Records
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, la velleta Agnès estava asseguda a vora de la finestra de la cafeteria d’uns grans magatzems. Era un dia fred, la boira havia escampat i es veia la ciutat plena de llums i de coloraines. Les botigues estaven plenes a vessar.
Un noi li demana si pot seure el seu costat ja que no hi havia cap més lloc lliure.
—És clar que pots seure, així tindré una mica de companyia.
El jove es mira l’anciana tot estranyat. Té els ulls plorosos i sembla que somrigui? Aleshores ella s’aixeca i mira i remira aquelles ofertes de regalets de Nadal. Ell la segueix, li ha picat la curiositat. Compra una capsa de bombons, i quan va cap a comprar els torrons es posa a plorar. El dependent li pregunta si es troba bé.
—Sí, sí —diu ella—, sols recordava.
S’atura davant d’un joc de XBOX i es posa a riure. L’aprenent de detectiu s’hi acosta i li diu què és això que la fa riure.
—Res, res —diu la velleta—, sols recordava.
I ara que farà? Se’n va altre cop a la cafeteria i demana uns xurros amb xocolata, però només se’n menja un. El cambrer li demana si és que no són bons.
—Sí, sí, només és que recordava.
El noi es pregunta si tots els seus pensaments són tan sols records.
—Oi que fa molt fred i plou? —li diu.
—No sé, noi, si plou, si fa sol o si neva. Jo sols recordava.
—És que no veu que a més del passat hi ha present i futur? —s’atreveix a dir-li.
—Jove —li contesta l’Agnès—, per a mi el present se’m desfà esmicolat.
—I el futur?
—No en tinc, se m’n va tot cap als records. Per a mi ja no hi ha res més.
El noi queda tot entristit i es pregunta si és que els dies de Nadal, per a la gent gran, els records es mengen el present.
Maria Àngels Colom
Baldiri
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Baldiri estava assegut al seu balanci davant la finestra. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons, se sentien passes ràpides.
Cada tarda feia el mateix, assegut tot balancejant-se, mirava qui creuava per davant de casa seva. Feia temps no tenia visites ni cap parent que anés a visitar-lo assíduament.
Baldiri va parar atenció i va poder sentir com aquells marrecs anaven d’un cantó a l’altre cridant i fent xivarri; sempre en feien però avui anaven atabalats.
Tot i que hi havia boira, va començar a veure les siluetes i sentia l’aldarull que s’apropava a casa seva. De qui menys acostumava a rebre visites, era de canalla, però no hi havia dubte, els nanos estaven aproximant-se a la seva porta.
El timbre va sonar, s’ho va pensar dues vegades, no podia ser que haguessin trucat a la seva porta, o els xavals picaven a la porta per sortir corrent i jugar? Però no, seguia sentint les veus de la quitxalla allà al seu portal.
Va aixecar-se encuriosit i va obrir la porta. Es va trobar amb vuit noiets d’entre 10 i 14 anys que el miraven.
—Bona tarda Sr. Baldiri! —van dir a cor— Molt bon dia de Nadal!
I tocant una pandereta es van posar a cantar una Nadala.
—Us donaré una propina!— va dir.
—No, senyor! No volem propina, cada dia al passar per davant lde a seva finestra el veiem com ens observa, i el veiem sempre sol; és per això que avui quan a les nostres cases hem vist que es preparava tot per viure el Nadal amb companyia, hem pensat que vostè no en tenia, per això se’ns ha acudit venir a cantar-li una cançó.
El bon home fins es va emocionar, perquè va veure que no ho feien per demanar propina, sinó que ho havien preparat expressament per a ell, per acompanyar-lo aquesta tarda.
—Doncs passeu, tan sols puc donar-vos llet amb galetes; berenarem junts i passarem una estoneta.
Baldiri, aquell Nadal, el va viure amb una alegria diferent, i aquells bons xicots van passar una tarda com mai l’havien passat, escoltant les batalletes d’aquell vell solitari.
Imma Cauhé
El vell Andreu
Un dia d´hivern el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Andreu estava assegut a la porta de casa seva. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons, se sentien passes ràpides de la canalla que sortia de l´escola, començaven les vacances amb crits d’alegria i anaven cap a casa a fer el pessebre i preparar-se per a les festes.
De sobte, en Pere, fill dels veïns, se li acosta i li diu: “Mestre, què hi feu aquí a fora amb aquest fred que fa?” “Estic esperant el meu fill, que en una carta m’ha dit que venia. Fa molt que no el veig, es va embarcar amb un vaixell cap a les Amèriques.” En Pere li respon: “Mentrestant, per què no entreu a casa meva? La mare està preparant una gran olla d’escudella i un capó rostit amb prunes i pinyons i estarà contenta que vingueu”.
El vell s’hi va resistir, no volia deixar de mirar cap al mar que tenia molt a prop.
Es va començar a fer fosc, ja gairebé no s’hi veia, però de mica en mica la boira es va dissipar i al cel aparegueren les estrelles. Entre elles, una brillava més, i al vell li va semblar veure-hi el nen Jesús. Li va demanar poder veure al seu fill per última vegada, ja que sentia que les forces l’abandonaven.
Es va arrraulir a la porta, semiincosient. De lluny, va veure una imatge que s’acostava. Un xicot alt i ben plantat venia carregat de paquets. Es van mirar i abraçar llargament.” Pare, què hi feu aquí amb aquest fred?” Es van estrènyer fortament durant uns instans i el noi va veure com el pare es moria amb un somriure dolç i tranquil. El nen Jesús, l’havia escoltat i havia pogut veure per ultima vegada el seu fill estimat.
Mentrestant, se sentia la gent del poble cantant: “Al·leluia, al·leluia, ha nascut el fill de Deu!”
Roser Casaramona
Nadal, formigues i puros
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Amadeu estava assegut al portal de casa seva pensant, amb el puro mig apagat a la boca com sempre. “Per Nadal vindrà tota la família a dinar, quin mal de cap! La canalla no para de saltar al sofà i els pares no els diuen res, ells xerra que xerra i amb la copa de cava van fent!”
L’Amadeu seguia pensant mentre mirava una filera de formigues que no paraven, en una activitat frenètica entrant i sortint del niu,. “Es veu que estan contentes per l’arribada del Nadal.”
“Clar que, ben mirat, a la seva dona li feia molta il·lusió reunir la família. Ella li feia un rostit per llepar-se els dits, i encara que ens atabalin una mica, pitjor seria estar sols.”
Encén el puro, amb compte perquè ja li havia caigut una espurna i li havia fet un foradet a la camisa, i segueix mirant les formigues. “Com s’ho deuen fer elles que són milers dins d’aquest foradet?, nosaltres serem deu persones i no sé com ens ho farem! També deuen celebrar el Nadal elles? Segur que sí.”
Rosa Orenga
La vigília de Nadal
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, un vell estava assegut discretament en un banc molt a prop de l’entrada d’una casa. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira, encara que no l’impedia que estigués alerta. De fons, se sentien passes ràpides. Eren d’una família que feia tard al tradicional sopar familiar de la nit de Nadal.
Entre abraçades i somriures radiants van ser rebuts pels parents que vivien a la casa, tota engalanada amb llums i guarniments. En aquell moment ningú va veure entrar el vell del banc, que amb una estratègia calculada va aconseguir arribar fins al menjador i col·locar-se a sota de la gran taula, preservat de les mirades per les faldilles de les estovalles.
Ja hi eren tots. La taula es va convertir en un festí gastronòmic on no faltaven assortiments de formatges, fumats, embotits ibèrics i marisc i, per acompanyar, uns bons vins.
El vell va percebre per l’olfacte que les racions de galldindi farcit estaven servides i va decidir actuar amb molta cura. Aixecà una mà entre les estovalles i la panxa d’un dels comensals i, orientat pel seu instint, va arribar fins al plat i amb tota delicadesa li va prendre una cuixa de galldindi sense que l’home se n’adonés, ja que en aquell moment estava molt ocupat discutint sobre conflictes del passat no resolts i que difícilment es podrien resoldre. Aprofità aquestes discrepàncies familiars per deixar al plat l’os de galldindi ben escurat i agafar-ne un altre tros.
Entre brindis i brindis amb cava el vell s’atipava de torrons i polvorons i fins i tot es va trobar amb un regal: un rellotge que a un despistat li devia haver caigut a terra sense adonar-se’n.
Acabat l’intercanvi de regals i els bons desitjos, els comensals, molt satisfets i agraïts, s’anaven acomiadant. Fora, assegut discretament en un banc molt a prop de l’entrada de la casa, un vell aixecava la mà i els desitjava BON NADAL!
Maria Teresa Naval
En Nevat, una sorpresa peluda
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell conserge estava assegut darrera del taulell de la recepció on treballava, enllestint els darrers papers dels proveïdors per tancar l’any. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons, se sentien passes ràpides. A la lleu claror dels llums de seguretat avançava pel passadís el seu company Josep, acabava de fer la ronda.
—Matías, a l’ala nord tot correcte. Tancades portes, llums i aixetes.
—D’acord, ja pots plegar i anar-te’n a casa. Jo també acabo de seguida.
—Bones festes, i records a la Pepita.
—Bon Nadal, Josep .
