Ptrimoni arquitectònic de Sant Feliu

CASA CAUHÉ-RASPALL 

Cada cop que passo per davant de la porta de la Casa Raspall espero poder olorar aquells productes del camp que fa cent anys s’encaixaven en aquest magatzem, i somnio que entro a dins, que m’escolo entre les caixes, em faig una cabana entre elles i, sense que ningú em vegi, agafo una poma, una figa o qualsevol fruita que trobi al pas, i allí amagadeta me les menjo.

De cop sento les passes d’una esqueixadora i he de amagar-me; però com no he fet bé la cabana de caixes de fusta, comencen a caure fent un gran rebombori. Ja m’han atrapat: la dona m’agafa d’un braç i em treu cap el carrer.

—Fora d’aquí!, que un dia quedaràs enterrada entre caixes i no et veurem!

Com m’hauria agradat fer aquesta malifeta!

Però la veritat és que els únics cops que he entrar a aquesta casa era quan em trobava malament i havia de visitar el metge. Ja no hi feia olor a fruita, feia olor a desinfectant, alcohol i medicines, i jo intentava amagar-me entre les faldilles de la meva mare perquè tenia terror a les injeccions, i era ella que m’agafava del braç i em feia entrar a la sala de cures.

—Au no siguis bleda, que el doctor et curarà.

Imma Cauhé

PINS D’OR (1) 

Sempre venien a començaments d’estiu. Nosaltres jugàvem com sempre al carrer i veiem baixar el cotxe Comte Vilardaga avall,  procedent de La Rambla, per girar a prop de la via del tren i tornar a pujar fins a la gran porta de ferro de la finca Pins D’or. Ens semblava un ritual cada vegada que els veiem entrar o sortir i ens situàvem a prop mirant amb curiositat. No era habitual al barri veure un cotxe tan elegant amb gent tan important.

Mentre el xofer obria la porta, teníem ocasió de veure de prop la família amb els dos nens que també ens miraven encuriosits. Tots ens observàvem sense fer cap judici. Érem nens separats pels vidres d’un cotxe. La mare somreia i llavors els vèiem allunyar-se per aquella entrada majestuosa presidida per dos lleons de pedra i delineada a banda i banda per xiprers retallats formant arcs i dibuixos geomètrics.

A vegades anàvem a l’entrada del carrer de Les Roses, des d’on veiem, enfilats a la porta de ferro, la casa senyorial amb les escalinates fins a la porta principal i el jardí que l’envoltava, esperant veure jugar els nens en aquell espai inaccessible per a nosaltres. Però llavors venia alguna minyona a renyar-nos i marxàvem corrent cap a un altre entreteniment.

La llibertat que ens donava el barri  ens permetia tenir el nostre jardí i pujàvem pel camí de Roses Dot per anar a córrer per les vinyes i camps on la nostra imaginació s’enriquia de natura.

Dolors Álvarez

PALAU FALGUERA 

El Palau Falguera, una construcció senyorial del segle XVII, està envoltat d’uns jardins molt bonics, on es pot prendre el sol, jugar, o passejar entre els rosers tan bonics que hi ha o sota els arbres plens de cotorres que no callen mai. 

Jo hi vaig algunes  amb els nets perquè juguin i prenguin el sol. Una tarda em va cridar l’atenció una senyora que portava un gos molt gran i, tots dos, passaven sense miraments pel mig dels rosers i ella arrencava unes quantes roses (que estaven precioses) i marxava. Cada dia que hi anava, la veia fent el mateix, i a mi m’indignava, perquè si tothom fes igual, no quedaria ni una rosa. Com que no hi ha cap vigilància, vaig pensar trucar a la policia, però se me’n va anar del cap perquè vaig estar una quants dies sense anar-hi.. 

El dia que hi vaig tornar no la vaig veure en tota la tarda, però, quan ja marxava, me la trobo, vestida amb parracs i amb una corona de reina, d’aquestes de plàstic, picant als vidres d’on està guardada la carrossa i cridant que hi volia pujar perquè ella era una reina; el gos també picava amb les potes davanteres. 

Les persones que passejaven per allà, en sentir els crits, s’hi van anar acostant. Algú devia trucar, perquè aviat va venir un cotxe dels Mossos i se la van emportar, a ella i el gos. Evidentment, la senyora no estava bé.

Rosa Orenga

PINS D’OR (2) 

Era l’hora de dinar. La taula estava parada. Estovalles blanquíssimes. Els coberts, la cristalleria i la vaixella brillaven, més aviat refulgien amb els raigs del sol que es filtraven per les finestres mig obertes del menjador. Les cortines voleiaven bressolades per una finíssima brisa.

La cuinera donava els últims tocs al dinar. Era dissabte i esperaven el senyor Fargas que baixava de Barcelona. El dinar dels dissabtes era de festa: amanida de l’hort, consomé al xerès, llenguado “a la meunière” i pollastre rostit. Les postres eren copioses: fruites variades, eren a l’estiu i l’hort de la casa  estava ple d’arbres fruiters; així i tot, la família i, sobretot l’amo, no perdonaven els dolços. Després, el dinar s’allargaria amb el cafè, les copes i els cigarros per al senyor, el seu fill Carles i els invitats.

Aquell dissabte va ser diferent. El senyor va arribar molt esverat. Tan bon punt va entrar al menjador va començar a cridar a tota la família. La seva dona va baixar posant-se el collaret; el seu fill va entrar des del jardí on estava prenent l’aperitiu amb uns amics. 

Després, va anar cap a l’aparador i va retirar les andròmines que hi havia a sobre. Va estendre un rotllo de paper que portava molt ben endreçat i va mirar a tots amb uns ulls brillants i un somriure als llavis

—Mireu, què us sembla?, què penseu que són aquests plànols?

Tots els presents li van contestar amb una sola veu:

—La fàbrica de xocolata!

I van aplaudir.

Magda Ábalos

CA L’ERASME (agost de 1796)

—Afanyeu-vos, que la sirena de la fabrica és apunt de sonar i vosaltres xerrant. Maria, no et deixis la  bata! Ànsia!

—Ai Dolors, que bé que ens ho hem passat aquesta festa major. El primer cop que veig focs artificials, els coets, quina impressió!, que bonics!

—A mi em van agradar molts les rodes de foc, feien por però no podies deixar de mirar-les. I les senyores amb aquells vestits de festa!, i quins barrets!

—Si, jo no esperava pas poder veure la festa d’inauguració de la casa de don Erasme. Més que una casa és un palau. Qui podia pensar que convidarien algunes treballadores de la fàbrica! Encara que jo anava d’acompanyant del pare, que és comptable i despatxa en persona amb el senyor. Bé, la tia Hermínia també hi fa de cuinera i jo ja havia entrat alguna vegada a la zona del servei i havia tastat gelat. La meva tia diu que cuina coses delicioses i especials, i per les festes encara més;  llavors lloguen més noies perquè l’ajudin. Les cambreres han de portar guants blancs per servir taula, si els taquen s’han de canviar de seguida, tu diràs!

—Maria, i el ball? Una orquestra que tocava com els àngels. Tot ballant em vaig enganxar el vestit dels diumenges i s’ha estripat; ara hauré d’anar a missa amb un sargit a la faldilla.

—No pateixis, el Joan no es fixa en la faldilla, que et mira el ulls verds com un babau.

—Que n’ets de dolenta Maria!

—Correm, que ja sona la sirena!

Maria Carme Valios

CAL PURCIOLAS 

Els avenços de la civilització no havien arribat a la casa, vaig pensar quan la vaig veure. El bany semblava un lloc d’encanteris amb una banyera alta sobre quatre potes amb forma de drac. A sobre del lavabo un mirall motejat retornava una imatge borrosa. Entre estances plenes de pols i teranyines, un passadís ampli on en qualsevol moment podries trobar-te un gat negre. Per una estreta escala de cargol s’arribava a les golfes abarrotades de relíquies. Al pati, l’herba havia crescut indisciplinadament i una rata corria cap a la claveguera. 

Mentre em preguntava quins plaers em depararia el destí, un cel endormiscat es despertava i portava aires nous.

Ara, al pati esclaten les roses vermelles. Quan tota la casa dorm, entre sol i ombra, gaudeixo de la lectura. A les golfes, quan la boira desdibuixa el contorn de les coses, pinto fulles de tardor. Per Nadal, el menjador, s’omple de xivarri i rialles de petits i grans.

Com he anat a parar a aquesta casa catalogada com a bé cultural d’interès local? És una llarga història que resumiré. L’amo, un empresari dedicat a la fabricació d’aixetes, quan va enviduar es casà amb la jove minyona, que heretaria del seu patrimoni. Al morir ella, sense descendència, fa hereu el seu germà, el meu avi, el qual em fa a mi propietària per una simple coincidència: a la façana noucentista es troben les inicials J P del primer propietari, que casualment coincideixen amb les meves: Joana Puig.

Maria Teresa Naval

LES CASES DEL CARRER SANTA MARIA (1) 

La famílIa Sánchez van venir a Sant Feliu buscant una vida millor per als seus fills. Al seu poble tenien terres i aviram i anaven vivint, però l’escola era bastant llunyana del poble.

Al principi d’arribar, la situació va ser dolenta: havien de buscar feina i trobar un lloc on viure. Un bon dia van passar per davant de la fàbrica que la gen anomenava Cal Bertrand i van provar sort, a veure si hi podien treballar. Justament aquell dia estava de visita el propietari, el senyor Manuel Bertrand. Es veu que li van caure en gràcia i, com que era una bellíssima persona, els va donar feina a tots dos. També van aconseguir habitatge en una de les cases per a treballadors que s’havien construït al carrer de Santa Maria. En dues d’aquestes cases hi vivien monges carmelites, que guardaven les criatures dels treballadors. Van ser una família molt estimada i molt recordada per tots els veïns.

Carme Vallverdú 

LES CASES MODERNISTES 

Erem amigues de tota la vida, vam néixer les dues al mateix carrer, la Montse al capdavall i jo al capdamunt.

Enmig de les dues cases hi havia sis casetes, totes iguals, amb jardinet i adornades totes les façanes amb pedretes i trossets de ceràmica fent dibuixos, el trencadís. Eren molt boniques i molt originals, en deien les cases d'en Molins, que en va ser el constructor.

Al carrer, tothom ens coneixíem, sabíem els noms de tots els veïns i ens ficavem per totes les cases.

La Montse i jo passàvem tot el temps que podíem jugant, Cada dia al sortir de l'escola ens trobàvem, corríem i saltàvem amb els altres nens del veïnat.

Jugàvem a cuit i amagar, a la corda, a la xerranca; no hi havia perill, no passaven cotxes, eren els anys cinquanta.

Una tarda que estàvem molt embogides corrent (teníem vuit anys), de sobte, d'una de les cases de pedretes, la de la senyora Maneleta, va sortir disparat el seu gos, el Pinxo, darrere nostre; ens va perseguir fins que, inesperadament, es va enganxar a la meva cama, em va clavar una queixalada al panxell. Em va fer mal i em va deixar els quatre ullals marcats i la cama sagnant.

Es va girar un gran aldarull amb els nostres crits. Van sortir els veïns a veure què passava. El meu pare es va enfadar una mica i va dir: 

—Com que aquest gossot va mossegant a la canalla!

Va fer anar el veterinari, el senyor Pedro, cada dia durant una setmana a veure’l per si el ca tingués la rabia. Però no va ser res, nosaltres seguíem amb els nostres jocs. 

És una anècdota que encara recordo. Han passat molts anys i ja no queda cap dels antics veïns de les casetes d'en Molins.

Roser Casaramona

LA FÀBRICA DE CAL BERTRAND 

—El meu cor està encongit i trist, però com a cavaller no puc plorar, princesa meva. Et veig aquí en un local atrotinat voltada de nans i monstres, tu que hauries d’estar en un palau rodejada de bellesa i de servidors, i jo no hi puc fer res.

—No has de plorar per res, cavaller estimat, jo estic contenta amb els meus  amics. Potser sí que són lletjos i babaus però me’ls estimo (la veritat és que no tinc a ningú més).

—Ja està bé, princesa! M’insultes perquè tinc el cap gros, la cara estrafeta i, a més, de color vermell. Però el meu company em troba molt maca. I saps què? Ara diuen que ens portaran en una fàbrica de teixits que han restaurat. Però podria ser que tant tu com el teu cavaller haureu de treballar fent teixits per als nostres vestits, he, he, he!  

—Calla, desgraciat, o et clavo un cop d’espasa. Et més ase que la “rabassuda”. Que no saps que la fàbrica de cal Bertran, on ens portaran, és ara patrimoni de la ciutat de Sant Feliu? El local recuperat serà molt ampli i lluminós. Sols em sap greu que l’haurem de compartir amb vosaltres.

—Doncs jo i tots els que tu menysprees estem molt contents. Ens vindran a visitar nens i nenes del poble i quan sortim a passejar per la ciutat, com que ja en coneixeran, ens saludaran i tindrem molts i molts amics.

Maria Àngels Colom

LES CASES DEL CARRER SANTA MARIA (2) 

Cada estiu,  passàvem  uns dies  a la caseta de l’àvia, al  carrer de Santa Maria. Aquella caseta petita i envellida , amb porticons de fusta  que allunyaven la calor, amb escales estretes i costerudes que pujàvem i baixàvem mil vegades,  la que ella havia fet  centre de la trobada familiar

Passàvem les tardes al pati, entre  herbes remeieres i un  llimoner que cada cop era més gran.  

Al  capvespre,  l’àvia, asseguda  al balancí,  repassava un feix de cartes  que guardava en una capsa, mentre tots miràvem cap a una altra banda. De reüll  jo la veia com plorava en silenci, i les cartes tornaven a calaixera de l’entrada  .

L’àvia ens  feia coques amb cireres , ens deixava jugar al carrer i saltar per les escales, remenar els armaris de la cuina i del traster, rebuscar retalls de roba per disfressar-nos, però ningú es podía acostar a la calaixera.

 L’àvia cada nit passava per l’habitació i ens feia pessigolles i un petó

Un dia, em va explicar que plorava pel seu fill, mort a la guerra, i per tots els que van morir a una banda i altra, que les cartes explicaven el dia a dia i el dolor provocat per no saber escoltar. Va tornar a plorar.

L’àvia em va ensenyar a estimar records que no eren meus, a perdonar, a respectar-me,  a reflexionar, pactar, ser valenta, i sobretot, sobretot…, a escoltar i a valorar el poder de la paraula.

Tot aixó vaig aprendre jo de la meva àvia.

Mercè Escolà

"Escriure una narració situada en algun dels edificis del Patrimoni Arquitectònic de Sant Feliu de Llobregat", proposta de treball de novembre.