Postal de l'estiu 2020

Hola, amics, 

Arribo a l’aeroport de Bangkok a les 7 de la tarda després de moltes hores de vol. Em trobo amb gent molt diferent a mi. Tenen trets  orientals i són  morenos, prims, baixets i caminen molt de pressa. Van vestits amb roba lleugera  còmoda, de colors càlids. Em porten a l’hotel en un autobús modern. L’hotel és impressionant, luxe oriental. Demà començarà el programa del viatge: Bangkok, Xiang Mai, Phuket... 

Aquesta primera nit somiaré amb temples recarregats i plens de budes enormes, amb palaus fets de materials preciosos que enlluernen quan reben els raigs de sol, amb carrers plens de gent i amb mercats que mostren tot de productes exòtics que jo no conec. Em veig a les platges d’aigües transparents i sorra blanquíssima on les palmeres bressolen tranquil·lament les seves grans fulles... El meu somni és tan agradable!

Al matí em desperto al meu llit i a la meva habitació, res d’hotel luxós, ni de menjars de sabors diferents, ni platges amb palmeres, ni pagodes, ni Budes, ni palaus, ni tailandesos, ni res... Soc aquí a Barcelona, a la meva ciutat tan estimada però tan vista; aquest estiu el meu viatge a altres països ha estat amb la imaginació, ajudada per les magnífiques fotos i vídeos que surten a Google. Les meves sortides reals les he fet a S’Agaró, Platja d’Aro, Coma-ruga…, tot molt a propet, d’estar per casa. És l’estiu de la Covid, que vaig passar del quinze al trenta d’agost! Inoblidable,

Magda

Benvolgut, 

Ja veus, t'escric poc, però com cada estiu et faig arribar la postal per a la teva col·lecció.

Aquest any estrany i diferent la postal és casolana, perquè no he anat enlloc. Bé, em vaig escapar tres dies a la Costa Brava, em va ploure cada dia, i només baixar del cotxe em va començar a sonar el mòbil reclamant la meva presència en coses i qüestions que mai ningú m'havia reclamat. Vaig desconnectar el telèfon els tres dies, i em va anar molt bé.

Després, i aquesta és la postal que t'envio, em vaig canviar de pis. Sí, ja saps que feia temps que em voltava pel cap, però no trobava el que buscava. De sobte, i enmig de les vacances, vaig trobar un pis petit però suficient per a mi, cèntric, antic però sense necessitat de reformes urgents perquè ja les havien fet els antics propietaris, i amb el balcó que tant vaig trobar a faltar durant el confinament. En quinze dies vaig fer i desfer caixes i més caixes i em vaig traslladar. Vaig aprofitar per desfer-me d'andròmines que feia massa anys que arrossegava i ara dedico part del meu temps lliure, que no és gaire, a buscar tot el que em cal perquè la casa nova sigui casa meva.

La postal és la vista des del balcó quan cau la tarda. T'espero ben aviat a compartir el capvespre, abans no arribi el fred.
Una abraçada,

Mercè

Hola Aurèlia,  

Per fi no t’has decidir a pujar al poble. Aquest any ha estat ben diferent d’altres.

Tothom espera l’estiu per venir a les festes dels pobles, que se succeeixen una rere l'altra, però aquest any no hi ha hagut festes, els joves deambulen pels carrers, places i boscos, amb mascaretes i distàncies, sí que fan alguna trobada per dinar junts, però no com abans.

Les retrobades, ara sense petons ni abraçades com és costum, ara et saludes sense apropar-te i és molt més fred i distant.

Ja no hi ha hagut dinar comunitari, ni sortides, ni tallers de setmana cultural. Només les passejades per la Devesa, o voltants del poble per parelles o amb tres o quatre coneguts, tots embossats amb mascaretes. Jo la majoria de dies he preferit caminar sola pel bosc i poder respirar sense el tapaboques.

Al forn de pa i a la cua del camió de la fruita, que ja saps que s’hi ajunta tot el poble, ja no hi ha hagut safareig mentre s’espera el torn, ara a la tenda entrem un a un i la cua del camió queda dispersa per tota la plaça guardant la distància reglamentària.

Gràcies a tots, no hi ha hagut cap cas de coronavirus, era la por de tothom ja que arriba gent de totes les províncies a passar l’estiu.

Les vacances al poble no han estat com d’altres anys. Però t’hem trobat a faltar.

Fins aviat

Imma

Estimada amiga Elena i família,  

Les vacances d’aquest any, per causa de la pandèmia, han sigut molt diferents d’altres. Però hem tingut un al·licient: el concurs de fotografies que hem fet les amigues del taller Escriure en català, i que ha estat molt bé, almenys per a mi. Les fotos, ja les has vist, oi que són maques i variades? L’última que he presentat és de la Plaça de la Salut, a prop de casa; és molt bonica i s’hi està molt bé, quan el meu marit i jo hi anem a parlar amb altres avis o amb els nets quan podem.

Ja saps que tenim ganes d’anar a veure-us, però no podrà ser per la caiguda del meu marit, que està millor però no pot viatjar. ¿Recordes altres anys que anàvem tots junts a algun lloc i jo sempre havia de comprar una postal? És un costum que tenia, encara en guardo moltes.

Bé, aquest any ens ha tocat així! Encara que ja sé que esteu tots bé perquè fa poc que hem parlat, avui no tinc ganes de fer res i m’he posat a escriure una mica i m’han vingut al cap records d’aquells anys.

Esperem seguir tots bé i que l’any que ve puguem tornar a anar de vacances junts. Una abraçada dels vostres amics

Rosa

Estimat, 

T’escric perquè em penso que deus estar amb els teus fills i ells no estan gaire d’acord amb la nostra relació ni amb els viatges que fem. Ja sé que ells volen protegir-te, però no saben que ets tu el que porta més marxa. Com aquell dia que vas voler pujar en parapent: jo no ho volia, però al final em vas convèncer, i reconec que ens ho vam passar molt bé; o com quan vam fer aquell creuer i no vam parar de ballar i de fer excursions. És el que tu dius: “La vida són dos dies i ja n’hem passat uns quants”.

Aquest any podríem fer les vacances per aquí a la vora perquè amb això del virus… Aquí a Sant Feliu també hi ha llocs per anar i, si no hi estàs conforme perquè és un poble i tot són comentaris, podries buscar a l’ordinador algun lloc que t’agradi. Jo, estant amb tu, soc la dona més feliç del món.

Ja em diràs el què per saber quina roba he de posar a la maleta,

Carme

Estimada Marta,

 

Estic contemplant el paisatge que envolta el poble dels nostres avis i em sento com si l’acabés de descobrir, com si el veiés per primera vegada. El paisatge i jo hem sortit d’un confinament que ens ha portat a viure en soledat durant un temps. A ell li ha provat molt, està preciós. Mai havia vist aquesta part de la muntanya tan verda i plena de vegetació. Recordava aquestes terres fortes i aspres que influenciaven el caràcter dels seus habitants, amb els quals convivíem quan passàvem els estius fins que ens vàrem fer grans, però ara les descobreixo tan acollidores i suaus que em porten a la reflexió, asseguda a terra i recolzada al tronc d’un pi que em protegeix del sol.

Em pregunto on s’ha produït la transformació, és el paisatge o el meu interior? Segurament l’aturament dels estímuls que mouen l’engranatge de l’actual vida estressant ha deixat sortir una nova mirada des del meu interior, que em fa veure la bellesa de qualsevol cosa que miro perquè no està condicionada per la ceguesa material.

Tant de bo pugui retenir per sempre aquest moment i aquestes vacances que m’han fet adonar de la importància de viure la vida més lentament.

 

Dolors

Estimades Maria i Josefina,

Aquest estiu he constatat que l’afició pels viatges s’ha vist truncada per la por a contagiar-nos de la Covid-19 i, majoritàriament, ens hem decantat per anar al poble, encara que no exemptes de risc. 

Després de la setmana que hem coincidit al nostre poble, vull agrair-vos les caminades que hem compartit cada matí, amb les mascaretes posades, de dos quarts de vuit a deu. Avui, més que mai, caminem principalment per motius de salut: colesterol, sobrepès... A nosaltres, més que per aconseguir un objectiu o arribar a un lloc, ens han servit per compartir tot allò que ens ha unit durant tants estius.

De petites corríem pel poble descobrint els seus voltants i imaginant grans aventures. D’adolescents, passejàvem agafades del braç omplint l’amplada de la carretera (pocs cotxes circulaven!) i miràvem, tot seguit i amb molta dissimulació, si ens seguien els xicots, que, en efecte, no es feien esperar. No calçàvem sabatilles esportives, no enregistràvem les passes ni les calories cremades amb les aplicacions que avui ens ofereix la tecnologia. Caminar formava part de la vida quotidiana.

Ara, a Sant Feliu. Aquest matí m’he posat les bambes, he agafat els bastonets i el podòmetre i he caminat seguint el curs del riu Llobregat, entre l’autovia, l’autopista, les vies del ferrocarril i el consegüent soroll. He resistit sis quilòmetres en una hora i tres quarts i dues-centes quaranta calories cremades; no està malament! Però com els passejos pels voltants de Peralta no hi ha res millor!

Petons,

Maria Teresa

Estimats amics,

Aquest estiu del 2020 el recordarem pel confinament, esperem que sigui el primer i l’últim en aquestes circumstàncies. 

Ens recomanen que no ens relacionem amb les persones del nostre entorn o directament ens ho prohibeixen, ens hem d’aïllar darrera d’una mascareta que en molts casos ens impedeix la comunicació, ens limiten les nostres llibertats individuals i col·lectives i encara no sabem fins a quin punt poden arribar. La crisi econòmica que sempre perjudica als mateixos. La sanitat desbordada i els pacients patint les conseqüències. La resta dels països del món no ens volen com a visitants als seus territoris i nosaltres tenim els braços oberts a tots el turistes que vulguin entrar a casa nostra, tot i que la pandèmia és d’abast mundial. La covid, el monotema quotidià des de fa mesos. Per sort la inventiva i el talent dels ciutadans no tenen aturador, superem als obstacles.

Podem gaudir que la nostra terra és maca i de paisatge variat. A prop de casa la natura ens ha acollit: les platges, els camps i els boscos. Passejar i sentir les onades, el sol a la pell i l’olor de mar, o el so d’un rierol i el vent entre les fulles, el gust de seure sobre una pedra a l’ombra envoltat de verd i la frescor de l’herba, i, si tenim sort, d’una nit clara i foscor per poder observar el cel estrellat. Tants plaers senzills i a la vegada valuosos que encara podem tenir.

Mentrestant, la nostra vida passa, també l’estiu ha passat.

Maria Carme 

 

Benvolguda amiga Teresa,

 Avui, després de vuit mesos sense poder fer trobades, per fi hem pogut tornar a veure'ns, esperant que aquest malson que hem passat no es torni a repetir. 

Aquesta  postal, em recorda moltes coses. Ja saps que el meu marit és d'Almeria, i a més, un enamorat de la seva terra. Des que ens vam casar i van néixer les nostres filles, fa més de cinquanta anys, hi anàvem a passar les vacances d’estiu. Llogàvem un apartament a prop del mar, i allà les nenes s'ho passaven molt bé; jugaven amb les seves cosines i gaudien del mar. Fèiem excursions pels voltants a petits poblets blancs on es menjava bé i a bon preu.

Una de les excursions que no faltava mai era al poble del Cabo de Gata i, des d’allà, anàvem al far. Havíem de passar per unes carreteres estretes i angoixants, però valia la pena arribar-hi per les magnífiques vistes de les roques i el mar. Des del mirador de dalt es veu un conjunt de roques volcàniques anomenades “Arrecife de las sirenas”, un lloc meravellós, verge en aquells moments, però ara no tant. Cada any hi anàvem.

Ara que han passat tants anys, encara, sempre que podem, tornem a Almeria a veure la família i gaudir d’uns dies de descans. No deixem mai d’anar al far i tornar a fotografiar l'Escull de les sirenes. Petons,

Roser

Hola, mama, 

La Laia i jo ens ho passem molt bé a casa del papa. Anem a l’Escola d’estiu i després juguem amb la Marina i l’Ona. Un dia vam anar a la muntanya a veure les vaques i el papa ens va dir que s’hi estan tot l’estiu i quan comença el fred baixen a passar l’hivern a casa. Tenien fillets que mamaven i un es va escapar, sort que el vam trobar de seguida! Anem amb la padrina a buscar la llet i veiem com munyen les vaques. Aquí la llet té un gust diferent que a casa nostra, però a mi m’agraden totes dues. Aquest any hem vist una cosa molt emocionant. Un dia van aparèixer tot d’ocells blancs i negres, molt grans, amb un bec i unes potes també molt llargues, que es diuen cigonyes. Volaven per tot el poble i s’aturaven als llocs més alts, com el campanar, les antenes i la grua de cal Jaumet; els ocells petits estaven espantats. Diu la padrina que les cigonyes marxaven cap a l’Àfrica i s’aturaven a descansar uns quants dies; es veu que també van venir fa cinc anys; els deu agradar el poble!

Demà el papa ens portarà a la platja i ens hi estarem uns quants dies. I després, la setmana que ve, ja ens vindràs a buscar per anar al càmping de Viladrau amb els avis i el Toni, i també ens ho passarem molt bé. Visca l’estiu! Un petó meu i un altre de la Laia,

Montserrat