Productes de la tardor

 ELS PANELLETS 

La Teresa va sortir de casa amb al cistell a la mà per anar a comprar. Va baixar pel carrer, fins arribar a la Plaça de la Vila, on hi havia una botiga de les de tota la vida; allà era on anava. Va comprar ametlles, pinyons i alguna altra cosa. En tornant cap a casa va pensar: “Que cares que estan totes aquestes coses”. S’havia gastat trenta-vuit pessetes. “Quant s’havien apujat d’un any per l’altre!”

 Faltaven tres dies per Tots Sants i havia de preparar la castanyada, perquè, com cada any, venia tota la família a casa seva.

Va dinar molt aviat, va pensar que a la tarda tindria molta feina per fer els panellets. Va fer la massa i la va deixar reposar unes hores. Després venia la part més empipadora, enganxar els pinyons a les petites boles que anava fent,

La seva neta gran, com sempre, va arribar per ajudar-la. Va costar una mica, però amb paciència ho van fer. Com que ja tenien el forn calent, ja va ser mes fàcil. Van fer tres fornades. La casa  va quedar amb una olor molt agradable.

Els van sortir seixanta-tres panellets, que van guardar en una caixa de llauna, després d´haver-ne tastat un cada una. Boníssims! En arribar la resta de la família, tothom va elogiar la feina tan ben feta.

Han passat molts anys i encara tota la família se´n recorda i troben a faltar tant la iaia com els panellets.

Roser Casaramona

DIA DE MUNTANYA 

Els dos cotxes pujaven per la petita carretera plena de corbes fins arribar a una esplanada on van poder aparcar tots dos. Anaven a buscar bolets. Van sortir tots com fletxes, petits i grans, i cadascun amb el seu cistell, muntanya amunt.

Aviat es va sentir en el silenci de la muntanya “Ja en tinc un!”, “I jo també n’he trobat dos!”, “Jo he trobat llenegues!”, “Jo camagrocs!”. L’avi els deia: “Calleu”, quan es va a buscar bolets, no es crida, perquè tothom vindrà cap aquí.” Però ells, a la seva: “Ja en tinc un altre!”

Passades unes quantes hores, anaven tornant cap als cotxes, cansats però feliços perquè portaven mig cistellet de bolets. Tots menys l’avi. “On és l’avi? Fa estona que no el veiem”. Ja una mica preocupats, el veuen arribar amb un cistell ple a vessar de rovellons preciosos. “Ja us he dit que que no cridéssiu”. Era gat vell i sabia els llocs on n’hi havia.

Després, la part millor: unes estovalles damunt de l’herba, i a esmorzar!. Formatge, pernil, catalana, xoriço, galetes…, i pa acabat de fer que havien comprat a l’últim poblet, boníssim! Ja ben tips, els grans, estirats, descansen sobre l’herba, i els petits juguen, que encara tenen energia. Però tots pensen en els bolets que menjaran per sopar: Tots, menys la petita, que diu: “Ecs!, quin fàstic!”

Rosa Orenga

 

PARAIGÜES

Octubre. El temps era previsible. Havien pronosticat pluja per a tota la setmana, però a l’hora de sortir de casa, calia portar els nets a l’escola. Els núvols semblava que renunciaven a ploure, i el dubte no es fa esperar. Plourà o no? Surten els quatre amb el paraigua a la mà, amb pinta de professor Tornassol.

Només han travessat el carrer i comencen a caure les primeres gotes. No resulta fàcil obrir el paraigua amb tota la càrrega que porten. Aviat els carrers s’omplen de paraigües grans i petits, transparents, plens de personatges de Disney, resistents, plegables, automàtics o de colors. La sensació plaent que gaudeixen els nens amb la pluja, saltant els bassals com la Pepa Pig i obrint i tancant els paraigües, s’encomana als grans quan va lligada a records d’infància.

Passa un cotxe de pressa i els esquitxa. Saluden amb un somriure a la gent amb qui es creuen. Continua plovent amb parsimònia. Arriben a l’escola. A l’entrada es forma un enrenou de nens, motxilles i paraigües. Avui no podran sortir a jugar al pati.

El camí de tornada no serà igual. Les voreres s’aniran omplint de fulles grogues, ocres, vermelles... Arribaran a casa amb olor a roba i sabates mullades. La sensació d’humitat importarà poc. Els paraigües es tancaran.

Octubre, pluja de tardor.

Maria Teresa Naval

LA MASIA 

La masia és molt gran i a l’entrada hi ha una inscripció que diu “URPI-NELL-1630”. Als seus temps devia ser una masia senyorial, perquè ara, al cap dels anys i abandonada, encara fa molt de goig. Al pati hi ha un til·ler que fa ombra a uns bancs al costat d’un pou d’aigua que està a la vora del safareig.

Com que la porta ja no hi és, hi han entrat i quina ha estat la sorpresa de veure una cuina ben gran, amb un forn de llenya! Més endins hi ha el que se suposa que deuria ser el menjador, i a dalt, els dormitoris i una capella.

Als voltants hi ha camps de blat i ceps, que algú deu cuidar, perquè fan molt de goig. Però el que més els ha cridat l’atenció és que hi ha unes figueres i uns caquis molt grans, que segur que ningú se’n cuida. Però els ocells i altres bestioles deuen esperar que caiguin ara que són madurs.

Carme Vallverdú

VIURE UN CONTE

La nena passejava per sota aquells arbres de fulles caduques, les de tants colors quan arribava la tardor; li agradava trepitjar i sentir el soroll que feia a l’aixafar  aquelles fulles mortes. Si havia plogut, els soroll es canviava per una olor a terra mullada molt característica. Ella es veia com la protagonista d’un conte d’aquells tan ben dibuixats.

Cada tarda, cap a la posta de sol, agafava aquell camí groguenc, marró, vermellós, i, juganera, anava saltant o arrossegant els peus per sentir aquella alegria que li donava viure aquesta petita experiència.

Aquesta sensació de llibertat, de colors i soroll, la recordà tota la vida, i cada tardor esperava poder delitar-se en aquests moments, moments que mai oblidava. Ni la verdor de les fulles noves, ni la diversitat de colors de les flors de la primavera la feien més feliç.

Aquest any va trobar encara més sentit a la vivència esperada: vora el camí, prop dels troncs dels arbres que ella adorava, havien nascut uns bolets que obrin-se davant d’ella feien un cercle perfecte. Aquell cop sí que es va veure dins un conte de fades, potser més endavant trobaria els follets ballant.

Imma Cauhé

FER PANELLETS

“Ja ha arribat la tardor, menjarem bones castanyes…; ja ha arribat la tardor, ja no tindrem més calor...” Les nenes canten guarnides amb davantal i amb el cabell recollit sota un barret de paper, empastifant-se elles, el marbre i el terra de la cuina, mentre donen forma als panellets i la mare els posa al forn.

Han vingut tot d’amigues per fer els panellets i després emportar-se’ls, ja que a les seves famílies no hi ha tradició de fer-los a casa. Estan totes tan amuntegades al voltant de la taula que es donen cops de colze pel poc espai que tenen; això provoca rialles i alguna discussió, encara sort que són menudes!

No avancen gaire la feina, ja que és més un joc de fer formes diferents i divertides amb més o menys èxit. No paren de xerrar i riure de si una el fa en forma de porquet o de ninot de neu que més sembla un eriçó, o en forma de gegantesca castanya banyada amb xocolata, o, volent fer un xampinyó, directament ha sortit en forma de patata que no agrada a ningú i ha de tornar a començar. La més petita, que gairebé no arriba a la taula i seu entregirada a la cadira amb un peu sota el cul, tota concentrada, canta mentre fa rodolar la massa “bola boleta, ben rodoneta”.

M. Carme Valios

 

NOVEMBRE

 

El vent havia trencat el silenci que s’estenia pel cementiri a mitjanit, i dins d’un panteó es sentia un grinyol que va espantar els ocells de l’arbre proper. La tapa del taüt de pedra s’anava obrint amb molta dificultat i una cara emprenyada per l’esforç es deixava veure lentament fins poder enretirar-la totalment.

El difunt, amb bon aspecte però amb el ossos amb molta  artrosi, va fer uns complicats moviments fins aconseguir treure les cames de dins i posar els peus a terra.

—Això no hi ha qui ho aguanti, tants anys donant voltes pel món... Si no hagués de sortir a cercar el menjar, encara… Però, veus?, aquí em tens sortint cada nit a buscar les “garrofes” encara que les cames ja em fan figa, i avui que sempre havia estat una nit decent per fer por i espantar la gent com sempre s’ha fet la nit de difunts, ara han portat el Halloween aquest i ja és impossible fer una bona xuclada, com Déu mana. Quan t’acostes a algú es riuen de la meva cara i ves en compte que no t’escalfin perquè molts van “pets” perduts. A veure si tinc sort aquest any i trobo algun tradicionalista despistat i encara puc fer la nit...

