Al voltant de la plaça del Diamant

Enyorança

  

En Pere mirava capficat com l’arròs s’anava coent a la paella i se sentia identificat amb aquells pobres escamarlans que ja no lluitaven dins el brou bullent i ara, resignats, es deixaven coure per donar sabor al menjar.

Ell també s’havia resignat. La Natàlia li havia dit molt clar que ja no l’estimava i que s’havia enamorat d’un altre noi,  però encara no entenia com havia passat tot això si feia quinze dies encara passejaven tots dos agafats de la mà pel parc de La Ciutadella.

Potser havia badat i li lavia d’haver dedicat més temps, però ell ho havia fet pel bé de tots dos al quedar-se a fer més hores extres a la cuina de l’hotel amb la finalitat de fer més racó per poder casar-se aviat amb ella. I ara, ves per on, havia sortit aquell ganàpia i se l’havia emportat, ves a saber amb quines arts capcioses...

Sempre havia estat respectuós amb ella, perquè la Natàlia era una noia molt sensible i no li hauria agradat fer res que la pogués incomodar i ara pensava que potser havia estat massa prudent.

Tenia el cap ple de dubtes sense resposta que ja ningú li aclariria, però estava segur que li seria molt difícil deixar d’estimar-la i no pensar en aquells dies de felicitat quan ballant a la Plaça del Diamant li posava la mà a l’esquena i sentia l’escalfor d’aquell cos estimat.

Dolors Álvarez

Coloms

M’agradava jugar en aquella plaça plena de coloments i avis prenent el sol. Si hi passava corrent, els coloms s’espantaven i aixecaven el vol. Tampoc els avis estaven gaire tanquils perquè més d’una vegada la pilota anava a parar al diari que llegien i… plantofada a la cara!

Quan desembolicava el berenar, el sorollet els anunciava (als colomets, no als avis) que els en tocaria una mica. Jo, fent cassoleta amb la mà plena de molles, m’agenollava per acostar-los el menjar.

L’hivern va ser cru, magre i trist. A casa, les cares eren llargues: pocs somriures i poc menjar. Sé que hi havia una guerra, però, per què?, qui la volia? Quan m’enfadava amb el meu germà, l’àvia ens renyava i després ens deia “Una abraçada i a jugar amb bones cares!”. A qui havia d’abraçar perquè acabés aquell patiment?

Potser pel soroll dels avions o perquè el menjar minvava, els coloms van desaparèixer. La mare deia que a la casa dels coloms tenien problemes. “Coses de la gent gran” afegia l’àvia, que volia tallar la conversa.

Però entre totes les angoixes, vaig tenir una alegria. Un matí fred, camí de l’escola, vaig sentir piular llastimosament un colomet. El vaig veure, arraulit i tremolós, en un clot, d’on a penes podia treure el caparró.

Decidida, el vaig treure amb molt de compte. Tremolava i no podia aletejar i me’l vaig posar dins la gorra de llana. S’hi devia trobar bé perquè pocs instants després va aclucar els ulls plàcidament.

Emília Brias

Casaments dissortats?

Aquesta Colometa no va ser feliç del tot. Jo, que la conec de tota la vida, puc dir que la seva història és com la de moltes altres. Ella va triar casar-se amb aquest xicot i ja veiem com li ha anat, pràcticament ha hagut de pujar sola les dues criatures.

Jo em vaig casar amb l’home que el meu pare va creure que em convenia. És veritat que no vaig ser obligada, però tot em va fer creure que era el millor per a mi. Jo no era gaire agraciada, qui voldria casar-se amb mi? Quan el meu pare va parlar-me d’un client seu fruiter que cercava esposa, no vaig dubtar perquè donés el meu nom.

 Vàrem començar un carteig i a l’any de les nostres primeres missives, dos dies abans de la boda, el vaig conèixer personalment i em convertí en la seva esposa. El coneixia per una fotografia que m’havia enviat; jo li havia enviat la meva, això sí, de perfil, perquè no veiés l’ull que mirava cap al cantó que no era.

Vaig sortir de casa els pares per aterrar a un lloc pitjor. No era mal home, però era esquerp, manava a tothora, només volia una dona perquè treballés i li donés l’hereu per continuar el negoci. I així va transcórrer la meva vida, amb poques alegries.

