15 Rue de l'Escamarlà (veïns)

  PLANTA BAIXA  

A la planta baixa del bloc on vivim hi ha una perfumeria petita. La noia que l’atén és bonica i simpàtica, va molt arreglada i sempre té un somriure als llavis. Es veu que la botiga era dels seus pares i és molt coneguda al barri i té molta clientela. Últimament, quan hi he entrat a comprar, m’he fixat que hi ha un noi amb ella, però estirat en una gandula al costat del taulell. Si hi ha molta gent, ella li demana ajuda i ell, mirant-la amb menyspreu, li contesta “No puc, que no veus que estic descansant?”. No fa bona impressió veure’l allà estirat. 

Un dia ella no hi era i el noi em va dir “La Sandra ha anat a portar-me l’esmorzar. Tinc una gana!”. Diuen que és el seu xicot, però és un gandul i té una cara més dura que ampla. Poc a poc, la gent ha començat a deixar d’anar-hi a comprar perquè no fa gràcia veure aquell xicot sempre allà estirat. La Sandra es veia trista i ja no tenia el somriure de sempre.

 Un matí vaig veure la botiga tancada i un cartell que deia “Es traspassa”. Aviat la van tornar a obrir unes altres persones i van aconseguir recuperar la clientela. Pel veïnat diuen que a la Sandra li ha tocat la loteria i està viatjant amb un italià molt guapo. Me n’alegro per ella i per la botiga, que ha aconseguit tirar endavant.

Rosa Orenga

  Primer primera  

“Ja saps que al nostre edifici hi ha bona relació entre veïns”, em deia la meva amiga i veïna del primer primera, “Bé, això sembla; sempre, ja ho saps, hi ha el veí primmirat que no en deixa passar ni una; la xafardera que vol saber-ho tot; els nanos que no deixen de cridar i saltar quan surten i entren; el que treu el gos i deixa l’ascensor... En fi, cada casa és un món. Ja veus que a la reunió de veïns algun cop hi ha qui treu les urpes, però no arriba mai la sang al riu”.

“Viure en el primer té els seus avantatges”, em deia, “Si no funciona l’ascensor no costa tant arribar a casa, no has de comprar agulles d'estendre perquè amb les que cauen al celobert en tens per donar i per vendre. També té desavantatges: a l’estar més a prop del carrer sents tots els sorolls de què hi passa i els cops de la porta dels que entren esvalotats, el carter sempre truca als pisos més baixos, i també reps la visita dels veïns a cercar la roba que els ha caigut de l’estenedor”.

“Tot i això, hi vivim a gust”, seguia explicant, “Nosaltres quatre, el matrimoni i dos fills ja grandets, crec que no molestem a ningú. Els que viuen a sobre, hi ha nits que sembla que es posin sabates de tacó i vagin passadís amunt i avall; hem decidit que per Reis els regalarem unes sabatilles, a veure si capten la indirecta”.

Imma Cauhé

  PRIMER SEGONA / PRIMER TERCERA  

Al primer segona fa unes setmanes que estan molt contents. Són una parella que ratlla la setantena, amb els fills ja emancipats, excepte, el petit, el Marc. És un noi molt espavilat que es relaciona molt bé amb tots els veïns de l’escala. Sovint el veiem entrar i sortir, sempre somrient, amb l’ordinador portàtil cap a classe d’informàtica, o molts diumenges amb la samarreta del Barça cap a l’estadi. Fa un parell d’anys que té xicota, la Núria, i es veu que ja volen anar a viure junts. Els pares intenten allargar la situació tant com poden: que si encara sou massa joves, que si no ens podrem veure tant, que potser no us funcionarà, que nosaltres ja tenim molts anys… Quan, fa unes setmanes, l’inquilí del primer tercera, va marxar, els pares van pensar que ja no ho podien allargar més: era el moment que els nois fessin el pas, i quin lloc millor podrien trobar? 

—Nois, ja sabeu que el pis del costat ha quedat lliure. Nosaltres creiem que ja ha arribat el moment que tant desitgeu de tenir la vostra pròpia llar. Què us en sembla?

El noi i la noia es van mirar amb una complicitat que indicava que ja n’havien parlat. El Marc va parlar en nom de tots dos:

—A nosaltres ens hauria agradat una mica més lluny, però si vosaltres esteu més contents, ja ens està bé. Estigueu tranquils, perquè els Down som capaços d’organitzar-nos la vida. I us ho demostrarem!

Montserrat Vallès

  SEGON PRIMERA 

Quin invent això del grup de WhatsApp de veïns! És força pràctic per als petits incidents del dia a dia, per avisar que s’ha fos una bombeta al replà del primer o que el pany del portal s’ha espatllat, i també per resoldre dubtes com quina companyia de telefonia té bona cobertura o quants quilowatts de llum es òptim contractar. Tot força normal i, a vegades, fins i tot útil. 

Però això del WhatsApp té d’un cert grau d’anonimat i pot ser una font de tafaneries. Aquell senyor amable que t’aguanta la porta i et saluda amb un sonor Bon dia! desprès critica obertament els veïns. 

Ara el del segon primera té una guerra encesa amb el del àtic que diu que li ha tacat el tendal, i l’altre replica que només és aigua de regar les plantes, i que no espolsa les estovalles pel balcó com l’acusa. Aquest veí també protesta que ha trobat un paper al terra del pàrquing i reclama al propietari que baixi per recollir-lo, li ha fet una foto i la publica, com a prova de l’acusació. Tan fàcil com és collir el paper o ignorar-ho. Ell sempre té motiu de queixa, tant és de què, el cas és crear polèmica. Però aparca al pàrquing sense tenir-hi plaça, i a sobre també ho explica per WhatsApp, justificant que hi té tot el dret perquè hi ha places lliures. Hi ha qui es creu amb el do de la raó.

 Maria Carme Valios

  SEGON SEGONA  

El balcó de la veïna del segon segona és el més florit, donar-hi una mirada és un plaer. Els geranis duren molt, tant que ella se’n cansa, potser perquè són els que més abunden al veïnat. Els geranis i hi posa buguenvíl·lees, quin bé de déu de flors!, quina ufanor! Però arriben tan altes que abans que ningú es queixi fa una bona esporgada.

Per què s’havien de queixar els veïns si perfumen el balcó?, si de tant en tant unes flors en un gerro els alegren el menjador? Només posen el braç entre la reixa mentre pensen “Si ens venen a veure, per què no deixar-les entrar? No demanen pa!”

Quan torna carregada, de vegades amb un test a cada mà o amb una bossa de terra, li aguanto la porta, però no m’atreveixo a donar-li les gràcies perquè no hi vegi segones intencions.

Sovint penso “Beneïda veïna! Si totes fossin igual! A la de sobre li diria “Quan arribes de matinada no cal que pises con tanto garbo”. Bé, val més pensar en coses bones. Asseguda a la terrassa, obro una pàgina del meu llibre i llegeixo:

Recordes quan ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d’abril? Plovia…

Valga’m Déu, quina torrentada! Les buguenvíl·lees, com si en fossin les culpables, es donen cops contra la paret amb una fúria endimoniada. Jo, ben arrecerada, espero que amaini abans d’entrar. Quin temps! Ja ho diuen… “A l’abril gotes mil”.

Emília Brias

  SEGON TERCERA  

—Riiiing, riiiing, riiiing...

—Ja va, ja va. Hola filla, què tal, com estàs?

—Estic bé, mare, i tu? Per telèfon t’he notat molt esverada.

—Ai, sí, filla. És que necessito contar-ho a algú, si no rebento.

—Però, què ha passat? Et veig bé, és algú de la família, alguna veïna...?

—Sí, sí, és la veïna del segon tercera.

—Està malalta, ha tingut algun accident?

—Pitjor, pitjor...

—Com que pitjor! Va, explica-m’ho ja...

—Si no em deixes parlar. Vine, que prendre’m un cafè.

—Per cafès estic jo! Va, comença!

—Bé, almenys seguem. Mira, l’altre dia, quan vaig baixar al centre a mirar botigues, vaig entrar a un bar perquè tenia pipí. Ja saps que jo mai entro als bars si no és per una força major.

—Sí, sí, va, ves al gra.

—Doncs, quan surto del lavabo, em paro a la barra i demano un tallat. El bar era molt gran, i miro al voltant, i al fons de tot, mig amagada per una planta, veig la veïna del segon tercera, la Florita, en companyia d’un home que no era el seu marit i molt afectuosos, no ho veia ben bé, però jo diria que s’agafaven les mans.

—Au, mare, ho devies veure malament. Imaginacions teves. Si la Florita fa cara de santa i porta trenta anys casada amb el seu Pep.

—Jo vaig pagar i vaig sortir de seguida. Ella no em va veure. Però jo juraria que allí hi havia marro! 

Magda Ábalos

  TERCER PRIMERA  

L’espiell de la porta del tercer primera tenia molta activitat. Un ull observava cada vegada que es sentia soroll al replà esperant que s’obrís la porta del tercer tercera.

En Prudenci havia pres una determinació que havia rumiat durant dos dies i ara volia portar-la a terme. Últimament tot li semblava molt feixuc, la seva vida havia donat un tomb i no sabia com tornar a redreçar-la.

Ell sempre havia estat un home tranquil i prudent, fins aquell dia que va marxar la Carme. Encara no entén com podia ser. Ell no la molestava ni li donava gaire feina, feia la vida en aquell sofà, davant de la televisió, dormitant tot el dia, només quedava interrompuda aquesta actitud en el moment dels àpats, en què tampoc hi havia gaire intercanvi, i no entenia com  va poder caure morta davant d’ell d’un infart, com després va dir el metge.

L’home ho vivia com una gran contrarietat. Era incapaç d’entendre’s en aquell pis. No trobava res ni sabia per on començar perquè tot fos com abans, i havia pensat en la veïna de davant, que també era vídua.

El dits li van tremolar una mica quan va trucar al timbre de la porta de la veïna en un rampell de decisió, i amb un somriure va deixar sortir la seva declaració d’amor:

—Paquita!  És que estava pensant que, si ens ajuntéssim, amb la teva pensió i la meva podríem viure molt bé... 

Dolors Álvarez

  TERCER SEGONA  

Qui havia de dir que els Mossos d’Esquadra els detindrien i passarien a disposició judicial?

Feia tres anys que vivien al pis tercer segona, al costat del meu, dos homes i una dona d’uns trenta-cinc anys, d’aparença normal, educats i agradables amb el veïnat. Res que em fes sospitar de la trama que amagaven, fins que fa uns dies els Mossos d’Esquadra, sota l’ordre del jutge del districte, van entrar i registrar el pis. A l’interior van desmantellar una plantació il·legal de marihuana i tots els elements necessaris per al conreu d’aquest estupefaent sense necessitat de llum solar. Havien manipulat la xarxa elèctrica i instal·lat diversos dispositius per garantir la humitat, la calor i la ventilació necessària. A tots ens va sorprendre que els nostres veïns fossin acusats d’un delicte de tràfic de drogues i de frau en el fluid elèctric. Un del tres detinguts tenia antecedents policials relacionats amb el negoci de les drogues. Avui la notícia ha sortit als diaris i a la televisió.

No resulta gens fàcil saber què s’amaga al darrera de la porta del teu veí!

Maria Teresa Naval

  TERCER TERCERA  

Potser us semblarà estrany, però penso que tinc una sort immensa perquè el meu veí del tercer tercera canta a la dutxa, i cada matí tinc el regal d'una cançó que em fa començar el dia més contenta.

