Misteris del dia a dia

Bona diada de Sant Jordi!

MÈDIUM

  

Estava molt espantada i la por la va immobilitzar una bona estona. Entenia que allò era un senyal molt clar que havia connectat amb alguna ànima perduda d’una altra dimensió. Feia dies que practicava seguint les instruccions d’aquell llibre esotèric que feia sortir els poders adormits de persones atretes pel tema.

 Sempre li havien agradat els misteris paranormals, i això volia dir que tenia  qualitats innates en ella, ves a saber si heretades d’algun avantpassat, i ho demostrava el fet que, cada matí, un ocell es posava a la finestra piulant com si la volgués despertar.

Començava a pensar en obrir un consultori i ajudar amb els seus poders a gent que necessités connectar amb parents morts, o bé fer una predicció de futur, que ajuda tant per anar sempre sobre segur. És clar que hauria de posar un preu, perquè sempre comporta un desgast energètic que cal compensar i ella no tenia pas una pensió alta i li aniria bé.

Després de l’ensurt del primer dia, va seguir fent els rituals, i a les dotze trenta, puntualment, es seguia posant en marxa la televisió per si sola, i ella  intentava arribar, a través de la paraula, a aquell ésser una mica tímid sense aconseguir-ho, i va decidir consultar-ho amb un mestre espiritual que li va aconsellar que portés un tècnic per revisar l’aparell.

Ara sabia que en un d’aquells embolics que es feia amb el comandament, l’havia programat per a aquesta funció automàtica i, també, que hauria de tornar a programar els seus somnis.

Dolors Álvarez

EL BALL 

Els darrers llums del dia, matisats per el color verd dels arbres, donaven a la plaça, plena de gent del barri i amenitzada per l’orquestra, un ambient pintoresc i festiu.

Els homes amb barret de palla amb una cinta negra, i les dones vestides de blaus, verds i rosats, agitaven les faldilles mentre ballaven a ritme de vals.

La plaça estava envoltada per una balustrada de fusta amb bancs, on seien les noies esperant a ser convidades a ballar.

A sota dels arbres hi havia taules i cadires on la gent menjava, bevia i conversava alegrement.

Una noia, amb vestit vaporós de ratlles blaves i blanques, asseguda en un banc, al costat de la seva germana, estava embadalida xerrant amb un jove, al temps que tractava de seduir-lo amb al·lusives mirades i somriures. 

Quan la guia del Museu d’Orsay va acabar l’explicació del quadre “El ball del Moulin de la Galette” de Renoir, vaig quedar confosa , no m’ho podia creure!, aquesta mateixa escena jo l’havia viscut feia molts anys. Recordo que el jove em va convidar a ballar i els nostres cossos, plens de sensualitat, es van apropar mentre ballàvem.

Maria Teresa Naval

GUSTOS INTERMITENTS 

Per molt o poc que planifiquis la compra de menjar, sempre, misteriosament, sobren o falten tomàquets, posem per cas. De sobte, tothom vol menjar tomàquets a tota hora. Per fer amanida, per fer-se un entrepà de pa amb tomàquet, per fer salsa per als espaguetis o un gaspatxo ; i de manera sobtada de tomàquet ja no en vol ningú. Com si es tractés d’una moda passatgera. I rondinen:

—I ara!, a mi el tomàquet no m’ha agradat mai.

—És que ara que fa fred, no ve de gust.

—Prefereixo la amanida verda i el pa amb oli.

Quan la darrera setmana s’acabaven de seguida i ara es moren de fàstic a la nevera.

I també amb els carabassons.

—Em menjaria una crema de carabassó. Per què no els fem en truita?. Millor a la planxa.

I de cop ningú vol carabassó, o pernil dolç, o iogurts naturals, o… 

¿Com poden canviar de manera tant radical els gustos de la meva família d’un dia per l’altre?

Maria Carme Valios

VEUS MISTERIOSES

La tarda era tranquil·la,  la veu monòtona i feixuga dels  presentadors de la televisió em feia estar mig endormiscada.

Em vaig eixorivir de cop quan vaig sentir una veu a l’habitació del costat que em cridava “Maria Àngels”. No pot ser! No hi havia ningú a casa i el telèfon no podia parlar sol!

Vaig escoltar atentament; al cap d’uns minuts trono a sentir “Maria Àngels”.

El cor se’m va posar a bategar a tot drap. Què passa?

Uns minuts quieta i espantada i llavors un altre cop el meu nom “Maria Àngels”.

Encara que les cames em tremolaven, a poc a poc, vaig anar a l’habitació encantada pensant trobar  algun esperit misteriós que em volia espantar.

 Però no, era més senzill. El misteri es va resoldre quan vaig sentir “M.aria Àngels, com es troba? Fa dies que no en sabem res...”

Era d’intèrfon dels de de la teleassistència que de tant en tant fan una trucada,,,

Maria Àngels Colom

SEMPRE EM PASSA A MI

Ja ha tornat a passar! Cada dos per tres em trobo amb la mateixa situació, i mira que acostumo a fixar-me a l’entrar al lavabo, però com hi ha món que sempre em passa a mi.

 I el que hi havia de recanvi? Casum l’olla, tampoc  hi és, sembla que els de la família ho facin expressament i sempre em toca a mi passar aquest tràngol.

Just finalitzades les meves deposicions, m’adono que el paper s’ha acabat, i he de sortir (calces avall) al rebost a cercar un rotlle nou, i a vegades aquesta situació és bastant complicada.

Imma Cauhé

"Relat sobre situacions sorprenents i aparentment inexplicables del dia a dia", proposta de treball d'abril.