Tinc un somni
Martin Luther King
Sentia el brunzir des de molt lluny, la meva mà va tocar la tauleta de nit i va agafar el mòbil, vaig obrir els ulls, primer un, desprès l’altre, i vaig aconseguir apagar-lo. Volia tornar a adormir-me però tenia una sensació estranya, d’alguna cosa inconclusa… Ja! Havia somiat però no me’n recordava. No era la primera vegada que em passava! Al llarg de la meva vida, ja sóc gran, he recordat només uns quants somnis. Alguns, de quan treballava i, darrerament, un de molt bonic: m`havia tornat a enamorar i vaig sentir aquell pessigolleig a l’estómac… No recordava l’home però sí aquella sensació tan agradable. Vaig estar contenta tot el dia!
Està clar que el meu subconscient és molt tranquil i jo diria que no gaire treballador, però la meva consciència, no. Des de molt jove té un somni!
Pels anys 70 somiava amb una societat millor; pensava que els avenços tècnics i científics portarien els homes a treballar menys i a guanyar prou per viure. Que el temps es podria dedicar a la família i al lleure: la música, l’esport, la lectura, la formació pròpia i la dels altres… Que les diferències de tota mena, de color, de gènere, de religió, econòmiques, s’escurçarien fins a desaparèixer i, amb això, també les guerres.
Els avenços han arribat i alguns, inimaginables, com, per exemple, els ordinadors, la robòtica o el mòbil, han provocat canvis insospitats en la societat, però el meu somni continua essent això, un somni.
Magda Ábalos
Juro que mai més no tornaré a passar gana
Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué
Les campanes de l’església toquen molt fort i amb alegria anunciant que la guerra s’ha acabat.
Durant els anys que va durar la lluita, la família d’en Pep ho havia passat molt malament. Era d’un partit contrari al règim i va haver de fugir i amagar-se pels boscos per por de ser empresonat.
La seva dona es va quedar a la casa familiar juntament amb els seus tres fills, que eren molt petits. Van subsistir com van poder. De mica en mica, es va anar buidant el rebost i el pare no tornava. Van passar molta gana, la canalla no tenia res per menjar.
De tant en tant, els soldats passaven per buscar el pare. No el van trobar mai, però s’enduien el poc que els quedava.
De nit, se sentien passar els avions, les sirenes i caure les bombes molt a prop. La dona i les criatures sortien corrents per amagar-se al refugi.
Així dia rera dia, malvivint de la manera que podien. La mare no es va desesperar mai.
Un dia es va acabar la guerra, es va sentir el toc de les campanes i la gent va sortir als carrers mig destrossats per les bombes.
De sobte el pare va aparèixeri i els nens se li van abraçar plorant i ell els digué: “Perdó per haver-us deixat tant de temps sols. Sé que ho heu passat malament. Per vosaltres, juro que mai més tornaré (ni tornareu) a passar gana.”
Roser Casaramona
La vida és com una capsa de bombons
Forrest Gump
Ella l’esperava asseguda davant del televisor. S’havia fet tard com altres vegades, però ara el seu estat d’ànim era diferent: havia passat allò que era lògic.
Feia molt temps que ella ho sabia, però sempre havia tingut l’esperança que fos passatger, que acabaria ràpid com altres vegades, en què ella es posava la màscara impenetrable i ningú podria endevinar el que pensava, tal como l’havien educada, per no mostrar mai feblesa davant de la gent.
En aquelles etapes, bastant freqüents en el comportament del seu marit, ella no deixava de ser l’esposa amable i discreta que s’esperava. Era el preu per tenir una bona posició i conservar-la, així l’hi havien dit els seus pares quan li havien aconseguit un bon partit. A la seva família tot es planificava per poder mantenir la posició a la societat.
Ell gaudia de la vida al màxim, moltes vegades sense ella, i acostumava a dir que la vida era com una capsa de bombons, oberta per agafar el que més et venia de gust, i de fet, així ho feia, amb cada dona-bombó que trobava.
Ella havia estat sempre una espectadora dels festins dels seu marit, però ves per on, finalment havia decidit que també tindria la seva capsa i ara havia escollit el bombó més atractiu i se l’havia menjat feia poques hores. Encara podia sentir-ne la dolçor...
Dolors Álvarez
Sigues realista: demana l’impossible!
Maig del 68
La Rosa i la Marta són dues germanes molt eixerides i intel·ligents. Els seus pares han dit, des de sempre, que la Rosa és la més llesta i la petita, la Marta, és més aturadeta.
A l’escola no ho veuen així. Les dues són treballadores i amb un tipus d’intel·ligència molt igual, però la Marta s’ha cregut que ella no servia per estudiar, que la seva realitat era aquesta, i això s'havia d’acceptar... A no ser que volgués demanar l’impossible.