De fet, hauria de dir que els meus veïns canten a la dutxa, perquè alguns dies tinc el plaer d'escoltar un duet. I no només canten a la dutxa, canten per casa, jo diria que quan estan feliços, i és molt sovint.

No ho sabran mai, però espero la seva veu cada dia. Amb ells he repassat Llach i Serrat, he après les cançons de Joan Dausà i de Nil Moliner, de Txarango i de Manel, i mireu!, m'ho he passat d'alló més bé! Em podeu imaginar buscant les lletres d’El soldadet i del Jo mai, mai i Les coses senzilles o Bailando? I aprenent-les de memòria!

M'han ensenyat moltes coses, m'han arrossegat a un món on la música juga un paper molt important en la vida del dia a dia. I jo, que mai havia cantat, cada cop més sovint em trobo taral·lejant melodies mentre passo l'aspiradora o preparo la rentadora, i m'ho miro tot d'una altra manera. És com si la música propera, la del carrer, la dels concerts a què mai he anat, m'hagués obert una finestra, I ho agraeixo, perquè em té al dia i em fa sentir més viva.

Només els puc donar les gràcies, i desitjar que tothom canti a la dutxa.

Mercè Escolà

  ÀTIC PRIMERA  

A l’àtic primera, que és preciós, hi viuen un matrimoni i tres filles. Com que tenen un negoci i els va molt bé, el tenen tot coquetó, no hi falta detall, tant a dins com a la terrassa, on toca el sol, i tenen molt bones vistes.

Un dia, la filla gran, de vint-i-un anys, va dir a la família que una amiga de la facultat no podia continuar els estudis perquè la seva família tenia problemes econòmics. El pare li va dir que la noia podia anar a treballar al seu negoci i així podrien ajudar i fer que no hagués de deixar els estudis.

Però el pare i la noia es van enamorar i van decidir anar a viure junts. Molt aviat la noia es va quedar embarassada, i el pare de la criatura, quan es va assabentar que era un nen no s’ho va pensar dues vegades: al final tindria el que ell sempre havia desitjat! I per acabar-ho d’adobar, a les seves tres filles això de tenir un germà els va fer molta gràcia.

En canvi, la mare no es podia treure del cap que, per fer un favor, va perdre el seu matrimoni. ¿De què li servia un àtic tan maco si no hi havia la felicitat a dins?

Carme Vallverdú

  ÀTIC SEGONA  

Vivíem en un bloc de tres plantes al centre de la ciutat. A baix hi havia una botiga i a dalt de tot un gran àtic amb terrassa. Al costat, i per aprofitar l’escaire, van construir un àtic molt petit, amb una sola habitació, cuina-menjador i una petita terrassa que donava al carrer. Aquest petit habitatge va ser pensat per als porters de la finca, però no es va habitar mai.

Un dia vam veure una furgoneta a la porta que descarregava uns quants mobles i molts cavallets, quadres i teles per pintar. Havia llogat l’àtic petit un xicot pintor per viure i treballar-hi. El seu pare pagava el lloguer. Quan el trobaves per l’escala, et saludava somrient i t’ajudava a pujar les bosses, era un bon noi.

El piset era un garbell d’estris de pintar i parets brutes de pintura. Es passava el dia pintant i cuidant les quatre plantes que va posar a la terrasseta.

Al cap del temps, un dia va convidar tots els veïns a una exposició de la seva obra, organitzada per un important galerista. Va ser un gran èxit, va vendre molts quadres i va aconseguir viure del seu art. Davant de la nova situació, va deixar el piset per anar a un lloc mes gran. La seva marxa ens va deixar a tots molt bon gust de boca i, com que es va convertir en un pintor apreciat, a cada exposició que feia, mai va deixar d’enviar una invitació i sempre ens rebia amb molt d’afecte.

Roser Casaramona