I el vampir es va embolicar amb la seva capa negra per protegir el cos del fred que començava a portar el mes de novembre, fent honor al refrany que diu “Per Tots Sants, capes i mocadors grans”

             

Dolors Álvarez

LES CASTANYES 

S’havia  assegut  sota aquell immens  arbre i havia recolzat l’esquena en aquell dur i protector tronc. Va mirar al seu voltant i va veure tot de boletes rodones amb punxes de color marró clar; de cop i volta, s’obrien i sortien altres boletes més petites de color marró fosc. Corrien amb unes potetes curtes i primes, semblava que jugaven, sí, estaven jugant. S’empenyien, ballaven,  s’amagaven i tornaven a sortir… Se les veia molt felices.

La mare s’apropava amb la cistella de recollir castanyes; a la nit farien la castanyada com tots els anys. De sobte, totes les boletes marrons van córrer a amagar-se; unes es van posar darrera dels troncs del arbres, altres sota les fulles i les últimes es van refugiar als forats que trobaven al terra… No en va quedar cap ni una. La mare el va fer aixecar, li va donar la mà i va començar a collir les boletes amb punxes que estaven tancades, i si no les trobava al terra les agafava dels arbres.

A la nit, a la masia, amb els pares i els germans grans va contar el que havia vist: que les castanyes s’havien tret el vestit de punxes i que tenien potetes; que corrien, que jugaven, que ballaven i que quan van veure la mare es van amagar. En Pep, que era el germà gran, li va dir que s’ho estava inventant, que tenia molta imaginació. Ell, per si un cas, aquella nit no va menjar cap castanya.

Magda Ábalos

 

CASTANYADA

Agafa l’últim panellet i recorda quan, abans d’anar a dormir, seguint la tradició, deixava castanyes pels racons per a les animetes del purgatori  

Llavors el purgatori li semblava un lloc terrorífic, entre el tot i el res, sense principi ni final, on el temps no existia i el càstig era que res acabava mai, i on, a més a més, ella, encara una nena, no hi tenia gaire gent.

Amb els anys, però, ja no creu en purgatoris, cels ni inferns, algun cop pensa que la vida ja és en ella mateixa un purgatori, potser un cel per a alguns escollits, o un infern per a molta gent, i pensa on deuen haver anat a parar tots el que han marxat sense poder acabar d’escriure, o de llegir, o de viure, la seva història.

 Torna a maleir el conductor que, adormit, es va estavellar contra el seu cotxe i la va  deixar ben sola, la malaltia que es va endur la seva amiga en un parell de mesos,  la demència que va fer que la mare morís en vida, la mort del pare ràpida i sobtada,  un agost mentre estaven de vacances, l’àvia que va marxar una migdiada a punt de fer els cent anys, i  pensa que, en realitat, ningú mor mentre algú el recorda. 

Sense que ningú ho sàpiga, deixa al racó del passadís un grapat de castanyes en  homenatge a la memòria de tots els que ja no té al costat, però que recorda cada dia.

Mercè Escolà

HÈDERA RÚBER  

—Àvia, m’expliques el conte vermell?

—Sí, bonica, a veure si t’agrada.

“És la història de l’heura Hèdera Rúber.

“Fa molts i molts anys, quan la Mare Terra estava organitzant el món on vivim, hi anava posant plantes perquè fessin equip amb tots els éssers vius, entre ells els humans. A cada planta li preguntava què volia aportar per fer més agradable la vida al planeta. El roure, per exemple, volia acompanyar la vida humana des del naixement fins a la mort i, per això, la Mare Terra li va donar una fusta forta i duradora per fer bressols i mobles resistents. L’olivera faria ombra als animals i les seves olives produirien oli, i així amb moltes altres plantes. Quan va arribar el torn de les heures, les plantes que poden anar per terra i per les parets, algunes van dir que no volien saber res dels altres éssers vius, només volien aigua i sol i que ningú les empipés. L’Hèdera Rúber, una heura petita, en sentir les seves companyes, es va tornar vermella de vergonya. La Mare Terra va entendre la seva reacció i li va agradar, així que va donar a les heures el que demanaven, però a continuació va dir: “Ets una planta humil, les teves fulles no són gran cosa, però a la tardor tindran una bellesa espectacular: se’t tornaran vermelles en record del teu rebuig a l’egoisme de les teves companyes.” Des d’aleshores, aquestes plantes, amb les seves fulles vermelles, ens alegren la tardor.” 

Montserrat Vallès