La Marta somiava amb ser una gran científica, que treballaria a la NASA i que a la millor l’escollirien per anar a l’espai. La seva fantasia no tenia límits. Ella no sabia que la força del pensament, si s’ajuntava amb el poder de la voluntat, podia aconseguir-ho tot.
La Marta va confiar en ella mateixa i de mica en mica l’impossible s’anava convertint en la seva realitat. I va aconseguir tot allò que semblava impossible.
Per a la Roser, en canvi, la realitat era còmoda, no tenia cap interès en les coses que eren més enllà del seu anar fent. Va anar a la universitat, però no va acabar la carrera: la realitat era més dura del que es pensava i ella no volia demanar l’impossible. O sigui que es va quedar en la realitat, la mediocritat i l’avorriment.
És clar que d’una mateixa realitat poden sorgir diferents camins. Sols cal creure en la pròpia força que empeny més enllà del possible.
Maria Àngels Colom
Ni un pas enrere!
Batalla d’Stalingrad
Tinc setanta anys i les cames em fan mal, però amb ajuda del bastó vaig a tot arreu. Avui la Conxita i la Mundeta m’han convidat a berenar per l’aniversari de la Conxita.
A les cinc, amb la bossa i el bastó, he agafat el bus que em deixa molt a prop de casa seva. Ens ho hem passat molt bé: hem parlat, hem rigut i hem menjat pastís que havia fet la Mundeta. També hem jugat a cartes. Estava tan bé que no m’he adonat que s’havia fet tard. M’he acomiadat i he agafat el bus de tornada. Al baixar tenia la impressió que algú em seguia pel carrer fosc i desert. De cop, se m’ha posat davant una persona amb passamuntanyes i el que semblava una pistola a la mà. M’ha dit “Doni’m tot el que porti, les joies també”. Deu meu, quin ensurt!, he pensat que em mataria! Però després m’he dit “Ni un pas enrere”, i amb el bastó li he donat un cop a la mà tan fort que ha caigut a terra i la suposada pistola ha volat per l’aire. Era de joguina.
Em tremolaven les cames, però no m’he mogut. Ha fet intenció d’aixecar-se i li he donat un cop de bossa. S’ha quedat a terra plorant i m’ha dit que té un fillet i no troba feina. “Perdoni’m senyora, estic desesperat”. M’ha fet molta llàstima: li he donat uns quants diners i ha marxat corrent.
Rosa Orenga
Si em necessites, xiula
Lauren Bacall a Tenir o no tenir
Havia estat un matí xafogós, propi d’un dia d’agost que amenaça tronada, però va ser a la tarda quan el cel es va omplir d’una negra foscor. Un llampec va il·luminar paisatge i tot seguit l’espetec d’un tro. Començava a ploure amb violència i el vent xiulava estrepitosament.
Des de la finestra del menjador l’Anna contemplava aquell espectacle i allí estava, davant del mas, noble i austera la figuera. Ningú sabia quants anys tenia. Entre les seves branques flotaven innocents jocs d’infància, episodis amorosos, ombres de misteri, dolços plaers.
L’avi cada any deia: Enguany la collita ens arribarà per tots, pels ocells que es mengen les figues més dolces, per omplir el prestatge del rebost de melmelada, per assecar i menjar-les amb ametlles o nous. L’avi tenia raó, pensava l’Anna, cada any a l’estiu l’arbre s’omplia de vida.
Les imatges i records del passat se l’arremolinaven mentre les gotes de pluja s’estrallaven contra els vidres de la finestra. El seu desig era córrer fins a la figuera, acaronar la soca i abraçar-la per protegir-la, però seria temerari fer-ho. De sobta obre la finestra i, amb la mirada fixa en ella, crida: “Si em necessites xiula”. Tot va transcorre en una fracció de segon. Un llamp havia esclatat sobre la figuera.
Maria Teresa Naval
Bon dia, princesa!
Roberto Benigni a La vida és bella
Els senyors tenien tres filles, la Rosa, la Maria i la Montserrat, quina més bonica, però ell va quedar enamorat de la Rosa. Sempre que la veia li deia: “Tu ets la meva princesa.” Ella, que era molt coqueta, no en feia cas i no veia la bondat del cor d’aquell minyó.
Van passar els anys i la Rosa es va enamorar d’un noi de Barcelona, ric i ben plantat, que la va enganyar amb bones promeses i mals fets. La família la va portar a la masia per recuperar-se d’aquell desengany tan gran. Sabien que el Jaume era un noi com cal i estaven tranquils.
El Jaume matinava molt, però no marxava sense deixar a l’esmorzar de la Rosa una flor i una nota que deia: “Bon dia, princesa!”
Carme Vallverdú
Ningú no és perfecte
Joe E. Brown a Ningú no és perfecte
Aquell era el dia mes important de la seva vida, l’havia estat esperant tant i tant de temps, l’havia somniat, l’havia dibuixat, li havia donat mil voltes només quedava portar-ho a terme.
Molts anys havien passat fins poder aconseguir-ho. La veritat és que des de que va començar a desitjar-ho, anava anotant tot el necessari punt per punt, ho havia estudiat, canviat, refet una i altre vegada, no podia deixar res al atzar.
Estava nerviós, sabia que en el fons era una cosa simple, que no era l’únic que ho faria, però això no l’ajudava a calmar-se. Per ell seria la primera vegada i per això havia de ser perfecte com tot el que ell es proposava fer.
Repassava un cop i un altre els últims detalls, ja tot estava a punt, les invitacions enviades, les cadires preparades, la música a punt, un vestit espectacular per fer el debut amb aquella coreografia tan minuciosament depurada, tan estudiada, tan treballada.
Va arribar l’hora, tot el públic estava expectant aquell ballet seria el millor que s’havia fet en anys. Un sol ballarí en un escenari decorat esplèndidament, una funció única.
S’aixeca el taló i surt triomfant el nostre home, comença la música, i de cop sent un gran dolor al costat dret del sota ventre, va intentar no pensar-hi i començar el ball, impossible, el dolor era molt gran. Van haver de emportar-se’l corrents al hospital, tenia un atac d’apendicitis.
Ningú és perfecte, va xiuxiuejar al sortir del quiròfan mentre s’anava despertant.
Imma Cauhé
L’absis de Notre Dame de París de fons, abraçats al pont d’Archevêché sobre el Sena, ens vam prometre amor. Les passejades agafats de la mà pels molls del riu, les avingudes i els jardins; arribàvem a casa amb les sabates polsoses. Les visites al museus i als gran monuments, extasiats d’art i de bellesa, van ser l’escenari del nostre festeig.
Sempre ens quedarà París
Humphrey Bogart a Casablanca
És la ciutat que t’ha vist néixer, de la teva infantesa, dels estudis a la teva joventut, de la teva primera feina. Per a mi, és la ciutat on et vaig conèixer, on vaig començar a estimar-te, és la ciutat que m’enamora. Hi hem tornat moltes vegades, i sempre m’ha semblat meravellosa. Per Nadal els Champs Elysées amb els arbres guarnits de llums, els aparadors desbordant elegància, el fred i la neu. Al bon temps, una ciutat per passejar, amb els seus barris i racons tan diferents, la gent que omple carrers i terrasses, la torre Eiffel sempre present. Una ciutat majestuosa, d’un passat de reis malgastadors, de revolucions, que ha inspirat moviments artístics, un mirall per a l’alta costura, un lloc ple de vida per viure -hi, però el millor de la ciutat és que t’hi vaig trobar.
El millor que m’ha passat. De la primera vegada ja fa molts anys i sempre ens quedarà París.
Maria Carme Valios
He mort el llop!
Manelic a Terra Baixa
Sempre que podia sortia a caçar, però aquell dia em van passar coses sorprenents. Enmig del bosc vaig sentir crits estranys i, en acostar-m’hi, un llop enorme s’empassava una noieta i una àvia, l’una darrera l’altra. Jo, tot i la sorpresa davant un fet tan dramàtic, com a bon caçador vaig disparar a la fera. Després vaig treure les dues víctimes de la panxa del llop i les vaig acompanyar a la seva cabana, a l’altra banda de la muntanya. Allà ens vam refer de l’ensurt davant d’una bona sopa de farigola que va fer l’àvia.
Abans de fer-se fosc em vaig acomiadar i, carregat amb el llop mort, me’n vaig anar cap al poble. Esperava una gran rebuda, però tot va anar ben diferent. Ningú no em va sortir a rebre, només alguns caps observaven en silenci darrere les cortines. A la Plaça, dos municipals em van detenir com a un delinqüent.
D’això ja fa uns quants mesos i ara estic pendent de l’article 339 del Codi Penal, que es veu que castiga el maltractament d’animals i espècies protegides. Diuen que m’he inventat aquesta història de l’àvia i la nena, que en aquella muntanya no hi ha cap cabana, que m’he empescat una fantasia per justificar el meu delicte i que atemptar contra el patrimoni natural es paga!
Montserrat Vallès
"Escriure un conte que tingui per títol un lema conegut, com ara "He mort el llop!": proposta de treball de maig.
"Escriure un conte que tingui per títol un lema conegut, com ara "He mort el llop!": proposta de treball de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió