Els conills i els pares
La Maria era una experta en les batusses amb els seus germans, mai afluixava,i val a dir que s’ho passava d’allò més bé. En canvi no suportava les baralles dels pares, la feien sentir insegura i culpable de no sabia què.
I ara per què es barallaven? Pels conills? Que els passava a les pobres bestioles? Es veu que es morien i aleshores no en tenien per vendre o per fer l’arròs del diumenge.
El pare, que era un rondinaire, deia que la culpa era de la mare, que no sabia cuidar-los. Ella es defensava dient-li que els cuidés ell si tant en sabia. Però no, els havia de cuidar ella. Ell tenia altres maldecaps. I entremig, la Maria, que es mirava primer els conills després els pares i no entenia res. Però en la seva imaginació els veia que no es dirigien la paraula, estaven molt enfadats.
Com pot ser? Per uns conills? Quina culpa en tenia la mare? Que cruel era el pare!, li semblava a la Maria. Esperava que quan es mengessin aquell arròs amb conill tan bo que feia la mare, el pare s’estovaria perquè de conills encara en tenien...
La història, per a la Maria, es va acabar quan els va veure parlar com si res no hagués passat. Estava contenta però encara ho entenia menys. Unes baralles tan importants i s’esvaïen com si res no hagués passat?
Maria Àngels Colom
Inexistent?
Per molt que hi hagi qui ho vegi diferent, jo sempre diré que el meu pare té molt bon cor, perquè pensa en els altres. Quina altra cosa es pot pensar d’un home que desinteressadament un dia va anar a un banc d’esperma per deixar la seva llavor, aquella gràcies a la qual avui jo estic aquí, viva.
Per culpa de les lleis d’aquest país, mai podré donar-li les gràcies, perquè no puc saber qui és en realitat, ni les meves mares ni jo ho sabrem mai, però sempre li estarem agraïdes.
Alguna vegada penso si deu tenir rinxols, si és calb, si té els ulls o el nas semblants als meus, si aquest sentit de d’humor que tinc té alguna cosa a veure amb ell; m’agradaria poder-lo reconèixer algun dia pel carrer.
Però sobretot vull quedar-me amb saber que el meu pare és una gran persona, té una gran bondat i estima els altres. Soc filla de l’amor de les meves mares i de l’entrega generosa del meu pare.
Tothom diu que no tinc pare, que soc filla de dues mares, fins alguns ens miren amb recel, però les tres ho sabem molt bé, el meu pare és la millor persona del món, la que ens ha fet feliç a les tres.
Imma Cauhé
Manel Vallverdú
El meu pare era el petit de quatre germans d’una família de ferrers. Quan es va casar i la feina de ferrer anava a la baixa, ell, que era un manetes, es va buscar feina en una empresa que muntava cambres frigorífiques. Amb aquesta feina viatjava molt i per estades una mica llargues, Primer marxava ell i buscava un habitatge amb dret a cuina i al cap d’uns dies hi anàvem la meva mare i les dues filles. Amb ell havíem anat a Bilbao, a Alacant, a les Canàries… Una vegada el van destinar a Ceuta i, com que no hi tenia gaire feiona, hi va anar sol; a la tornada ens va portar unes nines de goma precioses que feien pipí quan els don+avem el biberó.
A la meva germana i a mi, ell ens va ensenyar a anar en bicicleta, a nedar quan anèvem a la platja… Ell tenia una moto i ens portava a passejar, una setmana a cada una mentre les altres es quedaven a fer les feines de la casa.
Els diumenges es llevava d’hora i ens preparava unes truites que t’hi llepaves els dits! Era tot un padràs, enamorat de la família i que valorava molt que per podef fer la seva feina ens sacrificàvem tots.
Carme Vallverdú
Passió per la muntanya
El meu pare va néixer i va créixer en un poble de muntanya, per això era la seva passió. Quan vam decidir venir a Barcelona, buscant una vida millor, jo tenia cinc anys.
El meu pare era molt bona persona i no deia mai una paraula més alta que l’altra; ara, el que l’hi feia, la pagava; per a ell, creu i ratlla. El meu pare era molt tranquil, però quan havia de dir les coses les deia clares com l’aigua, ell era així.
Ell treballava molt, però els diumenges, cap a la muntanya. Portava un cistell que apreciava molt i un barret de palla. Quan tornava a casa sempre portava farigola i romaní i quan era temporada, també rovellons. Un dia, quan venia de la muntanya, ens va explicar que feia molt de vent i li va volar el barret, ell el va perseguir molta estona fins que es va colar dins d’una claveguera i ja no el va poder agafar.
El pare, sempre amb el cigar a la boca, feia empipar la mare perquè es cremava la camisa. Quan ja estava jubilat i sentia rondinar a la dona agafava el cistell i posava un tros de pa, un de formatge i la bota de vi i, fent orelles sordes, marxava cap a la muntanya d’on no tornava fins al vespre.
Rosa Orenga
La novel·la
Desitjat pare:
Si és cert que tota carta arriba al seu destí entendràs de què et parlo.
Acabo de publicar la primera novel·la i hi parlo de tu i de mi, de tots dos. De quan, assegut a sobre dels teus genolls, em cantaves o explicaves aquells contes que tant m’agradaven. D’aquella tarda plujosa que vam anar a veure una pel·lícula al cinema del barri i ens vam fer un tip de riure. De quan navegàvem mar endins, on qualsevol fantasia era possible. Què importaven els noms dels estels, sinó pensar que els vèiem junts? No eres un pare autoritari, preferies no influenciar-me, ni en les coses bones, ni en les dolentes. Jo anava creixent i la natura feia el seu treball. De vegades pensava que ni em veies, com no es veu el que sempre està allí. Eres la companyia en la meva soledat.
Però, com ja deus saber, ficció i realitat es barregen en tota narració literària i els records poden resultar enganyosos.
Quan rebis aquesta carta explica al món, que un dia que ningú et va veure, vas abandonar una jove embarassada, la meva mare, i encara que li vas prometre que tornaries, mai ho vas fer.
Desitjo que, màgicament, el destí ens ajunti als tres, en la calma d’una tarda de primavera.
El teu fill. Pau
Maria Teresa Naval
Arri, arri, tatanet
A l’hora de dinar, a les dues en punt, érem tots a taula; ell bevia el vi amb porró, no s’aixecava per res: “Mama, porta’m el pà.” “Mama, porta’m el tovalló”… No sabia ni fer-se un ou ferrat. En acabar de dinar feia uns deu minuts de migdiada, s´estirava al llit i com que duia vestit, li haviem d’estirar els pantalons perquè no se li arruguessin.
Alguns dies, al vespre, ens feia resar el rosari i anar a misa cada diumenge. Era molt catòlic. Una mica de la ceba. No ens deixava anar sense mànigues, ni tampoc pintar-nos les ungles. Tampoc ens deixava anar al ball. Recordo un diumenge que la meva germana i jo vam arribar una mica tard: ens havia tancat la porta! Sort que era estiu i vam poder entrar per la finestra oberta!
Cada estiu anàvem de vacances a la masia on havia nascut. Allà era l´home més feliç del món: anàvem amb el burro i la tartana al riu a berenar pa amb llonganissa.
Un dia va anar a Andorra i em va portar un tros de roba enroscat al cos, per passar la freontera. Era per fer-me un vestit. Com aquestes, moltes anècdotes.
Encara que faci molts anys, recordo quan m´asseia als seus genolls i em cantava: “Arri, arri tatanet”.
Roser Casaramona
La locomotora
Xacaixac, xacaixac, xacaixac… piiii, piiii. Xacaixac, xacaixac, xacaixac… piiii, piiii. Bfff, bfff… ! El gegant de ferro negre entrava a l’estació envoltat de soroll i fum.
Jo estava a l’andana, agafada de la mà de la meva mare, i mirava el prodigi esperant que s’aturés definitivament i que el meu pare sortís per la finestra de la màquina. Era alt i prim, guapo, i allà dalt, vestit de blau marí, em semblava l’home més fort del món. Baixava d’aquella locomotora lluent i li feia un petó a la meva mare i a mi m’acaronava la galta i se’m quedava mirant embadalit.
La mare i jo moltes tardes anàvem des de casa a l’estació de Girona a esperar el pare que arribava de Portbou. Era maquinista i feia el trajecte de Portbou a Girona i de Girona a Portbou.
M’agradava molt veure arribar aquella mola a l’estació. Al pare li havien donat un premi per tenir-la tan neta i es veia imponent i lluent. A mi m’hauria agradat pujar-hi per veure-la per dins però el pare no ho va fer mai; es veu que estava prohibit. Allà dalt només podien estar el maquinista i el seu ajudant, el fogoner.
La mare i jo esperàvem que la portés al Dipòsit i després el pare venia a trobar-nos i marxàvem cap a casa.
La tornada la fèiem poc a poc. Ell agafava la mare per les espatlles i a mi em donava la mà. Parlaven de les coses quotidianes: de la feina, del menjar, dels veïns… Jo en aquells moments em sentia la nena més feliç del món.
Magda Ábalos
Tarannà de bona persona
Va ser el desè fill d’una família pagesa i la seva infància va transcórrer en la guerra civil. Per les circumstàncies de l’època i el seu entorn, va ser totalment autodidacta. Sense haver cursat estudis primaris va ser capaç de treure’s amb èxit estudis superiors. Per poder pagar-se’ls va treballar a la masia familiar, de paleta, de ciclista professional, els caps de setmana feia de projeccionista de cine i les substitucions del taxista i el recader del poble. Per fi es va establir a Tarragona en una empresa d’electrònica i després va muntar el seu negoci fins a la jubilació.
Era molt intel·ligent i també modest. Perfeccionista i traçut, sabia arreglar, fabricar i enginyar-se el que convingués. Tot i els seus orígens humils, podia parlar de qualsevol tema amb qualsevol persona, sense importar el nivell cultural ni l’estatus, molt sociable. Fins i tot es va introduir en política en el període de la transició, però la seva honestedat i el seu tarannà de bona persona no hi encaixava. Per contra, les seves aficions les practicava en solitari: lector, caçador, boletaire...
Era un home de maneres clàssiques, cavallerós saludant, cedint el pas, obrint portes i retirant cadires. Per a ell, l’honor i la paraula tenien molt de pes i no donava valor als diners, en un temps en què els rols d’homes i dones estaven establers i les mares tenien cura de la família i els fills. Com a pare era poc accessible, sempre estava molt ocupat. La relació amb els seus tres fills va ser desigual.
Maria Carme Valios
Narcís Brias, el meu pare
Jo definiria el meu pare com una persona seriosa i amb molta rectitud en tots els seus afers, sense que això el privés de ser generós amb els amics i sentir-se força cofoi dels seus fills, dos nens i una nena.
Ens feia moltes recomanacions: “Pensa com t’ho prendries si t’ho fessin a tu.”
Quan passàvem temporades al “tros” (Valldoreix), durant les vacances escolars, a casa era el punt de reunió de tota la quitxalla i el pare ens organitzava jocs: trencar l´olla, arrencar cebes, saltar altures… Amb el diàbolo hi tenia força habilitat; el llançava molt enlaire i el recollia, era l´admiració de petits i grans.
A l’hivern, gairebé tots els matins de diumenge anàvem al Palau de la Música, a bons concerts. En sortir, era costum comprar un tortellet.
Una vegada jubilat, van tenir la valentia de fer un petit recorregut per Catalunya amb tres néts: l´Enric, en Biel i la Marta.
Un detall que defineix el carácter del meu pare. Jo em lamentava que la casa on vivia tenia una incomoditat, s’havia de baixar al garatge a netejar la caldera de la calefacció que anava amb carbó. Doncs, aprofitant que jo era a comprar o a acompanyar els nens a l’escola, ell venia, netejava la caldera i marxava com si no hagués passat res; però, per a mi, havia passat un àngel!
Pare, et recordo molt.
Emília Brias
L’home que estimava els cavalls
Va fer el servei militar a Cavalleria, i a la guerra amb l’exèrcit republicà, també va anar a Cavalleria. A la batalla de l’Ebre es pensava que no en sortiria viu: ell i un company es van acomiadar pensant que la bomba els esclataria i moririen (no va esclatar per casualitat). L’emocionava l’escena esgarrifosa dels cavalls que queien al riu en multitud, alguns ferits de mort, fugint d’una mort segura.
Després, els cavalls, rucs i muls van continuar formant part del seu dia a dia. Si comprava un mul, no li feia res que tingués fama de rebec; opinava que no l’havien tractat bé, i amb paciència i bon tracte, sense castigar-lo amb crueltat, aconseguia fer-lo útil per a les feines del camp.
Era tal la seva passió que no comprenia la por de la mare. Un dia que havien estat treballant a l’hort va insistir que tornés sola a casa a dalt del mul. Ella ho va fer amb recança, per no decebre’l. L’animal va agafar la directa i, com que se sabia el camí, va anar cap a casa a tota velocitat pels carrers empinats sense tenir en compte la càrrega que duia. A la mare no li va passar res, a part de l’ensurt.
Tenia una somera que el va meravellar pel seu instint. Un dia que l’estava carregant, la nena de dos anys (jo), en un descuit, es va situar entre les seves potes. L’animal es va quedar tens, amb les orelles alçades i completament immòbil fins que van treure la nena de perill. Quan ho explicava se li negaven els ulls.
Quan vivia a Sant Feliu va continuar veient cavalls, però només als llibres i a la televisió.
Montserrat Vallès
De pares n'hi ha molts i cadascun és de la seva manera de ser, però quin fill no considera al seu com el millor pare del món? Pocs són els que no ho creuen així. Aquí una mostra de diferents models de pares. Cada mes ens anem admirant del què surt de les nostres plomes tocant temes tant diversos.
ResponElimina