Bon Nadal i feliç 2021


CONTE TRIST



Fa pocs dies vaig veure i sentir a la tele el relat d’un home jove i fort, un voluntari, que explicava com s’havia ofegat una nena a les aigües fosques i revoltes de l’Atlàntic davant d’una platja de Canàries. Ell, amb uns ulls verds preciosos i negats de llàgrimes, explicava que la nit anterior portava cap a la platja (el seu voluntariat consisteix en llançar-se al mar per ajudar a arribar a terra els africans que naufraguen davant de les costes canàries) un noi i va sentir els crits d’una nena. Quan va deixar el noi a la platja i va tornar cap al mar per agafar la nena, ja no hi era, s’havia ofegat. A mi també se’m van negar els ulls de llàgrimes.   

Aquesta història, que és una més de tantes que passen a la Mediterrània o a l’Atlàntic a persones que viatgen de forma completament insegura -homes, dones, noies, nois, dones embarassades, dones amb nadons-, em va fer pensar en altres viatgers de fa més de 2.000 anys que també viatjaven de forma insegura. 

   Josep i la seva dona Maria, embarassada, van anar de Natzaret a Betlem per empadronar-se i no van trobar lloc per passar la nit. I va arribar l’hora del part i Maria va donar a llum, tota sola en un estable, un nen que es diria Jesús. El va embolicar en bolquers i el va posar en un pessebre. Van arribar els pastors dels voltants i els donaven el que tenien, pa, llet, formatge... També van arribar uns mags que venien de lluny i seguien una estrella que anunciava una bona nova i els va portar fins allà i el van adorar i oferir or, encens i mirra. 

   Aquest nadó va ser Jesucrist i quan es va convertir en un home, als trenta-tres anys va morir per salvar-nos. No sé per què, o potser sí què ho sé, aquell home que es llançava a la mar per salvar vides em va fer pensar en el que celebrarem d’aquí a uns dies: el naixement de Jesús.


Magda Ábalos  



                SENSE SOFISTICACIÓ


El Nadal estava a prop i la canalla jugava al carrer aprofitant el cap de setmana. Hi havia una excitació entre ells per la proximitat de les festes i per l’esdeveniment que estaven esperant per a aquell dia, que també formava part dels rituals de què cada any gaudien, i les seves converses giraven entorn de les guarnicions que posarien a casa seva.

Els pessebres que es guardaven d’un any per l’altre als altells dels armaris tornaven a veure la llum, i amb una cançó nadalenca als llavis, canalla i adults recreaven el naixement de Jesús amb aquelles figuretes distribuïdes sobre una capa de molsa, amb muntanyes, rius i arbres fets amb material de la natura que havien recollit al bosc. Cada família li donava la seva pròpia creativitat i arribaven a ser autèntiques obres d’art que presidien els menjadors. La culminació de la decoració eren les garlandes platejades o daurades que es penjaven dels llums i portes per donar més alegria a l’ambient.

La cuina era una part tan important com els altres rituals, i des del carrer els nens s’omplien de felicitat amb la flaire que sortia de les cuines on es cuinaven les  galetes de mantega i polvorons que s’oferirien als familiars junt amb els torrons i fruites seques. La imaginació els portava a recordar el gust d’aquell pollastre amb prunes i un bon caldo  que segurament faria la mare per a la Nit de Nadal en què es reunirien tots els parents. Eren aquelles ocasions en què  la família  recreava els costums de la seva terra, que havien deixat per anar a treballar a les zones industrials, i en les quals no faltaven mai les cançons típiques plenes d’enyorança.

Però abans esperaran amb il·lusió sentir la loteria a la ràdio, amb l’esperança que la sort els pugui ajudar a acabar de fer la seva vivenda o canviar els mobles de segona mà per uns de nous, i avui els nens correran carrer avall, com cada any, per rebre el ramat de galls d’indi que condueix aquell home amb unes vares llargues i els acompanyaran per tot el barri on els carrers encara estan sense asfaltar i els agradarà que l’home en vengui molts, i gaudiran d’aquella llibertat i alegria innocent que quedarà impresa en els records d’una època sense sofisticacions.

 

Dolors Álvarez



”NINGÚ NO NEIX ENSENYAT”



La gran mansió lluïa enmig de la nevada. Tots els llums encesos i la blancor de la neu li donaven una gran esplendor. Era el dia de Nadal a Filadèlfia.

Al menjador destacava una taula molt ben parada per rebre els convidats, tot molt elegant, amb canelobres daurats i centres de flors que l’adornaven, a part dels coberts de plata, plats de luxe, copes, etc. Tot el necessari per al dinar de Nadal.

A la cuina, des del matí, els dos cuiners i una cuinera amb molta experiència preparaven plats exquisits. Aquell any havien contractat una cambrera per ajudar les dues que ja tenien. Era una noia jove i es trobava una mica cohibida entre tant de luxe, però per a ella era una gran experiència i pensava aprofitar-la i guanyar uns bons calerons. 

Tot estava controlat, el dinar a punt, les cambreres amb els seus uniformes preparades per servir els convidats. A fora seguia nevant i els Rolls-Royce negres aparcats al jardí ara eren gairebé blancs. 

La noia va sortir somrient amb la safata que feia una flaire boníssima disposada a servir l’amfitrió tal com li havien dit. Quan el va veure (era Richard Gere, que als seus setanta-un anys estava fantàstic), es va posar tan nerviosa que la safata li va caure i va anar a parar a sobre de l’actor. Hauria volgut desaparèixer! Ell es va aixecar amb la seva elegància i el seu somriure tan atractiu i li va dir “No et preocupis, són coses que passen”, se’n va anar dient “Disculpin” i als deu minuts va tornar amb un altre esmòquing. I la festa va seguir fins a la matinada.

A la cuina la noia plorava mentre ajudava a recollir: “No em tornaran a contractar mai més! Ha sigut un desastre!”

Quan la festa va acabar i ella marxava cap a casa, es va trobar a la porta el Richard Gere fumant un cigarret i amb una flor a la mà que li va dir: “Té, i et tornarem a avisar quan faci falta, perquè ningú no neix ensenyat. Feliç Nadal!”


Rosa Orenga








El destí és juganer i aquest any passem les festes a l’illa Nadal. No serem els primers en celebrar l’any nou del planeta, aquesta és una altra illa Nadal o Kiribati de l’oceà Pacífic i, si ningú no ho impedeix, els seus habitants també seran els primers en la fi del món i desapareixeran per la pujada del nivell del mar a causa del canvi climàtic. No, nosaltres som a l’illa Nadal australiana de l‘oceà Índic.   

Som a l’altra punta del món i s’acosten dates assenyalades, encara que no ho sembla, ni tan sols és hivern, som al solstici d’estiu a 28 graus en un paisatge tropical de selves i platges. Ahir vam anar a banyar-nos a una espectacular cascada després d’una bona caminada i endinsar-nos al parc natural que ocupa una gran part de la petita illa. També a través del bosc tropical arribem a unes coves amagades plenes d’estalactites gotejants amb una piscina natural connectada  a l’oceà per un túnel submarí. Fa uns dies vam fer busseig per veure coralls i peixos de colors llampants. Els primers dies vam veure la migració dels crancs vermells que baixen de les muntanyes a la platges per pondre els ous, en són milers, és una veritable invasió, fins i tot han de tancar les carreteres al trànsit per protegir-los dels atropellaments i són l’atracció turística  de l’illa per excel·lència. 

Tot això per anar fent gana per a l’àpat de Nadal, força informal, ja que com a bons turistes ens adaptem als costums del lloc. Tot i que són molt poca població, uns 1.500 habitants, aquí conviuen religió, gastronomia i cultura de la Xina, Malàisia, l’India i Austràlia, amb l’anglès com a idioma oficial. Va ser una illa deserta fins a finals del segle XIX i ara té un aeroport internacional.

Esperarem la arribada del Pare Noel amb el seu tradicional vestit vermell sobre una taula de surf a la platja mentre entre bany i bany mengem una barbacoa de marisc, fruita fresca i el Pavlova, un pastis de merenga amb crema i fruita tradicional de Nadal i brindem amb xampany, que no pot faltar ni a l’altra punta del món. 


M. Carme Valios



ANYS 3000

 




“Nadal? Quina festa més curiosa!” Aquells joves no podien creure-ho, les persones eren individualistes, narcisistes, i ara havien trobat un document d’uns mil anys enrere que els feia trontollar els esquemes.

Aquells papers trobats a la barraca abandonada d’un centenari deien que les persones eren socials i adoraven un Déu, que era un ésser pare de tots i que els havia creat. Aquells documents explicaven que feien unes festes familiars i socials que en deien de Nadal, en què celebraven el naixement d’aquest Déu.

Però si era el pare de tots, com havia nascut? Festes familiars, què volia dir família? Als anys 3000 tots naixien en laboratoris, de provetes, creixien com les abelles a un eixam, en cel·les petites i individuals, al fer-se grans continuaven vivint en soledat, només es reunien per fer algunes feines essencials i tenien poca relació uns amb els altres.

Un dia que aquells tres joves es varen trobar per casualitat, avorrits, passejant per aquell indret, varen trobar els documents escrits feia tan de temps i la curiositat va portar-los a desxifrar-los. Van anar investigant i varen concloure que una família era un grup de persones que convivien i feien un grapat de coses juntes. Com que eren tres els que ho van descobrir, varen concloure que ells eren una família.

Llegint el que feien aquelles persones mil anys enrere, varen decidir copiar aquelles festes tradicionals de Nadal. Començaren per buscar alguna cosa de menjar semblant a la que van trobar en l’escrit. Trobaren alguns productes vegetals i van caçar una au per poder fer un dinar de Nadal com marcava la tradició, cosa que no havien fet mai, ja que ells s’alimentaven de productes elaborats, precuinats  i pastilles, per la qual cosa mai cuinaven.

Els tres varen treballar de ferm i varen asseure’s davant per davant per assaborir aquell dinar tan especial.

Devia ser l’esperit del Nadal que des de llavors els va portar a conviure i compartir més, no van parar de llegir i cercar en el passat, i després d’aquell Nadal el continuaren celebrant cada any, i fins i tot van anar reunint a altres que ho fessin amb ells i anaven introduint totes les tradicions que fins llavors estaven oblidades com era el tió, el pessebre o recitar i cantar nadales. Pot ser que després de tants anys  tornessin a socialitzar-se?


Imma Cauhé



A casa del avis



Aquests dies de principis de desembre em fan pensar en l’enrenou que hi havia a casa dels avis.

A’àvia Assumpta i l’avi Joan van tenir quatre fills, i el gran, el Jaume, es va casar amb la Rosa i es va quedar a la casa pairal amb la seva dona, amb els seus pares i amb els tres fills que va tenir amb el temps.

Quan arribaven aquestes dates l’àvia, de bon matí, ja traginava, semblava que es tornava més jove. Feia treure la vaixella bona i la cristalleria, que només sortien quan eren festes grosses i que calia repassar per l’aigüera. També sortien les estovalles de fil i els corresponents tovallons. “Res de paper”, deia sempre l’àvia.

La seva jove, la Rosa, es cuidava de fer la comanda a la carnisseria que tenia més prestigi de tot el poble: la carn per al canelons i un tall rodó per fer fricandó, perquè n’hi havia que no els agradaven els canelons. Tampoc no podien faltar uns bons entremesos, bolets, pinyons i prunes.

Als avis, això els donava vida perquè entre ells sempre deien si aquell seria l’últim Nadal en què hi serien tots. L’avi i el seu fill Jaume eren els que es cuidaven de la beguda: cava i vi i unes ampolles de licor per a les postres. T ambé compraven torrons i un pastís perquè, a més a més, era l’aniversari de l’avi i havia de bufar les espelmes.


Carme Vallverdú



ABECEDARI



C  - CONSUMISME

La Xina, amb una població majoritàriament budista o taoista, no celebra el Nadal com a tal, però qualsevol element relacionat amb la festivitat d’Occident està en aquest mercat d’Orient. A la ciutat de Yiwu es fabrica el 70% de les joguines i els ornaments nadalencs que s’exporten a tot el món.

- DOLÇOS

A Grècia son típiques per Nadal les postres anomenades melamakarona, fetes amb canyella, mel, taronja i nous. Tradicionalment es donaven com a estrenes. Ara no falten a cap casa durant aquestes festes.

- FESTA

Els australians celebren el Nadal en un context estiuenc. Moltes famílies passen el vint-i-cinc de desembre menjant una barbacoa de marisc o un pícnic a la platja. Les nits prèvies a la festa s’organitzen concerts de nadales a l’aire lliure i a la llum de les espelmes. Santa Claus arriba en taula de surf a la platja per repartir els regals.

- IL·LUMINACIO

Estats Units és un dels països que viu el Nadal més il·luminat del món. Des de 1971, a les set de la tarda del primer dimecres desprès del Dia d’Acció de Gràcies, al Rockefeller Center de Nova York milers de persones es concentren per veure l’encesa de l’arbre de Nadal, que supera els vint metres d’alçària i trenta mil llums. La plaça s’omple d’alegria i comença de manera oficial la festivitat Nadalenca als Estats Units. 

- MERCATS

Les cinc setmanes abans de Nadal, Àustria s’omple de mercats, una tradició  mil·lenària. S’hi poden trobar peces d’artesania, regals, originals dolços típics i begudes calentes per combatre les baixes temperatures, com el glühwein o vi calent amb espècies. La decoració, la música nadalenca, els cors de gospel i homes que desfilen disfressats de krampus (diables), creen un ambient festiu i màgic.

- PESSEBRES

A Polònia són famosos els Szopka, pessebres de construcció arquitectònica acolorida i amb detalls decoratius que s’inspiren en moments històrics de la ciutat. El motiu principal és el naixement de Jesús, que es barreja amb elements laics. La construcció amb torres i oberta al front conté les figures del pessebre en forma de marionetes que interpreten escenes evangèliques, i d’altres, separades, que representen personatges històrics, llegendaris o fins i tot actuals, amb relats laics i satírics.

- REGALS

La tradició japonesa té un monjo budista, hotei-oshoa, rodanxó i vestit amb una capa vermella que reparteix regals a tos els nens que s’han portat bé durant tot l’any i en general fortuna i bona sort a qui el posseeix.

- SOLIDARITAT

A través de regalosolidario.blogspot  es poden comprar regals nadalencs i tot el que es recapta el destina l’ONG Kildren of África a millorar la qualitat de l’educació en  zones rurals de Kènia.


“No existeix el NADAL ideal, només el que cadascú decideix crear com a reflex dels seus valors, desitjos, éssers estimats i tradicions”   ( Bill Mckibben)


M. Teresa Naval

          



 

 La Renata



Vaig conèixer la Renata per casualitat. Un mail que anava dirigit a ella va arribar al meu correu i el seu contingut em va pertorbar de tal manera que en veure que no era per a mi, el vaig retornar. Era una demanda d'ajuda en italià per localitzar algú, aportava dades tan diverses com llunyanes i relacionades amb la Segona Guerra Mundial. De seguida, la Renata em va agrair que l’hi hagués fet arribar.

Va passar el temps i esporàdicament m'anaven arribant mails dirigits a ella, i jo sense obrir-los els hi reenviava. Ella m'ho agraïa sempre. Així vam començar a teixir la nostra relació. Fa més de quinze anys. Epistolar i cada vegada més intensa. Intercanviàvem correus, ja sense més motiu que comunicar-nos. Em va explicar la seva vida i la seva feina, ara que ja estava jubilada. Era professora d'història i s´havia especialitzat en la Segona Guerra Mundial i el paper dels partisans en el conflicte El seu pare, a qui ella no recordava, havia lluitat contra el nazisme i havia desaparegut poc després de l'atemptat de Via Rasella, pensaven que a la massacre de les fosses Ardeatines. La seva infància va ser un pelegrinatge de poble en poblet, de cementiri en cementiri, d'arxiu en arxiu, a través dels quals la seva mare intentava localitzar les restes del seu pare, amb un dolor que se li feia insuportable. No el van trobar mai.

Això la va portar a prendre dues decisions, la primera, em va dir, estar sola tota la vida, perquè no volia viure el dolor de la pèrdua com la seva mare, i si tenia parella en algun moment la podia perdre; la segona, ajudar a totes les persones que tant a un bàndol com a l'altre intentaven localitzar els seus, desapareguts, enmig de la bogeria de la guerra. Va estudiar anglès per ajudar britànics i nord-americans, francès per parlar amb canadencs i francesos, i alemany per comunicar amb alemanys, perquè, em deia, el dolor no té fronteres ni colors

A mitjan desembre del 2015 em va avisar que venia a Barcelona i que li agradaria fer un cafè. Feia deu anys, ja, que ens parlàvem, mail a mail. La vaig recollir a l’hotel.

Va caure la tarda passejant per la Rambla, pel Born, pel Port. Em va explicar històries de tota mena, des dels que buscaven el desaparegut perquè tenien paralitzada una herència milionària mentre es morien de gana, al qui buscava a Anzio la mitja germana que el seu pare, a punt de morir, li havia confessat que tenia, per compartir amb ella el dolor d'una estranya malaltia genètica.

Resseguíem carrerons del Gótic sense anar enlloc.. parlava, parlava… I vam arribar a la fira de Santa Llúcia. Es va entusiasmar amb els caganers, tant, que allí mateix va començar la seva col·lecció, va comprar tots els que podia portar, va riure i va plorar, com una nena petita. I vam acabar compartint una ampolla de cava a "La Vinya del Senyor" a l'ombra de Santa Maria del Mar, que volia visitar perquè li havia agradat molt "La Catedral del Mar". “El cava és el company ideal del pannettone”, em va dir. I va riure. Em va acompanyar al tren, jo la vaig acompanyar a l'hotel, ella va tornar a anar amb mi fins al tren, i ens vam acomiadar quan ja passava l'últim, perquè no trobàvem el moment d’acabar He de dir que em va impactar, quina dóna!, quina passió per la seva feina voluntària! 

La seva vida és ara una cerca per cementiris, biblioteques, hemeroteques, arxius i registres, analitzant al detall totes les anotacions, parlant amb la gent del poble, amb els dels bars i les botigues, vells i joves, seguint fils indeterminats, escoltant històries impossibles i relats sense final i de mica en mica, pas a pas, va apartant les pedres del camí. Ha localitzat molta gent, ha donat pau I consol a moltes famílies, i segueix, als seus prop de vuitanta anys, acompanyant qui la necessita. Dels desapareguts de la guerra va passar a desapareguts per diverses causes. Ara té dos exalumnes que l'ajuden, ella els ensenya i dirigeix. No cobra res per les seves gestions. No ha cobrat mai res, més que el seu sou de professora

Pocs dies desprès de la seva marxa, abans de Nadal, em va arribar un paquet, un paquet que era una obra d'art, amb un delicat paper daurat i llaços de puntes, grèvol i boletes de colors, i una nota: "Nadal és cosa de tots, que aquest panettone estigui a la vostra taula, i així també hi seré jo" 

Des de llavors cada Nadal tenim panettone per postres, casolà, amb quatre dies d'elaboració que ella hi dedica amb tota la seva ànima, per als meus i per als que reparteix entre els seus amics i els sensesostre que arreplega pel seu barri. Jo li envio una ampolla de cava que acompanyi el seu panettone i el caganer estrella de la fira per a la seva col·lecció. Seguim en contacte.

Avui m'ha arribat el panettone, i el cava i el caganer ja estan de camí. I així, des de la seva visita a Barcelona, per Nadal som un més a taula. Aquest any tot serà diferent, menys el panettone. Gràcies, Renata. Gràcies per ser a la meva vida.

Mercè Escolà



En Pere i en Pau




En Pere i en Pau eren dos pastorets que vivien en un petit llogaret a les muntanyes de Galilea. Cada dia s'aixecaven molt d'hora per portar les ovelles a pasturar. La mare els omplia el sarró amb pa, formatge i pomes per dinar, ja que passaven moltes hores per les muntanyes amb el ramat, que pertanyia a un ric senyor que vivia en un palau.

Un dia molt fred d´hivern els dos sagals van agafar el seu sarró per començar la seva feina. Estaven pasturant, quan de sobte van veure dalt al cel un estel amb una cua molt lluminosa i brillant que els dirigia cap un poble anomenat Betlem.

Els nois, amb molta curiositat, van córrer cap a la direcció que els marcava. Van  córrer molta estona, fins i tot deixant el ramat abandonat, enlluernats per la llum que hi havia dalt del cel. Al capvespre van arribar a una cova a prop de Betlem. S’hi van acostar molt a poc a poc, amagant-se en el bosc amb por de ser descoberts. No sabien el que hi podrien trobar.

Molta gent s´hi dirigia, pastors, pastoretes, pagesos, gent del camp; fins i tot en la llunyania es veia venir una cavalcada de tres reis que venien de l´Orient

Per fi es van anar apropant a la cova, no entenien res. Els enlluernava la llum que de dins sortia. Van veure un pare, una mare i un petit nadó que jeia a la palla de l’estable, acompanyats per una vaca i un ase. Tothom els duia petis presents; ells no tenien res. Es van acostar i se’ls va ocórrer donar-los el que portaven al sarró, pa i formatge. L’infant, que es deia Jesús, va obrir els ulls i els va somriure.

Van marxar corrent cap a casa. La mare els esperava angoixada per la tardança. Els  nens, tots excitats, digueren: “Mare, hem vist un nen preciós que tothom deia que era Déu, i ho deu ser, ja que a l’entrada de la cova ha aparegut un àngel del cel que deia “AL·LELUIA, AL·LELUIA,  HA NASCUT EL FILL DE DÉU”


Roser Casaramona


Un bon brou 



Malgrat  el fred,  els tres germans van treure la barca i ben disposats a navegar una estona i a fer exercici, van sortir de cala Macaret per endinsar-se en aquella blavor d’unes aigües tranquil·les i serenes.

Quan passaren a tocar de cala en Porter una llumeta vacil·lant a l’altura de mig cim els va cridar l´atenció. Es miraren, perquè en aquell moment tots recordaren la història d’en Xoroi.

Van amarrar la barca i trescaren per la roca per arribar a la petita cova.   Una dona jove amb un fillet als braços és l’estampa que se’ls va oferir.  Poca cosa van poder entendre d’unes paraules que sortien tremoloses mentre unes llàgrimes brollaven sense consol i com petites perles davallaven per aquell rostre fosc, morè, bru …  Les que els van arribar més clares : exili … patera… temor…                                                                                                                         

De retorn a casa, des de la porta cridaren: “Mare!, mare!, mira què ens ha passat!” I amb pèls i senyals contaren la descoberta. Les preguntes i les respostes s’entrellaçaven.  La mare els va demanar calma, entenia la situació i volia fer-se’n càrrec. Sense deixar d’escoltar-los va posar mans a la feina.  El que feia falta era un bon brou, calent i substanciós.

—Prepareu-vos per a la marxa que el brou ja és a punt! —va cridar la mare al cap d’un parell d’hores, just les reglamentàries—. El nostre Jesuset deu estar plorant de gana.

—Mare, que no agafes l´olla?— va preguntar el Carles, el més jove.

—No. Ja ho sap el teu germà que aquest viatge el fa només per portar-nos aquesta pobra dona i el seu fillet.  Ja ens en sortirem, si Déu vol.

I Déu ho va voler perquè és igual pregar per un Jesuset ros com per un de negret.


Emília Brias


Missa del Gall 1220 


Aquest Nadal serà el més especial de la meva vida i de la de tota la família. El nostre fill gran cantarà a l’església al final de la missa i segur que enamorarà a tothom perquè canta com els àngels. El mossèn el va triar entre tots els vailets del poble per ser la veu principal del Cant de la Sibil·la. Ha estat assajant durant mesos. Jo l’he sentit i gairebé no puc creure que canti tan bé, no sé d’on li pot venir aquest do

La Missa del Gall se’m fa més llarga que mai. El que diu el capellà en llatí no ho entenc gens, però veient les pintures de l’altar i les parets ja sé perfectament de què parla: del naixement de Jesús per salvar-nos, de la fi del món i de la condemnació eterna dels pecadors, com cada any.

Però el cap el tinc en un altre lloc, al costal del meu fill, que està assegut a la primera fila esperant, una mica nerviós però segur, el senyal per començar a cantar. Porta un vestit de dona, amb tuls i sedes brodades, i al seu costat té l’espasa lluent que sostindrà amb les dues mans per interpretar la Sibil·la, aquella dona de l’antiguitat que va endevinar la fi del món i la vinguda del Salvador. Jo també estic nerviosa, i encara que estic segura que ho farà molt bé, no puc deixar de tenir por que no surti cap entrebanc, que no es quedi bloquejat… Miro de concentrar-me en les paraules del mossèn, però no hi ha manera!

La veu tan perfecta del nostre fill ens ha portat sort, perquè aquest any no hem hagut de pagar tots els delmes a l’església i hem pogut engreixar un porc, conservar-lo en sal i tenir carn tot l’any per als dies de festa. Així que demà farem un dinar de Nadal com cal: vi, formatge i pa, encara que negre, però enguany també un bon plat de carn de porc que aquest matí hem cuinat la padrina i jo ajudades pels menuts, que reien i saltironaven al nostre voltant. Quina festa!

“Ite, missa est”, diu el mossèn. Se sent un murmuri i després tothom calla. Enmig del silenci impressionant veig avançar el meu fill cap a l’altar amb l’espasa enlaire i sento la seva veu que s’alça clara i segura “Al jorn del judici…”. I continua “Del Cel gran foc davallarà, com a sofre molt pudirà”. Em trobo transportada a un altre lloc, dins d’un núvol que no s’acaba mai… Diu les darreres paraules “Pregueu amb gran devoció que us porti a salvació. Amèn!”, i després, amb les dues mans a l’espasa, forma una creu a l’aire. Quin orgull! El meu fill!

I ara, de tornada cap a casa enmig de la neu, encara no he sortit del meu núvol. Ni tan sols  sento el fred de la nit, només puc fruir d’aquest Nadal que no oblidaré mai!


Montserrat Vallès


S'ACABA EL TRIMESTRE I L'ANY



Avui, 22 de desembre, hem tingut el goig de fer la trobada de Nadal i l'alegria del retrobament amb l’Emília, després de la seva convalescència.

Com que les circumstàncies actuals no ens han permès fer el típic dinar de cada any, hem fet la trobada a l’aire lliure en una cèntrica plaça de la ciutat, guardant les distàncies i amb la protecció corresponent, cosa que no ens ha restat entusiasme, al contrari, la nostra habitual creativitat s’ha posat en marxa i molt discretament hem pogut assaborir juntes uns típics dolços de Nadal que han donat entusiasme i color a la trobada.

Un cop més l’amistat i companyonia  que compartim en el nostre grup des de fa quinze anys han quedat reforçades. I després d’intercanviar uns  presents i bons desitjos per les Festes, ens hem acomiadat amb l’entusiasme de continuar donant força als nostres escrits en català.

 

Dolors Álvarez

Cap comentari:

Publica un comentari

Els comentaris apareixeran després de la revisió