Històries de confinament

QUÈ RECORDARÀ? 

Què recordarà després d’aquest temps de confinament que esborra els dies de la setmana passada?

Recordarà els carrers buits, l’olor a desinfectants, els tutorials per fer mascaretes. Les trucades inoportunes, la saturació de WhatsApps i vídeos. El poder solidari i social dels balcons. Les sortides esporàdiques al supermercat per provisions, mantenint les distàncies físiques. La farina i el llevat com a bens desitjables des del confinament.

Què recordarà després d’aquest temps que esborra els dies d’aquesta setmana?

Recordarà que es pot arribar a creure que el món és el que es veu per la finestra, es llegeix als diaris, o s’escolta a la televisió. Com la vista li queia a sobre de qualsevol pàgina del llibre, l’obria i el tancava. Les caminades pel passadís de casa. La pandèmia l’havia fet expert en nombres, corbes, tendències i probabilitats de morts, de curats i infectats. Perquè, igual que ahir, plorava; igual que avui, reia; igual que demà, s’emocionava.

Què recordarà després d’aquest temps que esborra els dies de la setmana propera?

Recordarà la por a contagiar-se pel virus, morir sol, no poder acompanyar els éssers estimats. Por a les penúries, a la pèrdua de la feina. Nostàlgia per la família, els amics, els espais públics, la vida d’abans del confinament.

Tots el dies de la setmana passada, d’aquesta, i de la propera, es deixava caure al sofà i es preguntava si només era un malson, una pel·lícula de ciència ficció, una broma del destí, o era tan fràgil aquest món?

Maria Teresa Naval

QUIETUD

Els arbres, a poc a poc, anaven tenint fulles. Al principi, comptades i d'un verd molt clar. Els tenia davant. Els que mirava cada dia eren els del seu carrer, acàcies de flor groga. Al fons hi havia altres arbres, els del parc, pins i palmeres, per tant, de fulla perenne; les seves fulles fosques contrastaven amb les primerenques dels altres. A mesura que passaven els dies les branques s’emplenaven de fulles. Per primera vegada tenia temps. Tenia temps per contemplar el procés de la natura. S’aixecava aviat, com sempre, i s’ instal·lava a la terrassa. Les primeres llums del dia despertaven els ocells del parc i començaven els seus cants. Els coloms feien els seus primers vols en bandades; les gavines s’hi afegien més tard. Ara que no hi havia cotxes ni persones, les aus estaven tranquil·les i volaven i caminaven pel carrer. 

Aquest procés de la natura va durar un mes, i ella es va anar emmotllant a la nova situació. Feia les coses lentament. Va fer neteja general i va ordenar armaris i llibreries però amb delectació. Va mirar fotos i va fer un munt amb els llibres que no havia llegit per llegir-los. 

Sortia a comprar cada tres dies o quatre. Cuinava força perquè es feien tots els àpats a casa. No hi havia cap restaurant ni cap bar obert. Enyorava el cafetó del matí amb les amigues i la cervesa de la tarda amb els amics. Tenia la sensació que la seva vida estava en pausa.

Magda Ábalos

A SUD-AMÈRICA

Va llevar-se quan encara era de nit, no tenia gaire temps fins que el sol comencés a il·luminar, llavors seria més perillós.

Estaven en toc de queda, d’alerta, deien; ningú pot sortir de les cases, sota risc de fins i tot rebre un tret si l’enxampaven.

Però ell havia de sortir obligatòriament, era forçós anar als camps abans que arribessin els pagesos, agafar alguna carbassa, alguna pastanaga, alguna patata, el que trobés més a mà, o la seva família moriria de fam. Ja feia un més del confinament, ni un treball per fer, res per poder guanyar uns diners.

Quan no hi havia confinament ja era dur, no hi havia feina, i si n’hi havia el que es guanyava era tan poc que ni per a la llet del fill petit arribava. Quants dies fent un sol àpat, o mig, o dient a la dona que no tenia gana.

Corrent amb la motxilla a l’esquena, va esmunyir-se sense ser vist per la vigilància dels guàrdies, potser amb el que havia agafat avui tindria per menjar dos dies, després, Déu dirà.

Imma Cauhé

   COVID-19 

Ella només portava sis mesos aquí. Va arribar d’un poble petit de Colòmbia buscant una vida millor. Li va costar fer moltes cues i paperassa perquè li donessin permís i poder treballar.

Mitjançant una cosina seva va trobar feina com a netejadora de l’equip de l’Hospital Clínic. Per altra banda, junt amb el seu xicot, van llogar un piset al Raval. La vida, anava seguint.

Cada dia a les sis del matí sonava el despertador. Ella marxava cap l’hospital i ell cap u supermercat on el van llogar per a transport de caixes.

Un dia es va morir la primera persona al Clínic, pel virus; després dues, tres, i així fins que van declarar la pandèmia. A la noia li tocava treballar moltes hores, Van confinar la gent a casa, però ells treballaven més que mai.

Un dia, per falta d’equips de protecció i desinfectants, es va contaminar. Va començar a trobar-se malament i amb molta febre. La van traslladar a l’hospital, ara com a pacient. Ell, a casa sense sortir. Va estar vint dies a l’UCI, entre la vida i la mort, però se’n va sortir. Un dia, entre aplaudiments, va deixar l’hospital.

Va donar gracies, per ser una de les afortunades que va vèncer la Covid-19.

Roser Casaramona

                                          GIMNÀSTICA 

Un, dos, tres, quatre, cinc…..

L’home anava comptant les escales de l’edifici, que pujava amb bona marxa d’esportista i portava unes peses de cinc quilos a cada mà, fins a fer les cent escales del bloc. En arribar a dalt, feia una volta corrent al terrat on es creuava amb veïns que també feien exercicis diaris de gimnàstica. Ell feia cada dia cinc-centes escales al matí i cinc-centes a la tarda i cinc voltes al terrat equivalent a una carrera de deu quilòmetres. Era l’admiració dels veïns.

La seva carrera esportiva va començar amb el confinament, quan la seva dona en veure que no es movia del sofà li va suggerir que pugés al terrat a caminar. Aquell dia va pujar amb bata i sabatilles, però va quedar sorprès al veure que altres veïns anaven perfectament equipats amb roba esportiva, fins i tot la veïna del tercer, que ell sempre es mirava d’amagat, prenia el sol en biquini.

Aquell mateix dia va demanar on line  xandall i sabatilles que el van deixar a l’altura dels altres esportistes de la comunitat. Abans no feia esport perquè les caminades pel poble amb els jubilats, ja li bastaven, però ara sentia necessitat d’integrar-se, i l’admiració que despertava, inclosa la veïna, li compensaven l’esforç.

La seva dona se’l mirava amb curiositat i li recordava que ja tenia certa edat, però no podia fer res per parar aquell remolí que el xuclava.

Un, dos, tres...

 Ara els sanitaris, enèrgics, li estaven practicant un massatge cardíac al replà de l’escala, esperant poder recuperar-lo.

Dolors Álvarez

LA LLIBRETA VIATGERA

Ella pensava que havia tingut molta sort d’haver quedat  oblidada al fons d’un calaix, amb tots els seus fulls en blanc, que ningú estripava ni guixava. Era molt feliç! Però, de sobte, tothom es va posar a endreçar i a remenar armaris i calaixos, i per molt que ella va intentar estar molt quieta i callada perquè  no la trobessin, una mà nerviosa la va agafar, la va espolsar, i va dir a crits que quina sort haver trobat una llibreta tant maca, que li havia regalat algú feia molt de temps

I la seva vida va canviar d’un moment per l’altre: de la pau i avorriment del  fons del calaix, va passar a ser una llibreta viatgera que no parava.

El primer dia  la van netejar molt bé, van enganxar un sobre amb una nota, van començar una història i van fer un dibuix, i seguidament la van ficar dins d’un sobre, i en una bossa que algú havia de recollir junt amb part de la compra online que compartien.

A la nova casa la van rebre amb alegria, i, com que el pacte era continuar la narració que arribava començada, van convertir el conte de la nena que buscava petxines a la platja en les aventures de qui perseguia  coronavirus amb un caçapapallones, i anava i tornava amb dibuixos i endevinalles, i un desig final que les nenes van explicar a través d’ella, que sisplau si el coronavirus encara voltava per Nadal  algú enviés una mascareta al Pare Noel.

Mercè Escolà

GRISET 

El Griset, sempre tan puntual, encara no havia arribat. La setmana passada li havia dit que no es trobava bé; no tenia gana, ell que sempre deia que els seus amos no li donaven prou menjar!; no trobava res bo i a penes notava el gust ni l’olor; i es cansava més que de costum, ja no quedava primer en les seves carreres pels terrats. Per això ella es va començar a preocupar.

Segur que a casa seva en passava alguna. Es veu que tots estaven malalts, fins al punt que al seu amo se l’havien endut a l’hospital i el Griset ja no l’havia tornat a veure.

Ell tenia casa, amos i nom; en canvi ella no tenia res d’això, era un esperit lliure, vivia al carrer. Així i tot s’havien enamorat. Avui li havia de donar una notícia, li havia de dir que tindrien gatets, com cada any, tot i que sabia que era una cosa que, a ell, no li feia ni fred ni calor.

En veure que no arribava, angoixada, va anar cap al grup de gats saberuts del barri, els que es reunien al terrat del número 10. Allà tractaven temes dels gats de carrer: gent que els dona menjar, plans d’esterilitzacions de l’Ajuntament, organismes que els protegeixen… Quan la veuen arribar, paren de parlar i li diuen amb tristor: “El nostre Griset s’ha fet famós, surt als diaris. És el primer gat de Catalunya que ha mort pel Covid-19”. 

Montserrat Vallès

"Història en tercera persona, amb un protagonista allunyat de l'autora, i que tingui a veure amb el confinament que estem vivint", proposta de treball de maig.