DIFICULTAT
S’adona, però, que encara no està convençuda del que fa, i abans de trucar a cada porta ha de desconnectar les reflexions que sent al cap i, seguint les directrius dels curs de preparació que fa l’empresa, desenvolupa els arguments amb molt d’enginy fins que la gent acaba cedint, convençuts també per la confiança que transmet aquella noia que els assegura que a partir d’ara el gas i la llum els sortiran més econòmics, encara que desconeguin la lletra petita del contracte, que l’Ariadna per descomptat no s’entreté a explicar.
Quan marxa del client es torna a repetir que és una feina de merda i que no li agraden les mitges veritats, però ha de sobreviure en un món laboral on no hi ha cabuda per a sentimentalismes. Fa dos anys que va acabar la carrera d’enginyeria i la resposta a les entrevistes sempre és que té massa qualificació per a aquella empresa i, encara que no ho diuen obertament, ella sap que prefereixen un home en aquell lloc de treball; per tant, agafa el que troba per a supervivència i aprèn a amagar el seu idealisme.
Dolors Álvarez
NO TOTHOM VAL
Estava sola, un país desconegut, un lloc diferent a tot el que coneixia, vaig tenir una oportunitat, un treball que permetria poder alimentar i pagar l’escola del meu fill que havia deixat amb la meva mare al meu país.
Al principi era acompanyar una persona gran, ajudar, netejar la casa, més tard les coses varen anar canviant, la senyora va necessitar que tingués més cura d’ella, havia d’ajudar-la a rentar-se, a vestir-se, que s’assegués del llit a la cadira, de la cadira al vàter, més tard a posar-li bolquers i netejar-la.
Això se’m va fer molt difícil, suposo que a ella també, no és agradable que t’hagin de netejar les parts íntimes, però menys és haver de treure i netejar els excrements d’una persona gran.
Quan això va passar, feia alguns anys que jo estava a aquella casa i realment m’havien tractat molt bé i tenia afecte a aquella persona i els seus fills, però cada dia se’m feia més difícil aquella feina, era superior a mi i d’acord mutu vàrem decidir rescindir el contracte.
Imma Cauhé
Tinc encara uns minuts abans d’entrar a fitxar, soc a la porta prenent l’escalforeta del sol, avui fa un dia resplendent d’hivern. Després ja no tornaré a gaudir de la llum natural, quan surti ja serà fosc.
BAIXANT, AL FONS A L’ESQUERRA
No veure el sol no és el pitjor d’aquesta ocupació, tampoc ho és la meva tasca de netejar els lavabos i els vàters, endreçar, reposar paper higiènic, sabó i tovalloletes, vigilar l’entrada i sortida de senyores i senyors, de la canalla que a l’hora que acaba l’escola venen al parc. La feina no és agraïda, ningú pensa que per trobar net l’espai hi ha una persona al darrera, però tothom es queixa si és brut.
Hauria d’estar contenta, tinc una feina remunerada i jo necessito el sou. La tasca en si mateixa no és esgotadora, tampoc és agradable però t’hi acostumes: portes guants i uniforme. El pitjor de tot són les mirades dels usuaris, hi ha qui saluda “bona tarda” o somriuen, altres t’ignoren i simplement et fan sentir invisible o ratllen el menyspreu quan deixen la propina obligatòria al plateret.
Maria Carme Valios
LA ROSA
Vivia en un poble de Lleida; era la gran de cinc germans i, per a més desgràcia en aquells temps, l’única noia. Va ajudar la mare a criar els petits i, quan ja s’anaven fent grans que ja anaven al camp per donar un cop de mà al pare, la van enviar a la capital a fer de minyona, a servir, a veure si trobava un xicot. I sí que en va trobar, com que era tan neta i polida!
La mestressa li va dir al seu fill:
—Podries casar-te amb la Rosa, i així tindrem minyona per sempre i tu, una dona al llit.
La pobra Rosa no sabia el que l’esperava. Un cop la van fer seva, ja no era mestressa de res; havia de demanar cèntims per a tot. Va tenir tres filles, però el marit, cada dia més insuportable, perquè ell el que volia era un hereu.
Van passar els anys i va arribar el dia que va morir la vella. El marit, de mica en mica es va adonar que la Rosa era tota bondat, que no tenia ressentiment per a aquella dona que tan malament l’havia tractat, i que ella havia cuidat fins al darrer dia. Així que, oblidades les rancúnies, tots dos van envellir com Deu mana. Tot li semblava poc per a la seva Rosa.
Carme Vallverdú
LA JANIRA
La Janira és una mulata que treballa de cambrera al meu barri. Ara està soltera, però té un fill de 24 anys que també és cambrer. Des de fa molts anys és mestressa i senyora de la barra del bar restaurant Joan. Els homes l’envolten però ella sap tractar-los, i tant, que sap tractar-los!
Viu al barri i a l’agost, quan tanca el Joan, dona gust veure-la passejar. El seu caminar recorda el balanceig d’una palmera del seu país natal, Cuba. És maca, molt maca. Alta, esvelta, amb el cabell molt negre, molt llarg i ple de rínxols.
A Cuba no tenia més remei que fer certes coses per obligació. Això no li agradava. No m’ha aclarit si era perquè l’obligava la fam o el partit, segurament una combinació d’ambdues.
T’explica, rient amb picardia i repetint “lo entiendes, mi amol?”, que des que va arribar a Barcelona fa les mateixes coses però ara tria ella l’home, el moment i el que vol fer.
Sí, ho entenc, Janira, és clar que ho entenc. Les dones hem lluitat i continuem lluitant per poder triar el que volem fer sense imposicions de cap mena.
Magda Ábalos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió