L’Olívia, en Tom i les pastilles
Des que l’Olivia i en Tom van començar les vacances d’estiu estaven al poble amb els avis. Els pares, que encara treballaven, els van advertir reiteradament que sempre obeïssin els avis, però per curiositat remenen la caixa dels medicaments i troben un pot blau i blanc, que semblava la torre d’un castell amb els seus merlets. D’amagat l’obren i veuen que contenia boletes de colors; en tasten una cadascun i queden convertits en princesa i cavaller que lluiten contra un drac, mentre dura l’efecte de les pastilles.
A la nit, els avis discutien perquè no trobaven les pastilles de col·lagen que prenien per al bon funcionament de les articulacions. Els nets es limitaren a contenir la rialla i el avis van comprar un altre pot.
L’Olivia i en Tom van guardar el secret i, cada tarda, a l’agafar un llibre, es prenen una de les pastilles màgiques. D’aquesta manera van recórrer planetes desconeguts, illes amb tresors, aventures a la selva...
Quan els pares els van venir a buscar, el primer que els preguntaren era si havien sigut obedients i ells, amb una mirada de complicitat, van afirmar que sí. Però, abans de marxar, no s’obliden d’agafar un altre pot de pastilles. Valia la pena desobeir!
Maria Teresa Naval
Què diu ara?
—Infermera, que puc anar al lavabo?
—No, què diu ara? Que no sap que no es pot moure?
La Roseta sí que ho sap, però és que no suporta la cunya; té la sensació que es mulla tota ella, i també creu que té forces de sobres per aixecar-se i caminar quatre passes. Però, és clar, al metge no se’l pot desobeir; per a les cuidadores, això és paraula de Deu.
—Si us plau, ara que hi ha el metge de guàrdia demaneu-l’hi.
Per fi el doctor ha donat permís per aixecar-se un cop en tota la nit.
La Roseta, acompanyada per la “superiora”, ha pogut anar a fer les seves necessitats.
—Uf! Quin descans!
Però no hi podia fer res; al cap de tres o quatre hores altre cop aquella necessitat vital. La malaltona va pensar que si ho deia a un altre infermer no sabria pas si ja hi havia anat abans. I així va ser, va poder anar un altre cop al lavabo; però per pega els va veure la “jefassa”, i l’escàndol que una pacient els volgués enganyar va ser total.
La Roseta no es va desanimar i va pensar que en el canvi de torn ho tornaria a provar. Però els escarafalls van arribar tan lluny que només entrar els nous cuidadors ja li van dir que “al metge no se’l desobeïa” i tots els de l’UCI van estar pendents d’aquella senyora que els volia enredar.
I va haver de fer les necessitats íntimes a la indiscreta cunya.
Maria Àngels Colom
Aprendre
La Consol s’havia inscrit en aquell taller de creixement personal i ara tenia al davant un qüestionari per omplir que valoraria la seva autoestima.
Feia poc que s’havia quedat vídua i estava decidida a gaudir de la seva llibertat fent activitats que per la dedicació familiar no havia pogut fer mai.
Ara la preocupaven els dubtes que tenia a l’hora de respondre, i concretament aquella pregunta que la feia rumiar: “¿Ha desobedecido en alguna ocasión de su vida?” Ella feia repàs dels records però no trobava cap ocasió en què hagués portat la contrària al seus pares ni al seu marit. Li havien ensenyat des de petita a obeir i s’havia deixat portar sempre per aquesta inèrcia que, francament, li havia fet la vida més fàcil. Ella era de caràcter dòcil i les tensions mai li havien agradat, però, segons deien, semblava que això era no estimar-se i l’amoïnava...
Començava a pensar que amb setanta-set anys era massa embolic voler canviar el caràcter i tampoc quedava ningú que la manés per poder practicar, però és clar que rendir-se i marxar d’aquell curs que la posava nerviosa la feia sentir covarda, així que va seguir fins que es va adonar que encara hi havia algú que la manava: la seva ment. Aquella que la obligava a fer coses encara que no en tingués ganes perquè, com l’havien ensenyada, l’obligació sempre era primer.
Ja tenia ganes d’arribar a casa i començar les pràctiques per aprendre a desobeir...
Dolors Álvarez
La promesa
Tenia tot el que un home pot desitjar: esposa, dos fills, casa i feina. Però li agradaven molt les dones i, com que la de casa anava tan cansada, cada vegada que anava a la ciutat es trobava amb una altra, molt capritxosa que havia conegut. Ella tenia una filla de no se sabia quin pare i, totes dues, mare i filla, aconseguien d’ell tot el que li demanaven.
Així anaven passant els dies fins que l’esposa, la que tant treballava, va caure malalta de càncer, Estant a punt de morir va demanar al marit que no portés a casa cap dona per al bé dels seus fills. Tot i que ell ho va prometre, no va trigar gens a fer venir la seva amant i la filla. Tot van ser viatges, luxes i terres posades a nom d’ella, fins que va arribar el dia que la bossa es va buidar. Llavors ella va marxar amb un home solter i disposat a donar-li tot el que volia.
Els seus fills, que s’havien quedat desemparats, van marxar de casa i al cap dels anys va morir sobtadament tot sol i penedit de no haver complert la promesa.
Carme Vallverdú
Construcció d'un somni
És cert que els meus pares m’ho tenien prohibit, no em deixaven allunyar del meu barri, ni anar-me’n del cercle dels meus amics, però jo tenia altres ambicions. Aquell barri, aquelles cases, els seus habitants..., tot se’m quedava petit, se’m feia monòton i feixuc. Necessitava moure’m per llocs on no em coneguessin, volia altres aires.
Així és com vaig començar a escapolir-me de tant en tant, cada cop més sovint i durant més temps.
Al tornar a casa em preguntaven d’on venia, mirava de dir el més convençut possible que de casa d’en Pep o de casa del Pere, quan la veritat era que venia del centre de la ciutat, allí entre tanta gent desconeguda em buscava a mi mateix, desobeint conscientment els pares.
Passejava per les Rambles, m’embadalia amb tots els artistes, el meu somni anava cap aquest camí. Un dia m’hi vaig atrevir i vaig fer d’estàtua, així vaig guanyar els meus primers calerons. Més endavant quan ja havia guanyat una mica vaig comprar-me una guitarra, i vaig començar a cantar.
Quan els meus pares van saber de la meva desobediència ja era massa tard, el cuc d’actuar i tocar ja m’havia portat a ser un artista que poc a poc va anar obrint-me camins per poder arribar a realitzar el meu somni, i aquí estic fent totes les actuacions que puc.
Imma Cauhé
Travessant el bosc
Tenia deu anys i no pensava mai en el perill que podia haver-hi quan havia de travessar el bosc per arribar al poble. La seva família era humil: el pare treballaba al camp per a un senyor poderós i vivien en una petita casa als afores. En Perico, que així es deia el xiquet, era el gran de quatre germans, el més espavilat, així com també el més trapella i desobedient.
Un bon dia, el noi sortia al matí de casa; feia molt bon temps, i anava cantant i xiulant. Enmig del camí va veure una bonica papallona de colors molt vius. Va deixar el camí per seguir-la i caçar-la, però no ho aconseguia i es va anar allunyant. Al cap d'una estona, catacrac!, se li va quedar el peu atrapat a una trampa que havien posat per atrapar un llop que rondava pels voltants i havia matat alguna ovella.
El noi va començar a cridar, pero ningù el sentia. Va cridar i cridar i res de res.
Pasades unes hores, els pares es van començar a preocupar i van sortir a buscar-lo. Cap a mitjanit el van trobar, tremolant de fred i amb el peu molt ferit. El van portar a casa i pel cami anava dient: “Pare, perdona’m per haver-te desobeït i haver anat per un camí prohibit”.
Roser Casaramona
Al final, per ordre alfabètic
En Roger estava molt content per haver estat tan valent de desobeir.
Ensenyem als nostres nens que han de ser obedients, seguir les pautes establertes i ser bons minyons. Però ens oblidem de dir-los que primer de tot han d’obeir el seu sentit comú i no anar en contra dels propis sentiments i criteris per no deixar-los indefensos davant els abusos, dels prejudicis i per protegir la seva pròpia integritat. Que a vegades és millor saltar-se les regles quan aquestes son parcials o injustes. I que gràcies a persones amb coratge que s’han enfrontat a normes injustes hem aconseguit millors condicions de vida per a la majoria.
Ell és un nen espavilat i tímid, estava fart de seure a l’última fila de la classe organitzada per ordre alfabètic, el seu cognom és Zúñiga. Es va aixecar del seu lloc i es va asseure a primera fila, a tocar de la pissarra, sense haver de tenir caps grossos que li tapessin la visió, perquè el graciós de torn li impedís sentir l’explicació de la mestra, per ser el darrer a rebre la plastilina i els colors, per no haver de caminar fins al fons de l’aula i ser l’últim de sortir al pati. No, ell ja tenia cinc anys i no estava d’acord amb aquesta injustícia. Després d’asseure’s a la primera taula desobeint la norma, en Roger va demanar explicacions a la seva mestra.
Maria Carme Valios
Aquí no ha passat res
—Vinga, Joan, ara ja pots tancar la finestra, que ja pugen. Se sent l’olor?
—No, home, no, tot ha quedat perfecte.
Els pares van arribar del primer cap de setmana que havien marxat sols davant la insistència dels seus fills adolescents que no els podien acompanyar: tenien partit d’handbol i, sobretot, havien d’estudiar per a l’examen de dilluns, de tots dos, casualment. Els van fer assegurar que no sortirien a la nit ni farien cap festa a casa, que farien només el que havien promés: estudiar i anar als partits.
Sí, sí, ho van prometre, però els plans eren uns altres: havien quedat amb els amics que la nit de divendres, que estarien sols, la passarien a casa seva fent algunes de les coses que els pares no aprovarien. Van menjar pizzes, van beure, això sí, moderadament, i van fer les animalades pròpies dels adolescents. Una d’aquestes accions va comportar que una beguda anés a parar a la paret del passadís, pintada de feia poc, i que deixés una taca ben vistosa.
Allò s’havia d’arreglar, s’hi jugaven poder tornar a gaudir d’altres caps de setmanes sense pares. Així que l’endemà, van comprar estris i pintura a la drogueria i van passar el rodet per la paret on hi havia la taca delatora. La feina va quedar perfecta. Un cop assecada la pintura i ben ventilada la casa, els pares van quedar contents i ells van poder continuar amb els seus caps de setmana sense pares,
Montserrat Vallès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió