A DINS LA BOSSA
La ràdio sempre ha tingut un lloc especial a la meva família, i a moltes.
Quan érem petites escoltàvem els contes a la tarda, recordo d’estar jugant a fora al pati amb les amigues quan sortíem de l’escola, però a l’hora del conte totes corríem per escoltar-lo.
La mare tenia un aparell a la cuina i feia mitja o cosia escoltant l’Elena Francis, un programa de xafarderies amb consells. Després van venir les novel·les. Cada dia en feien un capítol i ens havíem d’imaginar com eren els personatges només per la veu.
El pare viatjava molt per la feina, i una vegada, l’any 1959, li va tocar anar a les Canàries per una temporada llarga. Primer hi va anar ell a buscar pis i darrera hi vam anar la família. Allà va llogar un cotxe i també va comprar un transistor, que ens va fer molta companyia.
Al tornar a Barcelona havíem de passar la duana. La mare va agafar una bossa gran amb menjar per a nosaltres i el transistor dissimulat. He de dir que vam tenir sort perquè el policia no va regirar la bossa, no sé si perquè érem petits, el cas és que el vam passar sense problema.
Ara que ja soc gran i visc sola, la ràdio també em fa molta companyia quan endreço la casa, i sobretot a la nit, quan em desvetllo.
Carme Vallverdú
INSOMNI
Aquella nit d’insomni va succeir el miracle.
Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio.
Feia anys que s’havien separat; els pares d’un i altre havien decidit emprendre rutes diferents i aquells nens que fins als catorze anys havien estat veïns i amics inseparables es varen veure allunyats molts quilòmetres. No sabien les adreces un de l’altre, ja que en aquells dies els seus pares no tenien clar on anirien a viure definitivament, i en aquells temps no hi havia mòbils ni xarxes socials per seguir el contacte, per això van haver de dir-se adeu sense esperança de poder retrobar-se.
Però aquesta nit, gràcies a una nit d’insomni, els dos han posat la ràdio i han coincidit en un d’aquests programes que truquen els oients, ja sigui per esbargir-se, explicar les seves vides o preguntar quelcom.
Avui un dels amics ha tingut l’encert de trucar al programa i explicar la seva història, dir com recordava la seva veïna, amiga de la infantesa, i com mai havia oblidat aquell temps que varen passar junts.
Per altra banda, la casualitat o el destí, feu que l’amiga estigués també escoltant la ràdio i precisament aquella emissora, i és així com sense sortir de la seva emoció va trucar ràpidament al programa per poder contactar amb el seu amic d’infantesa.
Havien passat molts anys, uns cinquanta, i cap d’ells havia oblidat aquella complicitat de joventut. Sempre s’havien recordat i ara, després de tota una vida, van poder tornar a emprendre aquella amistat mai acabada.
Tot gràcies a una nit d’insomni i a un programa de ràdio.
Imma Cauhé
CORATGE
El brunzit del rellotge digital la fa sortir del somni agradable en què està submergida i lentament va recuperant la consciència fins a adonar-se de la realitat: són les set del matí i comença un nou dia.
Alhora la porta de l’habitació s’obre silenciosament i dona pas a la gossa, que com cada matí va a saludar-la llepant-li la galta com a avís que el descans ja s’ha acabat. Ella li acaricia el cap i continua gaudint per uns moments del benestar que li ofereix el llit.
Quan es lleva es desplaça lentament per dins de la vivenda amb els efectes de la mandra que no acaba de marxar i, després d’atendre les primeres necessitats, entra a la cuina i posa en marxa la ràdio per assabentar-se de les últimes notícies. Està contenta pel bon temps que anuncien, ara ja sap què es posarà de roba, però les altres notícies la desanimen una mica, no n’hi ha cap de bona, el virus persistent, els polítics que van a la seva i les mancances de la societat; però ella no pot acovardir-se, sap que ho té més difícil que altres però està acostumada a lluitar. Pensa que es podrà vèncer el virus com s’ha fet altres vegades i que superarem aquesta etapa. Cal una mica de paciència.
Més tard, preparada per sortir al carrer, li posa a l’estimada Creta l’arnès al qual ella es podrà agafar perquè la gossa la guiï pel carrer, i agafa el seu bastó d’invident disposada per arribar al seu lloc de treball.