A casa només l’esperava la seva dona, els pares ja feia anys que faltaven i els fills vivien a l’estranger, a última hora havien avisat que aquest any no podrien celebrar les festes plegats. Això feia sentir una mica trista a la Pepita, en canvi ell no necessitava ningú més, tants anys casats i tant com s’avenien.
Abans de posar l’alarma i poder marxar faltava revisar el magatzem. Només passar el llindar va sentir una fressa entre les caixes, a l’acostar-se va percebre un moviment. Era un gos petit, dòcil, pelut, de color blanc, que només veure’l es va atansar buscant una carícia, se’l veia faltat d’afecte, el va alçar al seus braços, era un cadell.
Devia haver entrar pel pati. No el podia deixar allà sense menjar i amb aquell fred. Sense pensar-ho dos cops, va decidir endur-se’l a casa.
—Et diràs Nevat, i seràs un bon regal de Nadal.
Maria Carme Valios
L’avi
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell periodista estava assegut al seu despatx. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons se sentien passes ràpides, la Marcel·la va entrar molt esverada:
—Carles, què fas?, m’has d’acompanyar a fer les últimes compres! Aquesta nit venen tots a casa. Vinga, va, no badis!
Es va aixecar i va seguir la seva dona fins al vestíbul, es van posar els abrics i van anar a agafar el cotxe. Va conduir fins a Banyoles i es va quedar dins del cotxe mentre la Marcel·la comprava al súper.
Havien passat vint-i-dos anys des d’aquell altre Nadal a Brussel·les. Van ser uns dies difícils, estava a l’exili, sense la família, acompanyat de quatre consellers. Negociaven amb les autoritats belgues el retorn, o no, a Espanya. Van ser molt fredes i molt tristes tot i que s’esforçaven a estar alegres i adaptar-se a la situació. La casa era maca, el menjar i les begudes molt bons i els belgues força amables.
Després del Nadal els esdeveniments es van precipitar. Les eleccions a Catalunya van donar la victòria als constitucionalistes i les autoritats belgues els van deportar. Va estar uns mesos empresonat, fins que hi va haver una amnistia política per celebrar la nova constitució.
Ell no va tornar a la política, però des de feia dos anys el seu somni s’havia complert. Uns anys abans els partits independentistes havien començat les converses amb el nou govern espanyol i Espanya s’havia convertit en un estat format per diverses nacions independents, entre elles Catalunya.
—Carles, què et passa?, sembla que no hi siguis! Va, ja estem! He comprat moltes coses per fer cagar el tió. Aquesta nit hi haurà els nets.
—Ja, i segur que no faltarà “l’avi caganer”, com cada any!
Cada Nadal la Marcel·la feia la mateixa brometa i ell havia d’explicar als nets com havia aconseguit ser a l’Olimp dels caganers.
Magda Ábalos
Molts Nadals
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Sergi estava assegut a la cadira de vímet, aquella cadira baixa i ja quasi més vella que ell, darrera els vidres del balcó. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons se sentien passes ràpides i frenades de cotxes de conductors impacients.
Va separar la cortina per veure la lluminària del carrer. La nit, a més de freda i boirosa, es presentava trista. Va dirigir la mirada a les garlandes de llums de colors que il·luminaven els carrers, i gairebé amb els ulls clucs va recordar altres Nadals. Nadals de tots els colors: taules curulles de menjar, rialles i nadales dites amb gràcia; penúries, amb una guerra incívica, amb gana i misèria… “Bé, passem full”, es va dir, “a veure si trobem alguna cosa millor.”
Els Nadals que va poder recordar amb més il·lusió van ésser els compartits amb mainada, ja que els petits són únics a l’hora de posar alegria i força xerinola.
I per això, una mica malhumorat, va dir a mitja veu: “Si tant s’ho pensen ja no arribaré a veure cap besnet!"
Emília Brias
El Nadal de l’àvia Assumpta
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, la vella Assumpta estava asseguda a la seva butaca de vímet, al costat de la vidriera de l’entrada de la gran casa familiar. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons se sentien passes ràpides dels preparatius del dinar de l’endemà.
Quants records li venen avui! Un dia boirós com aquest, el seu fill va portar aquesta butaca on seu a posar-li rodes perquè pogués veure la televisió per primera vegada; ell la va empènyer fins a la botiga d’electrodomèstics i des del carrer van contemplar aquell nou invent que estava exposat i en marxa a l’aparador. Sí, la seva família sempre li ha demostrat molt d’amor.
Ara, asseguda tranquil·lament, es deleix pensant en la festa que tant la il·lusiona. Ja veu la gran taula parada i el dinar tradicional que, com cada any, ha preparat la coquessa per a aquesta festa tan especial. Ella s’asseurà de cap de taula envoltada de tota la famíla; després els nens faran cagar el tió i, també com cada any, els pares els diran “Aneu a ensenyar a l’àvia Assumpta el que ha cagat”; així els distrauran perquè pugui tornar a cagar. Segurament també, com és tradició a casa seva, el tió, quan marxi, deixarà com a darrer present algunes figures de pessebre.
L’àvia Assumpta és molt vella, però encara té ganes de viiure: estima i se sent estimada.
Carme Vallverdú
Rebel·lia nadalenca
Un dia d’hivern, el millor de tots, la vigília de Nadal, el vell Joan estava assegut al sofà. Era un dia fred i desagradable; hi havia boira. De fons se sentien les passes ràpides de la seva dona, atrafegada preparat la festa de l’endemà.
Feia un moment havien tingut una enganxada terrible: ell està cansat d’aguantar l’actitud dels fills i dels nets quan venen convidats. Arriben tots a última hora, alguns es fan esperar i tot, sense cap consideració per als esforços i la feina que suposa tenir a punt un àpat exquisit i al gust de tothom. Les converses al llarg del dinar aviat passen a ser diàlegs entre els fills i els nets, sense que els avis hi puguin posar cullerada: que si l’esport dels nens, que si els viatges, que si la feina… No els tenen en compte si no és per clavar-los algun reny: “Si et fa mal el maluc, com és que no has anat al metge?”, “Ja et vam dir que no t’havies d’enfilar a l’escala!”, “No, no et vaig tornar la trucada perquè era en una reunió i després se’m va oblidar!”, etc. A la sobretaula, els avis són els únics encarregats de desparar la taula, ningú no dona un cop de mà! Ja n’està ben tip!
Tenint en compte tot això, en Joan volia que aquest any, ell i la seva dona passessin de celebracions i marxessin a Canàries. Però ella s’hi va negar en rodó i ara ell ha decidit sortir a escampar la boira i rumiar si s’atrevirà a marxar sol.
Aviat troba un grup de coneguts i s’acosta a escoltar la conversa:
—Jo, tres o quatre vegades l’any, porto la dona al Liceu, a la platea, eh!, és que ens agrada molt l’òpera. Els meus nets treuen unes notes sempre per sobre del nou! El meu fill se’n va dues setmanes al Carib en hotels de cinc estrelles! —es vanta el Marcel.
—Ai, no sé on anirem a parar, el mon cada dia va a pitjor. Jo no soc racista, però tots aquests emigrants, sobretot els moros i els sudaques, estan deixant sense feina a gent d’aquí; i s’emporten totes les ajudes socials… —es lamenta el Rafel.
—Apa, adeu, que a casa m’esperen! Bones festes! —fa ell.
A la cantonada, una dona contempla com el seu gos es pixa a les rodes d’una moto. Ell se la mira i la dona se li encara: “Què?, algun problema?” Ell abaixa el cap i no li contesta.
Quan arriba a casa, en Joan va cap a la cuina, on troba la seva dona tota enfeinada; li fa un petó tan apassionat que la deixa sorpresa, i, alleujat i en silenci, es posa al seu costat a preparar el dinar de Nadal.
Montserrat Vallès
Dinar de Nadal
Com cada final d’any hem fet un dinar de germanor, aquest divendres dia 22 de desembre 2017. És el dia del sorteig de la Loteria Nacional, i la nostra loteria ha estat poder està celebrant un nou dinar totes juntes. Hem estat nou, ja que l’Emilia no ha pogut venir, cosa que hem sentit totes. Per altre banda hem tingut la sorpresa i l’alegria que hi ha assistit la Carme Vallverdú que feia un temps estava pioca. Ha estat, com acostuma, un dinar molt agradable. La conversa entre unes i altres ha anat variant de temes: Nadal, llibres llegits, família, grip i virus...
A l’acabar la Montserrat ens ha donat el recull amb els contes de Nadal, però abans ens ha fet endevinar a cadascuna a qui corresponia cada conte. Tot i fent tant de temps que estem al grup ens ha estat difícil endevinar quin era de qui; la Roser a estat la més audaç endevinant-ne 7 de 10.
Com cada any, hem fet un petit present a la Montserrat entre totes, i ella ens ha regalat també un detall a cadascuna. La Carme Valios també ens ha fet una Nadala a cada una, un detall força bonic.
El què importa és que el grup continua amb ganes i malgrat que cada any per diferents motius personals hi ha algunes baixes, i també altes, les que hi som anem trobant-nos i continuem endavant sempre en molt bona convivència.
Aquí teniu algunes fotos de la trobada.
Bones festes i bon any
Imma Cauhé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió