eixerit fent truites. Amb un punxó i un martell em va foradar com un colador. No em vaig queixar perquè sabia que la seva intenció era bona. Em vaig convertir en la “paella castanyera”.
Sols una vegada a l’any surto per ser protagonista de la festa, però n’estic orgullosa. El porró amb mistela que passa de mà en mà ajuda a mantenir l’alegria i el bon humor.
Marrameu torra castanyes
a la voreta del foc,
ja n´hi peta una als nassos,
ja tenim Marrameu mort.
Pica ben fort!, pica ben fort!
Emília Brias
Un estiu més
Em passava tot l’hivern en aquella cambra fosca i petita. Sentia les veus dels humans, el soroll de l’extractor d’aire, dels cotxes, de les motos... Crec que l’anomenaven traster: “Baixa això al traster, puja això del traster; l’he d’ordenar, però em fa molta mandra!”.
Jo era al fons, dins d’una cistella de platja, amb altres com jo i tot d’andròmines, com bronzejadors, tovalloles i un aparell raríssim que utilitzava la meva mestressa per recolzar el cap quan prenia el sol i que s’assemblava a una hamaca petita. La veritat és que m’avorria molt!
Només em distreia quan entrava algú, però no ho feien gaire. L’última vegada havia estat la mestressa jove per deixar alguna cosa. No ho vaig veure bé però crec que era el casc de la bici perquè feia dies que sentia un soroll nou quan marxava i quan arribava. Havia de ser la moto!
Per fi, un dia em van treure del prestatge. Vaig viatjar amb ascensor fins al pis de la meva mestressa. Em van deixar a l’habitació on passava l’estiu. Unes mans van començar a remenar el cistell. Ui, em feien pessigolles! Em van agafar i em van olorar. Es veu que feia bona olor, perquè no em van portar, com a d’altres, a la rentadora. Menys mal, em marejava amb tantes voltes!
De cop, unes cames van entrar pels meus forats, unes mans tiraven amb força cap amunt. Tranquil·la, que em dono una mica més! Qualsevol li fa veure que s’ha engreixat a l’hivern! No, sembla que està quasi igual que l’estiu passat! Va, un últim esforç! Ja està! Prova passada! M’he emmotllat molt bé al seu cos! Encara viuré un estiu més!
—Nena, mira, el banyador em queda bé. No m’he engreixat!
Això és el que pensa ella! La veritat és que m’he estirat tot el que he pogut. Que no sigui dit!
Magda Ábalos
A la sabateria
Comparada amb les meves veïnes, jo era senzilla i humil, massa i tot, perquè no gosava ni parlar. Les més poderoses, tan bones i cares, de color negre o marron, deien a les bambes de color verd i groc de l’altre prestatge: “Però on aneu desgraciades? Us comprarà un pinxo jove que no us cuidarà, anireu sempre brutes i trepitjareu m. No anireu mai a llocs elegants i cultes.”
Les bambes no es quedaven callades i replicaven: “Almenys ens portarà algú que passa de convencions, que li agrada viure sense complexos; el qui ens comprarà segur que ens portarà a llocs divertits i no com a tu, que sols aniràs a llocs avorrits i tristos.”
Una de les de taló alt i prim s’hi va ficar: “Desgraciades!, jo sí que seré l’admiració de tothom perquè aniré junt amb unes cames boniques i, per descomptat, joves, elegants i esveltes. Em cuidaran com ningú. Jo mai he anat amb una dona vella o grassa o deixada.”
“Mira la presumida i la creguda, et penses que ets més que nosaltres i no tens res més que un taló sense substància”, van contestar totes.
Només jo les escoltava mig plorosa, no deia res, ningú em feia cas.
A l’últim vaig dir amb una veu baixa que quasi no se sentia: “Però si totes anirem encastades al terra i mai podrem tenir la llibertat d’enlairar-nos i veure un altre món, no sé a què venen tantes ínfules. No som pas tan diferents!”
Maria Àngels Colom
El futur és nostre
—Hola! Ja no m’esperàveu, oi? Jo estic tan sorpresa com vosaltres. Veig cares noves, joves i de colors diversos, però també les clàssiques de sempre, de bona fusta de faig, unes més ufanoses i d’altres una mica enfosquides pels anys, el sol i la pluja. Totes formidables! Com us he enyorat!
Deveu voler saber el perquè de la meva absència, és clar! Doncs mireu què va passar:
Un dia, no sé com, vaig anar a parar a una capsa de cartró atrotinada al costat d’un tub de vitamines buit, un passador de cabells, tres botons, una baldufa i uns quants papers. Allò em va semblar un mal senyal, semblava que havia d’anar de dret a la brossa. Però no, la capsa va quedar oblidada en un racó i algú la va pujar a les golfes. Allà m’hi vaig estar molt de temps, i potser escara hi seria si unes mans que no tenien pressa no m’haguessin tornat amb delicadesa a la nostra capsa vermella.
Tot aquest temps m’he sentit molt sola i a vegades sense esperança: creia que havia arribat el meu final. L’únic consol eren els records. Recordava aquella vegada que unes quantes de nosaltres vam anar a una escola; que importants que ens sentíem! Érem les protagonistes; els noiets ens manipulaven mentre el professor parlava de palanques, màquines, resistència i força. Quin nivell! M’ha quedat gravat el que va escriure a la pissarra: F·D = R·d
I aquell dia, quan els nens de la casa eren petits, que amb altres companyes van fer unes joguines força divertides: un avió i una mena de pistola que llançava pinyols de cirera. Ells van xalar molt, però les pobres companyes, al cap d’un temps, destrossades, van anar a parar a les escombraries.
També he recordat les històries que ens explicava la més veterana, que ja no hi és. Deia que havia sentit dir que, abans, la roba l’estenien doblegada sobre un cordill o directament sobre l’herba. Quina incomoditat! Que malament es vivia sense nosaltres!
Fins i tot les nostres discussions les trobava divertides. Que si les de fusta embruten la roba quan plou; que si les de plàstic es trenquen de seguida… Ja sabeu, les eternes històries del nostre passat que ens uneixen. També he pensat en el futur. Tot i que m’agradaria equivocar-me, estic convençuda que, amb les assecadores, ja no serem necessàries. Però això no ens desanimarà, farem altres feines, com tapar bosses, donar caiguda a cortines, acabar d’esprémer el tub de pasta de dents, subjectar papers o afinar el nas. Encara podem ser molt útils! El futur és nostre!
Montserrat Vallès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió