La modista
Com deia el meu germà Albert, el primer impacte al contemplar una fotografia és emocional, i quants records em va provocar aquella fotografia en blanc i negre, de l’any 1955, de la meva àvia, la modista del poble, cosint a la vora de l’estufa!
L’àvia sempre estava cosint i no sortia quasi mai al carrer, ni tan sols els diumenges per anar a missa. L’avi li deia: “No treballis tant, que de pobres no en sortirem!”
Jo em passava estones contemplant aquelles capsetes plenes de botons i fils de colors. Tenia por que es punxés un dit amb l’agulla quan cosia a màquina, però mai es va punxar.
Una vegada va fer un vestit estampat de flors per a la mestra; a mi em va agradar moltíssim, però l’Enric, que mai em deixava en pau, deia que la mestra semblava un test de flors
Un Diumenge de Rams jo i els meus germans vam estrenar la roba que ens havia fet l’àvia. Al migdia vaig anar amb les amigues a jugar al Pilaret, un monument a l’olivera. Jo cuidava el meu germà petit i el feia relliscar, com si fos un tobogan, per la barana de pedra de les escales del monument. Però, quin espant!, quan després d’una estona relliscant-lo, veig un rastre de color blau per sobre de la pedra. El pantaló nou tenia la part del cul foradada. “Segur que l’àvia trobaria una bona solució!”, vaig pensar.
No es increïble tot el que pot contenir una fotografia?
Maria Teresa Naval
Els pagesos
A mitjan segle XX, hi havia les masies, grans cases al mig del camp que es dedicaven al cultiu de blat, arbres fruiters i horts. Criaven vaques, porcs, ovelles, gallines i conills.
Les families que hi vivien s’aixecaven molt d’hora al mati. Els homes portaven les vaques a pasturar i el pastor s’enduia les ovelles al cim de les muntanes a menjar herba fresca.
La mastressa de casa, després de fer les feines domèstiques, anava a l’hort a collir verdures i hortalisses per fer el dinar. També es cuidava de la cria de gallines i conills. Cada disabte agafava el carro i la burra i portava els ous i conills a vendre al mercat de Vic. Al vespre, es recollien les bèsties, i el pare munyia les vaques. Cada dia recollia la llet un camió de la em presa Letona.
A l’hivern, feien la matança del porc, d’on sortien aquelles botifarres i llonganisses tan bones. A l´estiu se segava el blat, i venia una gran máquina de batre que separava el gra al mig de l’era.
La vida de la pagesia en aquell temps era molt dura, no tenien maquinària ni tractors, tot ho feien a mà. Però vivien tranquils i menjaven molt bé.
Bon vi, bona botifarra i un gran pa de pagès.
Roser Casaramona
Teixidores
De bon matí entràvem a la fàbrica de teixits. Soroll i calor ens enterbolien el cervell i com autòmats ens dirigíem cap al nostre lloc de treball.
Els telers estaven encarats i al mig hi havia la teixidora que els controlava tots dos. Jo, des de les meves dues màquines, podia veure a l’altra banda del passadís com la Llúcia no donava l’abast. Em podia demanar ajuda, però aquell aprenent de contramestre no es movia del seu costat.
Tot i el soroll ensordidor dels telers, com que cridaven molt i havíem après de llegir els llavis, podia seguir la conversa:
—Veus?, això és l’ordit, són aquests fils que van passant per aquí sobre. Són una de les dues parts del teixit (una rialleta burleta de la Llúcia em deia que aquell noiet no li agradava pas gens); si la peça està ben ordida no tindràs gaire feina, si no, ja et pots preparar. És com la vida, la meitat ja et ve donada, no la controles.
Ens ha sortit filòsof el noi!
—Ves alerta amb el braç perquè fa unes embranzides molt fortes; per fer anar la llançadora a l’altra banda del teler ha de passar per entremig del fils de l’ordit. Sols has d’estar alerta si es trenca un fil. Com et deia, és com la vida mateixa.
Quan per fi se n’anava, la Llúcia i jo ja teníem tema per riure durant tot el dia...
Estàvem en un món de recel i d’ironies malèvoles.
Maria Àngels Colom
Demà arriba el fideuer
Ja en tinc ganes, recordo l’últim cop que va venir al poble el fideuer, m’agradava agafar una tira ben llarga de fideus de cabell d’àngel que sortien tovets de la màquina. Semblaven un serrell o una cortina quan els penjaven a dalt de les golfes en els pals xoricers perquè s’assequessin.
Avui el pregoner ha dit que demà serà el dia, totes les cases estan enfeinades agafant la farina i preparant-la per quan arribi. Jo li he dit a la mare que en faci més que l’any passat, quan s’acaben fem sopa de pa i no m’agrada tant, i la de fideus és tan bona!
Però el millor és que el jovent ens reunim els dies de després de la visita del fideuer, anem d’amagat a les golfes i pallers de les cases on estan assecant-se, cada dia a un lloc diferent, per agafar uns quants fideus, i ens reunim a un racó de l’era. Ens fem uns berenars!
Coem uns quants fideus dels que hem pogut rapinyar per les cases i els afegim una salsa de tomàquets i pebrots que fem amb els que arrambem d’algun hort; la cassola i l’oli també surt d’algun rebost descuidat. Quines tardes més bones passem, tant quan anem a recollir els ingredients com quan ens ho mengem, que bo! Fins i tot si ens descuidem la sal.
Avui ja estem preparant aquestes berenades i organitzant-nos perquè tot surti bé, val a dir que cada cop surt millor.
Imma Cauhé
Treballar amb màquines de cosir
Les màquines de cosir es van inventar durant la primera Revolució Industrial i es van perfeccionar al llarg de segle XIX.Jo, amb setze anys, el 1943, vaig entrar a treballar a l’Olivetti, al departament de Ràpida, dins de l’oficina tècnica, on vaig passar catorze anys feliços i inoblidables.
Quan vaig començar a “remenar” els dibuixos de les peces, vaig tenir una gran alegria perquè jo ja coneixia totes aquelles figures. I quan venien del taller amb una peça a la mà per indicar-ne alguna modificació, gairebé mai no portaven el plànol ni en recordaven el símbol.
Jo, amb diligència, els mostrava el dibuix i amb tranquil·litat podien parlar de les modificacions que s’hi haurien de fer. Ara venia la meva feina.
De l’Olivetti podria explicar moltes coses més: el menjador, la biblioteca, el camp d’esports, la guarderia, les colònies … i un munt de vivències inesborrables.
A casa en teníem una, que permetia a la mare guanyar unes pessetones cosint pantalons. El meu germà Biel i jo estàvem fascinats: el moviment de l´agulla i les puntades, l’arrossegament de la tela… tot era una incògnita per a nosaltres. La mare deia: “No parareu fins que us enganxeu un dit!”
Ara, per televisió, veiem naus plenes de màquines de cosir confeccionant peces de vestir en sèrie. També em va remoure els records la lectura d’Olor de colònia.
La Wertwhein encara la tinc, com un d’aquells records que costen d’esborrar perquè deixen petjades molt profundes.
Emília Brias
El matalasser
Arribava cada any per la primavera, com les orenetes. Era un home prim i baixet, amb una bossa de color indefinit a l’esquena i uns pals força llargs a la mà.
Anava de porta en porta i treballava a la vorera de les cases. Estenia una mena de llençol i començava la seva feina. Descosia el matalàs i posava els flocs de llana, atapeïts de tot l’any, damunt la roba i amb les vares els aixecava, els remenava i els llençava cap amunt com un malabarista. La llana s’anava afluixant, es posava tova i s’estufava. Després els posava dins la roba del matalàs, molt ordenats, i la cosia de nou.
La meva mare cada any li deixava els matalassos de casa perquè els arreglés. Per a mi era un espectacle i l’anunci que arribava el bon temps.
Magda Ábalos
Obrador de pa
—Carme, pregunta al forn com van les coques dolces.
—Sí mare!
—Va, que els mossos de la comissió de festes s’esperen.
El pare és al forn enllestint els últims encàrrecs. A més del pa, per la festa major tenim molta feina a fer coques. Les dolces són per el ball de plaça. Per entrar al tancat de la rotllana de ball cada parella ha de comprar–ne una i l’orquestra toca la peça que demanen els balladors. És una dansa de lluïment, ja que tot el poble els mira.
Les coques de recapte són laborioses i les fem d’avançada. Cada compradora porta els ingredients crus -albergínies, cebes i pebrots de l’hort- i nosaltres, principalment la mare, els pelem i tallem. Per minvar la picor de la ceba, es posa amb una cadira baixa i un cabàs al corrent d’aire del carreret, i talla que tallaràs! El forner cobra la pasta a pes, a preu de pa. Jo li dic que no és negoci, però ella contesta que sempre s’ha fet així.
Les noies de la família fa dies que estem de preparatius perquè a última hora a l’obrador falten braços. Planxem i emmidonem la roba que farem servir, les estovalles grans i els llençols dels convidats. Com al poble no hi ha fonda, sempre tenim parents, amics, coneguts i passavolants a dispesa.
El pare vol que els de casa anem a tots els actes de la festa per fer poble, i s’enorgulleix de veure’ns ben guarnits i sobretot gaudint, perquè, tot l’any, força que treballem!
Maria Carme Valios
"Escriure un relat sobre feines que es feien en temps passats", proposta de treball de novembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió