Animals

 EN JULIÀ I EL TRON 

 Li parla sense esperar cap resposta amb paraules, però si amb una mirada d’afecte o de “no sé què em demanes”. És la seva companyia en la vellesa, la dels dos, ja que el Tro també es gran d’anys que no pas de mida, que no pesa ni quatre quilos i tot ell és pèl blanc.

Però quina companyia fa una bestiola menuda!, i també dona feina i obligació de sortir a caminar tres cops al dia, encara que no vingui de gust. Un problema és quan l’ha de deixar a cura d’algun conegut, ja que el Tro tampoc és un model d’obediència i bon fer, és més aviat inquiet; tot i l’edat, no ha posat seny.

En Julià em parla amb paraules que jo no entenc però sí que noto el to alegre o de reny o de plany, jo li responc a la meva manera, no es pot queixar, que sempre estic al cas, cosa que ell no em fa, moltes estones m’ignora volgudament i no em mira. Se’l veu cansat el Julià, ja no té ganes de jugar i els passejos són més curts, no té paciència quan m’aturo a ensumar olors interessants a la soca dels arbres. No m’agrada quan em deixa a casa d’altres humans, encara que juguin a pilota amb mi i tinguin més energia a l’hora de passejar,  ja m’he fet a ell; les seves carícies, les atencions tendres i la veu, la seva olor és casa meva. 

M. Carme Valios

ZACK I NELSON 

Caminen per la carretera de davant de casa seva que els porta als camins rurals que s’endinsen en els boscos al costat de la urbanització. Un és un labrador pèl-roig, Zack, que camina remenant el seu gran cul  amb elegància; és el més vell i fa de germà gran de l’altre, en Nelson, un gos d’atura català tot pelut que camina més lleuger perquè està prim. És el seu passeig matinal, el primer  del dia. Darrere o davant, van els seus amos; ell, un seixantí de bon veure que porta una mena de bastó fet a mà que es pot convertir en una arma defensiva; ella, una pèl-roja amb bona figura que s’assembla a la lady Di. Vesteixen anoracs llampants, perquè se’ls vegi bé. Fa un any els va passar una bala perduda d’un caçador de senglars a pocs centímetres.

No saps qui porta a qui. Els gossos ja saben el camí, primer arriben a la bassa d’aigua on es banyen. Després  caminen i reben un bany de bosc fins que arriben a un camp on hi ha els rucs. Són dos rucs preciosos, no gaire grans, grisos i blancs, ben cuidats. La seva mestressa, la pèl-roja, els  dona les garrofes que cada dia els  porta. 

Després, sense aturador, tornen per camins diferents cap a casa. Els seus amos han parlat de les seves coses i es preparen per anar a treballar. Ells beuran, menjaran i s’estiraran a descansar fins al següent passeig.

Magda Ábalos

BOSCOS

  

M’agrada tornar cada any a aquests boscos on les temperatures de l’estiu són més suportables. Aquest paratge ple de roures gegants el travessa un riu cabalós que baixa de les muntanyes més altes i encara conserva el fred de les geleres de la neu. Només al sud de la vall, on aconsegueix eixamplar-se, es fan els bassals on l’aigua es deixa acaronar pel sol i fa les delícies dels banyistes.

Venen cada any també, com nòmades, fugint de les ciutats amb les seves caravanes i tendes de campanya i s’escampen pel bosc àvids de natura. El silenci es trenca i les veus de tots ells alteren la vida dels seus habitants, que hauran de canviar hàbits per aconseguir una convivència sense entrebancs, però la curiositat també ens estimula i ens agrada observar des de la nostra posició, dalt dels arbres, els seus costums, i els nens com juguen i els adolescents, que sempre acaben descobrint el primer amor, el primer petó,  amagats darrere els arbres o en els jocs del bany al riu, i nosaltres cantem i piulem des de dalt dels arbres perquè l’amor es comú a tots els essers i fa tot content.

Ells se’n aniran quan acabi l’estiu i nosaltres també. Els fillets ja són autosuficients i anirem fins als aiguamolls on ens trobem tots i comencem la nostra  migració fins a terres més càlides, i observarem altra gent, altres costums, i tots seguirem el nostre destí. 

Dolors Álvarez

ÀNEC O ÀNEGA?

Un cap de setmana, la família, formada pels pares i tres fills, fan una excursió a la  masia d’uns amics a Capellades, on tenen molts animals. El fill més petit es torna boig espantant els ànecs i els pollets; la mestressa fins i tot el puja a la somera perquè faci una volta. El nen gaudeix de valent amb els animals.

Quan ja era hora de marxar, els amics els van donar verdures i fruites de la collita, i al petit, un pollet d’ànec perquè el pogués cuidar al pati de casa seva.

L’aneguet era la joguina dels tres germans: el feien córrer, li donaven cargolins que trobaven quan passejaven a prop del riu, on les herbes dels marges n’estaven plenes…

Un dia l’ànec, que, oh, sorpresa!, va resultar ànega, va fer un ou. Els nens es van posar molt contents, cada dia era una festa esperant que pongués un altre ou. Així van passar els anys fins que l’ànega es va morir de vella enmig del desconsol de tota la família. La mare va dir: “S’han acabat els animals a casa”

Carme Vallversú.

BOLETA  

Van anar a menjar la mona a la masia d'uns amics i van tornar amb una boleta blanca amb ullets blaus en una capsa de sabates.

Li van posar nom, sense esforçar-se gaire, Boleta. 

I va entrar a les seves vides

Va créixer. I va resultar ser una gata blanca, peludeta, els puntets blaus van acabar sent un blau i un verd, coses de la genètica.

Tranquil·la, però gata al cap i a la fi, va triar el seu espai a  casa, va decidir on sí, i on no, qui sí, i qui no. Qui li podia rascar la panxeta, qui li podia fer moixaines, i qui no se la podia ni mirar. On podien deixar la bossa, o la tassa de cafè a mig beure, i on no podien deixar res, triava  quines plantes podien estar a la sala, i quines havien d'acabar al balcó, va aconseguir que ningú deixés un paquet de galetes mig obert a la taula, i que els nens desessin les sabates i les motxilles a l'armari, o es jugaven trobar una vamba rosegada o una motxilla buida

Va trobar que el teclat de l'ordinador era un bon lloc per deixar reposar la cua i es van acostumar a escriure esquivant-la o empenyent-la cada cinc minuts per poder-hi accedir tranquil·lament

Ara tenen un dilema, no saben com preguntar-li on vol anar de vacances

I és que la reina Boleta s’ha guanyat veu i vot a la família.

Mercè Escolà

LA TRUFA

Soc la Trufa, una gossa petanera, sense raça ni pedigrí, filla d´una barreja.

Al poc de néixer, em van  donar a una família amiga del amo.

De petita era molt bufona i cabia al palmell d’una mà, però a mesura que em feia més gran em vaig tornar rondinaria i baladrera. Bordava a tothom, menys als de casa, fins i tot m’hi abraonava i els ensenyava les dents. Un dia vaig acorralar un familiar a la cuina  sense deixar-lo sortir.

Ja de gran vaig tenir un embaràs psicològic i el veterinari em va haver d’operar. Llavors sí que no deixava que se m’acostés ningú,

També tenia coses bones amb els de casa; acompanyava a la iaia fins a la porta de casa seva, esperava l’amo a la porta quan arribava de treballar  i molts altres detalls.

   Així va anar passant el temps i un dia, pel carrer, em vaig menjar alguna cosa que tenia verí, jo era molt golafre i m´ho menjava tot. Després de tres dies de patiment, vaig morir. Tots els de casa van plorar molt.

Ara estic tranquil·la, soc al cel dels gossos i m’adono que tota la família m´estimava.

Roser Casaramona

L’ANIVERSARI 

Avui es un dia molt especial a la casa del carrer del Bosc, número vuit. És l’aniversari del Llop Petit.

Al matí la mare ha preparat el seu esmorzar preferit, unes salsitxes a la brasa. La germana li ha fet un dibuix amb molts colors i el pare ha comprat els guarniments per a la festa de la tarda.

El Llop Petit prepara les invitacions per als seus veïns, l’ajuda la germana perquè ell encara no sap escriure, només sap fer dibuixos. El pare s’encarrega de la decoració i la mare vigila el forn, que no es cremi  el pastís de nata i xocolata que ha fet.

Truquen a la porta, el senyor Carter li entrega un paquet. És de part dels Tres Porquets, diuen que no poden assistir a la festa perquè estan construint una casa nova i tenen molta feina. Li envien un trencaclosques.

A la tarda, el Llop Petit,espera impacient els convidats. El primer en arribar és l’esquirol amb un cistell ple de glans. Tot seguit els conillets, la guineueta i les cabretes, que li regalen una disfressa. L’última en arribar és la tortuga, que li porta uns patins. El Llop Petit té feina per obrir tants regals. Juguen a tota mena de jocs abans de berenar el pastis i les llaminadures, i després de berenar fins que el sol es comença a amagar.

La festa s’ha acabat i tothom marxa a casa content. I ara, tots a dormir! Demà us explicaré un altre conte.

Maria Teresa Naval

TOTA

 

Els meus fills volen un gos cada un: ells el cuidaran, el trauran a passejar, l’educaran… No es desanimen davant els meus arguments: vivim en un pis petit, no tenim gaire temps lliure, som una mica desorganitzats (sobretot ells)… Avui, per distreure’ls, els parlo de l’animal de companyia que tenia jo quan era petita, a prop d'Islamabad.

Es deia Tota, que vol dir lloro en urdú. Era gran i majestuós, verd, amb algunes plomes vermelles. El teníem en una gran gàbia a la sala i se suposa que havia de parlar com fan els lloros. Però no, el Tota no parlava, en canvi sabia xiular, cosa que a mi m’impressionava perquè jo no ho he aconseguit mai.

Era el rei de la casa, tots li fèiem festes i li ensenyàvem a parlar: els meus germans i jo, quan tornàvem de l’escola, no ens movíem del seu costat i no paràvem de repetir els nostres noms; l’àvia li portava fruites de l’hort, sobretot guaiabes, que es menjava en un moment. Però ell no tenia cap interès en els nostres ensenyaments i no anava més enllà dels seus xiulets. 

Una tarda, tornant de l’escola, vam sentir una veu aguda i estrident que cridava a l’àvia: “Nani, Nani”. Entrem a la sala i ens trobem el Tota tot satisfet i l’àvia mirant-se’l amb adoració. A partir de llavors el nom de l’àvia va ser el seu únic repertori. ¿Hi devien tenir alguna cosa a veure les guaiabes que li portava cada dia?

Montserrat Vallès