CARN I UNGLA
Ens deien que érem carn i ungla i no exageraven, perquè la meva amiga Anna i jo sempre estàvem juntes.
A la primavera, quan la natura s’omple de festa, collíem les primeres cireres i ens en penjàvem un parell com a arracades. Cap al vespre, anàvem a comprar la llet a la granja amb el balandreig de les lleteres de metall donant voltes enlaire. Caminàvem fent equilibris per el caire de la vorera mentre pessigàvem el pa de pagès, encara calent, que mai arribava a casa sencer.
A l’estiu, anàvem al riu, jugàvem amb l’aigua enmig d’una flaire a pollancre, mentre vèiem els peixos per l’aire i els ocells per l’aigua. Muntades al trill donàvem voltes i voltes a l’era i des de l’era ens llançàvem al paller envoltades de rialles i palla.
Al setembre recollíem mores als esbarzers. Aviat ens tacàvem les mans de negre, però no importava! El camí de les mores feia olor a escola, a colors “Alpino”, a pluja de tardor. Enlairàvem les fulles grogues i xipollejàvem als basals amb les botes d’aigua.
Desprès arribava l’aparent immobilitat de l’hivern. La neu ballava a poc a poc. Els guants se’ns amaraven amb la neu i desprenien olor a llana mullada. Dies també de convalescència fullejant contes entre blavisses ombres.
Als nou anys, el trasllat del meu pare per treball ens va separar.
El nostre retrobament fou com un vent que fa arrombollar la memòria de la nostra infantessa, sabent que res de bo desapareix per sempre.
Maria Teresa Naval
CAFÈ DE TARDA
El silenci s’havia apoderat d’aquella taula del bar i només el moviment de la cullereta remenant el sucre del cafè el trencava i atreia l’atenció dels tres amics que estaven reunits al seu voltant, sense saber què dir, com si un sobtat defalliment els hagués abatut.
Es reunien cada tarda des que estaven jubilats i feien llargues caminades pel poble amb converses inacabables sobre la seva joventut, la política i el futbol. La seva relació venia de la infantessa i havien conservat l’amistat al llarg dels anys, integrant cada un d’ells la seva família al grup, fent sortides i celebracions que havien enfortit la seva relació. Abans eren cinc: en Jordi, Manel, Pere, Agustí i en Lluís, però ara només en quedaven tres. Les malalties se’ls havien emportat i ara en Lluís els havia comunicat que la seva lluita no estava donant els resultats esperats pel metge...
Se’ls va mirar alhora que prenia el cafè i, sense esperar cap comentari, la seva veu va trencar el silenci i va fer tornar el somriure als seus amics amb aquells records que tant els agradava reviure.
—Us recordeu d`’aquell any que vam anar els cinc de vacances a França amb les motos i el descobriment d’aquelles platges on les dones es passejaven amb bikini quan encara no estava permès al nostre país?
El riure i les anècdotes van assegurar l’animació de la tarda i per una estona van tornar a sentir-se joves i van espantar la tristor.
Dolors Álvarez
UNA TARDA MÉS
Havíem dinat i demanàvem les copes i el cafè. Hi érem tots o quasi tots; la Dolors i en Jaume, el meu marit, eren morts; el Manolo i la Laura havien vingut de Sevilla, feia anys que hi vivien; el Javier i la Núria, que estaven divorciats però tenien una bona relació, havien vingut de Girona; el Pere, de la Dolors, era el vidu més recent i com jo, vivia a Barcelona. Jo ja feia 27 anys que era vídua.
La reunió havíem decidit que fos a Barcelona perquè aquí era on ens havíem conegut mentre estudiàvem a la Universitat pels voltants del 68. Teníem moltes coses per recordar i contar.
Vivíem bé però era inevitable parlar de l’última operació o de pastilles. El Javier, com sempre, amb els seus acudits; el Manolo amb les seves malalties reals o fictícies; la Laura no deia res, ja parlava el seu marit; la Núria ens explicava que havia deixat el seu xicot (molt més jove que ella); el Pere ens deia que enyorava molt la Dolors.
Després vam començar amb la política; aquí no hi va haver gaires problemes perquè tots érem socialistes, afiliats o no, des de l’època d’en Franco. Faltava la Pilar, l’actual dona del Javier, independentista de soca rel; quan ella hi era, les discussions del matrimoni feien tremolar la taula.
Vam acabar parlant dels fills i els nets… i així, al davant, anava passant la tarda com tantes altres de la nostra vida.
Magda Ábalos
DUES CABRES BOGES
Vam anar a escola a les monges fa molts anys i vam ser amigues des de llavors. Anàvem sempre plegades i des de l’escola, va sortir una amistat per sempre més. Vivíem a prop i jugàvem al carrer, a cuit i amagar, a córrer, a la corda o a la xarranca. Els pares ens deien que semblàvem “dues cabres boges”. Però nosaltres ens ho passavem d´alló més bé.
Va passar el temps i vam començar a sortir amb nois, a les sardanes, esperant que algun ens regalés el ram. La Maria va conèixer un noi francès a la universitat i es van fer nòvios. Quan es van casar, van anar a viure a París, no van tenir fills. Jo no em vaig casar mai, vaig estudiar Magisteri i feia de mestra a un poblet.
La nostra amistad, seguia forta, ens escrivíem tot sovint, i de tant en tant ens vèiem per vacances. Un dia vaig rebre un telegrama de París (llavors, no hi havia mòbils) dient-me que la Maria estava molt greu. Vaig fer la bossa corrents i vaig agafar el primer tren que vaig poder.
Encara la vaig poder abraçar. Quan em va veure, em va dir a cau d´orella, agafant-me les mans: “ Carme, amiga estimada, ets aquí al meu costat”.
Roser Casaramona
UN TRESOR
Qui té un amic té un tresor, encara que de vegades no sàpiga valorar-lo.
En Carles i en Paco eren companys de classe; en Carles pertanyia a una família adinerada i elnPaco a una família més humil, encara que amb un cognom il·lustre. Els nois estudiaven i jugaven junts; l’un era més fort en Matemàtiques i l’altre en Ciències, i s’ajudaven mútuament.
Així va anar avançant el curs fins que van arribar les vacances d’estiu. Aquell estiu, a casa d’en Carles hi va anar a passar uns dies una família amiga que vivia a França i que tenia un noi de la seva edat. Sense adonar-se’n ben bé, ara un dia que no puc, ara un altre que no hi penso, en Carles va deixar de jugar tan sovint amb el seu amic Paco, fins que el va deixar de banda completament fent servir tota mena d’excuses.
Un cop acabades les vacances i amb la família francesa de tornada al seu país, en Carles va trobar a faltar el seu amic i va recordar com jugaven i com s’ajudaven a l’hora de fer els deures. Es va adonar que no havia valorat prou el seu gran amic i va decidir demanar-li disculpes per no haver estat per ell quan va venir la família de França. Com que en Paco no era rancuniós i s’estimava el seu amic, tot va tornar a ser com abans i van continuar la seva amistat. Han passat anys i anys i així continuen.
Carme Vallverdú
CAP D’ANY ALS ALPS
El calendari ens es propici i aconseguim celebrar el cap d’any tot el grup junts, als Alps francesos, un marc molt adient per l’esperit nadalenc. Som els amics de la universitat, tot i les distancies, vivim en ciutats diferents i en països diferents, i no perdem el contacte.
Quan els fills eren petits es necessitava una gran organització per a encabir la canalla, que disfrutaven com si fossin de colònies. Ara ja son grans, i tant pot ser que portin amics i parelles i rebentin les previsions d’espai com que no vulguin venir. Només queda el petit Batiste de 6 anys, que ens recorda quan tots els altres tenien aquesta edat d’il·lusió i innocència per la màgia de les festes.
Com no podia ser d’altre manera, tot ens amunteguem a la cuina per preparar els àpats especials. Els fills fora, que ja no hi caben. El que menys importa es el menjar, riem fent invents i provatures per decorar els canapès, guarniments que tothom sense excepció retirarà abans de posar-se’ls a la boca. A les postres no pot faltar la bûche de Noël casolana de Madeleine, que mai ningú menja perquè ja estem tips i queda perfecte per esmorzar l’endemà. La Monique i el seu toc gourmet amb alguna exquisidesa, la Christine afegeix la verdura ecològica, el Philippe amb els seus perillosos còctels i nosaltres fem país portant pernil, torrons i els raïms per les campanades, que a França resulta un costum molt exòtic. Mentre Joseph i Ange supervisen i posen cullerada a tot.
Una bona colla d’amics, que ara ja no hi som tots.
Maria Carme Valios
RETROBADA INTERMITENT
Avui ens hem tornat a veure, intentem fer-ho sovint, però a vegades s’ajorna la retrobada més del que voldríem.
Hem passejat i hem dinat, com acostumem a fer, però ara ja no caminem tant, fa un sol de tardor, d’aquests que convida a prendre’l, a la Mercè li fan malt els genolls. Fem doncs quatre passes i ens asseiem al restaurant. Hem recordat la mort de la muller del Joan, que dur va ser i que sol es va quedar. Durant la setmana encara anava a treballar unes hores i el temps li passava més entretingut, però els caps de setmana i festius la casa li queia sobre. Jo en aquells moments m’hi vaig oferir de tot cor, com estic segura ho hauria fet ell en cas contrari, vaig dir-li que en tota confiança el dia que no tingués ningú per estar, em truqués i vingués a casa a dinar amb la meva família. Així ho va fer durant un temps, fins que aquella solitud ja no li va ser tan punxant.
La Mercè, també bona amiga, s’està fent gran, (com tots nosaltres) sola, sense marit ni germans, només parents llunyans, els amics ho són tot per a ella, i aquestes trobades, encara que siguin de tant en tant, són un recordatori que estem aquí, que som amics de veritat.
Els tres dinem, parlem, ens retrobem, si no ho fem més sovint, és bon senyal, vol dir que no ens necessitem.
Imma Cauhé
ESTIMADA FILLA,
Sé que encara m’enyores, per això ara parlarem una estona tu i jo. Parlarem de les teves amigues de tota la vida i de les vostres trobades. Sou amigues des que éreu nenes, tot i que la vida, sobretot en els anys de joventut, va tan de pressa que vau estar un temps allunyades preocupades per altres coses. Recorda, arran del tràngol que vas passar, el nus que se’t va fer a dins i que et va fer esclatar en llàgrimes quan les vas veure: ja sé que aquell sentiment no l’has oblidat. Quan t’enfadis amb alguna d’elles, quan rondinis per qualsevol cosa seva que t’ha molestat, quan les vulguis criticar, recorda…
Quan la Marta t’ensenyava a conduir perquè havies perdut la pràctica després de vint anys sense agafar el cotxe. Aprofitava l’hora de dinar per jugar-se la vida amb una conductora novata que no veia ni els stops.
Quan la Mireia et “necessitava” sovint per fer qualsevol encàrrec: canviar una brusa que s’havia comprat, buscar un abric nou o qualsevol altra cosa que semblava que no podia fer sense tu.
Quan l’Ester et feia companyia sempre que podia i et convidava a dinar perquè tastessis els plats que feia el seu marit. Quantes sobretaules a casa seva on totes tres aguantaven les teves crisis de dolor i et consolaven!
Jo els ho he agraït sempre i elles ho saben. Espero que sàpigues conservar la seva amistat. Un petó ben fort de la teva mare, i fins a la propera conversa.
Montserrat Vallès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió