Olga Sacharoff

Nostàlgia

(Promenade i La mare i la filla) 

Seguiran fent la passejada dominical, no volen deixar de fer-la, no volen perdre el bon costum, és part de la seva vida, tota la família reunida gaudint de la caminada, dels riures, de les converses... Però ara noten l’absència d’aquells éssers tan propers i estimats, encara que els amics les acompanyin, encara que el gos corri al seu voltant i els faci festes. En aquesta data, cada any, les dues miren a la llunyania, callades, pensatives...

Mare i filla, recolzades en el balcó, la vista perduda a l’horitzó, estan recordant amb enyorança aquelles  passejades que feien temps enllà, amb el marit-pare i el fill-germà. No en feia gaires anys, cronològicament parlant, però sí, una eternitat sentimentalment.

Cada dia ho recordaven, però molt més en aquestes festes que s’apropaven, les mateixes que volien celebrar  aquell any que, per mala ventura, els cavalls del cotxe en què anaven pare i fill van embogir, espantats per qui sap què, fent que derrapant per fi caiguessin tots barranc avall.

Ja mai més podran gaudir d’aquelles passejades familiars que amb sol o sota la pluja, amb fred o calor, feien cada diumenge, a vegades també acompanyats per algun familiar, amics i el gos, Aquells records ja els semblen un dibuix a la llunyania, cada cop més desdibuixat, però dins el cor encara senten la ferida profunda de la pèrdua.

Imma Cauhé

   

La carretera

(La carretera)

En Pere era pastor, cada dia sortia molt d´hora de casa, deprés d´esmorzar un bol ple de sopes de pa. Agafava el seu gos i el seu remat de cabres. Primer pujava per les muntanyes on hi havia herba fresca, després baixava carretera avall on cada dia l´esperava l’Enriqueta, la noia que festejava amb ell.

Pero ve-t´ho aquí que un dia, de sobte va aparèixer el pare de la noia, que era l´alcalde del poble i no volia aquest nuviatge. Amb un garrot a la mà  se les va entendre amb el xicot a garrotades.

El noi va marxar espaordit, deixant la noia el gos i el ramat, carretera avall per no tornar-hi mai més.

Roser Casaramona

El casament i la sardana 

(La sardana i Un casament a barcelona)

Havien decidit casar-se a la primavera, al seu poble,  un diumenge. Invitarien la família i els amics i passejarien pels voltants i per la Plaça Major. 

El dia va sortit plujós. Ja hi comptaven. Estaven tots molt macos: els nuvis, els pares, els oncles, els nebots, els  amics, i fins i tot, els animals: el gos de de la germana del nuvi i els cavalls blancs que portaven el carruatge. 

Quan va acabar la cerimònia havia deixat de ploure. Van decidir que tota la comitiva participés en la ballada de sardanes que cada diumenge es feia al voltant del pi de la Plaça Major.  

Van invitar tot el poble al vermut; l’alegria i la música eren contagioses. Tots hi van participar. Els salts de la sardana, aquell dia, eren més agosarats. A la núvia li havien pujat els colors, però se la veia tan feliç!

Van acabar les sardanes. La gent del poble va brindar pels nuvis i se’n va anar a casa seva a menjar l’arròs dels diumenges.

La comitiva va anar cap al restaurant; el banquet els esperava.

Magda Ábalos

La Regina i les flors

(Autoretrat amb flors) 

A la meva amiga Regina li agraden les plantes que facin flors i també li agrada molt pintar. Tenia un jardí que era l’enveja de tothom, i dic tenia perquè un dia hi va haver una pedregada molt forta que l’hi va fer malbé tot. Va ser tan gran l’enrabiada que va tenir, que des d’aleshores va decidir viatjar i fer fotografies de les flors que veia per poder-les pintar després.

A ra té tota la casa plena de quadres amb flors de tot el món i en gaudeix sense por del temps. Al seu jardí també en té, però no hi posa la il·lusió d’abans perquè no val agafar més enrabiades.

Carme Vallverdú

Concert de Sant Esteve

(La llotja i autoretrat de la gàbia)

Quan sonaren els coneguts acords de la Marxa Radetzky de Johann Strauss que solen tancar la vetllada, i ben disposada a unir-me al públic per acabar amb els  aplaudiments acompassats i habituals, em vaig adonar que la meva companya no feia cap insinuació ni cap gest; més aviat inclinava la testa cap al costat contrari i es tapava el rostre amb el vano obert. 

Hi havia algú a la llotja que li cridava l’atenció? Estava completament embadalida amb la música? O, ben a l’inrevés, n’estava ja cansada? No vaig voler capficar-me i, procurant no posar-me cap pedra al fetge, vaig seguir els compassos de la música amb els meus aplaudiments.

Ara em sabia greu i em penedia de no haver ofert aquella entrada-invitació a la Mariona. Potser li hauria hagut de fer algunes recomanacions i advertències: que es vestís discretament, que no se li ocorregués portar cap animalet dins de la bossa… Però tinc la seguretat que la seva companyia i el seu tarannà alegre haurien estat el milor complement d’una vetllada feliç.

Emília Brias

L’espera

(Els enamorats  i Dona recolzada en una taula) 

Ja feia estona que seia  a la sala d’espera. El doctor Rossinyol era considerat una eminència en la seva especialitat i donava poques visites, només el casos més difícils, i, malauradament, nosaltres ostentaven aquest estrany honor. 

Dins aquest hospital tant asèptic i funcional sobtava entrar en aquesta sala tant acollidora on hi penjaven varies pintures originals. I com l’espera es feia llarga i angoixant vaig fixar la mirada en aquells quadres. Un que em recordava una fotografia antiga, per la rigidesa dels seus personatges , el posat poc natural, tot i que tenia un aire casolà que donava el gos que hi sortia a l’esquerra. A sota hi resava un rètol “els enamorats” de Olga Sacharoft. 

Quin tema més poc adequat per una consulta mèdica on algunes persones esperen la seva sentencia de mort o la espurna d’esperança que li pot proporcionar la medicina actual. A la paret que feia angle, hi penjava una altra obra.  Una dona, en un estil cubista. Se la veia pensativa i trista. Potser un estat d’ànim més pròxim al ulls que la miraven tot sovint. 

El metge es demora més del que es podria considerar habitual. Entra la assistent del doctor i ens comunica que ho lamenta molt però el metge no ens podrà rebre, li ha sorgit una urgència. En proposa donar-nos una altra cita. Mentre remena l’agenda li pregunto per les pintures de la sala, i ella estranyada ens diu que no se las ha mirat mai.

Maria Carme Valios

"Fer un escrit que il·lustri un o dos quadres de las pintora Olga Sacharoff",  proposta de treball de gener.