La trucada
Per fi ha arribat a casa en un estat d’irrealitat; està nerviós i esgotat, però a la vegada se sent poderós i no acaba de creure’s el que ha passat. Com ha pogut ser?, tot tan ràpid, tan perfecte! Ningú l’ha vist, ningú el podrà relacionar amb aquest fet, ningú el podrà acusar quan trobin el cos. La casualitat juga al seu favor. Tothom assegurarà que estava davant de moltes persones en una reunió de feina.
Veu les pampallugues del contestador, té un missatge:
“Josep, hem de parlar, sento el malentès. Ja t’he fet la transferència dels diners del deute i pensa que la teva dona només t’estima a tu. Ella i jo no tenim res, a mi m’agraden els homes, no t’ho havia dit mai per por que no volguessis que fóssim socis. Truca’m.”
Tot es desmunta, tot el que ell s’imaginava… Ara ja no hi ha marxa enrere.
Maria Carme Valios
Carta al mort
Benvolgut,
Ara estàs tranquil i descanses. Sé que paties molt, moralment, perquè la teva dona ni et mirava. Per què la vas buscar tan jove? No vas pensar que seria una fruita dolça força cobejable?
A tu t’ha arribat el descans i jo he solucionat el meu problema. Sense llar, sense família i sense feina, la vida és molt dura; ho passava molt malament. Ara tindré un plat a taula, potser no serà tan saborós ni tan ben cuinat com el destinat als adinerats, però soc de bon conformar.
Dos problemes solucionats. Sincerament, gràcies,
El teu assassí
Emília Brias
Investigació
El policia jubilat llegeix al diari que han trobat un cadàver. Veu la fotografia del lloc on han trobat el cos: una mansió amb un gran rètol que diu “La casa de les bruixes”, amb la façana coberta d’una heura atapeïda, un jardí una mica abandonat i un llac molt gran.
Els policies van descobrir el cadàver per la informació d’un veí que havia vist que un llum de la casa no s’apagava mai. Primer no li van donar importància perquè el mort patia del cor i no tenia ferides i tampoc no semblava que hi hagués hagut cap baralla a l’estança on el van trobar. Però al fer-li l’autòpsia troben una punxada al coll que va aixecar sospites.
Els dies següents troben, en diferents contenidors, trossos humans que resulten ser de la mateixa persona. El policia jubilat busca i rebusca sense rendir-se i troba que els dos cadàvers eren de la mateixa famíla del sospitós de ser l’assassí en sèrie que ell havia estat perseguint durant molts anys sense èxit. Quina seria la seva sorpresa al comprovar que l’assassí era un dels hereus de la mansió!
Carme Vallverdú
Cacera
Va i ve de policia motoritzada, carrers tallats, policia amb gossos ensumant per aquí i per allà, pujant i baixant dels edificis, carrers tallats, un fotimer de curiosos mirant des de rere de les tanques de protecció que havien posat als creuaments dels carrers.
Ja no hi podia fer res, els havien enxampat, feia massa temps que es jugaven el tipus. Per a ells era com una juguesca però per a qui hi sortia perjudicat no era tan divertit.
Per fi van enganxar a aquells dos ximplets, feia dies que rondaven pel barri, cada cop miraven de fer-ne una diferent i a quina més grossa.
Un dia desinflaven rodes de cotxe, l’altre pintaven parets o tendals de diferents comerços, van arribar a treure bancs del carrer i cremar papereres. Ratllaven cotxes, rebentaven els llums des semàfors. No se’ls n’acudia cap de bona.
Tot el veïnat n’estava fart, la policia feia temps que vigilava, però com més difícil l’hi posaven més gran la feien, així es sentien més satisfets, ara ja es posaven a fer mal als animals domèstics, i robaven les botigues i anaven armats.
El veïnat podrà estar més tranquil, fins que els treguin de la garjola, que no hi seran per gaire temps, el primer cop que els agafen no tenen antecedents i la pena no és gran. Esperem que els serveixi d’escarment i que quan surtin no tornin a fer res semblant, a veure si la imaginació i l’astúcia la poden canalitzar cap a coses més positives. Diuen que la presó és per a això, no? Per reinserir.
Imma Cauhé
Error
Un diumenge d’octubre, a la tarda, apareix mort el fill del senyors Font al jardí de casa.
La policia va prendre mesures en la matèria tan aviat com es va conèixer, com a fet comprovat, que la causa de la mort era per enverinament. Algú havia barrejat en un aliment, amb intenció criminal, una quantitat excessiva d’una substància, que el metges assenyalaven com a ingredient verinós.
Després d’un examen minuciós, s’observà que uns bombons tenien unes marques d’un orifici a través del qual s’havia extret el licor original i introduït el fatal verí, i es verificà que només el contenien els bombons de kirsch i marrasquí, els que més agradaven al senyor Font, la resta eren inofensius. Feia uns dies, el director del Banc del qual eren accionistes importants els havia regalat la capsa de bombons agraint la confiança dipositada en ells. Marc, el fill, va ser l’únic que en va menjar.
No va aparèixer cap prova delictiva entre el personal del banc ni de la prestigiosa fàbrica de bombons. Finalment la investigació es centrà en el personal de servei. La cuinera va confessar que havia tingut relacions amb el senyor Font, fins que arribà a la casa una empleada més jove, a la qual acusa del crim. La cuinera coneixia bé els gustos del senyor Font, però un error va canviar el destí d’una venjança de gelosia.
Maria Teresa Naval
El sac de patates
En Josef sent que el motor del camió comença a roncar. es posa la mà a la solapa per agafar l’agulla escuradents del club que sempre porta, però no la troba; la sang se li glaça i d’un bot puja a dalt del camió que ja està en marxa.
No troba el que busca, sols les maleïdes patates que rodolen per tot arreu. Finalment palpa el cos mort de la noia, troba la seva mà closa que agafa fortament la seva agulla. L’hi ha de prendre sigui com sigui; els dits ja estan entercs; no té més solució que tallar-los-hi ja que allò és la prova del seu assassinat. Ho aconsegueix.
Per sort el camió para en una benzinera i pot baixar, brut per tot arreu de la pols del tubercle. Ja tranquil entra en el bar i demana un bon cafè. Agafa un autobús i torna a casa somrient.
Però el camioner veu que han caigut per terra moltes de les seves patates i, amb un fort esglai veu que ha caigut també el cadàver de la noia. La policia troba el cos brut de pols amb una pudor tan forta de patates que no és fàcil de oblidar. Està ben desorientada amb aquest crim.
Un amic de la noia sospitava d’en Josef però no en tenia cap prova; no obstant, ho va dir a l’inspector de la zona. Aquest va agafar una foto del sospitós i va anar a investigar a la benzinera on havien trobat el cadàver.
Evidentment que el van reconèixer! Un home tant brut i fastigós no es pot pas oblidar.
Maria Àngels Colom
Sorpresa!
Acabava de ploure. El carrer estava lluent, solitari i poc il·luminat. Els talons de la dona ressonaven en la quietud de la nit, cada vegada més a prop. Ell estava amagat darrera d’un cotxe i vigilava el carrer. Quan va passar pel davant , va deixar que s’allunyés. Després va començar a seguir-la. A la cantonada hi havia un carreró sense sortida, estret i fosc. El coneixia molt bé!
La dona no s’havia adonat de la persecució. Se li va tirar a sobre, la va agafar pel braç i li va tapar la boca. Li va costar arrossegar-la cap al seu cau. Era rossa, amb els cabells llargs, malucs estrets i molt pit, però un tros de dona. Només va poder estirar-la al terra fent-li la traveta. No li havia passat mai!
Li va tapar la boca amb cinta aïllant. Uns ulls enormes i molt pintats el miraven d’una forma estranya. No tenien por, semblava que es reien d’ell. Es va abaixar els pantalons. Li va apujar la faldilla. Caram, portava lligacames i mitges, i quins talons! Quan ja l’hi havia tret tot, va notar alguna cosa que no era el que s’esperava. Va fer un bot i va començar a córrer.
Va sentir com el transvestit corria darrera seu. El perseguia, no sabia si per acabar la feina o per entregar-lo a la policia. Al girar la cantonada va veure un cotxe dels mossos. No va dubtar ni un moment. Es va entregar!
Magda Ábalos
El dubte
Tenia un nou encàrrec. L’havia rebut feia dos dies en un sobre tancat amb els diners del pagament. Era la seva norma, cobrar la feina per endavant, cosa que es podia permetre per la gran professionalitat que sempre havia demostrat.
Alhora que prenia el cafè que la seva dona li havia preparat, anava planificant mentalment la estratègia que faria, i després d’agafar el maletí i acomiadar-se, va posar el cotxe en marxa en direcció a la ruta planificada, fins a arribar a aquell indret d’un bosc on sabia que podria desenvolupar millor la gestió. El silenci era el seu aliat i va treure la nota rebuda per tornar a llegir-la. El cant d’un ocell el va distreure per un moment donant peu que un dubte li entrés al cervell, però no, ell no es podia permetre aquestes febleses i seguidament va treure la pistola del maletí, va posar el silenciador, i es va disparar un tir al cap.
La pluja de la tarda va aclarir el bassal de sang que hi havia al seu voltant, i la nota humida i abandonada al terra va començar a perdre les lletres, però encara es podia llegir: “L’han descobert. Ha de desaparèixer... “
Dolors Álvarez
Pàrquing
Ja quedaven lluny aquells pàrquings solitaris on les sorprenia de nit quan sortien del cotxe: dones madures, segures, atractives, poderoses… S’excitava veient com la seva seguretat desapareixia per deixar pas al terror i la súplica. Les violava i -una cosa porta a l’altra- acabava matant-les a ganivetades. Era com una droga, com un “xute” d’adrenalina que el feia sentir el rei del món. Ara estava rehabilitat, s’havia promés que no ho tornaria a fer, que resistiria la temptació, però…
Va travessar el carrer i va entrar al pàrquing.
Montserrat Vallès
Molts assassins corrent per aquests escrits.
ResponEliminaLa lletra és massa petita per poder-ho llegar bé, la meva vista ja no és la que era, no sé si solament em passa a mi, he hagut de engrandir la imatge al ordinador.