Paraules de Ray Bradbury

La bogeria és relativa: depèn de qui tanqui qui a la gàbia

—Però em pots dir per què anaves despullat amb bicicleta a la Carretera de les Aigües? 

La doctora Carmela gairebé cridava, els ulls  reflectien el seu  astorament. Que li havia passat al seu amic?

—Però, Carmelona, si que és molt sa que et toqui el sol a tot el cos! La gent bada per qualsevol cosa i no vulguis saber com reia tothom quan aixecava les mans del manillar i em posava a cantar “Plou i fa sol…” Quan tornava a casa vaig entrar en la primera botiga que vaig trobar, de roba interior de senyora, i em vaig escapar, sense pegar, amb un “deshabillé” preciós. Després una senyora em va reconèixer i va anar a explicar-ho a la meva germana. Quan vaig arribar a casa em va caure un xàfec que riu-te del “Plou i fa sol...” Crec que no n’hi havia per tant...

—Potser no, estimat amic, però la teva germana em va venir a veure tan esverada que no se l’entenia: plorava i cridava que t’havies tornat boig. Volia que et receptés unes pastilles perquè tornessis a les normes establertes. Semblava que havies ensorrat el món. Va tenir un atac de nervis i li vaig haver de donar les pastilles que em reclamava per a tu.

—Escolta, Carmelona, vols venir demà a la Carretera de les Aigües a fer un tomb amb bicicleta?

—Bé, sí. M’anirà molt bé una mica de sol a tot el cos, i fer equilibris i riure.

—Doncs fins demà.

Maria Àngels Colom

La vida és massa seriosa per ser presa seriosament

.....

M’he presentat a casa dels veïns, són grans, viuen mig amargats per tot el que la vida els ha fet passar, no els veig riure, ni tan sols somriure des de fa anys. He pensat que no pot ser, que la vida no és això, que ells es mereixen una alegria, passar un bon moment.

He preparat un bon plat de puré de verdures, que potser fa de mal dir, però a mi em queda per llepar-s’hi els dits. Després he fet unes daurades, uf, quina aroma... patates y ceba al fons de la safata, i per sobre, una mica de  tomàquet, llimona i un pols de pebre vermell, un rajolí de vi blanc, i al forn. Quan ha estat tot llest, cap allí que m’he encaminat; he trucat a la porta, m’han obert, primer amb recança, després amb sorpresa; tota decidida, he entrat i els he abocat:

—Us porto un encàrrec que m’han fet per a aquesta adreça.

S’han quedat mirant-se estranyats i mirant-me a mi com dient “Aquesta està boja”. 

—On tenen els plats? Deuen ser aquí, oi? I, decidida, he anat cap a l’armari, he parat la taula i he començat a servir. Els he fet asseure’s i, mentre ells dinaven, jo he recitat i cantat diverses cançons que havia sentit de més petita en aquella casa, quant encara hi havia alegria.

Ells no deien res, van començar a menjar, es miraven i no feia falta que em donessin les gràcies, el brillar dels seus ulls ho deia tot.

Imma Cauhé

Estima el que fas i fes el que estimes

En David dubta davant el full que ha d’emplenar per escollir les optatives. Pot semblar una decisió trivial; alguns companys han optat  per assignatures fàcils o per ajuntar-se amb els amics; ell considera que no pot guiar-se per raons infantils i ha de pensat ja què voldrà ser de gran, com preferiria guanyar-se la vida, ja que de renda no podrà viure perquè  la seva família és de classe treballadora. 

Aquesta tria d’avui li acotarà els estudis superiors a què podrà optar més fàcilment i ell sempre ha volgut ser coherent i conseqüent en les seves eleccions. Sap el que li agrada, ho té clar, però no sap si en podrà viure, de l’art. És creatiu i té aquesta necessitat d’expressar-se a través de les seves obres, però potser hi ha altres maneres d’enfocar la creativitat en feines més convencionals.

Tot això ho pensa mentre rossega el tap del bolígraf i té la mirada perduda. Recorda haver parlat amb els companys, que poc l’han ajudat, ja que lliuren la seva pròpia batalla, amb l’orientador professional, amb el seu tutor. Però, encara que sembli estrany, li ha agradat la conversa amb els seus pares: 

—David la feina és més que guanyar diners, que són els que paguen les factures, és una part important de la vida, hi dedicaràs molt temps i esforços, tant per arribar-hi com després per mantenir-la i prosperar. És millor que puguis fer el que t’agrada i t’agradi el que fas. És decisió teva. 

Estima el que fas i fes el que estimes. És una bonica reflexió potser massa abstracta. I ell segueix amb la mirada somiadora mossegant el bolígraf.

Maria Carme Valios

La imaginació ha de ser el centre de la teva vida

Poder comprar una illa del Carib, portar-hi tota la família i els amics i treure’ls d’aquest món de drogues i malícies… 

Poder construir un hotel al mig de la natura aprofitant fustes i canyes de bambú de l’entorn, amb plaques solars per la llum i per escalfar l’aigua; portar una depuradora i recollir l’aigua de la pluja per beure, dutxes, rentadores, i l’aigua sobrant, per regar els horts on podríem plantar tota mena de verdures i arbres fruiters…

Poder tenir una petita granja amb gallines, conills, ànecs per tenir carn i ous, alguna vaca i ovelles per la llet i el formatge…

Aquest podria ser un petit paradís perquè els orfes poguessin  venir a desconnectar de la vida quotidiana.

Carme Vallverdú

Escriu una història curta cada setmana.

És del tot impossible escriure 52 histories dolentes seguides

Ho prova, una i altra vegada, insistint i unint les lletres amb paciència, i quan aconsegueix escriure mitja pàgina, ho llegeix; vol veure com li ha quedat reflectida en el paper aquella historia que té al cap, però no la satisfà, troba que no transmet els sentiments que li vol donar.  

Ella voldria deixar constància d’aquella nena de vuit anys en un poble, que cada dia anava a treballar a casa dels senyors, perquè el seu pare l’havia ofert a canvi dels deutes que tenia amb ells. De com li hauria agradat anar a  l’escola com el seu germà, que sí tenia dret perquè era home, i de com la mare li deia, enfadada, que les dones han nascut per cuidar la família i per a això no fan falta estudis.

Li agradaria que sabessin que aquella nena va aprendre a llegir per si sola, observant les lletres dels noms dels carrers del poble i demanant al germà com es pronunciaven, i que la seva vida va ser una lluita de superació fins aconseguir els seus drets.

En aquest relat vol compartir, amb els que el llegiran, les vivències més importants de la seva infantesa i tancar les ferides encara obertes. Vol valorar la nena coratjosa que va ser que li permet ara escriure els seus records, i està segura que amb paciència trobarà les paraules adequades per expressar-ho amb sentiment, encara que hagi de repetir el relat unes quantes vegades.

Dolors Álvarez

Tot es genera a través de la força de voluntat 

Era un escriptor frustrat. Vivia en unes golfes al centre de París. Des de la seva finestra, veia la lluna reflectida sobre el riu i somiava. Pierre tenia vint-i-dos anys i en feia dos que havia deixat la Provença natal per complir els seus somnis de ser un gran escriptor.

Era l´any 1890 quan va arribar a la capital, amb quatre francs que havia estalviat. Va anar a uns quants editors i tots li van rebutjar les seves obres. A casa, escrivia de dia i de nit a la llum de les espelmes, gairebé sense menjar ni dormir.

Un dia baixar al carrer amb els seus escrits i, quan es topà amb un àngel en forma de dona, la Lucie, la noia que treballava de costurera molt a prop, tots els papers van volar cap a terra. Van començar a parlar i entre els dos va néixer una bonica amistat. Un dia, la noia li diu que un important editor,feia un concurs per a escriptors novells. El noi va començar a treballar, per presentar una novel·la, que va guanyar el premi, dotat amb una bona quantitat de diners i la publicació del llibre que va ser un gran èxit de vendes.

A partir d´aquí, se li van obrir totes les portes de la fama.

Tot es genera a través de la força de voluntat  (i de l’amor).

Roser Casaramona

"Relat que respongui a una frase de Ray Bradbury", proposta de treball febrer.