Secrets

  ANIVERSARI  

La dona s’observa al mirall i somriu sense reconèixer massa la seva imatge. Les cuidadores li diuen que està guapa i el seu instint femení se sent satisfet. Feia temps que no es veia al mirall perquè a la residència li fan la higiene sense aturar-se gaire. Però avui és diferent: li posen el collaret de perles i les arracades, i es mira amb més atenció; allò li porta records indefinits i comença a obrir-se una porta al seu cervell...

Avui celebren l’aniversari i vindrà l’alcalde per donar-li el guardó de l’Ajuntament als ciutadans centenaris, i tothom va nerviós per mostrar la bona organització del centre. Han canviat les rutines i els avis van vestits i pentinats per a l’ocasió.  

El fill, que vol deixar la família bé, li ha portat roba nova i joies i ha portat la dona i les netes, que feia temps que no la visitaven perquè diuen que l’ambient les deprimeix. Entren a la sala d’actes amb la mare en cadira de rodes, emocionada pels aplaudiments. Però una preocupació no la deixa tranquil·la, i quan saluda l’alcalde li diu que que ha de confessar un secret: el seu fill no és del seu marit, sinó d’un amant i, si és un delicte, l’autoritat ha de saber-ho. Tots es queden silenciosos i el fill trenca la tensió dient que veu massa “culebrons” i confon la realitat. Tothom riu i segueixen amb el protocol sense adonar-se de la mirada condemnatòria que fa a sa mare.

Dolors Àlvarez

SORPRESA 

Ell estava prenent el seu cafè de cada dia al bar de sempre. S’havia llevat d’hora per ajudar la seva dona a donar l’esmorzar als nens i acompanyar-los a l’escola. Es podria dir que era un bon pare i espòs, no sobresortia en res.

Aquella noia, amb gorra de visera i ulleres de sol, es va asseure a la seva taula i sense més preàmbul li va etzibar.

—Que no saps que la teva dona t’enganya? 

A l’home se li va tensar tota la cara i se li va obrir una boca de pam.

—Oi que et va dir que estava prenyada i que després el va perdre? Doncs era tot mentida. Era un embaràs fals; el test que et va ensenyar estava manipulat i a la panxa s’hi posava coixins.

A l’home ja li havia pujat la sang al cap i se la va treure a empentes del davant.

—Si no em creus busca per Internet aquesta adreça www.totesposible.cat

Va ser el primer que va fer a l’arribar a casa. La seva sorpresa va ser majúscula quan va comprovar que era una empresa que es dedicava a simular embarassos falsos.

Quan va arribar a casa va demanar aclariments a la seva dolça i perfecta esposa. Ella li va dir que no era el moment de donar-li explicacions, que ja en parlarien més endavant.

—Això ara no té importància! —va cridar— El que passa és molt més gros i important que un simple engany…

Maria Àngels Colom

DETECTIU

En duia una de cap, ella l’esquivava perquè no el veiés! No podia deixar que el descobrís, no tenia cap explicació perquè estigués per aquell barri.

Eren molt estranyes aquelles escapades que últimament feia, i volia descobrir a què venia  tant misteri. Pel seu cap havia passat de tot: Tenia un amant? Es drogava? Era addicta al joc? Tenia negocis bruts? Res li quadrava i si li preguntava fugia del tema sense donar cap explicació. És per això que va voler endevinar el seu secret i va decidir vigilar-la, seguir-la; en una paraula, va convertir-se en la seva ombra, com tot bon detectiu que s’hi consideri.

Creieu que així va poder descobrir el seu secret? Doncs no! A la contra, va ser ella que el va descobrir, i no sé ni com ni de quina manera va saber de les seves intencions i li va preparar una trampa. Malament la vigilava, perquè no ho va poder preveure, tot i no deixar ni un minut de controlar-la.

Un dia, sense esperar-s’ho, quan va fer el revolt en aquell carrer estret, va caure davant seu una pancarta que deia:

“Què vols trobar?

Fes alguna cosa de més profit!”

Avergonyit, va donar mitja volta. La veritat és que cadascú ha de ser lliure per fer el que vulgui, sigui o no en secret. Ella mai havia donat mostres de fer res dolent i la seva idea de seguir-la no era bona.

Imma Cauhé

INCERTESA 

El primer raig de sol entra per la finestra. Ella, mandrosa, estira el braç i obre el calaix de la tauleta de nit. Agafa el termòmetre i es mira la temperatura. És el seu ritual d’aquests últims dies. Normal, 36. Respira fondo i es lleva, va a la cuina i es prepara el café.
Té mal de cap. L’estómac li dona voltes. Altra vegada aquest malestar! No sap si ha de compartir el seu secret. El neguit augmenta cada dia que passa.
Aquesta incertesa de futur no l’ajuda gens. No vol pensar, peró el cap no para, funciona sol i al seu aire. Ho explica o no ho explica?  No vol fer mal a ningú, però pensa que potser el virus maleït la posseeixi i l’enviï a l’altre barri, i ells ja no podran saber mai la veritat.
Potser millor no diu res, al cap i a la fi ningú sospita. Passeja pel passadís, amunt i avall, amunt i avall; li han dit que ha de caminar. El cap no para. Què fa? Els ho diu o no? 
Agafa un paper i fa una llista. Una llista curteta. A favor i en contra. A favor d’explicar la veritat. En contra. No sap què pensar. Cada dia li dona més voltes. Cada dia està més neguitosa. 
I el virus donant voltes per la plaça, pel replà de baix, per les cortines del bar, per la porta de l’Hospital…  I ella que no sap que fer. Deixarà que el temps passi i faci la seva feina.

Mercè Escolà

CONFINAMENT

El dijous, quan es va aixecar, va pensar que seria un dia normal, però tot va canviar al migdia, quan la directora de l’escola va reunir el claustre de professors per informar que el Departament d’Educació clausurava les classes a partir de l’endemà. El Govern havia decretat el confinament de la població per la pandèmia del coronavirus.

 De camí a casa va passar pel supermercat. Alguns productes s’havien exhaurit: la llet, patates, paper de wàter... Amb les presses no va pensar gaire si els necessitava o no. Tampoc havia mirat la data de caducitat dels iogurts, però tant li feia, la cua per pagar era llarga. A l’arribar a casa, aquell veí tan amable l’ajudà a descarregar la compra.

Durant el confinament li semblava que el món s’havia detingut, igual que la seva agenda. Només avançaven els contagis, les morts i la preocupació per la capacitat limitada d’infraestructures sanitàries. Es tractava d’un virus que no entenia de classes socials. Pensava en la fragilitat de les persones, en els danys econòmics i socials que provocaria l’aturada de l’activitat productiva, i en les incongruències d’un sistema que es creia intocable.

Llegia, escoltava música, escrivia, somniava i fantasiejava des del seu aïllament. Aquests somnis es feien realitat, en el més absolut secret, cada nit, quan es trobava, al terrat, amb el seu amable veí. Contemplaven el silenci de la ciutat il·luminada per un cel ple d’estels i d’esperança i... Punt i final, era un secret!

Maria Teresa Naval

LES CARTES

Aquella noia va arribar al petit poble un vespre plujós. Dins seu portava una criatura i un secret. A la butxaca de l’abric, hi duia un paper amb una adreça. Va preguntar i li van indicar la casa del rector, que vivia als afores. Era un bon home que la va rebre amb amabilitat. Van entrar a la casa i li va dir que ja estava tot arreglat. S ́instal·laria a casa d’una feligresa, una dona vídua que l’acolliria fins que nasqués la criatura. 

Així va ser, els dies anaven passant, la noia ajudava la vídua en les feines de casa i en un petit hort que tenia. De tant en tant, el sacerdot li portava una carta, que ella agafava i llegia a la seva habitació. 

Quan va arribar l’hora del part, seguia tota sola, i va néixer una nena preciosa. El capellà va anar a veure-la i va poder comprovar que, aquest cop, amb la carta hi havia mots diners i una nota que deia: “Ho sento molt, però no puc fer res més”. Era el pare de la criatura, un aristòcrata casat i amb fills, germà del capellà. La noia havia anat a servir a casa seva, ell la va seduir, la va deixar embarassada i se’n va desfer. Ella va criar la nena tota sola i, al cap d’un temps, es va casar amb un noi pagès del poble. Així va anar la història d’aquella noia que un dia va arribar amb un gran secret d’amor que no va revelar mai a ningú. 

Roser Casaramona

El seu secret està a punt de descobrir-se. No pot ser! Potser a última hora s’arreglarà tot, però d’ençà que els diaris han començat a dubtar de les fotos que els ha enviat, la situació s’ha descontrolat. No pensa respondre cap trucada: ni diaris, ni teles, ni ràdios. Ha de parlar amb el seu representant a veure si la treu de l’embolic.

Ella només volia donar impuls a la seva carrera d’actriu. Havia triomfat al seu país, però ella mereixia més, per això va començar a aparèixer als mitjans explicant que també havia triomfat a Hollywood i que havia treballat amb estrelles del cinema en algunes sèries populars. L’interès per ella va anar augmentant i els diaris i les televisions li van demanar fotografies i vídeos on aparegués amb els seus amics americans als llocs i esdeveniments que explicava. 

Ara sí que se sentia a la cresta de la onada: una actriu jove però amb una gran trajectòria, tant al seu país com al rovell de l’ou de la indústria cinematogràfica… Aquesta era ella, això era el que es mereixia. 

Per descomptat, havia enviat les fotos que li demanaven, manipulades és clar, sense que li passés en cap moment pel cap que ningú les analitzaria amb lupa, que ningú arribaria a dubtar en cap moment del que ella, la noia valenta i treballadora, la jove actriu consagrada, afirmava que estava vivint.

I ara, quan ja s’ho havia cregut, el seu somni en forma de secret està punt d’ensorrar-se.

Montserrat Vallès

"Narració en tercera persona , amb protagonista sense nom i que contingui un secret", proposta de treball d'abril.