La Colometa, en canvi, estimava però no va ser feliç i al final va trobar un bon home que la va treure de tots els seus problemes.

Imma Cauhé

Botiga

Un dia de juliol del 1935, el meu marit i jo, amb els meus pares, ens vam traslladar a viure a la plaça del Diamant. Vam llogar una botiga de teixits i vetes-i-fils, amb vivenda a la part interior. La mare feia els pedaços i arranjaments de la roba, jo estava darrera el taulell  i el meu marit es va col·locar en un taller metal·lúrgic molt a prop de casa. El pare estava molt delicat i es passava el dia dormint o prenent el sol a la plaça.

De mica en mica ens vam fer amb la gent del veïnat i vaig conèixer la Natàlia, que ho passava bastant malament per poder tirar endavant els seus fills.

Per la festa major, a l’envelat de la plaça, el jovent hi anava a ballar i tothom oblidava les seves penúries en aquell temps políticament molt insegur. Havia començat la guerra civil.

Al meu marit li van tancar el taller, la nostra botiga ja no venia res i vam haver de tancarl’any següent. El pare va morir aquell hivern. La vida es va fer molt complicada: les bombes se sentien molt a prop de casa i no teníem menjar, la mare no es trobava bé des de la mort del pare, així que vam decidir tornar al poble, ja que hi teníem casa i podríem viure de l’hort i les gallines. Amb la idea de poder tornar algun dia a la plaça del Diamant.

Roser Casaramona

Decisió

La Natàlia va sortir de la pastisseria on treballava. Havia quedat amb en Quimet per anar al Monumental  a menjar popets. 

La Colometa, així li deia en Quimet, va seure en un banc de pedra a esperar-lo. Sempre arribava tard. De seguida  els pensaments se li van enlairar:

“Em preguntarà, com sempre, si he trencat amb en Pere i jo no sé com dir-li que no, que no vull trencar amb en Pere perquè això nostre no ho veig clar. En Quimet és molt decidit, tot ho té pensat, té establiment propi, però és molt cregut. No em deixa opinar de res. Tot ho vol manegar ell i, a més, els seus ulls de mico no m’agraden. Com li dic que no ho veig clar? No sé... no sé, en Pere és tan diferent! És un manat, d’acord, però és cuiner. És tranquil. M’escolta. Per a ell, jo sóc el millor que li ha passat. No és tan decidit, però, a vegades, una mica de calma és millor que tant atabalament.  A més, els seus ulls són grans i tranquils, tot i que no brillen tant.

Ai!, si visqués ma mare, l’hi podria explicar i ella m’aconsellaria. No sé què fer, em sembla que continuaré amb en Pere. Tinc por de com s’ho agafarà en Quimet. Demà l’hi diré i desprès me n’aniré perquè hauré quedat amb la Julieta per anar a comprar roba per a un vestit. No sigui que encara rebi!”

Magda Ábalos

Ball

Quan la Marta va arribar a la Plaça guarnida de banderoles, fanalets de llum i branques de boix, els músics ja tocaven. Estrenava vestit i sabates fent cas del que sempre deia l’àvia.

Mentre s’obria pas entre la gent, buscant la colla d’amigues, un noi alt i prim li diu: “Balles? Sense pensar-ho es troba embolcallada pels braços del jove ballant al ritme de la música. Ell, amb mirada seductora, deia les paraules més dolces que mai havia sentit, al temps que l’abraçava cada vegada amb més força.

A l’acabar el ball l’acompanyà fins a prop de casa. LI feia vergonya que els pares veiessin que s’acomiadava d’un noi desconegut fent-se un petó als llavis, i quedaven per trobar-se al ball l’endemà. Encara arrossegava els prejudicis d’una educació excessivament moralista rebuda a casa i al col·legi.

Es va treure les sabates noves que prou mal li havien fet. Els braços també es ressentien de l’esforç de clavar-li els colzes perquè no l’estrenyés tant ballant. Però tot i així aquella nit va dormir amb aquells ulls foscos de mirada penetrant i les mans que l’acaronaven.

L’endemà va tornar al ball, la festa continuava, però ell no l’estava esperant. Angoixada, el busca entre la gent i el veu ballant amb una noia. Devia estar dient-li les paraules seductores que el dia abans havia sentit ella?

Maria Teresa Naval 

"Una història evocant La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda", proposta de treball de novembre.