Secundaris. Ressenya

Secundaris, de Núria Cadenes, neix d’una proposta editorial per commemorar els 200 anys de la publicació de Frankenstein, de Mary Shelley. Set escriptors escriuen la seva novel·la situant-la a Barcelona en anys concrets des del 1818 fins al 2018. Una altra condició és la de incloure-hi un personatge que s’associï a Victor Frankenstein; aquí es tracta de Frank Castany, un camell que ha escrit un llibre titulat curiosament El nou Prometeu.

A més del protagonista, veiem desfilar tot de personatges amb vides difícils: la Dolors, que ha tingut un passat dur, que té el fill gran vivint perillosament, sense estudiar ni treballar, i que ara, a la maduresa, troba un company com cal; la senyora Rosita, mare de dues filles, una ionqui i l’altra a la presó sense ser culpable; la Paqui, que s’adona a temps d’una possible relació tòxica; la Conxi, que pateix una presó injusta i s’adapta a les situacions dures, com les pallisses o el tràfic de droga ; o Rocky, el pinxo de barri amb complex d’inferioritat. 

Tot comença amb una mort, però n’hi ha altres de paral·leles que també tenen un culpable: la Pilar, a la presó, per la desídia en l’atenció mèdica, i la senyora Anita, que dormia durant l’esfondrament de casa seva per culpa de l’aluminosi.

La història està explicada, per una banda, per un narrador que se situa dins dels diferents personatges i reflecteix els seus pensaments i sentiments, i, per l’altra, s’alterna amb capítols que van retrocedint en el temps i que estan narrats en segona persona, com si fossin les reflexions del Sergi parlant-se a ell mateix. Hi trobem l’estil característic de l’autora: frases curtes, denses i tallants;  onomatopeies (“catxof!”, “catranc-catronc”); adjectius que enlluernen (“Gestos estranyament aquàtics”, p. 108; “Cara opaca de devastacions, ullerosa, xuclada”, p. 124); anticipacions que fa el narrador al lector sobre el que passarà (“Hem dit anys però seran mesos, en el cas del Pepe. Molt pocs”, p. 82); al·lusions a obres literàries, com al mateix Frankenstein o a novel·les de P. D. James.

A més de la línia temàtica principal, hi ha subtemes molt interessants. Hi trobem una crítica al règim penitenciari en general i a les dones empresonades en particular, món que l’autora coneix de primera mà. El remordiment és present al llarg de la novel·la: tot i que l’assassí declara de bon principi que no en té cap, a la manera de L’estrany de Camus, en altres moments demostra sentir alguna cosa que s’hi assembla (“espines que et corsecaran després”, p. 63). Recordem que, a Frankenstein, el remordiment hi té un paper important. 

Ens ha agradat molt i en recomanem la lectura.

Montserrat Vallès