Juny de 2022 (1): Escrits





—Ha de perdre vint quilos i deixar de fumar! 

El veredicte del metge va quedar suspès en l’ambient com una sentència espessa que flotés damunt del cap del pacient.

—Vint quilos? —va qüestionar en Bernat una mica alterat— Vol dir que no exagera, doctor? Jo no em veig tan gras…

—La balança no enganya, Bernat. A més, vostè per què ha vingut a veure’m? Perquè no es troba bé, oi? Doncs jo li dic el que hauria de fer si vol trobar-se millor...

—Només és la tensió i una mica de dolor al pit —va reiterar en Bernat, molt tossut—.

La Cinta va decidir intervenir veient la tossuderia del seu marit i la pèrdua de paciència del metge, que anava canviant l’expressió del rostre. Ella sabia que per a en Bernat la bona taula era el millor moment del dia i que el drama d’un règim i la pèrdua del tabac (aquells puros que li agradaven després d’un bon àpat) li estava ofuscant la ment i va aconseguir relaxar l’ambient, alhora que el metge li anava donant a ella les pautes alimentàries i de medicació que en Bernat hauria de fer a partir d’ara. Havia arribat als setanta anys i calia un canvi d’hàbits per preservar la  salut.

Des d’aquell moment la Cinta es va posar en marxa per aconseguir una varietat en la nova dieta alimentària i que en Bernat trobés una il·lusió novament a la taula. Va fer un taller vegetarià anunciat per Internet, on va descobrir les meravelles i els plats originals que es podien fer amb les verdures, que era bàsicament la dieta que li estava permesa, però per més que s’esforçava ell cada dia estava més pansit, no només de pes, també d’estat d’ànim, fins i tot havia perdut el vigor que sempre havia tingut al llit, i això ja la preocupava més...

En les seves cabòries la dona va recordar una frase que sempre deia la seva iaia “La ceba crua fa alçar la cua” i tenint en compte la saviesa d’aquella dona, va decidir que en Bernat menjaria amb cada àpat un platet de ceba crua, a part d’aquella recepta de verdures tan potent recomanada en el món vegetarià per aixecar la libido.

Passat un temps en Bernat i el llit feien molta pudor a ceba, però la Cinta no la sentia pas, perquè havia aconseguit fer retornar aquell home una mica felí que tant plaer li havia donat abans; clar que també hi havia ajudat aquell llibre que ella havia llegit amb noves postures i consells que en un principi l’havien escandalitzat.


Dolors Álvarez 




Una tarda d’estiu, la Maria tenia un dia enterbolit. Per animar-se una mica va decidir entrar en un bar de l’Eixample i menjar-se una botifarra de Vic amb mongetes. Després se’n va anar al cinema i, quan es va acabar la pel·lícula,  com que encara estava espessa, va decidir baixar caminant fins a la platja. 

Va començar a donar voltes per la sorra groga i calenta, mentre els seus peus s’hi ensorraven cada cop més i s’anaven embrutint. 

Sense pensar-s’ho dues vegades va capbussar-se a l’aigua, com si aquella onada especial l’empenyés a perseguir peixos de mil colors.

El sol espetegava sobre les roques brillants on les gavines cridaneres descansaven al damunt.

La Maria es va anar endinsant en cada braçada, empesa pels seus pensaments; era una gran nedadora. El mar exercia sobre ella una mena d’encanteri, al qual era difícil resistir-s’hi.

El capvespre començava a fer acte de presència. Per tant va decidir que hauria d’anar sortint. S’estava fent fosc i el fred es deixava sentir en la seva pell mullada.

Quan es disposava a sortir, un cop sec als peus la va fer ajupir-se a recollir una ampolla de vidre. Deuria tenir algun missatge a dins? Doncs sí: “SOS, necessito ajuda, i de pressa”.


Glòria Esteban 






El meu amic s’aixecava cada matí a dos quarts de set en punt. Es dutxava, s’afaitava i es vestia d’una forma molt clàssica: camisa de màniga llarga o curta, depenia de l’estació de l’any, pantalons foscos, mai texans, deia que l’estrenyien les parts nobles, sabates, mai vambes, i mitjons negres. El tema dels mitjons era molt important per a ell, els d’estiu eren de cotó i els d’hivern, de llana, però no se’ls treia mai, ni per dormir. A l’hivern afegia a aquesta vestimenta un jersei i un anorac. Si tenia temps anava caminant a la feina, si no, agafava  l’autobús.Abans d’entrar al manicomi, com ell anomenava la seva oficina, es prenia un cafè al bar de baix. No menjava res més fins a l’hora de dinar. Bé, últimament com que estava més empipat que de costum es bevia a l’oficina mig litre d’un dels vuit brics de llet que eren a la nevera. La empresa proporcionava als treballadors  tota classe de llets: sencera, desnatada, semidesnatada, sense lactosa, de cabra, d’ametlles, de civada i de soja. També dues Nespresso amb diferents tipus de càpsules. 

 Seia davant del seu ordinador a les nou en punt del matí i contestava els e-mails i les trucades dels clients que normalment eren per queixar-se que algun aspecte del programa no funcionava. Sí, la seva empresa oferia un programa informàtic per a professionals del Dret. Fins aquí tot bé, però el programa tenia moltes fallades i el que havien de ser deu trucades al dia es multiplicava per cinc i no donava l’abast. Ell distribuïa les trucades al departament adient on  serien ateses pels experts.

 I ara arribem al rovell de l’ou. Què passava a aquella empresa-manicomi? Anem a pams:

 - hi havia quasi més treballadors que clients.

 - els treballadors no sempre feien la feina per a la queal estaven més capacitats. Allò era un batibull. La meitat dels treballadors eren caps de seccions amb noms americans que feien que l’empresa sonés a multinacional, però que no se sabia ben bé per a què servien: Human Resources Manager, Design Manager, Means Manager, Financial Resources Manager... i així fins a quinze. Tots eren Managers.

- els inversors eren un misteri, però havien d’invertir molt i tenir molta paciència, perquè aquella empresa feia aigües, és a dir, perdia diners.

El meu amic s’estava quedant molt prim i no dormia. Cada dia ens n’explicava una de nova:

—No sé d’on surten els diners —deia—, els clients són pocs i no paguen gaire. Amb ells no es cobreixen els nostres sous, el lloguer del despatx a la Diagonal, la llum, l’aire condicionat, l’aigua, el telèfon, el manteniment...

—Ara, la Talons (es rumorejava que era l’amant del Cap de tots els Managers) ha demanat un ordinador nou i li han donat i el meu, que és de l’any de la picor. Ho deu fer molt bé.

—Aquest més no sé quin dia em pagaran. El més passat em van pagar el tretze.

—Ha entrat un informàtic nou i m’ha demanat a mi com entrar al seu ordinador. A mi! Anem arreglats!

—He sortit a dinar amb alguns companys i, mentre menjava l’amanida, m’he assabentat que a alguns els  paguen el dinar. 

—El meu cap arriba tard i es passa el matí al bany.

—La Talons té el despatx ple de pòsters de gallines, de vaques, d’ovelles, de conills... com que viu en una masia…

I així cada dia. Quan acabava de treballar, tornava cap a casa, normalment caminant, i es parava a fer una cerveseta amb nosaltres. L’esperàvem per veure quina de nova n’havia passat.

L’empresa del meu amic va tancar perquè es va quedar sense clients. Van trobar un programa d’intel·ligència artificial que anava molt més bé que el programa que atenia el meu amic. 

El meu amic s’ha quedat sense feina, però ja dorm i té millor aspecte. Ara es dedica a tocar l’orgue electrònic a casaments, batejos i comunions. Ah, que no us ho havia dit? El meu amic és músic. 


Magda Ábalos 





Eren es anys 30, la Maria era filla de pagès, havia nascut feia 24 anys a una casa pairal als afores de Sant Feliu.

Era treballadora, cosia fent pantalons per a una casa de confecció de Sant Feliu que es deia  “La Puntual”. Hi anava amb la seva bicicleta amunt i avall.

Com que la seva casa era molt gran, sempre hi havia feina, ella i els seus dos germans ajudaven als pares, al camp i amb el bestiar.

La Maria tenia molta traça a la cuina, feia molts bons plats, el que millor li sortia era el bacallà amb samfaina. 

 Va esclatar la guerra i, com que vivien a la carretera, entre de Molins i Sant Feliu, per davant de casa passaven els soldats, els tancs i camions de guerra dels dos bàndols, nacionals i rojos.

 Els soldats anaven amb els fusells a l’esquena, entraven a la casa demanant menjar, venien morts de gana, tots eren ben acollits.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

La Maria baixava al rebost a buscar bacallà sec i salat que tenien per passar l’hivern. De bon matí, anava al hort a collir les verdures necessàries, tomàquets, cebes, pebrots, etc. per fer els guisats. Abans, ja havia posat el bacallà en remull per dessalar-ho; li sortia tan bo  que aviat van córrer les veus que era una bona cuinera.

Així van passar tot el temps de la guerra, sentint els bombardejos i les bombes caient molt a prop; hi va haver molts morts.

A ells no els va passar mai res, seguien alimentant amb el que podien als soldats, encara que hi va haver molts moments de perill.

Quan per fi va acabar la guerra, poc a poc tot va tornar a la normalitat, ella seguia cosint i cuinant.

Un dia, va conèixer un noi que treballava a l’Ajuntament. Es van enamorar i al cap d’un temps es van casar. Van viure molts anys, però mai s’oblidaran dels temps de la guerra, que ells explicaven als seus nets totes les aventures passades.


Roser Casaramona 




El Jordi i la Maria, quan van acabar de recollir, van seure al sofà, cansats; els fills, que havien vingut a dinar, ja havien marxat. El Jordi, el gran, que si la nòvia l’estava esperant; les noies, la Carla i la Tània, anaven a un concert i havien de depilar-se i fer-se la manicura, etc., etc. La Fina va pensar que eren excuses, però, clar, eren joves, ella també ho hauria fet.

Almenys havien estat tots junts i havien gaudit d’un bon dinar; ella havia fet una orada al forn per a cadascú que se’n van llepar els dits. Era una bona cuinera. A la sobretaula van parlar de les seves coses, de com els anava la feina. El Jordi s’havia comprat un cotxe nou, i la seva nòvia s’havia enfadat perquè ella volia canviar de pis, i per això no havia volgut venir al dinar, coses de família!

Un cop al sofà, la FMaria no es podia adormir, però el Jordi ja estava fent una becaina.

—Escolta —li va dir mentre li clavava un cop de colze a la panxa—. 

Ell es va despertar de cop:

—Què passa? Hi ha foc? Hi ha foc?

—No, home, no. Apa, anem a fer una volta per la fira!

—Ara sortir? Estic cansat.

—No pateixis, agafarem el trenet que han posat ara per la fira i que fa parades per tot el poble.

Així ho van fer i van acabar el dia la mar de bé.


Rosa Orenga 




Aquest cap de setmana és l’aniversari del meu fill i vol que faci el dinar que a ell li agrada. Diu que portarà una amiga, no sé com deu ser, espero que també li agradi. Per dinar faré conill amb suc, tal com el feia la meva mare i que a casa ens agrada a tots.

Cada vegada que faig conill recordo aquells que criàvem nosaltres allà a la casa que teníem al poble. Teníem força feina per criar-los, perquè no creixien tan de pressa com els de granja, però també tenien un gust diferent, eren molt més gustosos. Nosaltres, per menjar, els donàvem fulles de col i herbes que posàvem a assecar perquè no els fessin mal de panxa. També els donàvem una mica de ranxo especial per a conills per completar la dieta. Els teníem en unes gàbies molt grans, on es podien moure com si estiguessin lliures al camp. 


A més a més de fer-lo amb suc, de vegades també cuinàvem el conill amb cargols, i també els trobàvem nosaltres mateixos a l’hort i a les herbes dels voltants. Quins records d’aquells àpats en família, i com ens en llepàvem els dits!


Carme Vallverdú 






“Qui menja sopes se les pensa totes”, acostumava  a dir-me  el meu germà gran quan ja tenia al davant el plat, i jo arrufava el nas i, amb cara de mal geni, deia:  

—Una altra vegada sopa!

Ell, carregat de paciència, em feia aquestes reflexions:  

—Per què creus que sóc tan alt? De menjar llaminadures? Per què et sembla que tinc força? Els espinacs ajuden molt però les sopes són primordials.

 I, acostant el plat, deia:

—Va, som-hi! Una cullerada per al papa, una per a la mama, una de ben grossa per a l’avi, i no deixem l’àvia sense, que es fa bons tips de treballar.  Per als cosinets, que han de créixer i estudiar molt… 

Em sembla que fins i tot m’allargava la família.

Quants records… Després va arribar la maleïda guerra i anava amb un perol a buscar una mica de sopa quan repartien el ranxo per als soldats aquarterats  al redós de l’església.

Quant s’ha de patir per un plat de sopa…


Emília Brias

 



Entra a la sala amb una seguretat envejable. Sembla la persona propera i que ho vol donar tot per la solució. Ben vestida, elegant, però sense marques a la vista, amb una bossa que val el sou de dos mesos de la majoria dels treballadors de la fàbrica, però que no ho aparenta. Ni un cabell fora de lloc.

Ve a fer la proposta de renovació i modernització de la petita fàbrica de tèxtil que s’enfonsa. Tots han dipositat les seves esperances en la gestió d’aquesta dona que diu saber com poden sortir del forat. La Maria i tres companyes tenen una proposta, però de moment ningú les ha escoltat.

Gran taula ovalada, espai neutre i quinze persones a decidir. La dona es presenta i exposa el seu currículum impecable i sobretot car, molt car. La Maria entra en alerta, ella està sola com a única representant de la seva proposta i el seu currículum és la seva titulació en patronatge i, d’economia, només pot parlar de com administra el seu sou per arribar a final de mes, però pensa que se'n pot sortir.

 Comença el debat. A la tercera frase, a la Maria se li encenen les alarmes, els estan venent la mort de l'empresa disfressada de millora... "Et conec, herbeta, que et dius marduix" pensa. “Comences dient que tot ha de canviar i canviaràs el que et convé a tu per als teus objectius: tancar”.

Decideix no rebatre res, només exposar el que ella i les seves companyes han preparat: planificar l’entrada dels joves al món tèxtil, engrescar-los, ajudar-los, posar-los al capdavant i seguir amb la petita indústria. Hi ha un lloc on ho han fet i estan avançant, i molt. Onze dels quinze l’escolten amb atenció. Poc a poc tots la miren. Alguns comencen a preguntar detalls. La que va entrar tan segura sembla una mica nerviosa. Diu que té pressa per marxar, que l’esperen a una altra reunió. La Maria pensa que han guanyat. La fàbrica serà dels joves i  per als joves.


Mercè Escolà




Com cada d’any arribarà l’estiu i les esperades vacances de la feina i les no tan desitjades vacances del col·legi. Però abans ve la preparació, podríem dir “la prèvia de l’estiu”. 

El canvi de temperatura porta darrere el canvi de roba. Treure del llit els edredons, fundes nòrdiques, coixineres i mantes, rentar-ho tot i endreçar-ho atapeint els armaris per  a la propera temporada. L’apartat de roba d’ús ja es complica més; si hi ha nens que creixen, a més de fer el canvi d’armari amb roba fresca i de màniga curta, s’ha d’emprovar, què serveix de l’any passat i què s’ha fet petit, o ja no afavoreix i s’ha de retirar. Aquesta missió no sempre troba la col·laboració per part dels mes menuts, i ja es transforma en drama amb els adolescents. Els uns no volen llençar res i els altres ho volen tot nou. Ja superat què es queda, què es dona i què es compra, encara quedem més tasques a fer per preparar el desitjat estiu.

Què fem amb els nens? Ells tenen tres mesos de vacances escolars i els adults, amb sort, tenim un mes de vacances laborals. Arriba el moment de fer l’esquema d’horaris i dates: coincidir els adults per fer les vacances en família + casals + colònies + repàs d’assignatures fluixes, emplenar els quaderns d’estiu… I potser alguna activitat més per arribar fins al 15 de setembre i la tornada a la normalitat d’escola i feina. Un cop feta la previsió cal apuntar, contractar i pagar-ho tot, comptant que no surti cap entrebanc, ja hem enllestit el planning. 

Però encara ens queden coses a fer, preparar les compres per al proper curs: llibres, uniformes, sabates, xandalls.

I ara la cura personal. A l’hivern, sense adonar-nos-en, amb la roba gruixuda i ampla ens hem engreixat i toca l’operació biquini, que potser amb tantes tasques ja no ens cal anar al gimnàs però no ens treu de fer dieta, i com que l’enciam no mata la fam hem de complicar-nos més a la cuina comptant calories i pesant menjar.

Ara sí, després de tanta feina, i si no m’he deixat res i no surten altres imprevistos, ja ens podem alegrar de l’arribada de l’estiu tan esgotadora.


M. Carme Valios




I si anem a fer un trago de vi al celler de casa?

Ens hi apuntem sense fer-nos de pregar. Cansats de ballar al ritme de la música  de l’orquestra, a la Plaça Major del poble, en un ambient festiu una tarda d’agost, remullar la gola ens anirà prou bé.

En fila índia entrem al celler després de baixar per unes escales estretes. Resulta agradable deixar-se seduir per aquest espai de penombra que ens envolta, fresc i amb olor a humitat. Com un ritual, el porró passa de mà en mà i, a poc a poc, anem assaborint en glops tímids el vi sense que se’n perdi una gota. Entre trago i trago, un tros de pernil o unes ametlles torrades. Val la pena beure el vi en porró, és un trago lent que comença als llavis i passa del paladar a la gola, i permet gaudir de l’olor, el color i el sabor. Amb el porró tot està calculat, la quantitat, el temps de degustar el vi i la sensació de plaer. El porró que sostenia l‘avi amb les mans fermes, calloses i de vegades tremoloses, perquè no hi havia res millor per a ell que acompanyar un àpat amb uns tragos de vi en porró. Un porró amb la justa mida per assaborir el vi, fruit del conreu de la vinya, de la verema feta en el moment òptim, quan els raïms es tenyeixen de verd i groc amb reflexos rosats,  negre blavós o morat fosc, i seguida d’un procés laboriós fins arribar a la transparència i el sabor afruitat que resta a la boca i calma la set. El fet de beure en porró és pur plaer, símbol de vida senzilla, retorn al passat. Ens sentim com l’avi de mans tremoloses. Això sí, s’ha de beure allí, drets, a la penombra voltada del celler on el passat ha quedat impregnat.

  Desprès d’un breu silenci, algú diu: M’he tacat la brusa blanca amb una gota de vi! Però no importa, el que importa és el temps que s’allarga una tarda calorosa de final d’agost, abans d’iniciar el retorn a la feina, compartint aquest ritual de beure amb porró amb amics.

Sortim al carrer, l’orquestra continua tocant a la Plaça Major del poble en un ambient festiu.

I si anem a ballar?


M. Teresa Naval




—Bon dia, senyora Marta! 

La veueta amb accent estranger la sobresalta i li fa alçar l la vista de l’orinador i mirar cap a la porta. El que veu la deixa intrigada: una carona morena darrere d’un gran cistell de préssecs olorosos acabats de collir. La nena no deu tenir més de sis anys, és prima, porta un vestidet blanc que fa ressaltar la negror dels seus braços i de la seva cara. Va pentinada amb unes trenetes arrapades al cap que fan que els seus ulls negres i  expressius i el seu somriure atrapin les mirades.

Aquesta nena no l’havia vista mai, l’estranya que hagi arribat tota sola fins al despatx de l’ONG on treballa. Però de seguida apareix al seu darrere l’Amadu, aquest sí que el coneix, i tant.

—Bon dia, Marta, et presento la meva sorpresa, la Màlia.

Tots dos s’acosten fins a la taula on treballa i se li abracen emocionats. Ella els petoneja efusivament.

 —Hola, Màlia, benvinguda! Que callada que tenies la teva sorpresa, Amadu!

Ell ha agafat la nena a coll i somriu amb satisfacció.

—Aquests préssecs són per a tu, són un símbol de la meva vida, dels treballs que he hagut de passar fins arribar a aquest moment, un símbol també de tot el suport que m’has donat sempre i de tot el que m’has ajudat. Gràcies, Marta!

I home i nena desapareixen lentament per la porta.

Abans de reprendre la feina, es dona uns moments per recordar la història de l’Amadu, tan semblant a tantes altres. Quan el va conèixer tenia vint-i-tres anys i ja en feia dos que havia sortit del Senegal, on havia deixat la seva dona i una filla petita. Havia estat treballant en feines agrícoles i malvivint sense poder estalviar gairebé res por poder portar la seva família. Ella simplement l’havia ajudat a trobar un allotjament, encara que precari, per no haver de dormir al carrer i l’havia orientat per assistir a classes de català i de castellà. 

Ara ja feia uns anys que treballava en la collita de la fruita i a poc a poc aconseguia altres feienetes que li permetien no haver-se de desplaçar contínuament com havia de fer abans a les olives, els espàrrecs, la verema… Feia poc, un empresari del Segrià li havia fet un contracte per un any, que era el que necessitava per poder portar la dona i la nena. D’una manera gairebé inexplicable, amb el sou miserable que tenia, havia aconseguit estalviar els diners per pagar-los el viatge. I ara, per fi, les tenia totes dues amb ell, disposats tots tres a viure com una família. 

“Que tingueu sort!”, va desitjar de tot cor.


Montserrat Vallès

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris apareixeran després de la revisió