L’ORDINADOR
Ahir, quan ja tenia un bon tros del treball escrit, no sé quina punyetera tecla vaig tocar, que se’m va esborrar tot, Quan ja havia perdut totes les esperances, esperances petites i grans esperances, quan ja ho havia trastejat tot, vaig trucar a l’informàtic de la família, el meu fill, que no va trobar solució per al problema; però, com que va remenar tot l’aparell, va descobrir els secrets més grossos de la meva vida. La vida privada va quedar al descobert.
Quina cara havia de fer-hi, jo? Sortosament era el meu fill i, amb una clarividència com si tingués el cervell de Kennedy, va agafar el camí de sirga i, sense orgull i prejudici, malgrat que anava polit i ben arreglat, em va dir: “Que descansis, mare”. Ja a la porta em va fer una forta abraçada, i aquella olor de colònia, fina però masculina que es posa, em va deixar una flairança agradable i suau.
Jo vaig restar tranquil·la, el conec prou bé i sé que no farà cap disbarat, les aventures de Huckleberry Finn no l’atrauen gens. És el jugador a qui, com a tots els altres, li agrada guanyar, però sempre amb joc net. Ara s’ha inclinat per la natació i les bicicletes. Encara recordo quan, el 1984, als seus vint-i-sis anys, va venir tot cofoi com una criatura amb sabates noves, amb la medalla que va guanyar. Quants records! Quantes vivències!
I jo, ara què faig? A aquestes hores ja deuen haver donat les notícies per la tele, tan de bo que siguin bones! Que la felicitat i altres contes ens alegrin i ens facin suportable aquesta epidèmia tan llarga. Que Déu ho faci tot! Tot el que nosaltres no hem sabut fer.
Emília Brias
EN FAMÍLIA
El diumenge al matí, la meva família i altres animals vam decidir anar a esmorzar al Tiffany’s, per fer el festí de Babette, amb llum antiga de l’edat de ferro però amb un toc mediterrani i olives picants. Vam caminar cap al carrer Bolívia fins a la casa cantonera. a l’aparador hi havia penjat el cartell d’Olive Kitteridge i, al terra, el llapis del fuster feia de falca a la porta.
Maria Carme Valios
CANVIS
L’Emma vivia prop de la plaça del Diamant, sempre havia volgut viure a Gràcia, i quan es va poder independitzar va buscar un pis petit, però amb balcó, al barri que pensava que es trobaria com a casa. Allí va viure anys de mel i anys de fel, i quan per fi es va sentir prou forta per deixar l’amant que només feia que disparar-li paraules emmetzinades, va respirar profundament i va decidir que havia de reconstruir el seu món i que volia viure sola una bona temporada.
El seu barri era un bon lloc per fer-ho. I va començar a passejar cada vespre per les places i carrerons, a comprar a botigues petites, a parlar amb els veïns sempre que podia.
Li agradava molt anar de llibreries, n´havia trobat una on havia pogut comprar sense haver-lo d'encarregar "Els millors relats de Roald Dahl" i aixó la va convertir en clienta habitual.
Poc temps després, remenant, quan ja era amiga de la mestressa i li havia donat accés lliure al magatzem, va recobrar un exemplar antic i ple de pols de "Terra Baixa", i això encara la va enamorar més.
També va descobrir una botiga petitona de joguines de fusta artesanals Allí va trobar un dia un mòbil que va fer que visualitzés immediatament la dansa de la gavina just al racó encara buit de la sala on llegia, i se’l va emportar feliç de poder gaudir de la seva llibertat
Li agradava viure sola, llevar-se quan volia i anar a dormir tan tard o tan d’hora com el seu cap o el seu cos li demanés, dinar llegint o recitant un poema, sopar una torrada o un plat exquisit, no donar explicacions ni demanar-les, però li costava una mica organitzar el seu temps i les feines de la llar, i cada setmana quan li tocava fer dissabte, pensava que potser algú hauria de gosar publicar un manual per a dones de fer feines que orientés les persones inexpertes quan volen del niu.
Un dia, passejant, va decidir que es podia apropiar d'algun dels arbres que hi havia a la plaça del costat de casa, en va triar un i li va posar nom, el volia prop de la Colometa però no va poder ser. Li explicava els seus malsons i compartia les seves alegries, i els vespres, al tornar a casa, es parava a contemplar-lo, vigilava que no es posés malalt, i que tingués sempre aigua suficient.
Últimament no para de pensar que, segurament, quan arriba la penombra al final de la vida, la memòria de l'arbre sigui com un armari de records, i ella voldria que el seu estigués ple de moments feliços. Per això cada dia cuida més i millor el seu arbre. Ara mateix, esclatant la primavera, està ple de fulles noves. I ella és feliç.
Mercè Escolà
VISITA
La noia estava llegint “Balzac i la petita modista xinesa” al jardí vora el mar, però aviat va aparèixer un cel de plom i va començar a ploure molt fort. La tieta Mame la va cridar: “Entra, que no veus que ve una tempesta?, que et penses que ets l’escollida pels déus i que no et passarà res amb aquestes onades tan fortes? Ja sortiràs demà, si fa no fum!”
Va entrar corrent sota la pluja i va trobar la tieta parlant amb un xicot que semblava el gran Gatsby, amb la galta molt vermella, amb la marca de l’home segons deia. Es veu que quan havia arribat a l’aeroport, es va trobar que tenia les maletes perdudes. Va anar a reclamacions, i res. No sap què hauria passat si no hagués vingut un home uniformat que ho va arreglar tot ben aviat. Era el cap de seguretat i valorava la importància de ser Frank.
Rosa Orenga
UNA CARTA
La Jane Eyre vivia recollida des de molt petita amb una tia monja de l’abadia Northanger. Un dia es va presentar un notari amb una carta d’una herència. Quan la Jane la va agafar, va comprovar que l’adreça no era correcta, aquest no era el lloc. Va sentir molta curiositat per saber de què es tractava i va demanar permís a les monges per esbrinar-ho.
Va adreçar-se cap al port i, per arribar-hi, es va trobar amb el carreró dels Miracles i el raconet agradable i acollidor que la gent anomenava la solitud de les parelles. En arribar al port es va embarcar en un vaixell cap a una illa que en deien l’illa del Tresor, segurament per alguna llegenda. Pel camí hi va haver una tempesta i ella va sentir estupor i tremolors. Per fi va arribar a l’illa i, després de refer-se una mica, va ensenyar aquella adreça desconeguda a un vianant, que li va dir que estava als cims borrascosos, allà on es reunia la societat literària i del pastís de pela de patates de Guernsey. Era una mica lluny, però podia més la curiositat que el cansament, així que, “Cames, ajudeu-me!, cap als cims!”.
Carme Vallverdú
LA FUGIDA DE LA TAI
El silenci es va estendre per tota la sala seguint l’ordre del jutge i l’advocada de la defensa es va preparar per fer el seu al·legat.
Senyoria,
“L’acusada aquí present anomenada Tai Liudan, de nacionalitat xinesa, va arribar al nostre país fa un any, portada por una de les moltes màfies que es dediquen al contraban de dones. Ella era una camperola de setze anys, sense estudis, que vivia en un poblat de muntanya amb la seva família que va caure en una conxorxa d’enzes, amb la promesa que la seva filla els podria aportar una millor situació econòmica. En aquelles terres el valor dels fills és relatiu perquè en tenen molts i poc menjar per a tots. Per tant, els desitjos de la Tai eren Secundaris i es va veure obligada a marxar amb aquella gent amb la promesa de la ciutat i la casa, on guanyaria molts diners treballant per poder ajudar la família.
Quan la noia es va adonar del tipus de feina que havia de desenvolupar ja era tard, les 24 hores de la vida d’una dona en aquella casa estaven dedicades a serveis sexuals que humiliaven la seva condició, però no trobava cap sortida a la situació. Tancada en el número 14 del carrer Jasmine, en un país estranger, l’acusada va viure un infern del qual només podia fugir mentalment quan pensava en la seva terra, més enllà de l’ampla mar dels Sargassos, i la seva moral quedava una mica al resguard per la frase que diàriament es repetia “Tot això ho faig perquè tinc molta por”. Però la seva fragilitat va tenir un límit, i un mal dia va apunyalar embogida el client que dormia confiat en aquell llit, eina principal de la seva professió i testimoni de la seva degradació diària, fins que li va causar la mort.
I ara, demano al jurat d’aquesta sala que tinguin pietat amb ella recordant que és una víctima del sistema humà, i que castigui sense pietat els homes que es dediquen a l’explotació de dones i els que volen ignorar la procedència de moltes d´elles, i compren els seus serveis propiciant que aquesta esclavitud no es pugui abolir.
Jo mai oblidaré el cor de crema de la Tai, un cor tou i ple d’esperança que estic segura que tornarà a renéixer i que ara deixo a les seves mans.”
Dolors Álvarez
GUSTOS SENZILLS
Les belles imatges no eren precisament la vista d’aquells dos taüts negres i dos de blancs, que només de veure’ls et deixaven la pell freda. Sempre deien que ella era una dona difícil, fins algú s’atrevia a afirmar que era l’escanyapobres de la població, que tenia a tothom agafat pel mànec, que vivia dels altres, tot perquè utilitzava un mirall trencat, i deien que això és tenir usura. Que equivocats!, a ella li agradaven les històries naturals, la vida sana, veure el cel, sobretot quan una invasió subtil de colors i formes diferents hi voleiava, fins que arribava el caçador d’estels, portant com sempre la llibreria ambulant, i anava, un per un, fent-los caure, i després, com els estels, ell desapareixia mesos, i ella sospirava per tornar a veure’l.
Imma Cauhé
UN CARRER ESPECIAL
“No resulta fàcil convèncer les senyoretes de Lourdes que comencin a llegir els vuit contes de Nadal de Pere Calders”, afirma Pereira. En aquest moment les seves preocupacions són unes altres, i més després d’haver viscut el curiós incident del gos a mitjanit. Mort al carrer, una dona no deixava de d’exclamar: “Sang innocent!”. Una de les senyoretes, molt nerviosa, no para de tocar-se les arracades, dona una altra volta de rosca a la perla i li cau a terra. Complicat trobar-la i tranquil·litzar-la.
L’endemà, a la tarda, la llum de desembre es desdibuixava a través de les finestres de la sala d’estar. Una veu que venia de l’exterior va interrompre el silenci. Treuen el cap per la finestra, i veuen un home que portava a la mà una pedra de tartera i que cridava: “No em deixis mai!” Semblava el carrer del incidents. Tanquen la finestra i les dues senyoretes decideixen passar una tarda tranquil·la de lectura. Una té a les mans els contes de Pere Calders i l’altra Madame Bovary.
Maria Teresa Naval
DIÀLEG
La Joana E. va explicar el conte de Nadal de l’Auggie Wren a l’hostal de la Glòria. Quan va acabar es va acomiadar i li va dir a la seva amiga Ramona, adéu.
A l’endemà es va trobar a la cuina de l’hostal en Victus i el caçador d’estels que parlaven de quan en dèiem xampany en lloc de cava. Van parlar també de la maternitat de l’Elna i que quan surt la reclusa has de començar a córrer.
Una estona que van quedar sols la Joana E. i en Victus , ell li va dir: “Què vols de mi, amor”, i ella li va contestar: “Tot”.
Magda Ábalos
AVENTURA
Aquesta va ser la història de dues ciutats que vivien barallades des de feia molt temps. La gent tenia por fins a la bogeria de tot el que passava per aquells entorns.
Però tot és possible: durant el Nadal del comissar Ricciardi, gràcies a aquell policia tan eficient que vivia en aquell indret, les coses es van arreglar fins al punt que els habitants de les dues ciutats van esclatar d’alegria i van viure dies de ratafia i altres begudes: estaven contents.
Tot era perquè, buscant un personatge que anomenaven Frankkenstein, i que tenia atemorides les dues ciutats, els veïns, amb el comissari al davant, van pujar al castell que hi havia a dalt de la muntanya dient “Aquest deu ser el lloc!”. Van disparar molts trets i una bala per el record va acabar amb la vida del satànic. Tots van tornar a fer-se amics, i tota aquella història es va acabar com unes cròniques marcianes de l’època de Jules Verne.
Roser Casaramona
FENT AMICS
La dona del senyor Josafat feia un any que l’havia deixat i a ell encara li costava viure en solitud; per això havia decidit celebrar l’aniversari en aquell hotel que tant recomanava el llibre de la senyoreta Buncle, petit, però d’un cert luxe i amb possibilitats de conèixer gent i fer amics. Si era realista, havia de reconèixer que, per a ell, això era més difícil que sortir a robar cavalls en xancletes. Però, ves per on, només entrar, la senyora Dalloway, la recepcionista, li va presentar un grup de gent de la seva edat i de gustos que ella creia afins als seus, eren els fills de la mitjanit, anomenats així perquè cada nit feien unes grans partides de cartes, dòmino i altres jocs apassionants. La majoria eren homes, però enmig d’aquells caps grisosos o calbs va veure la noia de blau, la protagonista dels seus malsons més esgarrifosos, una noia d’una bellesa cruel i misteriosa que l’atreia i el repel·lia alhora, perquè no podia oblidar que en seus somnis ella li clavava un ganivet de cuina i acabava amb la seva estimada vida. Va decidir fugir esperitat perquè és ben cert que elles també maten, encara que sigui en somnis.
Montserrat Vallès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris apareixeran després de la revisió