Dolors Álvarez
NOMÉS CINC MINUTS
Jo us aconsellaria que no escoltéssiu “Momentos”, amb Luis Rodríguez. La gent hi truca per demanar consell, gairebé sempre sobre problemes amorosos. Les penes i les angoixes que expliquen, de vegades et fan somriure, però altres vegades et commouen. Feu córrer el dial i busqueu coses més distretes.
La ràdio va molt bé posar-la quan cal fer les feines de casa. Una bona música, alegre i amb marxa t’ajuda a passar l’escombra, però si quan passes l’aspiradora vas posant el volum de la ràdio més alt a fi de poder sentir aquella música o aquella not-icia que no et vols perdre…, pobres veïns i veïnes!, ja cal que els regalis aspirines! (mira, en vers i tot!)
Recordo que quan jo tenia sis o set anys i en conseqüència el meu germà gran en tenia uns catorze, li va venir la dèria de fer-se una ràdio amb auriculars i galena. No sé si per demostrar-se que podia fer-ho o perquè no teníem possibilitat de compar-ne una. Quan hi treballava no volia que el molestéssim. S’hi va passar força estones però ho va aconseguir, i tots els germans volíem agafar els auriculars. Ell, l’Enric, va posar normes: no podíem tenir els auriculars penjats a l’orella més de cinc minuts.
Un any després, les notícies es van transformar en tràgiques, el pare no volia que les escoltéssim. Rocords de tots colors i de totes classes.
Emíla Brias
COM DE LA FAMÍLIA
Aquells anys encara no hi havia televisió, per tant, quan, al vespre, la família tornava de la feina, jo, la ràdio, era la seva distracció. Mentre la mare feia el sopar, el pare intentava arreglar una cadira que s’havia trencat i els nens feien els deures. Jo, orgullosa dalt del prestatge, oferia la meva veu, fluixet perquè els nois no es despistessin. Primer la novel·la “Lucecita”, que li agradava a ella, i molt més tard ell “La Pirenaica”, ben fluixet perquè l’emissora estava prohibida.Vaig passar molts anys allà dalt, fins que van comprar un televisor i un moble nou i a mi em van portar a una habitació amb altres coses que ja no feien servir. Jo estava trista perquè ja no em necessitaven, ja no servia per a res. Però un dia ella em va agafar, em va treure la pols amb una baieta i va dir: “A veure si funciona”. I és clar que funcionava! Vaig sentir que deia: “La portarem a la casa del poble, perquè per a mi té molt de valor; era dels meus pares.”
A la casa del poble em van posar en un moble, i de tant en tant em posaven en marxa. Venien amics de la família que em volien comprar, deien que era un aparell antic i tenia un gran valor. Ella no pensava vendre’m de cap manera; tenia molt bons records de quan els seus pares em van comprar. Jo sentia que formava part d’aquella família.
Rosa Orenga
EL CONSULTORI SENTIMENTAL
La notícia m’ha fet recular als anys setanta, quan vaig conèixer una noia que als divuit anys havia arribat a Barcelona per fer de minyona d’una família i em va explicar un fet que la va marcar per sempre i que ara us explicaré. Un any més tard de la seva arribada es va quedar embarassada d’un noi que la festejava i que es va negar a acceptar la paternitat. Ella, desesperada, va escriure una carta al consultori radiofònic de l’Elena Francis, que acostumava escoltar mentre planxava o cosia, esperant el seu savi consell. La resposta va ser: “Es lògic que el noi refusi la paternitat i t’abandoni si no esteu casats. Suporta el paper que t’ha tocat viure per falta de responsabilitat i per no actuar correctament. Accepta l’embaràs i el bebè i si això et pot complicar la vida pots donar-lo en adopció”. Per poder continuar treballant, el va donar en adopció.
Amb l’arribada de la democràcia va finalitzar el programa que havia durat trenta-cinc anys. Al 2005 es van trobar milers d’aquelles cartes en una masia abandonada de Cornellà, dirigides a l’Elena Francis, personatge fictici. Algunes han sortit a la llum en format de llibre: Las cartas de Elena Francis, una educación sentimental bajo el franquismo.
Maria Teresa Naval
RECORDS
Era pels anys cinquanta i a Radio Nacional de España de Barcelona, situada al Passeig de Gràcia número 1, feien un programa benèfic per ajudar els hospitals, asils i nens desfavorits. El feien diàriament al vespre, des del mes d’octubre fins passat Reis. El conduïen dos locutors, el senyor Dalmau, que era el pseudònim d’Emili Fàbregas, i el senyor Joan Viñas. Durant mots anys van fer el programa junts. Tenia molta audiència, ja que els que hi anaven per fer aportacions sortien per la ràdio.
El senyor Viñas, començava el programa cantant “Queridos niños y niñas, amados del corazón, el señor Dalmau i el señor Viñas, ya comienza la emisión”. Després afegien ”Señor Viñas, no se ofenda, voy a hablarle de mi tienda, le daré la dirección.” “Señor Dalmau, discreción.” a manera de broma, com si tingués una tenda de roba de senyor.
Molt a prop de l’emissora, hi vivia una nena que escoltava cada dia, a l´hora de dinar ,“Tambor”, un conte. Al vespre, després de fer els deures, escoltava el programa benèfic. Un dia va convèncer la seva mare perquè l’hi portés i poder fer un donatiu. El primer cop que hi va anar li van preguntar: “Tu com et dius, maca?” I ella, amb una veueta infantil, digué “Ivonne” i donà una pesseta. Així ho varen fer cada dia. Els locutors li preguntaven: “Ivonne, tu com et dius, maca?” I ella responia, amb la seva veueta, “Ivonne” i feia la seva aportació. Ho van fer fins que s’acabaren les vacances.
Han passat molts anys, però aquell, la Ivonne va ser la protagonista. Roser Casaramona
EL MÒBIL
Cada diumenge al matí la Isabel anava al mercat setmanal que es muntava a prop de casa seva. Es posava les bambes, roba còmoda i agafava el mòbil i els auriculars. Caminava i escoltava la ràdio, quasi sempre “Kiss me”, que era una emissora que posava música dels anys 80 i 90 que a ella tant li agradava.
Es va internar al soroll i a la gentada del mercat, es va treure un auricular i va començar a remenar a la pila del draps de cuina a 50 cèntims. De cop i volta va deixar de sentir la música. De seguida es va ficar la mà a la butxaca de la jaqueta. El mòbil no hi era. L’hi havien robat. No va veure ningú sospitós al seu voltant. La senyora del costat li va deixar el mòbil perquè truqués. No va sentir cap soroll. L’havien desconnectat.
A una parada de confiança li van deixar trucar a la seva filla perquè truqués a Movistar i el donés de baixa. Quins professionals! Com vigilaven! A la tarda va anar a denunciar el robatori. El mòbil no era dels cars però li sabia greu perdre les fotos i els contactes.
Se’n va comprar un de nou, una mica més bo i de la mateixa marca. La noia de Movistar li va recuperar tota la informació. Què faríem sense el Núvol! Per una part estava contenta però, per l’altra, va pensar “Que controlats estem!”
Magda Ábalos
EL DIAL
Com cada matí la Glòria engega la ràdio i la cafetera. Tot alhora.
Fa molts anys que ho fa així.
Avui, però, somriu i pensa que, ves quin acudit!, la seva filla li diu que per què vol aquest vell transistor, i ella no li explica el plaer de fer lliscar la rodeta entre els dits per buscar la música que li agrada, o el programa que segueix. I imaginar com és la persona que li està regalant la seva veu.
I recorda la seva infantesa, amb la ràdio. Cada dia les notícies, a l'hora de dinar, entre converses…, la ràdio al fons, desgranant el que passava, en versió oficial.
I les finestres tancades del pis d’estudiants del carrer Aragó, escoltant Radio España Independiente, La Pirenaica, la clandestina, que va emetre fins a l'any 1977, des de Moscou, o des de Bucarest, que anava canviant de freqüència esperant la informació que la ràdio "nacional" amagava. I "la notícia", que no acabava d’arribar.
Que lluny queda!
La ràdio era la informació immediata, censurada però immediata.
I torna a somriure recordant la mare que acabava qualsevol dubte amb una frase contundent "... Ho han dit a la ràdio”
Obre el mòbil, primer el whatsapp, avui ningú la necessita, mira els diaris i el twitter, i el somriure es congela, ai…, les veritats absolutes…, algun insult…, alguna falta de respecte, i l’ortografia…, ai déu meu…, l’ortografia.
I torna a passar el dit pel dial…
Mercè Escolà
VOCACIÓ AMAGADA
Les tres amigues entraven a la facultat xerrant mentre s’explicaven com havia anat el cap de setmana, quan es van adonar que compartien l’ascensor amb Marisa, la locutora de ràdio del programa “Amb música surt el sol”, que elles escoltaven al matí al cotxe que compartien en el trajecte de camí a la universitat. De seguida van encetar-hi una conversa felicitant-la pel programa. La Marisa, tot i que no estava gaire acostumada que la reconeguessin va contestar amablement a aquelles noies que no eren gaire més joves que ella, i les va convidar a assistir de públic al programa que anaven a enregistrar des de l’Aula Magna. Elles van estar entusiasmades tot i perdre’s la primera classe del dia.
A mida que parlaven guiant-la pels passadissos la locutora es va adonar de la veu tan dolça i clara de la noia decidida del cabell curt i castany del grup, la Clàudia. Li va proposar que fes una petita intervenció al programa, cosa que ella va acceptar encantada agafant el guió que li atansava la Marisa, com a suplent de la col·laboradora que a última hora va excusar-se que no podia venir.
Així va ser com amb aquesta experiència tant reveladora la Clàudia va decidir canviar el seus estudis iniciats de Dret per la seva vocació amagada de Periodisme.
A mida que parlaven guiant-la pels passadissos la locutora es va adonar de la veu tan dolça i clara de la noia decidida del cabell curt i castany del grup, la Clàudia. Li va proposar que fes una petita intervenció al programa, cosa que ella va acceptar encantada agafant el guió que li atansava la Marisa, com a suplent de la col·laboradora que a última hora va excusar-se que no podia venir.
Així va ser com amb aquesta experiència tant reveladora la Clàudia va decidir canviar el seus estudis iniciats de Dret per la seva vocació amagada de Periodisme.
M. Carme Valios
QUI ÉS EL CULPABLE?
Dissabte, nou del vespre, tota la família a punt per escoltar Taxi Key. A la ràdio, després d’una música animada se sent “Radio Barcelona presenta…” Estan tots en silenci, no es poden perdre cap paraula perquè la gràcia del programa és endevinar el culpable.
Taxi Key, un taxista detectiu, amb la seva esposa Nora investiga delictes, normalment assassinats, al Hollywood mític i glamurós enmig de la trista postguerra.
Isidre Sola, la veu de Taxi Key, deixa anar uns “Humm...” i uns “Caramba…” per mostrar que el personatge està lligant caps. L’Encarna Sánchez (no la d’”Encanna de noche, eh!), l’actriu que fa de Nora, amb una veu preciosa, mostra l’admiració pel marit.
Avui es troben amb una noia assassinada, uns sospitosos i uns fets inexplicables. Els oients segueixen la trama fixant-se molt en les pistes: un objecte fora de lloc, una cosa que diu o no diu un personatge…
Quan Taki Key ja sap com ha anat tot i qui ha matat la noia, una veu pregunta solemnement “I vostè, ja sap qui és el culpable?” i deixa uns segons perquè la família faci les seves propostes. La mare diu que l’amant, la filla, la veïna, el pare no opina perquè no ha estat prou atent. Finalment, Taxi Key explica qui és el culpable i com l’ha descobert. No importa gaire si algú l’ha encertat o no: tots s’han submergit per una estona en la història i, amb els anys, aquesta breu discussió setmanal formarà part dels bons records d’aquells anys grisos.
Taxi Key, un taxista detectiu, amb la seva esposa Nora investiga delictes, normalment assassinats, al Hollywood mític i glamurós enmig de la trista postguerra.
Isidre Sola, la veu de Taxi Key, deixa anar uns “Humm...” i uns “Caramba…” per mostrar que el personatge està lligant caps. L’Encarna Sánchez (no la d’”Encanna de noche, eh!), l’actriu que fa de Nora, amb una veu preciosa, mostra l’admiració pel marit.
Avui es troben amb una noia assassinada, uns sospitosos i uns fets inexplicables. Els oients segueixen la trama fixant-se molt en les pistes: un objecte fora de lloc, una cosa que diu o no diu un personatge…
Quan Taki Key ja sap com ha anat tot i qui ha matat la noia, una veu pregunta solemnement “I vostè, ja sap qui és el culpable?” i deixa uns segons perquè la família faci les seves propostes. La mare diu que l’amant, la filla, la veïna, el pare no opina perquè no ha estat prou atent. Finalment, Taxi Key explica qui és el culpable i com l’ha descobert. No importa gaire si algú l’ha encertat o no: tots s’han submergit per una estona en la història i, amb els anys, aquesta breu discussió setmanal formarà part dels bons records d’aquells anys grisos.
Montserrat Vallès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió